Entrades etiquetades amb Montserrat Tura

Reflexions postcongressuals

19 dic

Molt se n’ha parlat, i se’n parlarà, del Congrés del PSC que ha tingut lloc aquest cap de setmana. Es normal, el PSC, ni que sigui en hores baixes, és un partit central de la política catalana, i per tant el que passa al PSC és notícia. Jo també parlaré, o més ben dit escriuré, d’algunes idees que el que he vist i sentits aquests dies m’ha suggerit.

La perversió de les paraules

Es curiós com hi ha termes que tothom es vol apropiar, encara que, objectivament, no tinguin cap argument per fer-ho. I a base de repetir i repetir, suposo que s’ho acaben creient, i els deu estranyar que la resta no ens ho creiem. I això ha passat aquest dies amb el terme renovació. Segons alguns, la renovació la representava el company Joan Ignasi Elena. I és clar, algú que conegui mínimament la Història del PSC (i jo no en soc un especialista, però porto ja 24 anys a la casa), flipa. Jo no tinc res a criticar-li, ans al contrari, és un company molt vàlid com tants altres que tenim, pero renovació …? Perdoneu, pero Joan Ignasi Elena va ser primer secretari de la JSC fa vint anys (1991) i Diputat al Parlament de Catalunya l’any 1992, i porta a la Comissió Executiva des del novè congrés (any 2000). I si parlem del que representa … què voleu que us digui? Al company Elena se’l cataloga d’Obiolista, i en Raimon Obiols era Primer Secretari quan jo vaig entrar al partit (1987), i ho va ser fins el 1994.

Un altre exemple del que dic ho tenim en el que vaig llegir ahir al magnífic bloc del company José Antonio Donaire. Comenta:

… és difícil admetre que la renovació no integri persones com Montserrat Tura

De veritat? Una companya que porta des del 1994 a la Comissió Executiva (com a mínim, no tinc a mà dades anteriors), que ha estat Alcaldessa, Diputada, Consellera … és la renovació? Com l’he comentat allà mateix, no entenc res.

Crec que és legítim preferir uns companys en comptes d’uns altres, una línia política en comptes d’una altra, evidentment. Però no cal pervertir els termes, i presentar com a nou el que no ho és, ans al contrari.

El mal competir … i el mal perdre

No m’ha agradat en absolut que alguns companys i companyes s’hagin dedicat a desqualificar tot el que no era del seu gust. M’indigna que s’hagi faltat al respecte de delegats i delegats als que s’ha poc menys que tractat com un ramat de béns que fan el que el pastor els indica. M’indigna que es parli gratuitament de manipulació i coacció. M’empipa que per algú hi hagi delegats/des valents i chupiguais (els que diuen o voten el que m’agrada) i delegats/des manipulables, coaccionables i sense criteri (els que no diuen o voten el que m’agrada). També m’indigna que es critiquin sense pietat mecanismes de debat i votació que, sense ser perfectes, milloren enormement tant els nostres procediments anteriors com els de la majoria de partits (inclús dels que guanyen les eleccions per ampla majoria). Només ha faltat criticar la tipografia de les paperetes. Com deia algú no sospitòs com l’Edgar Rovira en aquest tuit que l’he retuitejat:

Veig molt síndrome “¿Quin tipus de democràcia és aquesta que no es fa el que jo dic?” al hashtag #congresPSC

Els carnets de bon català

Acostumat com estic a que des de fora del partit ens reparteixin els carnets de bons i mals catalans (bé, a nosaltres sempre ens toquen els de mals catalans, ves per on) potser no m’hauria de fer res, però em resulta lamentable que alguns companys també ho facin. I, aquesta vegada, s’havia de voler el grup parlamentari propi, sí o sí. I si defensaves altres opcions (com la que ha triomfat, de no tenir grup parlamentari propi, però sí posició pròpia quan calgui) eres un pringat. Lamentable. Jo estic convençut que els nostres mals no venen d’aquí. No venen de si tenim o no tenim, sinó del que fem. Ho dic un cop més: si tenim grup parlamentari però sempre votem el mateix que el PSOE i a sobre diferent del que votem aquí, doncs malament rai. Però no es tracta de que algú estigui d’acord amb mi o no, es tracta de que, encara que mantingui la postura contrària entenc que tenim el mateix objectiu però diferent forma d’assolir-ho, i el respecto. No puc dir el mateix de tothom.

