Blog personal i polític de Manuel Cáceres
Entrades etiquetades amb Mitjans de comunicació
Telecinco se adhiere al Manifiesto de la defensa del castellano
21 oct
Hace unos meses escribi una entrada en la que bajo el título El interminable tema de la lengua, me refería a la utilización política que ciertas personas y partidos efectúan del tema lingüístico, aunque para ello tengan que deformar la realidad (mentir, hablando en plata), y sin importarles que su actitud fomente los conflictos entre comunidades autónomas. No deja de ser una pena que, lo que yo he considerado siempre una riqueza, esto es, el plurilingüismo de España, muchos lo vean como un problema a erradicar. Y conste que esta visión existe en los dos lados, tanto en los que quisieran un castellano única lengua oficial en todo el Estado como en los que desearían que la única lengua oficial en Cataluña fuera el catalán (y seguro que lo mismo pasa en otros territorios).
Como por lo visto el tema es políticamente rentable, se convierte, como decía el título de mi entrada anterior, en interminable, y aquí tenemos una nueva vuelta de tuerca, en forma de Manifiesto en defensa del castellano. Habría que empezar por preguntar defensa ante quien o contra quien. ¿Cuál es la amenaza de la que el castellano ha de defenderse? ¿Quién lo ataca? Para los redactores del manifiesto parece claro: el enemigo son las demás lenguas de España. Tan lamentable como falso.
Prefiero no entrar en el contenido del manifiesto, que parte de unas premisas que creo que no se ajustan a la realidad, pero sí quiero comentar un punto que simpre me ha causado especial extrañeza: el teórico derecho a recibir la enseñanza en castellano. ¿De dónde sacan que este derecho existe? No es una pregunta retórica, si hay algún sitio donde lo ponga me gustaría saberlo. Y más allá de eso ¿Es que en castellano las matemáticas son más fáciles o más difíciles que, por ejemplo, en catalán? ¿Es que las fórmulas son diferentes? ¿Es que el seno de un ángulo, aunque aquí le llamenos sinus, no sigue siendo en catalán igual al cateto opuesto dividido por la hipotenusa? Supongo que las famílias que han llevado a sus hijos al Liceo Francés, o a la Escuela Alemana,donde la enseñanza se efectúa en las lenguas correspondientes, no eran conscientes de que estaban renunciando a tan fundamental derecho.
Creo que hay que estar muy fanatizado, o tener muy poca información, para creer que el gallego, el euskera o el catalán (se le llame así o se le llame valenciano, no deja de ser lo mismo), por no hablar de las otras lenguas o dialectos no oficiales, son una amenza para el castellano, que al menos en Cataluña, que es donde conozco la situación de primera mano, campa a sus anchas con más salud que nunca. Y no es una opinión, a los hechos me remito, en concreto a los que citaba en la entrada reseñada al principio, que no repetiré aquí.
Que el manifiesto tenga ese contenido ya nos lo podemos imaginar viendo algunos de los nombres que lo firman: encontramos entre ellos a Arcadi Espada o Albert Boadella, sobre quien no reiteraré mi opinión. Por no hablar del apoyo que le da la ínclita Rosa Díez, a quien directamente prefiero no calificar aquí para no alargarme.
Que una cadena como Tele 5 se adhiera al manifiesto, denota bien ignorancia, bien una nula sensibilidad hacía las lenguas españolas distintas del castellano (cosa que, por otra parte, pone de manifiesto claramente su programación), y significa echar más leña al fuego del teórico conflicto. Porque esto provoca que ya circulen correos pidiendo el boicot a la cadena, que seguro provocarán otros correos en sentido contrario, etc, etc, etc. lo que solo beneficia a los partidos que se alimentan de ello (en parte el PP, pero fundamentalmente y sobre todo Ciudadanos y UPyD).
Yo no veo Telecinco, ni tampoco Antena 3, por cierto, más allá de alguna serie americana de forma ocasional. No por manía, sino porque sencillamente no me gusta su programación, así que difícilmente podré verla menos. Pero tampoco soy partidario de pedir boicots. Cada cual es mayorcito para decidir qué hace y qué ve, y lo único que pretendo es que la información circule para que todo el mundo pueda tomar sus decisiones con conocimiento de causa.
