PSOE i PP no són el mateix per CiU

Ara ja fa uns anys, a les acaballes de la presidència de Felipe González, l’aleshores Coordinador General d’Izquierda Unida, Julio Anguita, va fer popular la teoria de les dues ribes. Segons aquella teoria, i pel que feia a la defensa dels drets dels treballadors, IU estava en una riba, i PP i PSOE estavan a l’altra. Per tant, trobant-se PP i PSOE a la mateix riba, tan legítim era per IU pactar amb un com amb l’altre, indistintament. Aquesta teoria li va servir d’excusa, de coartada, per a practicar allò que tant l’agradava i que popularment es va conèixer com la pinça, i que consistia en aliar-se amb el PP contra el PSOE, fins que va aconseguir que el PP arribés al poder.

Però malgrat ser reconegut com el pare de la criatura, no ha estat Julio Anguita l’únic que ha aplicat aquesta teoría. Convergència i Unió, des de sempre, ha defensat que PSOE i PP són el mateix, que la seva posició en relació amb Catalunya és similar, que quan els convé s’alien per perjudicar Catalunya, i que per tant, CiU (en aquest paper que ningú els ha donat però que ells s’autoadjudiquen de defensors de Catalunya) tant pot pactar amb un com amb l’altre, ja que és indiferent. Això ho han dit sempre, i ho continuen dient ara de forma insistent. Si precindíssim de que defensar que PSOE i PP fan el mateix en relació a Catalunya és negar les evidències (com per exemple que un va votar a favor de l’Estatut i l’altre no només va votar en contra, sinó que el va portar al Tribunal Constitucional, després de recòrrer les espanyes recollint signatures en contra seva), la postura de CiU, qui a l’igual que Anguita fa servir la teoria com a coartada per aliar-se amb el PP en contra del PSOE, podria ser legítima. Però els fets no confirmen la teoria.

Anem a veure quins fets han acompanyat aquesta posició teòrica de CiU durant els darrers quinze anys:

  • a les investidures, CiU va votar favorablemente les dues investidures de José María Aznar (2 de 2) i no ho va fer amb les dues de José Luis Rodríguez Zapatero (0 de 2).
  • als pressupostos, CiU va votar favorablement tots els pressupostos presentats pels governs José María Aznar, menys l’últim, per allò de que venien eleccions i calia desmarcar-se (7 de 8), mentre que a data d’avui no ha votat cap dels sis pressupostos presentats pels governs José Luis Rodríguez Zapatero (0 de 6), i ja ha manifestat que no ho farà amb el de 2011 (per tant, 0 de 7).

Déu n’hi do, trobo que per ser indiferent amb qui pactar, per considerar que tan és l’ún com l’altre, l’actuació de CiU ha estat una mica esbiaixada, no? Però, per si algú en tenia dubtes, l’inefable Felip Puig es va encarregar d’esbandir-les fa algunes setmanes, quan públicament va demanar al PNB que no votés a favor dels pressupostos per tal de fer caure el Govern de Rodríguez Zapatero. Perquè si el govern de Zapatero caigués, què passaria? Doncs no tindriem un altre govern del PSOE, per molt que ens ho vulgui fer creure, tindriem eleccions anticipades i, si hem de fer cas dels sondejos, un govern del PP. Queda clar, per tant, que el Sr. Puig i CiU prefereixen un govern del PP a Espanya, no cal dir res més.

No critico la posició de fons de CiU. És legitim que consideri (jo també ho crec) que té més coses en comú amb el PP que amb el PSOE, perquè tots són partits de dreta (amb persones de centredreta) amb unes posicions molt similars en temes econòmics i socials. I el que teòricament els separa, que és el tema nacional, perquè tots dos diuen ser nacionalistes de nacions diferents, passa a un segon (o tercer, o quart) terme quan del que es tracta és de les coses serioses, de les garrofes. No en va el darrer govern de CiU a Catalunya va gaudir del suport, tan evident com inconfessable, del PP.