Partit ve de part

Deia divendres l’Isidre Molas en la seva intervenció (molt bona, per cert) que partit ve de part, i que nosaltres, com tots els partits, aspirem a representar a una part de la societat, no a tota ella. Malauradament, crec que no tothom ho té tant clar, quan des de fora del partit tant gent que ni ens vota, ni ens ha votat, ni ens votarà, pretén dir-nos què hem de fer. Es com si, poso per cas, ERC haguès de triar els seus dirigents o la seva línia política al meu gust. Oi que fora absurd? Per això jo em vaig abstenir de fer cap comentari quan va donar-se el cas. I igual d’absurd seria que el PSC haguès de triar els seus dirigents o la seva línia política al gust d’altres forces. El PSC és una cosa, ERC una altra, Convergència una altra … and so on, afortunadament, així la ciutadania té on triar.

Maniqueisme

Sentint alguns, l’executiva sortint, o més ben dit el seu nucli dur, és la responsable de tots els mals, igual que per al PP Zapatero era responsable de la crisi, sense matisos. Sembla que ells, i només ells, ens han fet perdre les darreres eleccions (les darreres de cada mena, vull dir). La resta de membres de l’executiva, particularment els que tenien responsabilitats al govern de la Generalitat, no tenen cap responsabilitat, cap ni una. Ni tan sols alguns que es varen distingir per fer empipar a tothom (que ja té mèrit). Aquests són, per definició, els bons i aquells els dolents, no és això? Jo he criticat, quan ha calgut, la comissió executiva, el nucli dur, i el que no és el nucli dur. I sí, han fet coses malament, però tots, igual que des del Govern de la Generalitat es van fer coses malament (junt amb moltíssimes coses ben fetes). Per mí, tots els membres de l’executiva, òrgan col·legiat, són igualment responsables de les polítiques dutes a terme, i no s’hi val xiular i mirar cap a una altra banda. O si no, per què hi eren?

Pere Navarro

Feia temps que veia Pere Navarro com el millor colocat per arribar a la Primera Secretaria, i així ho havia dit. No té molt de mèrit, crec que qualsevol amb una mica de coneixement del PSC ho podia pensar. Senzillament, crec que ells representa millor que cap dels altres candidats als militants i als votants del PSC. No li faré ara un panegíric. No li cal. Només comentaré que em sembla injust que, de bon començament, se l’hagi volgut estigmatitzar sense fer-li cap crítica directa. No he sentit, ni llegit, cap crítica ni a la seva tasca com a membre de l’executiva, ni com alcalde, ni a les seves propostes, ni al seu tarannà … res. El seu únic delicte és estar recolzat, diuen, pel nucli dur de l’anterior executiva. Pobre argument, pobríssim. Potser que el deixin treballar, i esperin que doni algun motiu per a criticar-lo, no?

Però el que importa són les polítiques

La ciutadania, més enllà de qui sigui el nostre líder, de com ho fem per triar els nostres candidats (per cert, primàries obertes a la ciutadania, exemple a seguir pels altres partits que tant ens critiquen) o de quina sigui el nostre funcionament intern, el que espera de nosaltres són propostes. Ja podem tenir un líder perfecte, i uns mecanismes de funcionament impecables, que si a l’hora de fer propostes no desenvolupem tot això que hem escrit a la nostra ponència marc, no servirà de res. Aquesta és la feina que comença ara, i no és poca, així que és qüestió de posar-nos a treballar. Som-hi!

Joan Ignasi Elena, Montserrat Tura, Pere Navarro, PSC

Tots hem guanyat

19 feb

Publicat per Manuel a Catalunya Press

2 comentaris

Jordi Hereu ha guanyat les primàries del PSC a l’alcaldia de Barcelona, i serà el nostre candidat, un candidat més fort, amb el plus de legitimitat que li dona haver estat designat gràcies al suport rebut dels i de les militants i simpatitzants, i no pel sistema digital. Però no només ha guanyat ell. També ha guanyat Montse Tura, amb un recolzament genys menyspreable (un 40% pel 60% de Jordi Hereu). I hem guanyat tots els i les socialistes de Barcelona, que avui estem en molt millor situació per guanyar les properes municipals, després de fer un procés exemplar en molts aspectes, procés que sense la valentia de la Montse i el Jordi no hauria estat possible. Cal que tots i totes ens felicitem, independentment de qui fos el nostre candidat o candidata.

