Desconnexió? Ja, ara hi vaig

Baños i d'altres al TSJC

(fotografia e-noticies.cat)

Digueu-me ingenu, però, no era ahir el dia ideal per a començar aquesta desconnexió de la que alguns porten temps parlant? No era el dia ideal per a desobeïr? Per a fer gestos de ruptura? Què feien Rigau i Ortega acceptant el requeriment d’un tribunal espanyol i presentant-se mansament a declarar? I a sobre per a treure’s les puces del damunt i, en comptes d’assumir la seva actuació en relació amb el 9N (que en això consisteix la desobediència), mantenir que no van vulnerar la llei i derivar la responsabilitat cap als voluntaris (responsabilitat que, aclareixo per tal que ningú no s’emocioni, mai serà jurídica, perquè els voluntaris no van desobeir res).

Item més, què feia en Baños allà, participant en aquest acte de submissió, per molt que aixequès el puny. No figura que la condició de la CUP per a pactar era començar la ruptura, i com a primer pas no acatar sentències del Tribunal Constitucional? Ningú veu que això d’ahir, presentar-se a declarar, era acatar una resolució del Tribunal Constitucional, perquè sense ella, sense la resolució que pretenia impedir la consulta, la citació del TSJC no tindria sentit? A què juguen? A qui volen continuar enredant, tres anys després?

Per què no diuen el que és un secret a veus? Per exemple, que això no va enlloc. Que no hi haurà desconnexió, ni ruptura, ni res de res. Que tot és un paripé fent bona aquella dita tan nostra de que “qui dia passa, any empeny”. Ja aniria essent hora, portem massa temps perdut.

Facebooktwittergoogle_plusredditpinterestlinkedinmail

El món ens mira

Una de les frases indepes més repetida, un dels seus mantres, és que “el món ens mira”, com si tothom visquès pendent del que aquí passa (és un dels vessants del sentiment de superioritat que alguns arrosseguen). Jo tinc els meus dubtes, perquè crec que el món, els ciutadans i ciutadanes del món, no estan massa interessats en el que passa lluny de les seves fronteres, llevat que siguin catàstrofes (naturals o provocades per l’home) o similars, i això aplica no només a Catalunya, sinó en general.

Altra cosa és que els mitjans de comunicació informen, com és la seva obligació (perquè no a tot arreu són la veu del seu amo), de tots els esdeveniments, encara que no siguin catastròfics, i per tant, també d’unes eleccions, siguin autonòmiques o pleibiscitàries i altres qüestions que poden tenir interés per a la ciutadania.

El que passa és que, malgrat els llibres regalats, malgrat les performances castelleres, malgrat els diners llençats en pseudoembaixades o en el diplocat, i tota la resta de campanyes que hem pagat entre tots en comptes de dedicar els diners a altres necessitats per mi més importants i més urgents, el que “el món” veu sobre el prusés no sembla agradar-li massa, i provoca de tot menys simpatia. De vegades opinions crítiques, de vegades burles … però simpaties, poques.

Ho podem veure en dos exemples propers (tant en el temps com en l’espai), tot i que n’hi ha molts més. Un és el gag del programa “Vaya Semanita” de la televisió pública basca, que se’n fot a base de bé d’algunes coses que aquí més d’un visionari ens han intentat fer passar com exemple de la pretesa astúcia dels nostres governants. I és que el fet que Rajoy sigui curt de gambals no els fa més llestos, no.

Un altre exemple ens el dona la tertúlia “C’est dans l’air” de la televisió pública francesa France 5, on es van poder sentir opinions força crítiques, com es pot veure en aquest fragment amb subtítols:

També podeu accedir al web del programa, o la notícia de La Vanguardia al respecte.

Definitivament, no cola.

