Blog personal i polític de Manuel Cáceres
Entrades etiquetades amb PSC
Eurovegas go home!
24 jun
El títol d’aquesta entrada se sent cada cop amb més força, i coincideix amb el d’un article que Jordi Évole escriu avui a El Periódico, i que m’ha impulsat a escriure aquestes ratlles.
Fora bo que algú es fes les preguntes que ens planteja Jordi Évole, com ara si voldrien Eurovegas al costat de casa seva, o al seu lloc d’estiueig (perquè, sí, hi ha gent que estiueja, i li agrada gaudir d’un entorn natural), i fer-los pensar que el que no vulguin per a ells, no ho haurien de voler per als altres.
Fora bo, també, que els que ens governen, en comptes de fer demagògia de la més barata, com el Sr. Homs o el Sr. Mas, sortissin de l’esquizofrenia on estan instal·lats. Volem ser Massachusetts, o volem ser Nevada, l’estat amb més atur de tots els Estats Units? Volem desenvolupament tecnològic o volem màfies, drogues i putes? Una cosa o altra, les dues no pot ser. I, ja en un terreny més personal, el futur que els Srs. Mas, Homs o els de la seva corda volen per als seus fills o néts és que facin de cambrers/es o aparcacotxes? (sigui dit amb tot el meu respecte per a les persones que fan aquestes feines, però que segurament no les farien si tinguessin possibilitat de fer una altra cosa). O aquestes feines ja van bé per als fills dels pobres (aquests als que cada cop els posen pitjor que puguin estudiar, apujant taxes i empitjorant les condicions de l’educació pública)? Reitero el que deia abans, el que no ho vulguis per a tu, no ho vulguis per als altres.
L’atur és un problema, sí, un problema molt greu, però Eurovegas no és la solució. No tota l’ocupació és igual, i en tenim un exemple ben proper: mireu on som, entre d’altres coses, pel sobredimensionament del sector de la construcció … però és clar, en seu moment molt poca gent deia res en contrari, això generava ocupació, i tots contents quan els joves deixaven els estudis per a anar a guanyar dinerets amb el totxo. Ara, tothom critica el model, però de tota manera sembla que no ha servit de res, perquè ens volen fer ensopegar un altre cop amb la mateixa pedra, treball de poca qualitat que pot ser una mica de pa per avui, però que evidentment és gana per demà. I, a sobre, per a aconseguir aquest pressumpte manà resulta que hem de de fer una llei a mida d’aquests individus, una llei privada per a ells, que per si algú no ho sap és l’origen de la paraula privilegi.
I em dol, també, la posició tèbia del PSC, dels seus militants i dels seus càrrecs, en relació amb aquest projecte, on alternem crítiques i posicionaments clarament contraris amb opinions, inclús actuacions, diguem-ne “comprensives” envers el projecte. Em sembla increïble que nosaltres tampoc no haguem aprés res del nostre passat proper. No veiem on ens ha portat el bandejament de la ideologia i l’aposta pel pragmatisme, pel curt-terminisme? Tornarem a repetir, un cop més, els mateixos errors? Si, de nou, també en aquest tema, fem nostres els valors de la dreta i actuem com ells, per què se suposa que els ciutadans ens ha de votar? Per què han de votar l’imitador, si ja tenen l’autèntic? Tenim una ocasió immillorable de demostrar a la ciutadania que no som el mateix, que no representem el mateix, i que volem un futur diferent per al nostre país. I no estarem sols en aquest tema, hi ha molta gent que comparteix aquesta opinió, i no vol aquest model de país.
En fi, que amb tot el nostre fet diferencial i demès galindaines patriòtiques que ens expliquen per tenir entretinguda la canalla, la Catalunya que alguns volen no està tan allunyada d’aquella Espanya cutre franquista que tan bé va retratar Berlanga a “Bienvenido Mr. Marshall”. Qui ens ho havia de dir !!!
Per tot això, NO a Eurovegas, Eurovegas go home!
Reflexions postcongressuals
19 dic
Molt se n’ha parlat, i se’n parlarà, del Congrés del PSC que ha tingut lloc aquest cap de setmana. Es normal, el PSC, ni que sigui en hores baixes, és un partit central de la política catalana, i per tant el que passa al PSC és notícia. Jo també parlaré, o més ben dit escriuré, d’algunes idees que el que he vist i sentits aquests dies m’ha suggerit.
