He de dir per endavant que, per principi, no m’agrada, no m’ha agradat mai, que es legisli en calent, o a cop de titular. Per moltes raons:

  1. Perquè les lleis necessiten un temps de reflexió i maduració, i les preses no són bones.
  2. Perquè, sovint, els fets que creen l’alarma social i es fan servir com a justificació d’aquesta modificació legal immediata, no es produeixen tant per culpa de la llei existent com de la seva incorrecta aplicació, per manca de criteri o per manca de mitjans, o per totes dues raons. Cal primer aplicar correctament la llei existent, abans de canviar-la.
  3. Perquè, altres vegades, la llei, inclús ben aplicada, per se, no és suficient per fer que certes conductes no es produeixin (pensem en conductes que es perceben pel ciutadà com innòcues, tot i no ser legals). En aquest cas cal més concienciar el ciutadà que canviar la llei.
  4. Perquè, en fi, si fem creure el ciutadà que canviant la llei s’arreglarà tot, aquest pot preguntar-se legítimament per què, aleshores, no s’ha modificat la llei abans.

Malauradament, aquí estem molt acostumats a que, sobre tot en matèria penal, cada nou cas faci aixecar veus que demanen una modificació legal, i de vegades el legislador cedeix davant aquesta pressió social més del que seria desitjable, prenent mesures que tenen poc més valor que el de manifestar de forma pública una certa voluntat, ja que suposant que tinguin efectes pràctics, aquests triguen molt a arribar. I no és que em sembli malament com a  principi que el legislador aprovi les lleis que la ciutadania demana, així hauria de ser en condicions normals, però sempre que el ciutadà tingui tots els elements necessaris per a formar la seva opinió, el que no sempre passa.

Ara bé, això no vol dir que, en alguns casos, l’actuació ràpida del legislador no sigui convenient i àdhuc necessària, ja que, com s’acostuma a dir, el mal mai no descansa, i sempre està buscant vies d’actuar i si pot ser quedar impune, i és obligació del legislador tancar aquestes vies quan abans millor. Però explicant bé les coses per tal de o confondre el ciutadà, i sempre mirant de no crear falses expectatives, ni fer creure la ciutadania que una modificació legislativa és, per se, capaç de capgirar súbitament situacions consolidades.

Crec per això que les mesures aprovades ahir són correctes i necessàries, però també que és necessari explicar a la ciutadania que ni són un invent fet d’un dia per l’altre, ja que fa molt de temps que es lluita contra la corrupció, ni tampoc són la fòrmula màgica que acabarà amb ella demà mateix.

Cal, per tant, explicar que és necessari aprovar la normativa d’actuació i règim interior de l’Oficina Antifrau de Catalunya (OAC), però cal també aclarir que l’OAC no és un ens nou d’ahir. Va ser una creació del govern tripartit (amb CiU no existia, i no perquè no existís frau), destinada a lluitar contra la corrupció, perquè aquest govern sempre hi ha estat compromés. I cal també explicar que aquest camí, el de la lluita contra la corrupció, ja fa molt temps que es va iniciar i, tant des de Catalunya com des del Govern d’Espanya, cadascun dins la seva competència, s’han pres mesures que fan que ara es detectin fets delictius que van passar fa molt de temps: aprovació d’un pla contra el frau fiscal, dotació de fiscals exclusivament dedicats a delictes mediambientals i urbanístics (50) amb la creació d’una fiscalia dedicada a aquests temes, creació d’una unitat especial de la Guàrdia Civil contra els delictes urbanístics, o aprovació d’una nova llei del sól. A títol d’exemple, la fiscalia anticorrupció porta ara un 150% més de procediments que el 2005, té el triple de fiscals (30 per 10 el 2005) i ha obert el 2008 el doble de diligències de investigació pròpies que el 2007.

Això ha aconseguit erradicar la corrupció? No, ni ho aconseguirà, igual que el fet que l’assassinat estigui penat des de temps immemorial no ha evitat que continuin havent-ne, perquè les persones som així. Però si ha aconseguit que els que l’han feta, la paguin, cada cop més, reduïnt els àmbits d’impunitat.

I és que fer lleis no és la fòrmula màgica que resol els problemes, es només una baula més de la cadena. Però aquesta cadena té altres baules: la policia, la fiscalia, la judicatura (que hauria de ser ràpida i on els amiguismes no haurien d’obrir espais d’impunitat) i en darrer terme el ciutadà. Sí, ja sé que no té bona premsa dir-li a la gent que a més de drets també té obligacions, però és el que penso. És també obligació nostra, de tots, lluitar contra els comportaments contraris a la llei. No podem fer la vista grossa amb els comportaments irregulars. No serveix dir jo ja ho sabia sense haver denunciat previament els comportaments que surten a la llum. Tampoc serveix de res la denúncia genèrica, esquitxar a tothom, intentant fer caure la sospita sobre col·lectius quan són les persones concretes les que delinqueixen, o no. I no s’hauria de continuar votant els corruptes, que a més fan servir aquests vots com una sort de patent de cors per a les seves activitats.

Com he dit, segurament no aconseguirem erradicar la corrupció, però si fer als corruptes més difícil la seva activitat i com a mal menor aconseguir que no quedi mai impune.