Blog personal i polític de Manuel Cáceres
Entrades etiquetades amb Parlament
Avui som una mica més civilitzats
28 jul
Amb 68 vots a favor, 55 en contra i 9 abstencions, el Parlament de Catalunya ha prohibit, amb efectes 1 de gener de 2012, les corrides de toros. A qui m’hagi llegit abans, i conegui el meu posicionament sobre el tema, no caldrà dir-li que ho celebro.
Com dic al títol, crec que Catalunya és avui un lloc una mica més civilitzat que ahir, perquè hem aprobat l’abolició d’una pràctica injustificable, per molta tradició que tingués, ja que no trobo cap defensa a un espectacle que comporta, tot i que aquesta no sigui la seva finalitat principal, el patiment d’un animal.
Com era d’esperar, les reaccions han estat per tots els gustos. Les majoritàries, d’alegria perquè queda proscrita una pràctica (no l’única, encara n’hi ha d’altres) de maltractament animal. Però també, ja ho esperava, n’hi ha hagut d’interessades.
Alguns, els de l’#AdéuEspanya, els del #CataloniaIsNotSpain, ja veuen la independència més a prop. D’altres, els de #EspañaSeRompe, ja ha sortit amb la una estrambòtica iniciativa, anunciada més de cara a la galeria que amb una altra finalitat, per revocar la prohibició (si tinguessin una mínima vergonya no s’atrevirien a dir aquestes barbaritats).
Pero crec que uns i altres s’equivoquen. La prohibició de les corrides ha estat acollida amb alegria per molta gent que no és, que no som, independentistes. Jugar a la confusió a que des de determinats sectors es juga sempre per tal d’amagar la falta de suport de les seves posicions, és quelcom tan habitual com mancat de sentit. Hi ha molts companys i companyes al PSC que ja han expressat clarament la seva posició a favor de la prohibició (com Jéssica Fillol o Enric Llorens), però també s’ha fet des de posicions progressistes de fora de Catalunya (Manuel Calleja, Rosa María Artal o Fernando Berlín), per no parlar de moltes de les persones que formen el meu timeline del Twitter, com ara @piezas, @joansinmiedo o @elcarty). I no vull dir que el meu twitter sigui representatiu de res, és només un exemple.
Així que, el que deia, som una mica més civilitzats que ahir, i ho celebro. I punt.
Junts a Catalunya, junts a Madrid … amb qui?
25 feb
La primera part del títol d’aquest post és la proposta que Artur Mas va fer ahir al President Montilla al debat mantingut ahir al Parlament de Catalunya. La part final és meva, i encara podria afegir-se una altra qüestió: per què fer?
Ja ho he dit altres vegades, amb l’actual correlació de forces a les Corts Generals, només es poden formar majories que incloquin, bé el grup socialista, bé el grup popular (o ambdós), i quan parlem d’estratègies unitàries això és un punt fonamental. Qualsevol proposta que no tingui el recolzament de com a mínim un d’aquests dos grups majoritaris està condemnada al fracàs, i per tan aquesta unitat catalana no passaria de ser un simple paripé, un gest cara a la galeria, buit de contingut pràctic, com no sigui el d’alimentar el victimisme, el “no ens entenen” com tant agrada alguns. Vist que, avui per avui, un acord entre aquests dos grups majoritaris, tan desitjable com complicat, sembla llunyà, cal saber en qui està pensant el Sr. Mas per recolzar aquesta hipotètica proposta unitària catalana.
Vista la coincidència entre les seves propostes (l’abaratiment de l’acomiadament és, si no l’única, sí la proposta més reiterada tant per part de CiU com per part del PP), tinc clar a quina banda buscaria els suports el Sr. Mas, i com haurien de ser les mesures proposades per obtenir-los, en el camí de limitar els drets dels treballadors. I em temo que aquí no ens hi trobarà, no tant per qui doni o no suport a les propostes, ans pel seu contingut.
Per molt que agradi a CiU, perquè és el terreny on es troben més còmodes, crec que aquest no és una tema que s’hagi de plantejar en clau Catalunya-Espanya, ja que els interessos i els objectius són, o haurien de ser, comuns. Si hi ha controvèrsia, aquesta segurament es mou més en l’eix esquerra-dreta.
