Setmana Santa

Avui és Dijous Sant, al bell mig de la Setmana Santa, i en un dia com avui m’ha vingut al cap com són de diferents aquests dies de com eren quan jo era una criatura. Sí, ja sé que, malauradament, això vol dir tinc molts anys. Però no només això.

La meva infància va transcòrrer en el tardofranquisme, en aquells anys en que, diuen (jo personalment no tinc elements de comparació), la dictadura no era tan dura com ho havia estat abans. Però, fos com fos, aleshores com abans el nacionalcatolicisme continuava marcant les nostres vides, les vides de tothom, independentment de quines fossin les nostres creences.

I per Setmana Santa, tocava estar trist, perquè un llibre que diuen que van escriure uns senyors ja fa molts anys deia (diu) que un home anomenat Jesus va morir (i resucitar, que té més mérit) a Palestina. I si no estaves trist, perque no t’ho creies, ja s’encarregaven de fer els possibles per tal que, si no trist, com a mínim estessis amargat. I les maneres d’aconseguir-ho eren moltes, des de no deixar obrir cap establiment d’oci el Divendres Sant, fins a modificar totalment la programació de les dues cadenes de televisió.

Aquells dies era difícil veure a la televisió quelcom que no fos el telediario, les processons, el via crucis, alguna pel•lícula de temàtica religiosa (sovint amb Victor Mature de protagonista) … i els partits de bàsquet del Reial Madrid, quan Saporta (Raimundo, no confondre amb Laporta, Joan) dirigia aquest esport a la Casa Blanca i l’equip triomfava a Europa de la mà dels americans naturalitzats Clifford Luyk i Wayne Brabender. De forma que, a casa, moltes d’aquelles nits de Pasqua les passàvem jugant a les cartes (llàstima que només érem tres, els meus pares i jo, i això limitava els jocs a que podíem jugar, però tot i així ho recordo amb carinyo).

Afortunadament, tot ha canviat molt, com a mínim per als que no som creients. Perquè els creients, si volen, poden continuar fent el que fa quaranta anys ens volien obligar a fer a tots. Llàstima (per l’Esglèsia) que molts d’ells ara prefereixen marxar a fer turisme i no entristir-se, que total són quatre dies.

Però no podem baixar la guàrdia, perquè els hereus dels que aleshores manaven encara avui volen imposar-nos les seves creences i fer-nos viure a la seva manera. Volen continuar decidint sobre nosaltres: amb qui ens podem o no casar o relacionar, o quan podem o estem obligats a tenir fills. Més val no oblidar-ho, que a la que ens despistem ens la fotran.

Dic que tot ha canviat molt, però algunes coses no, si més no, no del tot. Perquè avui també hem pogut veure el Reial Madrid jugant la Copa d’Europa de bàsquet (allò que abans en deien paseando el nombre de España por el mundo), pero resulta que ha jugat contra un gran equip, el Barça, i ha perdut :-).

Facebooktwittergoogle_plusredditpinterestlinkedinmail

V

VFa uns dies vaig tenir ocasió de veure l’episodi pilot de V, remake de la sèrie del mateix nom dels gloriosos 80. No sé hi ho he escrit ja, però m’encanta la ciència ficció, i sempre que puc, fins on m’arriba el temps, segueixo les sèries que posen per televisió. Malauradament, els nostres programadors televisius semblen pensar que on estigui un bon programa del cor, amb molt de marujeo i de xafarderia, no hi ha ciència ficció que valgui i les sèries del gènere son escases als canals generalistes, però per sort tinc el Digital + amb més oferta de la que puc absorvir.

El cas és que aquest episodi em va fer pensar en com han canviat les tendències en els poc més de vint-i-cinc anys que separen ambdues sèries. D’entrada els visitants ja no porten aquells vestits arrapats de color vermell que permetien seguir les corbes de Diana (Jane Badler) o Lydia (June Chadwick), que eren un dels alicients de la sèrie, no ens enganyem (he de dir en el meu descàrrec que jo tenia vint-i-pocs anys, i les prioritats a aquesta edat no són les que tinc ara). De tota manera, tampoc em va semblar que la líder visitant de la sèrie actual, de nom Anna (Morena Baccarin, la de la foto) tingui aquestes corbes, així que amb el nou look actual, entre la roba que es porta ara i la de Gattaca, no perdem gaire. També el disseny exterior i sobre tot interior de les naus és molt diferent, ara molt més neutre, sense tant de llumet (tot i que jo trobo que hi ha un gran malbaratament de l’espai, i per tant de l’energia necessària per al funcionament de la nau, però bé, allà ells).

Pel que s’ha vist al pilot (que pel que jo recordo avança bastant més ràpid que a la sèrie original), el paper protagonista de líder de la resistència que abans tenia la doctora Julie Parrish (Faye Grant) ara sembla recaure sobre una agent anti-terrorista del FBI, Erica Evans (Elizabeth Mitchell), que a més no està a Los Angeles, ans a Nova York. Indubtablement, l’11-S i la presència del terrorisme en la primera plana de l’actualitat mundial segurament han tingut a veure en aquesta elecció.

