Pactes de conveniència i conveniència de pactes

Ahir al matí va tenir lloc el ple de constitució de l’Ajuntament de Sant Quirze i l’elecció de la seva nova alcaldessa, Montserrat Mundi. Cap sorpresa en quant a l’elecció, ja que existia un pacte previ, signat dimecres passat i fet públic ahir, en un exercici de transparència a destacar, entre CiU (llista més votada), PSC i PP. Per cert, que vull aprofitar per comentar que abans d’ahir Elisabeht Oliveras deia al twitter que li semblava curiós que el pacte, signat com dic dimecres, fos aprovat per l’assemblea del PSC Sant Quirze (a la que vaig assistir) dijous. Curiós? Si s’hagués pres la molèstia de llegir-se’l, hauria vist que al seu punt 10 l’esmentat pacte preveia que fos sotmès a ratificació pels òrgans corresponents dels partits signants. Desconec què van fer CiU i PP, però el PSC el que va fer dijous va ser, precísament, ratificar el pacte. On és la curiositat? L’única cosa curiosa, per mi, és que algú escrigui d’un tema sense coneixement de causa (vull pensar que no mentint de forma deliberada), i que a sobre quan li fas notar que no hi ha tal curiositat ni es digni a contestar-te.

A banda d’això, com detalls que em van cridar l’atenció, esmentaria la manca d’educació de molts dels presents quan un regidor (el popular David Sánchez) va jurar el càrrec en comptes de prometre’l. Jo no sóc de missa, ni de juraments, ni creient, però no crec que ningú hagi de fer burla d’altri pel fet de jurar. Posats a fer conya, podrien fer-la també amb la fòrmula de prometre per imperatiu legal, perquè tots sabem que si prometen (o juren) és perquè la llei diu que cal fer-ho així, de normal la gent no va prometent fidelitats pel carrer a tort i a dret, així que l’aclariment no és necessari (francament, a mi em sona a allò que fan els nens de creuar els dits, infantil, tot plegat). Altre detall a esmentar és la presència d’una quinzena de persones amb unes pancartes i un tros de cinta aillant a la boca (que pel que vaig comprovar no els privava de fer soroll quan el que es deia no era del seu gust, no vull pensar que haguès passat sense portar la cinta aillant), que algú ha qualificat d’indignats, però que a diferència d’altres indignats, que ho estan amb els polítics en generals, sembla que només ho estaven amb alguns polítics, perquè a alguna altra inclús la van aplaudir. Això sí que es de veritat curiós.

Però al que em vull referir no és a aquestes anècdotes, ans a les intervencions de les caps de llista d’ICV, Marta Baldrich i de Junts (aka marca blanca d’ERC), Elisabeth Oliveras, perquè totes dues van explicar una pel·lícula que no és ben bé la que jo sé, no sé si hem vist pel·lícules diferents o parts diferents de la mateixa pel·lícula.

