Blog personal i polític de Manuel Cáceres
Entrades etiquetades amb José Montilla
Un cop més, els endevinaires s’equivocaven
29 jun
Finalment, quatre anys després, ja tenim sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut. No penso ara entrar en consideracions jurídiques perquè no l’he llegida, i perquè a més fora de mal gust comentar una feina que ha trigat quatre anys a fer-se només quatre hores després d’haver-se acabat.
Sí vull comentar algunes reaccions que he pogut llegir als mitjans i a twitter, dient per endavant que jo, convençut com estic de la plena constitucionalitat de l’Estatut, no estic en absolut content amb la sentència. Crec que el TC no hauria d’haver tocat res, perquè tot el que diu té cabuda dins la constitució, si més no com jo la interpreto, i per aquest motiu comparteixo la indignació del President Montilla.
Però això no treu que, pel que sembla, la cosa no hagi anat ni molt menys tan enllà com molts, inclús des de Catalunya, anunciaven (i crec que íntimament desitjaven). La sentència (aquí teniu la part dispositiva) deixa intacta la immensa majoria del text, només declara inconstitucional un article (el 97, relatiu al Consell Judicial de Catalunya) i parts molt concretes d’altres tretze, dels que una bona part, concretament cinc, es refereixen a l’Administració de Justícia i els altres a temes diversos (només dos a competències) fent, com dic, matitzacions de limitada importància, pel que he pogut veure. També fixa criteris interpretatius per a vint-i-set articles i/o disposicions més, però no en conec el contingut. En total, una quarentena d’articles i/o disposiciones afectats dels casi dos-cents cinquanta que té l’estatut (dels que el PP en va impugnar 129). No és molt, ni quantitativa ni qualitativament, sobre tot després del que ens anunciaven els profetes de l’apocal·lipsi (que existeixen en totes les matèries).
Davant això, aquesta nit en la que estic escrivint aquesta entrada, em sembla una nit electoral: tothom fa servir la sentència a la seva conveniència, per refermar les seves posicions preestablertes, igual que s’interpreten els resultats de les eleccions de forma que tothom guanya. De fet, alguns fa tota la pinta que les consignes ja les havien rebudes fa temps, sense ni esperar a llegir el contingut de la sentència, per això s’han afanyat a incloure el hashtag #estatutfail i altres de semblants (incloent el #montillafail els més descarats, com si els somrients no haguessin sortit en primer pla a la foto de l’Estatut) als seus tuits. Perquè, objectivament parlant, i per molt que ens molesti la sentència (i a mi personalment em molesta, i molt, tot aquest tema del Constitucional, des dels recursos, el desenvolupament de les deliberacions, passant per les recusacions i demés estratagemes i acabant per la sentència) el moll de l’os de l’Estatut queda intacte, malgrat els presagis. I ja pot anar dient l’Artur Mas que la sentència tomba la columna vertebral de l’Estatut, perquè aquesta afirmació és tan gratuita com la majoria de les que aquest senyor acostuma a fer. Malament aniriem si la columna vertebral de l’Estatut fossin els detalls que el Tribunal Constitucional ha anul·lat. Però clar, alguna cosa ha de dir, ara que el seu partit està en primera plana de l’actualitat pels motius que tots coneixem.
En conseqüència, parlar d’#estatutfail, d’#adeuespanya i demés consignes a l’ús únicament demostra, un cop més, que alguns viuen instal·lats en l’exageració permanent o, encara pitjor, en una realitat paral·lela, en aquell país en que la majoria de la gent no pensa en res més que la independència com a solució de tots els seus mals, i que jo no sé trobar quan surto al carrer. Potser el que veritablement els molesta de la sentència, és que no hagi destrossat l’Estatut per tal de poder fer-ho servir com a coartada per justificar les seves legítimes, però minoritàries, aspiracions, però no deixarem que la realitat ens espatlli una bona coartada, oi?
Seguim creient
25 abr
Ahir vaig assistir a l’acte polític que va tenir lloc al Pavelló de la Mar Bella de Barcelona, primer acte del President Montilla com a candidat del PSC a la Presidència de la Generalitat a les eleccions de la propera tardor.
Ja he perdut el compte dels mitings a que he assistit en tots els meus anys de militància i inclús abans (curiosament, el meu primer míting va ser al Turó Park i no era del PSC, sinó del Pacte Democràtic per Catalunya a les generals del 1977, però no per res, jo tenia 15 anys i habitualment al Turó Park a jugar a futbol i a empaitar noies, amb poc èxit). Com ja he dit altres vegades crec que són uns actes que tenen més importància pel fet de realitzar-se i per les sensacions que s’hi transmeten que per la profunditat dels missatges que es llencen (tots, no només els del meu partit), cosa normal, ja que hi ha altres àmbits on debatre idees programàtiques, constrastar postures o entrar a fons en temes concrets.
Això no vol dir, però, que de vegades no es deixi anar algun missatge novedós i/o contundent que sigui fàcilment reproduïble i pugui constituir un bon titular per les notícies. Però no es tracta, en tot cas, de convèncer els assistents, que acostumen a ser incondicionals.
Avui, però, l’acte ha estat un xic diferent. Presentat per Manuela de Madre, Presidenta del PSC, ha començat sense faristol, amb unes butaques a l’escenari on tres persones han plantejat al President Montilla les seves inquietuts. Matías Carnero, president del comité d’empresa de SEAT, César (no ha dit el seu cognom), català resident a Londres i director d’una empresa americana i Pilar Díaz, presidenta de l’Associació d’Amputats Sant Jordi i discapacitada ella mateixa. No reiteraré ara els seus comentaris i les seves peticions al President, que comparteixo (he tuitejat algunes, i en tot cas podeu trobar-les, com la resta d’intervencions, al Twitter amb el hashtag #Mar_Bella, que ha arribat a trending topic, o al canal del PSC a YouTube), i només vull repetir una afirmació, efectuada per Pilar Díaz, que jo no em canso de fer i comparteixo al mil per cent: “Crec en la política”.
Després, ja amb faristol i sense butaques i en un format més tradicional, a arribat el torn als parlaments de Jordi Hereu i José Montilla. Tampoc m’hi estendré molt en el que han dit (ho podeu trobar on he dit abans) pero sí vull comentar que l’Alcalde de Barcelona ha posat l’accent en la necessitat que Catalunya i Barcelona vagin en la mateixa direcció, i ha comparat l’esperit de col·laboració dels darrers anys amb la poca atenció que prestaven a les necessitats de Barcelona quan governaven Catalunya alguns que ara volen erigir-se en els seus principals defensors. I en aquest context, una frase reproduïda no del tot textualment però sí conservant el sentit per l’Albert Medran (a qui per cert tenia al costat a la zona 2.0), sembla que no ha agradat en els rengles convergents, i algú ho ha trobat “lleig i demagògic”. Ja sé, ho he pogut comprovar altres vegades, que per alguns és realment un inconvenient que tinguem memòria i que la Història no es pugui esborrar o reescriure a conveniència, perquè tots tenim un passat i el seu no és com per estar orgullós pel que fa al tracte donat a la ciutat de Barcelona. Avui no toca, però un altre dia vull escriure sobre el que és i el que no és demagògic, i sobre si és lícit recordar-li a un candidat el que ha fet quan ha governat, sobre tot si és diferent al que ara diu que farà.
