Blog personal i polític de Manuel Cáceres
Entrades etiquetades amb Mentides i manipulacions
Il·legitimitat democràtica
31 mar
Sentia fa uns dies a Mariano Rajoy esmentar els deu milions de vots obtinguts a les darreres eleccions, fa poc més de quatre mesos, com a justificació per a no fer cas de les massives protestes que es preparaven contra aquesta salvatjada antisocial que alguns anomenen reforma laboral. I no és quelcom aïllat, ho deuen tenir a l’argumentaria, perquè fa només tres dies, Fatima Báñez, aquesta ministra de d’ocupació (com ara es diu el seu ministeri) que durant tota la seva vida laboral només s’ha dedicat a la política, esgrimia també els famosos deu milions de vots com a aval de l’esmentada reforma.
Cal reconèixer que, per a un observador circumstancial, la cosa podria tenir una certa lògica: aquesta gent han guanyat unes eleccions fa només quatre mesos, i per tant cal deixar-los que desenvolupin el seu programa electoral. Però en aquest cas, quelcom grinyola … Què passa si la salvatjada en qüestió no estava al seu programa electoral? I, encara més greu, què passa si durant la campanya electoral que els va portar a la victòria van afirmar expressament que en cap cas farien el que, només quatre mesos després, han fet?
“El Partido Popular no va a apoyar abaratar el despido en ningún caso … no se puede hacer una reforma laboral sin hablar con los sindicatos”
Recordeu aquestes frases? Són d’Esteban González Pons entrevistat per Ana Pastor en La 1, podeu veure’l i sentir-lo aquí:
És legítim, tot just passades unes eleccions, fer precisament el que de forma expressa i clara vas dir que no faries? Per a mi no. Es totalment inacceptable, es un frau i és antidemocràtic. El programa electoral, i el que es diu durant la campanya, és una mena de contracte entre el partit i l’electorat. Puc entendre que les circumstàncies canvien i que potser de vegades es diu que es farà tal o qual cosa que, després, no resulta possible fer. Pot passar. Però això no es pot fer quan només han passat quatre mesos des de les eleccions i les circumstàncies són les mateixes. I, molt menys, utilitzar per contestar les protestes ciutadanes l’argument de que els vots t’avalen, quan el votant, si va creure el que el PP li deia (que ja és ser crèdul, certament), pensava que estava votant un partit que en cap cas abaratiria l’acomiadament, com ara ha fet.
Es clar que, a aquestes alçades, no diré que m’estranyi, perquè el Partit Popular és, de sempre, el partit de la mentida i la manipulació. El partit que utilitza qualsevol mitjà per aconseguir el poder, des de comprar diputats a utilitzar conspiracions político-periodístiques. Que és, davant això, una o mil mentides? Pecata minuta. Això de la mentida no es accessori per als populars, està en el seu ADN. Quantes vegades han criticat una mesura quan eren oposició que després, quan són govern, implementen corregida i aumentada?
Recordeu a Soraya Sáenz de Santamaría parlant de la reforma laboral que va fer el PSOE (i que al costat d’aquesta sembla un acudit)?
O a Maria Dolores de Cospedal sobre una pressumpta amnistia fiscal que segons El Mundo preparava el govern del PSOE (que era mentida, però tant se val)?:
Mentides, mentides i més mentides … però ja veieu, elles les deixen anar tan fresques, sense que se’ls escapi el riure ni despentinar-se, i és que ningú menteix tan bé com un pepero.
Amb quina autoritat moral pot adreçar-se a la ciutadania un govern que sistemàticament l’enganya? Amb quina legitimitat pot demanar-li esforços i sacrificis? Evidentment, amb cap. I això no és bo, no ja per a ells, sinó per al país. I potser és ja temps de modificar la legislació per tal d’impedir aquestes aberracions. O això, o cada cop més gent es despenjarà del sistema, i quan això passi, quan cada cop més gent pensi que les eleccions no són la via per a expressar-se, tindrem un problema, perquè potser voldran expressar-se d’alguna altra forma menys pacífica.
PSOE i PP no són el mateix per CiU
8 oct
Ara ja fa uns anys, a les acaballes de la presidència de Felipe González, l’aleshores Coordinador General d’Izquierda Unida, Julio Anguita, va fer popular la teoria de les dues ribes. Segons aquella teoria, i pel que feia a la defensa dels drets dels treballadors, IU estava en una riba, i PP i PSOE estavan a l’altra. Per tant, trobant-se PP i PSOE a la mateix riba, tan legítim era per IU pactar amb un com amb l’altre, indistintament. Aquesta teoria li va servir d’excusa, de coartada, per a practicar allò que tant l’agradava i que popularment es va conèixer com la pinça, i que consistia en aliar-se amb el PP contra el PSOE, fins que va aconseguir que el PP arribés al poder.
