Antoni Vives ha de ser cessat

Finalment, Convergència ha acceptat tornar els diners que va rebre, via Fundació Trias Fargas, del Sr. Millet a càrrec la Fundació Palau de la Música. És una bona notícia, tot i que arribi tard i malament, tenint present que no fa gaires dies vàrem sentir el contrari de boca de l’inefable Felip Puig.

Tot i que ara la seva justificació és que han descobert que els convenis amb la Fundació Trias Fargas no eren legals, perquè en Millet no tenia poders per a fer-los (ves per on, no en van dubtar en el seu dia?), el cert és que la seva posició de negar l’evidència no s’aguantava. La seva acció no només va ser moralment reprovable, també va ser il·legal.

Bé, esperem que ho facin, i que quedi clar que no és un gest de generositat, com sembla que ho volen vendre, ans la reparació d’un perjudici causat en el patrimoni d’una Fundació sostinguda amb fons públics i privats, en benefici d’una altra amb unes finalitats totalment diferents, amb la connivència d’un delinqüent confés que no tenia poder per a fer-ho. I, si us plau, no intentin tornar a prendre’ns el pèl dient que no ho sabien. Quan Convergència (o la Fundació Trias Fargas) signa un conveni o un contracte no comprova els poders del representant de l’altra part? Comprarien un local a una societat sense comprovar si la persona que signa en el seu nom pot fer-ho? No, oi? Doncs això.

I ara què? Crec que encara falta quelcom. Perquè, per si no fos prou greu que la Fundació Trias Fargas signés un conveni amb la Fundació Palau de la Música, sense plantejar-se si aquella Fundació podia atorgar un conveni d’aquest tipus, ni si la persona que la representava tenia poders per signar-ho, cal afegir que Antoni Vives, la persona que va signar aquell acord il·legal i immoral, era el director de la campanya de Xavier Trias a l’Ajuntament de Barcelona, i actualment és regidor del grup de CiU a l’Ajuntament. El diner és fungible, no es pot assegurar que un ingrés concret va a pagar una despesa determinada (llevat de les subvencions finalistes), però sí que podem dir que administracions públiques, empreses i particulars van aportar fons a la Fundació Palau de la Música, que la Fundació Palau de la Música va donar diners a la Fundació Trias Fargas, representada per Antoni Vives, i que la Fundació Trias Fargas va col·laborar en la campanya de Xavier Trias, dirigida per Antoni Vives. A partir de aquí, que cadascú tregui les seves conclusions. Jo fa dies que ho vaig fer, perquè de fa temps no crec en les casualitats.

En aquestes condicions, qualsevol cosa que no sigui la dimissió immediata d’Antoni Vives, o en el seu defecte un cessament fulminant, serà una presa de pèl a la ciutadania, i farà que Xavier Trias perdi la poca credibilitat que, a hores d’ara, li pugui quedar.

facebooktwittergoogle_plusredditpinterestlinkedinmail

Barcelona està ben desperta

Es diu en castellà que una cosa es predicar y otra es dar trigo.  Aquí hi ha algú que predica molt, però que quan el seu partit governava la Generalitat li negava a Barcelona el pa i la sal. I ell i els seus van tenir fa uns dies el que suposo creien una gran pensada publicitària: direm que cal despertar Barcelona, perquè està adormida, i acompanyarem cent propostes.

No vull valorar aquesta campanya, més enllà de dir que dissabte passat a la Mostra de Comerç de Sarrià vem haver d’aguantar tot el matí el seu audiovisual, concretament el riiiiiiiiing del despertador i una canço de Betty Missiego que no sé ben bé que pintava allà, i què més d’una persona preguntava als militants convergents que què volia dir allò (i si has d’explicar la publicitat, malament rai).

En tot cas, i per si algú ho dubtava, cal dir ben alt que Barcelona està desperta, ben desperta, igual que el seu alcalde Jordi Hereu, i no ens cal cap despertador. Però potser sí que val la pena, perquè no tothom té a l’abast la informació, desemmascarar les cent propostes de Xavier Trias, aka el defensor dels NIMBYs, com fa la web bcndesperta.net. Si llegiu el seu contingut, veureu que tres quartes parts de les propostes de l’oposició ja estan al Pla d’Actuació Municipal, i la resta són inviables des d’un punt de vista material (els miracles, a Lourdes). Com deien els llatins, nihil novum sub sole, o res de nou sota el sol.

facebooktwittergoogle_plusredditpinterestlinkedinmail

Els NIMBYs s'organitzen

Aquest matí he sentit al programa El dia a la COM un representant de les CUP (Candidatures d’Unitat Popular) que parlava amb ocasió de la presentació d’un projecte de candidatura per Barcelona a les properes eleccions municipals.

