Blog personal i polític de Manuel Cáceres
Entrades etiquetades amb Jordi Hereu
Convivència i seguretat
26 ene
L’Alcalde de Barcelona, Jordi Hereu, va reunir-se ahir a Madrid amb el Ministre de Justícia, Francisco Caamaño, amb qui va tractar de la inclusió en una futura reforma del Codi Penal de diverses mesures per lluitar contra la petita delinqüència. Si bé algun mitjà ha qualificat les reformes com a tímides, perquè d’entrada no totes les propostes que es formulaven van ser acceptades (queda però molt camí per recòrrer), cal valorar possitivament la possibilitat d’aplicar ordres d’allunyament als multireincidents (el trencament de les quals constituiria delicte) o la qualificació com a delicte dels furts comesos per grups organitzats. En conjunt crec que, per diverses causes, és una bona notícia.
Ja sé que hi ha qui pensa que els temes de la seguretat són de dretes, i que l’esquerra no ha d’entrar-hi ja que és fer-li el joc a l’adversari i tenim la batalla perduda. Però s’equivoquen.
Una cosa és, com la dreta, fer política (en el pitjor sentit del terme) amb la seguretat, i una altra de ben diferent és fer o tenir polítiques de seguretat.
Una cosa és fer demagògia periòdicament amb assumptes com la cadena perpètua (com feia ahir mateix Esperanza Aguirre i abans Javier Arenas) o la pena de mort (veurem quan triga a sortir un altre cop), temes per cert tots dos incompatibles amb l’art. 25.2 de la Constitució, i altra intentar segellar les escletxes del sistema que permeten que delinqüents multireincidents, ni que sigui amb accions no tipificades com a delictes, ans com a faltes, gaudeixin a la pràctica d’una semi-impunitat que és un insult a les seves víctimes i a la societat, i crea una important alarma social.
Una cosa és limitar-se a atiar els desitjos de revenja de les víctimes (sovint comprensibles, d’altra banda) veient les penes únicament des de la vessant retributiva i advocant de forma continuada per l’augment generalitzat de la durada de les penes privatives de llibertat (amb el risc de perdre la necessària proporcionalitat entre el càstig dels delictes més greus i els que no ho són tant), i una altra de diferent és afrontar la delinqüència des de tots els angles, començant per l’anàl•lisi i correcció, en el seu cas, de les causes socioeconòmique que poden portar una persona a delinquir i continuant per l’aplicació de penes que, en lloc d’estigmatitzar l’autor del delicte, permetin la seva reinserció social, quan sigui possible.
La manca de seguretat és un torpede a la línia de flotació de la convivència, perquè no hi ha llibertat sense seguretat. I que hagi estat en Jordi Hereu qui hagi pres la iniciativa, en un tema que no és competència municipal, i que no afecta només Barcelona, és una mostra més del lideratge del nostre alcalde en la resolució dels problemes que afecten la nostra ciutat (sigui quina sigui l’Administració responsable) i de la preocupació dels socialistes pel benestar dels nostres conciutadans i conciutadanes. Una preocupació que més enllà de la simple declaració pública de cara a la galeria que tants practiquen, es tradueix en treball, en accions concretes per aconseguir la solució dels problemes, perquè també aquí s’aplica allò de fets, no paraules.
La prova del nou
17 nov
Diumenge passat Mariano Rajoy expressava a Barcelona en una entrevista a La Vanguardia la seva predicció (que més aviat és un desig) que el PP serà clau en política catalana com actualment ho és a Euskadi. L’entrevistador va demanar-li si es podia referir a un pacte amb el PSC i ell va dir que sí, tot i que sense tancar altres possibilitats. I no van trigar a aparéixer veus que advertien sobre la possibilitat del pacte, que assumien el paper de garants per tal que aquest escenari no es produís, o bé que negaven taxativament que això fos possible.
Jo només vull aportar una dada, que segurament molts teniu al cap: el PSC té 14 regidors a l’Ajuntament de Barcelona, mentre que el PP en té 7, això suma 21, just la majoria absoluta del total de 41 regidors de l’Ajuntament. Amb qui governen el PSC i Jordi Hereu? Amb ICV, en un govern en minoria, amb tots els problemes que això comporta, però d’esquerres.