La perversió de les paraules
Es curiós com hi ha termes que tothom es vol apropiar, encara que, objectivament, no tinguin cap argument per fer-ho. I a base de repetir i repetir, suposo que s’ho acaben creient, i els deu estranyar que la resta no ens ho creiem. I això ha passat aquest dies amb el terme renovació. Segons alguns, la renovació la representava el company Joan Ignasi Elena. I és clar, algú que conegui mínimament la Història del PSC (i jo no en soc un especialista, però porto ja 24 anys a la casa), flipa. Jo no tinc res a criticar-li, ans al contrari, és un company molt vàlid com tants altres que tenim, pero renovació …? Perdoneu, pero Joan Ignasi Elena va ser primer secretari de la JSC fa vint anys (1991) i Diputat al Parlament de Catalunya l’any 1992, i porta a la Comissió Executiva des del novè congrés (any 2000). I si parlem del que representa … què voleu que us digui? Al company Elena se’l cataloga d’Obiolista, i en Raimon Obiols era Primer Secretari quan jo vaig entrar al partit (1987), i ho va ser fins el 1994.
Un altre exemple del que dic ho tenim en el que vaig llegir ahir al magnífic bloc del company José Antonio Donaire. Comenta:
… és difícil admetre que la renovació no integri persones com Montserrat Tura
De veritat? Una companya que porta des del 1994 a la Comissió Executiva (com a mínim, no tinc a mà dades anteriors), que ha estat Alcaldessa, Diputada, Consellera … és la renovació? Com l’he comentat allà mateix, no entenc res.
Crec que és legítim preferir uns companys en comptes d’uns altres, una línia política en comptes d’una altra, evidentment. Però no cal pervertir els termes, i presentar com a nou el que no ho és, ans al contrari.
El mal competir … i el mal perdre
No m’ha agradat en absolut que alguns companys i companyes s’hagin dedicat a desqualificar tot el que no era del seu gust. M’indigna que s’hagi faltat al respecte de delegats i delegats als que s’ha poc menys que tractat com un ramat de béns que fan el que el pastor els indica. M’indigna que es parli gratuitament de manipulació i coacció. M’empipa que per algú hi hagi delegats/des valents i chupiguais (els que diuen o voten el que m’agrada) i delegats/des manipulables, coaccionables i sense criteri (els que no diuen o voten el que m’agrada). També m’indigna que es critiquin sense pietat mecanismes de debat i votació que, sense ser perfectes, milloren enormement tant els nostres procediments anteriors com els de la majoria de partits (inclús dels que guanyen les eleccions per ampla majoria). Només ha faltat criticar la tipografia de les paperetes. Com deia algú no sospitòs com l’Edgar Rovira en aquest tuit que l’he retuitejat:
Veig molt síndrome “¿Quin tipus de democràcia és aquesta que no es fa el que jo dic?” al hashtag #congresPSC
Els carnets de bon català
Acostumat com estic a que des de fora del partit ens reparteixin els carnets de bons i mals catalans (bé, a nosaltres sempre ens toquen els de mals catalans, ves per on) potser no m’hauria de fer res, però em resulta lamentable que alguns companys també ho facin. I, aquesta vegada, s’havia de voler el grup parlamentari propi, sí o sí. I si defensaves altres opcions (com la que ha triomfat, de no tenir grup parlamentari propi, però sí posició pròpia quan calgui) eres un pringat. Lamentable. Jo estic convençut que els nostres mals no venen d’aquí. No venen de si tenim o no tenim, sinó del que fem. Ho dic un cop més: si tenim grup parlamentari però sempre votem el mateix que el PSOE i a sobre diferent del que votem aquí, doncs malament rai. Però no es tracta de que algú estigui d’acord amb mi o no, es tracta de que, encara que mantingui la postura contrària entenc que tenim el mateix objectiu però diferent forma d’assolir-ho, i el respecto. No puc dir el mateix de tothom.
Partit ve de part
Deia divendres l’Isidre Molas en la seva intervenció (molt bona, per cert) que partit ve de part, i que nosaltres, com tots els partits, aspirem a representar a una part de la societat, no a tota ella. Malauradament, crec que no tothom ho té tant clar, quan des de fora del partit tant gent que ni ens vota, ni ens ha votat, ni ens votarà, pretén dir-nos què hem de fer. Es com si, poso per cas, ERC haguès de triar els seus dirigents o la seva línia política al meu gust. Oi que fora absurd? Per això jo em vaig abstenir de fer cap comentari quan va donar-se el cas. I igual d’absurd seria que el PSC haguès de triar els seus dirigents o la seva línia política al gust d’altres forces. El PSC és una cosa, ERC una altra, Convergència una altra … and so on, afortunadament, així la ciutadania té on triar.
Maniqueisme
Sentint alguns, l’executiva sortint, o més ben dit el seu nucli dur, és la responsable de tots els mals, igual que per al PP Zapatero era responsable de la crisi, sense matisos. Sembla que ells, i només ells, ens han fet perdre les darreres eleccions (les darreres de cada mena, vull dir). La resta de membres de l’executiva, particularment els que tenien responsabilitats al govern de la Generalitat, no tenen cap responsabilitat, cap ni una. Ni tan sols alguns que es varen distingir per fer empipar a tothom (que ja té mèrit). Aquests són, per definició, els bons i aquells els dolents, no és això? Jo he criticat, quan ha calgut, la comissió executiva, el nucli dur, i el que no és el nucli dur. I sí, han fet coses malament, però tots, igual que des del Govern de la Generalitat es van fer coses malament (junt amb moltíssimes coses ben fetes). Per mí, tots els membres de l’executiva, òrgan col·legiat, són igualment responsables de les polítiques dutes a terme, i no s’hi val xiular i mirar cap a una altra banda. O si no, per què hi eren?
