Blog personal i polític de Manuel Cáceres
Entrades etiquetades amb Partits polítics
Democràcia real
15 may
Resulta que avui una gent amb més bones intencions que idea de com portar-les a la pràctica, en la meva modesta opinió, convoquen unes manis per tal d’exigir …
… a toda la clase política que legisle en contra de la usura bancaria y a favor de los ciudadanos
I dic jo, que puc compartir perfectament les dues exigències: no seria més pràctic votar a qui porti en el seu programa això que s’exigeix? I si no ho fa ningú, no podrien crear un partit (o una associació d’electors, si és que el terme partit polític els produeix urticària) que ho portès? Desenganyem-nos, si no és possible fer-ho, senyal que no hi ha gaire gent a qui l’importi, així que si és important, ha de ser possible fer-ho (perquè mira que hi ha frikies que es presenten a les eleccions).
Perquè manifestar-se, sigui a Facebook, a Twitter o al carrer, està molt bé, i és molt cool i molt progre (ep, que jo em vaig manifestar ahir, ni estic en contra ni ho critico), però si, a més a més, en el moment de la veritat, quan s’ha de votar, tota aquesta gent tant concienciada i progre es queda a casa perquè tots els polítics són el mateix o qualsevol altra excusa estereotipada a l’ús, resulta que guanyen aquells que tenen uns votants no s’hi queden mai, a casa, que sempre van a votar, passi el que passi, facin el que facin.
I aleshores, quan hagin guanyat, aneu a demanar-los que facin el que vosaltres, que us heu quedat a casa, volgueu, i si no ho fan, digueu que no hi ha democràcia real, culpeu al sistema, o als gnoms de Zurich … però us esteu enganyant.
Només cal una cosa, per tal que la democràcia sigui real, i és utilitzar-la. Si no ho fem, no tenim dret a queixar-nos.
Postdata:
M'agradaria que algú m'expliqués amb detall això de la classe política: que és, com s'hi entra, com se surt (si és que se surt), que la diferencia de la gent de bé aquesta que mola, si jo soc classe política o encara tinc salvació ... no sé, estic bastant fins la boina de llegir segons què.
I ara què?
3 dic
Tot i que han passat pocs dies des de les eleccions autonòmiques, i encara no ha estat possible efectuar una anàl·lisi en profunditat dels resultats o, més ben dit, de les seves causes, la indiscutible desfeta del PSC obliga, ens obliga, a reflexionar seriosament sobre nosaltres mateixos. Qui som, qui volem ser, cap a on volem anar, són preguntes que estan a la ment de tothom, dins i fora del partit.
Certament no totes les causes de la derrota són endògenes, ja que factors externs i incontrolables, com ara la crisi, amb tot el que comporta, o la desgraciada aventura de l’Estatut al Tribunal Constitucional, han estat molt perjudicials. Però no podem caure en la temptació de donar la culpa als elements només, ja que també han tingut un pes molt important les coses que hem fet, com les hem fet i amb qui, i les coses que no hem fet i per això és imprescindible anal·litzar-les críticament, i que aquesta anàl·lisi tingui conseqüències a tots els nivells.
Sóc conscient que la conjuntura, amb una situació de greu crisi que no sembla hagi de superar-se a curt termini, i la perspectiva d’unes eleccions municipals a sis mesos vista, no ens permet dedicar-nos en exclusiva a mirar-nos el melic, ja que hem de continuar governant els municipis i treballant al servei dels ciutadans, però tampoc hauria de servir d’excusa per ajornar més enllà del mínim imprescindible un debat del tot necessari.
El President Montilla, amb la seva actitud exemplar, ja ha donat el primer pas en la direcció correcta, però cal anar més enllà, només en el terreny de les persones sinó, i sobre tot, en el de les idees. En uns temps com els actuals, en els que tothom sembla buscar lideratges messiànics (i no va per Leo Messi), sembla que la preocupació principal hagi de ser qui succeirà el President Montilla a la Primera Secretaria i, per extensió, qui serà el proper candidat o candidata a la presidència de la Generalitat (sense que això prejutgi que hagi de ser la mateixa persona). Però no hauria de ser així, tot i que el factor personal és important, no ho negaré, i segurament caldrà aprofundir en la renovació. No estic demanant una cacera de bruixes, que ningú es confongui, però tampoc crec que sigui Montilla qui hagi d’assumir en solitari una responsabilitat que comparteixen, compartim podríem dir, perquè segur que tots podríem haver-ho fet millor, més persones.
