Blog personal i polític de Manuel Cáceres
Entrades etiquetades amb PSOE
Complexitats
12 dic
A pocs dies de l’inici del XIIè. Congrés del PSC, si una cosa m’ha deixat clara el debat precongressual que s’està duent a terme als mitjans, a la xarxa i a tot arreu, és que som un partit complex. Molt complex. I jo crec que això, lluny de ser un inconvenient, és una fortalesa nostra si la sabem canalitzar. Hom podria pensar que tant de bo fòssim com aquestes forces polítiques que tenen la solució fàcil per a tot, com ara alguns independentistes: Crisi? Independència. Retallades? Independència. Canvi climàtic? Independència. El Barça no està fi? Independència. Congestió viària? Independència. Fracàs escolar? Independència. I així ad infinitum. Sí, ja sé que és una simplificació i una exageració, que ningú no se m’enfadi, però de debó que sentint i llegint alguns i algunes, no sembla tan allunyat de la realitat.
Però nosaltres, com a col·lectiu, no som així. En els dos eixos que vertebren la política catalana (esquerra-dreta i catalanisme-espanyolisme) ens trobem en un punt intermig, cosa que té diverses conseqüències. Així, trobem que davant el mateix problema, companys i companyes ofereixen solucions oposades. Hi ha que pensa que no som prou catalanistes, i hi ha qui pensa que ho som massa. Jo crec, com deia ahir en una entrevista Pere Navarro, que al PSC tots ho som, de catalanistes i que, com diu Miquel Iceta, de catalanista se n’és o no se n’és. També passa això en l’altre eix, encara que aquí, en el moment actual (no sempre ha estat així), les opinions són més uniformes en quant a que no hem defensat prou bé els valors més típicament d’esquerres.
Una altra conseqüència necessària és que sempre hi ha algú que és més el-que-sigui que nosaltres. Vull dir, que sempre hi ha qui diu que és més espanyol, qui diu que és més català, que és més d’esquerres … i nosaltres mai ho serem prou, llevat que anem a parar a posicions extremes on normalment tampoc no es troben les solucions. Per això, fora un error intentar competir amb qui fos intentant aparentar ser el que no som. Entre d’altres coses, perquè la ciutadania acostuma a preferir els originals a les còpies, i de proves n’hi ha a dojo a la nostra Història recent.
Què hem de fer, doncs? Al meu parer actuar de forma coherent amb el que som, amb el que hem estat sempre (adaptat, evidentment, als temps actuals). I, què som? Per mi (no dono per fet que tothom ho comparteixi), d’una banda som un partit que té un àmbit d’actuació català, però que també vol governar Espanya. Hem governat a Catalunya (i als seus municipis, encara ho fem a un bon nombre d’ells) i aspirem a tornar-ho a fer. Però també volem incidir en la governació d’Espanya. No considerem (no considero, si més no), Espanya com quelcom alié, i a més estic convençut que els interessos de Catalunya i els d’Espanya no són excloents, ans complementaris (exactament el contrari del que altres forces polítiques, legítimament, manifesten). I si volem incidir en la governació d’Espanya, només podem fer-ho actuant conjuntament amb altres forces espanyoles. Sí, parlo del PSOE, amb complexitats de tamany semblant a les nostres. I què passa quan actues conjuntament amb altri? Que les decissions ja no són només teves, que has de pactar (internament, sense escarafalls per treure rèdit) i això genera contradiccions entre el que tu faries i el que potser acabes fent. Contradiccions que els nostres adversaris polítics intenten provocar dia sí dia també, i magnificar quan es produeixen. És així, i així continuarà sent, el contrari és impossible (igual que és impossible que un matrimoni no discuteixi mai). A Catalunya, el PSC és sobirà i decideix, però en les polítiques espanyoles la decissió no és només seva (nostra). I el que no val és aprofitar-se del col·lectiu quan pensa com tu i renegar-ne quan passa al contrari. Podem tenir un grup parlamentari propi, però més important que l’eina és la finalitat. Per què el volem, un grup parlamentari propi? Perquè si és per votar sempre el mateix que el PSOE ens podem estalviar el paripé. I si és per discrepar en votacions en que no importa què votem, la situació és semblant, pur gest cara a la galeria. Ja sé que, malauradament, ara seria molt fàcil proposar-ho, ja que amb la majoria absoluta del PP tot surt gratis (en aquest sentit contra el PP es viu millor). Però jo em plantejo el tema des d’un punt de vista no tant conjuntural. I en una votació la majoria depenguès del vot de l’hipotètic grup del PSC, amb qui votaríem per fer majoria que no sigui el PSOE … amb el PP? La veritat, no m’ho imagino. I tot això no treu que, si en la relació Catalunya-Espanya existissin interessos oposats (cas que, també, s’ha donat, es dona i es donarà) com a PSC hem de defensar el que considerem just per Catalunya, i si això implica enfrontar-se amb el PSOE, ens hi enfrontem, encara que sigui fraternalment. Però no ens deixem enredar, ens ha de guiar el nostre criteri, no el que de ben segur d’altres voldran vendre com EL criteri, titllant de mal català, botifler, traïdor i demès adjectius a l’ús tot el que no ho accepti.
