Blog personal i polític de Manuel Cáceres
Entrades etiquetades amb José Montilla
Titulitis
14 mar
Ens assabentem aquest cap de setmana que el currículum de la vicepredidenta del govern de “els millors” no s’ajusta exactament a la realitat (m’ha agrada una frase en castellà, que deia que “adornó su currículum”). Diguem-li inflar, diguem-li guarnir, diguem-li exagerar, diguem-li directament falsejar, el cas és que algú (i no dic que la resposabilitat sigui necessàriament de la interessada) ens ha volgut vendre quelcom que no era, en aquest cas un llicenciatura en psicologia que, pel que es veu, no existeix.
La gravetat del tema no rau en l’existència o no de l’esmentada llicenciatura, el que és inacceptable, i exigeix una depuració de responsabilitats, és que algú ens ha volgut enganyar, i caldria saber qui ha estat. Ho sabrem? O ho despatxaran tot dient que ha estat un error del darrer becari? No sóc optimista.
Jo no crec que una titulació universitària sigui l’únic, ni tan sols el principal, barem per mesurar la capacitat d’una persona. N’hi ha exemples a balquena de persones que han triomfat professionalment (i tampoc tinc clar que aquest sigui l’objectiu principal a la vida) sense titulació universitària, i sovint ni tan sols de secundària.
Les causes per les que una persona no comença (i acaba) estudis superiors són variades, poden ser personals, familiars, socials … depenen de com viu cadascun aquell moment vital. Hi ha qui no pot perquè no es pot permetre no treballar, hi ha qui no vol perquè, encertadament o no, no li veu profit, hi ha a qui li costa més, …
No tenir un títol universitari no hauria de ser un estigma, ni desqualificar per res, i molt menys per desenvolupar un càrrer públic, en el que el polític compta amb el suport de tècnics per tal de tenir tota la informació necessària per a la presa de decisions. Perquè malgrat el que de vegades se’ns explica, no acostuma a existir una única opció tècnicament bona, normalment hi ha més d’una d’entre les que hom tria amb criteris polítics.
Tenir un títol universitari implica que has seguit uns estudis i que, en el seu dia, vas superar unes proves sobre el coneixements adquirits, però res més. El món és ple de llicenciats i llicenciades realment incapaços professionalment, potser amb coneixements teòrics (i no sempre) però sense idea de com aplicar-los i quan, sense iniciativa, sense inteligència (ni emocional ni de l’altra), sense capacitat de treball, ni perseverància … No, la titulació no garanteix res.
Però aquest assumpte és important perquè venim d’una època en la que s’ha fet befa i mofa de les persones que, per voluntat popular, desenvolupaven la màxima representació del nostre país, com ara el President de la Generalitat José Montilla i el President del Parlament Ernest Benach, senzillament perquè no tenien l’esmentada titulació universitària. Burles, menyspreu, això és el que transmetien un dia sí i l’altre també els convergents quan parlaven d’ells, tractant-los com si fossin uns pelacanyes. I ves per on, com es diu en castellà, “a cada cerdo (amb perdó dels porcs) le llega su San Martín”, i ara els ha arribat a ells.
Què diran ara de la vicepresidenta Ortega? S’en fotran? La ridiculitzaran? O com és del govern “dels millors” això no importa? Tant se val, a mi no m’hi trobaran.
I ara què?
3 dic
Tot i que han passat pocs dies des de les eleccions autonòmiques, i encara no ha estat possible efectuar una anàl·lisi en profunditat dels resultats o, més ben dit, de les seves causes, la indiscutible desfeta del PSC obliga, ens obliga, a reflexionar seriosament sobre nosaltres mateixos. Qui som, qui volem ser, cap a on volem anar, són preguntes que estan a la ment de tothom, dins i fora del partit.
Certament no totes les causes de la derrota són endògenes, ja que factors externs i incontrolables, com ara la crisi, amb tot el que comporta, o la desgraciada aventura de l’Estatut al Tribunal Constitucional, han estat molt perjudicials. Però no podem caure en la temptació de donar la culpa als elements només, ja que també han tingut un pes molt important les coses que hem fet, com les hem fet i amb qui, i les coses que no hem fet i per això és imprescindible anal·litzar-les críticament, i que aquesta anàl·lisi tingui conseqüències a tots els nivells.
Sóc conscient que la conjuntura, amb una situació de greu crisi que no sembla hagi de superar-se a curt termini, i la perspectiva d’unes eleccions municipals a sis mesos vista, no ens permet dedicar-nos en exclusiva a mirar-nos el melic, ja que hem de continuar governant els municipis i treballant al servei dels ciutadans, però tampoc hauria de servir d’excusa per ajornar més enllà del mínim imprescindible un debat del tot necessari.
El President Montilla, amb la seva actitud exemplar, ja ha donat el primer pas en la direcció correcta, però cal anar més enllà, només en el terreny de les persones sinó, i sobre tot, en el de les idees. En uns temps com els actuals, en els que tothom sembla buscar lideratges messiànics (i no va per Leo Messi), sembla que la preocupació principal hagi de ser qui succeirà el President Montilla a la Primera Secretaria i, per extensió, qui serà el proper candidat o candidata a la presidència de la Generalitat (sense que això prejutgi que hagi de ser la mateixa persona). Però no hauria de ser així, tot i que el factor personal és important, no ho negaré, i segurament caldrà aprofundir en la renovació. No estic demanant una cacera de bruixes, que ningú es confongui, però tampoc crec que sigui Montilla qui hagi d’assumir en solitari una responsabilitat que comparteixen, compartim podríem dir, perquè segur que tots podríem haver-ho fet millor, més persones.
Però, com deia, per mi més importants que les persones són les idees, i per això és bàsic redefinir el nostre projecte, començant per saber què és el que la societat vol i què és el que nosaltres estem disposats a oferir. No es tracta d’ajustar la nostra oferta a la demanda de forma automàtica, com si fabriquéssim un producte qualsevol que ha de seguir les tendències de moda imperants per tal que el comprin. El nostre partit, les persones que el formem, compartim uns valors, uns valors que considerem bons i que són els que ens impulsen a treballar, i crec que aquests valors (resumits per la trilogia llibertat-igualtat-solidaritat), que han d’estar sotmesos a crítica, com tot, i que són susceptibles d’evolucionar, no poden canviar-se de cop i volta només perquè ara el vent bufi cap a una altra banda (com demostra la regressió dels projectes progressistes a tota Europa). Un cop nosaltres mateixos ho tinguem clar, hem de ser capaços d’explicar a la societat per què creiem que la nostra alternativa és millor a la resta, amb humilitat, però amb convicció, amb il·lusió, però amb realisme.
