Blog personal i polític de Manuel Cáceres
Entrades etiquetades amb Jordi Hereu
Raons d’una victòria
25 feb
Publicat per Manuel a Catalunya Press
Aquests dies hem pogut llegir reaccions de diferents tipus a la victòria de Jordi Hereu a les primàries del PSC. Mentre que alguns (i jo entre ells) ja s’ho esperaven, per uns altres ha estat una sorpresa. Per què algú a qui les enquestes donen tan males perspectives ha estat el més votat pels militants i simpatitzants de la Federació de Barcelona del PSC? La resposta, per mi, és senzilla: perquè el coneixem i sabem com és, més enllà de la visió distorsionada, gairebé caricaturesca, que d’ell han aconseguit crear els mitjans filoconvergents, amb el grup Godó i la Masguardia al capdavant. Jo tinc la sort d’haver treballat políticament amb Jordi Hereu des de fa molts anys (aquell llunyà 1987 en que tots dos vàrem incorporar-nos de forma casualment simultània a l’Agrupació de Sarrià-Sant Gervasi), i no el reconec en la descripció que d’ell fan moltes persones que l’única visió que tenen és la que els ofereixen aquests mitjans interessadament esbiaixats. Aquest no és el Jordi Hereu de veritat.
Cal reconèixer, però, que aquesta estratègia de erosió i desqualificació ferotge ha estat reeixida, si més no fins ara. Vaig viure en primera persona la passada setmana (i altres companys m’han explicat experiències similars) com alguns dels militants i simpatitzants que van assistir a l’acte de Jordi Hereu a la nostra agrupació quedaven agradablement sorpresos en veure i sentir el Jordi de prop, parlant clar, amb força, amb energia, molt lluny d’aquella imatge de pusil·lànime que alguns li han fabricat (i que d’altra banda els seus actes desmenteixen, des de la defensa del túnel del tren d’alta velocitat pel centre de Barcelona fins a la seva oposició a la direcció del partit que li demanava que plegués). Aquests companys, els més allunyats del dia a dia de la nostra activitat, van descobrir aleshores el veritable Jordi Hereu. I si això passa amb gent propera al partit, què no passarà amb el ciutadà d’a peu, que l’única referència que té és la que li donen els mitjans?
Però com que molts de nosaltres el coneixem, la seva victòria va ser clara, inapel·lable, malgrat tots els factors externs en contra. I això, aquest factor coneixement, explica també que la victòria fos més clara (62-38) entre els militants, més participatius en les nostres dinàmiques, i que per tant estan més acostumats a veure’l de prop, que entre els simpatitzants (57-43), més allunyats d’elles.
Com era d’esperar, alguns han intentat treure importància a aquesta victòria, al·legant una baixa participació. Però no és així. Més del 63% dels militants van participar a les primàries, percentatge que signaríem per moltes conteses electorals “de veritat” (vull dir entre adversaris, no entre companys). I si el 23,5% de la participació de simpatitzants pot semblar baix, només ho sembla si no es posa en context. El cens de simpatitzants està format bàsicament per persones que un dia vàrem demanar incorporar-s’hi, pot fer un any o pot fer-ne cinc, i precisament perquè els simpatitzants al PSC tenen drets però no obligacions (si més no obligacions materials), i sigui perquè no hi pensen, sigui perquè no els paga la pena, és habitual que aquestes persones (o els seus familiars en cas de defunció) no demanin la baixa d’aquest cens malgrat puguin haver deixat de sentir-se identificats amb el nostre projecte, o s’hagin traslladat de domicili, o hagin mort (llevat, en aquest darrers dos casos, que es rebi correu retornat). Per posar un exemple que tothom entendrà: si el President Maragall hagués estat simpatitzant en comptes de militant, potser encara figuraria al cens, ja que ni tan sols es va prendre la molèstia de demanar la baixa (ni una simple carta, un correu, una trucada), es va a limitar a tornar el rebut. Però si hagués estat simpatitzant no hauria tingut cap rebut que tornar, i per tant encara estaria al llistat. Per això, tots sabem que l’esmentat percentatge és molt inferior al real, malgrat hi hagi a qui interessi negar-ho (com al conseller Mascarell, el mateix que no va atrevir-se a enfrontar-se a Jordi Hereu en unes primàries i que, com que no li aplanaven el camí, va acabar marxant al govern dels millors disponibles). D’altra banda, per mi té molt de mèrit que 2016 simpatitzants anessin a votar (quanta gent ha votat els candidats dels altres partits?), i encara que de veritat representessin un 23,5%, és un percentatge a no menysprear, tenint present que es va aconseguir en 11 hores de votació (n’hi ha que estan votant tres mesos i si arriben a un 20% diuen que ha estat una participació històrica).