Però avui no acaba res, avui comença un nou camí que acabarà d’aquí a tres mesos, esperem que amb Jordi Hereu com a triomfador de les eleccions municipals. Perquè crec que hem demostrat que les primàries només són les primeres en sentit cronològic, però que tenim clar que en importància les primeres són aquelles en les que confrontarem el nostre projecte per Barcelona amb el projecte (o el no-projecte) de la dreta que representen Xavier Trias i Convergència i Unió, la dreta del no fer res perquè ningú es molesti, la dreta dels NIMBYS, la dreta del canvi d’opinió segons la direcció en que bufa el vent, la dreta de les retallades de les despeses socials i de les retallades dels impostos als més rics, com ja han posat de manifest en el poc temps que porten al davant del govern de la Generalitat, però també la dreta amb mitjans de comunicació incondicionals (allò que algú ha anomenat la santa espina mediàtica) que continuaran fent la mateixa feina d’erosió que han efectuar els darrers anys.

No és una tasca fàcil, haurem de treballar molt, però avui l’èxit està una mica més a prop que fa unes setmanes.

Article publicat a Catalunya Press en català i en castellà.

CiU, Jordi Hereu, M2011, Montserrat Tura, PSC, Xavier Trias

Habemus primàries

13 ene

Publicat per Manuel a Catalunya Press

13 comentaris

Doncs sí, sembla ser que finalment tindrem primàries per designar el candidat del PSC a l’alcaldia de Barcelona a les properes municipals. I tot i que el procès que ens ha portat fins aquí el considero lamentable, crec que en el punt on estem les primàries són una molt bona notícia.

I és que els avantatges de les primàries són diversos: el primer i més important és que és la forma més democràtica de designar un candidat, mitjançant el sufragi lliure, directe i secret dels militants (i simpatitzants, en el seu cas). Aquí tots els vots valen igual, el del militant històric i el del que porta poc temps al partit, el del militant de base i el del que té càrrecs orgànics i/o públics, el de qui pot intoxicar filtrant a la premsa rumors interessats i el de qui, com jo, només pot expressar les seves idees escrivint-les i assumint-ne l’autoria. El segon avantatge és que la situació actual era inaguantable, amb “companys” que porten mesos des de l’ombra (si ho fessin donant la cara i amb arguments podria ser respectable) erosionant la figura de Jordi Hereu. I el tercer és que, guanyi qui guanyi les primàries, ningú podrà discutir-li la legitimitat obtinguda del procés. Estem en l’era digital, però les designacions digitals dels candidats no són un valor a defensar, malgrat sigui el que practiquen els nostres adversaris polítics (que a sobre es veuen amb cor de criticar-nos). El guanyador de les primàries tindrà tota la legitimitat i, a més, haurà gaudit d’una projecció mediàtica important, com va ser el cas de Tomás Gómez a Madrid.

No, la menció de Tomás Gómez no és casual, perquè trobo força semblances en el que ara està passant a Barcelona i les darreres primàries de Madrid. En tots dos casos, la direcció vol carregar-se qui ha estat fent la feina al territori en uns temps difícils, amb encerts i amb errors, certament, per posar-hi un (una) paracaigudista que no ha desenvolupat la seva feina en aquest territori, sinó en d’altres, també amb encerts i amb errors. La diferència és que la direcció del PSOE va fer això quan havia portat el partit a guanyar les darreres eleccions generals, mentre que l’actual direcció del PSC ens ha portat a obtenir els pitjors resultats de la nostra història, una diferència no menor, perquè ens dona peu a dubtar, i molt, de segons quins criteris. En tots dos casos l’argument, o l’excusa, són unes pressumptes enquestes que es filtren a conveniència per tal d’intentar predisposar l’opinió pública (buscant la profecia autocumplida). Jo no sé si les enquestes existeixen o no (pel que sembla es filtren a la premsa com, quan i en la part que convé però la militància no té dret a conèixer el seu contingut), però no està de més recordar que, pel que s’ens ha dit, les enquestes prèvies a les autonòmiques donaven uns resultats encara pitjors dels finalment obtinguts (reitero, els pitjors de la nostra història), una veritable ensulsiada i encara és l’hora que algú ens expliqui perquè no es va plantejar en aquell cas canviar el candidat, o més ben dit els candidats, en plural, i en canvi ara sembla que sigui la pedra filosofal.

