Laporta SI o NO?

La moguda entre Laporta, Solidaritat Catalana per la Independència (SI) i Esquerra Republicana de Catalunya és sens dubte una de les notícies polítiques més comentades dels darrers dies. No seré jo qui s’estranyi de res que Laporta pugui fer, sabut com és que la meva opinió de l’individu és pitjor que dolenta, i que considero que farà qualsevol cosa que pensi que redunda en el seu propi benefici, sense importar-li els costos i qui els pateixi (potser ara el seu compte de twitter passarà de ser @JoanLaportaSI a ser @JoanLaportaNO, o inclús podria crear un @JoanLaportaERC, i fer-los servir de forma alternativa en funció dels interessos).

Crec que SI surt reforçada per partida doble: es desfà de l’element en qüestió (cosa que d’altra banda crec que ja portaven de cap de bon començament, a l’espera de l’oportunitat adequada, un cop complerts els objectius) i donen mostra de no ser uns ganes que van a buscar el pacte qualsevol preu. I Esquerra? Ells sabran on es fiquen, jo crec que s’equivoquen i que a la llarga pagaran les conseqüències, tot i que la seva imatge està ja tan deteriorada que no serà fàcil empitjorar-la, però en Portabella ja va demostrar fa quatre anys que és capaç de tot per conservar la cadira (en això no és tan diferent de l’altre), i mentre els seus li permetin buscarà aquest objectiu, encara que sigui al preu d’introduir un Laporta a la seva llista, a la recerca dels vots que la popularitat d’aquest pugui aportar.

Ja sé que sota de tot això hi ha aquella teoria que no poca gent defensa de que tots els partits independentistes s’ha de presentar units. Jo crec que això és menystenir l’objectiu de les eleccions i, en conseqüència, l’electorat. Perquè d’aquí a poc més d’un parell de mesos el que hem de triar no és la independència, és qui governarà els nostres ajuntaments o, dit d’una altra manera, com es distribuiran els retallats pressupostos municipals. I qui governi decidirà si s’aposta per ciutats sostenibles o no, si es prioritza el transport públic o el vehicle privat, quant es destina a educació, quant a seguretat, quant a neteja, quant a serveis socials, etc. No decidiran cap independència, no, decidiran qüestions tan senzilles, però tan importants i de tanta influència en la vida dels ciutadans, com les esmentades.

No és ni molt menys una qüestió menor, i sincerament dubto que tots els independentistes d’aquest país, siguin pocs o molts, tinguin la mateixa postura en aquestes matèries, perquè per molt que alguns neguin l’existència de dreta i esquerra (i el nom tant és, en podem dir blaus i vermells) que aquesta diferència existeix és fàcilment comprovable estudiant les solucions que es proposen per als diversos problemes, o quines despeses i quins ingressos es retallen. Amb d’altres paraules, no hi ha una solució independentista per al trànsit a les grans ciutats, ni per als problemes mediambientals. D’independentistes n’hi ha de dretes, n’hi ha d’esquerres i n’hi ha de centre, si hi van tots barrejats, què faran quan calgui prendre una decisió respecte de la que tinguin opcions oposades: Llençaran una moneda a l’aire? Donaran una de freda i una de calenta? S’abstindran? Reitero, sense una mínima coherència en matèries com les comentades, no veig de què serviria aquest vot.

I és que, creure que l’única opció de l’independentisme és anar tots plegats, com si no existís al món res més que independència o no (i ja sé que per alguns és així), no és sinó un reconeixement explícit de la pròpia feblesa. L’independentisme serà major d’edat quan en unes eleccions puguin concórrer partits independentistes de diverses tendències i puguin tots ells obtenir una representació que vagi més enllà d’unes xifres simbòliques. I desprès, ja pactaran entre ells o amb qui sigui quan i com convingui.

Perquè aquesta coalició electoral és tan contra natura com ho seria, per exemple, una coalició PSC-PPC, tot i ser partits no independentistes. Ningú ni dins el PSC ni dins el PPC ho entendria ni ho admetria, hi ha massa diferències en temes massa importants. I com que segurament algú tindrà la temptació de mirar cap a Euskadi, ja s’ho pot estalviar: allà no es va fer una coalició preelectoral, ans un pacte desprès de tenir el resultat; aquest pacte no és d’un govern de coalició, sinó d’un govern d’un partit amb recolzaments concrets de l’altre i, finalment, però el més important, afortunadament Catalunya no és Euskadi, si més no, i que jo sàpiga, aquí ningú s’ha plantejat seriosament assassinar el President de la Generalitat.