Però malgrat ser reconegut com el pare de la criatura, no ha estat Julio Anguita l’únic que ha aplicat aquesta teoría. Convergència i Unió, des de sempre, ha defensat que PSOE i PP són el mateix, que la seva posició en relació amb Catalunya és similar, que quan els convé s’alien per perjudicar Catalunya, i que per tant, CiU (en aquest paper que ningú els ha donat però que ells s’autoadjudiquen de defensors de Catalunya) tant pot pactar amb un com amb l’altre, ja que és indiferent. Això ho han dit sempre, i ho continuen dient ara de forma insistent. Si precindíssim de que defensar que PSOE i PP fan el mateix en relació a Catalunya és negar les evidències (com per exemple que un va votar a favor de l’Estatut i l’altre no només va votar en contra, sinó que el va portar al Tribunal Constitucional, després de recòrrer les espanyes recollint signatures en contra seva), la postura de CiU, qui a l’igual que Anguita fa servir la teoria com a coartada per aliar-se amb el PP en contra del PSOE, podria ser legítima. Però els fets no confirmen la teoria.
Anem a veure quins fets han acompanyat aquesta posició teòrica de CiU durant els darrers quinze anys:
- a les investidures, CiU va votar favorablemente les dues investidures de José María Aznar (2 de 2) i no ho va fer amb les dues de José Luis Rodríguez Zapatero (0 de 2).
- als pressupostos, CiU va votar favorablement tots els pressupostos presentats pels governs José María Aznar, menys l’últim, per allò de que venien eleccions i calia desmarcar-se (7 de 8), mentre que a data d’avui no ha votat cap dels sis pressupostos presentats pels governs José Luis Rodríguez Zapatero (0 de 6), i ja ha manifestat que no ho farà amb el de 2011 (per tant, 0 de 7).
Déu n’hi do, trobo que per ser indiferent amb qui pactar, per considerar que tan és l’ún com l’altre, l’actuació de CiU ha estat una mica esbiaixada, no? Però, per si algú en tenia dubtes, l’inefable Felip Puig es va encarregar d’esbandir-les fa algunes setmanes, quan públicament va demanar al PNB que no votés a favor dels pressupostos per tal de fer caure el Govern de Rodríguez Zapatero. Perquè si el govern de Zapatero caigués, què passaria? Doncs no tindriem un altre govern del PSOE, per molt que ens ho vulgui fer creure, tindriem eleccions anticipades i, si hem de fer cas dels sondejos, un govern del PP. Queda clar, per tant, que el Sr. Puig i CiU prefereixen un govern del PP a Espanya, no cal dir res més.
No critico la posició de fons de CiU. És legitim que consideri (jo també ho crec) que té més coses en comú amb el PP que amb el PSOE, perquè tots són partits de dreta (amb persones de centredreta) amb unes posicions molt similars en temes econòmics i socials. I el que teòricament els separa, que és el tema nacional, perquè tots dos diuen ser nacionalistes de nacions diferents, passa a un segon (o tercer, o quart) terme quan del que es tracta és de les coses serioses, de les garrofes. No en va el darrer govern de CiU a Catalunya va gaudir del suport, tan evident com inconfessable, del PP.
Reitero, CiU està en el seu dret de pactar amb qui vulgui, i de fer-ho amb el PP per considerar que les seves idees són més a prop d’aquest que del PSOE, igual que hi ha partits (com el BNG, per exemple) que tenen més coses en comú amb el PSOE que amb el PP i per aquesta raó no els tracten igual (el que no vol dir que, alguna vegada, no puguin coincidir en una votació, només faltaria). Res a dir. El que critico és que ens intentin prendre el pèl, predicant de cara a la galeria una equidistància que les seves accions demostra que no existeix. Tots sabem que, llevat d’entre els seus votants, el PP està molt mal vist a Catalunya (s’ho ha guanyat a pols amb les seves accions), i que per tal d’acceptar que és el seu soci preferent, CiU hauria de tenir una valentia que ja ha demostrat abastament que li manca, però tampoc crec que sigui bo intentar mantenir una aparença que els fets contradiuen un dia sí i l’altre també.
Article publicat a Catalunya Press en català i en castellà.
