Blog personal i polític de Manuel Cáceres
Entrades etiquetades amb Zapatero
Responsabilitat i fermesa
16 dic
La Comissió Executiva del PSC ha decidit aquest matí per unanimitat recolzar els Pressupostos Generals de l’Estat, única decissió que, al meu parer, podia adoptar un partit seriós i responsable, com el PSC ha demostrat que és en infinitat d’ocasions.
Moltes veus, sobre tot a l’oposició, però no només, demanaven una altra cosa, però això l’única cosa que demostra és que o bé no es valoren les conseqüències dels actes (i pel que alguns fan habitualment, sembla què és així), o bé precísament el que es vol és embolicar la troca. Perquè a la política, com en tots els ordres de la vida, els actes sempre tenen conseqüències que cal valorar abans d’actuar.
I, en el cas concret que ens ocupa, quina seria la conseqüència de la no aprovació dels presssupostos? Una evident, i molt greu, la pròrroga dels pressupostos anteriors amb tots els perjudicis que per al país suposaria això tenint present que ens trobem en un escenari econòmic molt diferent al de l’any passat. I una altra també força clara, fer-li la feina al PP, qui com s’ha vist només té un objectiu, que és el desgast del Govern i la majoria que el recolza, encara que això suposi haver de votar a favor d’esmenes d’ERC, com sense cap vergonya va fer al Senat. I obviament el PSC no entrarà, no pot entrar, en aquest joc. D’altra banda, tenint present que aquest vot contrari no acostaria el nou finançament, la cosa està més que clara.
Sovint sentim veus, inclús de vegades des de dins del PSC que reclamen la diferenciació del PSOE, que es concreta en la reivindicció del grup parlamentari propi. Però jo em pregunto: que en fariem del grup parlamentari? Votar el mateix que el PSOE? Potser per aquest viatge no calen aquestes alforges. O votar una cosa diferent? I si és així, quin és l’únic partit amb el que es podria fer una majoria alternativa? La resposta és tan obvia que casi no cal dir-ho. Francament, no m’imagino el PSC i el PP votant junts en contra de la posició del PSOE, ni crec que cap dels nostres votants ho entengués. Sí, ja sé que simplifico i que un grup parlamentari propi permetria visualitzar més clarament els matisos dels nostres posicionaments, però al final, o votem com el PSOE o no ho fem, no hi ha més.
I això no vol dir que m’agradi ni poc ni molt la posició que està mantenint el PSOE en tot aquest tema del finançament. Crec que s’estan passant de gasiveria, perquè no s’està demanant res que no ens toqui. No volem més que ningú, però tampoc menys. Només volem el que és just. Faria bé el President Rodríguez Zapatero en no oblidar que els compromisos electorals s’han de complir, i les lleis també. I el que ara demanem no és ni més ni menys que el que estableix l’Estatut i el que ell es va comprometre a impulsar. Repeteixo, ni més ni menys.
No em referiré ara a la força del PSC, ni a si els nostres vots són del PSC, del PSOE o de Zapatero. És una discusió bizantina que no porta enlloc. Més important que dir de qui són els vots, és tenir clar perquè ens els van donar els ciutadans. I jo tinc clar que va ser perquè fèssim el que vàrem dir que fariem. Si no ho fem, o més ben dit, si el President Rodríguez Zapatero no ho fa, la gent que a Catalunya el va recolzar li demanarà comptes, i el PSC estarà al capdavant d’aquesta reclamació, perquè en democràcia el representant polític està per servir el ciutadà, que és qui amb el seu vot l’ha posat on és, i als diputats del PSC els ha donat el seu càrrec el poble de Catalunya.
Que ningú confongui responsabilitat i lleialtat amb seguidisme i obediència, perquè, un cop més, s’equivocarà, com s’han equivocat els que, des de sempre, ens han titllat de sucursalistes (als que ara, ves per on, s’ha afegit la Sra. Sánchez Camacho, a qui es veu que li manca tot sentit del ridícul). Però el que dic no només va per ells, va per tothom, inclús pels companys del PSOE.
El gato al agua
7 nov
Fa uns dies vaig creuar al Facebook uns comentaris amb l’amic Pere sobre un programa d’Intereconomia Televisión (es pot veure a la TDT, no recordo el canal) anomenat “El gato al agua“. Per qui conegui l’emissora, o Radio Intereconomia, no cal que li expliqui quina és la línia del programa, que sota l’aparença d’un debat, difon un ideari ultraconservador (en tots els sentits), com la resta de la cadena.
En un principi m’aturava en aquest canal mentre feia zaping perquè era una bona manera de recordar per què lluitem: entre d’altres coses, per evitar que gent com aquesta s’acosti ni una mica al poder. Si un dia teniu una crisi ideològica, mireu-lo, us passarà de cop.
I he de reconèixer que, amb el pas del temps, vaig començar a veure-li la gràcia, en el sentit literal de la paraula, i ara a més del que he dit abans resulta m’ho passo bé veient-ho (ep! només m’aturo una estoneta, no us penseu que me l’empaso tot). Hi ha un presentador, ultra a parir, i uns tertulians, que figura que debaten un tema. Dic figura perquè l’únic debat acostuma a ser a veure qui és més fatxa. Sí, de tant en tant porten alguna persona pressumptament d’esquerres, per tal que doni una mica el contrapunt, però el dia que el porten és un entre cinc o sis, que li donen per totes bandes. És habitual veure-hi càrrecs del PP (molts, però Aleix, ai, perdó, Alejo Vidal Quadras és asidu), periodistes d’allò més dretà (al costat d’algun Jiménez Losantos sembla moderat), algun autoanomenat filòsof … però en realitat tot aquell que vulgui anar a posar a parir als socialistes en general i a ZP en particular, és ben rebut (com ara Xavier Nart, quina pena de noi!). Un dia hi havia Josep Sánchez Llibre (diputat de CiU) i semblava el Ché Guevara, de com quedava d’esquerranós al costat d’aquella banda.