Pere Navarro
Feia temps que veia Pere Navarro com el millor colocat per arribar a la Primera Secretaria, i així ho havia dit. No té molt de mèrit, crec que qualsevol amb una mica de coneixement del PSC ho podia pensar. Senzillament, crec que ells representa millor que cap dels altres candidats als militants i als votants del PSC. No li faré ara un panegíric. No li cal. Només comentaré que em sembla injust que, de bon començament, se l’hagi volgut estigmatitzar sense fer-li cap crítica directa. No he sentit, ni llegit, cap crítica ni a la seva tasca com a membre de l’executiva, ni com alcalde, ni a les seves propostes, ni al seu tarannà … res. El seu únic delicte és estar recolzat, diuen, pel nucli dur de l’anterior executiva. Pobre argument, pobríssim. Potser que el deixin treballar, i esperin que doni algun motiu per a criticar-lo, no?
Però el que importa són les polítiques
La ciutadania, més enllà de qui sigui el nostre líder, de com ho fem per triar els nostres candidats (per cert, primàries obertes a la ciutadania, exemple a seguir pels altres partits que tant ens critiquen) o de quina sigui el nostre funcionament intern, el que espera de nosaltres són propostes. Ja podem tenir un líder perfecte, i uns mecanismes de funcionament impecables, que si a l’hora de fer propostes no desenvolupem tot això que hem escrit a la nostra ponència marc, no servirà de res. Aquesta és la feina que comença ara, i no és poca, així que és qüestió de posar-nos a treballar. Som-hi!
Complexitats
12 dic
A pocs dies de l’inici del XIIè. Congrés del PSC, si una cosa m’ha deixat clara el debat precongressual que s’està duent a terme als mitjans, a la xarxa i a tot arreu, és que som un partit complex. Molt complex. I jo crec que això, lluny de ser un inconvenient, és una fortalesa nostra si la sabem canalitzar. Hom podria pensar que tant de bo fòssim com aquestes forces polítiques que tenen la solució fàcil per a tot, com ara alguns independentistes: Crisi? Independència. Retallades? Independència. Canvi climàtic? Independència. El Barça no està fi? Independència. Congestió viària? Independència. Fracàs escolar? Independència. I així ad infinitum. Sí, ja sé que és una simplificació i una exageració, que ningú no se m’enfadi, però de debó que sentint i llegint alguns i algunes, no sembla tan allunyat de la realitat.
Però nosaltres, com a col·lectiu, no som així. En els dos eixos que vertebren la política catalana (esquerra-dreta i catalanisme-espanyolisme) ens trobem en un punt intermig, cosa que té diverses conseqüències. Així, trobem que davant el mateix problema, companys i companyes ofereixen solucions oposades. Hi ha que pensa que no som prou catalanistes, i hi ha qui pensa que ho som massa. Jo crec, com deia ahir en una entrevista Pere Navarro, que al PSC tots ho som, de catalanistes i que, com diu Miquel Iceta, de catalanista se n’és o no se n’és. També passa això en l’altre eix, encara que aquí, en el moment actual (no sempre ha estat així), les opinions són més uniformes en quant a que no hem defensat prou bé els valors més típicament d’esquerres.
Una altra conseqüència necessària és que sempre hi ha algú que és més el-que-sigui que nosaltres. Vull dir, que sempre hi ha qui diu que és més espanyol, qui diu que és més català, que és més d’esquerres … i nosaltres mai ho serem prou, llevat que anem a parar a posicions extremes on normalment tampoc no es troben les solucions. Per això, fora un error intentar competir amb qui fos intentant aparentar ser el que no som. Entre d’altres coses, perquè la ciutadania acostuma a preferir els originals a les còpies, i de proves n’hi ha a dojo a la nostra Història recent.