Quan el joc no és tan net
26 sep
Tothom sembla coincidir a la xarxa que, de cara a les properes eleccions autonòmiques (i sempre, diria jo), és desitjable que a la xarxa es practici el joc net, utilitzant els seus mitjans de forma honesta i correcta.
Malauradament, i com sovint passa, la praxis no coincideix amb la teoria, i cada dia veiem exemples del que no és que no sigui joc net, és que és joc brut, brutíssim. Vàrem tenir un exemple fa uns dies quan, arran de la campanya El Canvi Real promoguda pel PSC per a posar en valor la feina realitzada pel Govern presidit per José Montilla, algú va llençar una contracampanya amb un blog i un usuari de twitter que, fent servir aquest lema, posava en dubte els assoliments del govern. Compte, que ningú es confongui, és del tot legítim posar en qüestió les xifres que es donen a la campanya, contrastar-les amb d’altres i, d’aquesta forma, deixar les coses clares a la ciutadania. El que no és en absolut legítim, i és una mala pràctica, és fer-ho de forma anònima, sense possibilitat, per tant de contrastar res amb ningú.I per si això no fos prou dolent, el company José A. Donaire va poder esbrinar (ho comenta també Jose Rodríguez) que càrrecs de CiU coneixien i van difondre des del moment inicial (i inclús abans) l’esmentada pàgina, el que fa sospitar una innegable relació amb el seu contingut, no sé si en qualitat d’actors materials, intel·lectuals o simples inspiradors, i així els ho va dir. Tampoc no ens pot estranyar vist que el seu us a Twitter del hashtag #elcanvireal en la contracampanya coincidia amb el de l’usuari “fantasma”.
Reitero, per si a algú no li queda clar: crítica sí, tota, anònima no, i no només perquè al meu parer denoti covardia, sinó perquè fa impossible contrastar opinions i dades (clar que qui sap que les seves dades són inventades és normal que no les signi ni les vulgui contrastar).
Un altre exemple més recent d’aquest joc brut el tenim a la creació d’un usuari de Twitter que es fa passar pel President Montilla (amb el senzill sistema de canviar una lletra del cognom) sense tenir-hi res a veure, el que en el argot es diu un fake, i dedicar-se a fer comentaris pretesament graciosos amb ell. Jo no li veig la gràcia, la veritat, jo podria crear l’usuari @ArturMass o @JPugcercos, posar-hi la foto del Bruno Oro o del Cesc Casanovas (els seus imitadors del Polònia) i apa, som-hi. I? Quin sentit tindria? Per mi, cap. Què aportaria al debat polític? Res. Com motivaria al ciutadà a participar en política? De cap manera.
I, novament, un aclariment, m’agrada la paròdia, sóc fidel seguidor del Polònia, que de vegades em fa més gràcia, de vegades menys i de vegades em fa exclamar Què cab…ns !!! (llegeixi’s amb accent Queco Novell imitant Pasqual Maragall). Però ells no s’emparen en l’anonimat, van de cara, tots saben qui hi ha darrera, encara que es disfressin (el Toni Soler i el seu equip). Però no sabem, encara que ens ho poguem imaginar, qui hi ha al darrere d’aquest i d’altres fakes.
Però bé, no sé per què hauríem d’esperar joc net a la xarxa de qui fora de la xarxa tampoc no el practica. I això que ho tenen guanyat, segons diuen, no vull pensar què farien si no fos així.
Ara que, per propaganda, prefereixo la de P-Machinery allà pels ’80:
La mentida com estratègia
21 sep
Alicia Sánchez Camacho assegura que si el PP és decisiu (vol dir si CiU els necessita per governar)
els immigrants no tindran drets addicionals als catalans, de manera que (…) revisarà la política d’ajudes i serveis socials
Si el cap encara em funciona, i crec que sí, i tot i que no ho afirma directament perquè li deu fer cosa mentir en plan descarat (potser pensa que si només ho insinua s’estalviarà l’infern, perquè el que està clar és que el seu partit les lleis terrenals se les passa per on vol), està insinuant que en l’actual política d’ajudes i serveis socials els immigrants tenen drets addicionals als catalans.
Això no és nou, ja fa temps que circula, si bé jo no ho havia sentit de boca d’un responsable polític. A mi, per exemple, m’ha arribat per diverses persones, la notícia fidedigna (segons el seu transmissor, que ja podeu pensar de quin peu calçava) de que els negocis regentats per immigrans no paguen IAE. Deixant de banda la qüestió tècnica de que avui dia les persones físiques no paguen IAE, independentment de la seva nacionalitat, i de que cap activitat el paga durant els dos primers anys d’exercici, és evident que això, com tantes altres coses, és mentida.