A l’altre eix (esquerra-dreta), el tema és bastant més clar (el que no vol dir que sigui fàcil). Nosaltres, com bona part de socialdemocràcia europea (que també comparteix els nostres problemes, cadascun amb els seus trets diferencials) hem dut a terme polítiques que han deixat de banda els valors més tradicionals de l’esquerra. D’entrada, hem permés (quan no hi hem contribuit activament) l’afebliment de les polítiques tributàries. Si serveix d’exemple, l’IRPF no ha fet més que baixar des que jo recordo, i ha baixat més per a un cert tipus de rendes que per a d’altres (ja tenim oblidat que els guanys patrimonials tributaven fa anys al tipus mitjà, mentre que ara, junt amb els rendiments del capital mobiliaria, tributen a un tipus fix -dos per ser més exactes- inferior al de la resta de rendes). I no es tracta de recaptar per recaptar, encara que he començat per aquest punt, la recaptació no és més que un mitjà per aconseguir unes finalitats. Els principis històrics de la Revolució Francesa continuen vigents: llibertat, igualtat, fraternitat-solidaritat. Al contrari del que estem veient, fa falta més sanitat, més educació, més compensar les desigualtats, més ajudar qui no necessita, més governar per als més desafavorits, sense discriminar-los per cap raó, i donant-los les eines per tal que deixin de ser-ho. I per fer tot això fan falta recursos, i d’algun lloc els haurem de treure, per impopular que sigui. Però, a més, cal administrar bé aquests recursos, sense malbarataments. L’austeritat no ha de ser una eina en temps de crisi, l’austeritat ha de ser el criteri fonamental per gestionar el diner públic, SEMPRE. I perseguir el frau, tant per la banda del que no paga el que li tocaria, com per la banda del que rep el que no li correspon. Res de nou, tot coses de sobres conegudes, però sovint poc practicades.
No tothom pensarà igual, i això és una sort. Però estic convençut que les nostres diferències són de matís i no essencials, i que del nostre debat sortiran les millors propostes per a presentar-nos davant la ciutadania. Ens pot costar formular-les, i més ens costarà portar-les a la pràctica, però per això estem aquí, no? Les nostres normes internes, la forma en que fem les nostres litúrgies, ens importen només a nosaltres (el que no vol dir que no calgui discutir-les com a mitjà per a aconseguir un partit millor), però a la ciutadania el que l’importa és què farem si governem, què proposarem als electors per tal que ens votin, i en això ens hem de concentrar. Les altres batalles, també la designació de les persones que han d’estar al capdavant del nostre projecte, són secundàries, i faríem bé en tenir-ho present.
PSOE i PP no són el mateix per CiU
8 oct
Ara ja fa uns anys, a les acaballes de la presidència de Felipe González, l’aleshores Coordinador General d’Izquierda Unida, Julio Anguita, va fer popular la teoria de les dues ribes. Segons aquella teoria, i pel que feia a la defensa dels drets dels treballadors, IU estava en una riba, i PP i PSOE estavan a l’altra. Per tant, trobant-se PP i PSOE a la mateix riba, tan legítim era per IU pactar amb un com amb l’altre, indistintament. Aquesta teoria li va servir d’excusa, de coartada, per a practicar allò que tant l’agradava i que popularment es va conèixer com la pinça, i que consistia en aliar-se amb el PP contra el PSOE, fins que va aconseguir que el PP arribés al poder.