Què hem de fer, doncs? Al meu parer actuar de forma coherent amb el que som, amb el que hem estat sempre (adaptat, evidentment, als temps actuals). I, què som? Per mi (no dono per fet que tothom ho comparteixi), d’una banda som un partit que té un àmbit d’actuació català, però que també vol governar Espanya. Hem governat a Catalunya (i als seus municipis, encara ho fem a un bon nombre d’ells) i aspirem a tornar-ho a fer. Però també volem incidir en la governació d’Espanya. No considerem (no considero, si més no), Espanya com quelcom alié, i a més estic convençut que els interessos de Catalunya i els d’Espanya no són excloents, ans complementaris (exactament el contrari del que altres forces polítiques, legítimament, manifesten). I si volem incidir en la governació d’Espanya, només podem fer-ho actuant conjuntament amb altres forces espanyoles. Sí, parlo del PSOE, amb complexitats de tamany semblant a les nostres. I què passa quan actues conjuntament amb altri? Que les decissions ja no són només teves, que has de pactar (internament, sense escarafalls per treure rèdit) i això genera contradiccions entre el que tu faries i el que potser acabes fent. Contradiccions que els nostres adversaris polítics intenten provocar dia sí dia també, i magnificar quan es produeixen. És així, i així continuarà sent, el contrari és impossible (igual que és impossible que un matrimoni no discuteixi mai). A Catalunya, el PSC és sobirà i decideix, però en les polítiques espanyoles la decissió no és només seva (nostra). I el que no val és aprofitar-se del col·lectiu quan pensa com tu i renegar-ne quan passa al contrari. Podem tenir un grup parlamentari propi, però més important que l’eina és la finalitat. Per què el volem, un grup parlamentari propi? Perquè si és per votar sempre el mateix que el PSOE ens podem estalviar el paripé. I si és per discrepar en votacions en que no importa què votem, la situació és semblant, pur gest cara a la galeria. Ja sé que, malauradament, ara seria molt fàcil proposar-ho, ja que amb la majoria absoluta del PP tot surt gratis (en aquest sentit contra el PP es viu millor). Però jo em plantejo el tema des d’un punt de vista no tant conjuntural. I en una votació la majoria depenguès del vot de l’hipotètic grup del PSC, amb qui votaríem per fer majoria que no sigui el PSOE … amb el PP? La veritat, no m’ho imagino. I tot això no treu que, si en la relació Catalunya-Espanya existissin interessos oposats (cas que, també, s’ha donat, es dona i es donarà) com a PSC hem de defensar el que considerem just per Catalunya, i si això implica enfrontar-se amb el PSOE, ens hi enfrontem, encara que sigui fraternalment. Però no ens deixem enredar, ens ha de guiar el nostre criteri, no el que de ben segur d’altres voldran vendre com EL criteri, titllant de mal català, botifler, traïdor i demès adjectius a l’ús tot el que no ho accepti.
A l’altre eix (esquerra-dreta), el tema és bastant més clar (el que no vol dir que sigui fàcil). Nosaltres, com bona part de socialdemocràcia europea (que també comparteix els nostres problemes, cadascun amb els seus trets diferencials) hem dut a terme polítiques que han deixat de banda els valors més tradicionals de l’esquerra. D’entrada, hem permés (quan no hi hem contribuit activament) l’afebliment de les polítiques tributàries. Si serveix d’exemple, l’IRPF no ha fet més que baixar des que jo recordo, i ha baixat més per a un cert tipus de rendes que per a d’altres (ja tenim oblidat que els guanys patrimonials tributaven fa anys al tipus mitjà, mentre que ara, junt amb els rendiments del capital mobiliaria, tributen a un tipus fix -dos per ser més exactes- inferior al de la resta de rendes). I no es tracta de recaptar per recaptar, encara que he començat per aquest punt, la recaptació no és més que un mitjà per aconseguir unes finalitats. Els principis històrics de la Revolució Francesa continuen vigents: llibertat, igualtat, fraternitat-solidaritat. Al contrari del que estem veient, fa falta més sanitat, més educació, més compensar les desigualtats, més ajudar qui no necessita, més governar per als més desafavorits, sense discriminar-los per cap raó, i donant-los les eines per tal que deixin de ser-ho. I per fer tot això fan falta recursos, i d’algun lloc els haurem de treure, per impopular que sigui. Però, a més, cal administrar bé aquests recursos, sense malbarataments. L’austeritat no ha de ser una eina en temps de crisi, l’austeritat ha de ser el criteri fonamental per gestionar el diner públic, SEMPRE. I perseguir el frau, tant per la banda del que no paga el que li tocaria, com per la banda del que rep el que no li correspon. Res de nou, tot coses de sobres conegudes, però sovint poc practicades.
No tothom pensarà igual, i això és una sort. Però estic convençut que les nostres diferències són de matís i no essencials, i que del nostre debat sortiran les millors propostes per a presentar-nos davant la ciutadania. Ens pot costar formular-les, i més ens costarà portar-les a la pràctica, però per això estem aquí, no? Les nostres normes internes, la forma en que fem les nostres litúrgies, ens importen només a nosaltres (el que no vol dir que no calgui discutir-les com a mitjà per a aconseguir un partit millor), però a la ciutadania el que l’importa és què farem si governem, què proposarem als electors per tal que ens votin, i en això ens hem de concentrar. Les altres batalles, també la designació de les persones que han d’estar al capdavant del nostre projecte, són secundàries, i faríem bé en tenir-ho present.
