Entrades etiquetades amb NIMBYs

Resulta que l’àrea verda no era tan dolenta

6 may

Publicat per Manuel a Política

6 comentaris

Ja fa uns quans anys, l’Ajuntament de Barcelona va iniciar la implantació de la zona d’aparcament controlat coneguda com a àrea verda, com a mesura per a millorar la mobilitat a la ciutat i l’aparcament per als residents, en dificultar l’accés al centre urbà dels vehicles de fora de Barcelona.

No cal tenir molta memòria per a recordar les crítiques que la mesura va rebre aleshores, provinents dels NIMBYs de sempre, els que no volen que es faci res, i dels grups polítics que habitualment els fan costat, de vegades de forma declarada, de vegades dissimulant, com en aquest cas (així passi el que passi sempre guanyen). Sí, m’estic referint als nois del Sr. Trias, per si algú té dubtes.

Aquestes crítiques (i no només crítiques, perquè tambè es van produir sabotatges de les màquines expenedores de tíquets), no tenien cap raó vàlida, com acostuma a passar, i per tant la seva argumentació tenia com a eix fonamental el que acostuma a tenir en aquests casos: dir que no serviria per res, i que només la motivava l’afany recaudatori (retret que ja sabem que serveix per tot, i que de tant fer-se servir ja fa pudor).

El cas és que, anys després, l’àrea verda arriba a la major part de la ciutat, després d’haver anant estenent-se d’acord amb els veïns i veïnes de cadascun dels barris i, sovint, a petició seva. Ahir mateix una assemblea de veïns i veïnes del Poblenou, després d’un procés obert ja fa temps, va aprovar la seva aplicació amb els mateixos arguments que abans he esmentat: la millora de la mobilitat i de l’aparcament per als residents. Tothom ho té clar (he sentit la notícia per la ràdio, inclús declaracions del president de l’associació, però a hores d’ara cap mitjà digital la publica, curiosament, segur que si hagués estat al contràri, és a dir negativa, seria portada)

I ara què? On són tots els que la criticaven, els que deien que no serviria per res, els que haurien permès el col•lapse circulatori, els de l’afany recaptatori? Ara xiularan, miraran cap a un altre lloc i posaran cara de no haver trencat mai un plat … i a la propera ocasió, tornaran a arrenglerar-se amb els NIMBYs i a posar pals a les rodes de qualsevol intent de transformació de la ciutat, per necessari que sigui, encara que hagin de recòrrer a les tàctiques més barroeres, com fan ara quan escampen la sospita sobre el sistema de votació de la consulta de la Diagonal que fa temps que coneixien i van aprovar. Tot s’hi val.

És una manera de fer política, però no és la meva.

,

Diàleg telemàtic amb Miquel Quintana (III)

14 abr

Publicat per Manuel a Política

2 comentaris

Contesto Miquel el teu apunt d’avui, i crec que, aquesta vegada sí, podré ser més breu. Com deia fa un parell de dies, trobo que és bona cosa poder contrastar opinions, sigui en aquest format llarg dels apunts creuats, sigui per la via més immediata del twitter.

Jo crec que cal escoltar al ciutadà, efectivament, igual que crec que no cal atiar les seves pors per qüestions purament partidistes, com al meu parer ha passat en el tema del TGV que esmentes, aprofitant el lamentable episodi de l’esvoranc del Carmel. D’entrada t’he de dir que si no som capaços de fer un tunel segur pel centre de Barcelona tal com està l’enginyeria avui dia, ja podem plegar. Així de clar. Per això, el projecte del TGV pel centre va ser el que les Administracions, de tots els colors, van aprovar inicialment, perquè senzillament era el millor, tant per permetre que el tren travesés la ciutat com pel que representa de millora per rodalies alliberar el túnel del carrer Aragó.

Per què hi ha un canvi d’opinió? Perquè uns veïns dels carrers per on se suposa que ha de passar el tren, quan encara no s’ha decitit el trajecte exacte, es queixen (no volen tenir les molèsties pròpies de qualsevol obra ja que no els beneficia especialment, i tenen pels fets del Carmel) i CiU i PP veuen en aquest tema (com en d’altres semblants) un arma d’erosió del govern. Quan parlem d’una obra que beneficia no només Barcelona, ans la seva conurbació i tot Catalunya, no crec que la darrera paraula l’hagin de tenir els pocs veïns que tindran les obres a prop Ells poden exigir una obra segura i amb les mínimes molèsties (que existiran, és inevitable), però no poden decidir per tots. Si sempre s’escoltés els interessos particulars dels que tenen l’obra més a prop, no es faria res (veus, això és una de les coses que us retrec sovint). Jo crec que han de tenir preferència els interessos globals, de ciutat i/o de país, i fomentar el NIMBYSme no porta enlloc.

