Raons d’una victòria

Aquests dies hem pogut llegir reaccions de diferents tipus a la victòria de Jordi Hereu a les primàries del PSC. Mentre que alguns (i jo entre ells) ja s’ho esperaven, per uns altres ha estat una sorpresa. Per què algú a qui les enquestes donen tan males perspectives ha estat el més votat pels militants i simpatitzants de la Federació de Barcelona del PSC? La resposta, per mi, és senzilla: perquè el coneixem i sabem com és, més enllà de la visió distorsionada, gairebé caricaturesca, que d’ell han aconseguit crear els mitjans filoconvergents, amb el grup Godó i la Masguardia al capdavant. Jo tinc la sort d’haver treballat políticament amb Jordi Hereu des de fa molts anys (aquell llunyà 1987 en que tots dos vàrem incorporar-nos de forma casualment simultània a l’Agrupació de Sarrià-Sant Gervasi), i no el reconec en la descripció que d’ell fan moltes persones que l’única visió que tenen és la que els ofereixen aquests mitjans interessadament esbiaixats. Aquest no és el Jordi Hereu de veritat.

Cal reconèixer, però, que aquesta estratègia de erosió i desqualificació ferotge ha estat reeixida, si més no fins ara. Vaig viure en primera persona la passada setmana (i altres companys m’han explicat experiències similars) com alguns dels militants i simpatitzants que van assistir a l’acte de Jordi Hereu a la nostra agrupació quedaven agradablement sorpresos en veure i sentir el Jordi de prop, parlant clar, amb força, amb energia, molt lluny d’aquella imatge de pusil·lànime que alguns li han fabricat (i que d’altra banda els seus actes desmenteixen, des de la defensa del túnel del tren d’alta velocitat pel centre de Barcelona fins a la seva oposició a la direcció del partit que li demanava que plegués). Aquests companys, els més allunyats del dia a dia de la nostra activitat, van descobrir aleshores el veritable Jordi Hereu. I si això passa amb gent propera al partit, què no passarà amb el ciutadà d’a peu, que l’única referència que té és la que li donen els mitjans?

Però com que molts de nosaltres el coneixem, la seva victòria va ser clara, inapel·lable, malgrat tots els factors externs en contra. I això, aquest factor coneixement, explica també que la victòria fos més clara (62-38) entre els militants, més participatius en les nostres dinàmiques, i que per tant estan més acostumats a veure’l de prop, que entre els simpatitzants (57-43), més allunyats d’elles.

Com era d’esperar, alguns han intentat treure importància a aquesta victòria, al·legant una baixa participació. Però no és així. Més del 63% dels militants van participar a les primàries, percentatge que signaríem per moltes conteses electorals “de veritat” (vull dir entre adversaris, no entre companys). I si el 23,5% de la participació de simpatitzants pot semblar baix, només ho sembla si no es posa en context. El cens de simpatitzants està format bàsicament per persones que un dia vàrem demanar incorporar-s’hi, pot fer un any o pot fer-ne cinc, i precisament perquè els simpatitzants al PSC tenen drets però no obligacions (si més no obligacions materials), i sigui perquè no hi pensen, sigui perquè no els paga la pena, és habitual que aquestes persones (o els seus familiars en cas de defunció) no demanin la baixa d’aquest cens malgrat puguin haver deixat de sentir-se identificats amb el nostre projecte, o s’hagin traslladat de domicili, o hagin mort (llevat, en aquest darrers dos casos, que es rebi correu retornat). Per posar un exemple que tothom entendrà: si el President Maragall hagués estat simpatitzant en comptes de militant, potser encara figuraria al cens, ja que ni tan sols es va prendre la molèstia de demanar la baixa (ni una simple carta, un correu, una trucada), es va a limitar a tornar el rebut. Però si hagués estat simpatitzant no hauria tingut cap rebut que tornar, i per tant encara estaria al llistat. Per això, tots sabem que l’esmentat percentatge és molt inferior al real, malgrat hi hagi a qui interessi negar-ho (com al conseller Mascarell, el mateix que no va atrevir-se a enfrontar-se a Jordi Hereu en unes primàries i que, com que no li aplanaven el camí, va acabar marxant al govern dels millors disponibles). D’altra banda, per mi té molt de mèrit que 2016 simpatitzants anessin a votar (quanta gent ha votat els candidats dels altres partits?), i encara que de veritat representessin un 23,5%, és un percentatge a no menysprear, tenint present que es va aconseguir en 11 hores de votació (n’hi ha que estan votant tres mesos i si arriben a un 20% diuen que ha estat una participació històrica).