Acabaran aquestes primàries igual que les de Madrid? Això espero, i el temps, i els militants, ho direm. El que sí demano és joc net i paraules clares. Que ningú aprofiti el seu càrrec, orgànic o públic, per manipular el procés, afavorint o perjudicant ningú. Que qui vulgui recolzar Jordi Hereu o Montse Tura ho faci, però parlant clar, fent-se responsable de la seva opinió i, si pot ser, argumentant-la, dient per què un o una és millor o pitjor candidat/a que l’altre/a. Que s’acabin les filtracions interessades: no vull llegir més allò de “membres de la direcció del partit pensen que …” o “fonts del carrer Nicaragua diuen que …”. Que cadascú pensi i sobre tot digui el que vulgui, però que no s’amagui i doni la cara (i el nom). Que no se’ns venguin motos del tipus: “ai mira, algú casualment ha pensat que podria ser candidat i ha preguntat què calia fer” després de mesos preparant el terreny, que això no s’ho creu ni el meu fill de tres anys. Que no s’intenti desqualificar ningú dient que és el candidat o candidata de l’aparell (amb connotacions despectives), com alguns estan intentant amb Jordi Hereu. Més que res perquè a mi em costa acceptar que jo, que porto la tira d’anys treballant a nivell d’agrupació (feina que m’encanta però que té poc reconeixement) gratis et amore sigui l’aparell i en canvi no ho siguin companys i companyes que porten dècades vivint de, per i per a la política, amb càrrecs orgànics i/o públics del més alt nivell, quan a més resulta evident que, si fos per ells, Jordi Hereu no seria candidat, que si ho acaba sent serà per culpa els militants, no de cap aparell.

Serem capaços de fer-ho bé? Si ho som, tenim una oportunitat, si no, continuarem de derrota en derrota fins el desastre final.

Article publicat a Catalunya Press en català i en castellà.

Barcelona, Jordi Hereu, M2011, Montserrat Tura, Primàries, PSC

Qui s’han cregut que som, nosaltres?

5 sep

Publicat per Manuel a Política

3 comentaris

Escrivia jo divendres una entrada relativa a les primàries del PSOE a la Comunitat de Madrid, on parlava de com s’han fet les coses, de prendre decisions a cop d’enquesta, de que trobo que cal algun mèrit més que surtir bé a les enquestes per ser candidat, de que no m’agradan els paracaigudistes … reflexions totes elles generals, no només aplicable al cas concret, quan per aquelles coses que té la vida, dissabte llegeixo a El Periódico un article titulat Hereu, en suspens fins a final d’any, en el que, en relació amb la candidatura del PSC a les eleccions municipals a Barcelona, es poden trobar frases com aquestes:

Si en una cosa coincideixen gairebé totes les persones entrevistades per aquest diari és que, donada la situació d’emergència, s’apostarà pel candidat que més suports pugui recollir …

… serà Nicaragua -com es coneix la direcció nacional, pel carrer on hi ha la seu del PSC- no només la que supervisi les llistes -es promet una profunda renovació- sinó també la que farà la pròpia campanya …

De tots els candidats, potser Montserrat Tura, segons diverses veus consultades, és la que té més opcions de substituir Hereu, si s’acaba fent el canvi … la seva candidatura satisfaria Mascarell, de qui el PSC tem que presenti una llista pròpia si Hereu és el candidat.

Es curiós com, dins el nostre partit, des de ja fa temps hi ha algú (algú que té la “categoria” suficient com per a ser entrevistat) que utilitza la premsa per tal de minar la reputació d’altres companyes i companys que, no cal dir-ho, no deuen ser del seu gust (es feia, per exemple, amb Ignasi Cardelús en una altra notícia de El Periódico del passat novembre). I trobo que ja n’hi ha prou. Es cert, les enquestes no són bones, però … és que ho són les que es fan sobre el resultat de les autonòmiques? Segons la que publica avui La Vanguardia, el PSC obtindria el seu pitjor resultat en unes eleccions autonòmiques. I aleshores, què fem, una enquesta a veure si algú té millors perspectives que el President Montilla i el canviem?

No, la cosa és molt més complicada que això, com recull també La Vanguardia un altre article titulat Hereu tiene 120 días para salvarse (amb un títol una mica més dramàtic que l’altre, però l’autor del qual, pel que sembla, s’ha precupat de entrevistar a alguna gent més de les que ha entrevistat El Periódico, motiu pel que crec que dona una visió menys esbiaixada). És un fet que les perspectives electorals socialistes, tant a nivell estatal, com autònomic, com local, no són bones. Tot afecta: Ies retallades presspostaries a tots els nivells, els conflictes socials causa de la propera vaga general de final de mes, l’embolic de l’Estatut, del que el ciutada no acaba de veure els avantatges (malgrat són molts) … i quan les coses són així, voler carregar-li el mort a algú, es digui Jordi Hereu o es digui com es digui, ni és just,ni és la solució de res. La crisi ha trobat als socialistes governant a tot arreu, i en època de crisi, qui governa es desgasta, és així de clar, no descobreixo res. A això cal afegir que els anys de govern socialista a la ciutat de Barcelona han produït un desgast, un declivi, evident, que s’ha pogut apreciar elecció darrere elecció (i potser, posats a buscar culpables, podríem pensar en algú que hagi estat l’Ajuntament durant tots aquests anys de govern per a carregar-li el mort, però no és el cas de Jordi Hereu).