Després va venir el tema de la Sagrada Família, que heu agafat con excusa, però que no és l’origen de l’oposició al traçat, que és molt anterior (és fàcilment comprobable).

En tot cas, els partits que conformen el govern municipal, en un exercici de coherència que altres no han fet, es van presentar manifestant el seu suport a aquest traçat a les eleccions del 2007 -i van guanyar-les-, perquè pensàvem i pensem que és el millor per tots, encara que suposi assumir un desgast electoral. Si preferiu dir que volem fer la punyeta o empipar a la gent per tal que no ens voti, o que la Sagrada Família caigui, vosaltres mateixos, però no som tan rucs.

I els pronunciaments posteriors del Ple Municipal i del Parlament de Catalunya no deixen de ser sengles brindis al sol, ja que el traçat del tren no és de la seva competència. Democràcia, company, també és respectar les regles competencials. Ja veuràs que no passarà res, i aleshores ningú se’n recordarà dels que s’hi han oposats per motius partidistes.

Que jo critiqui les mancances dels governs de CiU no vol dir que pensi que no han fet coses bé, o inclús algunes molt bé. Però si ja només amb la crítica m’allargo, imagina’t si em dedico a tirar-vos flors. A més per això ja esteu vosaltres. Igualment penso (no espero que ho reconeguis) que aquest panorama tan negre que ara pinteu no us el creieu, i que sabeu que s’han fet coses bé i que en alguns camps el país està millor que el vau deixar. I a la inversa, jo tinc al cap coses que el meu partit ha fet i que no m’han agradat, igual que segur que tu tens alguns retrets a fer-li al teu. Potser algunes d’aquestes coses negatives no les direm en públic, però les diem allà on les hem de dir. La política, com la vida, és un joc de matisos, no tot és blanc o negre, i sovint quan escrivim un apunt (no diem ja al twitter) hem d’anar per feina i prescindir una mica d’aquests matisos, que sabem que hi són, per centrar-nos en la crítica, cadascú en el nostre rol.

La veritat és que la crítica que jo recordo que feia el PSC a l’Eix Transversal no era per la seva construcció, ans pel contrari, per com de lentament es va construïr (em sembla que va trigar 18 anys), de forma que en acabar-se ja era insuficient (de tota manera parlo de memòria, no podria assegurar que alguna vegada no hagués existit la crítica que dius). I de Bracons, jo crec que el PSC hi estava a favor, altra cosa són grups ecologistes o els socis de govern, però jo d’ells no responc en aquest tema. Saps que també estan en contra de la B-40 i en canvi el PSC no ho està. I cosa semblan passa amb la MAT (que, per cert, crec que CiU utilitza com a arma malgrat saber que és necessària).

No nego el suport de CiU a algunes lleis al Parlament de Catalunya, de fet, al meu apunt d’ahir posava de manifest que malgrat el que surt a la llum són les discrepàncies, en moltes institucions es prenen acords que inclouen govern i oposició. L’exemple més anomenat és la Llei d’Educació, però n’hi ha més (i penso que quan això passa és perquè tothom renuncia a una part del seu projecte, i per tant tothom té la seva part de mèrit). Sí que crec que CiU està més disposada a donar oxígen al PSOE a Madrid que al PSC, o al govern tripartit, aquí, i que per tant té un esperit més constructiu allà que aquí. I també ho trobo lògic, no creguis, perquè aquí CiU és la principal força d’oposició, i en canvi a Madrid aquest paper el té el PP, i el de CiU és diferent.

Si la situació de la Generalitat és millor o pitjor, és un tema opinable (i no generalitzable, encara que globalment estigui millor o pitjor, la situació tema per tema pot ser diferent). Es clar, jo deixo a banda els efectes de la crisi, pels motius que ja saps. I que la situació sigui millor, no vol dir que sigui perfecta. Per seguir el teu exemple, s’han fet moltíssimes escoles si ho comparem amb el període anterior, però això no vol dir que ja n’hi hagi prou, ni que a tot arreu estiguin molt bé, i el mateix podem dir en altres àmbits (consti que el tema recepta electrònica no el conec). De tota manera, reitero el meu convenciment que la crisi té molt a veure en tot això.