Ja sé que és simplificar molt, però el primer que he pensat ha estat, mira, uns que venen a veure si poden pescar algun vot de la gent que troba ERC poc independentista. Hi ha molts que ho pensen, des que va decidir recolzar un “no català” (segons la seva concepció ancestral) per a presidir la Generalitat. Des d’aquest punt de vista, era una mala notícia per CiU, ja que a ningú se li amaga que les darreres derives sobiranistes d’aquesta coalició van en aquesta direcció (altra cosa és que en l’hipotètic cas de poder formar una majoria aquesta seria necessàriament amb el PP, i ja m’agradaria veure com s’ho manegaven, però de moment prometre és de franc).

Però després de sentir aquest senyor, el tema és encara pitjor per CiU, perquè pel que sembla els NIMBYs no tenen prou amb en Xavier Trias com el seu defensor (pobre, l’única cosa que fa i ni això fa bé), i han decidit crear una candidatura que els defensi sota les sigles de les CUP. Les seves idees ja les coneixem: no, no i no. Estan contra les grans infraestructures (sigui MAT, centrals nuclears o xarxes de comunicació), contra les gran superfícies, contra les operacions urbanístiques, contra el turisme … el que no sabem és a favor de què estan. Bé, si fa o no fa, com els convergents.

Es realment una llàstima que una candidatura nova només serveixi per a repetir consignes antigues. Fa molts anys que sentim acusacions de fer les coses sense comptar amb els veïns, de la Barcelona d’aparador, de la Barcelona parc temàtic … tòpics que s’aprofiten de la natural tendència de molta gent al manteniment de l’status quo, i que cal contestar de nou.

Sovint penso que, si fos per aquesta gent, potser encara la via del tren passaria vora el mar i no tindríem ni platges ni un barri nou al Poblenou (perdó per la redundància), perquè segur que aquella operació no va agradar a la gent que va haver de ser expropiada (per si algú no recorda, CiU volia fer la Vila Olímpica a Sant Cugat). Ni s’hauria obert la Diagonal fins el mar amb la dignificació que l’espai que envolta el Fòrum ha portat tant a Barcelona com a Sant Adrià. Ni existiria la Rambla del Raval, ni aquest barri hauria experimentat la transformació que s’ha produït (el que no vol dir que no existeixin problemes).

Això s’ha fet sense els veïns, diuen. Però no és cert. De vegades és molt més fàcil per a les persones percebre una petita molèstia propera (com la que provoca qualsevol obra) que un gran benefici més llunyà, o més difús, i això provoca que la seva actitud sigui de rebuig. Però si en féssim cas d’això, enlloc hi hauria presons, abocadors, instal·lacions de generació d’energia, ni cap d’aquestes infraestructures de les que ningú discuteix la seva necessitat, però que ningú vol a prop. Optar per la passivitat, com va fer CiU en moltes ocasions (no totes, òbviament) mentre governava Catalunya, pot donar rèdits en un lloc concret a curt termini, però comporta greus conseqüències que ara estem patint (i intentant solucionar). Hem governat per als veïns i veïnes de Barcelona, contemplats en conjunt, no per un barri concret, i la millor prova d’això són els resultats electorals. Perquè, qui sinó els veïns i veïnes vota majoritàriament elecció darrera elecció les forces polítiques que han fet possible aquestes transformacions? Per molta demagògia que fem, no oblidem que els turistes no voten.

A mi em costa realment molt d’entendre que, quan totes les ciutats intenten convertir-se en pol d’atracció de turistes, inventant-se esdeveniments per tenir una projecció mundial (un cas clar podria ser València), aquí sembla el turisme sigui una de les set plagues. És cert que una excessiva aglomeració de turistes en llocs concrets pot arribar a ser molesta, i per tant això s’ha de regular. Però ignorar el benefici econòmic (calerets, vull dir) que el turisme suposa per a la ciutat és viure en una realitat paral·lela. Em sembla incoherent preocupar-se perquè aquesta o aquella fàbrica tanqui i en canvi desitjar una Barcelona sense turistes, quan segurament el turisme aporta mes riquesa que moltes activitats industrials. Si anem tan sobrats que no ens fan falta els turistes, que ningú es preocupi, hi ha cua de ciutats que els acollirien amb els braços oberts.