Cal dir-ho alt i clar:
Repto a la Sra. Sánchez Camacho o a qualsevol a que em presenti una sola política d’ajudes i serveis socials respecte de la qual els immigrants tinguin més drets que els catalans per sol fet de ser immigrants sense cap altra consideració
Cosa diferent és que els immigrants es trobin majoritàriament entre els destinataris d’aquests ajuts perquè el seu nivell econòmic és en general més baix, però la causa és econòmica, no lligada al seu origen autòcton o forani. I, al marge de mentides, està clar que cal estudiar si les polítiques d’ajut són prou justes, perquè de vegades qui està més malament rep l’ajuda i el que també està malament, però no tant, no rep res. Però aquest debat ha de deixar al marge qüestions d’origen i centrar-se estrictament en les necessitats de les persones.
Com ja vaig denunciar, utilizar la immigració com arma és, a banda de covard, molt lleig, i també perillós, perquè pot crear un monstre que esdevingui incontrolable.
Política per a “dummies”
13 sep
Sovint la simplicitat dels missatges d’alguns partits polítics em fan pensar que van adreçats a persones sense el temps, la capacitat o les ganes d’analitzar-los, perquè si ho fessin, fora impossible no adonar-se de la seva poca consistència, i segurament retornarien en forma negativa, com un bumerang, als seus emissors. Són el que podriem anomenar missatges per a “dummies”.
Un dels més típics darrerament és el que culpa el govern (de Barcelona, de Catalunya o d’Espanya, depenent de qui ho digui, perquè, i això és ben curiós, persones del mateix partir assenyalen diferent culpable segons convingui) dels efectes negatius de la crisi: atur, problemes financers d’empreses i famílies, etc. Tant se val que la crisi sigui mundial, tant se val que les seves conseqüències també ho siguin, tant se val que als seus origens trobem actuacions de grups de poder més propers als partits que ara critiquen que no als qui governen. Tant se val, es reciten les xifres de l’atur, les dels concursos de creditors, o qualsevol altre indicador negatiu, com a prova fefaent de la incapacitat del govern de torn, sense preocupar-se per res d’establir un nexe causal entre les accions (o les inaccions) de cada govern i el que ells volen fer-nos creure que és el resultat, aplicant el que en termes jurídics és diu responsabilitat objectiva.
Si cal, inclús es posen apocal·liptics, i acusen al govern d’ensorrar el país, com ahir feia Duran i Lleida al Consell Nacional de Convergència (bé, si per ell és ensorrar haver intentat de recuperar part del retard acumulat, intentant fer en set anys el que ells no van fer en vint-i-tres, ja sabeu que ens espera si guanyen).
Trobo a faltar explicacions i alternatives. Voldria sentir de boca de la oposició què és el que ells farien que els governs actuals no hagin fet, o què farien de forma diferent, i perquè això solucionaria (o contribuiria a solucionar) el problema en qüestió. No generalitats, no lemes, no propaganda. Actuacions concretes, explicades detalladament. Potser no estariem d’acord en si aquestes mesures alternatives millorarien o empitjorarien la situació, però si més no tindríem una base de discusió.
És una mica el que passa amb els independentistes, que no deixen de repetir com un mantra que la independència és una mena de pedra filosofal, solució de totes les nostres penes, per la sola raó de que els diners que ara ens roba (en la seva terminologia) Espanya, ens els quedariem nosaltres. I punt. Un altre missatge per a “dummies” que ignora bona part dels aspectes del tema, limitant-se a oferir un futur de llet i mel.
Potser tot és causat perquè és molt més fàcil atacar que ser positiu. Molt més fàcil destruir que fer propostes. Serà per això que, per exemple, a Barcelona únicament sentim crítiques al que fa el govern de Jordi Hereu, o de com és de dolent aquest noi, sense tenir l’ocasió de saber què farà el Sr. Trias si per una d’aquelles casualitats de la vida arriba a guanyar o per què ell seria millor alcalde (clar que tenint el currículum que té el Sr. Trias, on les úniques coses a assenyalar són els seus intents privatitzadors de la sanitat i el seu recolzament incondicional a José Maria Aznar al congrés, segurament jo també l’amagaria).
