Per una consulta legal, acordada i vinculant

El PSC va concórrer a les darreres eleccions autonòmiques amb un programa on figurava amb claredat el nostre compromís amb el dret a decidir per mitjà d’una consulta legal i acordada que tingués caràcter vinculant i que nosaltres inseríem dins un procés de reforma constitucional destinat a convertir Espanya en un estat federal.

Però l’anomenat front sobiranista, format per CiU, ERC, ICV i les CUP, va iniciar, apressadament i de forma unilateral, un cami que no porta enlloc, i que ha tingut el seu darrer episodi, fins al moment, en la votació al Parlament de Catalunya d’una proposició segons la qual es demana al Congrés dels Diputats la cessió de la competència per celebrar un referèndum amb data i preguntes ja decidides (tot i que la seva redacció no s’inclou dins la proposició).

S’ha escrit i parlat molt sobre el posicionament del PSC en aquesta votació. I el sentit del nostre vot no ha estat comprés per molts sectors de la població. Però cal repetir i explicar tantes vegades com calgui que el nostre vot ha estat coherent amb el compromís contret amb els electors, plasmat en el nostre programa electoral, i que, per ser-ho, no podíem donar suport a la proposta.

No podíem donar suport perquè no és una consulta acordada. A les nul·les ganes de negociar del govern del PP s’han unit la pressa i la poca predisposició a la negociació del bloc sobiranista, que fa temps que va decidir què havíem de decidir, de forma que tota la resta és fer el paperot, i el que hauria de ser una negociació es despatxa amb una simple carta. Ens emmirallem en els processos de Canadà i Escòcia, que d’altres esmenten constantment per acabar fent el contrari. No podíem donar suport perquè no és, i no pot ser, una consulta legal. Si parlem d’una consulta vinculant (i això és el que el PSC vol), està clar que el Congrés dels Diputats no pot cedir la competència, senzillament perquè no la té. El Congrés no podria convocar una consulta que pogués tenir com a resultat una modificació del territori espanyol sense encetar abans un procediment de reforma constitucional. I si no pot fer-ho, tampoc no pot cedir-ne la competència, i per tant, la proposta està condemnada al fracàs.

Davant aquesta situació, no podíem votar que sí. Hi ha qui pensa que el PSC es podria haver abstingut. I sí, ho podia haver fet, perquè una abstenció no hagués contradit el programa electoral. Però abstenir-se és, en certa manera, inhibir-se, quedar-se al marge. I havíem de deixar clar, en seu parlamentària, i en una votació amb gran contingut simbòlic (que no pràctic) que no volem ni podem quedar-nos al marge si estem convençuts, com ho estem, que el camí que ens volen fer seguir només porta al no-res i a la frustració de tants i tants ciutadans i ciutadanes. No en volem ser ni responsables, ni còmplices. Per això el nostre Consell Nacional, per aclaparadora majoria, va acordar en votació secreta, oposar-se a la moció. Els promotors de la moció sabien, saben, que aquesta moció no prosperarà (perquè no pot prosperar), i l’únic que busquen és un element més de confrontació i greuge en aquesta telenovel·la de bons i dolents de sèrie B en que han convertit la política catalana des de fa un temps.

Certament aquest tema causa tensions al PSC, i això ha tingut l’exponent més sonat en la ruptura per part de tres dels nostres diputats i diputades d’això que en diuen disciplina de vot. Entenc els dubtes i les discrepàncies, però cal no oblidar que la militància en un partit és voluntària, i també ho és concórrer a les eleccions en una llista. Quan hom decideix lliurement fer-ho, està adquirint uns compromisos, amb el partit i amb els electors, que han votat una llista i un programa (que com ja he dit en aquest cas és molt clar, i diferent del de altres opcions que apostaven per les accions unilaterals), i aquests compromisos no poden deixar-se de banda a conveniència, ni que sigui en una votació que, com s’ha dit, tenia més de simbòlic que de cap altra cosa, ja que ni el que es votava tindrà cap efecte pràctic, pels motius indicats, ni dels vots del PSC depenia l’aprovació o no de la moció (encara que sentint alguns semblaria el contrari, mentre que de l’abstenció de les CUP gairebé ningú no en parla).