Però malgrat ser reconegut com el pare de la criatura, no ha estat Julio Anguita l’únic que ha aplicat aquesta teoría. Convergència i Unió, des de sempre, ha defensat que PSOE i PP són el mateix, que la seva posició en relació amb Catalunya és similar, que quan els convé s’alien per perjudicar Catalunya, i que per tant, CiU (en aquest paper que ningú els ha donat però que ells s’autoadjudiquen de defensors de Catalunya) tant pot pactar amb un com amb l’altre, ja que és indiferent. Això ho han dit sempre, i ho continuen dient ara de forma insistent. Si precindíssim de que defensar que PSOE i PP fan el mateix en relació a Catalunya és negar les evidències (com per exemple que un va votar a favor de l’Estatut i l’altre no només va votar en contra, sinó que el va portar al Tribunal Constitucional, després de recòrrer les espanyes recollint signatures en contra seva), la postura de CiU, qui a l’igual que Anguita fa servir la teoria com a coartada per aliar-se amb el PP en contra del PSOE, podria ser legítima. Però els fets no confirmen la teoria.
Anem a veure quins fets han acompanyat aquesta posició teòrica de CiU durant els darrers quinze anys:
- a les investidures, CiU va votar favorablemente les dues investidures de José María Aznar (2 de 2) i no ho va fer amb les dues de José Luis Rodríguez Zapatero (0 de 2).
- als pressupostos, CiU va votar favorablement tots els pressupostos presentats pels governs José María Aznar, menys l’últim, per allò de que venien eleccions i calia desmarcar-se (7 de 8), mentre que a data d’avui no ha votat cap dels sis pressupostos presentats pels governs José Luis Rodríguez Zapatero (0 de 6), i ja ha manifestat que no ho farà amb el de 2011 (per tant, 0 de 7).
Déu n’hi do, trobo que per ser indiferent amb qui pactar, per considerar que tan és l’ún com l’altre, l’actuació de CiU ha estat una mica esbiaixada, no? Però, per si algú en tenia dubtes, l’inefable Felip Puig es va encarregar d’esbandir-les fa algunes setmanes, quan públicament va demanar al PNB que no votés a favor dels pressupostos per tal de fer caure el Govern de Rodríguez Zapatero. Perquè si el govern de Zapatero caigués, què passaria? Doncs no tindriem un altre govern del PSOE, per molt que ens ho vulgui fer creure, tindriem eleccions anticipades i, si hem de fer cas dels sondejos, un govern del PP. Queda clar, per tant, que el Sr. Puig i CiU prefereixen un govern del PP a Espanya, no cal dir res més.
No critico la posició de fons de CiU. És legitim que consideri (jo també ho crec) que té més coses en comú amb el PP que amb el PSOE, perquè tots són partits de dreta (amb persones de centredreta) amb unes posicions molt similars en temes econòmics i socials. I el que teòricament els separa, que és el tema nacional, perquè tots dos diuen ser nacionalistes de nacions diferents, passa a un segon (o tercer, o quart) terme quan del que es tracta és de les coses serioses, de les garrofes. No en va el darrer govern de CiU a Catalunya va gaudir del suport, tan evident com inconfessable, del PP.
Reitero, CiU està en el seu dret de pactar amb qui vulgui, i de fer-ho amb el PP per considerar que les seves idees són més a prop d’aquest que del PSOE, igual que hi ha partits (com el BNG, per exemple) que tenen més coses en comú amb el PSOE que amb el PP i per aquesta raó no els tracten igual (el que no vol dir que, alguna vegada, no puguin coincidir en una votació, només faltaria). Res a dir. El que critico és que ens intentin prendre el pèl, predicant de cara a la galeria una equidistància que les seves accions demostra que no existeix. Tots sabem que, llevat d’entre els seus votants, el PP està molt mal vist a Catalunya (s’ho ha guanyat a pols amb les seves accions), i que per tal d’acceptar que és el seu soci preferent, CiU hauria de tenir una valentia que ja ha demostrat abastament que li manca, però tampoc crec que sigui bo intentar mantenir una aparença que els fets contradiuen un dia sí i l’altre també.
Article publicat a Catalunya Press en català i en castellà.
Ganamos todos
4 oct
Ayer tuvieron lugar las primarias para elegir el candidato del PSOE que le disputará a Esperanza Aguirre la presidencia de la Comunidad de Madrid, con el ya por todos conocido resultado de la ajustada victoria de Tomás Gómez ante Trinidad Jiménez.
Reconozco que estoy contento del resultado. No porque el ganador haya sido uno y no otra (ya dije en otra ocasión que carezco de elementos de juicio), sino porque una vez más el partido socialista ha demostrado que cree profundamente en la democracia y, lo que es más importante, que la practica. A mi juicio, la elevada participación de los militantes y la victoria del candidato que no estaba respaldado por el Secretario General y por la cúpula del partido, confirman esta afirmación. Porque en una época en que desde muchos sectores se intenta desacreditar a los partidos políticos por todos los medios, presentando a sus militantes como una especie de zombies que se limitan a bendecir las decisiones tomadas por unos pocos y a hacerles de claca, creo que se ha dado un ejemplo a destacar.