Però, com deia, per mi més importants que les persones són les idees, i per això és bàsic redefinir el nostre projecte, començant per saber què és el que la societat vol i què és el que nosaltres estem disposats a oferir. No es tracta d’ajustar la nostra oferta a la demanda de forma automàtica, com si fabriquéssim un producte qualsevol que ha de seguir les tendències de moda imperants per tal que el comprin. El nostre partit, les persones que el formem, compartim uns valors, uns valors que considerem bons i que són els que ens impulsen a treballar, i crec que aquests valors (resumits per la trilogia llibertat-igualtat-solidaritat), que han d’estar sotmesos a crítica, com tot, i que són susceptibles d’evolucionar, no poden canviar-se de cop i volta només perquè ara el vent bufi cap a una altra banda (com demostra la regressió dels projectes progressistes a tota Europa). Un cop nosaltres mateixos ho tinguem clar, hem de ser capaços d’explicar a la societat per què creiem que la nostra alternativa és millor a la resta, amb humilitat, però amb convicció, amb il·lusió, però amb realisme.
Tampoc podem caure en la simplificació (també tan pròpia dels nostres temps) de pensar que es tracta, només, de si som més catalanistes o més espanyolistes, o de les relacions entre el PSC i el PSOE, com alguns comentaristes (sovint interessats, però no sempre) ja han començat a dir, fent servir allò tan poètic de les dues ànimes. No nego que aquest és una tema complex i important, que cal no defugir, i que ha d’estar en el debat, però no és el tema central, ja que ni crec que sigui la causa fonamental de la derrota (l’augment de participació als nostres feus tradicionals del cinturó de Barcelona traduïda en un increment de vots del Partit Popular m’ho fa pensar) ni crec que hagi de ser l’eix únic al voltant del qual es configuri el nostre futur.
Jo, que tinc anys de vida i de militància, recordo que del 1984 al 1995, quan CiU va enllaçar diverses majories absolutes i el PSC quedava a molta i molta distància (tot i que amb més escons i vots que ara, és cert), al davant del nostre partit estaven persones com Reventós, Obiols i demés companys que, per dir-ho d’alguna manera que no soni malament, no eren immigrants o fills de immigrants. I en aquells temps, ho recordo perfectament, els nostres adversaris ens deien, com ara, que estàvem subordinats al PSOE, que no érem prou catalans i coses semblants, i nosaltres quèiem en el parany un i altre cop. Així que jo no compro, ho sento.
És més, donar-li a aquest tema més importància de la que té és anar allà on els nostres adversaris volen tenir-nos, donant per bo el seu marc, dins el qual mai els podrem vèncer. Crec que els nostres problemes venen més aviat del distanciament amb el nostre electoral tradicional, treballadors i treballadores, però també classes mitjanes, que no acaben de veure (potser perquè no hem estat capaços d’explicar-ho d’una forma coherent) cap a on anem. I això ens ha fet perdre la centralitat, com molt bé ha escrit Pau Canaleta.
Hi ha molta feina a fer, i no serà fàcil, però les ganes de fer-la no ens falten, i els treballadores i treballadores de Catalunya necessiten un PSC fort que recuperi el lloc central que li correspon.
Article publicat a Catalunya Press en català i en castellà.
Partits, persones i participació
19 nov
Ara que estem en campanya, cal recordar que és una realitat incontestable que la imatge de la política en general, i dels partits polítics en particular, no passa pel seu millor moment. Les enquestes, els comentaris, les opinions expressades en els mitjans que permeten la participació de la ciutadania, reflecteixen trets coincidents de caràcter negatiu. Serveixi com a exemple el darrer baròmetre del CEO: un 62% dels ciutadans està poc o gent satisfet amb el funcionament de la nostra democràcia. Un 78% considera que els polítics no tenen en compte què pensa la gent i un 74% que només busquen el benefici propi. I el fet que aquesta opinió negativa sobre els polítics darrerament s’estigui estenent a d’altres col·lectius, com ara els sindicats (inclús fent servir els mateixos adjectius), lluny de ser un consol, ho converteix en quelcom encara més preocupant, sobre tot des de la perspectiva de l’esquerra, però que ens hauria de preocupar a tots, més enllà dels partits polítics.