I dins de les valoracions interessades, no vull deixar de comentar les del Sr. Xavier Trias (li vaig sentir dilluns a la Com) que va dir que no el sorprenia el resultat perquè l’aparell del PSC a Barcelona controla el partit. A mi m’agradaria saber en què es basa per a efectuar aquesta afirmació, perquè a banda de ser un insult per les més de 4000 persones que lliurement van votar (vot secret, amb papereta i urna), no es correspon amb la realitat. Potser sí que a can CiU donen una consigna i tothom obeeix, de fet em quadra força, tot i que no estigui empíricament comprovat perquè ells, de primàries, no en fan (els va més el tema digital). Però el PSC no és CiU, i a casa nostra les coses no funcionen així. Ni amb els militants, que més o més pots conèixer però que no per això admeten ser condicionats, ni, molt menys, amb els simpatitzants que, no ho oblidem, tenen dret a vot en peu d”igualtat amb els militants, simpatitzants que, en molts casos, els que estem en el dia a dia del partit ni tan sols coneixem, i molt menys podem controlar. Però està clar que malgrat el que ens vulguin fer creure, ni les primàries ni el seu resultat els han agradat i per això intenten treure’ls importància.
Correlacions significatives (o no)
20 feb
Segur que no vaig ser l’únic, però des que ahir em van anar arribant els resultats de les primàries, vaig pensar que fora interessant relacionar-los amb la participació i els resultats del PSC a les darreres eleccions municipals en cada Districte de Barcelona. I així ho he fet. He preparat dues taules, una que compara el tant per cent obtingut per Jordi Hereu amb l’obtingut pel PSC a les municipals de 2007, i un altre que compara les participacions a les primàries amb les de les mateixes eleccions municipals esmentades (per motius obvis, les agrupacions temàtiques no compten, el que no vol dir que no importi el seu resultat). Les taules són aquestes:
| % vots emesos | Hereu | PSC 2007 |
| Ciutat Vella | 58,85 | 32,9 |
| L’Eixample | 42,68 | 23,2 |
| Sants-Montjuïc | 56,82 | 32,4 |
| Les Corts | 62,5 | 24,1 |
| Sarria-St.Gervasi | 43,57 | 14,3 |
| Gràcia | 41,53 | 23,5 |
| Horta-Guinardo | 65,65 | 33,9 |
| Nou Barris | 73,6 | 43,5 |
| St. Andreu | 79,39 | 36,8 |
| St. Martí | 70,21 | 35,3 |
| % participació | Primàries | Mun. 2007 |
| Ciutat Vella | 39,01 | 39,2 |
| L’Eixample | 34,96 | 52,4 |
| Sants-Montjuïc | 27,53 | 47,1 |
| Les Corts | 41,26 | 54,3 |
| Sarria-St.Gervasi | 39,41 | 56,5 |
| Gràcia | 39,08 | 51,4 |
| Horta-Guinardo | 29,94 | 47,6 |
| Nou Barris | 28,78 | 45,4 |
| St. Andreu | 43,3 | 49,5 |
| St. Martí | 32,01 | 49,3 |
I a partir d’aquestes taules, he obtingut aquests dos gràfics (cliqueu per ampliar):
Què vol dir tot això? Bé, segur que se’n poden treure moltes conclusions, semblants, diferents, àdhuc contradictòries. Jo en trec un parell, sense ànim de pontificar:
- Hi ha una correlació entre els resultats obtinguts per Jordi Hereu a les primàries i els obtinguts pel PSC a les municipals de 2007, amb alguna excepció, explicable, al meu parer: a Les Corts (districte d’on va ser regidor i agrupació on milita), Sarrià-Sant Gervasi (districte on va militar) i Sant Andreu (districte d’on va ser regidor), els resultats del Jordi són comparativament millors del que “tocaria”.
- Hi ha també una correlació en qüestió de participació, també amb excepcions explicables: a Sant Andreu i Les Corts (els dos districtes on va ser regidor Jordi Hereu) la participació és millor del que “tocaria”. També ho és a Ciutat Vella, tot i que en aquest cas no tinc cap explicació.
- L’existència d’aquestes correlacions, té algunes conseqüències positives, al meu parer:
- d’una banda indiquen que els nostres militants i simpatitzants es comporten (comparativament entre districtes) de forma semblant a com ho fan els ciutadans i ciutadanes, no som diferents. Això és bo.