Vull dir amb això que Jordi Hereu o el seu equip no hagin comés errors? Evidentment no, els han comés com tothom, però a les enquestes també paguen els aliens, igual que Montilla paga els errors de Zapatero, i viceversa. L’elector emprenyat amb els socialistes, i n’hi uns quants, pagarà el seu emprenyament amb el primer que se li posi a tir. És lògic, i diria que inevitable, malgrat no em sembli gents just perquè tant a nivell de Catalunya com de Barcelona s’han dut a terme molt bones polítiques, i la crisi no l’hem creada els socialistes.

Deia divendres, i repeteixo avui: fem política, no venem detergent. No es tracta de fer enquestes a veure quina forma, color o textura de l’embolcall agrada més al consumidor per tal de fer-ho servir pel nostre producte. Es tracta de les idees, i de com les portem a la pràctica. Hi ha algú al partit que pensi que les polítiques desenvolupades a Barcelona no són les correctes? Que ho digui. I que proposi alternatives. I que ho faci on ho ha de fer, no filtrant intoxicacions interessades a la premsa, i ja ho discutirem. Però reduïr-ho tot a una simple qüestió de la identitat del candidat, no del que pot oferir (que hauria de ser el motiu per tal que la gent el votés), em sembla una simplificació pueril, i no contribueix a motivar l’electorat, precísament. Després ens queixarem que la gent no es mobilitza …

Però no vull acabar sense dir algunes coses més, ja que hi sóc:

La primera, que no he sentit ningú, repeteixo, ningú, qüestionar mai la figura de Jordi Hereu ni en un Consell de la Federació de Barcelona ni en un Consell Nacional. És més, molt poca gent dins d’aquesta, la nostra Federació, té el més mínim dubte sobre que Jordi Hereu serà el nostre candidat a les properes eleccions municipals o es planteja la recerca d’un candidat alternatiu.
La segona, que malgrat el que diguin les enquestes, qui viu el dia a dia dels ciutadans pot acreditar que els resultats de les enquestes no tenen traslació a peu de carrer, la gent, la ciutadanina, no transmet aquesta gran desafecció que les enquestes semblen apuntar.
La tercera, que posar en dubte la figura d’un company que, a dia d’avui, és el nostre únic candidat (sí, ja sé que formalment encara no ho és), no fa cap bé ni al partit ni al projecte, llevat que el que es vulgui sigui quelcom semblant a una profecia autocumplida, i es pensa que a base de posar-ho en dubte (no donant la cara, sinó de manera anònima), arribaran a desacreditar-lo prou.
La quarta, que parlar de possibles candidats sense cap vinculació amb la ciutat de Barcelona és quelcom que no només afecta l’organització (que això seria el que menys importaria), és un menyspreu a la ciutadania. És el que ha fet sovint CiU i li ho em criticat molt, i no em puc creure que ningú pensi seriosament en aquesta opció. Reitero un cop més, els paracaigudistes no m’agraden, i no acostumen a agradar ningú, sense que això representi, en absolut, cap dubte sobre els mèrits o la vàlua de la companya Montserrat Tura, ni ignori el dret de qualsevol companya o company a postular-se com a candidat o candidata.
La cinquena, que si hem de triar un candidat per a acontentar a algún militant il·lustre, o que hom es pensa que ho és, ja podem plegar.
La sisena, que estic convençut, i em consta que l’alcalde Jordi Hereu també ho està, de que amb ell de candidat podem guanyar per continuar millorant la ciutat i la vida de les persones que hi viuen, que és del que es tracta. Podem perdre, en democacia tot és possible, però no crec que passi, sobre tot si algú no s’entesta en seguir desgastant el govern municipal des de dins.
I la setena, last but not least, que el nostre partit té ben delimitats els seus mecanismes d’elecció de candidats i candidates. I és el Consell Nacional qui pren la decisió (no “Nicaragua”), però si algú pensa que la decisió del candidat a Alcalde de Barcelona es pot prendre al marge de la Federació de Barcelona, s’equivoca. S’equivoca molt. Som un partit democràtic, i estem disposats a exercir els nostres drets, com sempre fem. Manllevo la frase del President Pujol: qui s’han cregut que som, nosaltres?