Blog personal i polític de Manuel Cáceres
Entrades etiquetades amb Vaga
El que serveix, i el que no
12 mar
Dues són les vies amb que la dreta d’aquest país (i serveix per a Catalunya igual que per a Espanya) està fent servir per tal d’intentar desmobilitzar a la ciutadania davant la immensa agressió als drets dels treballadors que suposa la reforma laboral.
Una, que faria morir d’enveja al propi Goebbels, és intentar deslegitimar als convocants. Qui no ha rebut, inclús més d’una vegada, un d’aquests correus en els que un ciutadà, apolític però motivat, ens explica les suposades prebendes dels sindicalistes? Qui no ha sentit o vist en un programa de televisió, una ciutadana també apolítica, queixant-se de la seva situació mentre els sindicats no fan res? Acusacions de tots colors i, bàsicament, falses (el company José Rodríguez n’ha recopilat unes quantes, aquest és l’enllaç a la darrera), que no mereixen que m’estengui més (a banda de que encara que els sindicats fossin deu vegades pitjor del que els peperos ens diuen, això no faria millor la reforma laboral).
L’altra és repetir fins a l’avorriment que les manifestacions, les vagues, no serveixen per res, no creen ocupació, etc … A banda de la hipocresia i la incoherència que suposa que digui això un partit, com el Partit Popular, que va passar-se l’anterior legislatura convocant manifestacions (obertament o per persona interposada, tant se val), en general per intentar limitar els drets de les persones, el contingut d’aquesta afirmació ens diu que, o la dreta d’aquest país no sap Història, o no li agrada recordar-la. I això m’obliga a dir coses que, per mi, són obvietats, però que cal repetir per compensar la maquinària de propaganda neocon.
Quan jo vaig estudiar la revolució industrial, al batxillerat, o posteriorment a Empresarials, ens explicaven com funcionaven, més o menys, les primeres fàbriques, com era el treball en les mines, quins eren els drets dels treballadors … i em sembla recordar que, oh sorpresa!, les coses no han estat sempre com ara.
NO, les jornades no han estat sempre de vuit hores, NO, no sempre ha existit el descans setmanal remunerat, NO, no sempre han existit les vacances anuals pagades, no, no sempre ha existit una edat mínima per a treballar, no, no sempre ha existit el dret a cobrar una indemnització en cas d’acomiadament … i tants i tants drets dels que, fins ara, els treballadors gaudeixen.
I, com es van aconseguir aquests drets, us preguntareu? Ah, clar, els bons empresaris (aconsellats per església sempre preocupada pels drets dels desemparats), un dia es van llevar il·luminats i van dir … va, millorarem les condicions laborals d’aquesta colla de pollosos, pobrets, encara que això ens suposi guanyar menys diners. Com? Que no va ser així? No fotis !!! Com va ser, doncs?
Aquests drets, com sempre al llarg de la Història, es van aconseguir lluitant. Es van aconseguir amb vagues, es van aconseguir amb manifestacions, es van aconseguir a costa de l’esforç de moltes persones que en ocasions s’hi van deixar la vida (heu sentit a parlar del pistolerisme?). Així que, quan us diguin que manifestar-se, o que fer vaga, no serveix, pregunteu-vos si quedar-se en el sofà empassant-se retalls de tots tipus en nom de la famosa crisi (crisi creada pels mateixos que ara retallen) serveix d’alguna cosa.
Els resultats no són immediats, evidentment. Ni que la vaga fos un èxit clamorós (bé, tampoc no ens n’assabentarien, ells controlen la majoria de mitjans de desinformació i propaganda), canviaria la cosa d’un dia per l’altre. Però tenim el dret, i casi l’obligació, de demostrar que no ens deixaren privar dels nostres drets sense lluitar. Li devem als nostres avantpassats, que van aconseguir aquests drets, i li devem als nostres fills.
DISCLAIMER 1.- No m’agradaria que la meva ironia fos entesa com un atac als empresaris, perquè aquest país està ple d’empresaris, i jo en conec més d’un, que són conscients del valor del capital humà en l’empresa, i només demanen una mica de flexibilitat quan les coses van mal dades, no una patent de cors. Igual que no tots els treballadors són bons, tampoc són tots els empresaris dolents.
DISCLAIMER 2.- Abans que algú em parli de les diverses reformes laborals del PSOE, he de dir que, en la meva opinió, no hi tenien res a veure amb aquesta. Certament tenien alguns punts que podrien ser discutibles, però no atacaven, com aquesta, el cor dels drets dels treballadors.