- d’una altra indiquen que allà on el Jordi es coneix de més a prop, ha anat més gent a votar (comparativament entre districtes, repeteixo) i l’han votat més. I això també és bo, la feina ara és fer-lo més conegut, sense el filtre distorsionador dels mitjans.
- Els millors resultats del Jordi són allà on es vota més al PSC, i viceversa. I això també és bo, ja que vol dir que el Jordi agrada més allà on més ens voten, i menys allà on se’ns vota menys. O dit d’una altra forma, on el Jordi agrada tenim més a guanyar (perquè és on més ens voten), i on no, tenim menys a perdre (perquè igualment ens voten molt poc).
Segur que se’n poden fer moltes més interpretacions. Si us animeu, hi sou convidats i convidades.
Tots hem guanyat
19 feb
Publicat per Manuel a Catalunya Press
Jordi Hereu ha guanyat les primàries del PSC a l’alcaldia de Barcelona, i serà el nostre candidat, un candidat més fort, amb el plus de legitimitat que li dona haver estat designat gràcies al suport rebut dels i de les militants i simpatitzants, i no pel sistema digital. Però no només ha guanyat ell. També ha guanyat Montse Tura, amb un recolzament genys menyspreable (un 40% pel 60% de Jordi Hereu). I hem guanyat tots els i les socialistes de Barcelona, que avui estem en molt millor situació per guanyar les properes municipals, després de fer un procés exemplar en molts aspectes, procés que sense la valentia de la Montse i el Jordi no hauria estat possible. Cal que tots i totes ens felicitem, independentment de qui fos el nostre candidat o candidata.
Però avui no acaba res, avui comença un nou camí que acabarà d’aquí a tres mesos, esperem que amb Jordi Hereu com a triomfador de les eleccions municipals. Perquè crec que hem demostrat que les primàries només són les primeres en sentit cronològic, però que tenim clar que en importància les primeres són aquelles en les que confrontarem el nostre projecte per Barcelona amb el projecte (o el no-projecte) de la dreta que representen Xavier Trias i Convergència i Unió, la dreta del no fer res perquè ningú es molesti, la dreta dels NIMBYS, la dreta del canvi d’opinió segons la direcció en que bufa el vent, la dreta de les retallades de les despeses socials i de les retallades dels impostos als més rics, com ja han posat de manifest en el poc temps que porten al davant del govern de la Generalitat, però també la dreta amb mitjans de comunicació incondicionals (allò que algú ha anomenat la santa espina mediàtica) que continuaran fent la mateixa feina d’erosió que han efectuar els darrers anys.
No és una tasca fàcil, haurem de treballar molt, però avui l’èxit està una mica més a prop que fa unes setmanes.
Article publicat a Catalunya Press en català i en castellà.
Política o marqueting
11 feb
Publicat per Manuel a Catalunya Press
Ens els temps que corren la imatge que projectes, el com et veuen, el que pensen de tu, té una importància fonamental. Les marques destinen ingents recursos a construir-se una imatge pública i a mantenir-la, i això que anomenen branding és una part fonamental de la seva estratègia: no posen l’accent en la qualitat dels productes, ans en que els producte són seus, i només per això li han de comprar, perquè la seva marca té un prestigi. Obviament, a la llarga, si es dediquen a comercialitzar productes dolents, no hi haurà branding que els pugui salvar, però de moment, i amb productes de similar qualitat a la competència, la cosa serveix.
Baixant a nivell de producte, la cosa és semblant, no importa tant si el producte és més o menys bo (en molts sectors la qualitat dels productes, a més, és similar) sinó el que a la gent a qui s’adreça (el target) li sembli bo. Així, les empreses que venen detergent fan preguntes com ara quina olor s’associa més amb la netedad (com si la netedat fes olor de res, d’altra banda) o les d’aliments preparats quin sabor és el més cassolà (com si cada menjar cassolà no tinguès el seu propi sabor). I obren en conseqüència, tant se val que el detergent en qüestió sigui el que neteja més i millor o el menjar el preparat de forma més cassolana, mentre el públic ho pensi, ja n’hi ha prou.
Aquestes estratègies tenen, a més, el seu costat fosc, que passa per denigrar la marca i/o el producte aliè, ja sigui directament, amb crítiques explícites, ja sigui mitjançant campanyes de descrèdit més o menys anònimes, que fan servir el rumor com a arma fonamental.
