Blog personal i polític de Manuel Cáceres
Entrades etiquetades amb Mitjans de comunicació
Opinadors desinformats
14 jul
Ja fa temps que vaig deixar de creure que de les coses que sortien als diaris te’n podies refiar. De fa un temps ançà, sembla que qualsevol, amb no se sap ben bé quins mèrits, pot escriure a un diari sobre qualsevol tema sense tenir-hi ni idea.
I l’article que a continuació reprodueixo, signat per un tal Joan Pallarès al 20 minutos d’ahir dia 13 de juliol és un bon exemple:
Cada any, les famílies amb fills, a la sagnia que l’estiu significa per a la seva economia (casals, colònies, vacances, etc.) s’afegeix la clatellada dels llibres escolars del setembre: un dels temes tan especulatius com el totxo, les grans trames immobiliàries i les plusvàlues dels terrenys. A l’Escola Italiana de Barcelona, quan un alumne acaba el curs, ven per un valor minso els seus llibres a un alumne que farà el seu curs el proper any alhora que obté els del seu proper curs a un altre estudiant que ja els va usar l’any anterior. D’aquesta manera, a banda d’algun llibre nou que s’ha d’adquirir, la despesa forta només es fa una vegada a la vida escolar. L’exemple és molt bo. Per què no s’aplica arreu? Ni editorials, ni distribuïdors, ni llibreters, ni AMPA –ara AFA– ni consells escolars, ni les mateixes escoles semblen estar interessats en la idea. El perquè de tot plegat és ben fàcil d’imaginar: hi ha massa gent que tragina amb oli…
No poso enllaç perquè no he sabut trobar-lo a l’edició digital del diari, però en pdf ho podeu trobar aquí (pàgina 3).
Vull pensar que el paràgraf final de l’article no està insinuant el que em penso, i que jo no ho he entès bé. Perquè si es refereix a alguna cosa il·legal (la meva sospita no és gratuïta, abans compara el tema amb les plusvàlues immobiliàries) on hauria d’anar és al jutjat de guàrdia a presentar una denúncia.
Però, a banda d’això, l’article deixa ben a les clares la ignorància de l’autor sobre el tema que tracta. Si no fos per això, sabria que des del Departament d’Educació s’impulsa (i subvenciona) un programa de reutilizació i socialització de llibres de text que té una gran semblança amb això que explica de la compravenda de llibres de segona mà entre alumnes (a la pràctica és el mateix però amb menys feina per les famílies). I també sabria que, curiosament, la partida de la subvenció per al curs 2000-2010 no es va esgotar, com el mateix diari va publicar. Crec que és significatiu.
Per si algú no ho sap (l’autor ja es veu que no, perquè si ho sap i no ho diu encara em mereixeria pitjor opinió), això de la reutilizació consisteix en que els llibres els compra i són propietat de l’escola (que pot demanar la subvenció comentada) i les famílies paguen una quota anual (que serveix per a reposar els llibres que es fan mal bé i per a substituir-los quan es canvien), i a canvi poden usar aquests llibres socialitzats, tornant-los en bon estat (o així hauria de ser) a final de curs, per tal que al curs següent un altre alumne/a els utilitzi. La decisió de participar al projecte la pren el Consell Escolar, però sense la iniciativa de l’escola (que és qui formalment es compromet a dur a terme el programa i demana la subvenció) i la partipació activa de l’AMPA (o AFA, o com se li vulgui dir), i dels pares en general que organitzats per l’AMPA col·laboren (no tants com fora convenient, segurament, però sí alguns d’ells) en la feixuga feina de revisar els llibres, fitxar-los, folrar-los, distribuir-los en lots, etc. no seria possible.
Reitero, sense ells, sense l’escola, sense el Consell Escolar i sense els pares, a través de l’AMPA, això no es podria fer, i em dol, i m’indigna, com a pare, com a membre del Consell Escolar de l’escola dels meus fills i com a soci de l’AMPA, que algú tingui la gosadia de retreure’ls, de retreure’ns que no fem una cosa que, a la pràtica, si fem: reutilitzar els llibres de text. I a sobre ho fem d’una manera que estalvia feina a les famílies, que no s’han d’encarregar de buscar a qui comprar els llibres, de comprovar-ne l’estat o de comprar els llibres que manquin (perquè els llibres, comprats de segona mà o socialitzats, no tenen una vida ilimitada), ja que això ho fan, desinteressadament, l’AMPA i els pares i mares que voluntàriament hi col·laboren. Precísament ho estan fets aquest dies, passant calor mentre preparen els llibres per al setembre. I no es mereixen això.
Segur que això no es fa a totes les escoles, però també és responsabilitat de les famílies, a través de les AMPES, impulsar el procés, que com s’ha dit compta amb l’ajut de l’Administració. Igual que és obligació dels que tenen una tribuna pública des d’on expressar opinions, vetllar per tal que que aquestes opinions es basin amb fets reals, sense manipulacions demagògiques ni insinuacions malintencionades. O, com a mínim, informar-se.
Mites, llegendes i mentides: Johann Cruyff
7 abr
La recent dessignació per part de Joan Laporta de Johann Cruyff com a President d’Honor del Barça, és una nova mostra de que l’amic Jan no té cap mania a servir-se del club per als seus interessos personals, i així ho torna a fer ara pagant-li a Cruyff el seu suport a costa del soci, demostració clara del que s’anomena disparar amb pòlvora del rei. Però això ja no és notícia, vull escriure d’una altra cosa.