Reitero, CiU està en el seu dret de pactar amb qui vulgui, i de fer-ho amb el PP per considerar que les seves idees són més a prop d’aquest que del PSOE, igual que hi ha partits (com el BNG, per exemple) que tenen més coses en comú amb el PSOE que amb el PP i per aquesta raó no els tracten igual (el que no vol dir que, alguna vegada, no puguin coincidir en una votació, només faltaria). Res a dir. El que critico és que ens intentin prendre el pèl, predicant de cara a la galeria una equidistància que les seves accions demostra que no existeix. Tots sabem que, llevat d’entre els seus votants, el PP està molt mal vist a Catalunya (s’ho ha guanyat a pols amb les seves accions), i que per tal d’acceptar que és el seu soci preferent, CiU hauria de tenir una valentia que ja ha demostrat abastament que li manca, però tampoc crec que sigui bo intentar mantenir una aparença que els fets contradiuen un dia sí i l’altre també.

Article publicat a Catalunya Press en català i en castellà.

Facebooktwittergoogle_plusredditpinterestlinkedinmail

Quan el joc no és tan net

Tothom sembla coincidir a la xarxa que, de cara a les properes eleccions autonòmiques (i sempre, diria jo), és desitjable que a la xarxa es practici el joc net, utilitzant els seus mitjans de forma honesta i correcta.

Malauradament, i com sovint passa, la praxis no coincideix amb la teoria, i cada dia veiem exemples del que no és que no sigui joc net, és que és joc brut, brutíssim. Vàrem tenir un exemple fa uns dies quan, arran de la campanya El Canvi Real promoguda pel PSC per a posar en valor la feina realitzada pel Govern presidit per José Montilla, algú va llençar una contracampanya amb un blog i un usuari de twitter que, fent servir aquest lema, posava en dubte els assoliments del govern. Compte, que ningú es confongui, és del tot legítim posar en qüestió les xifres que es donen a la campanya, contrastar-les amb d’altres i, d’aquesta forma, deixar les coses clares a la ciutadania. El que no és en absolut legítim, i és una mala pràctica, és fer-ho de forma anònima, sense possibilitat, per tant de contrastar res amb ningú.I per si això no fos prou dolent, el company José A. Donaire va poder esbrinar (ho comenta també Jose Rodríguez) que càrrecs de CiU coneixien i van difondre des del moment inicial (i inclús abans) l’esmentada pàgina, el que fa sospitar una innegable relació amb el seu contingut, no sé si en qualitat d’actors materials, intel·lectuals o simples inspiradors, i així els ho va dir. Tampoc no ens pot estranyar vist que el seu us a Twitter del hashtag #elcanvireal en la contracampanya coincidia amb el de l’usuari “fantasma”.

Reitero, per si a algú no li queda clar: crítica sí, tota, anònima no, i no només perquè al meu parer denoti covardia, sinó perquè fa impossible contrastar opinions i dades (clar que qui sap que les seves dades són inventades és normal que no les signi ni les vulgui contrastar).

Un altre exemple més recent d’aquest joc brut el tenim a la creació d’un usuari de Twitter que es fa passar pel President Montilla (amb el senzill sistema de canviar una lletra del cognom) sense tenir-hi res a veure, el que en el argot es diu un fake, i dedicar-se a fer comentaris pretesament graciosos amb ell. Jo no li veig la gràcia, la veritat, jo podria crear l’usuari @ArturMass o @JPugcercos, posar-hi la foto del Bruno Oro o del Cesc Casanovas (els seus imitadors del Polònia) i apa, som-hi. I? Quin sentit tindria? Per mi, cap. Què aportaria al debat polític? Res. Com motivaria al ciutadà a participar en política? De cap manera.

I, novament, un aclariment, m’agrada la paròdia, sóc fidel seguidor del Polònia, que de vegades em fa més gràcia, de vegades menys i de vegades em fa exclamar Què cab…ns !!! (llegeixi’s amb accent Queco Novell imitant Pasqual Maragall). Però ells no s’emparen en l’anonimat, van de cara, tots saben qui hi ha darrera, encara que es disfressin (el Toni Soler i el seu equip). Però no sabem, encara que ens ho poguem imaginar, qui hi ha al darrere d’aquest i d’altres fakes.

Però bé, no sé per què hauríem d’esperar joc net a la xarxa de qui fora de la xarxa tampoc no el practica. I això que ho tenen guanyat, segons diuen, no vull pensar què farien si no fos així.