Tampoc podem caure en la simplificació (també tan pròpia dels nostres temps) de pensar que es tracta, només, de si som més catalanistes o més espanyolistes, o de les relacions entre el PSC i el PSOE, com alguns comentaristes (sovint interessats, però no sempre) ja han començat a dir, fent servir allò tan poètic de les dues ànimes. No nego que aquest és una tema complex i important, que cal no defugir, i que ha d’estar en el debat, però no és el tema central, ja que ni crec que sigui la causa fonamental de la derrota (l’augment de participació als nostres feus tradicionals del cinturó de Barcelona traduïda en un increment de vots del Partit Popular m’ho fa pensar) ni crec que hagi de ser l’eix únic al voltant del qual es configuri el nostre futur.
Jo, que tinc anys de vida i de militància, recordo que del 1984 al 1995, quan CiU va enllaçar diverses majories absolutes i el PSC quedava a molta i molta distància (tot i que amb més escons i vots que ara, és cert), al davant del nostre partit estaven persones com Reventós, Obiols i demés companys que, per dir-ho d’alguna manera que no soni malament, no eren immigrants o fills de immigrants. I en aquells temps, ho recordo perfectament, els nostres adversaris ens deien, com ara, que estàvem subordinats al PSOE, que no érem prou catalans i coses semblants, i nosaltres quèiem en el parany un i altre cop. Així que jo no compro, ho sento.
És més, donar-li a aquest tema més importància de la que té és anar allà on els nostres adversaris volen tenir-nos, donant per bo el seu marc, dins el qual mai els podrem vèncer. Crec que els nostres problemes venen més aviat del distanciament amb el nostre electoral tradicional, treballadors i treballadores, però també classes mitjanes, que no acaben de veure (potser perquè no hem estat capaços d’explicar-ho d’una forma coherent) cap a on anem. I això ens ha fet perdre la centralitat, com molt bé ha escrit Pau Canaleta.
Hi ha molta feina a fer, i no serà fàcil, però les ganes de fer-la no ens falten, i els treballadores i treballadores de Catalunya necessiten un PSC fort que recuperi el lloc central que li correspon.
Article publicat a Catalunya Press en català i en castellà.
A les dures i a les madures
29 nov
Tot i que no ho publicaré fins demà al matí, escric això la nit d’aquest 28 de novembre electoral que hem viscut a Catalunya. Estic cansat, però vull fer-ho perquè demà per qüestions de feina no podré (va, sí, també aniré al Nou Camp a veure el Barça-Madrid), i perquè crec que en política, com en tot, cal estar a les dures i a les madures. Quan les coses van bé tothom s’hi apunta, però quan no és així és fàcil caure en la temptació d’amagar-se. I jo no m’he amagat mai, ni ho faré ara.
No pretenc fer una anàl·lisi exhaustiva dels resultats, primer perquè crec que aquests resultats, com sempre, cal analitzar-los molt bé si volem extreure conclusions vàlides, circumscripció per circumscripció, municipi per municipi i, a Barcelona, districte per districte. Altres segurament faran aquesta anàl·lisi molt millor del que jo seria capaç, d’aquí uns dies, però no em vull estar de deixar les meves primeres reflexions.
I la primera és reconèixer sense embuts la victòria de Convergència i Unió i Artur Mas. Si bé la coalició ha quedat a sis escons de la majoria absoluta (i en Jordi Pujol en va tenir dues, si no recordo malament), ens trobem ara davant un Parlament molt més fragmentat que aleshores, i un augment de 160000 vots i 14 escons cal valorar-ho com es mereix. No tindrà una tasca fàcil, ja que com he escrit altres vegades, aquesta crisi no l’han creat els polítics, ni els polítics ens hi poden treure, malgrat el que ells i alguns altres ens han venut, així que el seu èxit dependrà de com evolucioni l’economia (mundial i local). Pel bé del país, desitjo que tingui sort, i que faci més i millor feina de la que va fer durant l’anterior període de govern, posant ara els interessos del país per davant dels partidistes.
La segona és destacar el mal resultat del PSC, del meu partit, els pitjors de la Història en nombre d’escons, amb una pèrdua de 9 escons i 225000 vots respecte de 2006. Segur que hi ha moltes causes, però com deia no és el moment ara de buscar-les totes. Crec que la crisi ens ha passat factura (com als nostres socis, i com passa a d’altres paisos), crec que estem en una fase negativa per les esquerres a nivell mundial, crec que hem efectuat una bona gestió, però que potser com diuen alguns companys ens ha faltat relat, i estic convençut que hem comés molts errors (alguns ja els tenia identificats, però segur que n’hi ha més). Algun company es queixava de la campanya, però jo continuo pensant que l’impacte de la campanya, que evidentment el té, no justifica ni de bon tros el resultat (a banda que les males perspectives abans de la campanya obligaven a arriscar, i això igual que pot sortir bé pot sortir malament). I així de cavall estant tampoc no crec, com he llegit que algú deia al twitter, que la suposada renúncia al nostre ànima catalanista hagi tingut molt a veure. La nostra davallada en municipis del Vallès i del Baix Llobregat, acompanyada de baixades d’ICV-EUiA i de pujades de CiU i PP, crec que fan impossible sostenir aquesta teoria, i fan que calgui buscar les causes molt més en l’eix dreta-esquerra. En fi, ens toca ara fer autocrítica, i vull valorar en aquest sentit les paraules del nostre Primer Secretari, el MHP José Montilla.
M’ha estranyat, ho de reconèixer, la pèrdua de 2 escons i més de 50000 vots dels nostres socis d’ICV-EUiA. Creia que ells podien arreplegar una part del nostre electorat descontent per les mesures preses pel govern espanyol arran de la crisi. Però pel que s’ha vist no ha estat així, i el seu caràcter de partit governamental els ha perjudicat també de forma important (perquè que jo sàpiga ells no han perdut cap ànima catalanista).