Podem traslladar això a la política? És evident que hi ha qui pensa que sí. Molt sovint candidats mediàtics, que han tingut un aparador on promocionar-se, tenen un èxit electoral desproporcionat en relació amb la consistència del seu discurs i del seu ideari, inclús tenint uns comportaments censurables (el cas de’n Laporta amb SI, o anys abans de Gil i Gil). Jo no penso així. La política no és neutra, les decisions que es prenen no ho són, les coses no només es fan bé o malament, sinó que es fan amb una determinada intencionalitat, segons l’objectiu que cada partit tingui, i això no es pot perdre de vista.
Fer política no és vendre detergent. Si vens detergent, li poses l’olor, el color, el tipus d’embolcall que el públic, el target, demani, tant se val, ja que el que es tracta és de vendre. Si fas política, defenses les idees que consideres millors, independentment del recolzament que tinguin (si no, tots els partits oferirien el mateix, determinat per la corresponent enquesta, i tan contents). Així, si jo estic en contra de la xenofòbia, no faré propostes xenòfobes, per molt que l’electorat ho demani, igual que no proposaré l’enduriment sistemàtic i indiscriminat de les condemnes penals, per molt clamor popular que existeixi. Això ja hi ha d’altres que ho defensen. Perquè tots els partits -amb excepcions- tenen els seus principis, i intenten defensar-los. Aquí no s’aplica, o no s’hauria d’aplicar, la màxima marxista (de Groucho) de: “aquests són els meus principis, i si no li agraden en tinc uns altres”.
Fem política per intentar que la societat s’acosti el màxim possible al que és el nostre ideal, i el que no farem serà acostar el nostre ideal al que la societat pensi en un determinat moment pel sol fet que és el que la gent demana (el que no vol dir que el nostre pensament no evolucioni i s’adapti a la realitat, el contrari seria un suïcidi). Oferim el que creiem millor, no el que creiem que la gent percebrà com a millor. No és el mateix.
Perquè, a més, amb uns mitjans prou potents és fàcil enfonsar i enlairar persones i idees, predeterminar opinions i actituds en favor o en contra, ja sigui mitjançant la crítica directa o escampant rumors malintencionats, i si ho acceptem, si ho donem per bo, en certa manera estem admetent que els poderosos, els qui tenen poder per a fer-ho, condicionin la nostra activitat, i que la seva voluntat valgui més que la de la resta de ciutadans. Estem admetent la berlusconització de la política. I jo no ho accepto. Puc encertar o puc equivocar-me, però seré jo qui ho farà, i amb el meu criteri, no per intentar agradar a ningú.
I és per això que crec que hem d’oferir als ciutadans el que creiem millor, digui el que digui la demoscòpia. I el que jo crec millor per Barcelona, el millor candidat a l’alcaldia, sense desmerèixer ningú, és en Jordi Hereu, i serà qui votaré a les primàries. No només amb el cor, també amb el cap. Perquè coneix Barcelona i l’estima, perquè porta anys treballant per ella i vol continuar fent-ho, perquè té un projecte per a la nostra ciutat, projecte que molts de nosaltres compartim, perquè l’ha defensat davant qui ha fet falta malgrat les dificultats i les duríssimes i gens espontànies campanyes en contra (i no en manquen exemples, com el pas de l’AVE pel centre de la ciutat que ha de permetre un dia millorar el servei de rodalies, entre d’altres coses), i perquè la seva gestió l’acredita, incloent els errors, que només pot cometre qui actua, mai qui es queda quiet a veure-les venir, com el Sr. Trias. I, per mi, això val molt més que l’opinió distorsionada que s’ha volgut crear.
Article publicat a Catalunya Press en català i en castellà.
Habemus primàries
13 ene
Publicat per Manuel a Catalunya Press
Doncs sí, sembla ser que finalment tindrem primàries per designar el candidat del PSC a l’alcaldia de Barcelona a les properes municipals. I tot i que el procès que ens ha portat fins aquí el considero lamentable, crec que en el punt on estem les primàries són una molt bona notícia.
I és que els avantatges de les primàries són diversos: el primer i més important és que és la forma més democràtica de designar un candidat, mitjançant el sufragi lliure, directe i secret dels militants (i simpatitzants, en el seu cas). Aquí tots els vots valen igual, el del militant històric i el del que porta poc temps al partit, el del militant de base i el del que té càrrecs orgànics i/o públics, el de qui pot intoxicar filtrant a la premsa rumors interessats i el de qui, com jo, només pot expressar les seves idees escrivint-les i assumint-ne l’autoria. El segon avantatge és que la situació actual era inaguantable, amb “companys” que porten mesos des de l’ombra (si ho fessin donant la cara i amb arguments podria ser respectable) erosionant la figura de Jordi Hereu. I el tercer és que, guanyi qui guanyi les primàries, ningú podrà discutir-li la legitimitat obtinguda del procés. Estem en l’era digital, però les designacions digitals dels candidats no són un valor a defensar, malgrat sigui el que practiquen els nostres adversaris polítics (que a sobre es veuen amb cor de criticar-nos). El guanyador de les primàries tindrà tota la legitimitat i, a més, haurà gaudit d’una projecció mediàtica important, com va ser el cas de Tomás Gómez a Madrid.