Pactes de conveniència i conveniència de pactes
12 jun
Ahir al matí va tenir lloc el ple de constitució de l’Ajuntament de Sant Quirze i l’elecció de la seva nova alcaldessa, Montserrat Mundi. Cap sorpresa en quant a l’elecció, ja que existia un pacte previ, signat dimecres passat i fet públic ahir, en un exercici de transparència a destacar, entre CiU (llista més votada), PSC i PP. Per cert, que vull aprofitar per comentar que abans d’ahir Elisabeht Oliveras deia al twitter que li semblava curiós que el pacte, signat com dic dimecres, fos aprovat per l’assemblea del PSC Sant Quirze (a la que vaig assistir) dijous. Curiós? Si s’hagués pres la molèstia de llegir-se’l, hauria vist que al seu punt 10 l’esmentat pacte preveia que fos sotmès a ratificació pels òrgans corresponents dels partits signants. Desconec què van fer CiU i PP, però el PSC el que va fer dijous va ser, precísament, ratificar el pacte. On és la curiositat? L’única cosa curiosa, per mi, és que algú escrigui d’un tema sense coneixement de causa (vull pensar que no mentint de forma deliberada), i que a sobre quan li fas notar que no hi ha tal curiositat ni es digni a contestar-te.
A banda d’això, com detalls que em van cridar l’atenció, esmentaria la manca d’educació de molts dels presents quan un regidor (el popular David Sánchez) va jurar el càrrec en comptes de prometre’l. Jo no sóc de missa, ni de juraments, ni creient, però no crec que ningú hagi de fer burla d’altri pel fet de jurar. Posats a fer conya, podrien fer-la també amb la fòrmula de prometre per imperatiu legal, perquè tots sabem que si prometen (o juren) és perquè la llei diu que cal fer-ho així, de normal la gent no va prometent fidelitats pel carrer a tort i a dret, així que l’aclariment no és necessari (francament, a mi em sona a allò que fan els nens de creuar els dits, infantil, tot plegat). Altre detall a esmentar és la presència d’una quinzena de persones amb unes pancartes i un tros de cinta aillant a la boca (que pel que vaig comprovar no els privava de fer soroll quan el que es deia no era del seu gust, no vull pensar que haguès passat sense portar la cinta aillant), que algú ha qualificat d’indignats, però que a diferència d’altres indignats, que ho estan amb els polítics en generals, sembla que només ho estaven amb alguns polítics, perquè a alguna altra inclús la van aplaudir. Això sí que es de veritat curiós.
Però al que em vull referir no és a aquestes anècdotes, ans a les intervencions de les caps de llista d’ICV, Marta Baldrich i de Junts (aka marca blanca d’ERC), Elisabeth Oliveras, perquè totes dues van explicar una pel·lícula que no és ben bé la que jo sé, no sé si hem vist pel·lícules diferents o parts diferents de la mateixa pel·lícula.
Marta Baldrich va agraïr a tots els partits el tracte rebut en les negociacions per la formació del govern municipal. He dit tots? Perdó, m’equivocat, tots menys un, el PSC. Sentint-la, semblaria que el PSC no va seure amb ells a negociar la participació conjunta en el govern. I no és veritat. El PSC va seure amb ICV, igual que ho va fer amb la resta de grups. I no va seure per compromís, sinó amb la intenció d’arribar a un pacte. Però no va ser possible. Jo afegiré que la responsabilitat va ser d’ICV, però com soc part interessada, potser el que digui no té valor, i segur que ells diuen el contrari. Però així va ser, i amagar aquesta realitat és una mostra del tarannà que gasta ICV en aquesta comarca (conec gent d’ICV d’altres llocs amb la qual m’uneixen més coses de les em separen, amb les que discrepo quan toca, però des d’una posició de respecte mutu, sense ressentiments). Ras i curt, el PSC no té la culpa de que ICV Sant Quirze, sense responsabilitat de govern, ni municipal, ni estatal, hagi perdut casi un vint per cent dels seus vots, prou pena tenim amb la nostra debacle. Els socialistes estem molt preocupats pels nostres resultats, i hem encetat un procès d’autocrítica i debat intern que em sembla imparable. I si jo fos ells, si jo fos ICV Sant Quirze, no haver captat cap vot dels perduts pel PSC (molts d’ells de càstig per la crisi i les polítiques del govern socialista de l’Estat), i a sobre perdre una cinquena part dels propis em preocuparia, i molt. Però no, ells són l’esquerra de debò (la verdadera izquierda, en versió dels seus col·legues d’IU), estan per sobre d’aquestes coses, i no s’equivoquen mai. I nosaltres som el dimoni perquè no hem fet un pacte d’esquerres. Doncs ho sento, no compro. Pacte d’esquerres? Ja. Per què a Sabadell, tot just a l’altra banda de l’autopista, en comptes de intentar un pacte d’esquerres amb el PSC (força més votada amb 13 regidors, tenint la segona força, CiU, només 5), han intentat un pacte de tots (inclós PP) contra el PSC? Sembla que aquí el pacte d’esquerres no era important, l’important era intentar que no governés el PSC. I si ens movem una mica més, podem parlar de La Llagosta (on ICV ha pactat el govern amb CiU excloent al PSC, llista més votada), o de Santa Perpètua de Mogoda (on ICV ha estat la força més votada, i poguent fer pacte d’esquerres amb PSC ha pactat també amb CiU) o una mica més enllà, de Sant Feliu de Llobregat (cas idèntic a Santa Perpètua). No continuaré. Es que Sant Quirze ha de tenir pacte d’esquerres i aquests pobles que he esmentat no? És que ICV Sant Quirze no té res a veure a ICV dels altres pobles? Ningú ho diria veient com es van tirar enrere del pacte amb ERC quan la seva direcció comarcal (o d’on sigui, no domino la seva organització) els va picar la cresta. Així que lliçons de democràcia i d’esquerranisme, les mínimes, si us plau.