L’IVA no era tan ferotge
13 ago
Fa uns mesos, quan es va aprovar l’augment de l’IVA (dos punts el tipus general, un el reduït, zero el superreduït), els profetes de l’apocal·lipsi peperoconvergents de costum van apressar-se a llençar pronòstics de com de malament afectaria això a l’economia, de com faria pujar els preus, dels pobres pensionistes i persones amb rendes baixes (com si alguna vegada els haguessin importat) i el blablabla habitual de què dolents són aquests que governen i que bé que ho farien ells si governessin, que no hi hauria ni crisi, ni aturats, ni res dolent.
Ja vaig dir aleshores que la mesura, pressa no per caprici, sino com un element més de reducció del dèficit (d’algun lloc han de sortir els diners), no havia d’afectar els preus d’una manera important, llevat dels casos concrets en que els llestos, dels que aquí en tenim a balquena, d’altra banda, aprofitessin per augmentar el seu marge amb aquesta excusa, però ells van seguir a la seva.
Doncs bé, ahir es va publicar l’IPC del juliol, primer mes amb els nous tipus d’IVA. I, com era d’esperar, la cosa no ha estat per tant. El mes de juliol, a causa de les rebaixes, és un mes en el que els preus disminueixen, i juliol de 2010 no ha estat una excepció, amb una rebaixa de 0,488 punts respecte de juny. Sí, aquesta rebaixa és una mica inferior a la dels anys anteriors, però tampoc excessivament. La sèrie és aquesta:
| 2003 | 2004 | 2005 | 2006 | 2007 | 2008 | 2009 | 2010 |
| -0,568 | -0,713 | -0,593 | -0,600 | -0,750 | -0,520 | -0,915 | -0,488 |
Com es pot veure, la xifra de 2010 és la menor de la sèrie, però a poca distància de 2008, 2005 o 2003, quan no va haver cap pujada semblant.
I no, no és que jo sigui molt llest, era una qüestió purament matemàtica, ja que si l’augment de preu associat a l’augment del tipus d’IVA era de l`1,72% en els gravats al tipus general, 0,93% en els gravats a tipus reduït i zero a la resta, malament podia això afectar taaaaaaaant la butxaca dels consumidors. Si a això afegim que molts establiments han absorbit l’impacte d’aquest augment de l’IVA (que segurament aniran repercutint esglaonadament al llarg del temps) no és estrany que l’augment real de preus hagi estat molt inferior al que jo mateix pronosticava. De fet, els preus estan ara aproximadament a nivell de juny de 2008 (obviament, em refereixo a l’IPC, els preus concrets estaran uns més alts d’altres més baixos).
En fi, que la veritat és tossuda, la mentida té les cames molt curtes, i els fets, com sempre fan, han vigut a posar a cadascun al seu lloc. Ara només cal esperar a veure quin és el proper papu que troben per espantar-nos.
Opinadors desinformats
14 jul
Ja fa temps que vaig deixar de creure que de les coses que sortien als diaris te’n podies refiar. De fa un temps ançà, sembla que qualsevol, amb no se sap ben bé quins mèrits, pot escriure a un diari sobre qualsevol tema sense tenir-hi ni idea.
I l’article que a continuació reprodueixo, signat per un tal Joan Pallarès al 20 minutos d’ahir dia 13 de juliol és un bon exemple:
Cada any, les famílies amb fills, a la sagnia que l’estiu significa per a la seva economia (casals, colònies, vacances, etc.) s’afegeix la clatellada dels llibres escolars del setembre: un dels temes tan especulatius com el totxo, les grans trames immobiliàries i les plusvàlues dels terrenys. A l’Escola Italiana de Barcelona, quan un alumne acaba el curs, ven per un valor minso els seus llibres a un alumne que farà el seu curs el proper any alhora que obté els del seu proper curs a un altre estudiant que ja els va usar l’any anterior. D’aquesta manera, a banda d’algun llibre nou que s’ha d’adquirir, la despesa forta només es fa una vegada a la vida escolar. L’exemple és molt bo. Per què no s’aplica arreu? Ni editorials, ni distribuïdors, ni llibreters, ni AMPA –ara AFA– ni consells escolars, ni les mateixes escoles semblen estar interessats en la idea. El perquè de tot plegat és ben fàcil d’imaginar: hi ha massa gent que tragina amb oli…
No poso enllaç perquè no he sabut trobar-lo a l’edició digital del diari, però en pdf ho podeu trobar aquí (pàgina 3).