Podríem discutir si el que la ciutadania pensa és o no cert, o quina part de culpa tenen les actuacions dels partits i quina la manipulació interessada que practiquen els poders no polítics. Però el cas és que, s’ajusti a la realitat o no el que els ciutadans pensen, el sol fet que ho pensin ja és un problema per se, perquè actuen en conseqüència, allunyant-se de la política, el que encara contribueix més a agreujar aquest divorci entre ciutadania i partits polítics (i ensems dona més força de la que tocaria a grups marginals però amb seguidors fidels).
No hauríem de perdre de vista, però, que per molt que hom parli dels partits com a subjectes d’aquestes actituds que critiquem, els partits no són res. Vull dir que, com qualsevol altre organització de tipus associatiu, un partit és només una closca, un recipient, una estructura jurídica, que permet que diverses persones s’agrupin per a treballar per uns determinats objectius. Un partit són les persones que el formen, i si el partit és d’una o una altra manera, o fa unes coses i no d’altres, és perquè les persones que el formen així ho desitgen, i no perquè estigui controlat per unes forces malignes del més enllà. I si fan el que volen fer, perquè els sembla que és el millor, difícilment canviaran.
Per tant, a qui no li agradin els partits existents, té dues opcions: La primera, incorporar-se a un d’ells i intentar canviar-lo des de dins. La segona, crear un partit a la seva mida, que defensi el que cregui que s’ha de defensar i que no tingui els defectes que s’imputen als partits existents. No és ciència ficció ni res impossible, diverses forces polítiques han sorgit, al marge dels partits tradicionals, els darrers anys, àdhuc els darrers mesos, tant dins el panorama polític català com dins l’espanyol, i a les properes eleccions autonòmiques tindrem un rècord de candidatures. El problema és que aquestes noves forces, si més no les més conegudes (penso ara en Ciutadans, UPyD o Reagrupament, per exemple), que es presenten com a portadores d’aire nou, de renovació a la política, són objecte, sovint amb raó, de les mateixes crítiques que les tradicionals. I això em fa pensar: No serà que el problema no són els partits? No serà que el problema són, som, les persones?
Perquè és molt fàcil criticar el que veiem, còmodament asseguts al nostre sofà. És molt fàcil demanar que tal o qual cosa és faci així o aixà, com a nosaltres ens agradi, però esperant que ens ho faci un altre, sense estar disposats a moure ni un dit, ni renunciar a un minut del nostre temps lliure, per a fer-ho, o fins i tot ni a perdre una estona en anar a votar cada cert temps. I si qui ho fa no ho fa com nosaltres volem, el critiquem, l’esbronquem, l’imputem foscos interessos o fins i tot l’insultem. O ens enfadem i ja no en volem saber res. Passem. Molt fàcil, molt dels nostres temps, els temps de la comoditat (no per a tothom, però), i també molt cínic, i poc coherent.
Qui es consideri capaç de fer les coses millor del que s’estan fent, crec que té no només el dret, sinó l’obligació, de donar un pas endavant, i posar-se a treballar. Potser quan ho provi veurà que les coses no són tan senzilles, que cadascú tenim una manera de veure la vida única i diferent de la resta, que per molt que les coincidències siguin grans, mai són absolutes, que sovint cal cedir per tal d’arribar a un acord, que de vegades el camí més curt no és la línia recta i que això no significa abdicar de les conviccions. Però, si més no, podrà posar el seu granet de sorra per tal que les coses siguin més com li agradarien.
I això va més enllà de la política. Cal participar de la vida pública. Ser conscients que moltes i moltes coses (des de clubs esportius fins associacions de veïns, des d’associacions de pares i mares d’alumnes fins a partits polítics) només funcionen perquè hi ha persones disposades a donar part del seu temps i el seu treball a la comunitat sense demanar res a canvi. No podem esperar que algú ens ho faci tot. I si ho esperem, no podem a sobre exigir que ho faci sempre al nostre gust. No hi tenim cap dret.
Com s’acostuma a dir, amb tu o sense tu, la política (o el que sigui) es farà igualment, així que si vols que es faci més a la teva manera, participa. I si no, no et queixis.