Fins i tot Polònia manipula
9 oct
Altres vegades m’he queixat sobre el sectarisme els mitjans de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals, de TV3 i Catalunya Ràdio, per entendre’ns, i soc conscient que em faig pessat amb el tema, però és que em subleva que des dels mitjans públics s’actui de forma tan sesgada.
El Polònia d’ahir va ser un nou exemple del que dic: havien de parlar del cas Millet, òbviament, i no cal tenir molta imaginació per pensar que l’ocasió era propícia per fer aparèixer cantant en Mas, l’Oriol Pujol, en Duran i algú més, ja que la Fundació Trias Fargas va rebre una morterada (630.000,00 €, dels que per cert només té declarats tres-cents mil, pel que sembla) per, teòricament, fomentar el cant. Però no, van fer un parell de gags, un amb un cor cantant i qualificant en Millet de pàjaru (que ho és, però no crec que sigui l’únic), l’altre amb el fals Mikimoto explicant els moviments dels diners entre Generalitat i Millet, però en tot dos casos van deixar caure que Millet (o la Fundació Orfeó Català) havia donat diners a fundacions i partits polítics, així en general, quan l’única fundació depenent d’un partit polític que se sap del cert que ha rebut diners ha estat la de Convergència, i no n’ha rebut precísament pocs.
Es pot ser més sectari? Engegar el ventilador per escampar la merda entre tots els partits quan, en aquest cas, el partit implicat te noms i cognoms, es fer país? O per la pàtria, tal com ells l’entenen, tot val, inclús la manipulació més grollera?
En fi, que ahir, suposo que perquè ningú pogués relacionar-ho de forma subconscient, al programa ni tan sols van aparèixer ni Mas, ni Pujol, ni Durán … i crec que deu ser el primer programa en que això passa. Això sí, van aprofitar, sense que vingués a to de res, per dir que l’alcalde de Barcelona viu a la lluna, així com qui no vol la cosa.
Quina gràcia!
Informació i intimitat
2 oct
El diari AVUI publica una fotografia efectuada amb teleobjectiu al Diputat Daniel Sirera, o més concretament a la seva Blackberry, on es pot llegir el text d’un missatge, diguem-ne compromés, a una companya de partit. Ara fa un parell de dies, podíem també veure a Público de la mateixa manera un missatge enviat pel Conseller Joan Saura.
Més enllà del contingut, dels missatges, de si Saura pensava que el discurs del President Montilla era un “tostón”, o de si Sirera pensa que el PP “es una mierda” (tot donaria per parlar molt), trobo indignant la intromisió en la intimitat que al meu parer suposa la publicació d’aquestes fotografies.
Malauradament, ja casi ens hem acostumat a veure les persones parlar en llocs públics tapant-se la boca amb la mà per tal que ningú pugui, gràcies al teleobjectiu d’una càmera, llegir els seus llavis, i donar-li publicitat a converses privades. I és que sembla que, en nom del sacrosant dret a la informació valgui tot, i per mi no és així, o no ho hauria de ser.
Trobar-se en un lloc públic no pot servir d’excusa, perquè és evident que quan hom escriu un SMS o parla amb algú a cau d’orella, la intenció és que el contingut del missatge només arribi al seu destinatari. Si admetem aquesta intromissió perquè el lloc és públic, per què no admetre-la també si la foto te la fan a casa teva a través de la finestra? És clar, tu podies haver baixat la persiana, i si no ho fas … ah, se siente, has obert la veda perquè qualsevol pugui fer-te fotos i publicar-les. Ho sento, em sembla absurd.
Quina diferència hi ha entre aquestes imatges preses amb teleobjectiu i una intercepció pura i dura de l’SMS per un altre mitjà en el seu camí entre l’emissor i el receptor? Per mi, cap, ja que el resultat én tots dos casos igual, fer públiques unes paraules privades, el mitjà és secundari. La tecnologia avança a gran velocitat, i és precísament per això que hem de tenir present que no tot el que és técnicament possible, és legal, ni étic, ni es pot admetre.
Ja sé que parlar malament de la premsa està mal vist (té mala premsa), però espero que Daniel Sirera, tal com ha anunciat, interposi accions legals i guanyi.
