Blog personal i polític de Manuel Cáceres
Entrades etiquetades amb Rajoy
Coyuntura y estructura
19 feb
Las crónicas del debate del miércoles en el Congreso han puesto de manifiesto la imposibilidad de PSOE y PP de alcanzar un acuerdo sobre medidas a adoptar para superar la crisis. No es hoy mi propósito entrar a ponderar las responsabilidades en este no-acuerdo, ni tan solo comentar las estrambóticas salidas de tono de Rajoy, apelaciones a los diputados del Grupo Socialista incluídas. Lo cierto es que yo, como otros (incluido algún exministro) no esperaba tal acuerdo, y existen argumentos de sobra para justificar esta premonición.
Con o sin pacto, vengo manteniendo que se está sobrevalorando la capacidad de los gobiernos para adoptar medidas que, de un mes para otro, nos saquen de la crisis. Su margen de maniobra en estas materias es muy limitado. ¿Quiere ello decir que entonces es igual quien gobierne? En absoluto. Pero no tanto por la capacidad de unos u otros para sacarnos de la crisis, sinó por cómo se actúa para paliar sus efectos, o como mucho para preparar el terreno para cuando llegue el momento de la recuperación.
Sinceramente, creo que las fórmulas mágicas para sacarnos de la crisis no existen. Si existieran, algún gobierno, de uno u otro color, las hubiera adoptado en algún sitio, y los gobiernos torpes tendrían bastante con copiarlas y adaptarlas a su propia realidad. Pero no, si miramos las previsiones de futuro (con todas las reservas que hay que tener en cuanto a la fiabilidad de las previsiones vistas experiencias anteriores), vemos que los países con mejores perspectivas son aquellos que ya antes de la crisis disfrutaban de economías más sólidas, y que en el furgón de cola se encuentran los que siempre han estado ahí (en Europa Occidental, Portugal, Irlanda, Grecia y España, agrupados bajo el malnombre de PIGS). Nada como para sorprenderse.
Y me temo que desde muchos sectores (incluido el propio gobierno) se están confundiendo las medidas coyunturales con las estructurales. España tiene, ha tenido históricamente, déficits importantes comparada con las economías de su entorno: una inflación más elevada, unas tasas de paro más elevadas o una excesiva dependencia del sector inmobiliario. Creo que, posiblemente, para superar esta situación será necesario adoptar medidas estructurales que permitan que nuestro país supere las carencias citadas, y así garantice a largo plazo los derechos que constituyen la manifestación del estado del bienestar. ¿Cuáles? Pues no lo sé (no sé si lo sabe alguien), pero lo que no me creo es que toda solución pase por el abaratamiento del despido, receta unívoca que proponen algunos en cuanto tienen ocasión y con cualquier excusa.
Creo que hay que huir de dogmatismos, y estar abiertos a debatirlo todo, incluso (o especialmente) lo que afecta a los sistemas de protección social y al mercado de trabajo, pero no desde la perspectiva unívoca que acabo de criticar, sino con propuestas abiertas que no descansen únicamente sobre la reducción de los derechos de los trabajadores. Y en todo caso sin engañarnos ni engañar al ciudadano, hay que dejar claro que medidas de tal calibre no pueden adoptarse de forma inmediata, y que dichas medidas difícilmente influirán de forma significativa a corto plazo en la creación de empleo, que es lo que debería ser nuestra primera preocupación.
Solo faltaría ahora que nos dijeran que esta crisis, motivada a nivel mundial por la codicia de los especuladores y facilitada por la falta de control de autoridades monetarias actuando al dictado de los profetas de la desregulación (o de la autoregulación del mercado, que viene a ser lo mismo, o en todo caso arroja los mismos catastróficos resultados), se va a solucionar de un día para otro aplicando la mágica fórmula de reducir los derechos de los trabajadores. Cornudos y apaleados … espero que encima no querrán que estén contentos.
(NOTA: Sí, el tema de hoy hubiera sido Aznar y su dedo, no el que puso a Rajoy, que debió ser el índice, sino el otro, pero la idea de esta entrada la tenía desde ayer y no pude publicarla porque me pasé el día peleándome con el blog. En todo caso, otros hablan del dedo el hombrecillo insufrible, aquí, aquí, aquí y aquí).
Cares dures
7 oct
Si hi ha alguna cosa que m’empipi és que hi hagi qui, després de fer les coses malament, a sobre les vulgui justificar, fent-nos combregar amb rodes de carro, com si fóssim babaus. Malauradament (perquè que passin aquestes coses és quelcom que, directa o indirectament, ens perjudica a tots), els esdeveniments recents ens porten dos clars exemples del que vull dir.
