El Barça ha de demandar Laporta

Ahir la nova directiva del Barça va anunciar l’aprovació d’un codi ètic que inclou com a comportaments a evitar molts dels que van ser pràctica habitual de l’anterior junta presidida per Joan Laporta. És una bona iniciativa, això dels codis ètics ja fa alguns anys que es practica, i jo no dic que facin nosa, però no n’hi ha prou.

Jo esmento sovint el jurista austríac Hans Kelsen. És el que provoca haver tingut la seva obra “Teoria Pura del Dret” com a únic llibre d’una assignatura anomenada Dret Natural que curiosament em va servir per arribar a la convicció de que el Dret Natural no existeix, i de que no hi ha norma sense sanció, dins la més pura ortodoxia iuspositivista. I per això penso que sí, que això de la ètica èsta molt bé, però si els comportaments censurables no tenen cap conseqüència pràctica per al seu autor, no anem enlloc.

I per això crec que el Barça ha d’exercir l’acció de responsabilitat contra Joan Laporta i la seva junta. Segurament hi ha més d’un motiu, però només el contracte a Joan Oliver ja seria suficient. Una cosa són els fitxatges futbolístics (alguns veritables pífies, però errare humanum est) i altre cosa és contractar com a càrrec de confiança una persona que té com a únics mèrits el sectarisme i l’habilitat per aconseguir contractes blindats, pagar-li un sou fora de mercat per excessiu (repeteixo, no és un crack que marqui gols) i a sobre blindar-li de forma que fer-lo fora ens costés un ull de la cara.

Si Laporta sabia que el seu mandat acabava el juny de 2010, no podia fer un contracte a un càrrec de confiança que anés més enllà d’aquesta data, això és de calaix. El contracte havia d’haver acabat, sí o sí, a la vegada que el seu mandat, sense perjudici que, si el nou president ho trobava convenient el pogués tornar a contractar (sí, ja sé que això és ficció, és clar que ningú el voldria, aquest paio, i per això se’l blinda), i en canvi el que s’ha fet és, ras i curt, regalar-li els diners, els diners del club, els nostres diners. I això no pot quedar impune.

La junta presidida per Sandro Rosell té ara l’oportunitat d’anar més enllà de les bones paraules, i demostrar que ells no comparteixen els abusos de la junta anterior, exercint l’acció social de responsabilitat contra ells. És una qüestió de credibilitat, i espero que actuin com cal.

Ara, això sí, que esperin fins després de les eleccions autonòmiques, que si no en Laporta encara dirà que és un atac per les seves idees polítiques (ja ho ha fet abans), i no crec que sigui bo donar-li la més mínima excusa per fer-se el màrtir. Si els independentistes no han pogut trobar un altre cap de llista més presentable, és problema seu (això és l’exemple perfecte, d’altra banda, de la seva poca o nul·la solvència) i ja s’ho trobaran.

Facebooktwittergoogle_plusredditpinterestlinkedinmail

Bye, bye Laporta

Sandro Rosell va guanyar ahir de forma incontestable les eleccions a la Presidència del Futbol Club Barcelona d’una forma aclaparadora. No era el meu candidat, vaig signar i vaig votar (a tres quarts de nou, si em descuido no hi arribo), per Agustí Benedito, malgrat ser conscient que pensar en que pogués guanyar era quelcom semblant a un somni impossible, ara per ara. Però no sempre es guanya, a les eleccions sempre algú perd (malgrat costi tant que alguns ho reconeguin), i en aquest cas crec que cal valorar la bona campanya feta i l’estil que ha estat capaç de recollir la gens menynspreuable xifra de 8044 vots, una mica més del 14% dels votants, que contra tot pronòstic l’ha col·locat en el segon lloc.

Toca felicitar el nou president, i ho faig: Felicitats, Sandro! Com he dit no el vaig votar, no veig clares algunes connexions i tinc por que pugui esdevenir només la cara visible de l’oligarquia del país, o que els negocis puguin passar per davant del càrrec. Però crec, sobre tot després de la claredat de la seva victòria, que mereix un vot de confiança, com el que la majoria dels socis l’ha donat, i per tant jo també li dono, tot esperant que amb els fets confirmi les bones expectatives creades. Espero que sigui un bon president per al club, i que s’alluny del partidisme, del sectarisme, de la politització del club, de la utilització personal del càrrec … en fi, que s’alluny el màxim possible dels trets que han marcat la presidència d’en Laporta.

Perquè a més de la gran victòria d’en Sandro (més de 35000 vots i d’un 61% dels votants), ahir va ser la jornada de la gran derrota d’en Laporta i del laportisme, amb el seu candidat desplaçat a la darrera posició dels quatre que es presentaven, malgrat el propi Laporta no s’ha estat de fer descaradament campanya al seu favor (i, especialment, en contra d’en Sandro Rosell). Ara, cal fer neteja, i cal acabar amb tota la tropa que en Laporta ens ha encolomat: des d’en Joan Oliver, el sectari amb sou multimilionari, fins a Sala Martin, aquest brillant economista (mode sarcasme off) que continua predicant sense rubor les tesis econòmiques que ens ha portat al desastre, que no era soci i se’n va fer per tal que el poguessin fer President de la Comissió Econòmica, en una demostració incontestable de barcelonisme, passant per Magda Oranich i, espero, pel vividor Johann Cruyff, aquest president d’honor que no els socis no hem pogut triar, qui per cert ahir en comptes de votar estava al mundial de Sudàfrica, suposo que treient-se uns calerets per quadrar el pressupost. Sobre Txiqui Begiristain, suposo que el normal és que el nou president trii el seu secretari tècnic, però si més no contra ell només es poden esgrimir arguments esportius, ja que s’ha mantigut al marge de l’estil Laporta.

Així que, reitero, bye, bye, Laporta !!! Hola Sandro !!!

Facebooktwittergoogle_plusredditpinterestlinkedinmail