El President Montilla, que ha intervingut després d’un vídeo del seu pare (instant molt emotiu, poso el vídeo al final), ha remarcat la ingent tasca de govern duta a terme (les comparacions són odioses, també aquí la Història posa cadascú al seu lloc, espero que no sigui també lleig i demagògic recordar-ho) i ha deixat entre moltes altres tres afirmacions que vull destacar: la primera que no volem una Catalunya independent i dividida, la volem unida i cohesionada, la segona que no volem pactes amb el PP, que és incompatible amb el nostre compromís, i la tercera que volem claredat, els candidats han de pronunciar-se sobre els temes que interessen la ciutadania, que hi té dret. No val, i això ho dic jo, amagar-se i dir les coses amb la boca gran o petita segons convingui, o ni tan sols dir-les segons a on. El projecte del PSC és clar, i ara per ara passa pel plé desenvolupament de l’Estatut. Poden haver altres projectes, igualment respectables, també l’independentista, però en un tema tan important com aquest, l’ambigüitat no val, o s’està per ell, o no s’està, i si de veritat s’està s’ha de dir clarament per tal que l’elector voti amb ple coneixement de causa. Seran els nostres adversaris capaços de fer-ho?
Diàleg telemàtic amb Miquel Quintana
12 abr
Torno amb aquest post al company Miquel Quintana (company en això de la política i del dospuntzerisme, que no en la militància partidista, ja que ell és militant de Convergència Democràtica de Catalanya i jo del Partit dels Socialises de Catalunya, segurament més destacat ell que jo), la gentilesa que ha tingut dedicant un post a contestar un comentari que jo anteriorment havia deixat en un altre post seu. Crec en el diàleg i en la contraposició d’idees i conceptes com a via per a millorar el propi bagatge, i trobo que és un bon ús del temps esmerçar-ho en això. Es tracta de confrontar opinions, no de convèncer ni de ser conveçut, perquè també sé que hi ha tantes formes de veure la vida i les coses com persones, tot i que de vegades encara em puc sorprendre de com de diferents poden es poden veure uns mateixos fets segons des de quina perspectiva es mirin (i per això he tancat el meu comentari al post inicial d’en Miquel amb una referència al Madrid-Barça d’ahir i a les diferents formes de qualificar una mateixa jugada segons qui opina). Aviso, serà mooooooolt llarg.
Opinaves, Miquel, sobre les paraules del President Montilla en un acte públic celebrat a Pinós. Jo, personalment, no crec que un acte públic així, un miting, sigui el millor lloc per contrastar idees. Saps tan bé com jo, perquè segurament portes en això més anys (tot i que jo ja en porto molts) que els mítings no serveixen, en general, per desgranar grans i el·laborats discursos polítics. Es tracta de donar unes idees força, fàcilment comprensibles i fàcils de reproduïr, per tal que surtin bé a les notícies que després veurà la ciutadania (no per convèncer als assistents, que tots jo ho estan). I això es pot dir dels nostres mítings, dels vostres i dels de tothom. Ja sé que a vosaltres (els convergents, vull dir) us agrada molt fer conyetes amb aquestes frases que diem en els mítings. Em sembla bé. Jo no acostumo a fer-ho, no habitualment, amb les que es diuen en els vostres, tot i que podria (és molt fàcil trobar punts febles en una frase dita en aquest context). Però no li trobo la gràcia, prefereixo polemitzar amb gent que em pugui contestar.
En tot cas la meva resposta, Miquel, no ha intentat desmontar la teva opinió del President Montilla, perquè ni crec que sigui possible, ni crec que sigui necessari, perquè és la teva opinió, i tens tot el dret a tenir-la. El que a tu no et fa ni fred de calor, a mí em podria emocionar d’allò més, i vice-versa, perquè aquesta és una qüestió més sentimental que racional. A alguns potser els emociona sentir parlar de pàtria, i a mi no. A mi potser em sembla molt important que una persona hagi sortit endavant i hagi arribat a ser Alcalde, Ministre i President de la Generalitat venint de la emigració, i a d’altres persones segurament no. Va com va.
I el que he fet és només això, dir-te que allò que tu explicaves és el mateix que a mi em passa amb Artur Mas. No em fa ni fred ni calor. I no perquè no sigui del meu partit, no, sinó perquè a la seva trajectòria política, ha passat sense pena ni glòria pels llocs on ha estat, des de l’Ajuntament de Barcelona (a l’oposició) a les Conselleries de Política Territorial i Economia i Finances, o a la Conselleria en Cap, o al Parlament de Catalunya.
Ara tu em dius que el President Montilla també ha passat sense pena ni glòria pels seus càrrecs … és la teva opinió, de la que discrepo. Potser per tu és motiu de molta pena i poca glòria haver estar reelegit cinc vegades Alcalde de Cornellà de Llobregat per majoria absoluta, però per mi té molt de mèrit. Crec que ningú pot jutjar la seva feina allà millor que els ciutadans i ciutadanes de Cornellà, i el seu veredicte és molt clar.
Entrant en el que concretament dius, començo per excusar-me, perquè jo no conec molt bé Cornellà, llevat de pels discos dels Estopa, però pel que escrius em temo que tu la coneixes pitjor. La població de Cornellà el 1986 era de 86.928 persones, mentre que l’any 2009 era de 86.519 persones. Així que resulta que entre 1986 i 2009 la població de Cornellà ha disminuit (unes 400 persones) i que per tant aquests grans edificis de que parles, i tota aquesta gent que paga els impostos i les taxes, si existeixen, ja hi eren quan el President Montilla va arribar a l’alcaldia.
I és que Cornellà, com l’Hospitalet, i com altres ciutats de la conurbació de Barcelona, van patir el desenvolupament desordenat propi del període del desarrollisme franquista, amb barris com la Ciudad Satélite -Sant Ildefons- o Bellvitge i els Ajuntaments democràtics el que han fet, a Cornellà i arreu, és mirar de corregir la destrossa. Mira que diu sobre Cornellà la viquipèdia:
En els darrers vint-i-cinc anys, l’Ajuntament democràtic ha portat a terme un procés de lenta recuperació del municipi en tots els ordres. S’ha racionalitzat l’expansió urbanística i s’han fet arribar els serveis i equipaments a tota la població. Han nascut tres grans zones verdes, els parcs de Can Mercader, de la Infanta i de la Ribera (ara desaparegut amb la construcció de l’estadi del R.C.D.E.). Avui el teixit econòmic de Cornellà està molt més equilibrat, acull nombroses empreses de logística i també de vinculades a la nova economia.