Sempre he pensat que la visió que de l’etapa de Johann Cruyff com a entrenador i, sobre tot, com a jugador del Barça, ens ofereixen els mitjans de comunicació, té grans diferències amb la que jo, que vaig viure-ho, recordo, magnificant els aspectes positius i minimitzant, si no amagant, els negatius. Crec que això té a veure amb la bona relació de l’holandés amb molts periodistes (tot i que per sort no tots arriben al patètic espectacle d’individus com Joan Patsy, viva estampa del servilisme). El cas és que, fart de tanta hagiografia, m’he decidit a fer quelcom que fa temps vull fer: donar algunes pincellades de com va anar tot vist pels meus ulls. I vull fer-ho ara que l’equip va bé, que hem eliminat l’Arsenal i que Messi ha demostrat que ell sí és un jugador decissiu per al Barça, perquè no m’agrada la gent que aprofita els mals moments esportius per a treure draps bruts.
Per tal que ningú es confongui, vull deixar molt clares un parell de coses: Johann Cruyff va ser un grandíssim jugador de futbol, i una persona molt intel·ligent, encara ho és. Però, malauradament, els seus millors anys de futbol no els va donar al Barça, malgrat el que ens vulguin fer creure.
Posem el tema en context històric. S’inicia la temporada 1973-74, el Barça porta tretze anys sense guanyar la lliga (temporada 1959-60) i el futbol espanyol finalitza una llarga època d’autarquia permetent la incorporació als clubs de dos jugadors estrangers. Aquell any, a tall d’exemple, el Reial Madrid fitxa dos alemanys, Breitner i Netzer, el València l’austríac Jara i el malinès Keita i el Barça contracta el peruà Hugo Cholo Sotil i l’holandès Johann Cruyff. El palmarés futbolístic de Cruyff aleshores és impressionant: sis lligues i quatre copes holandeses i tres copes d’Europa amb l’Ajax i dues Pilotes d’Or. Però no tot són flors i violes, aquell mateix 1973 va deixar de ser capità de l’Ajax per votació dels seus propis companys (que suposo el coneixien bé). Potser això va influir decissivament per tal que abandonés el club d’Amsterdam.
La primera temporada de Cruyff al Barça és molt bona. Debuta amb victòria davant el Granada el 28-10-1973 i el Barça acaba guanyant la lliga, amb una decissiva aportació de l’holandès, que juga 26 partits i fa 16 gols. La seva bona actuació fa, a més, que guany la seva tercera Pilota d’Or el 1974, en una temporada que culmina essent declarat millor jugador de la Copa del Món que Holanda, la famosa taronja mecànica, finalitza sots-campiona en perdre la final contra la República Federal Alemana. Per cert, que aquest mundial em porta un record extraesportiu de Cruyff que el defineix molt bé: encara recordo a Holanda equipada amb Adidas, amb les seves tres ratlles a l’uniforme, mentre que al de Cruyff només n’hi havia dues, de ratlles. Raó? Ell tenia la seva pròpia marca de roba esportiva, i es va negar a equipar-se amb Adidas. Tothom té clara ara la importància de les marques en el món del futbol, i el diner que mouen, però us asseguro que fa 36 anys la cosa no era així, i Cruyff en aquest terreny va ser un pioner, mostra clara de com era i és de llest (i com li agradaven els quartos).
Aquesta primera temporada té lloc a més un fet que serveix de confirmació al que acabo de dir. El 9 de febrer de 1974 neix (a Holanda, ja que la seva esposa va anar allà a donar a llum) el seu fill, a qui posa de nom Johann Jordi (no sé per què la Viquipèdia en català i castellà fa constar com a nom Jordi, perquè recordo perfectament quan es va anunciar que el nom era Johann Jordi, com apareix a la versió anglesa). És a dir, no portava aquí ni quatre mesos i li va posar al seu fill Jordi. Per què? Identificació amb la terra? No home, no. Ens va calar perfectament des del principi, i va veure que amb un gest així es posaria la gent a la butxaca i després ja podria fer el que volguès, dins i fora del camp, com així va ser (inclús no parlar català en sa vida). Què murri!
I les restants quatre temporades de Cruyff al Barça es va dedicar a viure la vida i gaudir del clima, literalment. A casa encara feia algun bon partit, ja que era on el soci el podia veure (de partits televisats només n’hi havia un a la setmana, així que quan el Barça jugava fora només el podies veure esporàdicament) i havia de mantenir la seva reputació. Però, sobre tot fora, la seva aportació era mínima. Alguna jugada bona, de tant en tant, i a veure-les venir, treure còrners, fores de banda, faltes … poca cosa més. Tot i que no va ser mai un gran golejador, un killer, la seva efectivitat va baixar tant com la seva aportació al joc de l’equip, i va fer 7 gols en 30 partits la 2a temporada, 6 en 29 la 3a, 13 en 29 la 4a i 5 en 25 la 5a i última. El Barça no va guanyar cap més lliga (va ser 3er la temporada 74-75 i 2on la resta) i l’únic títol oficial aconseguit en tot el període va ser la Copa del Rei de l’any 1978 derrotant l’U.D. Las Palmas per 3-1 a la final. Un molt pobre balanç.