Marta Baldrich va agraïr a tots els partits el tracte rebut en les negociacions per la formació del govern municipal. He dit tots? Perdó, m’equivocat, tots menys un, el PSC. Sentint-la, semblaria que el PSC no va seure amb ells a negociar la participació conjunta en el govern. I no és veritat. El PSC va seure amb ICV, igual que ho va fer amb la resta de grups. I no va seure per compromís, sinó amb la intenció d’arribar a un pacte. Però no va ser possible. Jo afegiré que la responsabilitat va ser d’ICV, però com soc part interessada, potser el que digui no té valor, i segur que ells diuen el contrari. Però així va ser, i amagar aquesta realitat és una mostra del tarannà que gasta ICV en aquesta comarca (conec gent d’ICV d’altres llocs amb la qual m’uneixen més coses de les em separen, amb les que discrepo quan toca, però des d’una posició de respecte mutu, sense ressentiments). Ras i curt, el PSC no té la culpa de que ICV Sant Quirze, sense responsabilitat de govern, ni municipal, ni estatal, hagi perdut casi un vint per cent dels seus vots, prou pena tenim amb la nostra debacle. Els socialistes estem molt preocupats pels nostres resultats, i hem encetat un procès d’autocrítica i debat intern que em sembla imparable. I si jo fos ells, si jo fos ICV Sant Quirze, no haver captat cap vot dels perduts pel PSC (molts d’ells de càstig per la crisi i les polítiques del govern socialista de l’Estat), i a sobre perdre una cinquena part dels propis em preocuparia, i molt. Però no, ells són l’esquerra de debò (la verdadera izquierda, en versió dels seus col·legues d’IU), estan per sobre d’aquestes coses, i no s’equivoquen mai. I nosaltres som el dimoni perquè no hem fet un pacte d’esquerres. Doncs ho sento, no compro. Pacte d’esquerres? Ja. Per què a Sabadell, tot just a l’altra banda de l’autopista, en comptes de intentar un pacte d’esquerres amb el PSC (força més votada amb 13 regidors, tenint la segona força, CiU, només 5), han intentat un pacte de tots (inclós PP) contra el PSC? Sembla que aquí el pacte d’esquerres no era important, l’important era intentar que no governés el PSC. I si ens movem una mica més, podem parlar de La Llagosta (on ICV ha pactat el govern amb CiU excloent al PSC, llista més votada), o de Santa Perpètua de Mogoda (on ICV ha estat la força més votada, i poguent fer pacte d’esquerres amb PSC ha pactat també amb CiU) o una mica més enllà, de Sant Feliu de Llobregat (cas idèntic a Santa Perpètua). No continuaré. Es que Sant Quirze ha de tenir pacte d’esquerres i aquests pobles que he esmentat no? És que ICV Sant Quirze no té res a veure a ICV dels altres pobles? Ningú ho diria veient com es van tirar enrere del pacte amb ERC quan la seva direcció comarcal (o d’on sigui, no domino la seva organització) els va picar la cresta. Així que lliçons de democràcia i d’esquerranisme, les mínimes, si us plau.

Pel que fa a Elisabeht Oliveras, a banda de dedicar-se a repetir el seu lema de campanya fins a fer-se pesada (que a sobre ja té conya que qui amaga la seva sigla, ERC, darrera una pretesa coalició, Junts, parli de no amagar-se, a això li dic jo coherència), ha lamentat també, igual que Baldrich, no haver pogut fer un pacte d’esquerres (malgrat durant la campanya interpel·lava els demés sobre si donarien suport a la llista més votada, sembla que això era només si la més votada era ella, com no ha estat així, no importa). Novament aquí haurem de fer servir el fantàstic mapa que ha el·laborat en Saül Gordillo, on trobarem llocs com La Roca del Vallès (on ERC ha pactat amb CiU i el PP -si, heu llegit bé, el PP- per arrabassar-li l’alcaldia al PSC, llista més votada), Cerdanyola (on la seva negativa a un pacte d’esquerres ha motivat el pacte PSC-CiU), Polinyà (on ERC ha fet alcalde al candidat de CiU) o Sant Vicenç dels Horts (on una altra marca blanca d’ERC pacta amb CiU i ICV per tenir l’alcaldia i deixar fora la llista més votada, el PSC). No cal continuar, oi? Per què doncs, a Sant Quirze el pacte d’esquerres era tan fonamental? Potser perquè en aquest cas haurien tingut l’alcaldia?

No ens enganyem, l’oposició feta durant els darrers quatre anys per ICV i per ERC feia molt difícil un pacte amb el PSC. Hi ha coses que és difícil oblidar, i malgrat en el cas d’ICV la candidata era diferent, les seves paraules denoten la mateixa manera de fer. D’altra banda, les actuacions anteriors d’aquests grups no donen peu a pensar que puguin proporcionar l’estabilitat que Sant Quirze, com qualsevol altre municipi, necessita, i més en temps de crisi, i el pacte de l’anterior legislatura ha funcionat raonablement bé. Les eleccions municipals són potser les menys ideològiques de totes. Els ajuntaments no tenen capacitat legislativa (les ordenances tenen un abast limitat), i mirant els programes electorals dels partits, no s’observen grans diferències. Segurament, més que les coses a fer ens distingeix la manera de fer-les. Potser és això el que provoca aquests pactes curiosos als que es refereix en Saül Gordillo, pactes que, arreu de Catalunya, tenen com a protagonistes a totes les forces polítiques sense excepcions, perquè cada vila, cada ciutat, té el seu tarannà diferent, i les persones, tot i ser membres del mateix partit, són també diferents. Només això explica el ICV pacti amb el PSC fer alcalde de Terrassa a Pere Navarro i en canvi a Sabadell hagi fet el possible (que no ha estat prou) per tal que en Manuel Bustos no ho fos, per exemple.