Article publicat a Catalunya Press en català i en castellà.
Mensajes contradictorios
10 ago
Esta entrada de Rinze que leí ayer incluye una gráfica en la que a partir de los datos de la encuesta del CIS se compara la evolución de partidos y clase política, de una lado y terrorismo, del otro, como objeto de preocupación de la ciudadanía. En la misma se aprecia una disminución de los ciudadanos que incluyen entre los tres principales problemas de España el terrorismo (disminución lógica, a la vista de la reducción de atentados y de la menor percepción de peligrosidad, lo que no quiere decir que no la tenga, de la banda terrorista ETA), y un aumento de los que entre ellos incluyen a los partidos políticos y/o la clase política.
No es que los datos sean espectaculares, o a mí al menos no me lo parecen, dado que el porcentaje de ciudadanos que incluyen entre los tres principales problemas a los políticos o la política apenas supera el veinte por ciento, lo que visto lo visto, y los ríos de tinta que se vierten en denostar, merecida o inmerecidamente, a la clase política, no es demasiado. Pero dado que este porcentaje se ha venido moviendo en torno al diez por ciento, el hecho de haberse doblado en apenas un año y medio parece dar la razón a quienes ven a la política y a los políticos como fuente y origen de todos los males, por contraposición a los sufridos ciudadanos que tienen que aguantarlos (como si no los hubieran votado). En la propia entrada hay diversos comentarios muy interesantes sobre la posible explicación de los datos presentados (como por ejemplo éste, que lo relaciona con la situación económica), por lo que yo me ahorraré comentar al respecto. Solamente diré lo que digo siempre: los políticos son fiel representación de la sociedad que los elige, y por ello gozan y adolecen de los mismos méritos y virtudes que el resto de ciudadanos.
La verdad es que a mí me gustaría que alguien me explicara como casan datos como los comentados, de aumento de la valoración negativa de los políticos, que sólo son un ejemplo de un estado de opinión extendido, con las encuestas que dan ganador por goleada en unas elecciones autonómicas valencianas a Camps, pese a Gürtel, Correa y todo lo que ya se sabe a día de hoy (más lo que se intuye). O cómo Fabra ha ganado holgadamente elecciones mientras estaba siendo procesado por delitos de corrupción por los que la fiscalía pide una pena de quince años de prisión. O por qué Artur Mas y CiU son favoritos para ganar las futuras autonómicas pese a que a nadie se le oculta su implicación profunda en el inicialmente conocido como caso Palau o Millet (y ahora, por favor, que nadie me venga con que en estos casos no hay sentencia y que los procesos judiciales deben seguir su curso, que la madre que parió a los hijos tontos se murió hace tiempo, y yo no estoy pidiendo que los enchironen sin juicio, la cosa no va por ahí).
¿Qué mensaje está enviando la ciudadanía a los políticos? ¿Que quien más roba más votos saca? ¿Que es igual que robes si luego gobiernas como a mí me gusta? ¿O es sólo una parte de la ciudadanía la que piensa así, precísamente la que vota a los partidos de derechas? ¿No será que hay un interés en aumentar la opinión negativa que muchos tienen de los políticos -merecida en algunos casos, no lo niego- porque saben que mientras para unos esa opinión negativa se truduce en que sus votantes se queden que casa, para otros no afecta lo más mínimo a su nivel de apoyo en las urnas? Se como fuere, ya sea la ciudadanía en conjunto la que comparte la misma visión, o aun en el caso de que nos hallemos ante una ciudadanía dual, con una parte muy estricta y purista, que se queda en casa y no vota, y otra a la que le es igual lo que haga su partido o su candidato, que lo va a votar igual (porque como decían los yanquis de Anastasio Somoza, y sin que ello implique que yo extienda el calificativo a nadie, “Puede que sea un hijo de puta, pero es nuestro hijo de puta“), creo que la situación es muy preocupante.
Y es que estoy refiriéndome a algo que, para mí, es mucho más grave que gobernar mejor o peor, porque una cosa es acertar o no en las decisiones que se adoptan, y otra cosa es utilizar el cargo para emplear el dinero público el dinero de todos los ciudadanos, o sea nuestro dinero, en enriquecerse personalmente, o en financiar al partido, saltandose las reglas del juego que los demás respetan, o ambas cosas. Y si, como parece, estas últimas actitudes se premian en las urnas, me temo que el mensaje que los ciudadanos envían con ello a los políticos no es demasiado edificante y, en todo caso, contradictorio con el que día tras día podemos leer y escuchar en las más diversas tribunas. ¿En qué quedamos?