Inclús la pròpia web del Barça, tot i que fent servir un eufemisme, reconeix el fiasco quan diu:
Malauradament, a les temporades posteriors el seu nivell va baixar
I tant, que va baixar!
Juntament amb el baix rendiment esportiu, hi ha d’altres episodis desagradables, com el seu enfrontament la temporada 1975-76 amb l’entrenador alemany Hennes Weisweiler, que fart del seu comportament va gosar substituir-lo en un partit a Sevilla, i que va acabar amb la destitució de l’entrenador i la nova contractació de Rinus Michels. Bar Deportes es refereix al tema amb retalls de diari inclosos, i al final trobareu un vídeo.
Sé que tots els nostres records estan impregnats de la nostra subjectivitat, però el que us he explicat són els fets tal i com jo els recordo, com ho vaig viure i com ho vaig veure. Crec que Johann Cruyff, ras i curt, ens va prendre el pèl durant quatre anys, vivint dels rèdits de la seva primera temporada.
I un altre dia, si tinc temps i ganes, escriure de l’etapa de Cruyff com a entrendador. La lliga guanyada gràcies a ell i les lligues guanyades malgrat ell (i gràcies als errors aliens), el seu fill i els seus gendres, i alguna cosa més.
Podeu consultar més informació de Cruyff a:
Vídeo de l’enfrontament Cruyff-Weisweiler:
Comissions d’investigació (II)
10 feb
Tant de bo no hagués estat així, però en només dos dies s’han confirmart els meus temors sobre la comissió parlamentària d’investigació de l’incendi d’Horta de Sant Joan. En dos dies hem sabut que hi ha qui ja té clares les conclusions de la comissió, i que pensa convertir-la en un circ mediàtic per tal d’erosionar el govern en any electoral.
Ja sabem que Artur Mas és molt propens a dir obvietats com si fossin grans coses. No hi tinc res a dir, sembla que al seu públic això l’agrada, així que tots contents. Ahir ens va obsequiar amb el que inicialment pot semblar-ho: ha ordenat no demanar dimissions d’entrada en relació amb els fets a investigar per la comissió. Home, sembla que si es crea una comissió per investigar uns fets, demanar dimissions abans que la comissió desenvolupi el seu treball quedaria, com a mínim, una mica lleig, oi? Les paraules de Mas semblarien una obvietat, aleshores, una més. Però potser no ho són tant, perquè si tenim present que el propi Sr. Mas ja ha acusat el govern d’amagar la veritat, la conclusió a que arribem és que hi ha alguns que ja tenen clar quin hauria de ser el resultat de la investigació: el govern va actuar malament durant l’incendi i a més després ha amagat aquesta “veritat”. Per tant, per motius estètics no demanaran ara la dimissió de Joan Saura, però ja tenen molt clar que ho faran més endavant. Passi el que passi amb la investigació de la comissió.
Al seu costat, els mitjans que han estat fent la feina bruta de filtrar esbiaxadament informacions parcials per tal de condicionar l’opinió pública, acusen el govern de vetar compareixences clau a la comissió, com per exemple La Vanguardia i El Mundo, en curiosa (o no) coincidència. Si tenim present que compareixeran 46 persones (déu n’hi do) sembla que de testimonis i opinions no en faltaran. Podrien d’entrada semblar criticables l’absència del bomber ferit, tot i que ell, en primera línia de foc, segurament no pot facilitar dades relatives la gestió global del treballs d’extinció. També la del cap de las Brigadas de Refuerzo en Incendios Forestales (BRIF) del Ministerio de Medio Ambiente, encara que per investigar com va anar l’extinció de l’incendi, que és del que es tracta, no crec que importi molt si el va causar un llamp o dos tarats (i sembla que el seu testimoni es demanava en relació amb això). Però el que no té cap justificació, és que a algú se li hagi passat pel cap demanar la presència de les famílies dels bombers morts i dels seus advocats, llevat que hom tingués la voluntat de convertir la comissió en un reality show d’aquests que ara tant agraden a alguns. Què poden aportar a la investigació les famílies? I els advocats? Doncs res, però segurament la seva presència contribuiria a donar aquest punt de morbo que serveix d’esquer per a l’audiència.
En fi, no repetiré el que ja vaig escriure, però tota això em confirma que si ja faig bé essent escèptic en quant a la utilitat de les comissions d’investigació, en any electoral haurien d’estar prohibides.
Comissions d’investigació
8 feb
Avui inicia els seus treballs la comissió creada al Parlament de Catalunya per a investigar el terrible incendi d’Horta de Sant Joan. Experiències passades fan que sigui molt escèptic en quant als resultats que podem esperar d’ella. Al nostre país (i això aplica igual a Catalunya que a Espanya) les comissions parlamentàries d’investigació serveixen bàsicament per a crear o mantenir el focus mediàtic sobre el seu objecte més que per aclarir res, malauradament. Treballs, compareixences, moltes persones esmerçant el seu temps, per acabar amb l’emisió d’ un informe de conclusions el sentit del qual depén de qui tingui la majoria (si la té el govern, l’informe diu que ha actuat bé, si la té l’oposició diu el contrari), i amb la minoria sempre en contra, amb unes conclusions alternatives. Això si la majoria parlamentària que dóna suport al govern no tanca el xiringuito abans d’hora si veu que els treballs van per on no interessa, com va passar no fa gaire a la Comunitat Autònoma de Madrid.