A cada lloc, cada formació fa el pacte que creu que més convé als ciutadans i ciutadanes, per això aquesta entrada es titula pactes de conveniència i conveniència de pactes. I això és el que ha passat també a Sant Quirze. Per aquest motiu, no blasmaré ningú per aquesta causa, ni l’anomenaré traïdor, ni res per l’estil, però tampoc acceptaré que m’ho diguin. No hi tenen cap dret. I sé que no tothom, inclús dins el PSC, ha entés el pacte. Em faig càrrec. Si ja pactar amb CiU és dur, a alguns anomenar-los el PP és una mica com esmentar el dimoni (o la bicha, que dirien en castellà). Que no es preocupin, d’aquí a menys d’un any ens barallarem per defensar les nostres respectives postures en les eleccions generals, postures molt allunyades en molts casos (tant amb CiU com amb el PP). Però això no ens ha d’impedir treballar plegats en les coses en les que tenim postures més properes. El nostre objectiu, el de tots els que ens presentem a les eleccions, és el bon govern dels ciutadans, i és en ells en qui hem de pensar quan prenem una decisió, i no ens nosaltres mateixos com a partit. De vegades, no sempre, els interessos de la ciutadania i del partit no són iguals, i si donem preferència a aquests darrers, ens equivoquem, i molt. Aquest és el motiu fonamental del pacte.

Potser les meves paraules denoten que estic dolgut, i molest. I així és. Però això no treu que pensi que pel bé de Sant Quirze hauríem d’aconseguir, independentment del nostre paper de govern o oposició, una entesa que ens permetés avançar en la resolució dels problemes dels ciutadans. Amb discrepàncies, però sense perdre les formes. Sense renunciar al que cadascún considerem bàsic, però amb generositat envers el punt de vista de l’altre. Si ni tan sols ho intentem, potser ens quedarem amb la conciència molt tranquil·la, però les ciutadanes i els ciutadans en patiran les conseqüències.

Facebooktwittergoogle_plusredditpinterestlinkedinmail

Sant Quirze no ha votat en clau municipal, per desgràcia

No puc negar que estic trist i decebut pels resultats obtinguts pel PSC de Sant Quirze a les darreres eleccions municipals. Sincerament, no m’ho esperava. La pérdua d’un terç dels vots i la meitat dels regidors és un càstig excessiu per unes culpes que encara no tinc del tot clar quines són, llevat entenguem que l’electorat ha volgut donar a la nostra cara la plantufada que voldria donar-li als dirigents socialistes espanyols i catalans. Pel que sembla, amb el 28N no en va haver prou.

Com a militant del PSC, i tenint present els seus lligams amb el PSOE, soc conscient que participo, vulgui o no, de certes decissions que l’electorat ha castigat. De fet, que la pitjor crisi que recordo t’agafi governant a tot arreu, és garantia de patacada electoral, facis el que facis. Però no es pot negar que, a banda d’això, s’han pres decissions que no han estat les més encertades, i cal dir-ho clarament i sense embuts. Per esmentar el darrer exemple, que no és l’únic ni el més important, però que té un gran simbolisme: no és de rebut que la Comissió Europea t’hagi de renyar perquè no controles prou els sous dels banquers, més aviat és lamentable.

Una mica ja ens ho temiem, però pensàvem (ens enganyàvem, pel que sembla) que eren només unes eleccions municipals, i que el que fèiem era triar els nostres alcaldes i regidors, les persones que decidiran durant els propers quatre anys les matèries de la seva competència (que són moltes i importants), i no unes primàries d’una altra cosa. I el PSC Sant Quirze es presentava amb l’aval d’un gran full de serveis, i amb propostes engrescadores per al poble. Però els quirzetencs han votat (o han deixat de fer-ho) atenent d’altres consideracions, si més no els que havien estat votants del PSC.