Continua sent “la seva”
7 sep
Aquest matí he recordat que avui començava la nova temporada de “El matí de Catalunya Ràdio” conduit per Manel Fuentes, i he pensat: a veure què tal, potser el Manel fa una cosa diferent. Però la il·lusió m’ha durat poc, exactament el temps que he trigat a sentir els noms dels participants a la tertúlia: la periodista Patricia Gabancho, vinculada amb plataformes i iniciatives de caràcter sobiranista, Jordi Porta, President d’Omnium Cultural, el periodista Xavier Sardà, i finalment Xavier Sala-Martín, aquell que es va fer soci del Barça per a que li poguessin donar un càrrec (ho sento, no se m’acud res que qualifiqui millor aquest individu).
És a dir, canvia el conductor del programa, però els tertulians són els de sempre, i la pluralitat brilla per la seva absència, com a acostuma a passar en la immensa majoria de programes de Catalunya Ràdio. Tinc bastant comprovat que a les tertúlies de quatre persones gairebé sempre es compleix la proporció 3-1, on tres són de la corda independentista-sobiranista i l’altre no. Si a això afegim que amb mínimes excepcions el presentador també està al primer grup, la proporció és un 4-1 que ho converteix en un pim-pam-pum on, necessàriament, una de les opinions s’imposa sobre l’altra, i no per la força de la raó, sinó per la raó de la força (numérica, en aquest cas).
I jo em pregunto: creuen el senyors de Catalunya Ràdio (i també els de TV3, que mutatis mutandis és el mateix) que els seus tertulians reflecteixen el pensament dels catalans? Si realment ho creuen, em confirmaria que viuen en una realitat alternativa, feta a la seva mida, i l’únic que podria fer és convidar-los a trepitjar la Catalunya real. I si no ho creuen, i el que volen és convertir-nos a base de demagògia, que tinguin clar que no ens mamem el dit: hi ha molts catalans que no compartim el seu punt de vista i que no som ni menys catalans ni pitjors catalans, i les nostres opinions valen tant com les seves, encara que no tinguem mitjans de comunicació (a sobre, pagats amb els diners de tots) que ens serveixen d’altaveu. No hi ha uns catalans de primera i de segona, i si tots som bons per treballar, tots som bons per opinar, i tenim dret a sentir les nostres opinions als mitjans, sobre tot als públics.
Finalitzo amb una anècdota: la passada setmana véiem a casa el programa Bocamoll Estiu, aquell on concursen nens (a la meva filla li agrada, i ja que s’ha d’empassar els meus partits del Barça, ha d’haver contrapartides). Quan estaven presentant els concursants, li va tocar el torn a un nano, em sembla recordar que anomenat Juan, que amb la mà al cor va dir “Jo vaig néixer a Colòmbia però el meu cor és català”. Ja sé que l’onze de setembre està a prop, i toca exaltació patriòtica, però fer servir a aquest efecte un nen, i en un programa per a nens, és simplement repugnant. I si algú pensa que el nen ho va fer de forma espontànea, que intenti imaginar-se un nen que digués “Jo he nascut aquí però em sento espanyol”. Pot? Jo no puc.
Per què?
31 mar
Per què alguns mitjans de comunicació (àdhuc els mitjans públics catalans) anomenen “grups pro-vida” a aquells que diuen defensar la vida (?) d’un embrió però als que els importa poc o gens la vida de la mare entesa en sentit ampli, no només el fet biològic d’existir, ans la qualitat d’aquesta existència?
Per què els mateixos mitjans anomenen “defensors de la família” els grups que només admeten un determinat tipus de família, i a totes les famílies que no entren dins la seva definició no només no les recolzen, sinó que intenten eliminar-les, fent tot el possible per evitar la seva existència?
Jo sóc molt més pro-vida que tots els que ahir es manifestaven contra l’avortament, perquè més enllà de l’evolució biològica d’un embrió em preocupa la vida de la mare, així com la vida del nen després de néixer. Jo sóc molt més defensor de la família que tots els que es van manifestar fa un parell d’anys en contra del matrimoni entre persones del mateix sexe i la possibilitat que puguin adoptar, perquè jo defenso tots els tipus de família, independentment del nombre de progenitors i de la seva orientació sexual.