I en el cas que ens ocupa ara, què és el que ha d’investigar la comissió? Si es van adoptar decisions errònies en la planificació i desenvolupament de les feines extinció del foc? Que tot es fes perfectament sembla gairebé impossible. Segurament es van produir errades, ja que estem parlant de persones, falibles per definició (des del més alt responsable fins el darrer bomber al peu del foc) obligades a prendre decisions sobre la marxa, en una situació on cada segon comptava, amb una informació no sempre complerta i en un escenari sotmés a variables externes impossibles de controlar (com ara les climatològiques). Si el que es busca és això, casi que es poden estalviar la feina.
És molt fàcil criticar amb tot el temps per estudiar els antecedents desde la tranquilitat d’un despatx la decisió que una persona (o més, tant se val) va haver de prendre en un minut, a l’estil del que fan aquells tertulians futbolístics que, comprovant després de vint repeticions dibuixant línies i congelant la imatge que aquell jugador era en fora de joc per cinc centímetres, sentencien categòricament que l’àrbitre els ha robat el partit. Però no deixa de ser una mica obscè, igual que són obscenes, en un assumpte que ha costat la vida de cinc persones, les filtracions interessades que des de part de la premsa s’efectuen de parts concretes del sumari judicial, sense tenir present que la valoració de les evidències ha d’efectuar-se de forma conjunta, i amb una clara finalitat inculpatòria.
Espero equivocar-me en la meva valoració, i espero que aquesta vegada la comissió serveixi per escatir la existència o no de responsabilitat política en un assumpte en que les responsabilitats penals, si existeixen més enllà de les dues persones que pel que sembla van iniciar el foc, ha de fixar-les la Justícia. Però sense oblidar que ningú pot ser condemnat, ni tan sols des del punt de vista polític, per prendre una decisió que ex ante, en el moment que es va prendre, i tenint present les circumstàncies, semblava raonable encara que, ex post, es comprovi que aquesta decisió no ha resultat ser la millor.
Los derechos fundamentales
26 dic
Hace algunas semanas, dediqué tres entradas al denominado “Manifiesto en defensa de los derechos fundamentales en internet”, en las que manifesté mi desacuerdo con el mismo, tanto en la forma, como en parte del fondo, como en la oportunidad, entradas polémicas que provocaron gran cantidad de visitas y también muchas críticas (junto a algunos elogios, que de todo hubo). No voy a volver sobre el tema ahora (tiempo habrá, creo, en el futuro) pero hace un par de días saltó a la primera plana de la actualidad una noticia íntimamente relacionada, por cuanto afecta de modo directo un derecho verdaderament fundamental, como es el de la libertad de información, y concretamente al ejercicio de la misma en internet.
Me refiero, obviamente, a la condena a dos periodistas de la Cadena Ser por revelar afiliaciones irregulares al PP de Madrid, impuesta por el Juez de lo Penal número 16 de Madrid por un delito de revelación de secretos, contemplado en el art. 197 del Código Penal. Es una sola sentencia y no quisiera tampoco darle más importancia que la que tiene, ya que con anterioridad otro tribunal, el Juzgado de 1ª Instancia e Instrucción número 2 de Móstoles, en sentencia posteriormente confirmada por la Sección 10ª de la Audiencia Provincial de Madrid, absolvió a los responsables de difundir la misma información en la revista de la Asociación Cultural Círculo de Opinión de Villaviciosa de Odón. Además de que muchas normas jurídicas se prestan a diversas interpretaciones, a nadie se le escapa que los jueces son personas y, como tales, pueden equivocarse tanto en la apreciación de los hechos como en la interpretación de la ley. Bueno, salvo Ferrín Calamita que al parecer aunque lo condenen por prevaricar le importa poco porque sigue pensando que sus creencias personales están por encima de la ley, con lo que supongo piensa que no se ha equivocado.
Estamos, como a menudo sucede, ante un supuesto de colisión de derechos, que la Audiencia Provincial resuelve en favor del derecho a la información por entender que cuando la información versa sobre hechos de interés general el mismo debe imponerse sobre el derecho a la dignidad, a la intimidad personal o al honor. Desde el momento en que condena, está claro que el juez no lo entiende así en este caso, aunque en honor a la verdad hay que decir que la sentencia -y esto se omite en la mayoría de informaciones- recoge la eximente incompleta de obrar en el ejercicio de un derecho, tal y como solicitó el Ministerio Fiscal en su calificación, si bien únicamente rebaja la pena en un grado, y no en dos como el Ministerio público defendía, por entender que se difundieron datos innecesarios para la publicación de la noticia.
La discusión jurídica relativa a la colisión de los derechos indicados es un tema complejo, largamente tratado, en el que no es mi propósito entrar ahora. Lo que llama la atención de la sentencia, y así se ha destacado, es la consideración que la misma hace de internet. Dice textualmente la sentencia (página 18) que la publicación de la lista de afiliados irregularmente al PP, o la cesión de dicha lista para su publicación constituía:
… una cesión universal por cuanto tiene acceso a la citada información todo el que la quiera ver; esto es, es libre. La protección constitucional al derecho a la información se refiere a los medios de comunicación social (televisión, radio o prensa escrita) pero, debe matizarse, internet no es un medio de comunicación social en sentido estricto, sino universal.