Crec que tots i totes hem de tenir clar què és el que votarem el proper 22 de maig, i, del que es tracta és de triar qui governarà millor els nostres pobles i ciutats. La resta són romanços.

Article publicat a Catalunya Press en català i en castellà.

Facebooktwittergoogle_plusredditpinterestlinkedinmail

El Barça ha de demandar Laporta

Ahir la nova directiva del Barça va anunciar l’aprovació d’un codi ètic que inclou com a comportaments a evitar molts dels que van ser pràctica habitual de l’anterior junta presidida per Joan Laporta. És una bona iniciativa, això dels codis ètics ja fa alguns anys que es practica, i jo no dic que facin nosa, però no n’hi ha prou.

Jo esmento sovint el jurista austríac Hans Kelsen. És el que provoca haver tingut la seva obra “Teoria Pura del Dret” com a únic llibre d’una assignatura anomenada Dret Natural que curiosament em va servir per arribar a la convicció de que el Dret Natural no existeix, i de que no hi ha norma sense sanció, dins la més pura ortodoxia iuspositivista. I per això penso que sí, que això de la ètica èsta molt bé, però si els comportaments censurables no tenen cap conseqüència pràctica per al seu autor, no anem enlloc.

I per això crec que el Barça ha d’exercir l’acció de responsabilitat contra Joan Laporta i la seva junta. Segurament hi ha més d’un motiu, però només el contracte a Joan Oliver ja seria suficient. Una cosa són els fitxatges futbolístics (alguns veritables pífies, però errare humanum est) i altre cosa és contractar com a càrrec de confiança una persona que té com a únics mèrits el sectarisme i l’habilitat per aconseguir contractes blindats, pagar-li un sou fora de mercat per excessiu (repeteixo, no és un crack que marqui gols) i a sobre blindar-li de forma que fer-lo fora ens costés un ull de la cara.

Si Laporta sabia que el seu mandat acabava el juny de 2010, no podia fer un contracte a un càrrec de confiança que anés més enllà d’aquesta data, això és de calaix. El contracte havia d’haver acabat, sí o sí, a la vegada que el seu mandat, sense perjudici que, si el nou president ho trobava convenient el pogués tornar a contractar (sí, ja sé que això és ficció, és clar que ningú el voldria, aquest paio, i per això se’l blinda), i en canvi el que s’ha fet és, ras i curt, regalar-li els diners, els diners del club, els nostres diners. I això no pot quedar impune.

La junta presidida per Sandro Rosell té ara l’oportunitat d’anar més enllà de les bones paraules, i demostrar que ells no comparteixen els abusos de la junta anterior, exercint l’acció social de responsabilitat contra ells. És una qüestió de credibilitat, i espero que actuin com cal.

Ara, això sí, que esperin fins després de les eleccions autonòmiques, que si no en Laporta encara dirà que és un atac per les seves idees polítiques (ja ho ha fet abans), i no crec que sigui bo donar-li la més mínima excusa per fer-se el màrtir. Si els independentistes no han pogut trobar un altre cap de llista més presentable, és problema seu (això és l’exemple perfecte, d’altra banda, de la seva poca o nul·la solvència) i ja s’ho trobaran.

Facebooktwittergoogle_plusredditpinterestlinkedinmail

Bye, bye Laporta

Sandro Rosell va guanyar ahir de forma incontestable les eleccions a la Presidència del Futbol Club Barcelona d’una forma aclaparadora. No era el meu candidat, vaig signar i vaig votar (a tres quarts de nou, si em descuido no hi arribo), per Agustí Benedito, malgrat ser conscient que pensar en que pogués guanyar era quelcom semblant a un somni impossible, ara per ara. Però no sempre es guanya, a les eleccions sempre algú perd (malgrat costi tant que alguns ho reconeguin), i en aquest cas crec que cal valorar la bona campanya feta i l’estil que ha estat capaç de recollir la gens menynspreuable xifra de 8044 vots, una mica més del 14% dels votants, que contra tot pronòstic l’ha col·locat en el segon lloc.