La terminologia no és neutra. No es fan servir unes paraules en comptes d’unes altres per atzar, i els conservadors en saben molt d’això (us recomano el llibre de George Lakoff “No pienses en un elefante”).
Qualificar unes persones de “pro-vida” automàticament suggereix que els que se’ls oposen són “anti-vida”. Qualificar algú de “defensor de la família” implica que aquell que critiquen (en aquest cas el govern) és “enemic de la família”.
No ens deixem menjar el terreny.
Más se perdió en Cuba
8 feb
Ahora hacía días que no veía esa divertida cadena de humor que se llama Intereconomía Televisión y que tan buenos ratos me ha hecho pasar con su programa El Gato al Agua, como explicaba en otro post.
Pero como esta semana ha estado de actualidad, ayer estuve echándole un vistazo al programa denominado Más se perdió en Cuba, que para que todo el mundo se sitúe, basta decir que son los que se tragaron hasta el fondo el engaño del Gran Wyoming, demostrando de forma palmaria su gran talla periodística, sobre la que por tanto no hace falta decir más.
El programa es como El Gato al Agua, un presentador tan facha como el de aquél (y quizás incluso más desagradable en las formas) unos tertulianos más fachas aun (a alguno de los cuales había visto ya en el otro programa) y algún político pepero o de sus aledaños (ayer Montserrat Nebrera, defenestrada en el PP catalán, pero a la que por lo que se ve la caverna ya le han perdonado su burla a los andaluces).
El contenido, también igual que el otro, críticas a ZP y todo lo que huela a izquierda, con argumentos tan zafios como fáciles de contestar, si alguno de los que allí están quisiera hacerlo, que no quieren.
Y como guinda del pastel, también los SMS de los espectadores. Yo ha llegado a un punto que ya no sé si creerme que de verdad los envía la gente o es que hay un guionista del programa que se dedica a ir escribiendolos. Más que nada porque que en este país hay gente muy, muy, pero que muy, facha, ya lo sabía, pero lo que me cuesta creer es que haya tanto tarugo, aunque sea de derechas.
Ayer los temas estrella eran, además de los insultos a ZP y en general a todos sus votantes (suponiendo que los mensajes sean reales, yo creo que algunos nos gasearían si pudieran), proliferaban los insultos de todo tipo a los sindicatos (aquí me perdí, porque no sé bien bien a qué venían). También muchos mensajes se referían a la trama de corrupción del PP en Boadilla, pero no para criticarla, no, sino para referirse a Filesa, a los Gal o pedir que se investigue en Extremadura o Cataluña (o en cualquier sitio que no gobierne el PP, que será la única manera que no los encuentren pringados -esto último lo digo yo-). Y lo mejor de todo son los mensajes que, más allá del insulto, intentan argumentar algo. La currutaca del programa de ayer se la daríamos a uno que decía algo así (la cita no es del todo textual, es como la recuerdo):
“El PP nos dejó una moneda fuerte y unos tipos de interés bajos y Solbes ha estado viviendo de la inercia hasta que se ha acabado.”
Mira tú, y yo que pensaba que hacía ya años que estábamos en la moneda única (me parecía recordar que en 2002 empezó a circular el Euro), y que quien marcaba los tipos de interés era el Banco Central Europeo, y ahora resulta que no, que quien lo hacía era Aznar, y claro, al dejarnos este gran líder, y acabarse los efectos de sus sabias medidas de gobierno, nos hemos ido al carajo. Lástima que junto a nosotros se ha ido al carajo todo el mundo mundial, que por tanto supongo que también estaba viviendo de las rentas de la magnífica política de Aznar. Lo que no sé es si en Marte o en Jupiter también han entrado en crisis o todavía se aprovechan de los efectos de las políticas del PP.
En fin, muy divertido, si no fuera porque lo dicen en serio.
El gato al agua
7 nov
Fa uns dies vaig creuar al Facebook uns comentaris amb l’amic Pere sobre un programa d’Intereconomia Televisión (es pot veure a la TDT, no recordo el canal) anomenat “El gato al agua“. Per qui conegui l’emissora, o Radio Intereconomia, no cal que li expliqui quina és la línia del programa, que sota l’aparença d’un debat, difon un ideari ultraconservador (en tots els sentits), com la resta de la cadena.