I dins de les valoracions interessades, no vull deixar de comentar les del Sr. Xavier Trias (li vaig sentir dilluns a la Com) que va dir que no el sorprenia el resultat perquè l’aparell del PSC a Barcelona controla el partit. A mi m’agradaria saber en què es basa per a efectuar aquesta afirmació, perquè a banda de ser un insult per les més de 4000 persones que lliurement van votar (vot secret, amb papereta i urna), no es correspon amb la realitat. Potser sí que a can CiU donen una consigna i tothom obeeix, de fet em quadra força, tot i que no estigui empíricament comprovat perquè ells, de primàries, no en fan (els va més el tema digital). Però el PSC no és CiU, i a casa nostra les coses no funcionen així. Ni amb els militants, que més o més pots conèixer però que no per això admeten ser condicionats, ni, molt menys, amb els simpatitzants que, no ho oblidem, tenen dret a vot en peu d”igualtat amb els militants, simpatitzants que, en molts casos, els que estem en el dia a dia del partit ni tan sols coneixem, i molt menys podem controlar. Però està clar que malgrat el que ens vulguin fer creure, ni les primàries ni el seu resultat els han agradat i per això intenten treure’ls importància.

facebooktwittergoogle_plusredditpinterestlinkedinmail

Correlacions significatives (o no)

Segur que no vaig ser l’únic, però des que ahir em van anar arribant els resultats de les primàries, vaig pensar que fora interessant relacionar-los amb la participació i els resultats del PSC a les darreres eleccions municipals en cada Districte de Barcelona. I així ho he fet. He preparat dues taules, una que compara el tant per cent obtingut per Jordi Hereu amb l’obtingut pel PSC a les municipals de 2007, i un altre que compara les participacions a les primàries amb les de les mateixes eleccions municipals esmentades (per motius obvis, les agrupacions temàtiques no compten, el que no vol dir que no importi el seu resultat). Les taules són aquestes:

% vots emesos Hereu PSC 2007



Ciutat Vella 58,85 32,9
L’Eixample 42,68 23,2
Sants-Montjuïc 56,82 32,4
Les Corts 62,5 24,1
Sarria-St.Gervasi 43,57 14,3
Gràcia 41,53 23,5
Horta-Guinardo 65,65 33,9
Nou Barris 73,6 43,5
St. Andreu 79,39 36,8
St. Martí 70,21 35,3
% participació Primàries Mun. 2007



Ciutat Vella 39,01 39,2
L’Eixample 34,96 52,4
Sants-Montjuïc 27,53 47,1
Les Corts 41,26 54,3
Sarria-St.Gervasi 39,41 56,5
Gràcia 39,08 51,4
Horta-Guinardo 29,94 47,6
Nou Barris 28,78 45,4
St. Andreu 43,3 49,5
St. Martí 32,01 49,3

I a partir d’aquestes taules, he obtingut aquests dos gràfics (cliqueu per ampliar):

Participació

Percentatge de vots emesos

Què vol dir tot això? Bé, segur que se’n poden treure moltes conclusions, semblants, diferents, àdhuc contradictòries. Jo en trec un parell, sense ànim de pontificar:

– Hi ha una correlació entre els resultats obtinguts per Jordi Hereu a les primàries i els obtinguts pel PSC a les municipals de 2007, amb alguna excepció, explicable, al meu parer: a Les Corts (districte d’on va ser regidor i agrupació on milita), Sarrià-Sant Gervasi (districte on va militar) i Sant Andreu (districte d’on va ser regidor), els resultats del Jordi són comparativament millors del que “tocaria”.

– Hi ha també una correlació en qüestió de participació, també amb excepcions explicables: a Sant Andreu i Les Corts (els dos districtes on va ser regidor Jordi Hereu) la participació és millor del que “tocaria”. També ho és a Ciutat Vella, tot i que en aquest cas no tinc cap explicació.