Ara que, per propaganda, prefereixo la de P-Machinery allà pels ’80:

Facebooktwittergoogle_plusredditpinterestlinkedinmail

La mentida com estratègia

Alicia Sánchez Camacho assegura que si el PP és decisiu (vol dir si CiU els necessita per governar)

els immigrants no tindran drets addicionals als catalans, de manera que (…) revisarà la política d’ajudes i serveis socials

Si el cap encara em funciona, i crec que sí, i tot i que no ho afirma directament perquè li deu fer cosa mentir en plan descarat (potser pensa que si només ho insinua s’estalviarà l’infern, perquè el que està clar és que el seu partit les lleis terrenals se les passa per on vol), està insinuant que en l’actual política d’ajudes i serveis socials els immigrants tenen drets addicionals als catalans.

Això no és nou, ja fa temps que circula, si bé jo no ho havia sentit de boca d’un responsable polític. A mi, per exemple, m’ha arribat per diverses persones, la notícia fidedigna (segons el seu transmissor, que ja podeu pensar de quin peu calçava) de que els negocis regentats per immigrans no paguen IAE. Deixant de banda la qüestió tècnica de que avui dia les persones físiques no paguen IAE, independentment de la seva nacionalitat, i de que cap activitat el paga durant els dos primers anys d’exercici, és evident que això, com tantes altres coses, és mentida.

Cal dir-ho alt i clar:

Repto a la Sra. Sánchez Camacho o a qualsevol a que em presenti una sola política d’ajudes i serveis socials respecte de la qual els immigrants tinguin més drets que els catalans per sol fet de ser immigrants sense cap altra consideració

Cosa diferent és que els immigrants es trobin majoritàriament entre els destinataris d’aquests ajuts perquè el seu nivell econòmic és en general més baix, però la causa és econòmica, no lligada al seu origen autòcton o forani. I, al marge de mentides, està clar que cal estudiar si les polítiques d’ajut són prou justes, perquè de vegades qui està més malament rep l’ajuda i el que també està malament, però no tant, no rep res. Però aquest debat ha de deixar al marge qüestions d’origen i centrar-se estrictament en les necessitats de les persones.

Com ja vaig denunciar, utilizar la immigració com arma és, a banda de covard, molt lleig, i també perillós, perquè pot crear un monstre que esdevingui incontrolable.

Facebooktwittergoogle_plusredditpinterestlinkedinmail

Política per a “dummies”

Sovint la simplicitat dels missatges d’alguns partits polítics em fan pensar que van adreçats a persones sense el temps, la capacitat o les ganes d’analitzar-los, perquè si ho fessin, fora impossible no adonar-se de la seva poca consistència, i segurament retornarien en forma negativa, com un bumerang, als seus emissors. Són el que podriem anomenar missatges per a “dummies”.

Un dels més típics darrerament és el que culpa el govern (de Barcelona, de Catalunya o d’Espanya, depenent de qui ho digui, perquè, i això és ben curiós, persones del mateix partir assenyalen diferent culpable segons convingui) dels efectes negatius de la crisi: atur, problemes financers d’empreses i famílies, etc. Tant se val que la crisi sigui mundial, tant se val que les seves conseqüències també ho siguin, tant se val que als seus origens trobem actuacions de grups de poder més propers als partits que ara critiquen que no als qui governen. Tant se val, es reciten les xifres de l’atur, les dels concursos de creditors, o qualsevol altre indicador negatiu, com a prova fefaent de la incapacitat del govern de torn, sense preocupar-se per res d’establir un nexe causal entre les accions (o les inaccions) de cada govern i el que ells volen fer-nos creure que és el resultat, aplicant el que en termes jurídics és diu responsabilitat objectiva.

Si cal, inclús es posen apocal·liptics, i acusen al govern d’ensorrar el país, com ahir feia Duran i Lleida al Consell Nacional de Convergència (bé, si per ell és ensorrar haver intentat de recuperar part del retard acumulat, intentant fer en set anys el que ells no van fer en vint-i-tres, ja sabeu que ens espera si guanyen).