De lo que debemos deducir (la sentencia no lo explicita) que no gozaría de la protección que otorga el derecho fundamental a la información recogido en el artículo 20 de la Constitución (sí, el mismo que invoca el citado Manifiesto) que, recordemos, reconoce el derecho a
comunicar o recibir libremente información veraz por cualquier medio de difusión
A mí la verdad es que esta distinción entre medio de comunicación social y medio de comunicación universal se me escapa, y por otro lado tampoco la constitución distingue entre uno y otro a la hora de otorgar su protección, por lo que Ubi lex non distinguit, nec nos distinguere debemus, bonito latinajo que en roman paladino significa que donde la ley no distingue, nosotros no debemos distinguir. Por otro lado, la referencia al libre acceso parece dar a entender que, si la información se publicara en un página de pago, la opinión del juez sería otra, pero tampoco entiendo el matiz, ya que de momento también el acceso a la televisión (salvo excepciones) y a la radio son libres y gratuitos, y pese a ello Su Señoría los considera medios de comunicación social, pero no universal.
En todo caso, me parece especialmente grave que a las puertas del año 2010 alguien pueda considerar la libertad de información en internet (de información de verdad, no de bajarse películas o música) como algo diferente, y menos digno de protección constitucional, que la libertad de información a través de la televisión, la radio o la prensa escrita, cuando según un estudio de KPMG de 2007 internet es la primera fuente de información de los españoles, con un 70% de menores de 25 años que se informan a través de la red. Ni tiene ni lógica ni justificación alguna.
Como era de esperar la citada sentencia ha provocado muchas reacciones, en la prensa y en la red, y la inmensa mayoría en contra de la misma, aunque han hecho mucho menos ruido que el citado Manifiesto (y tampoco ha faltado quien se ha pronunciado a favor, como el ínclito Juan José Güemes, que, para quien no lo sepa, es el creador de ese monumento al mal gusto, pretendidamente gracioso, denominado diccionario progresí).
Yo, desde aquí, modestamente me uno a esas voces críticas, porque, realmente, la libertad de información en internet está en juego.
Qui marca les prioritats?
17 dic
Ja fa dies que penso que, en un moment de crisi, quan moltes persones han perdut la seva feina, quan alguns han perdut o estan a punt de perdre el seu habitatge perquè no el poden pagar, quan molts altres amb prou feines arriben a fi de mes, quan les persones en risc d’exclusió social augmenten, quan, en resum, les xifres són colpidores, com per exemple es pot veure a la web de Creu Roja i quan aquesta ONG i d’altres, como ara Caritas, augmenten la seva feina per arribar allà on les administracions públiques no arriben, no deixa de ser estrany que la notícia que dia rere dia ocupa els mitjans sigui la modificació o no de l’Impost de Successions.
És per mi paradoxal que, quan tanta i tanta gent està justificadament preocupada pel seu futur immediat, i quan el problema és trobar recursos públics per a ajudar-la, sembli que el gran problema del país és que els que tinguin la sort d’heretar paguin molts o pocs impostos, i l’objectiu número ú la rebaixa de la suma a pagar, és a dir, la disminució dels recursos públics. Ja voldrien, ja, pagar Impost de Successions tots aquells a qui la crisi afecta directament!
M’acuso a mi mateix d’haver contribuit a aquest fet, ja que he escrit més de l’Impost de Successions que de la crisi i les seves conseqüències, però en el meu descàrrec he de dir que el que feia era contestar les campanyes que des de fa un temps algú està finançant amb la connivència de molts mitjats de comunicació, que al cap i a la fi són els que ens marquen quin tema toca o no toca, que diria el MH Jordi Pujol.
Un exemple: amb total seguretat avui s’aprovarà al Parlament de Catalunya la Llei de Pressupostos que inclourà una despesa superior a 5.000 milons d’euros per tal de finançar el paquet de les aproximadament trenta mesures pactades pel Govern amb Patronal i Sindicats per tal de reactivar l’economia i l’ocupació.
Una bona notícia, i una notícia important, importantíssima, de la que les mitjans en parlen (només faltaria), sí, però … creieu que ha ocupat cap portada? Jo no n’he vist cap, les que he vist parlen de les coses que, pel que sembla, són les realment importants: una és el Barça (cosa que no em sembla malament, no cal confondre els conceptes, en una portada poden anar diverses notícies), i l’altra, en la que coincideixen si no tots, la majoria d’ells, l’endevineu?
Ho heu encertat, efectivament el tema econòmic estrella del dia és l’Impost de Succesions. A qui l’importen els 5.000 milions del pla anticrisi?
Després es diu, i de vegades amb raó, que els partits polítics no s’ocupen dels problemes que de veritat preocupen la gent, però potser més que això ens hauria de preocupar qui marca l’agenda als partits polítics, i per quins interessos. En aquesta vida res no és casual.
Consultes i mentides
11 dic
Ara fa un parell de mesos, amb motiu del celebrat a Arenys de Munt, vaig referir-me al tema del que aleshores van anomenar referèndum per la independència, i que ara de forma més assenyada en diuen consultes, des d’una perspectiva que en podríem dir lúdica. No repetiré el que ja vaig escriure, però si que, quan manquen un parell de dies per tal que a 161 municipis de Catalunya tinguin lloc consultes del mateix tipus, voldria deixar per escrit algunes reflexions:
- No nego a ningú el dret de desenvolupar les activitats que cregui més convenients per a aconseguir, sempre de forma pacífica i amb respecte a la legalitat, els seus objectius. En conseqüència, si les persones que volen una Catalunya independent creuen que promoure aquestes consultes els ajuda a avançar en el seu camí, no hi tinc res a dir.