No és una situació fàcil, però hem de ser capaços d’integrar les diferents visions, que no fan sinó enriquir-nos com a partit, en el benentès que en democràcia les opinions minoritàries han de ser tingudes en consideració però les decisions de la majoria han de ser respectades i executades.

En tot cas, seguirem treballant perquè una consulta legal, acordada i vinculant, dins un procés de reforma constitucional, pugui tenir lloc, com manifestem en la moció que hem presentat per a la seva aprovació pel proper ple de l’Ajuntament de Sant Quirze del Vallès.

Facebooktwittergoogle_plusredditpinterestlinkedinmail

Avui som una mica més civilitzats

Amb 68 vots a favor, 55 en contra i 9 abstencions, el Parlament de Catalunya ha prohibit, amb efectes 1 de gener de 2012, les corrides de toros. A qui m’hagi llegit abans, i conegui el meu posicionament sobre el tema, no caldrà dir-li que ho celebro.

Com dic al títol, crec que Catalunya és avui un lloc una mica més civilitzat que ahir, perquè hem aprobat l’abolició d’una pràctica injustificable, per molta tradició que tingués, ja que no trobo cap defensa a un espectacle que comporta, tot i que aquesta no sigui la seva finalitat principal, el patiment d’un animal.

Com era d’esperar, les reaccions han estat per tots els gustos. Les majoritàries, d’alegria perquè queda proscrita una pràctica (no l’única, encara n’hi ha d’altres) de maltractament animal. Però també, ja ho esperava, n’hi ha hagut d’interessades.

Alguns, els de l’#AdéuEspanya, els del #CataloniaIsNotSpain, ja veuen la independència més a prop. D’altres, els de #EspañaSeRompe, ja ha sortit amb la una estrambòtica iniciativa, anunciada més de cara a la galeria que amb una altra finalitat, per revocar la prohibició (si tinguessin una mínima vergonya no s’atrevirien a dir aquestes barbaritats).

Pero crec que uns i altres s’equivoquen. La prohibició de les corrides ha estat acollida amb alegria per molta gent que no és, que no som, independentistes. Jugar a la confusió a que des de determinats sectors es juga sempre per tal d’amagar la falta de suport de les seves posicions, és quelcom tan habitual com mancat de sentit. Hi ha molts companys i companyes al PSC que ja han expressat clarament la seva posició a favor de la prohibició (com Jéssica Fillol o Enric Llorens), però també s’ha fet des de posicions progressistes de fora de Catalunya (Manuel Calleja, Rosa María Artal o Fernando Berlín), per no parlar de moltes de les persones que formen el meu timeline del Twitter, com ara @piezas, @joansinmiedo o @elcarty). I no vull dir que el meu twitter sigui representatiu de res, és només un exemple.

Així que, el que deia, som una mica més civilitzats que ahir, i ho celebro. I punt.

Facebooktwittergoogle_plusredditpinterestlinkedinmail

Junts a Catalunya, junts a Madrid … amb qui?

La primera part del títol d’aquest post és la proposta que Artur Mas va fer ahir al President Montilla al debat mantingut ahir al Parlament de Catalunya. La part final és meva, i encara podria afegir-se una altra qüestió: per què fer?

Ja ho he dit altres vegades, amb l’actual correlació de forces a les Corts Generals, només es poden formar majories que incloquin, bé el grup socialista, bé el grup popular (o ambdós), i quan parlem d’estratègies unitàries això és un punt fonamental. Qualsevol proposta que no tingui el recolzament de com a mínim un d’aquests dos grups majoritaris està condemnada al fracàs, i per tan aquesta unitat catalana no passaria de ser un simple paripé, un gest cara a la galeria, buit de contingut pràctic, com no sigui el d’alimentar el victimisme, el “no ens entenen” com tant agrada alguns. Vist que, avui per avui, un acord entre aquests dos grups majoritaris, tan desitjable com complicat, sembla llunyà, cal saber en qui està pensant el Sr. Mas per recolzar aquesta hipotètica proposta unitària catalana.