Facebooktwittergoogle_plusredditpinterestlinkedinmail

Només depèn de nosaltres …

Una de les fal·làcies de l’independentisme, de les que més es repeteix, com un mantra, és la de que “la independència només depèn de nosaltres”. I és una de les fal·làcies més repetides perquè a la seva vessant positiva (sembla que la independència és tan senzilla que només cal desitjar-la molt fort), uneix la desqualificació de totes les alternatives que no depenen de nosaltres (és a dir, totes menys mantenir l’statu quo), de forma que no cal ni entrar a valorar-les ni, molt menys, preguntar sobre elles.

Efectivament, quan hom planteja el federalisme com l’alternativa que conjumina el millor de la independència (un nivell d’autogovern ampli i inatacable) i del manteniment de l’statu quo (l’evitació d’una ruptura amb la legalitat vigent de greus conseqüències de tot tipus), rep inequivocament la resposta de que això és inviable perquè no depèn de nosaltres, perquè més enllà de l’Ebre no hi ha federalistes, perquè a Espanya no en volen sentir a parlar, and so on, i en canvi la independència només depèn de nosaltres. Poc importa que, quan se’ls pregunta, els catalans prefereixin el federalisme a la independència o al manteniment de l’statu quo, com resulta d’aquesta enquesta publicada avui. Poc importa que, a la resta d’Espanya, cada cop més veus s’alcin optant per una solució federal, amb el PSOE al capdavant però ni molt menys en solitari (i, abans que ningú m’ho recordi, ja sé que no és fàcil i que caldrà treballar molt). Sembla que, tot i això, en aquest cas no hi ha obligació de treballar i de lluitar per fer realitat la voluntat del poble català, com semblaria coherent amb el que ens diuen dia rere dia. Sembla que això només funciona si la voluntat del poble és la que interessa als ideòlegs de la moguda (que, al final, són els de sempre), si no és així, al poble que el bombin, que tots sabem que l’invent aquest del dret a decidir només pot servir per decidir el que ells volen que decidim.

Però, tornant a l’inici, realment la independència només depèn de nosaltres? Es pot afirmar seriosament que no importa a cap efecte ni la situació preexistent, ni la legalitat espanyola, ni la legalitat internacional? Evidentment no. La independència, esdevenir un Estat, implica que els altres Estats et reconeguin com a tal (i no entro aquí, perquè no és el tema i donaria per un altre post, el fet que la meitat dels teus propis ciutadans tampoc no et reconeguin). Convertir-te en estat sobirà és, en certa manera, com fer-te soci d’un club que té reservat el dret d’admissió. No n’hi ha prou amb que tu vulguis fer-te’n soci, omplis la sol·licitud, l’enganxis la teva millor foto i acceptis abonar la quota. Cal que t’admetin. I el mateix pot dir-se, i encara amb més motius, d’altres clubs més “selectes” com pot ser la Unió Europea, que tenen establerts estrictes procediments d’admissió.

Aquí algú sortirà amb allò de no ens poden dir que no !!!. Ah, no? Per què? Hi ha alguna explicació o ens ho hem de creure com a dogma? Perquè  la crua realitat és que, malgrat els enviaments de llibres, les pancartes gegants, els castells o altres performances, cap estat ha manifestat la més mínima simpatia per la causa secessionista. Això per no dir que, tant important com el fet de l’admissió al club dels estats (i a la UE i demés organismes) és el quan i el com. I això, hipotèticament, dependria de moltes coses, entre d’altres la forma de produir-se la secessió, la majoria que li haguès donat suport … ningú vol al seu club gent que no respecta les normes, perquè igual que se n’ha saltat unes, pot saltar-se les altres, i el tothom vol és gent (estats) en que es pugui confiar.

Aquest timing i aquestes condicions són quelcom fonamental perquè podria ser que, després d’una temporada en un limb jurídic, nosaltres i les nostres empreses, haguéssim perdut la nostra posició al món, i haguéssim de començar de zero. I jo ja sé que hi ha gent a qui no l’importa assumir renúncies per tal d’aconseguir l’objectiu, crec que la majoria de catalans no s’ho pot permetre, i no crec que ningú tingui tampoc especial interès en arriscar el futur dels seus fills per tal que uns pocs puguin fer realitat el seu somni romàntic.