Ahora desde otros partidos, y desde sus púlpitos mediáticos, correrán a utilizar el resultado de las primarias en contra de Rodríguez Zapatero. Pero se equivocan. Es cierto que Rodríguez Zapatero ha cometido el mismo error que Felipe González cuando pensó que, porque él lo apoyaba, la militancia aceptaría como su sustituto a Joaquín Almunia, pensamiento que se demostró incorrecto cuando Josep Borrell ganó las primarias. Y también ahora ha tenido que venir la militancia a recordarle, como entonces a Felipe, que en este partido una cosa es apoyar a quien ostenta el liderazgo porque democráticamente ha sido elegido a tal fin y otra cosa muy distinta compartir automática y acriticamente sus preferencias en cuanto a los candidatos del partido en las diversas elecciones. Pero son cosas distintas, que en ningún caso reflejan una falta de apoyo o un cuestionamiento del liderazgo, sino que confirman que el partido cuenta con una militancia activa e implicada, y que los mecanismos democráticos funcionan, extremos ambos de los que me congratulo, y que podrían servir de ejemplo a otros partidos y organizaciones.
Bien harían en no olvidarlo tanto fuera como dentro del partido.
No nos hagamos daño (o las primarias de Madrid)
3 sep
Desde hace algunas semanas vengo observando, no sin preocupación, el proceso desencadenado en torno a la candidatura del PSM-PSOE a la Comunidad Autónoma de Madrid, y a sus dos candidatos a candidatos, Tomás Gómez y Trinidad Jiménez.
Seguramente por razones de prudencia debería abstenerme de hablar de este tema, so pena de que alguien me diga que me estoy metieno en camisa de once varas. Pero aunque no me tengo por imprudente, el cuerpo me pide que escriba algo sobre el tema (quizás también se deba a que llevo días sin escribir nada aquí).
Vaya por delante que no pienso pronunciarme sobre quien considero mejor candidato o candidata. No tengo información suficiente para ello, y hacerlo sería, más que imprudente, temerario. Pero sí sobre el proceso.
Las primarias, presentes en los Estatutos tanto del PSOE como del PSC, y que no lo están en los de otras muchas formaciones políticas, dónde la dedocracia es la forma usual de designación, son la forma más democrática de elegir un candidato o candidata cuando más de una persona opta a ello. Es un ejercicio de democracia muy positivo … si se lleva bien. Pero si para lo que sirve es para que los partidarios de A ataquen y denosten a B, y para que los partidarios de B ataquen y denosten a A, le estamos haciendo un flaco favor al partido y a los candidatos, tanto a quien gane como a quien pierda, que sufrirán un desgaste muy negativo. Y si encima no se respeta la limpieza del proceso, las consecuencias pueden ser aun peores para la imagen del partido, conviertiendo algo positivo en algo altamente negativo. Sé que no soy nadie para dar consejos, no es esa mi intención, pero hay ciertas cosas que no debemos olvidar en el fragor del combate.
Por otro lado, ciertas cosas no me gustan. No me gusta la actuación a golpe de encuesta. No vendemos detergente. “Vendemos”, ofrecemos, ideas. No es lo mismo. Intentamos llevar a la práctica las políticas que creemos mejores para el conjunto de la ciudadanía, e intentamos convencerla de que así es. Si caemos en la tentación de ajustarnos a lo que la opinión pública (o la mayoría de ella), sobre la que inciden multitud de factores, no todos inocentes, pide, o nos dicen que pide, nos equivocamos (y por favor que nadie confunda esto con despotismo ilustrado, porque no lo es). Y lo mismo con los candidatos: creo que deben tener algún activo más que salir bien valorado en las encuestas.
Tampoco me gustan los y las paracaidistas, salvo en las películas de guerra. Como persona de la organización, de los que durante el día a día mantienen funcionando el chiringuito, me fastidiaría mucho, pero mucho, que alguien viniera ahora a decirme, por ejemplo, que tal o cual persona sin implicación en la organización territorial debe ser el candidato a la Alcaldía de Barcelona, desplazando a las personas que, durante años, han estado trabajando el tema, sólo porque lo dice alguien o porque sale mejor en las encuestas. Cosas como estas no motivan, precísamente, a las personas que forman la organización (porque al fin y al cabo, aunque muchos prefieran utilizar términos que despersonalizan el asunto, estamos hablando de personas, cada uno con nuestros sentimientos). Y, ahora más que nunca, es precisa una organización motivada y tensionada. Sin que ello obste, faltaría más, al derecho de cualquier militante a optar a ser candidato, que debe poder ejercer libremente y sin cortapisas.