Hi ha sectors al PSC?
16 feb
Les desafortunades intervencions que els darrers dies han protagonitzat alguns companys que a la vegada tenen responsabilitats al Govern de la Generalitat, ha tornat a portar a la palestra el tema, que no és nou, de la pressumpta existència de dos sectors al PSC, un de majoritari que seria (o així l’anomenen) l’espanyolista i un altre que rep la denominació de catalanista o nacionalista.
El PSC és, ha estat des de la seva fundació, un partit plural, un partit que des del ja llunyà 1978, va ser capaç d’aplegar persones de molt diversa procedència dins l’esquerra, persones en molts casos amb una llarga trajectoria ja des de la clandestinitat i que, en el moment previ a la unitat, figuraven a les files del Partit Socialista de Catalunya (Congrés), Partit Socialista de Catalunya (Reagrupament) i Federació Catalana del PSOE. Jo no sóc membre fundador del PSC, però els que ho són, recorden sovint com les primeres llistes es confegien alternant persones d’un o altre origen en funció del pes de cada organització en el moment de fer la unitat. En aquells primers moments sí que es podia parlar, clarament, de sectors o famílies ben diferenciades, en funció de la seva organització d’origen.
Però ja han passat més de trenta anys, i el partit, igual que el país, ha canviat, ha canviat molt, malgrat alguns des de fora del partit i de forma interessada no vulguin assabentar-se, i continuin reproduïnt els vells clixés, espanyolisme-catalanisme, del origens del partit.
Bé, per ser justos, he de dir que hi ha diverses posicions. Hi ha qui defensa que al PSC no hi ha sectors, o més ben dit no hi ha sector catalanista perquè, per exemple, Castells va pactar un finançament patètic (curiosament molt millor que els que d’altres ens han estat venent com immillorable durant anys, però ja se sap, aquests tenen pedigree i el seu catalanisme no es discuteix), de forma que el PSC és un monòlit espanyolista i, diuen, “Ara i sempre, l’únic sector catalanista del PSC és el dels expolítics del PSC” (es veu que si marxes del partit ja tots els teus pecats queden expiats i àdhuc pots ser català de l’any, és l’avantatge del nacionalcatolicisme).
Altres sí que identifiquen clarament els dos sectors: un que mola i un altre que no mola. Gent que somia amb un trencament del PSC (partit subordinat al PSOE i blablablablabla, malgrat Montilla li hagi plantat molta més cara a Zapatero que Mas, que l’únic que va voler va ser intentar guanyar a Madrid la Presidència de la Generalitat). Gent que pronostica que davant una hipotètica independència de Catalunya, hi hauria uns, el bons, que l’afrontarien feliços i d’altres, el dolents, que la intentarien frenar. Els dolents, per la seva pròpia naturalesa, són els que estan en política per la moma, amb l’únic objectiu de mantenir-se en el poder, en un poder on evidentment no han arribat per mérits propis, sinó perquè algú (en Zaragoza és sempre el principal sospitós) els ha col·locat a dit. Que han guanyat eleccions? Això no importa, sobre tot quan la gent no vota el que el comentarista sap del cert que és el que cal votar, què sabran ells, pobres electors ignorants! Suposo que no cal que digui quin sector és el bo (bé, el menys dolent, perquè vulguis que no són del PSC) i quin el dolent. Quina excelsa mostra de maniqueisme!
Suposo que no m ‘hauria d’estranyar, perquè a Catalunya el repartiment de carnets de catalans bons i catalans dolents ja fa molt de temps que funciona, com alguna vegada he denunciat. Però em sembla patètic que, a aquestes alçades de la pel·lícula, encara estem així, quan els fets han demostrat abastament que ningú ha lluitat més que el PSC en la defensa de Catalunya. De la Catalunya en la que nosaltres creiem, és clar, i que és, si més no, tan legítima com la que es defensa des d’unes altres posicions, que malgrat el que hom pugui pensar no és l’única.