Perquè si es tractava de jutjar la gestió efectuada pel darrer equip de govern (CiU+PSC), no és normal que un dels partits que el formaven millori el seu resultat (CiU ha pujat un 24%, molt per sobre de la mitjana catalana, que ha estat del 7,5%) i en canvi l’altre, el PSC, sigui durament castigat. He dit, i reitero, per a mi (i ja sé que no sóc neutral) la gestió del govern ha estat bona en conjunt, i també la gestió concreta dels nostres regidors i regidores, amb el Antoni Rebolleda al capdavant, i això em fa pensar que no s’ha suspès la gestió.

Pel que fa a les propostes, tampoc trobo cap extrem que hagi de justificar un rebuig de la ciutadania. Moltes propostes eren coincidents entre la majoria de partits (això és força normal a l’àmbit local), i les que no ho eren tampoc justifiquen un rebuig que portès a aquest resultat.

He de concloure, per tant, que el vot de càstig s’ha de llegir en clau catalana o espanyola, més que quirzetenca, i coincideixo així plenament amb el que ahir escrivia l’Enric Alloza a Mussol.cat. I això no va només pel vot del PSC, sinó també pel del PP (que experimenta una important pujada a la que no trobo altra justificació, superior a Sant Quirze que al conjunt de Catalunya, un 41% en front d’un 21%), i d’ICV (que malgrat no haver governat el municipi pateix un descens de casi el 20% que, per aquestes coses de la llei d’Hondt, no li costa cap regidor). L’excepció, que per mi confirma la regla, és ERC (que va amagar les seves històriques sigles, i pel que es veu la va encertar, perquè una llista d’un partit amb independents no és una coalició ni aquí ni enlloc) que, tot i haver de competir amb una altra llista independentista (la suma de SI i Reagrupament que es presentava amb el nom d’ARA), ha aguantat perfectament, repetint pràcticament el resultat de les eleccions de 2007 (quelcom que no molta gent d’ERC pot dir arreu del país, ja que ha perdut 78 mil vots, que representen més del 28% dels que tenien).

I tot i que ningú va dir mai que la política fos justa, crec que és un resultat força injust, perquè ni el Toni, ni la Silvia, ni la resta de companyes i companys s’ho mereixien. Però així funciona, l’elector decideix lliurement en funció de les consideracions que troba adients, i ho hem d’acceptar, i agraïr el seu suport a les 976 persones que ens han votat. Ara ens toca representar-les el millor que sapiguem.

Per acabar, quatre notes finals:

  1. Que només hagi votat un 53% de l’electorat, per molt que suposi una millora en relació amb el 2007 i que ens deixi més o menys a la mitjana de Catalunya (un pèl per sota) no és una bona notícia. Quaranta-set persones de cada cent no han votat, no han exercit aquest dret, l’únic que ens iguala a tots independentment de les classes socials. Vivim moments complicats, que poden explicar un cert desencís, però hem de fer entendre a la gent que amb el vot es poden canviar coses. Si no, malament.
  2. Continuo sense entendre la proliferació de vots en blanc (una mica més del 5%). Realment cap de les llistes era prou bona pels que han votat així? Coneixien ni tan sols les propostes de les candidatures? S’han preocupat de llegir-les? O és que ara això del vot en blanc és cool? Perquè, reitero, eren unes eleccions municipals, votàvem propostes per al poble, i no una altra cosa.
  3. Tot i que no és consol, he de celebrar que, a Les Fonts, el meus veïns no hagin votat en clau espanyola, sinó de poble. Hem mantingut el nostre suport (perdent només 4 vots, que representen un minso 1,6%), malgrat també aquí el PP ha pujat espectacularment (més del 150%). Però crec que els fontins sí han valorat la gran tasca que el PSC ha dut a terme a l’Ajuntament, i han votat en conseqüència.
  4. Des del punt de vista personal, agraeixo haver pogut formar part de la llista del PSC Sant Quirze i haver pogut participar a la campanya, així com l’excel·lent acollida que totes les companyes i companys m’han donat. Amb persones com aquestes, el futur del projecte està assegurat, malgrat les adversitats.