Soy consciente de que con los dos últimos párrafos parece que tome partido por Tomás Gómez en detrimento de Trinidad Jiménez. Aunque por quien yo tomara partido no importaría, lo cierto es que no es así. Dije antes y reitero que no tengo elementos suficientes de jucio para ello. Yo no me refiero a las personas concretas que están protagonizando este proceso, me refiero al proceso en sí, y a las consecuencias que pude tener con independencia de quien triunfe en las primarias.
Golpes de Estado
19 abr
Desgraciadamente, España es un país con una grandísima tradición de golpes de estado o pronunciamientos, funesta tradición que para su desgracia también exportamos a los países colonizados en América Latina, en algunos de los cuales aun es algo habitual.
De hecho, durante el pasado siglo XX, podemos contar en España hasta cuatro intentos de golpe de estado, dos triunfantes, el de Primo de Rivera en 1923 i el del General Franco en 1936 y dos fallidos, la Sanjurjada de 1932 y el famoso 23-F de 1981. Hay quien también incluye aquí la conocida como Revolución de 1934, pero por su origen y características es dudoso que pueda ponerse en el mismo saco.
Define el diccionario de la Real Academia Española el golpe de Estado como:
Actuación violenta y rápida, generalmente por fuerzas militares o rebeldes, por la que un grupo determinado se apodera o intenta apoderarse de los resortes del gobierno de un Estado, desplazando a las autoridades existentes.
Y sí, en esa acepción del término, posiblemente los golpes de estado en España ya son Historia (aunque reciente, no han pasado ni treinta años del 23-F), y posiblemente hoy en día no sería posible un golpe de estado de este tipo, con tanques en la calle y demás. Afortunadamente.
Pero eso no quiere decir que no existan ya los salvapatrias que, como siempre, tienen muy claro qué es lo que conviene a la patria (que curiosamente suele coincidir con lo que les conviene a ellos), y que piensan que, dado lo noble de su empeño, ellos están por encima de la legalidad, a la que no tienen por qué someterse. Lo que no les impide, porque tontos no son, emplear dicha legalidad en su propio beneficio, subvirtiéndola. Vamos, que como saben que lo de los tanques no tiene futuro (salvo los cuatro tarados que envían los SMS a los programas de Intereconomía llamando al alzamiento), utilizan otros métodos, menos cruentos pero no por ello menos deleznables. Y si para conseguir su finalidad, tienen que cargarse la credibilidad de las instituciones, qué más da. Deben pensar que si no pueden controlarlas, ya pueden quemarse.
Algo así es lo que ha pasado con el Tribunal Constitucional, que empiezo a dudar que pueda recuperarse de ésta. La derecha de este país, antes llamada AP y ahora PP, cuenta con una gran tradición en la utilización política del Tribunal Constitucional. Ya con el primer gobierno socialista, en 1982, no tuvieron ningún reparo en utilizar el recurso previo de inconstitucionalidad (que tenía efectos suspensivos) para dilatar la entrada en vigor de leyes aprobadas por un parlamento en el que la mayoría absoluta del PSOE (por decisión de los ciudadanos) era aplastante, como con nostalgia recuerdan desde Libertad Digital. Dicho recurso previo, y sus efectos suspensivos, se eliminaron, y así la situación pudo reconducirse
Pero el PP gobernó (por cierto, no se le ocurrió intentar la reinstauración del recurso previo de inconstitucionalidad), y tras ocho años, y pese a prepararse el terreno para perpetuarse en el poder, poniendo a sus amigos en lugares clave del sistema, impulsando los grupos de comunicación afines (al más puro estilo Berlusconiano) y utilizando el BOE y sus amigos (como el juez prevaricador Gómez de Liaño) para intentar hundir a los que no lo eran, resulta que perdió las elecciones (es que mira tú la gente que vota lo que vota …), y eso fue más de lo que pudieron soportar, de forma que volvieron a la carga con renovados bríos en la utilización torticera del Tribunal Constitucional.