No diré que tot això sigui mèrit del President Montilla, però alguna cosa devia tenir a veure. Si no ho coneixes, et recomano el Parc de Can Mercader, recuperat per a la ciutadania fa 15 anys (aquest si que el conec perquè vaig assistir-hi al Palau que allà es troba a un casament on l’”oficiant” era precísament el President Montilla).
Com a Ministre d’Indústria, certament va fer poca cosa. Només van ser dos anys, i en aquestes condicions no era fàcil. Tot i això, recordo que va impulsar l’aprovació del domini .cat (que per exemple tu fas servir). I trobo exagerat que diguis que els problemes dels magatzems o cementiris nuclears siguin una jugada seva. Els problemes són fruit de la demagògia amb que per totes bandes (totes, no salvo cap partit) s’ha tocat el tema nuclear.
I com a President de la Generalitat, jo també faig un balanç millor que el teu. Com t’he dit alguna vegada, em sembla un argument molt pobre culpabilitzar-lo a ell dels efectes d’una crisi mundial. D’altra banda, i segons les darreres dades de l’Enquesta de Població Activa (4rt trimestre de 2009) l’atur a Catalunya (17,01%) és inferior a la mitjana espanyola (18,83%) i molt inferior al de comunitats com València (22,56%) Canàries (26,91%) o Balears (19,54%) per dir-te tres amb governs de colors diferents. No dic que el nombre de parats no sigui molt alt, massa alt, dic que la responsabilitat principal en unes circumstàncies com aquestes no és del Govern. És un fenomen mundial. I per mí el país no està molt bé, però si millor que quan el tripartit va començar a governar en els assumptes sobre els que té competència (que el cap i a la fi, és el que se li pot demanar a un govern).
Pel que fa a les frases buides, home, tothom les diu en un moment o altre, no diré que no. I sobre el suport al PP, pensa que la meva afirmació era una resposta a la teva de que els socialistes “s’ajunten amb el PP per fer lleis que castiguen Catalunya”. Ja sé que no us agrada que us anomenin el Pacte del Majestic, però el cas és que va existir, us agradi o no. Que ho repetim sempre? Evidentment, perquè no havíem de fer-ho si és veritat? Pitjor és que vosaltres repetiu el tema del sucursalisme, supeditació a Madrid o germà gran, com tu fas, perquè això no és veritat. Formar voluntàriament part d’un projecte comú amb el PSOE, té els seus problemes, en soc conscient, i algunes manifestacions de membres del PSOE segurament em fan menys gràcia a mi que a tu. I com que a més participem en la formació del vot del grup socialista, fora incoherent que votèssim en contra -i més tenint present que l’única majoria alternativa inclouria al PP-, encara que en casos concrets no ens agradi molt. I fem el que fem perquè, en conjunt (no en una votació concreta) considerem que és el millor per al país. De vegades per guanyar una guerra s’ha de perdre alguna batalla.
Però no t’equivoquis, el PSOE no dona, mai ha donat, ordres al PSC. I si ho hagués fet el PSC no les hauria acceptat. En cas contrari, Artur Mas seria avui President de la Generalitat, com molt bé saps. I potser aleshores CiU recolzaria els Pressupostos de l’Estat, com va fer amb Governs de Felipe González i José Maria Aznar (7 de 8), quan qui manava a CiU era el President Pujol (de qui, a banda de moltes crítiques, puc fer més d’un elogi). Però ara la cosa ja no és així, i dels 6 Pressupostos dels governs de Zapatero, CiU, la CiU encapçalada per Artur Mas, no n’ha recolzat cap. I això que segons vosatres PSOE i PP són el mateix … Sort que ara (casualment, a sis mesos vista de les eleccions) us decidiu a recolzar les iniciatives per lluitar contra la crisi, i inclús a proposar alguna (vull dir alguna que no sigui la de sempre, abaratir l’acomiadament). Més val tard que mai.
Jo he criticat més d’una vegada les polítiques de peix al cove de CiU, efectivament. Mira, l’actual situació de Catalunya, es fruit de la seva Història. Com que no es tracta d’anar a Guifré el Pilós, si parlem només de la democràcia, resulta que de 30 anys (des del primer govern del President Pujol), durant 23 ha governat CiU, diverses vegades amb majoria absoluta, i durant 7 el tripartit (remarco, el tripartit, no el PSC, que hauria estat, segur, diferent), així que dic jo que la responsabilitat de l’actual situació de Catalunya ha de ser necessàriament compartida. Tots dos podríem dir que totes les coses bones són les nostres i les dolentes les de l’altre, però no seria veritat. El que passa és que, si admetem el dèficit de Catalunya en matèria d’infraestructures i m’acceptes que el tripartit no se n’ha carregat cap (vul dir, no hem dinamitat cap línia de ferrocarril, ni cap carretera, ni cap torre d’alta tensió, que aquestes ja cauen soles), està clar que el problema és el que no s’ha fet, és a dir el que s’ha deixat de fer. I aquí sí que la ratio 23-7 té molta importància, perquè en més del triple de temps CiU no va fer el triple d’infraestructures, que es podien haver finançat amb els beneficis que dius que va reportar el vostre pacte amb el PP, molt inferiors, per cert, al que aconsegueix el nou finançament que per vosatres és xavalla.
Novament veig que ens culpes de fenomens d’abast mundial, com la deslocalització de les empreses. Saps que la raó per la que ara hi ha empreses que marxen d’aquí al Marroc o a Txèquia, és la mateixa que va motivar que aquestes empreses vinguessin aquí fa trenta anys per exemple des d’Alemanya: buscar la reducció de costos o obrir mercats nous. Ara a Catalunya (i Espanya) es viu millor que fa trenta anys, els sous són més alts, i el capital busca altres llocs més econòmics (i no només les multinacionals). És com funciona el capitalisme, malauradament, i llevat que prenguis iniciatives tipus Hugo Chávez, no es pot obligar una empresa a que es mantingui en un país (sí pots intentar-ho de forma pactada, com va fer de forma reeixida el President Montilla amb Nissan). Ara, si tu vols continuar pensant que abans les empreses venien perquè el President Pujol les portava i ara se’n van perquè el President Montilla les fa fora, tu mateix.