Vull pensar que el paràgraf final de l’article no està insinuant el que em penso, i que jo no ho he entès bé. Perquè si es refereix a alguna cosa il·legal (la meva sospita no és gratuïta, abans compara el tema amb les plusvàlues immobiliàries) on hauria d’anar és al jutjat de guàrdia a presentar una denúncia.
Però, a banda d’això, l’article deixa ben a les clares la ignorància de l’autor sobre el tema que tracta. Si no fos per això, sabria que des del Departament d’Educació s’impulsa (i subvenciona) un programa de reutilizació i socialització de llibres de text que té una gran semblança amb això que explica de la compravenda de llibres de segona mà entre alumnes (a la pràctica és el mateix però amb menys feina per les famílies). I també sabria que, curiosament, la partida de la subvenció per al curs 2000-2010 no es va esgotar, com el mateix diari va publicar. Crec que és significatiu.
Per si algú no ho sap (l’autor ja es veu que no, perquè si ho sap i no ho diu encara em mereixeria pitjor opinió), això de la reutilizació consisteix en que els llibres els compra i són propietat de l’escola (que pot demanar la subvenció comentada) i les famílies paguen una quota anual (que serveix per a reposar els llibres que es fan mal bé i per a substituir-los quan es canvien), i a canvi poden usar aquests llibres socialitzats, tornant-los en bon estat (o així hauria de ser) a final de curs, per tal que al curs següent un altre alumne/a els utilitzi. La decisió de participar al projecte la pren el Consell Escolar, però sense la iniciativa de l’escola (que és qui formalment es compromet a dur a terme el programa i demana la subvenció) i la partipació activa de l’AMPA (o AFA, o com se li vulgui dir), i dels pares en general que organitzats per l’AMPA col·laboren (no tants com fora convenient, segurament, però sí alguns d’ells) en la feixuga feina de revisar els llibres, fitxar-los, folrar-los, distribuir-los en lots, etc. no seria possible.
Reitero, sense ells, sense l’escola, sense el Consell Escolar i sense els pares, a través de l’AMPA, això no es podria fer, i em dol, i m’indigna, com a pare, com a membre del Consell Escolar de l’escola dels meus fills i com a soci de l’AMPA, que algú tingui la gosadia de retreure’ls, de retreure’ns que no fem una cosa que, a la pràtica, si fem: reutilitzar els llibres de text. I a sobre ho fem d’una manera que estalvia feina a les famílies, que no s’han d’encarregar de buscar a qui comprar els llibres, de comprovar-ne l’estat o de comprar els llibres que manquin (perquè els llibres, comprats de segona mà o socialitzats, no tenen una vida ilimitada), ja que això ho fan, desinteressadament, l’AMPA i els pares i mares que voluntàriament hi col·laboren. Precísament ho estan fets aquest dies, passant calor mentre preparen els llibres per al setembre. I no es mereixen això.
Segur que això no es fa a totes les escoles, però també és responsabilitat de les famílies, a través de les AMPES, impulsar el procés, que com s’ha dit compta amb l’ajut de l’Administració. Igual que és obligació dels que tenen una tribuna pública des d’on expressar opinions, vetllar per tal que que aquestes opinions es basin amb fets reals, sense manipulacions demagògiques ni insinuacions malintencionades. O, com a mínim, informar-se.
Defensar-se atacant
6 jul
Malgrat ser temps de mundials, això no va de futbol, sinó de política, concretament del lamentable espectacle d’ahir a la comissió parlamentària que investiga les (fosques) relacions entre Millet i els seus 40 lladres i el Govern de Convergència i Unió, via Fundació Trias Fargas (aka CatDem), amb la col•laboració estelar de Ferrovial i d’altres empreses.
Sóc conscient que, quan t’enxampen amb les mans a la massa, cal tenir molta dignitat per dir: d’acord, he perdut, confesso i em disculpo. I no hi ha tanta gent digna, ni en política ni fora. Per això comprenc que els responsables de Convergència i la CatDem tirin pilotes fora, dissimulin, i per justificar els diners rebuts expliquin faules de creació de corals que no creuria ni el meu fill de tres anys, i d’altres històries que, curiosament, no figuren a les memòries d’activitats.
Puc entendre, inclús, que hi hagi qui, com Daniel Osacar, es faci l’ofés, es lamenti i clami pel seu bon nom, amb cara i posat compungits. Tot és part de la mateixa estratègia.