En canvi el resultat d’ERC estava cantat. No per les enquestes, que també, sinó perquè tant en 2003 com en 2006 havien tingut molt vot prestat de CiU, i perquè l’aparició de dues forces independentistes (una d’elles escindida de la pròpia ERC). En aquestes condicions, perdre casi 200000 vots i 11 escons és gairebé lògic, si comptem que Reagrupament i SI han obtingut més de 140000 vots i que han nodrit una part de l’augment abans esmentat de CiU.
Bon resultat també pel PP, que guanya 4 escons i prop de 70000 vots. Com deia abans, malos tiempos para la lírica, el tsunami conservador avança aquí com a tot arreu, què hi farem!
Ciutadans es consolida, augmentant lleugerament tant els seus vots absoluts com el seu percentatge, i Solidaritat Catalana per la Independència entra al Parlament, crec que recollint com ja he dit molts vots d’ERC, i segurament alguna part de vot nou. Res a dir, si no fos que l’entrada de l’individu que portaven de cap de llista és al meu parer una vergonya per al nostre parlament que només podria haver estat superada per l’entrada de Carmen de Mairena. Però mira, la gent l’ha votat, i ho hem d’acceptar.
Valoro positivament l’augment de participació en uns moments en que les prediccions deien el contrari. Independentment del resultat, que la gent participi és bo, encara que fer-ho per votar una cosa tan absurda com els Escons en Blanc (18000 vots) o l’esmentada Carmen de Mairena (prop de 7000 vots) és casi com no fer-ho. Sortosament, els mals presagis inicials de Plataforma x Catalunya, no s’han confirmat, però els seus més de 75000 vots em preocupen, i m’avergonyeixen com a català i com a persona.
Continuo pensant que el nostre projecte és el millor projecte per Catalunya, i la meva identificació amb ell és total.I si els meus veïns no pensen igual, he de respectar-ho i fer-ho millor per tal d’intentar fer-los canviar d’opinió la propera vegada. Agraeixo a totes les companyes i companys l’esforç realitzat durant la campanya i durant la jornada electoral, i els emplaço a partir de demà a continuar treballant per un partit millor. Allà ens trobarem.
Reflexions sobre el debat
22 nov
Amb els debats passa com amb les eleccions pròpiament dites, o com amb les dades d’audiència dels mitjans: ningú no perd o, dit d’una altra manera, tothom troba alguna dada positiva, relativa o absoluta, estàtica o dinàmica, parcial o global, que li permeti extreure una conclusió favorable als seus interessos.
Ahir no va ser una excepció. Els fanboys de cada partit tenen clar que el guanyador va ser el seu. De fet, molts i moltes ho sabien abans de començar, no calia ni fer el debat.
Jo no cauré avui en això, perquè no crec que tingués massa valor la meva classificació. A banda que guanyar o perdre un debat (sigui quin sigui el significat de la expressió), pot tenir més a veure amb la capacitat retòrica o d’actuació dels i de les candidates que amb la seva idoneitat per governar, o amb la bondat del seu programa, que és del que es tracta, ja que si més no valdria en comptes d’unes eleccions fer un càsting, que segur que sortia més baratet.
Si que vull, però, donar unes pincellades sobre alguns aspectes del debat, algunes actituds, i alguns temes que es van tractar o que, per la raó que sigui, es van obviar. Primer sobre els candidats, per ordre invers de vots:
Albert Rivera va acreditar ser més maleducat que ningú, així com que, més enllà del seu tema (l’inexistent problema lingüístic) té poc a oferir. Em fa molta gràcia la seva aversió a les prohibicions i les sancions en aquest tema (em recorda Aznar amb el tema de conduir begut), quan totes les legislacions, de tots els àmbits, estan plenes de sancions per incomplir-les, sense que sembli importar-li. I com que es va posicionar en contra de tothom (inclús va atacar el PP amb el tema llengua) amb una actitud totalment negativa, sembla clar que els vots que rebi no serviran per res a efectes de governabilitat. En aquest sentit, són vots llençats.
Joan Herrera va estar en el seu paper, tot i que potser era qui ho tenia més fàcil, ja que d’una banda no era blanc directe d’atacs (el que l’estalviava haver de defensar-se), i d’una altra no estar en una posició central facilita molt la crítica als demès (tot i que per criticar el PSC va haver de recòrrer a criticar Zapatero, oblidant també que estem en unes eleccions autonòmiques).
Alicia Sánchez Camacho (aka Alicia Croft), també va basar-se en els seus dos temes estrella, el lingüístic i la immigració, amb aquesta contínua referència a la immigració ordenada que no puc evitar que em faci pensar en Ellis Island i les cues d’immigrants que volien entrar als Estats Units per Nova York, però sense aportar res de nou. Les seves intervencions van ignorar bastant que estem en una campanya autonòmica (tot plegat a ells això de l’autonomia els fa més nosa que servei) i va tirar del discurs de generals. Va atribuir-se la pressumpta creació de llocs de treball pel PP quan va governar (ignorant que són les economies les que els creen, no els governs, i que els períodes de crisi no són comparables amb els d’expansió, en un discurs propi del que jo anomeno política per a dummies) i sense poder respodre quan José Montilla li va indicar que a València hi ha més atur que a Catalunya (va intentar negar la dada, però menteix, tot i que no crec que l’importi).
Joan Puigcercós va alternar moments bons (quan va intentar, sense èxit fer posicionar Artur Mas en el tema del referèndum per la independència) amb d’altres poc lluïts, amb una certa bipolaritat, quan en un moment semblava ser molt crític amb els convergents i al següent no descartava fer de crossa d’un hipotètic govern seu. I va caure també en el simplisme habitual d’associar independència amb solució de tots els mals. No és d’estranyar que accentui el discurs independentista per sobre del discurs d’esquerres (que mai l’han tingut massa potent) ja que els seus rivals electorals no són precisament d’esquerres, més aviat al contrari.