En una cosa et dono la raó, i és en la dificultat de tirar endavant un govern de coalició de tres partits en un país sense aquesta tradició. Malgrat tot, malgrat les dificultats i les tensions internes, s’ha fet molta feina. Per exemple, s’ha desplegat un 75% de l’Estatut,encara que hi ha d’altres temes en que no ens hem posat d’acord. És així i no ho nego.
I no, el Pla Hidrològic no és el que dius, és un exemple de com alguns “s’ajunten amb el PP per fer lleis que castiguen Catalunya”. Perquè les Terres de l’Ebre continuen sent Catalunya, i el PHN es carregava el riu, i com diuen allà, lo riu és vida. I tot i que encara hi ha llocs a Catalunya amb problemes d’aigua, com ara a les comarques de Girona, s’han pres iniciatives per a corregir el problema, com la construcció de dessaladores (si CiU ho hagués fet en comptes d’encaparrar-se amb el Roina, estaríem millor). I no dic que les dessaladores no tinguin problemes, però són una solució, tot i que crec que cal millorar molt la gestió de l’aigua (sobre tot en l’agricultura).
No et preocupis per la meva informació. En tinc més de la que puc pair, però pensa que jo soc un amateur d’això, i no sempre disposo per llegir i escriure de tot el temps que voldria. Per sort, perquè mira que passa quan m’hi poso, que m’allargo més del que seria prudent. En tot cas mai escric per escriure.
He intentat contestar tot el que has dit, amb dades quan les tenia a mà (tot i que com deia moltes coses són més aviat qüestió d’opinions, com ara la crosta de la CCMA, que encara existeix). Espero no haver-me deixat res, i en tot cas acabo disculpant-me de nou per l’extensió i amb una puntualització sense importància, i és que no sóc veí de Rubí (tot i que hi tinc molta relació), ans del nucli de Les Fonts, prop de Rubí però a cavall entre els municipis de Terrassa (on pertany el carrer on visc) i Sant Quirze del Vallès (amb un govern sociovergent, per cert). Tot plegat Vallès Occidental, com Sant Cugat.
Salut!
Escoltar per aprendre
27 mar
Escric això des del primer plenari de la Conferència Oberta de Causa Comuna. Com diu al seu bloc, es tracta de fer servir el mètode de la intel·ligència col·lectiva per tal de contribuir a l’elaboració col·lectiva de noves alternatives, idees i propostes per Catalunya. I com ha dit el President Montilla, hem vingut aquí a escoltar, a escoltar sobre tot a gent aliena al partit, però amb coneixement dels temes de debat, per tal de saber què en pensen i què creuen que necessita la Catalunya del futur.
Els sis debats tracten de temes prou engrescadors: Què esperem de la educació avui, Els joves: motors de la participació, Bones pràctiques i innovació social, El catalanisme del segle XXI, Després de la crisi: reptes i oportunitats i Ciutadania, diversitat i cohesió: la Catalunya gresol. Tots molt interessants, i relatius a temes d’indubtable interès en el moment actual.
La llàstima és que com són debats simultanis, només pots ser-hi a un, el que implica no poder seguir els altres cinc
. I posats a triar, he triat el primer: Què esperem de la educació avui. M’interessa l’educació, sóc membre del Consell Escolar de l’escola de la meva filla (i a partir del curs vinent també del meu fill). Per cert, l’únic pare (la resta són mares). Però no només m’interessa l’educació perquè tinc fills en edat escolar. Crec que l’educació és l’arma més potent que tenim per a aconseguir una societat més justa. L’educació trenca les barreres socials i crea ciutadans i ciutadanes amb igualtat d’oportunitats, i és per això que considero fonamental que tothom, independentment del seu origen, pugui accedir a una educació de qualitat.
He tingut l’ocasió de sentir diverses veus, veus majoritàriament de persones alienes al partit, perquè a això hem vingut, per molts que alguns des del desconeixement (i temo que també des del sectarisme) vulguin fer broma. I el que he sentit m’ha agradat, perquè comparteixo moltes de les idees que s’han expressat des d’àmbits molt diversos. No les repetiré ara totes, una bona part les he tuitejat, però sí vull recuperar algunes (la transcripció no és sempre literal, però crec que el contingut és correcte):
- Ricard Aymerich (Mestre i psicòleg. President de la Federació de Moviments de Renovació Pedagògica de Catalunya): “Cal reconèixer el paper fonamental de l’escola en l’acollida de tot tipus d’alumnat”
- Ramon Burgués (Regidor d’Educació de l’Ajuntament de Sabadell): “El coneixement és la base tant del progrés social com de l’individual”
- Efrén Carbonell (President de la Coordinadora de tallers per persones amb discapacitat psíquica. Director del centre d’educació especial Asspassim): “El sistema ha de ser capaç de donar una resposta humana i de qualitat a tothom”
- Pere Darder (Doctor en Ciències de l’Educació. President del Consell Escolar de Catalunya): “L’escola ha de potenciar la identitat personal. Ha d’educar persones, no masses. “
- Pere Darder: “Cal educar en el compromís responsable. Es parla molt de culpa, i poc de responsabilitat”
- Pere Darder:”Cal educar totes les dimensions de la persona, integrant aspectes diferents. Hem de fer, pensar i sentir”
- Pere Darder: “La vida és complexa, i cal fer-hi front, no simplificar. L’escola no es limita a ensenyar, també educa. “
- Miquel Angel Essomba (Pedagog. Director del Centre UNESCO de Catalunya-UNESCOCAT): “L’educació és un element important per la cohesió social. “
- Miquel Angel Essomba: “El país ha de ser capaç de donar feines adequades a la qualificació de les persones. “
- Xavier Melgarejo (Psicòleg. Director de l’Escola Claret): “Cal encaixar família, sistema escolar i entorn socio-cultural, que han de treballar coordinadament. “
- Xavier Melgarejo: “Responsabilitat, esforç i disciplina són valors que han d’estar al cor del sistema educatiu.”
- Joaquim Prats (Doctor en Història Moderna. President de l’Agència de Qualitat Universitària de Catalunya, AQU Catalunya): “El sistema ha d’ajudar molt més qui més ho necessita. No ha de ser igualitari.”
- Joaquim Prats: “Hem guanyat el repte de la quantitat. Manca ara el de la qualitat.”
- Dolors Rius (Secretaria general del Departament d”Educació de la Generalitat de Catalunya): “S’ha de reconèixer i incentivar el paper fonamental de lideratge dels equips directius.”
- Dolors Rius: “Cal acabar amb la falsa dicotomia ensenyament púlic vs. ensenyament privat. El sistema és únic.”
Després, han tingut lloc vuit microdebats sobre temes relatius a l’educació (on no he participat) i ara, després del dinar, estem al plenari on s’exposen conclusions de tots els debats.
