Ahir va fer una setmana de la tan i tan comentada entrevista de Mònica Terribas al President Montilla a TV3. Jo no penso comentar l’entrevista, no només perquè ja s’ha comentat abastament, sinó perquè no la vaig poder veure, que trobo que és un motiu prou important.

De tota manera, em puc imaginar com va anar el tema. He vist i sentit moltes altres vegades entrevistes fetes per Mònica Terribas, i puc entendre perquè alguns l’anomenen Mònica Terrible. Aquest estil seu tan agressiu de vegades resulta atractiu i dinàmic, però cal portar-lo amb molta cura per no caure al terreny de la mala educació (ja que de mala educació és interrompre qui parla, sobre tot si és de forma sistemàtica, tot i que la televisió actual està plena de programes on això es fa de forma habitual). En tot cas, ella fa la seva feina com creu que l’ha de fer, hi ha dies que ens agradarà més i d’altres que no tant (això depén bàsicament de les nostres fílies i fòbies envers l’entrevistat) i també és veritat que de vegades borda més que mossega (per si no queda clar, això és una metàfora, si us plau no ens confonguem). Jo he de confessar que li tinc una certa simpatia, ni que sigui perquè vàrem compartir institut, tot i que en moments diferents, perquè quan ella va entrar jo ja havia marxat.

Més en preocupa un altre tema, i és el menyspreu amb que molts ciutadans d’aquest país tracten el President de la Generalitat, i que he pogut copsar des que José Montilla va ser investit President. Malgrat estem ja al segle XXI, el classisme encara és ben viu a la nostra societat, i molts no han pogut pair que el nostre President no sigui un fill de família burguesa (millor si és de Sarrià-Sant Gervasi o de l’Eixample), sinó un immigrant nascut a Iznájar. I això es nota, i molt, en el menyspreu que fan servir quan s’hi refereixen, menyspreu que en alguns casos arriba a l’insult directe, com denunciava ahir el company José Rodríguez. Si algú no sap de què parlo, només cal que llegeixi el que es diu en algun dels molts foros nacionalistes, o els comentaris a notícies en mitjans d’aquesta corda, i ho podrà comprovar.

I jo puc entendre perfectament la crítica política, puc entendre que hi hagi que preferiria un altre president, puc entendre qui pensi que ell i/o el seu govern no ho fan bé, puc entendre qualsevol crítica a les polítiques concretes del seu govern, però no puc entendre l’insult i el menyspreu, i encara puc entendre menys que aquests patriotes que s’omplen la boca amb paraules altisonants no defensin el President de la Generalitat quan aquest rep insults personals. En canvi, demanen una renúncia temporal de militància a algú que critica la directora d’informatius de TV3, és a dir, que per a ells, és més greu criticar una persona d’un mitjà de comunicació que el President de la Generalitat (hipocresia, o simple tacticisme pensant que tenir en contra el mitjà de comunicació és més perillós?). Si no fos perquè els conec, estaria molt decebut.

Es clar que la meva opinió deu valer poc, ja que jo sóc fill de la immigració dels anys 50-60 (com una gran part dels ciutadans d’aquest país, mal que els pesi a alguns), i per tant molts segurament consideren no tinc el pedigree o la puresa de sang que donen l’autoritat per parlar d’aquest temes. Però no penso renunciar a fer-ho, precísament perquè, tot i que vaig nèixer aquí, conec de prop què és haver d’abandonar la teva terra i haver de viatjar a un altre lloc per, com es diu ara, buscar-te la vida. I el mérit que ha tingut tanta i tanta gent que ho ha fet i ha sortit endavant. I no ho dic per mi, jo no tinc cap merit, perquè jo sóc un privilegiat, per diverses raons, com ara haver crescut a Sant Gervasi (que no és, i no era fa trenta anys, igual que fer-ho a Cornellà) i haver pogut dedicar-me a estudiar en comptes de treballar, i a més full time, sense compaginar estudis i feina, com molts altres van haver de fer (cosa que mai agraïré prou als meus pares). Gràcies a això (a banda del que la genètica pugui influir) el meu català és millor que el del President Montilla, i m’expresso en aquesta llengua, que no és la meva llengua materna i que només vaig estudiar un any (a 3r de BUP) de forma més fluida que ell.

Però, des de quan l’expressió verbal és un mérit fonamental per governar un país? Estem en l’era de la comunicació, i comunicar és molt important, però per mi continua no sent el més important. I no nego que una bona expressió verbal pugui ajudar a l’hora de guanyar eleccions, però no crec que sigui igual a l’hora de governar. Tots coneixem la figura dels (i permeteu-me que passi al castellà, l’expressió és molt gràfica) “charlatanes de feria“, gent amb molta facilitat d’expressió i grans dots de convicció, que eren capaços d’entabanar qualsevol i vendre-li qualsevol cosa. Però, es això el que volem per governar-nos?

Sí, no és un gran orador, ni s’expressa bé en català (tot i que ha millorat molt), però crec que el President Montilla ha demostrat abastament la seva vàlua política. Ha plantat cara a qui l’havia de plantar, inclús al Govern de l’Estat i al PSOE (sí, aquest partit al que estem subordinats, segons diuen els del partit d’aquell que va anar a Madrid a demanar Zapatero que el fes President de la Generalitat, que és el mateix partit que va votar tots els pressupostos del govern Aznar menys l’últim), en defensa dels interessos de Catalunya, i liderat un govern que ha portat a terme polítiques fonamentals per aquest país (en infraestructures, en educació i en tants altres temes), malgrat les innegables dificultats que comporta un govern de coalició on tenim els socis que tenim. I tothom té dret a no estar d’acord amb les seves polítiques, tothom té dret a criticar el que es fa o el que no es fa, però consentir amb el silenci, quan no atiar des de l’ombra, la crítica i la desqualificació personals és quelcom inacceptable, i molt més per un partit que ha estat govern i que un dia o altre ho tornarà a ser. Caure en la tentació de deslegitimar les institucions quan no governes és molt perillós, perquè quan governis això se’t girarà en contra. No veure-ho es tenir una gran miopia política.