– L’existència d’aquestes correlacions, té algunes conseqüències positives, al meu parer:

  • d’una banda indiquen que els nostres militants i simpatitzants es comporten (comparativament entre districtes) de forma semblant a com ho fan els ciutadans i ciutadanes, no som diferents. Això és bo.
  • d’una altra indiquen que allà on el Jordi es coneix de més a prop, ha anat més gent a votar (comparativament entre districtes, repeteixo) i l’han votat més. I això també és bo, la feina ara és fer-lo més conegut, sense el filtre distorsionador dels mitjans.
  • Els millors resultats del Jordi són allà on es vota més al PSC, i viceversa. I això també és bo, ja que vol dir que el Jordi agrada més allà on més ens voten, i menys allà on se’ns vota menys. O dit d’una altra forma, on el Jordi agrada tenim més a guanyar (perquè és on més ens voten), i on no, tenim menys a perdre (perquè igualment ens voten molt poc).

Segur que se’n poden fer moltes més interpretacions. Si us animeu, hi sou convidats i convidades.

facebooktwittergoogle_plusredditpinterestlinkedinmail

Política o marqueting

Ens els temps que corren la imatge que projectes, el com et veuen, el que pensen de tu, té una importància fonamental. Les marques destinen ingents recursos a construir-se una imatge pública i a mantenir-la, i això que anomenen branding és una part fonamental de la seva estratègia: no posen l’accent en la qualitat dels productes, ans en que els producte són seus, i només per això li han de comprar, perquè la seva marca té un prestigi. Obviament, a la llarga, si es dediquen a comercialitzar productes dolents, no hi haurà branding que els pugui salvar, però de moment, i amb productes de similar qualitat a la competència, la cosa serveix.

Baixant a nivell de producte, la cosa és semblant, no importa tant si el producte és més o menys bo (en molts sectors la qualitat dels productes, a més, és similar) sinó el que a la gent a qui s’adreça (el target) li sembli bo. Així, les empreses que venen detergent fan preguntes com ara quina olor s’associa més amb la netedad (com si la netedat fes olor de res, d’altra banda) o les d’aliments preparats quin sabor és el més cassolà (com si cada menjar cassolà no tinguès el seu propi sabor). I obren en conseqüència, tant se val que el detergent en qüestió sigui el que neteja més i millor o el menjar el preparat de forma més cassolana, mentre el públic ho pensi, ja n’hi ha prou.

Aquestes estratègies tenen, a més, el seu costat fosc, que passa per denigrar la marca i/o el producte aliè, ja sigui directament, amb crítiques explícites, ja sigui mitjançant campanyes de descrèdit més o menys anònimes, que fan servir el rumor com a arma fonamental.

Podem traslladar això a la política? És evident que hi ha qui pensa que sí. Molt sovint candidats mediàtics, que han tingut un aparador on promocionar-se, tenen un èxit electoral desproporcionat en relació amb la consistència del seu discurs i del seu ideari, inclús tenint uns comportaments censurables (el cas de’n Laporta amb SI, o anys abans de Gil i Gil). Jo no penso així. La política no és neutra, les decisions que es prenen no ho són, les coses no només es fan bé o malament, sinó que es fan amb una determinada intencionalitat, segons l’objectiu que cada partit tingui, i això no es pot perdre de vista.

Fer política no és vendre detergent. Si vens detergent, li poses l’olor, el color, el tipus d’embolcall que el públic, el target, demani, tant se val, ja que el que es tracta és de vendre. Si fas política, defenses les idees que consideres millors, independentment del recolzament que tinguin (si no, tots els partits oferirien el mateix, determinat per la corresponent enquesta, i tan contents). Així, si jo estic en contra de la xenofòbia, no faré propostes xenòfobes, per molt que l’electorat ho demani, igual que no proposaré l’enduriment sistemàtic i indiscriminat de les condemnes penals, per molt clamor popular que existeixi. Això ja hi ha d’altres que ho defensen. Perquè tots els partits -amb excepcions- tenen els seus principis, i intenten defensar-los. Aquí no s’aplica, o no s’hauria d’aplicar, la màxima marxista (de Groucho) de: “aquests són els meus principis, i si no li agraden en tinc uns altres”.

Fem política per intentar que la societat s’acosti el màxim possible al que és el nostre ideal, i el que no farem serà acostar el nostre ideal al que la societat pensi en un determinat moment pel sol fet que és el que la gent demana (el que no vol dir que el nostre pensament no evolucioni i s’adapti a la realitat, el contrari seria un suïcidi). Oferim el que creiem millor, no el que creiem que la gent percebrà com a millor. No és el mateix.