En tot cas, si realment existeix una voluntat de col•laborar, i no es tracta d’un nou intent (un més) de posar una falca entre el socialisme català i el socialisme espanyol, o de crear les condicions per tornar a llençar la vella acusació de supeditació o sucursalisme, CiU encara és a temps de demostrar-ho. Intentem, de veritat i oblidant que d’aquí a nou mesos hi ha eleccions, el pacte en les matèries que són competència de la Generalitat, on aquest pacte només depén dels partits catalans. I sondegem també, no ens hem de tancar a res, en quines matèries de competència estatal podem acostar postures, i amb quins recolzaments podrien comptar al Congrés aquestes postures comunes, si les trobem. Òbviament que s’arribi o no a un pacte no serà només responsabilitat seva, és responsabilitat de tots, però allunyem-nos de tacticismes partidistes o no arribarem enlloc.
Comissions d’investigació (II)
10 feb
Tant de bo no hagués estat així, però en només dos dies s’han confirmart els meus temors sobre la comissió parlamentària d’investigació de l’incendi d’Horta de Sant Joan. En dos dies hem sabut que hi ha qui ja té clares les conclusions de la comissió, i que pensa convertir-la en un circ mediàtic per tal d’erosionar el govern en any electoral.
Ja sabem que Artur Mas és molt propens a dir obvietats com si fossin grans coses. No hi tinc res a dir, sembla que al seu públic això l’agrada, així que tots contents. Ahir ens va obsequiar amb el que inicialment pot semblar-ho: ha ordenat no demanar dimissions d’entrada en relació amb els fets a investigar per la comissió. Home, sembla que si es crea una comissió per investigar uns fets, demanar dimissions abans que la comissió desenvolupi el seu treball quedaria, com a mínim, una mica lleig, oi? Les paraules de Mas semblarien una obvietat, aleshores, una més. Però potser no ho són tant, perquè si tenim present que el propi Sr. Mas ja ha acusat el govern d’amagar la veritat, la conclusió a que arribem és que hi ha alguns que ja tenen clar quin hauria de ser el resultat de la investigació: el govern va actuar malament durant l’incendi i a més després ha amagat aquesta “veritat”. Per tant, per motius estètics no demanaran ara la dimissió de Joan Saura, però ja tenen molt clar que ho faran més endavant. Passi el que passi amb la investigació de la comissió.
Al seu costat, els mitjans que han estat fent la feina bruta de filtrar esbiaxadament informacions parcials per tal de condicionar l’opinió pública, acusen el govern de vetar compareixences clau a la comissió, com per exemple La Vanguardia i El Mundo, en curiosa (o no) coincidència. Si tenim present que compareixeran 46 persones (déu n’hi do) sembla que de testimonis i opinions no en faltaran. Podrien d’entrada semblar criticables l’absència del bomber ferit, tot i que ell, en primera línia de foc, segurament no pot facilitar dades relatives la gestió global del treballs d’extinció. També la del cap de las Brigadas de Refuerzo en Incendios Forestales (BRIF) del Ministerio de Medio Ambiente, encara que per investigar com va anar l’extinció de l’incendi, que és del que es tracta, no crec que importi molt si el va causar un llamp o dos tarats (i sembla que el seu testimoni es demanava en relació amb això). Però el que no té cap justificació, és que a algú se li hagi passat pel cap demanar la presència de les famílies dels bombers morts i dels seus advocats, llevat que hom tingués la voluntat de convertir la comissió en un reality show d’aquests que ara tant agraden a alguns. Què poden aportar a la investigació les famílies? I els advocats? Doncs res, però segurament la seva presència contribuiria a donar aquest punt de morbo que serveix d’esquer per a l’audiència.
En fi, no repetiré el que ja vaig escriure, però tota això em confirma que si ja faig bé essent escèptic en quant a la utilitat de les comissions d’investigació, en any electoral haurien d’estar prohibides.