Toca felicitar el nou president, i ho faig: Felicitats, Sandro! Com he dit no el vaig votar, no veig clares algunes connexions i tinc por que pugui esdevenir només la cara visible de l’oligarquia del país, o que els negocis puguin passar per davant del càrrec. Però crec, sobre tot després de la claredat de la seva victòria, que mereix un vot de confiança, com el que la majoria dels socis l’ha donat, i per tant jo també li dono, tot esperant que amb els fets confirmi les bones expectatives creades. Espero que sigui un bon president per al club, i que s’alluny del partidisme, del sectarisme, de la politització del club, de la utilització personal del càrrec … en fi, que s’alluny el màxim possible dels trets que han marcat la presidència d’en Laporta.

Perquè a més de la gran victòria d’en Sandro (més de 35000 vots i d’un 61% dels votants), ahir va ser la jornada de la gran derrota d’en Laporta i del laportisme, amb el seu candidat desplaçat a la darrera posició dels quatre que es presentaven, malgrat el propi Laporta no s’ha estat de fer descaradament campanya al seu favor (i, especialment, en contra d’en Sandro Rosell). Ara, cal fer neteja, i cal acabar amb tota la tropa que en Laporta ens ha encolomat: des d’en Joan Oliver, el sectari amb sou multimilionari, fins a Sala Martin, aquest brillant economista (mode sarcasme off) que continua predicant sense rubor les tesis econòmiques que ens ha portat al desastre, que no era soci i se’n va fer per tal que el poguessin fer President de la Comissió Econòmica, en una demostració incontestable de barcelonisme, passant per Magda Oranich i, espero, pel vividor Johann Cruyff, aquest president d’honor que no els socis no hem pogut triar, qui per cert ahir en comptes de votar estava al mundial de Sudàfrica, suposo que treient-se uns calerets per quadrar el pressupost. Sobre Txiqui Begiristain, suposo que el normal és que el nou president trii el seu secretari tècnic, però si més no contra ell només es poden esgrimir arguments esportius, ja que s’ha mantigut al marge de l’estil Laporta.

Així que, reitero, bye, bye, Laporta !!! Hola Sandro !!!

Facebooktwittergoogle_plusredditpinterestlinkedinmail

Mites, llegendes i mentides: Johann Cruyff

La recent dessignació per part de Joan Laporta de Johann Cruyff com a President d’Honor del Barça, és una nova mostra de que l’amic Jan no té cap mania a servir-se del club per als seus interessos personals, i així ho torna a fer ara pagant-li a Cruyff el seu suport a costa del soci, demostració clara del que s’anomena disparar amb pòlvora del rei. Però això ja no és notícia, vull escriure d’una altra cosa.

Sempre he pensat que la visió que de l’etapa de Johann Cruyff com a entrenador i, sobre tot, com a jugador del Barça, ens ofereixen els mitjans de comunicació, té grans diferències amb la que jo, que vaig viure-ho, recordo, magnificant els aspectes positius i minimitzant, si no amagant, els negatius. Crec que això té a veure amb la bona relació de l’holandés amb molts periodistes (tot i que per sort no tots arriben al patètic espectacle d’individus com Joan Patsy, viva estampa del servilisme). El cas és que, fart de tanta hagiografia, m’he decidit a fer quelcom que fa temps vull fer: donar algunes pincellades de com va anar tot vist pels meus ulls. I vull fer-ho ara que l’equip va bé, que hem eliminat l’Arsenal i que Messi ha demostrat que ell sí és un jugador decissiu per al Barça, perquè no m’agrada la gent que aprofita els mals moments esportius per a treure draps bruts.

Per tal que ningú es confongui, vull deixar molt clares un parell de coses: Johann Cruyff va ser un grandíssim jugador de futbol, i una persona molt intel·ligent, encara ho és. Però, malauradament, els seus millors anys de futbol no els va donar al Barça, malgrat el que ens vulguin fer creure.