- Pel mateix motiu, defenso el dret de la ciutadania a participar-hi, igual que el dret a no participar-hi. Els que promuen aquestes activitats no poden exigir de ningú la seva participació en una activitat privada i partidària.
- El resultat d’aquestes consultes (que d’altra banda ja ens podem suposar) no representarà de cap manera la voluntat del poble de Catalunya. Dit d’una altra forma, no són un referèndum. En aquestes consultes es fa campanya per la participació i pel sí, i ningú, llevat d’algun grupúscul descontrolat (que el que fa és sumar vots precísament al contrari), fa campanya pel no ni per la no participació. I si a algú li passa pel cap de dir que no ho fan perquè no volen, la resposta és clara, i està al punt 2: ningú pot ser obligat a participar de cap forma en aquesta activitat privada.
Dit això, dos apunts més:
Coincideixo plenament amb en el que ha dit en Joan Ferran, ja ho he dit moltes vegades: TV3 i en general els mitjans de la Corporació sobredimensionen aquestes consultes, donant-les una publicitat gratuïta que molts voldrien, més enllà del simple interés informatiu. Llàstima no es tracti amb el mateix interés l’activitat del President de la Generalitat, per exemple. I el penúltim exemple el tenim aquest matí amb el programa “Els Matins de TV3″ on s’ha tractat abastament el tema, amb enquesta inclosa (resultat, 91% sí, 9% no, el que no sabem és quanta gent ha votat, i pel que sembla a molts no els importa).
Ja començo a estar fart d’en López Tena, que ha perdut el nord completament fa temps, com he denunciat en d’altres ocasions. L’última d’aquest pressumpte jurista la podeu llegir en una entrevista a El Singular Digital. Diu:
El PSC ha deixat de banda la seva tradició democràtica de lluita contra el franquisme i ara està fent servir mètodes d’intimidació perquè la gent no vagi a votar.
Està fent una campanya de por a la gent gran, a la nova immigració… Volen posar pals a les rodes amb actuacions que, a vegades, freguen la més absoluta de les il•legalitats. Els socialistes han oblidat la seva tradició i origen democràtic per actuar com en el seu moment ho feien els partidaris de la dictadura.
Doncs bé, senyor meu, vostè hauria de saber millor que ningú que la intimidació és un delicte, així que si té cap prova que el PSC ha intimidat algú per tal que no voti, vagi al Jutjat de Guàrdia, si no, calli.
I encara que no sigui delicte, tampoc és veritat que el PSC estigui fent una campanya de por ni amb gent gran ni amb nova immigració, i qui afirmi el contrari ho haurà de demostrar. Altre cosa és que ell pensi que aquests sectors seran menys receptius a la seva proposta, però això no és culpa nostra, potser és que veuen menys TV3.
Los tontos (o más bien malintencionados) y el dedo
28 nov
Hay un adagio que dice que cuando el sabio señala la luna (o el cielo), el tonto mira el dedo. Y creo que eso es algo de lo que ha pasado en los últimos días, aunque en este caso creo que los tontos son más malintencionados que otra cosa.
El jueves se produjo un hecho histórico con la publicación de un editorial conjunto de los doce diarios editados en Catalunya. Pero eso solo fue el primer paso de algo mucho mayor, puesto que dicho editorial fue reproducido y asumido por una buena parte de la blogosfera catalana (entre la que me encuentro), de un amplio abanico de tendencias políticas, en un movimiento impulsado por Ruben Novoa y por el amigo y compañero Jose Rodríguez, que lo explica hoy en su blog. Se unieron también a él otros medios de comunicación (el mismo día Catalunya Ràdio, RAC 105 y COM Ràdio, luego otros medios), partidos políticos, universidades y multitud de entidades de la sociedad civil catalana (asociaciones de vecinos, colegios profesionales, entidades empresariales, etc.), como explica hoy El Periódico, y la iniciativa gozó también del apoyo popular según las encuestas efectuadas por diversos medios de comunicación.
Y ante ello, en lugar de preguntarse cómo era posible que personas y entidades de tan diversas tendencias se unieran en defensa de una misma idea, qué era eso que los unía, los comentaristas y los medios de la caverna mediática se dedicaron, como siempre, a la descalificación y al insulto, con palabras tan fuera de lugar (aunque muy propias de esta gente) como franquista, nazi, manipulación y otras lindezas. Todo menos considerar que quizás sus motivos no son espurios, que quizás no les falte razón, porque piensan que la razón es patrimonio suyo.
Lo que decía, en vez de mirar la luna, que sería el rechazo colectivo a un hipotético recorte del Estatut aprobado por el pueblo de Catalunya, los malintencionados, que no tontos, miran al dedo, que sería la manera en que dicho rechazo se expresa. Y suerte que no pueden cortarlo.
La dignidad de Cataluña
26 nov
Reproduzco a continuación, igual que El blog de Miguel Iceta, de dónde lo transcribo, y otros blogs, el editorial que, en una iniciativa sin precedentes, publican de forma conjunta doce diarios editados en Catalunya (Avui, Diari de Girona, Diari de Tarragona, Diari de Terrassa, Diari de Sabadell, El 9 Nou, El Periódico de Catalunya, El Punt, La Mañana, La Vanguardia, Regió 7 y Segre), y cuyo contenido suscribo.