Pel que fa a Elisabeht Oliveras, a banda de dedicar-se a repetir el seu lema de campanya fins a fer-se pesada (que a sobre ja té conya que qui amaga la seva sigla, ERC, darrera una pretesa coalició, Junts, parli de no amagar-se, a això li dic jo coherència), ha lamentat també, igual que Baldrich, no haver pogut fer un pacte d’esquerres (malgrat durant la campanya interpel·lava els demés sobre si donarien suport a la llista més votada, sembla que això era només si la més votada era ella, com no ha estat així, no importa). Novament aquí haurem de fer servir el fantàstic mapa que ha el·laborat en Saül Gordillo, on trobarem llocs com La Roca del Vallès (on ERC ha pactat amb CiU i el PP -si, heu llegit bé, el PP- per arrabassar-li l’alcaldia al PSC, llista més votada), Cerdanyola (on la seva negativa a un pacte d’esquerres ha motivat el pacte PSC-CiU), Polinyà (on ERC ha fet alcalde al candidat de CiU) o Sant Vicenç dels Horts (on una altra marca blanca d’ERC pacta amb CiU i ICV per tenir l’alcaldia i deixar fora la llista més votada, el PSC). No cal continuar, oi? Per què doncs, a Sant Quirze el pacte d’esquerres era tan fonamental? Potser perquè en aquest cas haurien tingut l’alcaldia?
No ens enganyem, l’oposició feta durant els darrers quatre anys per ICV i per ERC feia molt difícil un pacte amb el PSC. Hi ha coses que és difícil oblidar, i malgrat en el cas d’ICV la candidata era diferent, les seves paraules denoten la mateixa manera de fer. D’altra banda, les actuacions anteriors d’aquests grups no donen peu a pensar que puguin proporcionar l’estabilitat que Sant Quirze, com qualsevol altre municipi, necessita, i més en temps de crisi, i el pacte de l’anterior legislatura ha funcionat raonablement bé. Les eleccions municipals són potser les menys ideològiques de totes. Els ajuntaments no tenen capacitat legislativa (les ordenances tenen un abast limitat), i mirant els programes electorals dels partits, no s’observen grans diferències. Segurament, més que les coses a fer ens distingeix la manera de fer-les. Potser és això el que provoca aquests pactes curiosos als que es refereix en Saül Gordillo, pactes que, arreu de Catalunya, tenen com a protagonistes a totes les forces polítiques sense excepcions, perquè cada vila, cada ciutat, té el seu tarannà diferent, i les persones, tot i ser membres del mateix partit, són també diferents. Només això explica el ICV pacti amb el PSC fer alcalde de Terrassa a Pere Navarro i en canvi a Sabadell hagi fet el possible (que no ha estat prou) per tal que en Manuel Bustos no ho fos, per exemple.
A cada lloc, cada formació fa el pacte que creu que més convé als ciutadans i ciutadanes, per això aquesta entrada es titula pactes de conveniència i conveniència de pactes. I això és el que ha passat també a Sant Quirze. Per aquest motiu, no blasmaré ningú per aquesta causa, ni l’anomenaré traïdor, ni res per l’estil, però tampoc acceptaré que m’ho diguin. No hi tenen cap dret. I sé que no tothom, inclús dins el PSC, ha entés el pacte. Em faig càrrec. Si ja pactar amb CiU és dur, a alguns anomenar-los el PP és una mica com esmentar el dimoni (o la bicha, que dirien en castellà). Que no es preocupin, d’aquí a menys d’un any ens barallarem per defensar les nostres respectives postures en les eleccions generals, postures molt allunyades en molts casos (tant amb CiU com amb el PP). Però això no ens ha d’impedir treballar plegats en les coses en les que tenim postures més properes. El nostre objectiu, el de tots els que ens presentem a les eleccions, és el bon govern dels ciutadans, i és en ells en qui hem de pensar quan prenem una decisió, i no ens nosaltres mateixos com a partit. De vegades, no sempre, els interessos de la ciutadania i del partit no són iguals, i si donem preferència a aquests darrers, ens equivoquem, i molt. Aquest és el motiu fonamental del pacte.
