Entrades etiquetades amb SQV

Ahir al matí va tenir lloc el ple de constitució de l’Ajuntament de Sant Quirze i l’elecció de la seva nova alcaldessa, Montserrat Mundi. Cap sorpresa en quant a l’elecció, ja que existia un pacte previ, signat dimecres passat i fet públic ahir, en un exercici de transparència a destacar, entre CiU (llista més votada), PSC i PP. Per cert, que vull aprofitar per comentar que abans d’ahir Elisabeht Oliveras deia al twitter que li semblava curiós que el pacte, signat com dic dimecres, fos aprovat per l’assemblea del PSC Sant Quirze (a la que vaig assistir) dijous. Curiós? Si s’hagués pres la molèstia de llegir-se’l, hauria vist que al seu punt 10 l’esmentat pacte preveia que fos sotmès a ratificació pels òrgans corresponents dels partits signants. Desconec què van fer CiU i PP, però el PSC el que va fer dijous va ser, precísament, ratificar el pacte. On és la curiositat? L’única cosa curiosa, per mi, és que algú escrigui d’un tema sense coneixement de causa (vull pensar que no mentint de forma deliberada), i que a sobre quan li fas notar que no hi ha tal curiositat ni es digni a contestar-te.

A banda d’això, com detalls que em van cridar l’atenció, esmentaria la manca d’educació de molts dels presents quan un regidor (el popular David Sánchez) va jurar el càrrec en comptes de prometre’l. Jo no sóc de missa, ni de juraments, ni creient, però no crec que ningú hagi de fer burla d’altri pel fet de jurar. Posats a fer conya, podrien fer-la també amb la fòrmula de prometre per imperatiu legal, perquè tots sabem que si prometen (o juren) és perquè la llei diu que cal fer-ho així, de normal la gent no va prometent fidelitats pel carrer a tort i a dret, així que l’aclariment no és necessari (francament, a mi em sona a allò que fan els nens de creuar els dits, infantil, tot plegat). Altre detall a esmentar és la presència d’una quinzena de persones amb unes pancartes i un tros de cinta aillant a la boca (que pel que vaig comprovar no els privava de fer soroll quan el que es deia no era del seu gust, no vull pensar que haguès passat sense portar la cinta aillant), que algú ha qualificat d’indignats, però que a diferència d’altres indignats, que ho estan amb els polítics en generals, sembla que només ho estaven amb alguns polítics, perquè a alguna altra inclús la van aplaudir. Això sí que es de veritat curiós.

Però al que em vull referir no és a aquestes anècdotes, ans a les intervencions de les caps de llista d’ICV, Marta Baldrich i de Junts (aka marca blanca d’ERC), Elisabeth Oliveras, perquè totes dues van explicar una pel·lícula que no és ben bé la que jo sé, no sé si hem vist pel·lícules diferents o parts diferents de la mateixa pel·lícula.

Marta Baldrich va agraïr a tots els partits el tracte rebut en les negociacions per la formació del govern municipal. He dit tots? Perdó, m’equivocat, tots menys un, el PSC. Sentint-la, semblaria que el PSC no va seure amb ells a negociar la participació conjunta en el govern. I no és veritat. El PSC va seure amb ICV, igual que ho va fer amb la resta de grups. I no va seure per compromís, sinó amb la intenció d’arribar a un pacte. Però no va ser possible. Jo afegiré que la responsabilitat va ser d’ICV, però com soc part interessada, potser el que digui no té valor, i segur que ells diuen el contrari. Però així va ser, i amagar aquesta realitat és una mostra del tarannà que gasta ICV en aquesta comarca (conec gent d’ICV d’altres llocs amb la qual m’uneixen més coses de les em separen, amb les que discrepo quan toca, però des d’una posició de respecte mutu, sense ressentiments). Ras i curt, el PSC no té la culpa de que ICV Sant Quirze, sense responsabilitat de govern, ni municipal, ni estatal, hagi perdut casi un vint per cent dels seus vots, prou pena tenim amb la nostra debacle. Els socialistes estem molt preocupats pels nostres resultats, i hem encetat un procès d’autocrítica i debat intern que em sembla imparable. I si jo fos ells, si jo fos ICV Sant Quirze, no haver captat cap vot dels perduts pel PSC (molts d’ells de càstig per la crisi i les polítiques del govern socialista de l’Estat), i a sobre perdre una cinquena part dels propis em preocuparia, i molt. Però no, ells són l’esquerra de debò (la verdadera izquierda, en versió dels seus col·legues d’IU), estan per sobre d’aquestes coses, i no s’equivoquen mai. I nosaltres som el dimoni perquè no hem fet un pacte d’esquerres. Doncs ho sento, no compro. Pacte d’esquerres? Ja. Per què a Sabadell, tot just a l’altra banda de l’autopista, en comptes de intentar un pacte d’esquerres amb el PSC (força més votada amb 13 regidors, tenint la segona força, CiU, només 5), han intentat un pacte de tots (inclós PP) contra el PSC? Sembla que aquí el pacte d’esquerres no era important, l’important era intentar que no governés el PSC. I si ens movem una mica més, podem parlar de La Llagosta (on ICV ha pactat el govern amb CiU excloent al PSC, llista més votada), o de Santa Perpètua de Mogoda (on ICV ha estat la força més votada, i poguent fer pacte d’esquerres amb PSC ha pactat també amb CiU) o una mica més enllà, de Sant Feliu de Llobregat (cas idèntic a Santa Perpètua). No continuaré. Es que Sant Quirze ha de tenir pacte d’esquerres i aquests pobles que he esmentat no? És que ICV Sant Quirze no té res a veure a ICV dels altres pobles? Ningú ho diria veient com es van tirar enrere del pacte amb ERC quan la seva direcció comarcal (o d’on sigui, no domino la seva organització) els va picar la cresta. Així que lliçons de democràcia i d’esquerranisme, les mínimes, si us plau.