I no ho dic per dir-ho, perquè d’acord amb l’enquesta abans comentada (i d’altres anteriors), la majoria dels catalans opten per la negociació, inclús en cas de victòria sobiranista en unes properes eleccions, i l’opció DUI no és en absolut majoritària (és més, inclús les persones que es declaren votants de les CUP o d’ERC opten per una DUI per una exigua majoria). Al final, afortundament, resultarà que els hiperventilats són pocs, encara que fan molt de soroll.

Com jo sempre dic als clients, a la vida no hi ha res fàcil, i si algú t’està venent quelcom com molt fàcil, t’està enredant. Segur.

Facebooktwittergoogle_plusredditpinterestlinkedinmail

La relativitat de les xifres

Es curiós observar com hi ha afirmacions que sembla que no es poden discutir, que es donen per certes, malgrat els fets, de forma repetida, s’entesten en negar aquesta pretesa certesa.

Un cas clar és de la presumpta majoria independentista a Catalunya. Tot sentim sovint frases del tipus “Catalunya vol …”, “Els catalans volen (volem) …” en les que qui parla dona per acreditat que l’opció independentista és majoritària (inclús molt majoritària) a Catalunya. Però, hi ha fets que donin suport a aquesta afirmació?

Certament les tres darreres manifestacions de l’onze de setembre han estat multitudinàries, i tot i que no tothom que hi ha assistit era independentista, sí que ho era la immensa majoria. Però, per molt multitudinàries que fossin, els manifestants han oscil·lat entre el mig milió i el milió d’assistents, i a Catalunya som set milions de persones (compto també els menors que no poden votar, perquè a les manifestacions hi havia molts nens). I tot i que a aquest milió, essent molt generosos, li afegíssim un altre de gent que hauria volgut anar i per motius diversos no va poder, o que sense ser amic de les vies és independentista, podríem arribar als dos milions, menys del trenta per cent de la població, i això malgrat la propaganda institucional i el suport incondicional i descarat dels mitjans del règim (si algú té la temptació de dir-me que les xifres oficials de les manifestacions eren 1,6, 1,7 o 1,8 milions de persones, s’ho pot estalviar si no em diu també com ha fet el càlcul i, més concretament, com es poden posar 6, 7 o 8 persones en un metre quadrat desafiant les regles de la física clàssica). sí, era molta, molta gent, però de majoria, res.

Però hi ha altres evidències: recordeu que a la campanya de les darreres eleccions europees els partits independentistes demanaven un vot massiu a Catalunya, molt superior al de la resta d’Espanya, per tal d’acreditar la vocació europeista d’una hipotètica Catalunya independent? I, què va passar? Doncs que la participació a Espanya va ser del 45,84% i a Catalunya del 47,63%, una diferència inferior a dos punts i una participació inferior a la de Madrid, La Rioja o Castella-Lleó, per exemple (vull aclarir que jo vaig votar, com he votat sempre, no us penseu que feia boicot). Es tractava només d’anar a votar, a qui volguessis o en blanc, i ni així (evidentment del fracàs dels que demanaven aquest gran diferencial de participació no se’n va parlar més, no interessava).

I arribem a una altra prova, la campanya anomenada “signa un vot per la independència“. Resulta que, després de mesos recollint signatures, no només de gent que podia votar sinó també de majors de setze anys i estrangers, han presentat 720.000 firmes !!! Sí, són moltes, però … quin percentatge d’electors representen. Un 15%? Encara que ho dobléssim (un altre cop de forma generosa) tenint present que hi ha gent que potser no vol donar les seves dades però que votaria independència, tindríem un 30% !!! I això en molts mesos de feina de recollida de firmes per tot Catalunya, i pretenent que aquestes signatures fossin la justificació d’una DUI si es donava el cas !!! Ho sento, però per mi això és un fracàs, i una nova prova de que aquesta clara majoria que donen per descomptat, només existeix en els seus somnis (el que no ens estalvia, però, haver de sentir parlar d’ella com un dogma de fe).