Potser les meves paraules denoten que estic dolgut, i molest. I així és. Però això no treu que pensi que pel bé de Sant Quirze hauríem d’aconseguir, independentment del nostre paper de govern o oposició, una entesa que ens permetés avançar en la resolució dels problemes dels ciutadans. Amb discrepàncies, però sense perdre les formes. Sense renunciar al que cadascún considerem bàsic, però amb generositat envers el punt de vista de l’altre. Si ni tan sols ho intentem, potser ens quedarem amb la conciència molt tranquil·la, però les ciutadanes i els ciutadans en patiran les conseqüències.
Correlacions significatives (o no)
20 feb
Segur que no vaig ser l’únic, però des que ahir em van anar arribant els resultats de les primàries, vaig pensar que fora interessant relacionar-los amb la participació i els resultats del PSC a les darreres eleccions municipals en cada Districte de Barcelona. I així ho he fet. He preparat dues taules, una que compara el tant per cent obtingut per Jordi Hereu amb l’obtingut pel PSC a les municipals de 2007, i un altre que compara les participacions a les primàries amb les de les mateixes eleccions municipals esmentades (per motius obvis, les agrupacions temàtiques no compten, el que no vol dir que no importi el seu resultat). Les taules són aquestes:
| % vots emesos | Hereu | PSC 2007 |
| Ciutat Vella | 58,85 | 32,9 |
| L’Eixample | 42,68 | 23,2 |
| Sants-Montjuïc | 56,82 | 32,4 |
| Les Corts | 62,5 | 24,1 |
| Sarria-St.Gervasi | 43,57 | 14,3 |
| Gràcia | 41,53 | 23,5 |
| Horta-Guinardo | 65,65 | 33,9 |
| Nou Barris | 73,6 | 43,5 |
| St. Andreu | 79,39 | 36,8 |
| St. Martí | 70,21 | 35,3 |
| % participació | Primàries | Mun. 2007 |
| Ciutat Vella | 39,01 | 39,2 |
| L’Eixample | 34,96 | 52,4 |
| Sants-Montjuïc | 27,53 | 47,1 |
| Les Corts | 41,26 | 54,3 |
| Sarria-St.Gervasi | 39,41 | 56,5 |
| Gràcia | 39,08 | 51,4 |
| Horta-Guinardo | 29,94 | 47,6 |
| Nou Barris | 28,78 | 45,4 |
| St. Andreu | 43,3 | 49,5 |
| St. Martí | 32,01 | 49,3 |
I a partir d’aquestes taules, he obtingut aquests dos gràfics (cliqueu per ampliar):
Què vol dir tot això? Bé, segur que se’n poden treure moltes conclusions, semblants, diferents, àdhuc contradictòries. Jo en trec un parell, sense ànim de pontificar:
- Hi ha una correlació entre els resultats obtinguts per Jordi Hereu a les primàries i els obtinguts pel PSC a les municipals de 2007, amb alguna excepció, explicable, al meu parer: a Les Corts (districte d’on va ser regidor i agrupació on milita), Sarrià-Sant Gervasi (districte on va militar) i Sant Andreu (districte d’on va ser regidor), els resultats del Jordi són comparativament millors del que “tocaria”.
- Hi ha també una correlació en qüestió de participació, també amb excepcions explicables: a Sant Andreu i Les Corts (els dos districtes on va ser regidor Jordi Hereu) la participació és millor del que “tocaria”. També ho és a Ciutat Vella, tot i que en aquest cas no tinc cap explicació.
- L’existència d’aquestes correlacions, té algunes conseqüències positives, al meu parer:
- d’una banda indiquen que els nostres militants i simpatitzants es comporten (comparativament entre districtes) de forma semblant a com ho fan els ciutadans i ciutadanes, no som diferents. Això és bo.
- d’una altra indiquen que allà on el Jordi es coneix de més a prop, ha anat més gent a votar (comparativament entre districtes, repeteixo) i l’han votat més. I això també és bo, la feina ara és fer-lo més conegut, sense el filtre distorsionador dels mitjans.
- Els millors resultats del Jordi són allà on es vota més al PSC, i viceversa. I això també és bo, ja que vol dir que el Jordi agrada més allà on més ens voten, i menys allà on se’ns vota menys. O dit d’una altra forma, on el Jordi agrada tenim més a guanyar (perquè és on més ens voten), i on no, tenim menys a perdre (perquè igualment ens voten molt poc).
Segur que se’n poden fer moltes més interpretacions. Si us animeu, hi sou convidats i convidades.