V Sèrie OriginalUn periodista torna a tenir un paper protagonista, si al 1983 era Mike Donovan (Marc Singer) ara és Chad Decker (Scott Wolf), tot i que mentre Mike Donovan estava decididament en contra dels visitants, Chad Decker sembla més aviat col·laboracionista, així d’entrada.

I també tenim el llangardaix bo (des del punt de vista dels humans, perquè des del punt de vista dels visitants el deuen considerar un traïdor), que en la sèrie actual és negre (tenint com a president els EEUU a Barack Obama, què menys) i s’anomena Ryan Nichols (Morris Chestnut), amb el mateix rol que va tenir a la sèrie original Willie, així, sense cognoms, perquè no era un infiltrat (Robert Englund, l’actor que va donar vida a Freddy Krueger en l’inoblidable A Nightmare on Elm Street, de la que per cert s’estrenarà un remake aquest mateix any ). I consti que a la sèrie original també hi havia un personatge negre, Elias Taylor (Michael Wright), membre de la resistència i antic lladre, guanyat per la causa gràcies a la mort del seu germà.

Finalment, i això no sé com interpretar-ho, a la nova sèrie sembla que tindrà un paper protagonista entre la resistència un capellà, Jack Landry (Joel Gretsch). Potser és un intent de millorar la imatge de l’esglèsia catòlica després dels repetits escàndols protagonitzats per alguns dels seus membres?

En fi, veurem què dona de si la sèrie. Qui vulgui seguir-la per Digital +, té una cita els dijous a les 22:15 hores al canal TNT (dial 24) a partir del 14 de gener, quan repetiran el pilot.

Facebooktwittergoogle_plusredditpinterestlinkedinmail

Más se perdió en Cuba

Ahora hacía días que no veía esa divertida cadena de humor que se llama Intereconomía Televisión y que tan buenos ratos me ha hecho pasar con su programa El Gato al Agua, como explicaba en otro post.

Pero como esta semana ha estado de actualidad, ayer estuve echándole un vistazo al programa denominado Más se perdió en Cuba, que para que todo el mundo se sitúe, basta decir que son los que se tragaron hasta el fondo el engaño del Gran Wyoming, demostrando de forma palmaria su gran talla periodística, sobre la que por tanto no hace falta decir más.

El programa es como El Gato al Agua, un presentador tan facha como el de aquél (y quizás incluso más desagradable en las formas) unos tertulianos más fachas aun (a alguno de los cuales había visto ya en el otro programa) y algún político pepero o de sus aledaños (ayer Montserrat Nebrera, defenestrada en el PP catalán, pero a la que por lo que se ve la caverna ya le han perdonado su burla a los andaluces).

El contenido, también igual que el otro, críticas a ZP y todo lo que huela a izquierda, con argumentos tan zafios como fáciles de contestar, si alguno de los que allí están quisiera hacerlo, que no quieren.

Y como guinda del pastel, también los SMS de los espectadores. Yo ha llegado a un punto que ya no sé si creerme que de verdad los envía la gente o es que hay un guionista del programa que se dedica a ir escribiendolos. Más que nada porque que en este país hay gente muy, muy, pero que muy, facha, ya lo sabía, pero lo que me cuesta creer es que haya tanto tarugo, aunque sea de derechas.

Ayer los temas estrella eran, además de los insultos a ZP y en general a todos sus votantes (suponiendo que los mensajes sean reales, yo creo que algunos nos gasearían si pudieran), proliferaban los insultos de todo tipo a los sindicatos (aquí me perdí, porque no sé bien bien a qué venían). También muchos mensajes se referían a la trama de corrupción del PP en Boadilla, pero no para criticarla, no, sino para referirse a Filesa, a los Gal o pedir que se investigue en Extremadura o Cataluña (o en cualquier sitio que no gobierne el PP, que será la única manera que no los encuentren pringados -esto último lo digo yo-). Y lo mejor de todo son los mensajes que, más allá del insulto, intentan argumentar algo. La currutaca del programa de ayer se la daríamos a uno que decía algo así (la cita no es del todo textual, es como la recuerdo):

“El PP nos dejó una moneda fuerte y unos tipos de interés bajos y Solbes ha estado viviendo de la inercia hasta que se ha acabado.”

Mira tú, y yo que pensaba que hacía ya años que estábamos en la moneda única (me parecía recordar que en 2002 empezó a circular el Euro), y que quien marcaba los tipos de interés era el Banco Central Europeo, y ahora resulta que no, que quien lo hacía era Aznar, y claro, al dejarnos este gran líder, y acabarse los efectos de sus sabias medidas de gobierno, nos hemos ido al carajo. Lástima que junto a nosotros se ha ido al carajo todo el mundo mundial, que por tanto supongo que también estaba viviendo de las rentas de la magnífica política de Aznar. Lo que no sé es si en Marte o en Jupiter también han entrado en crisis o todavía se aprovechan de los efectos de las políticas del PP.