Però em costa molt més entendre el posat prepotent i xulesc d’Agustí Colomines. Aquest individu, el mateix segons el qual tot el que és legal és ètic, i al que no l’importen d’on vinguin els quartos mentre vinguin (suposo que tràfic de droges, pornografia infantil i tracte de blanques s’admeten si és per Catalunya, això sí), es permet el luxe d’acusar una comissió del Parlament de Catalunya de frau de llei (en deu saber molt, d’això del frau de llei, que és quan apliques una norma per evitar l’aplicació d’una altra, cas semblant a quan reps diners per concedir obres públiques i fas veure que són donacions per fomentar la música), i d’indicar qui ha de cridar la comissió i qui no. Qui es pensa que és aquest individu? De què va? La comissió, emanada del Parlament com a expressió de la voluntat de la ciutadania, crida qui li sembla, i els cridats, en aquest cas ell, han d’anar-hi, i punt (demanar-los que a sobre diguessin la veritat ja seria per nota, no li demano tant). Només faltaria.
I que no oblidi que potser Ramon Garcia Bragado està imputat, en una decissió judicial que respecto però no comparteixo i que de tota manera no té el significat jurídic que molts li volen interessadament donar (la imputació té per objecte dotar de garanties el procés), però ni en les actuacions judicials en les que se l’imputa, ni en cap altra part de cap dels sumaris judicials oberts, apareix que ni ell, ni cap militant del PSC, ni el PSC, ni la seva fundació Rafael Campalans hagi estat objecte de la “generositat” d’en Millet. Quan hi ha hagi la més mínima evidència que això sigui així, que cridin a declarar qui convingui, però mentre aquest moment no arribi (i no arribarà, tots sabem qui són els amics d’en Millet), els únics que han de donar explicacions, moltes més de les que han donat, són els representants de la funcació CadDem i de Convergència Democràtica de Catalunya, sense xuleria, si pot ser. I la resta, són cortines de fum per consum dels incondicionals.
Intoxicacions online
25 may
Una de les coses que sempre m’han molestat és la facilitat amb que es pot escampar per la xarxa qualsevol cosa, en part per l’interès d’algunes persones a fer-ho i, sobre tot, pel poc criteri de la majoria dels usuaris que es dediquen a reenviar indiscriminadament tot el que reben per si de cas és veritat.
Una manifestació d’això són els hoaxes diversos, als que ja em vaig referir. Però juntament amb ells, des de fa un temps circulen per la xarxa un altre tipus de missatges que, més enllà d’intentar recopilar adreces per a fer spam (que potser també) intenten fer-la servir per a la intoxicació política pura i dura. Un missatge típic que fa temps que circula són unes pressumptes declaracions de caire racista i xenòfob del primer ministre d’Australia John Howard (posteriorment atribuides també a qui va ser-ho després, Kevin Rudd). Aquest missatge era fals, tot i que com sovint passa, tenia alguns elements que no ho eren (aquí ho expliquen detalladament).
Darrerament, han arribat al meu coneixement dos episodis més d’aquests intents d’intoxicació política. Un és el que descriu el company José Antonio Donaire en el seu blog. No m’allargaré perquè ell ho explica perfectament, però en poques paraules es tracta d’un pressumpte editorial de France Soir criticant durament el President Zapatero. Resulta que aquest editorial no va existir mai, però a Google es trobaven més de 30000 entrades sobre ell, segurament la majoria fetes per persones de bona fe que s’ho van creure.
El segon episodi és un correu rebut posant en boca de la Vicepresidenta Maria Teresa Fernández de la Vega aquestes paraules:
Ha dicho la Vicepresidenta del gobierno que es indecente que mientras la inflación es -1% ,y tengamos más de 4.000.000 de parados, haya gente que no esté de acuerdo en alargar la jubilación a los 70 años.
Després venien tot un seguit de comentaris contra els polítics, que no repetiré perquè segur que els trobeu fàcilment. A més, per no ser, no són ni originals.
Com que a mi em va estranyar que la Vicepresidenta del Govern hagués fet servir aquest vocabulari, vaig fer ús de Sant Google. I així vaig trobar aquesta carta al 20 Minutos, d’abril de 2009.
Ha dicho la presidenta de Madrid que es indecente que mientras la inflación es -1%, los funcionarios, además de tener plaza fija, tengan una subida salarial del 5% (gran mentira por cierto)
Crida l’atenció la coincidència de l’inici de la frase, tot i el canvi en la identitat de l’autora. No sé si Esperanza Aguirre va dir o no això, consti. Però el que està clar és que algú ha agafat la frase, li ha canviat l’autor i la segona part i l’ha feta circular. Perquè Maria Teresa Fernández de la Vega no ha dit mai això. En tots dos casos, a més, els comentaris que segueixen la frase són els mateixos, calcats. Si us interessa el tema, Nacho Escolar també ha escrit alguna cosa.