I si els tertuliants són de luxe, el públic és de traca. En aquest programa, com en tants d’altres, pots enviar SMS que surten en pantalla, i de veritat que hi ha com per escriure un llibre. Què bèsties! Podria resumir els missatges dient que del diluvi universal cap aquí, ZP és el culpable de tots els esdeveniments negatius que han succeit a la terra. I evidentment de la crisi. No els parlis a aquesta gent d’hipoteques subprime a Estats Units, ni de deute tòxic, ni de qüestions globals. La culpa és de ZP. I de les seves desgràcies personals, també. Y punto. Al costat d’aquests missatges, que deu n’hi do, d’altres encara més casposos com un que fa uns dies deia que no es podia comparar la bellessa de Cospedal amb Fernández de la Vega (jo pensava que estàvem parlant de política, no en un concurs de misses). I per acabar-ho d’adobar, l’ortografia realment denota el nivell cultural de qui els escriu, per si no quedava prou clar amb el contingut dels missatges (avui un escrivia que amb Aznar i Rato hi havia superabit, que ja no sé si és un concepte econòmic, informàtic o una barreja).
Avui, sense anar més lluny, el format no era de debat, sinó que emetien un programa on un actor feia propaganda d’una pel·lícula antiabortista, anomenada Bella (no m’estendré ara sobre aquest tema, és massa complex i massa seriós, però el que no es pot fer és presentar-ho com un debat entre estar a favor o en contra de la vida, com fan ells, això és una simplificació adreçada a un públic bastant curt de gambals). Alguns missatges es refereien al tema (un de molt bo deia que això era un actor, i no els Bardem, o els titiriteros), però la majoria l’única cosa que feien es posar de manifest la ràbia que sentien pel fet que, finalment, sembla que Espanya assistirà a la cimera del 15 de novembre. Qui si no s’ha d’anar on no et volen, que sí què els ha d’ensenyar ZP, que si ZP estudiarà anglès per anar-hi (i jo he pensat: sí, li donarà classes l’Aznar, amb el seu anglès de Cambridge), que si França cedeix el lloc a canvi d’un increment del preu de l’electricitat que ens ven (confonent així, perquè és que són molt curts, la proposta d’augment de tarifes de la CNE anunciada avui, i que és només una proposta, amb una decissió ja presa) … Els missatges traspuaven bilis pels quatre costats, i no cal dir que això m’ha produit una enorme satisfacció.
En fi, que en petites dosis és molt recomanable per qualsevol que es consideri d’esquerres. Proveu-ho i ja em direu.
La crisis
25 sep
Desde hace ya algunos meses, los medios de la derecha más dura, y algunos otros, llenan el espacio de sus artículos y tertulias elucubrando sobre si Zapatero sabía o no sabía de ella, durante la campaña electoral del pasado marzo, y si lo dijo o lo dejó de decir.
A mí la situación me suena mucho a la de las anteriores elecciones. Entonces se intentó deslegitimar la victoria del PSOE diciendo que era únicamente fruto de los terribles atentados del 11-M (incluso algunos llegaron a hablar de una conspiración internacional con ese objetivo), y ahora se intenta hacer lo mismo con el peregrino argumento de que de haber reconocido el Presidente la existencia de una crisis el electorado no le habría dado su apoyo (pese a que la crisis tenga un alcance mundial y que, al margen de las peculiaridades locales, tenga uno de sus más claros causantes en los Estados Unidos).
Lo mío no es la profecía, así que no especularé sobre qué habría pasado, sino que me detendré en algo que considero más importante: ¿Aun si hubiera sabido el alcance de la crisis, debía Zapatero decirlo? O dicho de otro modo, ¿Cual es la obligación de un gobernante ante la constatación de una crisis?
Yo no soy economista, y quizás por eso lo que diré suene excesivamente simplista, pero creo que una obligación obvia es adoptar las medidas que estén en su mano para paliar los efectos de la crisis sobre empresas y ciudadanos. Porque, no nos engañemos, en crisis de este alcance poco pueden hacer los gobiernos para solucionarlas, aunque mucha gente tienda a sobrevalorar el poder político frente a las fuerzas económicas.
Y la otra obligación, para mí también obvia, es dar tranquilidad a la población, y no contribuir a su nerviosismo. Porque en esto de la economía, además de los factores reales, también influye mucho la psicología, es decir, las expectativas de la gente. Si se impone la idea de que las cosas van mal, acabarán yendo mal. Si alguien sin problemas económicos retrae su consumo por miedo al futuro, lo que él deja de comprar alguien lo deja de vender, y quien deja de vender (no hablo solo del empresario, sinó, y sobre todo, de sus trabajadores, que pueden perder su empleo), se ve obligado a retraer a su vez su consumo, con lo que nos metemos de lleno en una espiral de funestas consecuencias.
Por lo tanto, igual que sucedía con las devaluaciones de moneda (que había que negar hasta el instante anterior a ponerlas en práctica), es obligación del gobernante quitarle importancia a las crisis, so pena de contribuir a hacerlas más graves de lo que ya son. Que al parecer es lo que a algunos les gustaría, por aquello del cuanto peor mejor.