En un principi m’aturava en aquest canal mentre feia zaping perquè era una bona manera de recordar per què lluitem: entre d’altres coses, per evitar que gent com aquesta s’acosti ni una mica al poder. Si un dia teniu una crisi ideològica, mireu-lo, us passarà de cop.
I he de reconèixer que, amb el pas del temps, vaig començar a veure-li la gràcia, en el sentit literal de la paraula, i ara a més del que he dit abans resulta m’ho passo bé veient-ho (ep! només m’aturo una estoneta, no us penseu que me l’empaso tot). Hi ha un presentador, ultra a parir, i uns tertulians, que figura que debaten un tema. Dic figura perquè l’únic debat acostuma a ser a veure qui és més fatxa. Sí, de tant en tant porten alguna persona pressumptament d’esquerres, per tal que doni una mica el contrapunt, però el dia que el porten és un entre cinc o sis, que li donen per totes bandes. És habitual veure-hi càrrecs del PP (molts, però Aleix, ai, perdó, Alejo Vidal Quadras és asidu), periodistes d’allò més dretà (al costat d’algun Jiménez Losantos sembla moderat), algun autoanomenat filòsof … però en realitat tot aquell que vulgui anar a posar a parir als socialistes en general i a ZP en particular, és ben rebut (com ara Xavier Nart, quina pena de noi!). Un dia hi havia Josep Sánchez Llibre (diputat de CiU) i semblava el Ché Guevara, de com quedava d’esquerranós al costat d’aquella banda.
I si els tertuliants són de luxe, el públic és de traca. En aquest programa, com en tants d’altres, pots enviar SMS que surten en pantalla, i de veritat que hi ha com per escriure un llibre. Què bèsties! Podria resumir els missatges dient que del diluvi universal cap aquí, ZP és el culpable de tots els esdeveniments negatius que han succeit a la terra. I evidentment de la crisi. No els parlis a aquesta gent d’hipoteques subprime a Estats Units, ni de deute tòxic, ni de qüestions globals. La culpa és de ZP. I de les seves desgràcies personals, també. Y punto. Al costat d’aquests missatges, que deu n’hi do, d’altres encara més casposos com un que fa uns dies deia que no es podia comparar la bellessa de Cospedal amb Fernández de la Vega (jo pensava que estàvem parlant de política, no en un concurs de misses). I per acabar-ho d’adobar, l’ortografia realment denota el nivell cultural de qui els escriu, per si no quedava prou clar amb el contingut dels missatges (avui un escrivia que amb Aznar i Rato hi havia superabit, que ja no sé si és un concepte econòmic, informàtic o una barreja).
Avui, sense anar més lluny, el format no era de debat, sinó que emetien un programa on un actor feia propaganda d’una pel·lícula antiabortista, anomenada Bella (no m’estendré ara sobre aquest tema, és massa complex i massa seriós, però el que no es pot fer és presentar-ho com un debat entre estar a favor o en contra de la vida, com fan ells, això és una simplificació adreçada a un públic bastant curt de gambals). Alguns missatges es refereien al tema (un de molt bo deia que això era un actor, i no els Bardem, o els titiriteros), però la majoria l’única cosa que feien es posar de manifest la ràbia que sentien pel fet que, finalment, sembla que Espanya assistirà a la cimera del 15 de novembre. Qui si no s’ha d’anar on no et volen, que sí què els ha d’ensenyar ZP, que si ZP estudiarà anglès per anar-hi (i jo he pensat: sí, li donarà classes l’Aznar, amb el seu anglès de Cambridge), que si França cedeix el lloc a canvi d’un increment del preu de l’electricitat que ens ven (confonent així, perquè és que són molt curts, la proposta d’augment de tarifes de la CNE anunciada avui, i que és només una proposta, amb una decissió ja presa) … Els missatges traspuaven bilis pels quatre costats, i no cal dir que això m’ha produit una enorme satisfacció.
En fi, que en petites dosis és molt recomanable per qualsevol que es consideri d’esquerres. Proveu-ho i ja em direu.