En fi, que en la meva opinió, i basant-me en el coneixement que puc tenir del partit després de casi vint-i-tres anys de militància activa, al PSC no hi ha sectors. Si més no tal com jo entenc un sector: gent amb idees comunes sobre un o més temes, que s’organitzen per actuar de forma coordinada dins els òrgans del partit, tant en l’elecció de representants com en la defensa de posicions polítiques concretes. I amb aquesta definició, es pot dir clarament que no hi ha un sector espanyolista ni un sector catalanista dins el PSC. Hi ha visions plurals i diverses de molts temes, en totes les matèries, en matèria econòmica, en matèria social … perquè som i volem ser un partit plural, com és el nostre país (això és la nostra riquesa) i, des d’una posició d’esquerres, volem representar tots els catalans, sense deixar de banda ningú. I el que a mi m’agradaria és que, per enriquir el nostre debat intern i per tant millorar el nostre servei als ciutadans, aquestes visions plurals es manifestessin allà on es pot fer, evitant sortides de to que, vistes a posteriori, l’única cosa per la que serveixen és per donar munició a l’adversari polític.
Llibertat i lleialtat
12 feb
Entenc que quan una persona, voluntàriament, s’incorpora a qualsevol ens de tipus associatiu, és perquè creu que d’aquesta manera, afegint els seus esforços als d’altres persones, serà més fàcil aconseguir els objectius que tots ells comparteixen. Com diu la frase feta, la unió fa la força.
Ara bé, com tot en aquesta vida, això té una contrapartida, que és el sotmetiment a les normes que aquell grup humà ha arbitrat per tal de poder funcionar. Normes necessàries, però que inevitablement suposen una limitació (una autolimitació, ja que la incorporació al grup és voluntària) en l’autonomia individual. Crec que això hauria de ser fàcil de comprendre, ja que sense anar més lluny, passa a la família, ni que sigui formada per dues persones: quan formes part d’una ja no menges quan vols, ni el que vols, ni poses a la tele el programa que vols, ni canvies de canal quan vols … has de decidir conjuntament, consensuar, pactar. És la vida.
Amb això no vull dir, evidentment, que per pertànyer a un grup calgui renunciar a la pròpia opinió, per crítica que sigui. Sí que fora recomenable, en tot cas, expressar-la pels canals habilitats a l’efecte, i respectant la postura majoritària del grup.
Això és aplicable a qualsevol grup, i també, per tant, als partits polítics. Però ja sé que no tothom pensa així.
Hi ha qui veu un partit únicament com un lloc on aconseguir una força de xoc que faci la feina bruta que el líder il·luminat i els seus savis de càmara planifiquen però no poden fer (segons qui no ha nascut per embrutar-se les mans), una gent a qui poder donar la culpa si la cosa va mal dada (perquè la culpa mai és del darrer invent que el líder il·luminat s’ha tret del barret, per absurd de sembli), gent que ha de deixar-se controlar pel líder encara que no rebin d’aquests més que menyspreu, i gent de la que, evidentment, no es vol l’opinió, no fos cas que no coincidís amb la del líder il·luminat i els seus savis, que és en tot cas la bona (què sabreu vosaltres, pobrets!). I si el partit, la gent que el forma, no vol passar pel tub, cap problema, el líder se’n va i els deixa submits en la foscor i la pena (o això pensa), mentre ell va a il·luminar altra gent de cor senzill, si pot ser més maleable, o simplement es pren un període sabàtic.
És una parodia, una exageració, però que he construït a partir d’una realitat que hem viscut diverses vegades en la nostra política més recent, i no cal anar molt lluny per trobar-ne exemples, també al PSC. Algun dia, quan sigui el moment, haurem de parlar de tot això. Perquè en la pel·lícula de la política, ara que els Oscars són a prop, no tots volem ni podem ser protagonistes, ni tan sols secundaris, potser ens conformaríem amb ser figurants. Però alguns només volen una claca.
Hi haurà qui pensarà que soc un aparatxik, però sincerament se me’n fot. El partit no és un fi, és simplement una eina, com molt bé deia el company Enric en un post que prudentment va titular Discrepàncies (però que igual podia haver titulat Burrades, com l’anterior que va fer). I és una eina imperfecta, millorable, molt millorable si voleu, però útil, tant més útil com més la fem servir en benefici de la ciutadania i no al servei d’interessos personals. I deixarà de ser-ho quan en prescindim.