Jo aparco la tristor i la decepció aquí. Continuaré, amb més il·lusió que mai, treballant perquè aquesta societat nostra s’acosti més al que seria el meu ideal. Venen temps díficils, però apassionants, tant al PSC com a Sant Quirze, i jo no m’ho vull perdre.

Facebooktwittergoogle_plusredditpinterestlinkedinmail

Resultats de les municipals 2011 a Les Fonts

Com que les dades electorals a nivell municipal ja han sortit a tot arreu, he intentat recopilar (no analitzar) les dades de Les Fonts, agregant les de les zones corresponents als dos municipis, fent bona aquella frase de Les Fonts, un sol poble. Un divertimento per si a algú li serveix d’utilitat.

Les dades no són del tot comparables perquè a Terrassa, que ja és una gran ciutat, es presentaven moltes més candidatures que a Sant Quirze, per això he tingut presents només les que, en el global, han superat el 2% de vot vàlid, incloent la resta dins l’apartat “Altres”. D’altra banda, mentre que a Terrassa ERC i Reagrupament es presentaven plegades, a Sant Quirze ERC es presentava en solitari (encara que ho volguès amagar dins una llista anomenada Junts) i Reagrupament formava junt amb SI (que a Terrassa es presentava en solitari) la candidatura anomenada Ara. Per això a algunes caselles hi ha dos noms separats per una barra. Fetes aquestes salvetats, el quadre seria:

Resultats municipals 2011 Les Fonts

Què podem dir d’aquestes dades? En primer lloc que els fontins i les fontines voten semblant amb independència de si viuen a la part de Sant Quirze o a la de Terrassa. Els dos primers partits coincideixen, i el cinquè també. En quant al tercer i al quart les diferències són poques.

El PSC és el primer partit municipal a Les Fonts, amb una mica més del 30% dels vots, amb un resultat una mica millor tant en vot absolut com en percentatge a la part de Sant Quirze. Una bona notícia en el marc del nefast resultat obtingut pel nostre partit a nivell global. Convergència i Unió és la segona força, però a una distància considerable de 9,6 punts, i el PP la tercera. Cal destacar que ICV-EUiA-EP també supera el deu per cent dels vots. Si Les Fonts fos un municipi amb 13 regidors a elegir (això és el que tocaria si suposem que té més de 5000 habitants, extrem que no puc assegurar), el repartiment seria, PSC 5 regidors, CiU 3 regidors, PP 2 regidors i ICV-EUiA-EP 1 regidor. Maco, no? Llàstima que sigui política-ficció.

Comparant els resultats de Les Fonts amb els dos municipis a que pertany, veiem que la participació és una mica més baixa que en tots dos municipis. Els dos primers partits, PSC i CiU, treuen a Les Fonts un resultat una mica pitjor que a Terrassa, mentre que respecte de Sant Quirze el PSC obté un resultat molt millor que el del conjunt del municipi, i CiU pitjor. El PP obté a Les Fonts un resultat millor que als dos municipis (més encara a Sant Quirze) i ICV-EUiA-EP, curiosament (o no), també.

I si comparem amb els resultats de 2007, comprovem que el PSC baixa (com a tot arreu, malauradament, tot i que la baixada és imputable sobre tot a la zona de Terrassa, perquè a la de Sant Quirze la diferència és pràcticament nul·la). CiU puja, en conjunt, si bé en aquest cas és la pujada a la part de Terrassa la que compensa una petita baixada a la de Sant Quirze. A més el PP puja (molt a Sant Quirze, no tant a Terrassa) i ICV-EUiA-EP puja molt poc (i com CiU compensa pujant a Terrassa el que perd a Sant Quirze).

I fins aquí les dades. Les anàlisis, en el seu cas, les deixem per un altre dia.