I això no implica en absolut que la ciutat és construeixi de cara a la galeria. Potser qui només es mou pel Passeig de Gràcia no n’és conscient, però qui hagi voltat per la ciutat haurà de reconèixer que els barris que més han canviat, que més s’han transformat, són aquells més perifèrics, els que pitjor estaven, i precisament els que els turistes no acostumen a visitar. Jo no he vist massa turistes a la Rambla Prim, però si que recordo quan era simplement una porció de terra desèrtica plena de torres d’alta tensió que només servia per aparcar cotxes. Tampoc no hi ha massa turistes a la Via Júlia, o a la Plaça Sóller, o al Parc de la Pegaso, o a Torre Baró, o al Parc Joan Reventós. No és per als turistes per als que s’ha cobert la Ronda del Mig o la Gran Via. No són turistes els que bàsicament fan servir els mercats municipals, els poliesportius, els centres cívics o les biblioteques, i se n’han fet un munt. Un altre govern les hauria fet? No ho tinc jo tan clar.

Per no parlar de les obres que no es veuen però milloren la qualitat de vida de la gent. Ja no recordem quan queien quatre gotes i s’inundaven baixos, soterranis i places, com la Cerdà? Ara, en condicions normals, això ja no passa (i no vol dir que si plou prou no puguem tenir problemes, la natura és incontrolable). I perquè? Doncs perquè es van fer uns dipòsits que recollissin l’aigua de pluja per evitar-ho. Aquests dipòsits no els veuen els turistes, ni tan sols els ciutadans. Però hi són, i compleixen la seva funció.

Deixo de banda, a propòsit per no allargar-me massa, tot el que es fa en la vessant social, precísament ara que és quan més falta fa, amb un Ajuntament al costat dels ciutadans, assumin de vegades competències que no li tocarien, i que és encara més important que la transformació urbana. Està clar que això tampoc no és per als turistes.

I el procés de construcció de la ciutat continua, ara amb la transformació de l’àrea de La Sagrera que suposarà la construcció de l’estació de l’AVE, i continuarà en el futur amb tots els projectes que existeixen de cara a l’horitzó del 2020. Projectes on la iniciativa privada juga, és clar, un paper fonamental. No podem oblidar que estem en una societat capitalista, on és legítim que hi hagi persones que efectuïn inversions per tal d’obtenir beneficis, i és igualment legítim que les administracions públiques aprofitin l’avinentesa per tal que una part d’aquests beneficis particulars redundin en el benefici general que suposa la millora de la ciutat. Perquè tot costa diners, i d’algun lloc han de sortir, i els miracles els deixo per qui hi cregui, que no és el meu cas.

Però si hem de fer cas del que cadascú ha fet en el passat, i del que diu que farà en el futur, està clar que, només un govern del PSC, un govern encapçalat per Jordi Hereu, tirarà endavant la nostra ciutat, i farà que el procés continui. I per això treballarem i convido a tothom a treballar.

facebooktwittergoogle_plusredditpinterestlinkedinmail

Cares dures

Si hi ha alguna cosa que m’empipi és que hi hagi qui, després de fer les coses malament, a sobre les vulgui justificar, fent-nos combregar amb rodes de carro, com si fóssim babaus. Malauradament (perquè que passin aquestes coses és quelcom que, directa o indirectament, ens perjudica a tots), els esdeveniments recents ens porten dos clars exemples del que vull dir.

D’una banda tenim en Xavier Trias, aquest senyor que en premi pels serveis prestats al país votant dues investidures d’Aznar i tots els seus pressupostos, va ser col·locat per CiU on aquesta gent col·loca tots aquells que ja estan a les acaballes de la seva carrera política, en una mena de retir o cementiri dels elefants, com a candidat a l’Ajuntament de Barcelona. Els pocs centenars de vots que van provocar que el resultat de les darreres eleccions fos un 14-12 en lloc d’un 15-11 (PSC-CiU, ja m’enteneu) va salvar-lo de la crema, i encara l’hem d’aguantar, però de la activitat política (?) que fa en Trias a l’Ajuntament (si se’n pot dir així d’apuntar-se a totes les mogudes dels NIMBYs, dient que no a tot sense oferir alternatives possibles) n’escriure un altre dia. Avui em refereixo a les seves declaracions en relació amb els diners (630.000 €, que se sàpiga) donats per la Fundació Orfeó Català a la Fundació Trias Fargas.