Aunque no ha sido la única ley impugnada (de hecho, creo que la excepción son las leyes no impugnadas por uno u otro motivo, y hay otras importantes pendientes de resolución, como la que regula el matrimonio entre personas del mismo sexo), el ejemplo paradigmático de ello es el Estatut de Catalunya: el PP presenta un recurso en el que impugna ni más ni menos que 136 de sus artículos (tiene 223), muchos de ellos idénticos, o casi, a los de otros Estatutos que el PP no sólo no ha impugnado, sinó que ha aprobado (por ejemplo el Estatuto de Andalucía, con 14 artículos idénticos a otros tantos impugnados del catalán, 28 de redacción muy similar con pequeñas diferencias que no afectan al contenido y 18 con diferente redacción pero el mismo certificado, en total 60 -noticia de El Periódico al respecto-). Incluso, y rizando el rizo, el PP impugnó artículos idénticos a otros del hoy derogado Estatut de Catalunya de 1979, que en su día no fueron impugnados.
Por si esta utilización política fuera poca cosa, intenta por todos los medios garantizar que el recurso prospere, ya sea recusando a Pablo Pérez Tremps por haber emitido un dictamen (recusación aceptada por la mayoría conservadora, en una decisión jurídicamente aberrante, porque desgraciadamente el Tribunal Constitucional funciona hoy en día con más disciplina de voto que el Congreso de los Diputados), o bloqueando la renovación de magistrados con mandato caducado hace ya tiempo, de forma que a día de hoy la credibilidad del tribunal está por los suelos … pero ¿a quién le importa si al final se consigue el objetivo buscado?
Creo que hay otra manera de dar golpes de estado que no involucra tanques ni ejercitos sublevados, y lo que he comentado sobre el Tribunal Constitucional es un ejemplo, pero no el único. Podríamos hablar de incitar a la rebelión contra una ley aprobada por la Cortes Generales, o de apartar de la carrera judicial a un juez incómodo que se empeña en investigar los chanchullos actuales del PP y los crímenes pasados de sus antecesores, pero no lo haré, al menos hoy, salvo para dejar constancia del asco que me da esta gente.
La deducció de 400 euros es manté per a dos milions de persones
3 nov
Una de les mesures de la darrera modificació tributària anunciada era la supressió dels famosos quatre-cents euros de deducció a l’IRPF. És una deducció curiosa, perquè poques vegades una deducció ha estat criticada tant quan s’ha introduit com quan s’anunciat la seva supressió. Les raons, en tots dos casos, eren les mateixes, és a dir, afectar tots els contribuents (amb rendes del treball o professionals), en comptes de tenir present el nivell de rendes.
Tot i que aquestes crítiques es podrien matitzar, ja que una deducció fixa sempre beneficia més, proporcionalment, a les rendes més baixes, i per tant no era just dir que no era progressiva (obviament, podria ser-ho més), cal valorar positivament que ara la deducció es mantingui per a les rendes més baixes (en la seva totalitat fins els 8.000 € i parcialment fins els 12.000 €), com s’ha anunciat avui, fruit d’un pacte entre el PSOE i IU-ICV i el BNG.
Com cal valorar també possitivament, si més nou pel seu valor simbòlic, més que pels diners que això suposarà ingressar a la hisenda pública, que també gravaran les rendes dels treballadors estrangers desplaçats a Espanya amb rendes superiors als 600.000 € anuals (per exemple futbolistes) a un tipus del 43%, en comptes del 24%.
Anem pel bon camí, i espero que fins a l’aprovació de la llei de pressupostos sigui possible millorar-la més en el sentit de les mesures comentades.
En Moncloa están enfadados … ¡pues anda que aquí!
11 jun
Leo en La Vanguardia que en Moncloa están enfadados porque desde el PSC se ha indicado como una de las causas del retroceso electoral la falta de acuerdo de financiación. Continúan diciendo que en Moncloa piensa que si ahora el bajón es por culpa de Zapatero, también correspondería a Zapatero el mérito de la victoria electoral del año pasado.
Volvemos aquí a la estúpida controversia de la “propiedad” de los votos. ¿Son del PSOE? ¿Son del PSC? En otros tiempos, cuando Pasqual Maragall era Alcalde de Barcelona, había quien la planteaba en términos ¿Son de Pasqual Maragall? ¿Son del PSC? Y si ya entonces esta polémica me parecía bastante estúpida, porque lo único que estaba claro es que tanto Pasqual Maragall sin el PSC y como el PSC sin Pasqual Maragall salían perdiendo, en los términos actuales lo es mucho más.