Posem el tema en context històric. S’inicia la temporada 1973-74, el Barça porta tretze anys sense guanyar la lliga (temporada 1959-60) i el futbol espanyol finalitza una llarga època d’autarquia permetent la incorporació als clubs de dos jugadors estrangers. Aquell any, a tall d’exemple, el Reial Madrid fitxa dos alemanys, Breitner i Netzer, el València l’austríac Jara i el malinès Keita i el Barça contracta el peruà Hugo Cholo Sotil i l’holandès Johann Cruyff. El palmarés futbolístic de Cruyff aleshores és impressionant: sis lligues i quatre copes holandeses i tres copes d’Europa amb l’Ajax i dues Pilotes d’Or. Però no tot són flors i violes, aquell mateix 1973 va deixar de ser capità de l’Ajax per votació dels seus propis companys (que suposo el coneixien bé). Potser això va influir decissivament per tal que abandonés el club d’Amsterdam.

La primera temporada de Cruyff al Barça és molt bona. Debuta amb victòria davant el Granada el 28-10-1973 i el Barça acaba guanyant la lliga, amb una decissiva aportació de l’holandès, que juga 26 partits i fa 16 gols. La seva bona actuació fa, a més, que guany la seva tercera Pilota d’Or el 1974, en una temporada que culmina essent declarat millor jugador de la Copa del Món que Holanda, la famosa taronja mecànica, finalitza sots-campiona en perdre la final contra la República Federal Alemana. Per cert, que aquest mundial em porta un record extraesportiu de Cruyff que el defineix molt bé: encara recordo a Holanda equipada amb Adidas, amb les seves tres ratlles a l’uniforme, mentre que al de Cruyff només n’hi havia dues, de ratlles. Raó? Ell tenia la seva pròpia marca de roba esportiva, i es va negar a equipar-se amb Adidas. Tothom té clara ara la importància de les marques en el món del futbol, i el diner que mouen, però us asseguro que fa 36 anys la cosa no era així, i Cruyff en aquest terreny va ser un pioner, mostra clara de com era i és de llest (i com li agradaven els quartos).

Aquesta primera temporada té lloc a més un fet que serveix de confirmació al que acabo de dir. El 9 de febrer de 1974 neix (a Holanda, ja que la seva esposa va anar allà a donar a llum) el seu fill, a qui posa de nom Johann Jordi (no sé per què la Viquipèdia en català i castellà fa constar com a nom Jordi, perquè recordo perfectament quan es va anunciar que el nom era Johann Jordi, com apareix a la versió anglesa). És a dir, no portava aquí ni quatre mesos i li va posar al seu fill Jordi. Per què? Identificació amb la terra? No home, no. Ens va calar perfectament des del principi, i va veure que amb un gest així es posaria la gent a la butxaca i després ja podria fer el que volguès, dins i fora del camp, com així va ser (inclús no parlar català en sa vida). Què murri!

I les restants quatre temporades de Cruyff al Barça es va dedicar a viure la vida i gaudir del clima, literalment. A casa encara feia algun bon partit, ja que era on el soci el podia veure (de partits televisats només n’hi havia un a la setmana, així que quan el Barça jugava fora només el podies veure esporàdicament) i havia de mantenir la seva reputació. Però, sobre tot fora, la seva aportació era mínima. Alguna jugada bona, de tant en tant, i a veure-les venir, treure còrners, fores de banda, faltes … poca cosa més.  Tot i que no va ser mai un gran golejador, un killer, la seva efectivitat va baixar tant com la seva aportació al joc de l’equip, i va fer 7 gols en 30 partits la 2a temporada, 6 en 29 la 3a, 13 en 29 la 4a i 5 en 25 la 5a i última. El Barça no va guanyar cap més lliga (va ser 3er la temporada 74-75 i 2on la resta) i l’únic títol oficial aconseguit en tot el període va ser la Copa del Rei de l’any 1978 derrotant l’U.D. Las Palmas per 3-1 a la final. Un molt pobre balanç.

Inclús la pròpia web del Barça, tot i que fent servir un eufemisme, reconeix el fiasco quan diu:

Malauradament, a les temporades posteriors el seu nivell va baixar

I tant, que va baixar!