José Montilla va estar millor en el fons que en les formes. No descobrirem ara que no és un gran orador, i que el seu català no és fluid, és a dir, que no es guanyarà la vida com a presentador del telenotícies, però va ser molt clar en quant el que proposa i el que no proposa. Potser es podria haver estalviat alguna al·lusió que no tocava (com la que va fer a Albert Rivera a propòsit del girigai de Ciutadans), però va posar en valor la feina feta, oferint dades que no van ser contestades, i també va posar de manifest la inconsistència de la proposta de concert efectuada per Mas. Se li ha criticat que no va ocupar una posició més central en el debat, però si això va ser així, no va ser per culpa seva, llevat que entenguem com a culpa ser educat, respectar els torns d’intervenció i no interrompre, sinó per la pròpia dinàmica de les intervencions. Si no l’interpel·laven, no podia respondre, només parlar quan li tocava, no és que es trobés absent (encara que segurament sí més còmode en uns temes que en uns altres, com li passa a tothom)
Artur Mas no va estar malament si tenim present que va ser capaç d’evitar pronunciar-se sobre gairebé totes les propostes concretes que se li van formular, ni sobre el tema del referèndum per la independència que li va proposar Puigcercós, ni sobre el tema de pactes que li va plantejar Montilla. Va tenir alguna bona intervenció contestant Rivera en el tema lingüístic (és clar que això és fàcil), però va pecar del que sempre peca, d’ambigüitat. A banda del concert (proposta que sap que és un brindis al sol però que serveix per tenir a la gent entretinguda) i de la famosa limitació dels 80 km./h. a les entrades de Barcelona (quelcom totalment accessori, ja que el que importa és com reduïm la contaminació, i si no és així haurà de ser d’una altra manera), poques propostes concretes i molta retòrica, i aquest aire de superioritat que, tot i que ho intenta, li costa amagar. Potser saber esquivar els temes és una bona qualitat per un debat, però no és la qualitat que jo buscaria en un president, perquè els problemes cal afrontar-los, no evitar-los, o el país en paga les conseqüències.
I ara sobre algunes qüestions:
Queda clar que la independència no és una opció majoritària a Catalunya. Artur Mas ho va afirmar (quan va donar com a segur perdre un hipotètic referèndum si es fes ara) i Joan Puigcercós ho va acceptar tàcitament en no rebatre aquesta afirmació. A partir d’aquí, espero que uns i altres s’estalvïin aquesta retòrica de l’opressió i tal. Avui a Catalunya no hi ha una majoria per la independència.
Cal destacar la coincidència d’Artur Mas i Alicia Sánchez Camacho en tres temes, política fiscal (contenció li va dir Artur Mas), aprimament de l’Administració, però sense ni intentar quantificar quin seria l’estalvi de, per exemple, reduir alguna conselleria, només amb l’al·lusió genèrica als càrrecs de confiança que són la xocolata del lloro) i reducció de l’atur a la meitat. Òbviament, reduir l’atur és una proposta de tothom, però en la reducció a la meitat precisament coincideixen ells dos.
Vaig trobar de molt mal gust les continues referències de Rivera i Sánchez Camacho als fills de Montilla i, en menor mesura, als de Mas. A banda de que, com ell va dir, Montilla n’ha tingut cinc, de fills, una cosa són les situacions personals (a les que influeixen molts factors) i una altra el que és el millor model per al país.
Celebro que només Rivera fes sortir el tema del Palau i la resta no entressin al drap. I consti que el vídeo de la JNC (un #fail enorme) li va posar en safata. Crec que Catalunya ja té clar qui són els amics d’En Millet i qui, a més d’ell, ha tret diners d’allà, i ho tindran present, o no (jo crec que no, si és per Catalunya tot es perdona) quan votin. Tornar a burxar en el tema no aporta res al debat, perquè tot i ser un tema important no és la principal preocupació de la ciutadania.
Vaig trobar a faltar temes, com els posicionaments en matèria dels drets personals i de família. Hi ha qui vol modificar les lleis que s’han fet per contemplar més d’un tipus de família, i per igualar els drets de les persones amb independència de la seva orientació sexual, i és un tema prou important com per haver-li dedicat una estona.
També m’hauria agradat haver aprofundit en d’altres temes, per exemple, els tributaris: m’hauria agradat sentir dir a Mas (que és qui ho proposa) per què cal suprimir l’Impost de Successions que paga només el cinc per cent dels catalans més rics, o el tram de tarifa de l’IRPF que grava les rendes més altes, o com es treuen impostos, s’augmenten prestacions i a la vegada es redueix el dèficit.
I, finalment, acabo comentant el tractament al twitter del debat. Va ser una experiència divertida. Jo no segueixo ningú de Ciutadans ni del PP (si més no declarat), però si companys del PSC i tuitaires de CiU, ERC, ICV i inclús alguns de SI. Evidentment, cadascú tenim la nostra visió subjectiva, jo el primer, i això és inevitable. Ara, vull destacar que amb alguna excepció que honora el seu autor, un gran nombre de convergents van limitar-se, des del principi del debat i durant tot ell, a intentar desacreditar el President Montilla, però no el que deia, sinó a ell personalment, les seves actituds, les seves postures, simplement efectuant afirmacions que no anaven seguides d’un raonament o explicació. Especialment lamentables van ser les bromes, per exemple sobre els gràfics que demostraven les abismals diferències quantitatives entre els recursos destinats a diverses polítiques pel darrer govern de CiU i pels governs tripartits. En comptes d’intentar refutar les dades amb d’altres, o amb raonaments, es quedaven a la conyeta, a la ironia que, com va dir el President Pujol, no serveix de res. Desconec si va ser casual o seguien consigna (tot i que no crec en les casualitats), però ho trobo igualment negatiu. Crec la crítica, la broma, la paròdia, són recursos acceptables, però quan són els únics recursos que es fan servir, es fa palès que no se’n tenen d’altres, que deu ser el que passa.
Ni independentista, ni de dretes
5 nov
He de reconèixer que m’agrada l’últim lema de campanya del PSC i del President Montilla, que dona títol a aquest article. I m’agrada perquè és clar, en un moments on molts, per tal de pescar vots a tot arreu, juguen a fer l’orni, a navegar entre dues aigües, al “ara no però potser d’aquí dos anys sí”, en fi, a practicar el joc del “tot i que” que els del Polònia han fet famós.
Certament no és el PSC qui primer fa servir lemes així, i aquestes definicions han estat habituals en les darreres campanyes d’IC-V, tot i que ells les formulen en positiu i les acostumen a acompanyar de l’expressió de debò (com volent dir que n’hi que no ho són, que ens volen embaucar, que diria l’amic Jan) però crec que malgrat no ser original, el lema és molt encertat, i aporta aquesta claredat que abans esmentava i que tanta falta fa.