Per això em sobta, i em dol, sentir companys dir públicament coses que mai els he sentit dir en un Consell Nacional, i mira que m’he perdut molt poquets en els darrers deu anys (no entro en el contingut concret del que han dit, encara que tinc la meva opinió, perquè això seria caure en el mateix que critico).
No vull coartar la llibertat d’expressió de ningú, però crec que si haguessin compartit amb nosaltres aquestes opinions, opinions valuoses s’hi estigui o no d’acord, haurien pogut sentir les nostres. No vull pensar que ho han fet per això, tot i que sé que és un risc, més que res perquè potser alguna cosa del que haurien sentit no els hauria agradat, però estic convençut que tots hauriem sortit guanyant amb el debat. Després ens estranyarem del descrèdit del la política i els partits, i ens en demanarem les causes, però de vegades les explicacions estan a tocar de la mà.
Elogio de la política
19 oct
Aunque sé que los tiempos no son propicios para ello, dos posts recientes de Fëarûth y Egocrata me han hecho pensar en algo que hace tiempo me incomoda, como es el mal concepto en que muchos ciudadanos parecen tener a la política y a los politicos, sea cual fuere la definición que hagamos de este último término.
Así, según el Barómetro del CIS del pasado mes de mayo, un 8,3% de encuestados cita a la clase política o los partidos políticos dentro de los tres principales problemas de España. Y pese a que el porcentaje está lejos del correspondiente al paro, el terrorismo o la inmigración, no deja de ser preocupante que se considere a la política un problema en si misma. Y en el mismo estudio, más de la mitad de encuestados consideran la política poco o nada importante, cosa que me cuesta entender si pienso en cómo dependen nuestras vidas de una decisión política.
¿Cómo hemos llegado a este punto? Antes de que nadie me lo diga, es obvio reconocer que la conducta desarrollada por ciertas personas mientras desempeñaban cargos públicos puede explicar esto en parte. Pero no en su totalidad. Creo que antes de que existiera Roldán, por citar un caso paradigmático, la política tampoco estaba demasiado bien vista. También es posible que los muchos años de dictadura (o los pocos años de democracia real de que hemos disfrutado en este país llamado España a lo largo de su Historia) también tengan mucho que ver. Es normal que en una dictadura el ciudadano no sienta el gobierno o la política como algo suyo, y más aun si desde el propio poder la política es denostada y presentada como algo negativo. Aunque anecdótica, la famosa frase de Franco, “haga como yo, no se meta nunca en política” es muy indicativa.
Pero creo que, junto a esto, hay un intento deliberado de alejar al ciudadano de la política, presentando la política, y todo lo que la rodea, como algo negativo, y cada día lo vemos manifestarse en los medios de comunicación, y no solo en el ámbito de la información, sino también en el del entretenimiento. Un intento, además, que visto lo visto ha conseguido su objetivo.
Desde esta perspectiva, cualquier acuerdo es entre formaciones políticas se nos presenta como un trapicheo, un cambalache dónde se intercambian inconfesables prebendas, pese a que la negociación y el pacto es algo básico no solo en la política, sino en la sociedad. Las mayorías absolutas son negativas porque se aplica el rodillo (y no digo que a veces no pase), pero las mayorías relativas también lo son porque no hay estabilidad y las minorías tienen una fuerza no proporcional a su apoyo electoral. Si una propuesta contenida en un programa electoral no se cumple, nunca importa si ha habido un cambio de coyuntura u otras razones que hayan hecho imposible su cumplimiento, siempre se trata de un engaño premeditado. Y aunque es cierto que a veces un Parlamento puede parecer una olla de grillos ¿no sucede eso también en las reuniones de una comunidad de vecinos? Cierto que es legítimo, y creo que aconsejable, tener una mayor exigencia con nuestros representantes de la tendríamos con un ciudadano de a pie, pero no olvidemos que, al fin y al cabo, son personas.