Juntament amb el baix rendiment esportiu, hi ha d’altres episodis desagradables, com el seu enfrontament la temporada 1975-76 amb l’entrenador alemany Hennes Weisweiler, que fart del seu comportament va gosar substituir-lo en un partit a Sevilla, i que va acabar amb la destitució de l’entrenador i la nova contractació de Rinus Michels. Bar Deportes es refereix al tema amb retalls de diari inclosos, i al final trobareu un vídeo.

Sé que tots els nostres records estan impregnats de la nostra subjectivitat, però el que us he explicat són els fets tal i com jo els recordo, com ho vaig viure i com ho vaig veure. Crec que Johann Cruyff, ras i curt, ens va prendre el pèl durant quatre anys, vivint dels rèdits de la seva primera temporada.

I un altre dia, si tinc temps i ganes, escriure de l’etapa de Cruyff com a entrendador. La lliga guanyada gràcies a ell i les lligues guanyades malgrat ell (i gràcies als errors aliens), el seu fill i els seus gendres, i alguna cosa més.

Podeu consultar més informació de Cruyff a:

Vídeo de l’enfrontament Cruyff-Weisweiler:

Facebooktwittergoogle_plusredditpinterestlinkedinmail

Laporta porta els nervis a Convergència

Per si algú es confón, he de començar dient que tinc molts greuges contra en Joan Laporta. De sempre, des que es va a donar a conèixer amb l’Elefant Blau, l’he considerat un trepa ambiciós (més enllà del punt fins el que l’ambició es pot considerar una virtut) sense cap escrúpol i amb l’únic objectiu d’aconseguir el seu benefici personal servint-se sense manies de persones i institucions, i amb qualsevol tàctica. El que el Núñez de Crackovia anomenaria un indeseable.

No és que li tingui mania, és que aquest invidu n’ha fetes de molt grosses: la mentida coprotagonitzada pel seu cunyat Alejandro Echevarría, aquell que després de veure’s enxampat a la mentida que no tenia cap relació amb la Fundación Francisco Franco va justificar-se dient que l’havien fet patró sense saber-ho; l’escàndol de la venda de les entrades de la final de la Champions de Paris; la rebequeria del seu striptease a l’Aeroport; haver portat al Club a un plet i perdre’l per tal d’intentar allargar un any el seu mandat o les seves sortides de to, amb el seu famós ¡Al loro! … coses totes que no són noves.

No el vaig votar, vaig votar a favor de la moció de censura que va perdre (tot i que no va voler marxar, contra el que anys abans havia dit quan el censurat era Núñez) i no votaré mai ningú a qui ell recolzi com a president del Barça. I molt menys el votaré a ell per cap càrrec polític.

Però com dic això no és nou, ja ve de fa temps. Per això sorprén la freqüència i el to amb els que Laporta apareix ARA en les converses entre els convergents al Twitter, amb frases com ara:

Carretero es un pallasso de molt cuidado! Quina vergonya de personatge! i amb Laporta poden fer un circ

si Laporta entra a la política catalana, demano asil polític a Andorra

No cal desacreditar el Laporta, perquè ho fa ell solet …

els tics autoritaris de Laporta no són bons per a presidir el país. Catalunya no té un sistema presidencialista com el Barça

Per no parlar del canvi de posició dels dirigentes del partit: fa quatre mesos Artur Mas no es pronunciava, fa un mes i mig en Felip Puig expressava crítiques però no li tancava portes, i ara en canvi el mateix Felip Puig ja l’acusa de manca de seriositat.

Què ha canviat? Doncs ha canviat que Laporta no ha volgut (de moment, no posaria la mà al foc per ell) incorporar-se al projecte convergent (ep, ja sé que no li ho han demanat), i prefereix navegar per altres aigües, sembla que més properes al Reagrupament de Joan Carretero. I com ha passat de ser un possible fitxatge mediàtic a convertir-se en un rival que s’adreça a un electorat similar, i que per tant els pot restar vots, el que abans eren somriures i clucades d’ull ara s’han convertit en dubtes sobre la seva capacitat i seriositat. Molt coherent, tot plegat.

Sembla que, després de tot, no veuen tan clara la victòria com ens volen fer creure.

Facebooktwittergoogle_plusredditpinterestlinkedinmail