Una història sindical
29 sep
Som a Catalunya, als darreres anys del segle passat i primers del present. Estem en aquells anys del pujolisme en que, pel que ara expliquen, els gossos es lligaven amb llonganissa i del cel plovia manà dia sí dia no (penseu que encara no governava el tripartit, i per tant no havia pogut deixar el país fet un desastre). El Servei d’Ensenyament del Català (SEDEC), depenent de l’aleshores anomenat Departament d’Ensenyament, desenvolupava activitats per a afavorir la integració dels alumnes nouvinguts als centres d’ensenyament públics, mitjançant el reforç de la llengua catalana. Pel que sembla que a aquell govern no l’importava gaire això dels drets dels treballadors, suposo que ho devia trobar decimonònic i passat de moda, de forma que a les persones que desenvolupaven la tasca esmentada, anomenats auxiliars de conversa, encara que de vegades els contractava laboralment (un contracte temporal que durava el mateix que el curs acadèmic, sense cap estabilitat per cursos posteriors, però contracte laboral al cap i a la fi), sovint els feia un contracte mercantil. Això del contracte mercantil vol dir que aquestes persones facturaven com si fossin professionals (quan realment eren assalariats) per la realització d’uns tallers (Tallers de suport temporal per a l’aprenentatge de la llengua, els hi deien) i òbviament no tenien ni estabilitat, ni cotitzaven a la seguretat social, ni dret a atur, ni res. I l’empresari, reitero, era la Generalitat de Catalunya.
La cosa podia haver quedat així. Però no. Un sindicat (en aquest cas CCOO) va actuar i va interposar una demanda de conflicte col·lectiu contra el Departament d’Ensenyament. I la va guanyar, segons sentència dictada per la Sala Social del Tribunal Superior de Justicia de Catalunya en data 22 de desembre de 2003 (sentència 23/2003, assumpte 24/2003), que en la part dispositiva deia, entre altres coses:
… debemos declarar y declaramos la naturaleza laboral de la prestación de servicios de los trabajadores contratados para impartir los “Tallers de suport temporal per a l’aprenentage de la llengua” y de los “Cursos intensius de llengua per als alumnes de llengua familiar románica” organizados por el Departament d’Ensenyament de la Generalitat de Catalunya desde el curso 1998-1999 …
Si a algú l’interessa el text sencer de la sentència, li puc facilitar.
La cosa no va acabar de seguida, va ser necessari negociar amb el Departament d’Ensenyament (negociació que també va portar el mateix sindicat) però, finalment, el 14 de juliol de 2005 (ja governava el tripartit) es va signar un acord pel que es reconeixien els períodes treballats, les diferències retributives i les indemnitzacions. A continuació, l’esmentat sindicat va fer les corresponents denúncies a la seguretat social i el Departament d’Ensenyament va haver d’efectuar les cotitzacions corresponents. I final de la història. Final feliç per als treballadors.
Què hauria passat si no haguessin existit sindicats? Cadascú pot pensar finals alternatius de la història, però jo tinc molt clar que aquests treballadors haurien sortit perjudicats. I això és només un exemple de el que els sindicats fan, dia rere dia, feina silenciosa en defensa dels drets dels treballadors, afiliats i no afiliats, tot i que això no surt als mitjans.
Per què escric això ara? Perquè estic fart de sentir des de fa temps la mateixa cantarella antisindical. Això que segueix són tuits d’avui:
Los sindicatos nos perjudican, tapan a los que deberían defendernos. Queremos su muerte!
Los sindicatos actuales no defienden a las personas más desfavorecidas, y se puede hacer esto sin tácticas estúpidas del siglo XIX
El mundo evoluciona, a ver si lo hace la izquierda y si no que no nos impliquen en sus películas
Los trabajadores no ganan con un gobierno de izquierdas que persigue a los empresarios porque estos dejan de generar empleo!
A qué viene que los sindicatos no hayan hecho nada en años y monten ahora una HG no contra el gobierno sno contra los empresarios?
Por qué se subvenciona a los sindicatos cuando cobran a sus afiliados (incluso parados) con lo que esto supone politicamente?
No esmento l’autor perquè frases semblants les he llegides i sentit els darrers dies a d’altres llocs (i sobre tot en els mitjans de la caverna, però no només). I no hi estic d’acord. Els sindicats van nèixer davant la necessitat dels treballadors d’agrupar-se davant l’evidència que estaven en inferioritat de condicions davant els empresaris. Per aquesta mateixa raó el Dret Laboral no és neutre, protegeix els treballadors, tot i que veurem quan triguen alguns en demanar que això no sigui així. Els sindicats no van ser creats per l’Estat. Tampoc els van crear els empresaris. Els van crear els treballadors. I la seva creació va costar sang, suor i llàgrimes, literalment. I les causes per les que van nèixer continuen plenament vigents, perquè el treballador continua estant en inferioritat davant l’empresari (i consti que jo no crec ni que tots els treballadors siguin bons ni que tots els empresaris siguin dolents, és un altre tòpic a eliminar). Si no existissin sindicats, tinc clar qui guanyaria, i no serien els treballadors, sinó els partidaris del capitalisme més salvatge (que no és un invent d’ara, va ser el primer que va existir, les regulacions van venir després, encara que ningú sembla recordar-ho). I també qui perdria, per exemple els treballadors de la història (real) que explicava a l’inici.