(Les dades s’han obtingut de les webs dels Ajuntaments de Sant Quirze del Vallès i Terrassa)

Facebooktwittergoogle_plusredditpinterestlinkedinmail

Punt i seguit

El passat dijous l’Assemblea de l’agrupació del PSC de Sant Quirze del Vallès va aprovar per unanimitat la candidatura a les eleccions municipals del proper dia 22 de maig. Fins aquí res de particular, perquè això mateix és el que aquests dies estan fent tantes i tantes agrupacions arreu del país. Si em refereixo a aquest tema és perquè formo part de la candidatura que va ser aprovada. No compto amb ser regidor (cal ser realista, sis regidors no els hem tret mai, i amb la que està caient no sembla probable que ara passi, però no renuncio, no renunciem, a res, perquè la feina desenvolupada els darrers quatre anys és el millor aval davant la ciutadania), però he de reconèixer que em sento honorat i il·lusionat amb l’oportunitat que els companys amb donen de seguir, casi vint-i-quatre anys després d’aquella tarda del mes de juny del 1987 en que vaig entrar per primer cop al local de l’agrupació de Sarrià-Sant Gervasi del carrer Major de Sarrià, treballant per intentar millorar la vida dels meus conciutadans i conciutadanes, aportant el meu petit gra de sorra per les coses en les que crec.

Canvia el lloc, que no es poc, sobre tot quan el canvi suposa passar d’una gran ciutat com Barcelona a una ciutat petita com Sant Quirze, i més concretament a Les Fonts, aquest nucli que, malgrat estar dividit administrativament amb un criteri al que no li acabo de veure la lògica en dos termes municipals (Sant Quirze del Vallès i Terrassa) és, com ens agrada dir aquí, un sol poble. Un gran canvi, que em genera sentiments contradictoris. Per una banda, i ja en ple període preelectoral, la pena de no poder ajudar a que el meu amic i company de tants anys Jordi Hereu continuï sent alcalde de Barcelona, com estic segur que així serà (tot i que, si no físicament perquè no puc dividir-me, intentaré col·laborar amb la seva campanya de forma virtual, com a bon ciberactivista que pretenc ser), i de no treballar amb els que, des de fa tants anys, han estat els meus companys, amb els que hem compartit moltes alegries, i algunes decepcions. Però d’altra banda la il·lusió que em fa tenir l’oportunitat que ara se’m dona de contribuir a que el company Toni Rebolleda sigui el proper alcalde de Sant Quirze, cosa que sens dubte mereix ell, i també mereix Sant Quirze.

Sé que fer política en un lloc petit com Les Fonts és diferent de fer-la a una gran ciutat com Barcelona, però al cap i a la fi, i com deia abans, l’objectiu és el mateix, treballar per intentar millorar la vida de les persones, i la menor dimensió del territori facilita sens dubte el contacte amb la gent, i per tant poder arribar a conèixer de primera mà, sense intermediaris, les seves necessitats, les seves preocupacions i les seves aspiracions, quelcom que a la ciutat es fa difícil. Espero estar a l’alçada i poder aportar quelcom, d’entrada a la campanya electoral, i ara i després al dia a dia del nostre poble, com d’altra banda he intentat fer sempre, al marge de militància partidista. Per ganes no quedarà.

Facebooktwittergoogle_plusredditpinterestlinkedinmail

Laporta SI o NO?

La moguda entre Laporta, Solidaritat Catalana per la Independència (SI) i Esquerra Republicana de Catalunya és sens dubte una de les notícies polítiques més comentades dels darrers dies. No seré jo qui s’estranyi de res que Laporta pugui fer, sabut com és que la meva opinió de l’individu és pitjor que dolenta, i que considero que farà qualsevol cosa que pensi que redunda en el seu propi benefici, sense importar-li els costos i qui els pateixi (potser ara el seu compte de twitter passarà de ser @JoanLaportaSI a ser @JoanLaportaNO, o inclús podria crear un @JoanLaportaERC, i fer-los servir de forma alternativa en funció dels interessos).