Comissions d’investigació
8 feb
Avui inicia els seus treballs la comissió creada al Parlament de Catalunya per a investigar el terrible incendi d’Horta de Sant Joan. Experiències passades fan que sigui molt escèptic en quant als resultats que podem esperar d’ella. Al nostre país (i això aplica igual a Catalunya que a Espanya) les comissions parlamentàries d’investigació serveixen bàsicament per a crear o mantenir el focus mediàtic sobre el seu objecte més que per aclarir res, malauradament. Treballs, compareixences, moltes persones esmerçant el seu temps, per acabar amb l’emisió d’ un informe de conclusions el sentit del qual depén de qui tingui la majoria (si la té el govern, l’informe diu que ha actuat bé, si la té l’oposició diu el contrari), i amb la minoria sempre en contra, amb unes conclusions alternatives. Això si la majoria parlamentària que dóna suport al govern no tanca el xiringuito abans d’hora si veu que els treballs van per on no interessa, com va passar no fa gaire a la Comunitat Autònoma de Madrid.
I en el cas que ens ocupa ara, què és el que ha d’investigar la comissió? Si es van adoptar decisions errònies en la planificació i desenvolupament de les feines extinció del foc? Que tot es fes perfectament sembla gairebé impossible. Segurament es van produir errades, ja que estem parlant de persones, falibles per definició (des del més alt responsable fins el darrer bomber al peu del foc) obligades a prendre decisions sobre la marxa, en una situació on cada segon comptava, amb una informació no sempre complerta i en un escenari sotmés a variables externes impossibles de controlar (com ara les climatològiques). Si el que es busca és això, casi que es poden estalviar la feina.
És molt fàcil criticar amb tot el temps per estudiar els antecedents desde la tranquilitat d’un despatx la decisió que una persona (o més, tant se val) va haver de prendre en un minut, a l’estil del que fan aquells tertulians futbolístics que, comprovant després de vint repeticions dibuixant línies i congelant la imatge que aquell jugador era en fora de joc per cinc centímetres, sentencien categòricament que l’àrbitre els ha robat el partit. Però no deixa de ser una mica obscè, igual que són obscenes, en un assumpte que ha costat la vida de cinc persones, les filtracions interessades que des de part de la premsa s’efectuen de parts concretes del sumari judicial, sense tenir present que la valoració de les evidències ha d’efectuar-se de forma conjunta, i amb una clara finalitat inculpatòria.
Espero equivocar-me en la meva valoració, i espero que aquesta vegada la comissió serveixi per escatir la existència o no de responsabilitat política en un assumpte en que les responsabilitats penals, si existeixen més enllà de les dues persones que pel que sembla van iniciar el foc, ha de fixar-les la Justícia. Però sense oblidar que ningú pot ser condemnat, ni tan sols des del punt de vista polític, per prendre una decisió que ex ante, en el moment que es va prendre, i tenint present les circumstàncies, semblava raonable encara que, ex post, es comprovi que aquesta decisió no ha resultat ser la millor.
Tradicions anacròniques
15 dic
Aquesta setmana tindrà lloc al Parlament de Catalunya el debat i votació de la ILP per la supressió de les corrides de toros (faig servir l’expressió tal com apareix a la web de la plataforma que la promou, si bé em prendré la llicència d’escurçar-la i dir només corrides). Potser en un moment de crisi com l’actual, i amb tants temes que requereixen la nostra atenció, això no sigui la principal preocupació de moltes persones, però no per això és un tema menor. Al carrer hi ha opinions per tots els gustos, i al Parlament també, amb partits que promouen el sí, d’altres que promouen el no, i d’altres que no es posicionen i ho deixen en mans dels seus diputats i diputades. I jo vull dir-hi la meva.
Per posar-nos en situació he de dir que jo, quan era nen, anava sovint a veure corridas. Vist des d’ara, quaranta anys després, pot semblar una mica bèstia, però el meu record no és aquest. Jo no apreciava, no sé si perquè no era capaç o perquè no volia, l’indubtable patiment de l’animal, i em quedava amb la part més espectacular del tema: els colors vius dels vestits dels toreros, els cavalls dels picadores, les mules que arrossegaven l’animal mort … i curiosament un dels records més vius que tinc és el dels coixinets (almohadillas) gruixuts de color vermell amb la inscripció “No me tire el ruedo, multa de 500 pts.” (o quelcom semblant). No tinc un mal record, he de confessar-ho.