El PSC va poder triar, i va triar no governar Barcelona amb el PP, perquè a Barcelona, com a Catalunya, molt poques coses ens uneixen amb ells. Altres en canvi, quan van tenir ocasió, van fer unes altres tries, que no cal recordar.
Ningú pot predir el futur, però les matemàtiques no acostumen a enganyar. Queda dit.
Barcelona encara el futur amb ambició i realisme
13 nov
Sens dubte la notícia de la setmana a nivell municipal barceloní, és l’aprovació inicial del pressupost municipal per l’any 2010.
La nota de premsa que el presenta porta com títol Solvència, realisme i ambició per fer front a la crisi, i crec que aquesta frase reflecteix a la perfecció el seu contingut.
El pressupost registra una mínima disminució, del 0,4%, quelcom que seria totalment comprensible en un context de crisi com el que travessem, però que si l’afegim els 140 milions d’euros del Fons Estatal per l’Ocupació i la Sostenibilitat Local, encara augmentarà entre més d’un 5% respecte de l’any anterior (3,2% en el cas del pressupost consolidat). Aquesta és una dada més important encara si tenim present que, a la lògica reducció d’ingressos tributaris provocada per la crisi econòmica, cal afegir que es congelen els impostos i les taxes, una mesura clara de suport a les famílies i a les empreses.
Certament la inversió disminueix en relació amb l’any 2009, en que va ser la més elevada de la història, però tot i així els 801 milions d’euros d’inversió consolidada representen un 22,2% del pressupost, i fan que Barcelona sigui la ciutat que realitza un major esforç inversor de tot l’Estat.
Altres punts a destacar són el creixement de capítols com l’atenció a les persones, que la necessiten molt més en època de crisi, o la promoció econòmica, que ha de permetre lluitar més i millor contra la crisi (amb augments del 13,1% i de l’11,6%, respectivament).
La despesa corrent creix un 3,2%, i Medi Ambient, Serveis Urbans, Manteniment, Serveis a les Persones i Seguretat i Mobilitat sumen casi un 70% d’aquesta despesa corrent (i concretament Serveis a les Persones un 24,6%).
Ja sé que els nombres són farragosos, tot i que a mi m’agraden molt, però també és veritat que permeten distingir el que són simplement paraules cara a la galeria del que són els fets (faig aquí meu l’eslogan de “Fets, no paraules”). De tota manera, aquestes xifres es convertiran en realitats concretes:
- desplegament del nou model de Serveis Socials Bàsics amb més professionals i amb la creació de nous Centres de Serveis Socials
- enfortiment dels dispositius d’atenció a la dependència
- creació de nous equipaments i serveis per a les persones sense
sostre i d’alta vulnerabilitat i reforçamentdel servei municipal d’acollida (SAIER) - augment del número d’habitatges d’inclusió i els habitatges socials per les famílies vulnerables
- increment dels ajuts socials al pagament del lloguer
- 9 noves escoles bressol, amb 729 noves places (52 en el període 2007-2011)
- desplegament del Pacte Local per l’Ocupació de Qualitat
- desenvolupament de les obres dels mercats de Sant Antoni, Ninot, Sants, Encants, Guineueta i Provençals
- ple desplegament de la nova etapa de neteja de l’espai públic i gestió de residus (la nova contracte 2009-2017 té un pressupost de 2000 milions d’euros)
- renovació integral de 90 carrers i es millores parcials (enllumenat, pavimentació, accessibilitat) en 753,
- finalització de les obres dels dipòsits de retenció d’aigües pluvials d’Urgell i Carmel-Horta
- inici de les obres de la Central de Generació d’Energia de la Zona Franca i posada en marxa de la nova contracta de Conservació de l’Enllumenat Públic
- desplegament de la Guàrdia Urbana de proximitat (250 nous agents)
… i així podríem seguir.