Diu en Trias que, malgrat aquests diners van servir perquè la Fundació Trias Fargas participés a la campanya de CiU “Imagina Barcelona”, no pensa tornar els diners rebuts de cap de les maneres, i que demanar-ho és tirar porqueria contra les fundacions. I es queda tan ample.

No, senyor Trias, qui tira porqueria contra les fundacions són les persones que destinen els seus recursos a finalitats que no són las fundacionals, i les persones que accepten aquests recursos sabent d’on venen. No parlem ara de legalitat o no, parlem d’ètica. Què li semblaria al senyor Trias que la Fundació Josep Carreras contra la Leucèmia, o la Fundació Esclerosi Múltiple, poso per cas, donessin diners a la Fundació Rafael Campalans, vinculada al PSC? Què pensarien totes les persones que donen part dels seus diners a aquestes o d’altres fundacions amb la intenció que es destinin als seus objectius fundacionals, i no per finançar un partit polític? Si jo vull finançar un partit polític o una fundació afecta, ho faig directament, no dono els diners a una fundació cultural perquè aquesta després els hi doni. És tan obvi que fa basarda haver-ho d’escriure.

No sé si el senyor Trias i CiU són conscients de que el mal que els fets esmentats poden fer a totes les fundacions i associacions de Catalunya és incalculable. Clar, segons ells, si no s’hagués sabut, no hauria passat res, i per tant els culpables són els que ho treuen a la llum i demanen explicacions, i no ells que han cobrat uns diners destinats a d’altres fins. I sisplau, no ens digui que la fundació i el partit no són el mateix. Ja saben que jurídicament és així, però si la fundació té els mateixos objectius que el partit, no cal ser molt llest per saber que finançar una equival a finançar l’altre.

L’altre “llest” és en Mariano Rajoy, que després de passar-se setmanes i mesos dient que l’anomenat cas Gürtel era poc menys que una invenció del PSOE ajudat per quatre policíes i tres jutges, no ha pogut continuar marejant la perdiu i ha reconegut que potser sí que és veritat. Però ho ha fet d’una forma força curiosa. Diu en Rajoy que “estamos ante una trama de corrupción para aprovecharse del PP y utilizarla en su contra”. A mí em sembla mentida que pugui dir això sense que li caigui la cara de vergonya, o sense morir-se de riure.

Què vol dir aprofitar-se del PP? És que els diners que pel que sembla ha obtingut la trama gràcies als seus tripijocs han sortit del PP? No senyor Rajoy, els diners han sortit de les diferents administracions públiques governades pel PP que a València, Madrid i molts altres llocs de la geografia espanyola han donat contractes a aquesta gent.

Pel que se sap del sumari, sembla fora de dubte que la trama Gürtel s’ha enriquit gràcies als diners públics que alguns governs del PP els han fet guanyar. A canvi de què? No seré jo qui faci acusacions sense proves. Pot ser que els governs ppopulars els hagin afavorit senzillament per simpatia, gratis et amore, sense cap contrapartida, o també pot ser que part d’aquest diners hagin tornat al PP, o a persones concretes dins el PP, o una mica de tot. Jo tinc la meva opinió, que cadascún tregui les seves conclusions, que ja som grandets.

I la cirereta del pastís és que digui que això és per utilitzar-ho en contra seva !!! No, si encara resultarà que és un recargolat pla urdit des de Ferraz per enfonsar el PP. El que s’ha de llegir !!!

En fi, el que deia, ens prenen per tòtils. Encara que, veient la quantitat de gent a la que això els és igual i els continuen votant, potser tenen raons per actuar així.

facebooktwittergoogle_plusredditpinterestlinkedinmail

Un govern ha de governar

Abans d’ahir va ser presentat el nou projecte del Parc dels Tres Turons, que comporta l’expropiació de 300 habitatges de les cotes més elevades i el reallotjament dels seus ocupants a les cotes més baixes on s’hi construiran noves edificacions juntament amb les que es mantenen. Amb tots els matisos que es vulgui, és un projecte que fa compatible el benefici de la majoria (els potencials usuaris del parc) amb el respecte del dret de la minoria (els expropiats que seran reubicats a prop d’on viuen).