Crec que SI surt reforçada per partida doble: es desfà de l’element en qüestió (cosa que d’altra banda crec que ja portaven de cap de bon començament, a l’espera de l’oportunitat adequada, un cop complerts els objectius) i donen mostra de no ser uns ganes que van a buscar el pacte qualsevol preu. I Esquerra? Ells sabran on es fiquen, jo crec que s’equivoquen i que a la llarga pagaran les conseqüències, tot i que la seva imatge està ja tan deteriorada que no serà fàcil empitjorar-la, però en Portabella ja va demostrar fa quatre anys que és capaç de tot per conservar la cadira (en això no és tan diferent de l’altre), i mentre els seus li permetin buscarà aquest objectiu, encara que sigui al preu d’introduir un Laporta a la seva llista, a la recerca dels vots que la popularitat d’aquest pugui aportar.

Ja sé que sota de tot això hi ha aquella teoria que no poca gent defensa de que tots els partits independentistes s’ha de presentar units. Jo crec que això és menystenir l’objectiu de les eleccions i, en conseqüència, l’electorat. Perquè d’aquí a poc més d’un parell de mesos el que hem de triar no és la independència, és qui governarà els nostres ajuntaments o, dit d’una altra manera, com es distribuiran els retallats pressupostos municipals. I qui governi decidirà si s’aposta per ciutats sostenibles o no, si es prioritza el transport públic o el vehicle privat, quant es destina a educació, quant a seguretat, quant a neteja, quant a serveis socials, etc. No decidiran cap independència, no, decidiran qüestions tan senzilles, però tan importants i de tanta influència en la vida dels ciutadans, com les esmentades.

No és ni molt menys una qüestió menor, i sincerament dubto que tots els independentistes d’aquest país, siguin pocs o molts, tinguin la mateixa postura en aquestes matèries, perquè per molt que alguns neguin l’existència de dreta i esquerra (i el nom tant és, en podem dir blaus i vermells) que aquesta diferència existeix és fàcilment comprovable estudiant les solucions que es proposen per als diversos problemes, o quines despeses i quins ingressos es retallen. Amb d’altres paraules, no hi ha una solució independentista per al trànsit a les grans ciutats, ni per als problemes mediambientals. D’independentistes n’hi ha de dretes, n’hi ha d’esquerres i n’hi ha de centre, si hi van tots barrejats, què faran quan calgui prendre una decisió respecte de la que tinguin opcions oposades: Llençaran una moneda a l’aire? Donaran una de freda i una de calenta? S’abstindran? Reitero, sense una mínima coherència en matèries com les comentades, no veig de què serviria aquest vot.

I és que, creure que l’única opció de l’independentisme és anar tots plegats, com si no existís al món res més que independència o no (i ja sé que per alguns és així), no és sinó un reconeixement explícit de la pròpia feblesa. L’independentisme serà major d’edat quan en unes eleccions puguin concórrer partits independentistes de diverses tendències i puguin tots ells obtenir una representació que vagi més enllà d’unes xifres simbòliques. I desprès, ja pactaran entre ells o amb qui sigui quan i com convingui.

Perquè aquesta coalició electoral és tan contra natura com ho seria, per exemple, una coalició PSC-PPC, tot i ser partits no independentistes. Ningú ni dins el PSC ni dins el PPC ho entendria ni ho admetria, hi ha massa diferències en temes massa importants. I com que segurament algú tindrà la temptació de mirar cap a Euskadi, ja s’ho pot estalviar: allà no es va fer una coalició preelectoral, ans un pacte desprès de tenir el resultat; aquest pacte no és d’un govern de coalició, sinó d’un govern d’un partit amb recolzaments concrets de l’altre i, finalment, però el més important, afortunadament Catalunya no és Euskadi, si més no, i que jo sàpiga, aquí ningú s’ha plantejat seriosament assassinar el President de la Generalitat.

Crec que tots i totes hem de tenir clar què és el que votarem el proper 22 de maig, i, del que es tracta és de triar qui governarà millor els nostres pobles i ciutats. La resta són romanços.

Article publicat a Catalunya Press en català i en castellà.

Facebooktwittergoogle_plusredditpinterestlinkedinmail