Perquè, a més, amb uns mitjans prou potents és fàcil enfonsar i enlairar persones i idees, predeterminar opinions i actituds en favor o en contra, ja sigui mitjançant la crítica directa o escampant rumors malintencionats, i si ho acceptem, si ho donem per bo, en certa manera estem admetent que els poderosos, els qui tenen poder per a fer-ho, condicionin la nostra activitat, i que la seva voluntat valgui més que la de la resta de ciutadans. Estem admetent la berlusconització de la política. I jo no ho accepto. Puc encertar o puc equivocar-me, però seré jo qui ho farà, i amb el meu criteri, no per intentar agradar a ningú.

I és per això que crec que hem d’oferir als ciutadans el que creiem millor, digui el que digui la demoscòpia. I el que jo crec millor per Barcelona, el millor candidat a l’alcaldia, sense desmerèixer ningú, és en Jordi Hereu, i serà qui votaré a les primàries. No només amb el cor, també amb el cap. Perquè coneix Barcelona i l’estima, perquè porta anys treballant per ella i vol continuar fent-ho, perquè té un projecte per a la nostra ciutat, projecte que molts de nosaltres compartim, perquè l’ha defensat davant qui ha fet falta malgrat les dificultats i les duríssimes i gens espontànies campanyes en contra (i no en manquen exemples, com el pas de l’AVE pel centre de la ciutat que ha de permetre un dia millorar el servei de rodalies, entre d’altres coses), i perquè la seva gestió l’acredita, incloent els errors, que només pot cometre qui actua, mai qui es queda quiet a veure-les venir, com el Sr. Trias. I, per mi, això val molt més que l’opinió distorsionada que s’ha volgut crear.

Article publicat a Catalunya Press en català i en castellà.

facebooktwittergoogle_plusredditpinterestlinkedinmail

Habemus primàries

Doncs sí, sembla ser que finalment tindrem primàries per designar el candidat del PSC a l’alcaldia de Barcelona a les properes municipals. I tot i que el procès que ens ha portat fins aquí el considero lamentable, crec que en el punt on estem les primàries són una molt bona notícia.

I és que els avantatges de les primàries són diversos: el primer i més important és que és la forma més democràtica de designar un candidat, mitjançant el sufragi lliure, directe i secret dels militants (i simpatitzants, en el seu cas). Aquí tots els vots valen igual, el del militant històric i el del que porta poc temps al partit, el del militant de base i el del que té càrrecs orgànics i/o públics, el de qui pot intoxicar filtrant a la premsa rumors interessats i el de qui, com jo, només pot expressar les seves idees escrivint-les i assumint-ne l’autoria. El segon avantatge és que la situació actual era inaguantable, amb “companys” que porten mesos des de l’ombra (si ho fessin donant la cara i amb arguments podria ser respectable) erosionant la figura de Jordi Hereu. I el tercer és que, guanyi qui guanyi les primàries, ningú podrà discutir-li la legitimitat obtinguda del procés. Estem en l’era digital, però les designacions digitals dels candidats no són un valor a defensar, malgrat sigui el que practiquen els nostres adversaris polítics (que a sobre es veuen amb cor de criticar-nos). El guanyador de les primàries tindrà tota la legitimitat i, a més, haurà gaudit d’una projecció mediàtica important, com va ser el cas de Tomás Gómez a Madrid.

No, la menció de Tomás Gómez no és casual, perquè trobo força semblances en el que ara està passant a Barcelona i les darreres primàries de Madrid. En tots dos casos, la direcció vol carregar-se qui ha estat fent la feina al territori en uns temps difícils, amb encerts i amb errors, certament, per posar-hi un (una) paracaigudista que no ha desenvolupat la seva feina en aquest territori, sinó en d’altres, també amb encerts i amb errors. La diferència és que la direcció del PSOE va fer això quan havia portat el partit a guanyar les darreres eleccions generals, mentre que l’actual direcció del PSC ens ha portat a obtenir els pitjors resultats de la nostra història, una diferència no menor, perquè ens dona peu a dubtar, i molt, de segons quins criteris. En tots dos casos l’argument, o l’excusa, són unes pressumptes enquestes que es filtren a conveniència per tal d’intentar predisposar l’opinió pública (buscant la profecia autocumplida). Jo no sé si les enquestes existeixen o no (pel que sembla es filtren a la premsa com, quan i en la part que convé però la militància no té dret a conèixer el seu contingut), però no està de més recordar que, pel que s’ens ha dit, les enquestes prèvies a les autonòmiques donaven uns resultats encara pitjors dels finalment obtinguts (reitero, els pitjors de la nostra història), una veritable ensulsiada i encara és l’hora que algú ens expliqui perquè no es va plantejar en aquell cas canviar el candidat, o més ben dit els candidats, en plural, i en canvi ara sembla que sigui la pedra filosofal.