La dignidad de Catalunya
Después de casi tres años de lenta deliberación y de continuos escarceos tácticos que han dañado su cohesión y han erosionado su prestigio, el Tribunal Constitucional puede estar a punto de emitir sentencia sobre el Estatut de Catalunya, promulgado el 20 de julio del 2006 por el jefe del Estado, rey Juan Carlos, con el siguiente encabezamiento: “Sabed: Que las Cortes Generales han aprobado, los ciudadanos de Catalunya han ratificado en referéndum y Yo vengo en sancionar la siguiente ley orgánica”. Será la primera vez desde la restauración democrática de 1977 que el Alto Tribunal se pronuncia sobre una ley fundamental refrendada por los electores.
La expectación es alta
La expectación es alta y la inquietud no es escasa ante la evidencia de que el Tribunal Constitucional ha sido empujado por los acontecimientos a actuar como una cuarta cámara, confrontada con el Parlament de Catalunya, las Cortes Generales y la voluntad ciudadana libremente expresada en las urnas. Repetimos, se trata de una situación inédita en democracia. Hay, sin embargo, más motivos de preocupación. De los doce magistrados que componen el tribunal, sólo diez podrán emitir sentencia, ya que uno de ellos (Pablo Pérez Tremps) se halla recusado tras una espesa maniobra claramente orientada a modificar los equilibrios del debate, y otro (Roberto García-Calvo) ha fallecido.
De los diez jueces con derecho a voto, cuatro siguen en el cargo después del vencimiento de su mandato, como consecuencia del sórdido desacuerdo entre el Gobierno y la oposición sobre la renovación de un organismo definido recientemente por José Luis Rodríguez Zapatero como el “corazón de la democracia”. Un corazón con las válvulas obturadas, ya que sólo la mitad de sus integrantes se hallan hoy libres de percance o de prórroga. Esta es la corte de casación que está a punto de decidir sobre el Estatut de Catalunya. Por respeto al tribunal –un respeto sin duda superior al que en diversas ocasiones este se ha mostrado a sí mismo– no haremos mayor alusión a las causas del retraso en la sentencia.
Avance o retroceso
La definición de Catalunya como nación en el preámbulo del Estatut, con la consiguiente emanación de “símbolos nacionales” (¿acaso no reconoce la Constitución, en su artículo 2, una España integrada por regiones y nacionalidades?); el derecho y el deber de conocer la lengua catalana; la articulación del Poder Judicial en Catalunya, y las relaciones entre el Estado y la Generalitat son, entre otros, los puntos de fricción más evidentes del debate, a tenor de las versiones del mismo, toda vez que una parte significativa del tribunal parece estar optando por posiciones irreductibles. Hay quien vuelve a soñar con cirugías de hierro que cercenen de raíz la complejidad española. Esta podría ser, lamentablemente, la piedra de toque de la sentencia.
No nos confundamos, el dilema real es avance o retroceso; aceptación de la madurez democrática de una España plural, o el bloqueo de esta. No sólo están en juego este o aquel artículo, está en juego la propia dinámica constitucional: el espíritu de 1977, que hizo posible la pacífica transición. Hay motivos serios para la preocupación, ya que podría estar madurando una maniobra para transformar la sentencia sobre el Estatut en un verdadero cerrojazo institucional. Un enroque contrario a la virtud máxima de la Constitución, que no es otra que su carácter abierto e integrador.
Los pactos obligan
El Tribunal Constitucional, por consiguiente, no va a decidir únicamente sobre el pleito interpuesto por el Partido Popular contra una ley orgánica del Estado (un PP que ahora se reaproxima a la sociedad catalana con discursos constructivos y actitudes zalameras). El Alto Tribunal va a decidir sobre la dimensión real del marco de convivencia español, es decir, sobre el más importante legado que los ciudadanos que vivieron y protagonizaron el cambio de régimen a finales de los años setenta transmitirán a las jóvenes generaciones, educadas en libertad, plenamente insertas en la compleja supranacionalidad europea y confrontadas a los retos de una globalización que relativiza las costuras más rígidas del viejo Estado nación. Están en juego los pactos profundos que han hecho posible los treinta años más virtuosos de la historia de España. Y llegados a este punto es imprescindible recordar uno de los principios vertebrales de nuestro sistema jurídico, de raíz romana: Pacta sunt servanda. Lo pactado obliga.
Hay preocupación en Catalunya y es preciso que toda España lo sepa. Hay algo más que preocupación. Hay un creciente hartazgo por tener que soportar la mirada airada de quienes siguen percibiendo la identidad catalana (instituciones, estructura económica, idioma y tradición cultural) como el defecto de fabricación que impide a España alcanzar una soñada e imposible uniformidad. Los catalanes pagan sus impuestos (sin privilegio foral); contribuyen con su esfuerzo a la transferencia de rentas a la España más pobre; afrontan la internacionalización económica sin los cuantiosos beneficios de la capitalidad del Estado; hablan una lengua con mayor fuelle demográfico que el de varios idiomas oficiales en la Unión Europea, una lengua que en vez de ser amada, resulta sometida tantas veces a obsesivo escrutinio por parte del españolismo oficial, y acatan las leyes, por supuesto, sin renunciar a su pacífica y probada capacidad de aguante cívico. Estos días, los catalanes piensan, ante todo, en su dignidad; conviene que se sepa.