Els dels cèntims del twitter en relació amb la puja de l’IVA era jo, no en Donaire. Però és que és cert. Que l’IVA dels pantalons passi del 16 al 18%, vol dir que uns pantalons de 30 € (que inclouria un IVA del 16%) passarien a costar 30,52 €, és pura matemàtica.  Com deia, si algú en demana més, s’està aprofitant. I algunes empreses han manfiestat que ho absorbiran (òbviament el govern no pot obligar, però elles poden fer-ho). Sobre la morositat estic d’acord amb tu, i en tot cas, com dius, veurem com va tot.

I sobre el tema dels referèndums, jo crec que la llei és un avanç, tot i que he de confessar-te que crec que dels referèndums s’ha de fer un ús molt restringit.

Bé, segur que hi ha més discrepàncies, i algun acord, però és tot per avui.

, , , ,

Un govern ha de governar

15 ene

Publicat per Manuel a Política

No hi ha comentaris

Abans d’ahir va ser presentat el nou projecte del Parc dels Tres Turons, que comporta l’expropiació de 300 habitatges de les cotes més elevades i el reallotjament dels seus ocupants a les cotes més baixes on s’hi construiran noves edificacions juntament amb les que es mantenen. Amb tots els matisos que es vulgui, és un projecte que fa compatible el benefici de la majoria (els potencials usuaris del parc) amb el respecte del dret de la minoria (els expropiats que seran reubicats a prop d’on viuen).

Jo puc entendre perfectament que l’expropiació no és un plat de gust per ningú, és quelcom traumàtic i desagradable, àdhuc en el cas que l’habitatge expropiat sigui una autoconstrucció feta en contra del planejament i tolerada per la desídia del governant de torn. Igual que puc entendre, per parlar d’un altre cas recent, que als veïns del Tibidabo el que els agradaria és que el Parc d’Atraccions no existís, per tal de poder gaudir dels seus habitatges amb tranquil·litat i sense tenir mig milió de visites l’any, perquè l’egoisme és un defecte del que ningú no ens salvem. Però crec que els interessos individuals no poden passar per davant dels col·lectius, perquè si no seria impossible fer res.

I què diu l’oposició? Doncs el de sempre. Un cop més, el Sr. Trias segueix la tàctica d’intentar acontentar tothom, i diu que anul·larà aquest projecte si governa. Realment, si un dia aquest bon home governa i compleix el que diu, no farà res més que tirar enrere projectes aprovats per l’actual govern municipal de l’alcalde Jordi Hereu, ja que entre això i convocar referèndums per qualsevol cosa, i no li quedarà temps per portar a terme cap iniciativa pròpia. Però, ben mirat, potser això ja li aniria bé, perquè em temo que d’iniciatives i projectes per a Barcelona el Sr. Trias i CiU no en tenen gaires.

Jo cada cop que sento parlar d’ell com “el nou alcalde”, no puc evitar un somriure. Més que res perquè les paraules “nou” i Trias posades a la mateixa frase són una contradicció en els seus propis termes. Una persona que ha estat conseller de la Generalitat, diputat al Congrés, on, com és sabut, va esmerçar el seu temps recolzant les polítiques neocon del “hombrecillo insufrible” (aka José Maria Aznar) gratis et amore, a canvi de res, i que ha vingut a acabar la seva gris carrera política a l’Ajuntament de Barcelona (com abans van fer Joaquim Molins i Miquel Roca, amb una carrera política molt més lluïda, però), pot ser qualsevol cosa menys nou.

I la seva actitud demostra aquesta afirmació. El que proposa no és nou, és el mateix que durant 23 anys de govern va fer CiU a Catalunya, i que ens ha portat a la situació actual.

El país necessitava equipaments, infraestructures, calien carreteres, vies de tren, hospitals, abocadors i presons. Però construir-les representava enfrontar-se amb les persones que podien resultar directament “perjudicades”, amb els que veien expropiades les seves propietats o amb els que tindrien al costat un equipament d’aquells que, amb raó o sense, hi ha a qui no agrada tenir-lo al costat. De forma que van fer el mínim del mínim, i això ha tingut dues conseqüències: la primera, la manca d’aquests equipaments i infraestructures que encara ara estem patint, i la segona, que la ciutadania no prengui consciència de que alguns equipaments són necessaris, i a algú (que no hauria de ser sempre el mateix, és clar) li tocarà tenir-los a prop, fomentant la cultura dels NIMBYS (“not in my back yard”).