D’una banda tenim en Xavier Trias, aquest senyor que en premi pels serveis prestats al país votant dues investidures d’Aznar i tots els seus pressupostos, va ser col·locat per CiU on aquesta gent col·loca tots aquells que ja estan a les acaballes de la seva carrera política, en una mena de retir o cementiri dels elefants, com a candidat a l’Ajuntament de Barcelona. Els pocs centenars de vots que van provocar que el resultat de les darreres eleccions fos un 14-12 en lloc d’un 15-11 (PSC-CiU, ja m’enteneu) va salvar-lo de la crema, i encara l’hem d’aguantar, però de la activitat política (?) que fa en Trias a l’Ajuntament (si se’n pot dir així d’apuntar-se a totes les mogudes dels NIMBYs, dient que no a tot sense oferir alternatives possibles) n’escriure un altre dia. Avui em refereixo a les seves declaracions en relació amb els diners (630.000 €, que se sàpiga) donats per la Fundació Orfeó Català a la Fundació Trias Fargas.
Diu en Trias que, malgrat aquests diners van servir perquè la Fundació Trias Fargas participés a la campanya de CiU “Imagina Barcelona”, no pensa tornar els diners rebuts de cap de les maneres, i que demanar-ho és tirar porqueria contra les fundacions. I es queda tan ample.
No, senyor Trias, qui tira porqueria contra les fundacions són les persones que destinen els seus recursos a finalitats que no són las fundacionals, i les persones que accepten aquests recursos sabent d’on venen. No parlem ara de legalitat o no, parlem d’ètica. Què li semblaria al senyor Trias que la Fundació Josep Carreras contra la Leucèmia, o la Fundació Esclerosi Múltiple, poso per cas, donessin diners a la Fundació Rafael Campalans, vinculada al PSC? Què pensarien totes les persones que donen part dels seus diners a aquestes o d’altres fundacions amb la intenció que es destinin als seus objectius fundacionals, i no per finançar un partit polític? Si jo vull finançar un partit polític o una fundació afecta, ho faig directament, no dono els diners a una fundació cultural perquè aquesta després els hi doni. És tan obvi que fa basarda haver-ho d’escriure.
No sé si el senyor Trias i CiU són conscients de que el mal que els fets esmentats poden fer a totes les fundacions i associacions de Catalunya és incalculable. Clar, segons ells, si no s’hagués sabut, no hauria passat res, i per tant els culpables són els que ho treuen a la llum i demanen explicacions, i no ells que han cobrat uns diners destinats a d’altres fins. I sisplau, no ens digui que la fundació i el partit no són el mateix. Ja saben que jurídicament és així, però si la fundació té els mateixos objectius que el partit, no cal ser molt llest per saber que finançar una equival a finançar l’altre.
L’altre “llest” és en Mariano Rajoy, que després de passar-se setmanes i mesos dient que l’anomenat cas Gürtel era poc menys que una invenció del PSOE ajudat per quatre policíes i tres jutges, no ha pogut continuar marejant la perdiu i ha reconegut que potser sí que és veritat. Però ho ha fet d’una forma força curiosa. Diu en Rajoy que “estamos ante una trama de corrupción para aprovecharse del PP y utilizarla en su contra”. A mí em sembla mentida que pugui dir això sense que li caigui la cara de vergonya, o sense morir-se de riure.
Què vol dir aprofitar-se del PP? És que els diners que pel que sembla ha obtingut la trama gràcies als seus tripijocs han sortit del PP? No senyor Rajoy, els diners han sortit de les diferents administracions públiques governades pel PP que a València, Madrid i molts altres llocs de la geografia espanyola han donat contractes a aquesta gent.
Pel que se sap del sumari, sembla fora de dubte que la trama Gürtel s’ha enriquit gràcies als diners públics que alguns governs del PP els han fet guanyar. A canvi de què? No seré jo qui faci acusacions sense proves. Pot ser que els governs ppopulars els hagin afavorit senzillament per simpatia, gratis et amore, sense cap contrapartida, o també pot ser que part d’aquest diners hagin tornat al PP, o a persones concretes dins el PP, o una mica de tot. Jo tinc la meva opinió, que cadascún tregui les seves conclusions, que ja som grandets.
I la cirereta del pastís és que digui que això és per utilitzar-ho en contra seva !!! No, si encara resultarà que és un recargolat pla urdit des de Ferraz per enfonsar el PP. El que s’ha de llegir !!!
En fi, el que deia, ens prenen per tòtils. Encara que, veient la quantitat de gent a la que això els és igual i els continuen votant, potser tenen raons per actuar així.
