Entrades etiquetades amb Televisió

Fa uns dies vaig creuar al Facebook uns comentaris amb l’amic Pere sobre un programa d’Intereconomia Televisión (es pot veure a la TDT, no recordo el canal) anomenat “El gato al agua“. Per qui conegui l’emissora, o Radio Intereconomia, no cal que li expliqui quina és la línia del programa, que sota l’aparença d’un debat, difon un ideari ultraconservador (en tots els sentits), com la resta de la cadena.

En un principi m’aturava en aquest canal mentre feia zaping perquè era una bona manera de recordar per què lluitem: entre d’altres coses, per evitar que gent com aquesta s’acosti ni una mica al poder. Si un dia teniu una crisi ideològica, mireu-lo, us passarà de cop.

I he de reconèixer que, amb el pas del temps, vaig començar a veure-li la gràcia, en el sentit literal de la paraula, i ara a més del que he dit abans resulta m’ho passo bé veient-ho (ep! només m’aturo una estoneta, no us penseu que me l’empaso tot). Hi ha un presentador, ultra a parir, i uns tertulians, que figura que debaten un tema. Dic figura perquè l’únic debat acostuma a ser a veure qui és més fatxa. Sí, de tant en tant porten alguna persona pressumptament d’esquerres, per tal que doni una mica el contrapunt, però el dia que el porten és un entre cinc o sis, que li donen per totes bandes. És habitual veure-hi càrrecs del PP (molts, però Aleix, ai, perdó, Alejo Vidal Quadras és asidu), periodistes d’allò més dretà (al costat d’algun Jiménez Losantos sembla moderat), algun autoanomenat filòsof … però en realitat tot aquell que vulgui anar a posar a parir als socialistes en general i a ZP en particular, és ben rebut (com ara Xavier Nart, quina pena de noi!). Un dia hi havia Josep Sánchez Llibre (diputat de CiU) i semblava el Ché Guevara, de com quedava d’esquerranós al costat d’aquella banda.

I si els tertuliants són de luxe, el públic és de traca. En aquest programa, com en tants d’altres, pots enviar SMS que surten en pantalla, i de veritat que hi ha com per escriure un llibre. Què bèsties! Podria resumir els missatges dient que del diluvi universal cap aquí, ZP és el culpable de tots els esdeveniments negatius que han succeit a la terra. I evidentment de la crisi. No els parlis a aquesta gent d’hipoteques subprime a Estats Units, ni de deute tòxic, ni de qüestions globals. La culpa és de ZP. I de les seves desgràcies personals, també. Y punto. Al costat d’aquests missatges, que deu n’hi do, d’altres encara més casposos com un que fa uns dies deia que no es podia comparar la bellessa de Cospedal amb Fernández de la Vega (jo pensava que estàvem parlant de política, no en un concurs de misses). I per acabar-ho d’adobar, l’ortografia realment denota el nivell cultural de qui els escriu, per si no quedava prou clar amb el contingut dels missatges (avui un escrivia que amb Aznar i Rato hi havia superabit, que ja no sé si és un concepte econòmic, informàtic o una barreja).

Avui, sense anar més lluny, el format no era de debat, sinó que emetien un programa on un actor feia propaganda d’una pel·lícula antiabortista, anomenada Bella (no m’estendré ara sobre aquest tema, és massa complex i massa seriós, però el que no es pot fer és presentar-ho com un debat entre estar a favor o en contra de la vida, com fan ells, això és una simplificació adreçada a un públic bastant curt de gambals). Alguns missatges es refereien al tema (un de molt bo deia que això era un actor, i no els Bardem, o els titiriteros), però la majoria l’única cosa que feien es posar de manifest la ràbia que sentien pel fet que, finalment, sembla que Espanya assistirà a la cimera del 15 de novembre. Qui si no s’ha d’anar on no et volen, que sí què els ha d’ensenyar ZP, que si ZP estudiarà anglès per anar-hi (i jo he pensat: sí, li donarà classes l’Aznar, amb el seu anglès de Cambridge), que si França cedeix el lloc a canvi d’un increment del preu de l’electricitat que ens ven (confonent així, perquè és que són molt curts, la proposta d’augment de tarifes de la CNE anunciada avui, i que és només una proposta, amb una decissió ja presa) … Els missatges traspuaven bilis pels quatre costats, i no cal dir que això m’ha produit una enorme satisfacció.

En fi, que en petites dosis és molt recomanable per qualsevol que es consideri d’esquerres. Proveu-ho i ja em direu.