En fin, muy divertido, si no fuera porque lo dicen en serio.

Facebooktwittergoogle_plusredditpinterestlinkedinmail

El gato al agua

Fa uns dies vaig creuar al Facebook uns comentaris amb l’amic Pere sobre un programa d’Intereconomia Televisión (es pot veure a la TDT, no recordo el canal) anomenat “El gato al agua“. Per qui conegui l’emissora, o Radio Intereconomia, no cal que li expliqui quina és la línia del programa, que sota l’aparença d’un debat, difon un ideari ultraconservador (en tots els sentits), com la resta de la cadena.

En un principi m’aturava en aquest canal mentre feia zaping perquè era una bona manera de recordar per què lluitem: entre d’altres coses, per evitar que gent com aquesta s’acosti ni una mica al poder. Si un dia teniu una crisi ideològica, mireu-lo, us passarà de cop.

I he de reconèixer que, amb el pas del temps, vaig començar a veure-li la gràcia, en el sentit literal de la paraula, i ara a més del que he dit abans resulta m’ho passo bé veient-ho (ep! només m’aturo una estoneta, no us penseu que me l’empaso tot). Hi ha un presentador, ultra a parir, i uns tertulians, que figura que debaten un tema. Dic figura perquè l’únic debat acostuma a ser a veure qui és més fatxa. Sí, de tant en tant porten alguna persona pressumptament d’esquerres, per tal que doni una mica el contrapunt, però el dia que el porten és un entre cinc o sis, que li donen per totes bandes. És habitual veure-hi càrrecs del PP (molts, però Aleix, ai, perdó, Alejo Vidal Quadras és asidu), periodistes d’allò més dretà (al costat d’algun Jiménez Losantos sembla moderat), algun autoanomenat filòsof … però en realitat tot aquell que vulgui anar a posar a parir als socialistes en general i a ZP en particular, és ben rebut (com ara Xavier Nart, quina pena de noi!). Un dia hi havia Josep Sánchez Llibre (diputat de CiU) i semblava el Ché Guevara, de com quedava d’esquerranós al costat d’aquella banda.

I si els tertuliants són de luxe, el públic és de traca. En aquest programa, com en tants d’altres, pots enviar SMS que surten en pantalla, i de veritat que hi ha com per escriure un llibre. Què bèsties! Podria resumir els missatges dient que del diluvi universal cap aquí, ZP és el culpable de tots els esdeveniments negatius que han succeit a la terra. I evidentment de la crisi. No els parlis a aquesta gent d’hipoteques subprime a Estats Units, ni de deute tòxic, ni de qüestions globals. La culpa és de ZP. I de les seves desgràcies personals, també. Y punto. Al costat d’aquests missatges, que deu n’hi do, d’altres encara més casposos com un que fa uns dies deia que no es podia comparar la bellessa de Cospedal amb Fernández de la Vega (jo pensava que estàvem parlant de política, no en un concurs de misses). I per acabar-ho d’adobar, l’ortografia realment denota el nivell cultural de qui els escriu, per si no quedava prou clar amb el contingut dels missatges (avui un escrivia que amb Aznar i Rato hi havia superabit, que ja no sé si és un concepte econòmic, informàtic o una barreja).

Avui, sense anar més lluny, el format no era de debat, sinó que emetien un programa on un actor feia propaganda d’una pel·lícula antiabortista, anomenada Bella (no m’estendré ara sobre aquest tema, és massa complex i massa seriós, però el que no es pot fer és presentar-ho com un debat entre estar a favor o en contra de la vida, com fan ells, això és una simplificació adreçada a un públic bastant curt de gambals). Alguns missatges es refereien al tema (un de molt bo deia que això era un actor, i no els Bardem, o els titiriteros), però la majoria l’única cosa que feien es posar de manifest la ràbia que sentien pel fet que, finalment, sembla que Espanya assistirà a la cimera del 15 de novembre. Qui si no s’ha d’anar on no et volen, que sí què els ha d’ensenyar ZP, que si ZP estudiarà anglès per anar-hi (i jo he pensat: sí, li donarà classes l’Aznar, amb el seu anglès de Cambridge), que si França cedeix el lloc a canvi d’un increment del preu de l’electricitat que ens ven (confonent així, perquè és que són molt curts, la proposta d’augment de tarifes de la CNE anunciada avui, i que és només una proposta, amb una decissió ja presa) … Els missatges traspuaven bilis pels quatre costats, i no cal dir que això m’ha produit una enorme satisfacció.

En fi, que en petites dosis és molt recomanable per qualsevol que es consideri d’esquerres. Proveu-ho i ja em direu.

Facebooktwittergoogle_plusredditpinterestlinkedinmail