Y lo es mucho más porque creo que, aunque fuera posible disociar qué es lo que más pesó en la mente de cada elector para votar las listas del PSC en las generales de 2008, y así asignar los votos a Zapatero o al PSC, eso ahora importa poco o nada.
Mucho más importante que por qué dieron su voto los electores, es para qué lo dieron. Y creo que en eso no hay dudas: lo dieron para que se cumpliera aquello que se les prometió, entre otras cosas, la consecución de un acuerdo de financiación que, cumpliendo lo establecido en el Estatut (que el PSOE y Zapatero votaron), pusiera punto final a la insuficiente financiación que históricamente habia venido soportando Catalunya.
Pero han pasado ya muchos meses y el acuerdo no ha llegado. Y no ha llegado porque las propuestas que efectúa Zapatero (o Solbes, o Salgado) son, a juicio del gobierno de la Generalitat, en cuyo criterio confío al cien por cien, insuficientes. Quizás alguien ha hecho un mal cálculo, y ha pensado que la situación es como cuando gobernaba Convergència i Unió, que aceptaba cualquier cosa presentándola como un gran acuerdo conseguido gracias a ellos para, unos meses después, volver a abrir la negociación diciendo que aquello ya no valía. Pero no, el gobierno de Catalunya pide, exige, un acuerdo justo, que obedezca no a un mercadeo, a un cambio de financiación por votos, sino a las reales necesidades de Catalunya.
Y es normal que, en estas circunstancias, el electorado catalán se sienta defraudado y, como es totalmente lógico, lo exprese con su voto. No sé en qué medida eso ha influido en los resultados del domingo pasado, pero tengo claro que algo ha influido, y explica una parte de los votos perdidos. Igual que tengo claro que esta situación está provocándonos desde ya hace meses un desgaste (al menos en Catalunya) que nos podríamos haber ahorrado si el gobierno de España hubiera afrontado la negociación con otra disposición, digamos menos cicatera.
En manos de Moncloa, y no en las del gobierno de Catalunya, está acabar cuanto antes con esa situación. Si no lo hacen, que nadie se extrañe de que el electorado los (nos) castigue. Y de poco servirá entonces buscar culpables, aunque yo tengo claro dónde los buscaría.
Así que si alguien tiene motivos para estar enfadado, no son precísamente ni Zapatero ni el PSOE, no por este motivo, al menos.
Responsabilitat i fermesa
16 dic
La Comissió Executiva del PSC ha decidit aquest matí per unanimitat recolzar els Pressupostos Generals de l’Estat, única decissió que, al meu parer, podia adoptar un partit seriós i responsable, com el PSC ha demostrat que és en infinitat d’ocasions.
Moltes veus, sobre tot a l’oposició, però no només, demanaven una altra cosa, però això l’única cosa que demostra és que o bé no es valoren les conseqüències dels actes (i pel que alguns fan habitualment, sembla què és així), o bé precísament el que es vol és embolicar la troca. Perquè a la política, com en tots els ordres de la vida, els actes sempre tenen conseqüències que cal valorar abans d’actuar.
I, en el cas concret que ens ocupa, quina seria la conseqüència de la no aprovació dels presssupostos? Una evident, i molt greu, la pròrroga dels pressupostos anteriors amb tots els perjudicis que per al país suposaria això tenint present que ens trobem en un escenari econòmic molt diferent al de l’any passat. I una altra també força clara, fer-li la feina al PP, qui com s’ha vist només té un objectiu, que és el desgast del Govern i la majoria que el recolza, encara que això suposi haver de votar a favor d’esmenes d’ERC, com sense cap vergonya va fer al Senat. I obviament el PSC no entrarà, no pot entrar, en aquest joc. D’altra banda, tenint present que aquest vot contrari no acostaria el nou finançament, la cosa està més que clara.
Sovint sentim veus, inclús de vegades des de dins del PSC que reclamen la diferenciació del PSOE, que es concreta en la reivindicció del grup parlamentari propi. Però jo em pregunto: que en fariem del grup parlamentari? Votar el mateix que el PSOE? Potser per aquest viatge no calen aquestes alforges. O votar una cosa diferent? I si és així, quin és l’únic partit amb el que es podria fer una majoria alternativa? La resposta és tan obvia que casi no cal dir-ho. Francament, no m’imagino el PSC i el PP votant junts en contra de la posició del PSOE, ni crec que cap dels nostres votants ho entengués. Sí, ja sé que simplifico i que un grup parlamentari propi permetria visualitzar més clarament els matisos dels nostres posicionaments, però al final, o votem com el PSOE o no ho fem, no hi ha més.