Hi haurà qui criticarà que es formuli en negatiu, i no en positiu. Però crec que a les persones, i als partits, ens defineixen tant les coses que som com les coses que no som, i el que no som és tan important com el que som. És clar que, per no ser, el PSC i el President Montilla no són moltes coses, no només independentistes o de dretes, però la tria d’aquests dos conceptes no és casual (res no ho és, en aquesta vida).
Cal posicionar-se sobre l’independència en uns moments en que l’independentisme viu una certa efervescència, com ho acredita la presentació de noves candidatures electorals que agafen aquesta bandera (i parlo en sentido figurat, no em refereixo a aquesta imitació de la bandera de Puerto Rico, o potser de Cuba, que fan servir), i que segons les enquestes tenen possibilitats d’entrar al Parlament. Consti que crec que molta d’aquesta efervescència és més mediàtica que real, perquè si bé hi ha gent per qui la independència és un tema fonamental (i ho és legítimament), crec que no és el que més preocupa a la major part de la ciutadania, com ho ha deixat palès la cada cop menor participació en les consultes. El que passa és que els que hi estan pel tema fan molt de soroll, i compten amb potents altaveus mediàtics, de forma que han aconseguit posar-lo en primera línia d’actualitat.
En aquest context és bo, crec jo, que tothom es pronuncïi, i és bo també que algú s’atreveixi a qualificar-se clarament com a no independentista, sobre tot si no ho fa des del patrioterisme espanyol més ranci (que d’aquests ja n’hi ha molts, sempre han existit), sinó des del convenciment de que el millor futur per a Catalunya es pot aconseguir de la mà de la resta de pobles d’Espanya, amb respecte a les diferències de cadascú i en una relació de simbiosi, i no de parasitisme, sense excloure la solidaritat. Com és bo també que algú digui que el discurs independentista és simplista, basat en el sil·logisme falaç que diu Catalunya independent igual a més diners, més diners igual a tots viuriem millor, ergo Catalunya independent igual a tots viuriem millor, perquè una independència a qualsevol preu i en qualsevulles condicions podria arribar a ser molt perjudicial per als catalans, o per la majoria d’ells.
I tambè és convenient deixar clar on és cadascun en l’eix dreta-esquerra, encara que sembli obvi. No podem negar, malgrat no ens agradi, que la dreta és un valor a l’alça darrerament. Fa poques setmanes, el Partit Socialdemòcrata Suec, tradicional referent de la socialdemocràcia europea, obtenia els seus pitjors resultats electorals des dels anys vint. Fa un parell de dies, aquest conglomerat ultra anomenat Tea Party aconseguia introduir representants al Senat i al Congrès dels EUA (un país on qui governa no és precisament d’esquerres, i on la oposició del Partit Republicà, que també ha millorat resultats, és clarament de dretes, però no prou segons aquests del Tea Party). Europa està governada per Berlusconi, Merkel, Sarkozy i Cameron, i Espanya, com Catalunya, és una mica com l’aldea d’Asterix, resistint envoltada pels romans, i no volem que caigui en les seves mans.
Cal dir-ho clar, l’alternativa sí és de dretes (malgrat, per alguna estranya raó, a la gent de dretes li costa molt fer un reconeixement explícit d’aquest fet, llevat dels que envien missatges a Intereconomia, que no es tallen gens). Sovint s’acusa al PSOE, al PSC, de no ser prou d’esquerres (o de no ser-ho gens), de fer polítiques de dretes, i admeto que sovint aquestes crítiques tenen fonament, però no ens equivoquem, els de dretes (els de dretes de debò, que deien aquells) són els que governaran si les enquestes es fan realitat, perquè si bé a la vista de les crítiques esmentades fora lògic pensar que partits més d’esquerres recollirien el vot desencantat amb els socialistes, el que passa és que aquesta gent es queda bàsicament a casa, i pot deixar la victòria a la dreta en safata de plata. I si governa la dreta, ja veurem què són polítiques de dretes, de debò, com ja ho han començat a comprovar a França, Alemanya o Gran Bretaña, i l’estat del benestar en pagarà les conseqüències.
Per tant, cal dir-ho clar, ara més que mai. Ni independentistes, ni de dretes. De debò.
Per què no hi haurà tripartit
25 oct
Encara no acabo d’entendre l’enrenou causat per les paraules del President Montilla anunciant que, encara que sumin, no reeditarà el tripartit, perquè les considero una gran obvietat. I no, no perquè pensi que el tripartit ha estat un fracàs, com des de l’orbita convergent alguns s’afanyen a dir. Estic satisfet, raonablement satisfet, com va dir dissabte el President a La Noria, de la feina feta, perquè tot i l’adversa situació econòmica en que ens trobem, immersos en una crisi de la que el govern no és responsable, Catalunya ha donat un important salt cualitatiu i quantitatiu durant el govern tripartit. I els ciutadans ho refrenden, perquè si no fos així, i amb la que esta caient, i malgrat tot l’enrenou de l’Estatut i d’altres problemes viscuts, no aprovarien la gestió del govern, com fan. Vaja, que si això és un fracàs, no tinc adjectius per a qualificar els vint-i-tres anys de Pujolisme.
Però cada moment històric és diferent, i segurament aquest ja no és el moment del tripartit o, com diu el President, el seu temps ha passat. El 2003, després de vint-i-tres anys de govern convergent, era necessari, imprescindible, diria, un canvi de govern, encara que exigís grans renúncies. I per això tots els partits del govern de coalició les van fer. El 2006, la feina tot just s’havia encetat, i era necessari un nou període de govern per, si més no, deixar embastada la Catalunya de les properes dècades. Pero ara, el 2010, las coses ja no són iguals.