Acabaran aquestes primàries igual que les de Madrid? Això espero, i el temps, i els militants, ho direm. El que sí demano és joc net i paraules clares. Que ningú aprofiti el seu càrrec, orgànic o públic, per manipular el procés, afavorint o perjudicant ningú. Que qui vulgui recolzar Jordi Hereu o Montse Tura ho faci, però parlant clar, fent-se responsable de la seva opinió i, si pot ser, argumentant-la, dient per què un o una és millor o pitjor candidat/a que l’altre/a. Que s’acabin les filtracions interessades: no vull llegir més allò de “membres de la direcció del partit pensen que …” o “fonts del carrer Nicaragua diuen que …”. Que cadascú pensi i sobre tot digui el que vulgui, però que no s’amagui i doni la cara (i el nom). Que no se’ns venguin motos del tipus: “ai mira, algú casualment ha pensat que podria ser candidat i ha preguntat què calia fer” després de mesos preparant el terreny, que això no s’ho creu ni el meu fill de tres anys. Que no s’intenti desqualificar ningú dient que és el candidat o candidata de l’aparell (amb connotacions despectives), com alguns estan intentant amb Jordi Hereu. Més que res perquè a mi em costa acceptar que jo, que porto la tira d’anys treballant a nivell d’agrupació (feina que m’encanta però que té poc reconeixement) gratis et amore sigui l’aparell i en canvi no ho siguin companys i companyes que porten dècades vivint de, per i per a la política, amb càrrecs orgànics i/o públics del més alt nivell, quan a més resulta evident que, si fos per ells, Jordi Hereu no seria candidat, que si ho acaba sent serà per culpa els militants, no de cap aparell.

Serem capaços de fer-ho bé? Si ho som, tenim una oportunitat, si no, continuarem de derrota en derrota fins el desastre final.

Article publicat a Catalunya Press en català i en castellà.

facebooktwittergoogle_plusredditpinterestlinkedinmail

Ganamos todos

Ayer tuvieron lugar las primarias para elegir el candidato del PSOE que le disputará a Esperanza Aguirre la presidencia de la Comunidad de Madrid, con el ya por todos conocido resultado de la ajustada victoria de Tomás Gómez ante Trinidad Jiménez.

Reconozco que estoy contento del resultado. No porque el ganador haya sido uno y no otra (ya dije en otra ocasión que carezco de elementos de juicio), sino porque una vez más el partido socialista ha demostrado que cree profundamente en la democracia y, lo que es más importante, que la practica. A mi juicio, la elevada participación de los militantes y la victoria del candidato que no estaba respaldado por el Secretario General y por la cúpula del partido, confirman esta afirmación. Porque en una época en que desde muchos sectores se intenta desacreditar a los partidos políticos por todos los medios, presentando a sus militantes como una especie de zombies que se limitan a bendecir las decisiones tomadas por unos pocos y a hacerles de claca, creo que se ha dado un ejemplo a destacar.

Ahora desde otros partidos, y desde sus púlpitos mediáticos, correrán a utilizar el resultado de las primarias en contra de Rodríguez Zapatero. Pero se equivocan. Es cierto que Rodríguez Zapatero ha cometido el mismo error que Felipe González cuando pensó que, porque él lo apoyaba, la militancia aceptaría como su sustituto a Joaquín Almunia, pensamiento que se demostró incorrecto cuando Josep Borrell ganó las primarias. Y también ahora ha tenido que venir la militancia a recordarle, como entonces a Felipe, que en este partido una cosa es apoyar a quien ostenta el liderazgo porque democráticamente ha sido elegido a tal fin y otra cosa muy distinta compartir automática y acriticamente sus preferencias en cuanto a los candidatos del partido en las diversas elecciones. Pero son cosas distintas, que en ningún caso reflejan una falta de apoyo o un cuestionamiento del liderazgo, sino que confirman que el partido cuenta con una militancia activa e implicada, y que los mecanismos democráticos funcionan, extremos ambos de los que me congratulo, y que podrían servir de ejemplo a otros partidos y organizaciones.

Bien harían en no olvidarlo tanto fuera como dentro del partido.

facebooktwittergoogle_plusredditpinterestlinkedinmail