Però, llevat que a la cloenda algú deixi anar alguna de grossa, em temo que, lamentablement, els mitjans de comunicació dedicaran poc espai a aquest acte. Després, aixo sí, diran que els partits polítics van a la seva, que no connecten amb els ciutadans, i uns altres tòpics del mateix estil.
Us deixo amb el vídeo d’una part de la intervenció del President Montilla aquest matí:
President Montilla
23 mar
Ahir va fer una setmana de la tan i tan comentada entrevista de Mònica Terribas al President Montilla a TV3. Jo no penso comentar l’entrevista, no només perquè ja s’ha comentat abastament, sinó perquè no la vaig poder veure, que trobo que és un motiu prou important.
De tota manera, em puc imaginar com va anar el tema. He vist i sentit moltes altres vegades entrevistes fetes per Mònica Terribas, i puc entendre perquè alguns l’anomenen Mònica Terrible. Aquest estil seu tan agressiu de vegades resulta atractiu i dinàmic, però cal portar-lo amb molta cura per no caure al terreny de la mala educació (ja que de mala educació és interrompre qui parla, sobre tot si és de forma sistemàtica, tot i que la televisió actual està plena de programes on això es fa de forma habitual). En tot cas, ella fa la seva feina com creu que l’ha de fer, hi ha dies que ens agradarà més i d’altres que no tant (això depén bàsicament de les nostres fílies i fòbies envers l’entrevistat) i també és veritat que de vegades borda més que mossega (per si no queda clar, això és una metàfora, si us plau no ens confonguem). Jo he de confessar que li tinc una certa simpatia, ni que sigui perquè vàrem compartir institut, tot i que en moments diferents, perquè quan ella va entrar jo ja havia marxat.
Més en preocupa un altre tema, i és el menyspreu amb que molts ciutadans d’aquest país tracten el President de la Generalitat, i que he pogut copsar des que José Montilla va ser investit President. Malgrat estem ja al segle XXI, el classisme encara és ben viu a la nostra societat, i molts no han pogut pair que el nostre President no sigui un fill de família burguesa (millor si és de Sarrià-Sant Gervasi o de l’Eixample), sinó un immigrant nascut a Iznájar. I això es nota, i molt, en el menyspreu que fan servir quan s’hi refereixen, menyspreu que en alguns casos arriba a l’insult directe, com denunciava ahir el company José Rodríguez. Si algú no sap de què parlo, només cal que llegeixi el que es diu en algun dels molts foros nacionalistes, o els comentaris a notícies en mitjans d’aquesta corda, i ho podrà comprovar.
I jo puc entendre perfectament la crítica política, puc entendre que hi hagi que preferiria un altre president, puc entendre qui pensi que ell i/o el seu govern no ho fan bé, puc entendre qualsevol crítica a les polítiques concretes del seu govern, però no puc entendre l’insult i el menyspreu, i encara puc entendre menys que aquests patriotes que s’omplen la boca amb paraules altisonants no defensin el President de la Generalitat quan aquest rep insults personals. En canvi, demanen una renúncia temporal de militància a algú que critica la directora d’informatius de TV3, és a dir, que per a ells, és més greu criticar una persona d’un mitjà de comunicació que el President de la Generalitat (hipocresia, o simple tacticisme pensant que tenir en contra el mitjà de comunicació és més perillós?). Si no fos perquè els conec, estaria molt decebut.
Es clar que la meva opinió deu valer poc, ja que jo sóc fill de la immigració dels anys 50-60 (com una gran part dels ciutadans d’aquest país, mal que els pesi a alguns), i per tant molts segurament consideren no tinc el pedigree o la puresa de sang que donen l’autoritat per parlar d’aquest temes. Però no penso renunciar a fer-ho, precísament perquè, tot i que vaig nèixer aquí, conec de prop què és haver d’abandonar la teva terra i haver de viatjar a un altre lloc per, com es diu ara, buscar-te la vida. I el mérit que ha tingut tanta i tanta gent que ho ha fet i ha sortit endavant. I no ho dic per mi, jo no tinc cap merit, perquè jo sóc un privilegiat, per diverses raons, com ara haver crescut a Sant Gervasi (que no és, i no era fa trenta anys, igual que fer-ho a Cornellà) i haver pogut dedicar-me a estudiar en comptes de treballar, i a més full time, sense compaginar estudis i feina, com molts altres van haver de fer (cosa que mai agraïré prou als meus pares). Gràcies a això (a banda del que la genètica pugui influir) el meu català és millor que el del President Montilla, i m’expresso en aquesta llengua, que no és la meva llengua materna i que només vaig estudiar un any (a 3r de BUP) de forma més fluida que ell.
Però, des de quan l’expressió verbal és un mérit fonamental per governar un país? Estem en l’era de la comunicació, i comunicar és molt important, però per mi continua no sent el més important. I no nego que una bona expressió verbal pugui ajudar a l’hora de guanyar eleccions, però no crec que sigui igual a l’hora de governar. Tots coneixem la figura dels (i permeteu-me que passi al castellà, l’expressió és molt gràfica) “charlatanes de feria“, gent amb molta facilitat d’expressió i grans dots de convicció, que eren capaços d’entabanar qualsevol i vendre-li qualsevol cosa. Però, es això el que volem per governar-nos?
Sí, no és un gran orador, ni s’expressa bé en català (tot i que ha millorat molt), però crec que el President Montilla ha demostrat abastament la seva vàlua política. Ha plantat cara a qui l’havia de plantar, inclús al Govern de l’Estat i al PSOE (sí, aquest partit al que estem subordinats, segons diuen els del partit d’aquell que va anar a Madrid a demanar Zapatero que el fes President de la Generalitat, que és el mateix partit que va votar tots els pressupostos del govern Aznar menys l’últim), en defensa dels interessos de Catalunya, i liderat un govern que ha portat a terme polítiques fonamentals per aquest país (en infraestructures, en educació i en tants altres temes), malgrat les innegables dificultats que comporta un govern de coalició on tenim els socis que tenim. I tothom té dret a no estar d’acord amb les seves polítiques, tothom té dret a criticar el que es fa o el que no es fa, però consentir amb el silenci, quan no atiar des de l’ombra, la crítica i la desqualificació personals és quelcom inacceptable, i molt més per un partit que ha estat govern i que un dia o altre ho tornarà a ser. Caure en la tentació de deslegitimar les institucions quan no governes és molt perillós, perquè quan governis això se’t girarà en contra. No veure-ho es tenir una gran miopia política.
Junts a Catalunya, junts a Madrid … amb qui?
25 feb
La primera part del títol d’aquest post és la proposta que Artur Mas va fer ahir al President Montilla al debat mantingut ahir al Parlament de Catalunya. La part final és meva, i encara podria afegir-se una altra qüestió: per què fer?