Trobo a faltar explicacions i alternatives. Voldria sentir de boca de la oposició què és el que ells farien que els governs actuals no hagin fet, o què farien de forma diferent, i perquè això solucionaria (o contribuiria a solucionar) el problema en qüestió. No generalitats, no lemes, no propaganda. Actuacions concretes, explicades detalladament. Potser no estariem d’acord en si aquestes mesures alternatives millorarien o empitjorarien la situació, però si més no tindríem una base de discusió.

És una mica el que passa amb els independentistes, que no deixen de repetir com un mantra que la independència és una mena de pedra filosofal, solució de totes les nostres penes, per la sola raó de que els diners que ara ens roba (en la seva terminologia) Espanya, ens els quedariem nosaltres. I punt. Un altre missatge per a “dummies” que ignora bona part dels aspectes del tema, limitant-se a oferir un futur de llet i mel.

Potser tot és causat perquè és molt més fàcil atacar que ser positiu. Molt més fàcil destruir que fer propostes. Serà per això que, per exemple, a Barcelona únicament sentim crítiques al que fa el govern de Jordi Hereu, o de com és de dolent aquest noi, sense tenir l’ocasió de saber què farà el Sr. Trias si per una d’aquelles casualitats de la vida arriba a guanyar o per què ell seria millor alcalde (clar que tenint el currículum que té el Sr. Trias, on les úniques coses a assenyalar són els seus intents privatitzadors de la sanitat i el seu recolzament incondicional a José Maria Aznar al congrés, segurament jo també l’amagaria).

Facebooktwittergoogle_plusredditpinterestlinkedinmail

L’IVA no era tan ferotge

Fa uns mesos, quan es va aprovar l’augment de l’IVA (dos punts el tipus general, un el reduït, zero el superreduït), els profetes de l’apocal·lipsi peperoconvergents de costum van apressar-se a llençar pronòstics de com de malament afectaria això a l’economia, de com faria pujar els preus, dels pobres pensionistes i persones amb rendes baixes (com si alguna vegada els haguessin importat) i el blablabla habitual de què dolents són aquests que governen i que bé que ho farien ells si governessin, que no hi hauria ni crisi, ni aturats, ni res dolent.

Ja vaig dir aleshores que la mesura, pressa no per caprici, sino com un element més de reducció del dèficit (d’algun lloc han de sortir els diners), no havia d’afectar els preus d’una manera important, llevat dels casos concrets en que els llestos, dels que aquí en tenim a balquena, d’altra banda, aprofitessin per augmentar el seu marge amb aquesta excusa, però ells van seguir a la seva.

Doncs bé, ahir es va publicar l’IPC del juliol, primer mes amb els nous tipus d’IVA. I, com era d’esperar, la cosa no ha estat per tant. El mes de juliol, a causa de les rebaixes, és un mes en el que els preus disminueixen, i juliol de 2010 no ha estat una excepció, amb una rebaixa de 0,488 punts respecte de juny. Sí, aquesta rebaixa és una mica inferior a la dels anys anteriors, però tampoc excessivament. La sèrie és aquesta:

2003 2004 2005 2006 2007 2008 2009 2010
-0,568 -0,713 -0,593 -0,600 -0,750 -0,520 -0,915 -0,488

Com es pot veure, la xifra de 2010 és la menor de la sèrie, però a poca distància de 2008, 2005 o 2003, quan no va haver cap pujada semblant.

I no, no és que jo sigui molt llest, era una qüestió purament matemàtica, ja que si l’augment de preu associat a l’augment del tipus d’IVA era de l`1,72% en els gravats al tipus general, 0,93% en els gravats a tipus reduït i zero a la resta, malament podia això afectar taaaaaaaant la butxaca dels consumidors. Si a això afegim que molts establiments han absorbit l’impacte d’aquest augment de l’IVA (que segurament aniran repercutint esglaonadament al llarg del temps) no és estrany que l’augment real de preus hagi estat molt inferior al que jo mateix pronosticava. De fet, els preus estan ara aproximadament a nivell de juny de 2008 (obviament, em refereixo a l’IPC, els preus concrets estaran uns més alts d’altres més baixos).

En fi, que la veritat és tossuda, la mentida té les cames molt curtes, i els fets, com sempre fan, han vigut a posar a cadascun al seu lloc. Ara només cal esperar a veure quin és el proper papu que troben per espantar-nos.

Facebooktwittergoogle_plusredditpinterestlinkedinmail