Pel que fa a Elisabeht Oliveras, a banda de dedicar-se a repetir el seu lema de campanya fins a fer-se pesada (que a sobre ja té conya que qui amaga la seva sigla, ERC, darrera una pretesa coalició, Junts, parli de no amagar-se, a això li dic jo coherència), ha lamentat també, igual que Baldrich, no haver pogut fer un pacte d’esquerres (malgrat durant la campanya interpel·lava els demés sobre si donarien suport a la llista més votada, sembla que això era només si la més votada era ella, com no ha estat així, no importa). Novament aquí haurem de fer servir el fantàstic mapa que ha el·laborat en Saül Gordillo, on trobarem llocs com La Roca del Vallès (on ERC ha pactat amb CiU i el PP -si, heu llegit bé, el PP- per arrabassar-li l’alcaldia al PSC, llista més votada), Cerdanyola (on la seva negativa a un pacte d’esquerres ha motivat el pacte PSC-CiU), Polinyà (on ERC ha fet alcalde al candidat de CiU) o Sant Vicenç dels Horts (on una altra marca blanca d’ERC pacta amb CiU i ICV per tenir l’alcaldia i deixar fora la llista més votada, el PSC). No cal continuar, oi? Per què doncs, a Sant Quirze el pacte d’esquerres era tan fonamental? Potser perquè en aquest cas haurien tingut l’alcaldia?

No ens enganyem, l’oposició feta durant els darrers quatre anys per ICV i per ERC feia molt difícil un pacte amb el PSC. Hi ha coses que és difícil oblidar, i malgrat en el cas d’ICV la candidata era diferent, les seves paraules denoten la mateixa manera de fer. D’altra banda, les actuacions anteriors d’aquests grups no donen peu a pensar que puguin proporcionar l’estabilitat que Sant Quirze, com qualsevol altre municipi, necessita, i més en temps de crisi, i el pacte de l’anterior legislatura ha funcionat raonablement bé. Les eleccions municipals són potser les menys ideològiques de totes. Els ajuntaments no tenen capacitat legislativa (les ordenances tenen un abast limitat), i mirant els programes electorals dels partits, no s’observen grans diferències. Segurament, més que les coses a fer ens distingeix la manera de fer-les. Potser és això el que provoca aquests pactes curiosos als que es refereix en Saül Gordillo, pactes que, arreu de Catalunya, tenen com a protagonistes a totes les forces polítiques sense excepcions, perquè cada vila, cada ciutat, té el seu tarannà diferent, i les persones, tot i ser membres del mateix partit, són també diferents. Només això explica el ICV pacti amb el PSC fer alcalde de Terrassa a Pere Navarro i en canvi a Sabadell hagi fet el possible (que no ha estat prou) per tal que en Manuel Bustos no ho fos, per exemple.

A cada lloc, cada formació fa el pacte que creu que més convé als ciutadans i ciutadanes, per això aquesta entrada es titula pactes de conveniència i conveniència de pactes. I això és el que ha passat també a Sant Quirze. Per aquest motiu, no blasmaré ningú per aquesta causa, ni l’anomenaré traïdor, ni res per l’estil, però tampoc acceptaré que m’ho diguin. No hi tenen cap dret. I sé que no tothom, inclús dins el PSC, ha entés el pacte. Em faig càrrec. Si ja pactar amb CiU és dur, a alguns anomenar-los el PP és una mica com esmentar el dimoni (o la bicha, que dirien en castellà). Que no es preocupin, d’aquí a menys d’un any ens barallarem per defensar les nostres respectives postures en les eleccions generals, postures molt allunyades en molts casos (tant amb CiU com amb el PP). Però això no ens ha d’impedir treballar plegats en les coses en les que tenim postures més properes. El nostre objectiu, el de tots els que ens presentem a les eleccions, és el bon govern dels ciutadans, i és en ells en qui hem de pensar quan prenem una decisió, i no ens nosaltres mateixos com a partit. De vegades, no sempre, els interessos de la ciutadania i del partit no són iguals, i si donem preferència a aquests darrers, ens equivoquem, i molt. Aquest és el motiu fonamental del pacte.

Potser les meves paraules denoten que estic dolgut, i molest. I així és. Però això no treu que pensi que pel bé de Sant Quirze hauríem d’aconseguir, independentment del nostre paper de govern o oposició, una entesa que ens permetés avançar en la resolució dels problemes dels ciutadans. Amb discrepàncies, però sense perdre les formes. Sense renunciar al que cadascún considerem bàsic, però amb generositat envers el punt de vista de l’altre. Si ni tan sols ho intentem, potser ens quedarem amb la conciència molt tranquil·la, però les ciutadanes i els ciutadans en patiran les conseqüències.