I no cal amagar que per a aconseguir tot això caldra recòrrer a l’endeutament. Sempre ho dic, els miracles a Lourdes, i no és possible augmentar la despesa sense augmentar l’ingrés, llevat que s’augmenti el deute. Però Barcelona ho pot fer, i ho pot fer perquè des de ja fa molts anys i gràcies a les polítiques realistes i assenyades dels governs municipals encapçalats pel Jordi Hereu i pels companys que el van precedir, les finances municipals s’han sanejat (precísament preveient que després dels bons temps sempre acaben arribant els dolents), de forma que el deute s’ha reduït de 1206 milions d’euros el 2004 a 770 milions d’euros el 2009, i en 2010 arribarà als 945 milions. Una dada rellevant: el deute per càpita de Barcelona a 31/12/2008 era el més baix de les principals ciutats espanyoles, de 477 € en front dels 994 € de València (més del doble) o dels 2080 € de Madrid (més de quatre vegades). La dada és tan aclaparadora que m’estalviaré més comentaris.
En resum, un pressupost, com deia, realista, però també ambiciós, i sobre tot un pressupost progressista, d’esquerres, que en moments de crisi impulsa polítiques anticícliques, al contrari del que d’altres proposen, i que té com a preocupació fonamental les persones, en moments en que d’altres estan més preocupats per les pàtries.
No sabem fer miracles, no multipliquem pans i peixos, no fem promeses contradictòries ni imposibles, simplement actuem com ho faria qualsevol pare o mare de família assenyats, sense estirar mes el braç que la màniga, sense contreure obligacions que no puguem complir i tenint cura de les persones que tenim a càrrec. És així de senzill.
Barcelona està ben desperta
29 oct
Es diu en castellà que una cosa es predicar y otra es dar trigo. Aquí hi ha algú que predica molt, però que quan el seu partit governava la Generalitat li negava a Barcelona el pa i la sal. I ell i els seus van tenir fa uns dies el que suposo creien una gran pensada publicitària: direm que cal despertar Barcelona, perquè està adormida, i acompanyarem cent propostes.
No vull valorar aquesta campanya, més enllà de dir que dissabte passat a la Mostra de Comerç de Sarrià vem haver d’aguantar tot el matí el seu audiovisual, concretament el riiiiiiiiing del despertador i una canço de Betty Missiego que no sé ben bé que pintava allà, i què més d’una persona preguntava als militants convergents que què volia dir allò (i si has d’explicar la publicitat, malament rai).
En tot cas, i per si algú ho dubtava, cal dir ben alt que Barcelona està desperta, ben desperta, igual que el seu alcalde Jordi Hereu, i no ens cal cap despertador. Però potser sí que val la pena, perquè no tothom té a l’abast la informació, desemmascarar les cent propostes de Xavier Trias, aka el defensor dels NIMBYs, com fa la web bcndesperta.net. Si llegiu el seu contingut, veureu que tres quartes parts de les propostes de l’oposició ja estan al Pla d’Actuació Municipal, i la resta són inviables des d’un punt de vista material (els miracles, a Lourdes). Com deien els llatins, nihil novum sub sole, o res de nou sota el sol.
Un govern ha de governar
15 ene
Abans d’ahir va ser presentat el nou projecte del Parc dels Tres Turons, que comporta l’expropiació de 300 habitatges de les cotes més elevades i el reallotjament dels seus ocupants a les cotes més baixes on s’hi construiran noves edificacions juntament amb les que es mantenen. Amb tots els matisos que es vulgui, és un projecte que fa compatible el benefici de la majoria (els potencials usuaris del parc) amb el respecte del dret de la minoria (els expropiats que seran reubicats a prop d’on viuen).
Jo puc entendre perfectament que l’expropiació no és un plat de gust per ningú, és quelcom traumàtic i desagradable, àdhuc en el cas que l’habitatge expropiat sigui una autoconstrucció feta en contra del planejament i tolerada per la desídia del governant de torn. Igual que puc entendre, per parlar d’un altre cas recent, que als veïns del Tibidabo el que els agradaria és que el Parc d’Atraccions no existís, per tal de poder gaudir dels seus habitatges amb tranquil·litat i sense tenir mig milió de visites l’any, perquè l’egoisme és un defecte del que ningú no ens salvem. Però crec que els interessos individuals no poden passar per davant dels col·lectius, perquè si no seria impossible fer res.