No és el PSC el primer que es desmarca del tripartit, no ens equivoquem. Esquerra Republicana ja fa dies que ha anunciat que només pactarà amb qui plantegi un referèndum d’independència. I el PSC, ja és sabut, no està per aventures que importen (i molt, no ho dubto) a una part del país, petita encara que amb potents altaveus mediàtics, però que no preocupen la gran majoria (com demostra la participació en les consultes independentistes). Reconec el gran desgast sofert per Esquerra, amb un bon resultat el 2003 en gran part gràcies a la política anticatalana d’Aznar, per haver pactat el govern tripartit. Molts dels seus votants no han pogut pair, encara, que els seus vots fessin President de la Generalitat un andalús de naixement (algú que qualifiquen despectivament d’espanyol). Estic convençut que sense la visió de país de Josep Lluís Carod Rovira, ara bandejat per la direcció, això no hauria estat així, i ERC s’hauria limitat a ser l’escolanet de CiU, i li vull reconèixer el mèrit, tot i les seves ficades de pota posteriors, amb el viatge a Perpinyà al capdavant. Potser per això s’explica que ara ERC es decanti clarament per recolzar Artur Mas, proposant unes condicions a la seva mida per pactar. No ho critico, allà cada cual, i no serà la primera vegada que ERC recolza CiU, tampoc no ens hem d’estranyar, i és cosa seva decidir quin paper volen fer.
Però tampoc és un secret, i ho diuen les enquestes, que una bona part de l’electorat del PSC tampoc no ha vist mai amb bons ulls el pacte amb ERC, i no perquè aquest electorat sigui espanyolista (l’electorat del PSC és divers), sinó perquè el que està clar és que no és independentista, i per això el pacte amb un partit que es proclama com a tal i que en la seva actuació quotidiana no es pot estar d’introduir aquest element, toqui o no toqui, de vegades de forma força desafortunada, ha disgustat a més d’un.
Per tant, el que ha dit el President Montilla és quelcom que la gran majoria del PSC pensa: volem la confiança dels ciutadans i ciutadanes per a governar sense hipoteques, per a dur a terme el nostre programa, part del qual s’ha plasmat en els set anys de govern de progrés, part del qual no ho ha pogut ser. I aquest programa no passa per les aventures, ni els carrerons sense sortida, en cap cas. Ni reneguem del tripartit, ni ens tanquem a pactes concrets amb qualsevol força política en temes que puguem compartir. Ni ens rendim, ni renunciem a governar, com afirmen des d’IC, en absolut. Però volem aplicar el nostre programa perquè pensem que és el millor per a Catalunya. Si tenim el recolzament popular, ho farem. I si no, continuarem treballant per Catalunya des del lloc que les urnes ens assignin. Com sempre hem fet.
Els ni-ni mereixen una segona oportunitat
22 oct
Com era d’esperar, la proposta efectuada pel President Montilla de donar beques als joves que ni estudien ni treballen (els popularment coneguts com ni-ni) ha aixecat crítiques en alguns sectors de la societat, que dins de la cerimonia de confusió i simplificació a que estem acostumats, la presenten com si la proposta fos pagar els vicis a una colla de pòtols sense ofici ni benefici.
I és que és curiós com les persones adaptem la percepció de les coses a la nostra conveniència. Així, aquell a qui les coses li han anat bé a la vida (una expressió no massa concreta però que és prou entenedora) tendeix a pensar que tot el mèrit és seu i que ningú no li ha donat res, i de la mateixa manera, considera que aquell a qui li ha anat malament, és perquè s’ho mereix, perquè no ha fet les coses bé, perquè és un gandul. I la conseqüència que molts treuen d’aquesta percepció subjectiva és evident: per què jo, que m’he guanyat la meva posició per mèrits propis, he de compartir part del meu benestar amb qui no ha volgut o no ha sabut fer-ho tan bé? A partir d’aquí, ja tenen coartada per anar en contra de qualsevol mesura de solidaritat, digui’s impostos, digui’s com es digui.
Ara que des de l’altra banda las percepcions no són menys subjectives. Moltes de les persones que no estan satisfetes amb la seva situació pensen, volen pensar, que tot és degut a la mala sort, a que algú els ha fet la traveta, però que ells sempre han fet el que havien de fer. I per ells l’altra cara de la moneda és que els que han tingut més èxit és perquè han tingut padrins, o bona sort, o qualsevol intervenció externa, i mai pels seus propis mèrits.
Però com en tantes coses de la vida, la veritat no està a un lloc ni a l’altre, sinó que hi ha de tot. És indiscutible que les persones no arribem a aquest món en igualtat de condicions, i que hi ha un munt de circumstàncies que ens condicionen des del bressol. La primera el lloc on naixem, que en gran mesura predetermina si la nostra preocupació serà viure bé o, simplement, viure, subsistir, un mínim d’anys. Però inclús neixent als països del nord, les circumstàncies culturals, socials i econòmiques fan que iniciem la cursa de la vida amb avantatge o amb desavantatge. Per això, són necessàries, si més no des d’un punt de vista d’esquerres, mesures que neutralitzin, tant com sigui possible, aquestes diferències. Mesures en educació, en sanitat, en cohesió social, que facilitin que les nostres oportunitats siguin, si no iguals, sí similars. I també és cert que, com persones que som, ens equivoquem, prenen decisions equivocades, que no necessàriament ens han de marcar per sempre.
És en aquest context on cal situar la mesura proposada. Tenim un sector del jovent que, per les circumstàncies que siguin, ni estudien ni treballen. Això és una realitat. Potser molts han arribat a aquesta situació sense poder fer-hi gran cosa per evitar-ho. Potser d’altres hi han arribat pels seus propis mèrits, perquè no han fet les coses tan bé com podien. Però inclús en aquest cas, els hem de deixar de banda perquè en la seva hagin pres una decisió errònia? Aquest error comés en la seva joventut els ha de condemnar per tota la seva vida? No els donarem una segona oportunitat per redreçar el seu rumb?
Tenim un problema. Sí, tenim, no només ells i elles, no només les seves famílies, el tenim tots com a societat, perquè no ens podem permetre desaprofitar tot el potencial que aquest jovent representa. I perquè més enllà d’això, no crec en una societat de dues velocitats, en una societat en la que qui, per la raó que sigui, queda despenjat, no pot aspirar a res més que ser un ciutadà o ciutadana de segona classe. No vull pertànyer a una societat que permet això impassible mirant cap a una altra banda.