Ja ho he dit altres vegades, amb l’actual correlació de forces a les Corts Generals, només es poden formar majories que incloquin, bé el grup socialista, bé el grup popular (o ambdós), i quan parlem d’estratègies unitàries això és un punt fonamental. Qualsevol proposta que no tingui el recolzament de com a mínim un d’aquests dos grups majoritaris està condemnada al fracàs, i per tan aquesta unitat catalana no passaria de ser un simple paripé, un gest cara a la galeria, buit de contingut pràctic, com no sigui el d’alimentar el victimisme, el “no ens entenen” com tant agrada alguns. Vist que, avui per avui, un acord entre aquests dos grups majoritaris, tan desitjable com complicat, sembla llunyà, cal saber en qui està pensant el Sr. Mas per recolzar aquesta hipotètica proposta unitària catalana.
Vista la coincidència entre les seves propostes (l’abaratiment de l’acomiadament és, si no l’única, sí la proposta més reiterada tant per part de CiU com per part del PP), tinc clar a quina banda buscaria els suports el Sr. Mas, i com haurien de ser les mesures proposades per obtenir-los, en el camí de limitar els drets dels treballadors. I em temo que aquí no ens hi trobarà, no tant per qui doni o no suport a les propostes, ans pel seu contingut.
Per molt que agradi a CiU, perquè és el terreny on es troben més còmodes, crec que aquest no és una tema que s’hagi de plantejar en clau Catalunya-Espanya, ja que els interessos i els objectius són, o haurien de ser, comuns. Si hi ha controvèrsia, aquesta segurament es mou més en l’eix esquerra-dreta.
En tot cas, si realment existeix una voluntat de col•laborar, i no es tracta d’un nou intent (un més) de posar una falca entre el socialisme català i el socialisme espanyol, o de crear les condicions per tornar a llençar la vella acusació de supeditació o sucursalisme, CiU encara és a temps de demostrar-ho. Intentem, de veritat i oblidant que d’aquí a nou mesos hi ha eleccions, el pacte en les matèries que són competència de la Generalitat, on aquest pacte només depén dels partits catalans. I sondegem també, no ens hem de tancar a res, en quines matèries de competència estatal podem acostar postures, i amb quins recolzaments podrien comptar al Congrés aquestes postures comunes, si les trobem. Òbviament que s’arribi o no a un pacte no serà només responsabilitat seva, és responsabilitat de tots, però allunyem-nos de tacticismes partidistes o no arribarem enlloc.
Difondre la cultura
1 feb
Dissabte passat vaig tenir ocasió d’assistir a la inauguració de la Biblioteca Mestre Martí Tauler, de Rubí. Bé, hauria de dir de la nova ubicació, ja que aquesta biblioteca ja existia, en un petit (si més nou comparat amb el nou) edifici situat al Complex Cultural l’Escardívol (potser a algú li soni la zona de l’Escardívol com una de les afectades per la terrible riuada del 25 de setembre de 1962).
No vaig anar per veure al President Montilla, no, tot i que vaig seguir amb interés el seu discurs i els de la resta d’oradors, com la companya Carmen Garcia Lores, Alcaldessa de la ciutat (qui en aquesta entrada del seu blog ens ofereix unes fotografies de l’acte), el company Antoni Fogué, President de la Diputació de Barcelona o el President de l’Associació de Veïns de la Plana de Can Bertran, Sr. Manuel Ramos, sinó perquè jo he estat i continuaré sent usuari d’aquesta biblioteca, un dels molts vincles que m’uneixen a Rubí (visc a prop, hi tinc família i la traveso cada dia en els FGC). I aquesta inauguració, més enllà de l’alegria que suposa que qualsevol ciutat del nostre país aconsegueixi un nou equipament cultural, presenta una particularitat de gran contingut simbòlic.
La biblioteca ocupa un dels edificis que en un temps (fins 2002) va ocupar la Fábrica Electrotécnica Josa, empresa de fabricació de material elèctric vinculada a Rubí des de fa molts anys, que actualment dóna feina a quatre-cents treballadors i es troba ubicada al Polígon Industrial La Llana de la mateixa ciutat (un dels paissatges que cada dia veig des del tren). De fet, si a la foto observeu la part superior de l’edifici, podreu veure les lletres BJC, que a més de ser la marca que identifica els seus productes, són les inicials del seu fundador, el Sr. Buenaventura Josa Camarasa. Això té per mi un gran valor simbòlic perquè crec que el fet que l’antiga fàbrica, un cop remodelada, aculli actualment la biblioteca, constitueix un immillorable lligam entre el passat industrial i obrer de Rubí, ciutat de treballadors i treballadores en bona part vinguts d’altres indrets, sovint amb un baix nivell educatiu i el seu futur, un futur ja present, on la difusió de la cultura, en qualsevol format, i la seva posada a l’abast de la ciutadania, ha de ser peça fonamental per a l’assoliment d’una societat més justa.
És un edifici de 8.000 m2, dels que la biblioteca n’ocupa 3.500 m2, fet que la converteix en la segona biblioteca més gran de Catalunya, després de la Jaume Fuster de Barcelona. Compartint espai amb la biblioteca dotada de 400 punts de lectura i 40 punts de consulta informàtica, hi ha una sala polivalent per conferències, concerts i petits espectacles, una sala d’exposicions temporals, el Centre d’Estudis Històrics, on s’ubicarà l’entitat Grup de Col•laboradors del Museu de Rubí, el Magatzem del Museu Municipal, l’Arxiu Municipal i Ràdio Rubí (emissora municipal que va realitzar la primera emissió tant a Catalunya com a la resta de l’Estat després del restabliment de la democràcia) .
S’ha fet esperar, ja que les obres han estat llargues, i també costoses (11 milions d’euros d’inversió, la ciutadania ha de saber on van els diners dels nostres impostos), però el resultat ha valgut la pena. Les meves felicitacions, doncs, per a tots els rubinencs i les rubinenques. Ara només cal que l’aprofitin. Jo penso fer-ho.
Demagogia nuclear
27 ene
El tema de la energía nuclear, y todo lo que comporta, es ciertamente complejo, como lo suelen ser la mayoría de temas importantes, y los argumentos a favor y en contra han sido y son numerosos, y en su mayoría dignos de estudio. Es por ello que no tengo una postura clara al respecto, aunque sí un par de premisas que por evidentes quizás no sería necesario enumerar, pese a que voy a hacerlo aunque solo sea por poner un poco de orden en mi cabeza:
- Las necesidades energéticas mundiales, y de nuestro país en particular que es en lo que más quiero centrarme (y esto vale para España y para Catalunya), no van a disminuir, sino a aumentar, porque aunque cada vez se tenga más presente la variable energética en el diseño de todos los objetos que nos rodean (y de los edificios en que nos encontramos), el número de dispositivos que consumen energía cada vez es mayor, tanto a nivel doméstico como a nivel industrial.