I què diu l’oposició? Doncs el de sempre. Un cop més, el Sr. Trias segueix la tàctica d’intentar acontentar tothom, i diu que anul·larà aquest projecte si governa. Realment, si un dia aquest bon home governa i compleix el que diu, no farà res més que tirar enrere projectes aprovats per l’actual govern municipal de l’alcalde Jordi Hereu, ja que entre això i convocar referèndums per qualsevol cosa, i no li quedarà temps per portar a terme cap iniciativa pròpia. Però, ben mirat, potser això ja li aniria bé, perquè em temo que d’iniciatives i projectes per a Barcelona el Sr. Trias i CiU no en tenen gaires.
Jo cada cop que sento parlar d’ell com “el nou alcalde”, no puc evitar un somriure. Més que res perquè les paraules “nou” i Trias posades a la mateixa frase són una contradicció en els seus propis termes. Una persona que ha estat conseller de la Generalitat, diputat al Congrés, on, com és sabut, va esmerçar el seu temps recolzant les polítiques neocon del “hombrecillo insufrible” (aka José Maria Aznar) gratis et amore, a canvi de res, i que ha vingut a acabar la seva gris carrera política a l’Ajuntament de Barcelona (com abans van fer Joaquim Molins i Miquel Roca, amb una carrera política molt més lluïda, però), pot ser qualsevol cosa menys nou.
I la seva actitud demostra aquesta afirmació. El que proposa no és nou, és el mateix que durant 23 anys de govern va fer CiU a Catalunya, i que ens ha portat a la situació actual.
El país necessitava equipaments, infraestructures, calien carreteres, vies de tren, hospitals, abocadors i presons. Però construir-les representava enfrontar-se amb les persones que podien resultar directament “perjudicades”, amb els que veien expropiades les seves propietats o amb els que tindrien al costat un equipament d’aquells que, amb raó o sense, hi ha a qui no agrada tenir-lo al costat. De forma que van fer el mínim del mínim, i això ha tingut dues conseqüències: la primera, la manca d’aquests equipaments i infraestructures que encara ara estem patint, i la segona, que la ciutadania no prengui consciència de que alguns equipaments són necessaris, i a algú (que no hauria de ser sempre el mateix, és clar) li tocarà tenir-los a prop, fomentant la cultura dels NIMBYS (“not in my back yard”).
Clar, és molt més agraït anar pels pobles amb el talonari de xecs donant subvencions que amb els projectes polèmics. Però igual que les subvencions són sovint necessàries, també ho són els equipaments i les infraestructures, agradin o no als directament afectats. Però quan el que es busca no és el benefici comú sinó mantenir-se en el poder és fàcil fer un raonament del tipus: “segurament no guanyaré cap vot per fer una infraestructura o un equipament que beneficiï molta gent, perquè el benefici no es percep tan clarament, i en canvi puc perdre vots dels directament perjudicats, perquè el perjudici sí que es
percep de forma clara, així que millor no faig res”.
Amb aquest raonament, si Trias o qualsevol altre candidat de CiU hagués estat alcalde, molts dels projectes que han portat Barcelona al capdavant de les ciutats del món no s’haurien fet. No s’haurien fet els Jocs Olímpics (ja que es van haver de fer moltes expropiacions al Poblenou), ni moltes altres actuacions de transformació urbana. Potser encara tindríem les vies del tren arran de mar, en comptes de les platges, no existiria la Rambla del Raval, i a la Sagrera no s’estaria dissenyant un àrea de nova centralitat, perquè en totes aquestes operacions hi ha hagut persones que han hagut de fer sacrificis.
Tinc clar que l’obligació del governant és governar, ja que per això ha estat votat. I governar implica prendre decisions en benefici de la majoria, que de vegades afecten negativament una minoria. La minoria, i els seus interessos, sovint legítims, s’han de respectar, però no poden fer-se servir per aturar els projectes que una ciutat o un país necessiten.
En cas contrari, estarem condemnats al fracàs, i jo no vull això per la meva ciutat.