No parlem de regals, no parlem de subsidiar la vagància, parlem de potenciar la formació d’unes persones que tenen per endavant tota la seva vida i un gran potencial per tornar a la societat amb escreix el que ara rebin. Poden produïr-se situacions injustes, sí, pot haver qui se n’aprofiti, com sempre passa en aquests casos. Però això pot passar amb qualsevol prestació social, i el que cal és estar amatents i controlar els excesos, no carregar-se la prestació i fer pagats justos per pecadors. I, posats a dir, per exemple, no es presta a l’abús contractar joves sense cobrar amb l’excusa que l’empresari els formarà?
Donem-los, doncs, aquesta segona oportunitat, i qui tingui recança, que pensi que a banda de tenir una societat més justa, sempre serà millor esmerçar ara els diners en beques, que en presons, subsidis o més despesa sanitària en el futur.
Quan el joc no és tan net
26 sep
Tothom sembla coincidir a la xarxa que, de cara a les properes eleccions autonòmiques (i sempre, diria jo), és desitjable que a la xarxa es practici el joc net, utilitzant els seus mitjans de forma honesta i correcta.
Malauradament, i com sovint passa, la praxis no coincideix amb la teoria, i cada dia veiem exemples del que no és que no sigui joc net, és que és joc brut, brutíssim. Vàrem tenir un exemple fa uns dies quan, arran de la campanya El Canvi Real promoguda pel PSC per a posar en valor la feina realitzada pel Govern presidit per José Montilla, algú va llençar una contracampanya amb un blog i un usuari de twitter que, fent servir aquest lema, posava en dubte els assoliments del govern. Compte, que ningú es confongui, és del tot legítim posar en qüestió les xifres que es donen a la campanya, contrastar-les amb d’altres i, d’aquesta forma, deixar les coses clares a la ciutadania. El que no és en absolut legítim, i és una mala pràctica, és fer-ho de forma anònima, sense possibilitat, per tant de contrastar res amb ningú.I per si això no fos prou dolent, el company José A. Donaire va poder esbrinar (ho comenta també Jose Rodríguez) que càrrecs de CiU coneixien i van difondre des del moment inicial (i inclús abans) l’esmentada pàgina, el que fa sospitar una innegable relació amb el seu contingut, no sé si en qualitat d’actors materials, intel·lectuals o simples inspiradors, i així els ho va dir. Tampoc no ens pot estranyar vist que el seu us a Twitter del hashtag #elcanvireal en la contracampanya coincidia amb el de l’usuari “fantasma”.
Reitero, per si a algú no li queda clar: crítica sí, tota, anònima no, i no només perquè al meu parer denoti covardia, sinó perquè fa impossible contrastar opinions i dades (clar que qui sap que les seves dades són inventades és normal que no les signi ni les vulgui contrastar).
Un altre exemple més recent d’aquest joc brut el tenim a la creació d’un usuari de Twitter que es fa passar pel President Montilla (amb el senzill sistema de canviar una lletra del cognom) sense tenir-hi res a veure, el que en el argot es diu un fake, i dedicar-se a fer comentaris pretesament graciosos amb ell. Jo no li veig la gràcia, la veritat, jo podria crear l’usuari @ArturMass o @JPugcercos, posar-hi la foto del Bruno Oro o del Cesc Casanovas (els seus imitadors del Polònia) i apa, som-hi. I? Quin sentit tindria? Per mi, cap. Què aportaria al debat polític? Res. Com motivaria al ciutadà a participar en política? De cap manera.
I, novament, un aclariment, m’agrada la paròdia, sóc fidel seguidor del Polònia, que de vegades em fa més gràcia, de vegades menys i de vegades em fa exclamar Què cab…ns !!! (llegeixi’s amb accent Queco Novell imitant Pasqual Maragall). Però ells no s’emparen en l’anonimat, van de cara, tots saben qui hi ha darrera, encara que es disfressin (el Toni Soler i el seu equip). Però no sabem, encara que ens ho poguem imaginar, qui hi ha al darrere d’aquest i d’altres fakes.
Però bé, no sé per què hauríem d’esperar joc net a la xarxa de qui fora de la xarxa tampoc no el practica. I això que ho tenen guanyat, segons diuen, no vull pensar què farien si no fos així.
Ara que, per propaganda, prefereixo la de P-Machinery allà pels ’80:
Un cop més, els endevinaires s’equivocaven
29 jun
Finalment, quatre anys després, ja tenim sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut. No penso ara entrar en consideracions jurídiques perquè no l’he llegida, i perquè a més fora de mal gust comentar una feina que ha trigat quatre anys a fer-se només quatre hores després d’haver-se acabat.
Sí vull comentar algunes reaccions que he pogut llegir als mitjans i a twitter, dient per endavant que jo, convençut com estic de la plena constitucionalitat de l’Estatut, no estic en absolut content amb la sentència. Crec que el TC no hauria d’haver tocat res, perquè tot el que diu té cabuda dins la constitució, si més no com jo la interpreto, i per aquest motiu comparteixo la indignació del President Montilla.
Però això no treu que, pel que sembla, la cosa no hagi anat ni molt menys tan enllà com molts, inclús des de Catalunya, anunciaven (i crec que íntimament desitjaven). La sentència (aquí teniu la part dispositiva) deixa intacta la immensa majoria del text, només declara inconstitucional un article (el 97, relatiu al Consell Judicial de Catalunya) i parts molt concretes d’altres tretze, dels que una bona part, concretament cinc, es refereixen a l’Administració de Justícia i els altres a temes diversos (només dos a competències) fent, com dic, matitzacions de limitada importància, pel que he pogut veure. També fixa criteris interpretatius per a vint-i-set articles i/o disposicions més, però no en conec el contingut. En total, una quarentena d’articles i/o disposiciones afectats dels casi dos-cents cinquanta que té l’estatut (dels que el PP en va impugnar 129). No és molt, ni quantitativa ni qualitativament, sobre tot després del que ens anunciaven els profetes de l’apocal·lipsi (que existeixen en totes les matèries).