I això no vol dir que m’agradi ni poc ni molt la posició que està mantenint el PSOE en tot aquest tema del finançament. Crec que s’estan passant de gasiveria, perquè no s’està demanant res que no ens toqui. No volem més que ningú, però tampoc menys. Només volem el que és just. Faria bé el President Rodríguez Zapatero en no oblidar que els compromisos electorals s’han de complir, i les lleis també. I el que ara demanem no és ni més ni menys que el que estableix l’Estatut i el que ell es va comprometre a impulsar. Repeteixo, ni més ni menys.
No em referiré ara a la força del PSC, ni a si els nostres vots són del PSC, del PSOE o de Zapatero. És una discusió bizantina que no porta enlloc. Més important que dir de qui són els vots, és tenir clar perquè ens els van donar els ciutadans. I jo tinc clar que va ser perquè fèssim el que vàrem dir que fariem. Si no ho fem, o més ben dit, si el President Rodríguez Zapatero no ho fa, la gent que a Catalunya el va recolzar li demanarà comptes, i el PSC estarà al capdavant d’aquesta reclamació, perquè en democràcia el representant polític està per servir el ciutadà, que és qui amb el seu vot l’ha posat on és, i als diputats del PSC els ha donat el seu càrrec el poble de Catalunya.
Que ningú confongui responsabilitat i lleialtat amb seguidisme i obediència, perquè, un cop més, s’equivocarà, com s’han equivocat els que, des de sempre, ens han titllat de sucursalistes (als que ara, ves per on, s’ha afegit la Sra. Sánchez Camacho, a qui es veu que li manca tot sentit del ridícul). Però el que dic no només va per ells, va per tothom, inclús pels companys del PSOE.
La crisis
25 sep
Desde hace ya algunos meses, los medios de la derecha más dura, y algunos otros, llenan el espacio de sus artículos y tertulias elucubrando sobre si Zapatero sabía o no sabía de ella, durante la campaña electoral del pasado marzo, y si lo dijo o lo dejó de decir.
A mí la situación me suena mucho a la de las anteriores elecciones. Entonces se intentó deslegitimar la victoria del PSOE diciendo que era únicamente fruto de los terribles atentados del 11-M (incluso algunos llegaron a hablar de una conspiración internacional con ese objetivo), y ahora se intenta hacer lo mismo con el peregrino argumento de que de haber reconocido el Presidente la existencia de una crisis el electorado no le habría dado su apoyo (pese a que la crisis tenga un alcance mundial y que, al margen de las peculiaridades locales, tenga uno de sus más claros causantes en los Estados Unidos).
Lo mío no es la profecía, así que no especularé sobre qué habría pasado, sino que me detendré en algo que considero más importante: ¿Aun si hubiera sabido el alcance de la crisis, debía Zapatero decirlo? O dicho de otro modo, ¿Cual es la obligación de un gobernante ante la constatación de una crisis?
Yo no soy economista, y quizás por eso lo que diré suene excesivamente simplista, pero creo que una obligación obvia es adoptar las medidas que estén en su mano para paliar los efectos de la crisis sobre empresas y ciudadanos. Porque, no nos engañemos, en crisis de este alcance poco pueden hacer los gobiernos para solucionarlas, aunque mucha gente tienda a sobrevalorar el poder político frente a las fuerzas económicas.
Y la otra obligación, para mí también obvia, es dar tranquilidad a la población, y no contribuir a su nerviosismo. Porque en esto de la economía, además de los factores reales, también influye mucho la psicología, es decir, las expectativas de la gente. Si se impone la idea de que las cosas van mal, acabarán yendo mal. Si alguien sin problemas económicos retrae su consumo por miedo al futuro, lo que él deja de comprar alguien lo deja de vender, y quien deja de vender (no hablo solo del empresario, sinó, y sobre todo, de sus trabajadores, que pueden perder su empleo), se ve obligado a retraer a su vez su consumo, con lo que nos metemos de lleno en una espiral de funestas consecuencias.
Por lo tanto, igual que sucedía con las devaluaciones de moneda (que había que negar hasta el instante anterior a ponerlas en práctica), es obligación del gobernante quitarle importancia a las crisis, so pena de contribuir a hacerlas más graves de lo que ya son. Que al parecer es lo que a algunos les gustaría, por aquello del cuanto peor mejor.