- Si queremos satisfacer esa demanda energética creciente, debemos aumentar nuestra producción. Descartados a medio y largo plazo los combustibles fósiles, tanto por su disponibilidad limitada como por sus negativos efectos medioambientales, nos quedan la energía nuclear y las denominadas renovables (hidráulica, solar, eólica, etc.), u otras que puedan desarrollarse en el futuro.
Lamentablemente, y desde hace ya muchos años, se ha ido pasando de puntillas por el debate nuclear, pero sin entrar en él, manteniendo unas posturas típicas y tópicas (simplificando, izquierda antinuclear, derecha pronuclear) y aplicando la máxima catalana del qui dia passa any empeny (o dicho de otra forma, ir haciendo). Y algún día tendríamos que coger el toro por los cuernos y debatir el asunto de verdad, desterrando la división entre buenos y malos y adoptando la postura que más convenza a la mayoría, a sabiendas de que no hay fórmulas mágicas y que cualquier solución tendrá ventajas e inconvenientes.
Lo que no se puede, o no se debería hacer, es la demagogia que, tradicionalmente, se hace con este tema, de la que es buena muestra la actual polémica del Almacen Temporal Centralizado (ATC) (temporal porque el almacenamiento es por sesenta años, tiempo inferior al de vida de los residuos). Y no quiero con ello decir que todas las posiciones sean demagógicas, en absoluto, las hay demagógicas y las hay razonables.
Hay quien defiende que dicho ATC no es necesario, y que los residuos de alta actividad pueden seguir almacenándose en las piscinas o en los contenedores ubicados en las propias centrales que generan la inmensa mayoría de ellos. A ello se responde que el almacenamiento centralizado minimiza el número de instalaciones nucleares y optimiza los costes (al concentrarlos en una única instalación). En contra del ATC tendríamos por tanto el argumento del mantenimiento del status quo (siempre que no se supere la capacidad de almacenamiento de las centrales) y a favor los argumentos de ahorro económico y, para quien teme por los riesgos que pueda comportar, la concentración de dicho riesgo en una única instalación en lugar de repartirlo entre varias.
Bien, discutible y opinable. Pero lo que no lo es, es que dichos residuos de alta actividad existen y que las centrales nucleares en operación producirán más en el futuro, y alguna salida habrá que darles, digo yo. Y limitarse a decir no me los ponga usted en mi pueblo, en mi comarca o en mi comunidad autónoma, desprende un tufo a NIMBY (not in my backyard, no en mi patio trasero) que la retórica no puede disimular.
La decisión sobre la ubicación compete al gobierno del Estado, ciertamente, pero sería deseable que pudiera hacerse con la aquiesciencia de los habitantes del lugar dónde se ubique, y cuando digo esto me refiero a los del municipio o comarca, no a los de la Comunidad Autónoma. ¿Por qué un ciudadano de Figueres debería poder decidir si el ATC se ubica en Ascó, cuando tiene mucho más cerca Francia, y sobre eso no puede decidir? ¿Puede un ciudadano de Almadén (Ciudad Real, Castilla La Mancha), vetar la instalación en Villar de Cañas, de la que la separan 280 kilómetros por carretera? ¿Y si es así porque no puede vetarla en Santa Eufemia (Córdoba, Andalucía) que está a 28 o Capilla (Badajoz, Extremadura) que está a 26? Me temo que las Comunidades Autónomas tienen poco que decir en este asunto, diga lo que diga José Montilla, Artur Mas, Maria Dolores de Cospedal o el Parlamento de Castilla-La Mancha.
No se puede defender la autonomía municipal solamente cuando interesa, y cuando no, intentar imponer directrices unitarias. Como tampoco es de recibo criticar a los políticos por actuar al dictado de las direcciones de sus partidos, olvidando (dicen) los intereses de sus electores, y en cambio aplaudir que desde las sedes centrales de los partidos se den consignas de obligado cumplimiento en este tema. O acusar a los municipios que quieren albergar el ATC de tener motivaciones económicas, cuando dichas motivaciones están, evidentemente, detrás de casi todas las opiniones. Y puestos a decir, tampoco veo muy lógico posicionarse radicalmente en contra de todo lo nuclear, pero poner el grito en el cielo cada vez que alguien intenta hacer un parque eólico (que si es feo, que si afecta a la fauna), un campo solar o una presa. Ojo, no digo que las críticas a esas instalaciones sean infundadas, todas ellas tienen aspectos problemáticos, pero sí que en ocasiones hay que abandonar el perroflautismo, bajar del pedestal, de las nubes o de dónde quiera que se esté por encima del bien y del mal y tomar decisiones necesarias, porque si la energía no viene de una fuente, deberá venir de otra, salvo que queramos volver a vivir en la era preindustrial (opción respetable, pero que muy poca gente defiende).
Por eso, como antes decía, es preciso un debate sin prejuicios al respecto, un debate que cierre el tema por un período razonable, sin estereotipos, sin prejuicios, sin buenos ni malos, sin vencedores ni vencidos, y que nos permita encarar el futuro sin tener que estar a cada momento discutiendo de nuevo de lo mismo.
Y para finalizar, dejo aquí:
Por un lado, las palabras del alcalde de Villar de Cañas, del Partido Popular, quien creo que nos ofrece una perspectiva realista de la cuestión, más allá de partidismos.
Y por el otro la noticia del apoyo de 16 de los 17 municipios del área nuclear de la Ribera d’Ebre (salvo Flix) a la candidatura de Ascó para albergar el ATC (está en parte en catalán y en parte en castellano, son 59″, pero antes hay publicidad).
El socialisme segons Solé Tura
16 ene
Avui el Consell Nacional ha anat de regals. El President Montilla ha tingut un regal d’aniversari en forma de vídeo, que trobareu al final d’aquesta entrada, i que vol ens transmet el missatge que, per molt que alguns s’ho pensin, res no està decidit de cara a les properes eleccions autonòmiques, i des del PSC estem disposats a treballar per tal de merèixer la confiança dels ciutadans i ciutadanes.
L’altre regal l’hem rebut tots i totes als assistents al consell, en forma d’un escrit del company Jordi Solé Tura, on ens explicava com entenia ell el socialisme, i què representa això en la nostra societat actual. A la miniatura del costat teniu un enllaç a la reproducció del text manuscrit (l’original es troba a l’Arxiu Històric del Socialisme Català de la Fundació Rafael Campalans), però he volgut també transcriure’l a continuació:
Sempre he entès el socialisme com una passió per la dignitat de la persona, és a dir, per la igualtat i la solidaritat en una societat lliure. Per això l’empenta moral i política del socialisme continuarà viva mentre hi hagi desigualtats, injustícies, discriminacions i humiliacions.