Facebooktwittergoogle_plusredditpinterestlinkedinmail

Il·legitimitat democràtica

Sentia fa uns dies a Mariano Rajoy esmentar els deu milions de vots obtinguts a les darreres eleccions, fa poc més de quatre mesos, com a justificació per a no fer cas de les massives protestes que es preparaven contra aquesta salvatjada antisocial que alguns anomenen reforma laboral. I no és quelcom aïllat, ho deuen tenir a l’argumentaria, perquè fa només tres dies, Fatima Báñez, aquesta ministra de d’ocupació (com ara es diu el seu ministeri) que durant tota la seva vida laboral només s’ha dedicat a la política, esgrimia també els famosos deu milions de vots com a aval de l’esmentada reforma.

Cal reconèixer que, per a un observador circumstancial, la cosa podria tenir una certa lògica: aquesta gent han guanyat unes eleccions fa només quatre mesos, i per tant cal deixar-los que desenvolupin el seu programa electoral. Però en aquest cas, quelcom grinyola … Què passa si la salvatjada en qüestió no estava al seu programa electoral? I, encara més greu, què passa si durant la campanya electoral que els va portar a la victòria van afirmar expressament que en cap cas farien el que, només quatre mesos després, han fet?

“El Partido Popular no va a apoyar abaratar el despido en ningún caso … no se puede hacer una reforma laboral sin hablar con los sindicatos”

Recordeu aquestes frases? Són d’Esteban González Pons entrevistat per Ana Pastor en La 1, podeu veure’l i sentir-lo aquí:

És legítim, tot just passades unes eleccions, fer precisament el que de forma expressa i clara vas dir que no faries? Per a mi no. Es totalment inacceptable, es un frau i és antidemocràtic. El programa electoral, i el que es diu durant la campanya, és una mena de contracte entre el partit i l’electorat. Puc entendre que les circumstàncies canvien i que potser de vegades es diu que es farà tal o qual cosa que, després, no resulta possible fer. Pot passar. Però això no es pot fer quan només han passat quatre mesos des de les eleccions i les circumstàncies són les mateixes. I, molt menys, utilitzar per contestar les protestes ciutadanes l’argument de que els vots t’avalen, quan el votant, si va creure el que el PP li deia (que ja és ser crèdul, certament), pensava que estava votant un partit que en cap cas abaratiria l’acomiadament, com ara ha fet.

Es clar que, a aquestes alçades, no diré que m’estranyi, perquè el Partit Popular és, de sempre, el partit de la mentida i la manipulació. El partit que utilitza qualsevol mitjà per aconseguir el poder, des de comprar diputats a utilitzar conspiracions político-periodístiques. Que és, davant això, una o mil mentides? Pecata minuta. Això de la mentida no es accessori per als populars, està en el seu ADN. Quantes vegades han criticat una mesura quan eren oposició que després, quan són govern, implementen corregida i aumentada?

Recordeu a Soraya Sáenz de Santamaría parlant de la reforma laboral que va fer el PSOE (i que al costat d’aquesta sembla un acudit)?

O a Maria Dolores de Cospedal sobre una pressumpta amnistia fiscal que segons El Mundo preparava el govern del PSOE (que era mentida, però tant se val)?:

Mentides, mentides i més mentides … però ja veieu, elles les deixen anar tan fresques, sense que se’ls escapi el riure ni despentinar-se, i és que ningú menteix tan bé com un pepero.

Amb quina autoritat moral pot adreçar-se a la ciutadania un govern que sistemàticament l’enganya? Amb quina legitimitat pot demanar-li esforços i sacrificis? Evidentment, amb cap. I això no és bo, no ja per a ells, sinó per al país. I potser és ja temps de modificar la legislació per tal d’impedir aquestes aberracions. O això, o cada cop més gent es despenjarà del sistema, i quan això passi, quan cada cop més gent pensi que les eleccions no són la via per a expressar-se, tindrem un problema, perquè potser voldran expressar-se d’alguna altra forma menys pacífica.

Facebooktwittergoogle_plusredditpinterestlinkedinmail