Vol dir això que els sindicats siguin perfectes? No. Vol dir que no tinguin coses a canviar? No. Vol dir que estigui d’acord amb tot el que fan? No. Penso que sovint els sindicats s’equivoquen en les seves tàctiques, i així ho he escrit. Penso que cal canviar mitjans, actualitzar-los, i de vegades també afinar millor els objectius. Els sindicats tenen molt a millorar, perquè tots tenim costats foscos.
I avui no he fet vaga (quan ets professional independent el concepte vaga és una mica relatiu). Tampoc vaig fer cap de les anteriors, ni tan sols quan governava Aznar, perquè entenc que les vagues generals tenen caràcter polític, però respecto qui les fa perquè pensa que és el camí correcte. De vegades comparteixo els motius, de vegades no, encara que no estigui d’acord amb els mitjans. I sobre tot defenso el dret a la vaga de qui vulgui fer-la, i el dret a treballar de qui vulgui treballar. Estic en contra del piquets coactius, però també dels empresaris coactius (que no han d’utilitzar la violència, no els fa falta). Estic a favor de la llibertat, de que cadascú faci el que li sembli, sense lesionar els drets aliens. Avui i sempre, perquè preocupar-se per la llibertat d’uns o altres només avui, és fer trampa.
Habemus vaga
8 jun
Ja ha arribat el dia tan esperat per alguns, ja tenim aquí la vaga. De moment és només una vaga del sector públic, encara no la tan anhelada vaga general, però que no pateixin, que la vaga general arribarà sí o sí, “más temprano que tarde”, que diria Salvador Allende.
I és que no ens podem estranyar de que funcionaris i demés treballadors públics convoquin una vaga, entra dins el que es podia esperar. Ja ho he dit altres vegades, de la mateixa manera que crec que la situació dels funcionaris no és igual que la de la resta del treballadors, i personalment penso que se’ls pot demanar aquest esforç, crec que no podem esperar que assumeixin una retallada de sou amb alegria. Que protestin, doncs, hi tenen dret, i jo el respecto.
Més costaria d’entendre, si en aquest país tinguéssim una dreta normal (i això aplica tant a Espanya com a Catalunya, que les dretes d’una i altra banda tenen més punts en comú del que volen fer creure), que es trobin a les files del PP i CiU els més enfervorits hooligans de la vaga. Però així és: els que a banda i banda de l’Ebre porten mesos demanan mesures, acusant a Zapatero de ser el culpable de la crisi mundial (crec que no llegeixen massa els diaris, més enllà dels de capçalera) i criticant el seu govern per la seva inacció (des del seu punt de vista), quan s’adopten aquestes mesures, en la línia del que han fet altres governs europeus, de tots colors, resulta que no hi estan d’acord. Ves per on. És a dir: pren mesures, però no aquestes. Retalla, però no aquí. I de pujar els impostos als rics, ni parlar-ne, és més, treu-los el de Successions, pobrets, que els nens volen l’herència de papà (així, paraula aguda) neta de pols i palla.
I criden a la vaga. Exigeixen, la vaga, gairebé. És igual que els que ho fan siguin empresaris, o gent que no ha fet una vaga en sa vida, la paraula coherència no es troba al seu diccionari. I critiquen, de cara o amb traïdoria, els sindicats, acusant-los de no enfrontar-se prou amb el govern per no perdre subvencions (com si això de les subvencions fos un invent d’ara, però aquí tot s’hi val). I s’erigeixen en els principals, gairebé els únics, defensors dels treballadors, davant la inacció dels sindicats venuts a l’or de ZP.“Y dos huevos duros”, que deia Grouxo Marx en Una nit a l’òpera.
Ja tremolo de pensar quina serà la propera. Sortiran al carrer al crit de: A les barricades!? Llençaran còctels Molotov? Cremaran autobusos? Aquí tot és possible. Sobre tot si no governen. Si governessin, potser farien como Angela Merkel, qui més enllà de reduir el sou dels funcionaris, reduirà el nombre de funcionaris directament.Tot depén de si han de representar un paper per entabanar el personal o poden mostrar-se com són.