Des del punt de vista polític, això vol dir una lluita continua per reformar les nostres societats, en el ben entès que les reformes són molt més difícils i complexes que les revolucions.
El problema actual és que encara vivim de les lluites, les victòries i les derrotes del passat, fins i tot del passat immediat, quan el concepte de socialisme anava vinculat als grans canvis de la revolució industrial, a les guerres colonials i mundials, a la defensa de democràcies amenaçades i a la divisió en blocs.
En el futur aquesta lluita pels mateixos objectius es farà en un món més dominat per grans centres de poder supraestatals i grans mitjans de comunicació, però també en un món protagonitzat per sectors socials històricament marginats. Serà per damunt de tot, la lluita per la igualtat entre homes i dones, entre ètnies i entre societats avançades i endarrerides. I espero també que un món on el nou paper de les ciutats, les nacionalitats i les regions permetrà, per fi, superar les velles concepcions nacionalistes.
Sàvies paraules, que comparteixo i crec que són plenament vigents, ja que malauradament al nostre món actual les desigualtats i les injustícies són arreu. Jordi Solé Tura, històric lluitador per la llibertat i el socialisme, Catedràtic de Dret Polític, militant del PSUC i del PSC (i concretament de la nostra Agrupació de Sarrià-Sant Gervasi, tot un honor per a nosaltres), Regidor de l’Ajuntament de Barcelona, Diputat al Congrés (membre de la ponència constitucional), Ministre de Cultura i Senador, ha rebut avui un modest homenatge al nostre Consell Nacional, i rebrà dimarts vinent la Medalla d’Or de la Generalitat a títol pòstum. S’ho mereix.
I aquest és el vídeo del que us parlava a l’inici:
Los buitres sobrevuelan el Estatut
24 nov
Desde hace bastante tiempo se vienen sucediendo filtraciones interesadas sobre la sentencia del Tribunal Constitucional sobre el Estatut de Catalunya, todas ellas, anunciando un recorte más o menos drástico del mismo. Por ejemplo, ya hace más de un año, TV3 propagaba una, y hoy mismo tenemos otra en La Vanguardia.
Podríamos plantearnos los motivos por los que alguien administra estas filtraciones a su antojo, pero lo único que está claro es que las mismas benefician a los que esperan una sentencia en el mismo sentido de las filtraciones, porque así adelantan en el tiempo el rédito político que esperan obtener de una hipotética sentencia adversa al Estatut. Porque, digamoslo claro, aquí la constitucionalidad o no del Estatut no le importa ni al PP, que si así fuera no habría aprobado en otros estatutos artículos idénticos a los que han sido objeto de recurso, ni tampoco le importa a CiU, como acredita el hecho de que sus sus alternativas sean huidas hacia delante claramente inconstitucionales. De lo que se trata es de erosionar a los gobiernos que en Cataluña y en España le dieron su apoyo, sencilla y llanamente, y por eso no es mi intención comentar nada más sobre esas posiciones. Son los buitres a los que me refería en el título, en busca de su ración de carroña.
Pero sí que quiero referirme al que podríamos designar como dilema constitucional, tomando prestado el título del editorial de ayer de El País que recoge en su blog Miquel Iceta. Como ya sabemos, sobre todo los que nos dedicamos a esto, pero creo que también el ciudadano de a pie, toda norma jurídica, y la Constitución no es una excepción, esta sometida a interpretación, y dicha interpretación puede provocar, en ciertos casos, resultados de la aplicación de la norma muy diferentes de los que se producirían con otras interpretaciones. Y no conviene olvidar lo que en este sentido establece el artículo 3 del Código Civil en su apartado 1:
Las normas se interpretarán según el sentido propio de sus palabras, en relación con el contexto, los antecedentes históricos y legislativos, y la realidad social del tiempo en que han de ser aplicadas, atendiendo fundamentalmente al espíritu y finalidad de aquellas.
La Constitución Española tiene ya más de treinta años. Se aprobó en un España temerosa tras los casi cuarenta años de dictadura, dónde era inimaginable, por ejemplo, que alguien reivindicara la memoria histórica o los matrimonios homosexuales (¡si hasta la ley del divorcio fue un parto difícil!). Baste recordar que el intento de golpe de estado de Tejero tuvo lugar dos años después de la aprobación del texto constitucional.
Afortunadamente, poco o nada tiene que ver aquella España con la España actual. Y no solo porque un intento de golpe de estado sería ahora impensable, sino por los muchos cambios que no solo España sino también el mundo han sufrido. En estas condiciones, solo tenemos dos alternativas, o adaptamos la aplicación de las normas (y eso incluye la Constitución) al momento que vivimos, o las cambiamos, porque nunca una norma puede ser un lastre a la evolución de la sociedad.
Dice el artículo que he reproducido del Código Civil que la interpretación debe atender, fundamentalmente, al espíritu y finalidad de la norma. ¿Y cuáles son el espíritu y la finalidad de la Constitución? Pues para mí están claros: que los diferentes pueblos, ya sean naciones, nacionalidades, regiones o como se les quiera llamar, para mí el nombre no hace la cosa, puedan convivir juntos dentro del marco de España, pero con respeto a sus diferencias, y con capacidad para autogobernarse (de ahí el famoso Título VIII). Y el Estatut, en su redacción actual, cabe perfectamente en esta interpretación constitucional.
Si el Tribunal Constitucional ignora esto, e ignora además la voluntad del pueblo de Cataluña expresado en referéndum, habrá que plantearse ciertamente otras alternativas. No quiero con ello decir que el hecho de estar aprobado en referéndum constituya una patente de corso para saltarse la Constitución, pero sí que la voluntad expresada por el poder legislativo de Cataluña y España, y directamente por los ciudadanos de Cataluña, merece ser tenida en cuenta.
Sobre todo si pensamos en que podría ser que para ir contra esa voluntad popular se estuviera utilizando una norma, la Constitución, que nunca ha sido aprobada por una gran mayoría de los españoles vivos actualmente. Y si alguien cree que exagero, que haga números: menos de 16 millones de españoles aprobaron la constitución, de los que una buena parte, es ley de vida, habrán fallecido ya (los más jóvenes tendrán 49 años, uno más que yo, que no pude votar). No sé por tanto si quedarán vivos 12, 10 u 8 millones, pero en el mejor de los casos son indiscutiblemente minoría en un país con 40 millones de habitantes.
Acabo dejando aquí las palabras del Presidente Montilla el pasado domingo, para quien no las haya oído, y no hace falta decir que las comparto totalmente:
[youtube=http://www.youtube.com/watch?v=oyWIzvpOiSA]






