Blog personal i polític de Manuel Cáceres
Entrades etiquetades amb TV3
Fins i tot Polònia manipula
9 oct
Altres vegades m’he queixat sobre el sectarisme els mitjans de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals, de TV3 i Catalunya Ràdio, per entendre’ns, i soc conscient que em faig pessat amb el tema, però és que em subleva que des dels mitjans públics s’actui de forma tan sesgada.
El Polònia d’ahir va ser un nou exemple del que dic: havien de parlar del cas Millet, òbviament, i no cal tenir molta imaginació per pensar que l’ocasió era propícia per fer aparèixer cantant en Mas, l’Oriol Pujol, en Duran i algú més, ja que la Fundació Trias Fargas va rebre una morterada (630.000,00 €, dels que per cert només té declarats tres-cents mil, pel que sembla) per, teòricament, fomentar el cant. Però no, van fer un parell de gags, un amb un cor cantant i qualificant en Millet de pàjaru (que ho és, però no crec que sigui l’únic), l’altre amb el fals Mikimoto explicant els moviments dels diners entre Generalitat i Millet, però en tot dos casos van deixar caure que Millet (o la Fundació Orfeó Català) havia donat diners a fundacions i partits polítics, així en general, quan l’única fundació depenent d’un partit polític que se sap del cert que ha rebut diners ha estat la de Convergència, i no n’ha rebut precísament pocs.
Es pot ser més sectari? Engegar el ventilador per escampar la merda entre tots els partits quan, en aquest cas, el partit implicat te noms i cognoms, es fer país? O per la pàtria, tal com ells l’entenen, tot val, inclús la manipulació més grollera?
En fi, que ahir, suposo que perquè ningú pogués relacionar-ho de forma subconscient, al programa ni tan sols van aparèixer ni Mas, ni Pujol, ni Durán … i crec que deu ser el primer programa en que això passa. Això sí, van aprofitar, sense que vingués a to de res, per dir que l’alcalde de Barcelona viu a la lluna, així com qui no vol la cosa.
Quina gràcia!
Continua sent “la seva”
7 sep
Aquest matí he recordat que avui començava la nova temporada de “El matí de Catalunya Ràdio” conduit per Manel Fuentes, i he pensat: a veure què tal, potser el Manel fa una cosa diferent. Però la il·lusió m’ha durat poc, exactament el temps que he trigat a sentir els noms dels participants a la tertúlia: la periodista Patricia Gabancho, vinculada amb plataformes i iniciatives de caràcter sobiranista, Jordi Porta, President d’Omnium Cultural, el periodista Xavier Sardà, i finalment Xavier Sala-Martín, aquell que es va fer soci del Barça per a que li poguessin donar un càrrec (ho sento, no se m’acud res que qualifiqui millor aquest individu).
És a dir, canvia el conductor del programa, però els tertulians són els de sempre, i la pluralitat brilla per la seva absència, com a acostuma a passar en la immensa majoria de programes de Catalunya Ràdio. Tinc bastant comprovat que a les tertúlies de quatre persones gairebé sempre es compleix la proporció 3-1, on tres són de la corda independentista-sobiranista i l’altre no. Si a això afegim que amb mínimes excepcions el presentador també està al primer grup, la proporció és un 4-1 que ho converteix en un pim-pam-pum on, necessàriament, una de les opinions s’imposa sobre l’altra, i no per la força de la raó, sinó per la raó de la força (numérica, en aquest cas).
I jo em pregunto: creuen el senyors de Catalunya Ràdio (i també els de TV3, que mutatis mutandis és el mateix) que els seus tertulians reflecteixen el pensament dels catalans? Si realment ho creuen, em confirmaria que viuen en una realitat alternativa, feta a la seva mida, i l’únic que podria fer és convidar-los a trepitjar la Catalunya real. I si no ho creuen, i el que volen és convertir-nos a base de demagògia, que tinguin clar que no ens mamem el dit: hi ha molts catalans que no compartim el seu punt de vista i que no som ni menys catalans ni pitjors catalans, i les nostres opinions valen tant com les seves, encara que no tinguem mitjans de comunicació (a sobre, pagats amb els diners de tots) que ens serveixen d’altaveu. No hi ha uns catalans de primera i de segona, i si tots som bons per treballar, tots som bons per opinar, i tenim dret a sentir les nostres opinions als mitjans, sobre tot als públics.
Finalitzo amb una anècdota: la passada setmana véiem a casa el programa Bocamoll Estiu, aquell on concursen nens (a la meva filla li agrada, i ja que s’ha d’empassar els meus partits del Barça, ha d’haver contrapartides). Quan estaven presentant els concursants, li va tocar el torn a un nano, em sembla recordar que anomenat Juan, que amb la mà al cor va dir “Jo vaig néixer a Colòmbia però el meu cor és català”. Ja sé que l’onze de setembre està a prop, i toca exaltació patriòtica, però fer servir a aquest efecte un nen, i en un programa per a nens, és simplement repugnant. I si algú pensa que el nen ho va fer de forma espontànea, que intenti imaginar-se un nen que digués “Jo he nascut aquí però em sento espanyol”. Pot? Jo no puc.
Tot és relatiu
3 nov
A l’emissió d’ahir del programa de TV3 “30 minuts” (del millor que emet aquella casa, en la meva opinió), dedicat a la influència del vot llatí a les eleccions dels EE.UU., vaig tenir ocasió de sentir les opinions que sobre el candidat demòcrata Barack Obama expressaven dos exiliats cubans a Miami. A diferència d’altres estats, on el vot llatí es decanta clarament per Obama, a Florida la situació és pràcticament d’empat.
No sé si aquells dos senyors (un de mitjana edat, l’altre força gran, o això em va semblar) representen el que són els exiliats cubans a Miami, però si més no van confirmar la idea que jo en tinc. Textualment (si la traducció era fidel, que suposo que sí) un d’ells va dir que Obama era un “musulmà radical”. L’altre, el va titllar de “comunista”.
No deixa de ser curiós sentir acusacions de comunista contra una persona que, d’acord amb els nostres cànons, estaria al centredreta (tal com jo ho veig, als EE.UU. l’elecció es fa entre la dreta i el centre-dreta, tot i que en certs aspectes els candidats puguin mantenir postures més progressistes). Però com deia abans, aquestes paraules, a més de confirmar que tot és relatiu, confirma també el que jo penso de fa molt de temps: que els anti-castristes s’oposen a Fidel Castro no tant perquè sigui un dictador com per ser comunista. Si fos un dictador de dretes, d’aquells que la CIA recolzava durant la guerra freda i després, o si encara continués Batista al poder (això és clarament política-ficció), segurament aquests senyors, o molts d’ells, serien a La Havana fent els seus business, tan contents, i no reclamarien llibertat.
De tota manera, els temps canvien, i al mateix programa ens varem mostrar com la segona generació, els fills d’aquests que van sortir de Cuba, ja pensen d’una altra manera, afortunadament.
I una nota a peu de pàgina: al mateix reportatge van explicar que els immigrants il·legals poden enrolar-se a l’exèrcit, però això no evita que els seus pares puguin ser deportats. És a dir, per morir per mi no m’importa que siguis il·legal, però per tenir drets, sí. Bonica lliçó.