Tots hem guanyat
19 feb
Jordi Hereu ha guanyat les primàries del PSC a l’alcaldia de Barcelona, i serà el nostre candidat, un candidat més fort, amb el plus de legitimitat que li dona haver estat designat gràcies al suport rebut dels i de les militants i simpatitzants, i no pel sistema digital. Però no només ha guanyat ell. També ha guanyat Montse Tura, amb un recolzament genys menyspreable (un 40% pel 60% de Jordi Hereu). I hem guanyat tots els i les socialistes de Barcelona, que avui estem en molt millor situació per guanyar les properes municipals, després de fer un procés exemplar en molts aspectes, procés que sense la valentia de la Montse i el Jordi no hauria estat possible. Cal que tots i totes ens felicitem, independentment de qui fos el nostre candidat o candidata.
Però avui no acaba res, avui comença un nou camí que acabarà d’aquí a tres mesos, esperem que amb Jordi Hereu com a triomfador de les eleccions municipals. Perquè crec que hem demostrat que les primàries només són les primeres en sentit cronològic, però que tenim clar que en importància les primeres són aquelles en les que confrontarem el nostre projecte per Barcelona amb el projecte (o el no-projecte) de la dreta que representen Xavier Trias i Convergència i Unió, la dreta del no fer res perquè ningú es molesti, la dreta dels NIMBYS, la dreta del canvi d’opinió segons la direcció en que bufa el vent, la dreta de les retallades de les despeses socials i de les retallades dels impostos als més rics, com ja han posat de manifest en el poc temps que porten al davant del govern de la Generalitat, però també la dreta amb mitjans de comunicació incondicionals (allò que algú ha anomenat la santa espina mediàtica) que continuaran fent la mateixa feina d’erosió que han efectuar els darrers anys.
No és una tasca fàcil, haurem de treballar molt, però avui l’èxit està una mica més a prop que fa unes setmanes.
Article publicat a Catalunya Press en català i en castellà.
Qüestió de percepció
17 ene
He llegit aquest cap de setmana un interessant article de l’escriptor Javier Cercas publicat en El País amb el títol de “El fracaso de la izquierda en Catalunya“. Us en recomano la lectura, i estic molt d’acord amb el seu contingut, tot i que, evidentment, amb matisos. Potser no veig el nacionalisme tant negativament com ell, encara que tinc clar que no el veig com una cosa positiva, i que en el nom del nacionalisme s’han fet enormes barbaritats. Si, ja sé que també s’han fet amb d’altres excuses, però crec que el nacionalisme, com totes les coses que apel·len a la víscera, és perillós. I, com ja he dit en d’altres ocasions, i per tal que ningú s’equivoqui, no parlo del nacionalisme d’aquí o d’allà, parlo del nacionalisme en general, de tot arreu. Per una pura qüestió de poder, el nacionalisme espanyol ha fet, fins ara, moltes més barbaritats que el català, així que no voldria que s’entengués que l’un és millor que l’altre o viceversa. En aquest sentit em sembla que en Cercas pensa igual.
Més enllà d’això, aquest article m’ha fet recordar que, com l’autor indica, després de les recents eleccions autonòmiques, algunes veus van imputar la derrota electoral del PSC a una hipotètica manca de catalanisme. Aleshores ja vaig dir que no hi estava d’acord, que portava (i porto) molts anys sentint la mateixa cançó (sobre tot en boca dels nostres adversaris polítics), que tot i que no ha d’haver temes tabú i tot es pot debatre, fer d’això l’eix central dels nostres debats era jugar al joc de l’adversari i amb les seves regles (i per tant la victòria és impossible), i que el nostre problema era un altre. Però si puc entendre que els nostres adversaris (i la seva premsa fidel) intentin despistar-nos portant-nos a un debat estèril, més em costa quan aquest debat l’estimulen companys i companyes del partit que, encara que ara sembli que tothom s’ha oblidat, han tingut la responsabilitat de representar el partit des de les conselleries del govern, el que si no els fa únics culpables del que va passar, sí que fa impossible que puguin mirar cap a una altra banda com si la cosa no anés amb ells (sobre tot quan més d’una conselleria ha mantingut polítiques que ens han erosionat més del compte, sovint sense necessitat). Per això, em sembla adient recordar la llista de companyes i companys (i això inclou independents també) que hem posat als nostres dos governs:
- Joaquim Nadal
- Antoni Castells
- Montserrat Tura
- Caterina Mieras (fins 2006)
- Josep Maria Rañé (fins 2006)
- Marina Geli
- Antoni Siurana (fins 2006)
- Ferran Mascarell (2006)
- Jordi William Carnes (2006)
- Jordi Valls (2006)
- Ernest Maragall (des de 2006)
- Joaquim Llena (des de 2006)
- Mar Serna (des de 2006)
I, si després de llegir aquesta llista algú pensa que el suposat sector catalanista del PSC ha estat marginat, que s’ho faci mirar. No companys, no, no és per aquí per on van els trets, i si no ho assumim, no ens en sortirem.