Estamos en vísperas de una resolución muy importante. Esperamos que el Tribunal Constitucional decida atendiendo a las circunstancias específicas del asunto que tiene entre manos –que no es otro que la demanda de mejora del autogobierno de un viejo pueblo europeo–, recordando que no existe la justicia absoluta sino sólo la justicia del caso concreto, razón por la que la virtud jurídica por excelencia es la prudencia. Volvemos a recordarlo: el Estatut es fruto de un doble pacto político sometido a referéndum. Que nadie se confunda, ni malinterprete las inevitables contradicciones de la Catalunya actual.
Solidaridad catalana
Que nadie yerre el diagnóstico, por muchos que sean los problemas, las desafecciones y los sinsabores. No estamos ante una sociedad débil, postrada y dispuesta a asistir impasible al menoscabo de su dignidad. No deseamos presuponer un desenlace negativo y confiamos en la probidad de los jueces, pero nadie que conozca Catalunya pondrá en duda que el reconocimiento de la identidad, la mejora del autogobierno, la obtención de una financiación justa y un salto cualitativo en la gestión de las infraestructuras son y seguirán siendo reclamaciones tenazmente planteadas con un amplísimo apoyo político y social. Si es necesario, la solidaridad catalana volverá a articular la legítima respuesta de una sociedad responsable.
Cuando las buenas noticias no son noticia
9 nov
Recuerdo que cuando yo era niño (ya ha llovido), existía un semanario, de nombre El Caso, que durante muchos años (desde 1952) se especializó en informar, con un notable éxito de ventas, de los sucesos de la España franquista, o al menos de los que el régimen permitía contar. Luego, ya bien entrada la democracia, su estela se fue desvaneciendo, hasta la desaparición hace veintidós años (a quien le interese, puede leer más sobre El Caso en Público y El País).
Desde hace ya algún tiempo, creo que casi todos los medios de comunicación son El Caso, y supongo que es precísamente eso lo que justifica su desaparición. Los medios, ya sean gráficos, hablados o escritos, priman las noticias negativas, y cuanto más truculentas mejor, por encima de las positivas, y hay días que los titulares de muchas publicaciones o programas informativos parecen más un parte de guerra que otra cosa. ¿Hay ahora más noticias negativas que antes? Creo que no. Hay, o llegan a los medios, más noticias, así en general, tanto buenas como malas, y que los medios comuniquen unas u otras depende de lo que quieren transmitir, o de lo que creen que su audiencia quiere recibir (aunque a menudo esto es un pez que se muerde la cola, porque la audiencia espera aquello a lo que está acostumbrada).
Por ello creo que vale la pena remarcar las buenas noticias, aun cuando solo sean buenas noticias en términos relativos, como la que se desprende del reportaje que leí en el último número de la revista Tráfico y Seguridad Vial, editada por la Dirección General de Tráfico, que tengo la fortuna de recibir en calidad de subscriptor consorte desde que mi esposa tiene carnet de conducir (por cierto, a partir de enero la edición en papel deja de ser gratuita con carácter general, pero nos queda la edición digital).
El reportaje en cuestión se refería a la disminución de fallecimientos por accidente de tráfico en la campaña de Verano de 2009, que ha arrojado cifras similares a las de 1963. Es una buena noticia muy relativa, por cuanto la pérdida de 377 vidas, considerada en forma aislada, es indudablemente un mala, una muy mala noticia. Pero si lo comparamos con los años anteriores, podemos comprobar que hay que ir hasta 1963 (cuando había 1,7 millones de coches, en lugar de los 30 actuales) para encontrar cifras similares (398 fallecidos) y que estamos muy, muy lejos de las puntas de siniestralidad que se registraron en 1989 (1378 fallecimientos), 1991 (1276) o 1987 (1188), lo que significa que se han dejado de perder muchísimas vidas, y esas vidas “salvadas”, sí son una buena noticia, de la que tod@s debemos felicitarnos sin lugar a dudas.
No deja de ser curioso como nuestra sociedad valora de forma muy diferente las muertes en función de su causa y/o de sus circunstancias. Se le da más importancia al fallecimiento de 20 personas a la vez en un accidente de tren (aunque solo ocurra uno en un año) que al de cientos de ellas (o en algunos años miles) en muchos accidentes de coche. Por no hablar de las muertes que tienen su en origen actos delictivos, y especialmente terroristas. Y digo yo ¿no es un terrorista el que coge el coche hasta arriba de alcohol y drogas? ¿no carece por igual de sentido la muerte de una víctima del terrorismo que la provocada porque alguien conducía a la vez que sostenía el móvil y perdió el control del vehículo?
Hemos mejorado mucho, pero nos queda mucho camino por recorrer hasta alcanzar el utópico objetivo de la siniestralidad cero. Y este camino es por un lado el camino de la mejora de los vehículos, de la mejora de las vías y de su señalización, y por el otro el de la concienciación, de la educación, y también el camino de la sanción para quien incumpla las normas. Y si hace falta castigar incumplimientos graves con penas privativas de libertad (según la misma revista hay 691 personas en la cárcel por delitos de tráfico y seguridad vial), bienvenido sea, si ello sirve para salvar vidas.