Clar, és molt més agraït anar pels pobles amb el talonari de xecs donant subvencions que amb els projectes polèmics. Però igual que les subvencions són sovint necessàries, també ho són els equipaments i les infraestructures, agradin o no als directament afectats. Però quan el que es busca no és el benefici comú sinó mantenir-se en el poder és fàcil fer un raonament del tipus: “segurament no guanyaré cap vot per fer una infraestructura o un equipament que beneficiï molta gent, perquè el benefici no es percep tan clarament, i en canvi puc perdre vots dels directament perjudicats, perquè el perjudici sí que es
percep de forma clara, així que millor no faig res”.

Amb aquest raonament, si Trias o qualsevol altre candidat de CiU hagués estat alcalde, molts dels projectes que han portat Barcelona al capdavant de les ciutats del món no s’haurien fet. No s’haurien fet els Jocs Olímpics (ja que es van haver de fer moltes expropiacions al Poblenou), ni moltes altres actuacions de transformació urbana. Potser encara tindríem les vies del tren arran de mar, en comptes de les platges, no existiria la Rambla del Raval, i a la Sagrera no s’estaria dissenyant un àrea de nova centralitat, perquè en totes aquestes operacions hi ha hagut persones que han hagut de fer sacrificis.

Tinc clar que l’obligació del governant és governar, ja que per això ha estat votat. I governar implica prendre decisions en benefici de la majoria, que de vegades afecten negativament una minoria. La minoria, i els seus interessos, sovint legítims, s’han de respectar, però no poden fer-se servir per aturar els projectes que una ciutat o un país necessiten.

En cas contrari, estarem condemnats al fracàs, i jo no vull això per la meva ciutat.

, , ,

Qui representa els ciutadans?

30 mar

Publicat per Manuel a Política

No hi ha comentaris

Ahir, un seguit de persones organitzades al voltant de diverses plataformes (la majoria anti-quelcom, la versió casolana dels NIMBYs) van intentar demostrar la seva força convocant fins a onze manifestacions a Barcelona, en horari coincident.

Parlant clar, aquesta demostració de força ha estat un rotund fracàs. La premsa parla de mil cinc-centes o dues mil persones, és a dir aproximadament l’u per mil dels ciutadans i ciutadanes de Barcelona. Sé que això de les xifres sempre és objecte de controvèrsia, però en aquest cas, encara que fossin el doble, els manifestants continuen representant una ínfima part de la ciutadania.

Quedi clar que una idea no és més o menys vàlida en funció del nombre de persones que la recolzen. Hi ha molt bones idees (en la meva opinió, evidentment subjectiva) que han trigat molt a ser reconegudes per la majoria de la ciutadania, o que potser no ho han estat mai. Però en democràcia, quan cal decidir, l’opinió de la majoria és la que ha d’imposar-se.

Sovint sentim, o llegim, acusacions de manca de representativitat contra els nostres governants de qualsevol ordre, acusacions que obvien que aquest governants han estat elegits de forma democràtica per centenars de milers de ciutadans. I no deixa de ser curiós que aquestes acusacions provinguin de grups amb una representativitat més que dubtosa, com la dura realitat demostra. Ni tant sols les associacions de veïns i veïnes incorporades a la FAVB, qui per cert no recolzava la convocatòria d’ahir, compten amb un gran nombre d’associats, i molt menys de gent que participi habitualment de les seves activitats.

L’Administració ha d’escoltar els administrats, organitzats o individualment, abans de prendre les decisions, però finalment la decisió s’ha de prendre. I, en el cas de l’Ajuntament de Barcelona, per exemple, aquesta decisió s’ha de prendre tenint en compte els interessos de tota la ciutat, no els d’un barri o els dels veïns d’un carrer en concret. Si s’atenguessin aquestes exigències locals, possiblement no es faria res, perquè mai faltarà algú que estigui en contra de qualsevol decisió.

Evidentment, si ho mirem amb objectius purament electoralistes és més fàcil no decidir, i així s’evita trepitjar ulls de poll (i aquesta forma d’actuar ens ha portat on avui estem a Catalunya en matèria de gestió de residus o d’equipaments penitenciaris, per exemple), però els ciutadans elegim els nostres governants precisament amb l’objectiu de que prenguin decisions per nosaltres, de que governin, en tot el sentit de la paraula.

I si entenem que ho han fet bé, els podem tornar a votar. I si no, podem votar uns altres. Però el que no és de rebut, és que qualsevol, defensant interessos particulars, posi en dubte la legitimitat dels nostres representants.

,