Jo puc entendre perfectament que l’expropiació no és un plat de gust per ningú, és quelcom traumàtic i desagradable, àdhuc en el cas que l’habitatge expropiat sigui una autoconstrucció feta en contra del planejament i tolerada per la desídia del governant de torn. Igual que puc entendre, per parlar d’un altre cas recent, que als veïns del Tibidabo el que els agradaria és que el Parc d’Atraccions no existís, per tal de poder gaudir dels seus habitatges amb tranquil·litat i sense tenir mig milió de visites l’any, perquè l’egoisme és un defecte del que ningú no ens salvem. Però crec que els interessos individuals no poden passar per davant dels col·lectius, perquè si no seria impossible fer res.

I què diu l’oposició? Doncs el de sempre. Un cop més, el Sr. Trias segueix la tàctica d’intentar acontentar tothom, i diu que anul·larà aquest projecte si governa. Realment, si un dia aquest bon home governa i compleix el que diu, no farà res més que tirar enrere projectes aprovats per l’actual govern municipal de l’alcalde Jordi Hereu, ja que entre això i convocar referèndums per qualsevol cosa, i no li quedarà temps per portar a terme cap iniciativa pròpia. Però, ben mirat, potser això ja li aniria bé, perquè em temo que d’iniciatives i projectes per a Barcelona el Sr. Trias i CiU no en tenen gaires.

Jo cada cop que sento parlar d’ell com “el nou alcalde”, no puc evitar un somriure. Més que res perquè les paraules “nou” i Trias posades a la mateixa frase són una contradicció en els seus propis termes. Una persona que ha estat conseller de la Generalitat, diputat al Congrés, on, com és sabut, va esmerçar el seu temps recolzant les polítiques neocon del “hombrecillo insufrible” (aka José Maria Aznar) gratis et amore, a canvi de res, i que ha vingut a acabar la seva gris carrera política a l’Ajuntament de Barcelona (com abans van fer Joaquim Molins i Miquel Roca, amb una carrera política molt més lluïda, però), pot ser qualsevol cosa menys nou.

I la seva actitud demostra aquesta afirmació. El que proposa no és nou, és el mateix que durant 23 anys de govern va fer CiU a Catalunya, i que ens ha portat a la situació actual.

El país necessitava equipaments, infraestructures, calien carreteres, vies de tren, hospitals, abocadors i presons. Però construir-les representava enfrontar-se amb les persones que podien resultar directament “perjudicades”, amb els que veien expropiades les seves propietats o amb els que tindrien al costat un equipament d’aquells que, amb raó o sense, hi ha a qui no agrada tenir-lo al costat. De forma que van fer el mínim del mínim, i això ha tingut dues conseqüències: la primera, la manca d’aquests equipaments i infraestructures que encara ara estem patint, i la segona, que la ciutadania no prengui consciència de que alguns equipaments són necessaris, i a algú (que no hauria de ser sempre el mateix, és clar) li tocarà tenir-los a prop, fomentant la cultura dels NIMBYS (“not in my back yard”).

Clar, és molt més agraït anar pels pobles amb el talonari de xecs donant subvencions que amb els projectes polèmics. Però igual que les subvencions són sovint necessàries, també ho són els equipaments i les infraestructures, agradin o no als directament afectats. Però quan el que es busca no és el benefici comú sinó mantenir-se en el poder és fàcil fer un raonament del tipus: “segurament no guanyaré cap vot per fer una infraestructura o un equipament que beneficiï molta gent, perquè el benefici no es percep tan clarament, i en canvi puc perdre vots dels directament perjudicats, perquè el perjudici sí que es
percep de forma clara, així que millor no faig res
”.

Amb aquest raonament, si Trias o qualsevol altre candidat de CiU hagués estat alcalde, molts dels projectes que han portat Barcelona al capdavant de les ciutats del món no s’haurien fet. No s’haurien fet els Jocs Olímpics (ja que es van haver de fer moltes expropiacions al Poblenou), ni moltes altres actuacions de transformació urbana. Potser encara tindríem les vies del tren arran de mar, en comptes de les platges, no existiria la Rambla del Raval, i a la Sagrera no s’estaria dissenyant un àrea de nova centralitat, perquè en totes aquestes operacions hi ha hagut persones que han hagut de fer sacrificis.

Tinc clar que l’obligació del governant és governar, ja que per això ha estat votat. I governar implica prendre decisions en benefici de la majoria, que de vegades afecten negativament una minoria. La minoria, i els seus interessos, sovint legítims, s’han de respectar, però no poden fer-se servir per aturar els projectes que una ciutat o un país necessiten.

En cas contrari, estarem condemnats al fracàs, i jo no vull això per la meva ciutat.

facebooktwittergoogle_plusredditpinterestlinkedinmail