Vista la coincidència entre les seves propostes (l’abaratiment de l’acomiadament és, si no l’única, sí la proposta més reiterada tant per part de CiU com per part del PP), tinc clar a quina banda buscaria els suports el Sr. Mas, i com haurien de ser les mesures proposades per obtenir-los, en el camí de limitar els drets dels treballadors. I em temo que aquí no ens hi trobarà, no tant per qui doni o no suport a les propostes, ans pel seu contingut.

Per molt que agradi a CiU, perquè és el terreny on es troben més còmodes, crec que aquest no és una tema que s’hagi de plantejar en clau Catalunya-Espanya, ja que els interessos i els objectius són, o haurien de ser, comuns. Si hi ha controvèrsia, aquesta segurament es mou més en l’eix esquerra-dreta.

En tot cas, si realment existeix una voluntat de col•laborar, i no es tracta d’un nou intent (un més) de posar una falca entre el socialisme català i el socialisme espanyol, o de crear les condicions per tornar a llençar la vella acusació de supeditació o sucursalisme, CiU encara és a temps de demostrar-ho. Intentem, de veritat i oblidant que d’aquí a nou mesos hi ha eleccions, el pacte en les matèries que són competència de la Generalitat, on aquest pacte només depén dels partits catalans. I sondegem també, no ens hem de tancar a res, en quines matèries de competència estatal podem acostar postures, i amb quins recolzaments podrien comptar al Congrés aquestes postures comunes, si les trobem. Òbviament que s’arribi o no a un pacte no serà només responsabilitat seva, és responsabilitat de tots, però allunyem-nos de tacticismes partidistes o no arribarem enlloc.

Facebooktwittergoogle_plusredditpinterestlinkedinmail

Comissions d’investigació (II)

Tant de bo no hagués estat així, però en només dos dies s’han confirmart els meus temors sobre la comissió parlamentària d’investigació de l’incendi d’Horta de Sant Joan. En dos dies hem sabut que hi ha qui ja té clares les conclusions de la comissió, i que pensa convertir-la en un circ mediàtic per tal d’erosionar el govern en any electoral.

Ja sabem que Artur Mas és molt propens a dir obvietats com si fossin grans coses. No hi tinc res a dir, sembla que al seu públic això l’agrada, així que tots contents. Ahir ens va obsequiar amb el que inicialment pot semblar-ho: ha ordenat no demanar dimissions d’entrada en relació amb els fets a investigar per la comissió. Home, sembla que si es crea una comissió per investigar uns fets, demanar dimissions abans que la comissió desenvolupi el seu treball quedaria, com a mínim, una mica lleig, oi? Les paraules de Mas semblarien una obvietat, aleshores, una més. Però potser no ho són tant, perquè si tenim present que el propi Sr. Mas ja ha acusat el govern d’amagar la veritat, la conclusió a que arribem és que hi ha alguns que ja tenen clar quin hauria de ser el resultat de la investigació: el govern va actuar malament durant l’incendi i a més després ha amagat aquesta “veritat”. Per tant, per motius estètics no demanaran ara la dimissió de Joan Saura, però ja tenen molt clar que ho faran més endavant. Passi el que passi amb la investigació de la comissió.