Davant això, aquesta nit en la que estic escrivint aquesta entrada, em sembla una nit electoral: tothom fa servir la sentència a la seva conveniència, per refermar les seves posicions preestablertes, igual que s’interpreten els resultats de les eleccions de forma que tothom guanya. De fet, alguns fa tota la pinta que les consignes ja les havien rebudes fa temps, sense ni esperar a llegir el contingut de la sentència, per això s’han afanyat a incloure el hashtag #estatutfail i altres de semblants (incloent el #montillafail els més descarats, com si els somrients no haguessin sortit en primer pla a la foto de l’Estatut) als seus tuits. Perquè, objectivament parlant, i per molt que ens molesti la sentència (i a mi personalment em molesta, i molt, tot aquest tema del Constitucional, des dels recursos, el desenvolupament de les deliberacions, passant per les recusacions i demés estratagemes i acabant per la sentència) el moll de l’os de l’Estatut queda intacte, malgrat els presagis. I ja pot anar dient l’Artur Mas que la sentència tomba la columna vertebral de l’Estatut, perquè aquesta afirmació és tan gratuita com la majoria de les que aquest senyor acostuma a fer. Malament aniriem si la columna vertebral de l’Estatut fossin els detalls que el Tribunal Constitucional ha anul·lat. Però clar, alguna cosa ha de dir, ara que el seu partit està en primera plana de l’actualitat pels motius que tots coneixem.
En conseqüència, parlar d’#estatutfail, d’#adeuespanya i demés consignes a l’ús únicament demostra, un cop més, que alguns viuen instal·lats en l’exageració permanent o, encara pitjor, en una realitat paral·lela, en aquell país en que la majoria de la gent no pensa en res més que la independència com a solució de tots els seus mals, i que jo no sé trobar quan surto al carrer. Potser el que veritablement els molesta de la sentència, és que no hagi destrossat l’Estatut per tal de poder fer-ho servir com a coartada per justificar les seves legítimes, però minoritàries, aspiracions, però no deixarem que la realitat ens espatlli una bona coartada, oi?
Seguim creient
25 abr
Ahir vaig assistir a l’acte polític que va tenir lloc al Pavelló de la Mar Bella de Barcelona, primer acte del President Montilla com a candidat del PSC a la Presidència de la Generalitat a les eleccions de la propera tardor.
Ja he perdut el compte dels mitings a que he assistit en tots els meus anys de militància i inclús abans (curiosament, el meu primer míting va ser al Turó Park i no era del PSC, sinó del Pacte Democràtic per Catalunya a les generals del 1977, però no per res, jo tenia 15 anys i habitualment al Turó Park a jugar a futbol i a empaitar noies, amb poc èxit). Com ja he dit altres vegades crec que són uns actes que tenen més importància pel fet de realitzar-se i per les sensacions que s’hi transmeten que per la profunditat dels missatges que es llencen (tots, no només els del meu partit), cosa normal, ja que hi ha altres àmbits on debatre idees programàtiques, constrastar postures o entrar a fons en temes concrets.
Això no vol dir, però, que de vegades no es deixi anar algun missatge novedós i/o contundent que sigui fàcilment reproduïble i pugui constituir un bon titular per les notícies. Però no es tracta, en tot cas, de convèncer els assistents, que acostumen a ser incondicionals.
Avui, però, l’acte ha estat un xic diferent. Presentat per Manuela de Madre, Presidenta del PSC, ha començat sense faristol, amb unes butaques a l’escenari on tres persones han plantejat al President Montilla les seves inquietuts. Matías Carnero, president del comité d’empresa de SEAT, César (no ha dit el seu cognom), català resident a Londres i director d’una empresa americana i Pilar Díaz, presidenta de l’Associació d’Amputats Sant Jordi i discapacitada ella mateixa. No reiteraré ara els seus comentaris i les seves peticions al President, que comparteixo (he tuitejat algunes, i en tot cas podeu trobar-les, com la resta d’intervencions, al Twitter amb el hashtag #Mar_Bella, que ha arribat a trending topic, o al canal del PSC a YouTube), i només vull repetir una afirmació, efectuada per Pilar Díaz, que jo no em canso de fer i comparteixo al mil per cent: “Crec en la política”.
Després, ja amb faristol i sense butaques i en un format més tradicional, a arribat el torn als parlaments de Jordi Hereu i José Montilla. Tampoc m’hi estendré molt en el que han dit (ho podeu trobar on he dit abans) pero sí vull comentar que l’Alcalde de Barcelona ha posat l’accent en la necessitat que Catalunya i Barcelona vagin en la mateixa direcció, i ha comparat l’esperit de col·laboració dels darrers anys amb la poca atenció que prestaven a les necessitats de Barcelona quan governaven Catalunya alguns que ara volen erigir-se en els seus principals defensors. I en aquest context, una frase reproduïda no del tot textualment però sí conservant el sentit per l’Albert Medran (a qui per cert tenia al costat a la zona 2.0), sembla que no ha agradat en els rengles convergents, i algú ho ha trobat “lleig i demagògic”. Ja sé, ho he pogut comprovar altres vegades, que per alguns és realment un inconvenient que tinguem memòria i que la Història no es pugui esborrar o reescriure a conveniència, perquè tots tenim un passat i el seu no és com per estar orgullós pel que fa al tracte donat a la ciutat de Barcelona. Avui no toca, però un altre dia vull escriure sobre el que és i el que no és demagògic, i sobre si és lícit recordar-li a un candidat el que ha fet quan ha governat, sobre tot si és diferent al que ara diu que farà.
El President Montilla, que ha intervingut després d’un vídeo del seu pare (instant molt emotiu, poso el vídeo al final), ha remarcat la ingent tasca de govern duta a terme (les comparacions són odioses, també aquí la Història posa cadascú al seu lloc, espero que no sigui també lleig i demagògic recordar-ho) i ha deixat entre moltes altres tres afirmacions que vull destacar: la primera que no volem una Catalunya independent i dividida, la volem unida i cohesionada, la segona que no volem pactes amb el PP, que és incompatible amb el nostre compromís, i la tercera que volem claredat, els candidats han de pronunciar-se sobre els temes que interessen la ciutadania, que hi té dret. No val, i això ho dic jo, amagar-se i dir les coses amb la boca gran o petita segons convingui, o ni tan sols dir-les segons a on. El projecte del PSC és clar, i ara per ara passa pel plé desenvolupament de l’Estatut. Poden haver altres projectes, igualment respectables, també l’independentista, però en un tema tan important com aquest, l’ambigüitat no val, o s’està per ell, o no s’està, i si de veritat s’està s’ha de dir clarament per tal que l’elector voti amb ple coneixement de causa. Seran els nostres adversaris capaços de fer-ho?