Però no crec que això m’hagi causat cap trauma, ni que m’hagi fet un sàdic, ni crec tampoc que el meu pare fos un sàdic per portar-me. Eren altres temps. Però ara les coses són diferents, o potser sóc jo que les veig diferents i, per mi, las corrides són un anacronisme amb el que cal acabar ja que, tot i que no crec que els aficionats a la tauromàquia siguin uns sàdics que gaudeixen amb el patiment i la sang de l’animal, ni els toreros uns assassins d’animals, és indubtable que aquest patiment, aquesta sang, són requisit indispensable per a la celebració de la corrida, i no hi ha res que els pugui justificar.
I davant això no pot servir com a coartada, ni la bellesa de la faena amb el capote i la muleta, ni la valentia del torero, ni l’existència d’unes tradicions arrelades. No podem oblidar les nostres arrels, i sóc partidari de conservar les tradicions, però sempre que aquestes no suposin atacar valors que considero superiors. No podem fer patir un animal emparant-nos en que durant segles s’ha fet així. D’una o altra forma, moltes de les situacions injustes que al llarg del temps hem anat superant també podien qualificar-se com a tradicionals, i no per això, afortunadament, s’han mantingut. En això consisteix, també, el progrés.
Tampoc pot servir d’excusa que molts dels atacs contra les corrides tinguin un rerefons polític evident, i vinguin motivats perquè algú les considera com una festa espanyola que, per tant, cal eliminar (amb una gran mostra d’ignorància, ja que ens agradi o no les corrides han tingut un gran seguiment a Catalunya no només durant el franquisme, sinó abans, i àdhuc a l’anomenada Catalunya Nord, fora per tant d’Espanya). En aquest cas, com en d’altres, l’enemic dels meus enemics no és necessàriament el meu amic, i el que està malament, no deixa d’estar-ho pel fet que sigui atacat per motius interessats.
En conseqüència, més enllà de càlculs polítics, de si això dona o treu vots, que crec que no és la qüestió (encara que tot té conseqüències, òbviament), espero que la iniciativa prosperi i que aviat les corrides de toros a Catalunya no siguin més que un record del passat.
Han escrit també recentment sobre aquest tema el company Enric Llorens, i des de fora de Catalunya (i de la Península), Geógrafo Subjetivo, amb una visió que posa en dubte l’espanyolitat de les corrides.
Informació i intimitat
2 oct
El diari AVUI publica una fotografia efectuada amb teleobjectiu al Diputat Daniel Sirera, o més concretament a la seva Blackberry, on es pot llegir el text d’un missatge, diguem-ne compromés, a una companya de partit. Ara fa un parell de dies, podíem també veure a Público de la mateixa manera un missatge enviat pel Conseller Joan Saura.
Més enllà del contingut, dels missatges, de si Saura pensava que el discurs del President Montilla era un “tostón”, o de si Sirera pensa que el PP “es una mierda” (tot donaria per parlar molt), trobo indignant la intromisió en la intimitat que al meu parer suposa la publicació d’aquestes fotografies.
Malauradament, ja casi ens hem acostumat a veure les persones parlar en llocs públics tapant-se la boca amb la mà per tal que ningú pugui, gràcies al teleobjectiu d’una càmera, llegir els seus llavis, i donar-li publicitat a converses privades. I és que sembla que, en nom del sacrosant dret a la informació valgui tot, i per mi no és així, o no ho hauria de ser.
Trobar-se en un lloc públic no pot servir d’excusa, perquè és evident que quan hom escriu un SMS o parla amb algú a cau d’orella, la intenció és que el contingut del missatge només arribi al seu destinatari. Si admetem aquesta intromissió perquè el lloc és públic, per què no admetre-la també si la foto te la fan a casa teva a través de la finestra? És clar, tu podies haver baixat la persiana, i si no ho fas … ah, se siente, has obert la veda perquè qualsevol pugui fer-te fotos i publicar-les. Ho sento, em sembla absurd.
Quina diferència hi ha entre aquestes imatges preses amb teleobjectiu i una intercepció pura i dura de l’SMS per un altre mitjà en el seu camí entre l’emissor i el receptor? Per mi, cap, ja que el resultat én tots dos casos igual, fer públiques unes paraules privades, el mitjà és secundari. La tecnologia avança a gran velocitat, i és precísament per això que hem de tenir present que no tot el que és técnicament possible, és legal, ni étic, ni es pot admetre.
Ja sé que parlar malament de la premsa està mal vist (té mala premsa), però espero que Daniel Sirera, tal com ha anunciat, interposi accions legals i guanyi.