Al seu costat, els mitjans que han estat fent la feina bruta de filtrar esbiaxadament informacions parcials per tal de condicionar l’opinió pública, acusen el govern de vetar compareixences clau a la comissió, com per exemple La Vanguardia i El Mundo, en curiosa (o no) coincidència. Si tenim present que compareixeran 46 persones (déu n’hi do) sembla que de testimonis i opinions no en faltaran. Podrien d’entrada semblar criticables l’absència del bomber ferit, tot i que ell, en primera línia de foc, segurament no pot facilitar dades relatives la gestió global del treballs d’extinció. També la del cap de las Brigadas de Refuerzo en Incendios Forestales (BRIF) del Ministerio de Medio Ambiente, encara que per investigar com va anar l’extinció de l’incendi, que és del que es tracta, no crec que importi molt si el va causar un llamp o dos tarats (i sembla que el seu testimoni es demanava en relació amb això). Però el que no té cap justificació, és que a algú se li hagi passat pel cap demanar la presència de les famílies dels bombers morts i dels seus advocats, llevat que hom tingués la voluntat de convertir la comissió en un reality show d’aquests que ara tant agraden a alguns. Què poden aportar a la investigació les famílies? I els advocats? Doncs res, però segurament la seva presència contribuiria a donar aquest punt de morbo que serveix d’esquer per a l’audiència.

En fi, no repetiré el que ja vaig escriure, però tota això em confirma que si ja faig bé essent escèptic en quant a la utilitat de les comissions d’investigació, en any electoral haurien d’estar prohibides.

Facebooktwittergoogle_plusredditpinterestlinkedinmail

Comissions d’investigació

Avui inicia els seus treballs la comissió creada al Parlament de Catalunya per a investigar el terrible incendi d’Horta de Sant Joan. Experiències passades fan que sigui molt escèptic en quant als resultats que podem esperar d’ella. Al nostre país (i això aplica igual a Catalunya que a Espanya) les comissions parlamentàries d’investigació serveixen bàsicament per a crear o mantenir el focus mediàtic sobre el seu objecte més que per aclarir res, malauradament. Treballs, compareixences, moltes persones esmerçant el seu temps, per acabar amb l’emisió d’ un informe de conclusions el sentit del qual depén de qui tingui la majoria (si la té el govern, l’informe diu que ha actuat bé, si la té l’oposició diu el contrari), i amb la minoria sempre en contra, amb unes conclusions alternatives. Això si la majoria parlamentària que dóna suport al govern no tanca el xiringuito abans d’hora si veu que els treballs van per on no interessa, com va passar no fa gaire a la Comunitat Autònoma de Madrid.

I en el cas que ens ocupa ara, què és el que ha d’investigar la comissió? Si es van adoptar decisions errònies en la planificació i desenvolupament de les feines extinció del foc? Que tot es fes perfectament sembla gairebé impossible. Segurament es van produir errades, ja que estem parlant de persones, falibles per definició (des del més alt responsable fins el darrer bomber al peu del foc) obligades a prendre decisions sobre la marxa, en una situació on cada segon comptava, amb una informació no sempre complerta i en un escenari sotmés a variables externes impossibles de controlar (com ara les climatològiques). Si el que es busca és això, casi que es poden estalviar la feina.

És molt fàcil criticar amb tot el temps per estudiar els antecedents desde la tranquilitat d’un despatx la decisió que una persona (o més, tant se val) va haver de prendre en un minut, a l’estil del que fan aquells tertulians futbolístics que, comprovant després de vint repeticions dibuixant línies i congelant la imatge que aquell jugador era en fora de joc per cinc centímetres, sentencien categòricament que l’àrbitre els ha robat el partit. Però no deixa de ser una mica obscè, igual que són obscenes, en un assumpte que ha costat la vida de cinc persones, les filtracions interessades que des de part de la premsa s’efectuen de parts concretes del sumari judicial, sense tenir present que la valoració de les evidències ha d’efectuar-se de forma conjunta, i amb una clara finalitat inculpatòria.

Espero equivocar-me en la meva valoració, i espero que aquesta vegada la comissió serveixi per escatir la existència o no de responsabilitat política en un assumpte en que les responsabilitats penals, si existeixen més enllà de les dues persones que pel que sembla van iniciar el foc, ha de fixar-les la Justícia. Però sense oblidar que ningú pot ser condemnat, ni tan sols des del punt de vista polític, per prendre una decisió que ex ante, en el moment que es va prendre, i tenint present les circumstàncies,  semblava raonable encara que, ex post, es comprovi que aquesta decisió no ha resultat ser la millor.

Facebooktwittergoogle_plusredditpinterestlinkedinmail