Veiem, per tant, que els intoxicadors aprofiten les possibilitats de la xarxa (i el poc criteri de molts usuaris) per a difondre els seus invents. És un tema que em preocupa, i per això ho vaig plantejar dissatbe als Diàlegs en Xarxa organitzats pel PSC a dos monstres en coneixement de la xarxa com Antoni Gutiérrez-Rubí i José Antonio Donaire. Tots dos van coincidir en que la immediatesa de la xarxa permet desmontar ràpidament les fal·làcies i així la credibilitat del seu autor queda en entredit. Hi estic d’acord, no podia ser d’una altra manera, però encara em preocupa com de fàcil és fer circular mentides, sobre tot quan no sé sap d’on han sortit (el que fa difícil que la xarxa castigui el seu autor) i qui les difon posteriorment ho fa de bona fe.
Tampoc no m’agradaria que semblés que tinc una visió negativa de la xarxa. Al contrari, internet és un dels grans avenços dels nostres temps, i fa possibles coses que no fa ni dues dècades semblaven ciencia-ficció. Però també té els seus perills (alguns, malauradament, més greus que la intoxicació política) i només amb esperit crític conseguirem superar-los, i no convertir-nos en víctimes de manipulacions interessades.
Així que, la propera vegada que rebeu algun missatge semblant als que he esmentat, no el reenvieu fins que no comproveu la seva autenticitat. Penseu que un dia és possible que el missatge parli de vosaltres, i segurament no us agradaria veure’l circular alegrement.
Maneres de fer política
7 nov
Per moltes voltes que li dono, encara no acabo d’entendre què pretenia Felip Puig qüestionant-se els càrrecs ocupats per la companya Anna Hernández (que a hores d’ara ja tothom sap que és l’esposa del company José Montilla, fet que no és el més rellevant de la seva biografia, però que per alguns sembla l’únic que importa).
Tot i que ho trobo una mica fastigós, estic acostumat als correus anònims que, de forma viral, intenten escampar missatges, sovint falsos (alguna vegada cers, però les menys). Precísament perquè els seus autors són conscients del seu contingut fal·laç, són anònims. Quan puc els contesto (en aquest cas també va ser així), ja que no puc fer res més.
Puc entendre que el ciutadà tipus, que no té per què saber com funcionen les administracions públiques, ni que aquestes utilitzen organismes i societats per desenvolupar les seves activitast, ni els sona què carai és un consorci, es vegi sorpés per aquesta pressumpta acumulació de càrrecs i demani explicacions (explicacions que, per cert, s’han donat de forma immediata). És lògic i normal.
I encara que em remou l’estòmac, puc entendre que des de les trinxeres d’aquells opinadors (per qualificar-los d’alguna manera, per què informadors no són) que no tenen la més mínima ética, es diguin veritables bestieses. En aquest cas vaig llegir una perla per emmarcar: Montilla enchufa a su mujer en 14 empresas públicas y privadas. És díficil dir més mentides en menys paraules, perquè ni hi ha enchufe, ni en són 14, ni totes són empreses. En fi, no diré res més.
Pero que un responsable polític, que porta la tira d’anys en això, ex-conseller i no sé quantes coses més, que per tant coneix perfectament el funcionament de l’administració, i que ell mateix va acumular un nombre molt superior de càrrecs quan era conseller, contribueixi a escampar mentides i insinuacions insidioses, em costa més d’entendre. Compte, no critico els càrrecs de Felip Puig, certament anaven lligats a la seva responsabilitat de conseller, de la mateixa forma que els d’Anna Hernández van lligats a la seva condició de regidora, critico que precísament ell entri amb aquest joc brut de la insidia.
Potser no l’importa denostar la política perquè pensa que a ell, o al seu partit, aquestes coses no els passen factura, i que és una forma de desgastar l’adversari. Però s’equivoca, això ens perjudica a tots, i a la llarga també a ells els hi passarà factura.
Acabo comentant, ni que sigui de passada, el despreci (que jo crec que inclou una bona dosi de masclisme) que el Sr. Puig va fer de Marta Ferrusola, fent burla de la possibilitat que pogués ser regidora d’urbanisme. I dic jo, si vostè, donant de sí el que dóna, ha estat Conseller de la Generalitat, per què no?
Quina pena d’individu!