Pasemos pues de la actividad a la persona: el político, siempre acompañado por la frase todos son iguales. Deberíamos empezar por definirlo: ¿qué es un político? ¿lo es cualquiera que se interesa por lo público? ¿lo es un militante de base de un partido? ¿lo es solamente si tiene un cargo orgánico, o es preciso que desempeñe un cargo público? ¿y una vez se es político, la situación es reversible, o se es hasta la muerte, aunque se deje el cargo? Desde esta visión caricaturesca que aquí critico, parece que vivimos en un mundo de gente honrada, que desempeñan sus diversas ocupaciones, todas muy honorables, de forma intachable, y que en el momento en que pasan a ser políticos (sea cual sea este momento) sufren una especie de enajenación mental que les convierte en deshonestos, intrigantes y mentirosos, amén de en unos inútiles que no saben hacer la o con un canuto y si no fuera por la política estarían durmiendo en el recinto de un cajero automático. O quizás es que este tipo de gente ya es así de nacimiento y por eso acaban en la política, como la cabra que tira al monte.
Exagero a propósito, pero algo o mucho de eso hay. En lo que nadie piensa es que dedicarse a la política supone interrumpir una carrera profesional, que puede ser muy difícil de recomponer posteriormente; que el cargo público no tiene ninguna estabilidad laboral, pues depende de los electores o de quien lo ha nombrado; que para ellos las jornadas tienen muchas más de ocho horas y no hay domingos ni festivos o que los sueldos que se cobran no tienen comparación (en peor) con los de la empresa privada, a igualdad de dedicación y responsabilidad. ¿Cuánto cobraría el Director General de una empresa con un presupuesto como el Ayuntamiento de Barcelona pongo por caso, y cuánto cobra el Alcalde de Barcelona?
Alguien me dirá que entonces tiene que haber otra compensación oculta, pero creo que es suficiente satisfacción el poder llevar a la práctica, con mayor o menor fortuna y acierto, proyectos que, de forma equivocada o no, que eso es opinable, se creen beneficiosos para el conjunto de la ciudadanía. Pero, lamentablemente, si eso lo haces desde una ONG eres tope solidario y concienciado, y si lo haces desde un partido …
Y luego está el tema de que todos son iguales. Y no. Igual que aunque un juez o un abogado sean condenados eso no convierte a todos los jueces o abogados en delincuentes, que un político delinca no convierte tampoco a toda la clase política en delincuentes. Y que un político mienta no quiere decir que todos sean mentirosos. Evidentemente hay políticos que mienten y políticos que delinquen, pero por mucho ruido mediático que generen, no dejan de ser una ínfima minoría. Lo único seguro es que todos los políticos se equivocan alguna vez, como todas las personas, algunos hasta se equivocan muchas veces, pero en democracia los electores tienen en su mano apearle del poder.
Y si esta mala imagen de la política y los políticos perjudica a toda la sociedad, creo que lo hace de forma especial con la izquierda.
Perjudica a toda la sociedad porque la visión negativa de la política causa que los ciudadanos no se impliquen, no participen ni activa ni pasivamente de ella, y cuanta menos participación haya, menos representará la política los intereses de los ciudadanos. Las elevadas tasas de abstención en Estados Unidos deberían servirnos de ejemplo.
Perjudica especialmente a la izquierda por varias razones: la mala imagen de la política ha impedido solucionar de una vez por todas el problema de la insuficiente financiación pública de los partidos políticos, lo que además de perjudicar más a la izquierda que a la derecha, en cuyo presupuesto tienen un mayor peso otras fuentes de financiación como las donaciones anónimas ha provocado el criticable recurso a la financiación irregular, que con razón ha contribuido a empeorar la imagen de la política, en una especie de círculo vicioso. Por otro lado, siendo en general el elector de izquierdas más exigente en lo ético que el de derechas (y ya me parece bien que así sea) y mucho más propenso a quedarse en casa y no votar si encuentra algo reprobable, como Fëarûth nos cuenta en el post que he citado al principio, las críticas generalizadas a la clase política tienen en nuestro electorado un gran efecto desmovilizador.
Ante esto, mantengamos espíritu crítico, pero no solo con la política y los políticos, sino con todas las informaciones que por diversos caminos nos llegan, no efectuemos ni aceptemos generalizaciones injustas, castiguemos con la dureza necesaria los comportamientos incorrectos, pero no criminalicemos de forma global. El ejercicio de la política, del gobierno, es algo tan difícil como necesario (salvo quizás para los anarquistas), no lo olvidemos. Y tengamos claro que si nosotros no hacemos la política, la política se hará igualmente sin nosotros.