No, la menció de Tomás Gómez no és casual, perquè trobo força semblances en el que ara està passant a Barcelona i les darreres primàries de Madrid. En tots dos casos, la direcció vol carregar-se qui ha estat fent la feina al territori en uns temps difícils, amb encerts i amb errors, certament, per posar-hi un (una) paracaigudista que no ha desenvolupat la seva feina en aquest territori, sinó en d’altres, també amb encerts i amb errors. La diferència és que la direcció del PSOE va fer això quan havia portat el partit a guanyar les darreres eleccions generals, mentre que l’actual direcció del PSC ens ha portat a obtenir els pitjors resultats de la nostra història, una diferència no menor, perquè ens dona peu a dubtar, i molt, de segons quins criteris. En tots dos casos l’argument, o l’excusa, són unes pressumptes enquestes que es filtren a conveniència per tal d’intentar predisposar l’opinió pública (buscant la profecia autocumplida). Jo no sé si les enquestes existeixen o no (pel que sembla es filtren a la premsa com, quan i en la part que convé però la militància no té dret a conèixer el seu contingut), però no està de més recordar que, pel que s’ens ha dit, les enquestes prèvies a les autonòmiques donaven uns resultats encara pitjors dels finalment obtinguts (reitero, els pitjors de la nostra història), una veritable ensulsiada i encara és l’hora que algú ens expliqui perquè no es va plantejar en aquell cas canviar el candidat, o més ben dit els candidats, en plural, i en canvi ara sembla que sigui la pedra filosofal.
Acabaran aquestes primàries igual que les de Madrid? Això espero, i el temps, i els militants, ho direm. El que sí demano és joc net i paraules clares. Que ningú aprofiti el seu càrrec, orgànic o públic, per manipular el procés, afavorint o perjudicant ningú. Que qui vulgui recolzar Jordi Hereu o Montse Tura ho faci, però parlant clar, fent-se responsable de la seva opinió i, si pot ser, argumentant-la, dient per què un o una és millor o pitjor candidat/a que l’altre/a. Que s’acabin les filtracions interessades: no vull llegir més allò de “membres de la direcció del partit pensen que …” o “fonts del carrer Nicaragua diuen que …”. Que cadascú pensi i sobre tot digui el que vulgui, però que no s’amagui i doni la cara (i el nom). Que no se’ns venguin motos del tipus: “ai mira, algú casualment ha pensat que podria ser candidat i ha preguntat què calia fer” després de mesos preparant el terreny, que això no s’ho creu ni el meu fill de tres anys. Que no s’intenti desqualificar ningú dient que és el candidat o candidata de l’aparell (amb connotacions despectives), com alguns estan intentant amb Jordi Hereu. Més que res perquè a mi em costa acceptar que jo, que porto la tira d’anys treballant a nivell d’agrupació (feina que m’encanta però que té poc reconeixement) gratis et amore sigui l’aparell i en canvi no ho siguin companys i companyes que porten dècades vivint de, per i per a la política, amb càrrecs orgànics i/o públics del més alt nivell, quan a més resulta evident que, si fos per ells, Jordi Hereu no seria candidat, que si ho acaba sent serà per culpa els militants, no de cap aparell.
Serem capaços de fer-ho bé? Si ho som, tenim una oportunitat, si no, continuarem de derrota en derrota fins el desastre final.
Article publicat a Catalunya Press en català i en castellà.
El candidat de l’adversari
28 sep
Històricament, l’estratègia de l’oposició municipal a Barcelona ha estat sempre, més que oferir propostes engrescadores, intentar desgastar l’adversari per tal d’arrabassar l’alcaldia als diferents alcaldes que han encapçalat els governs de progrés que hem tingut des de l’adveniment de la democràcia. Se’n va lliurar Narcís Serra, perquè va durar molt poc a l’alcaldia, ja que la va deixar per anar a ser Ministre de Defensa del primer govern de Felipe González, però la va patir, potser més cruament que ningú, perquè a banda de la desqualificació política es va jugar a escampar rumors sobre un pretés alcoholisme, la va patir també Joan Clos, a qui es va intentar ridiculitzar i l’està patint ara Jordi Hereu, a qui es culpa, de forma personal, de tots els problemes de Barcelona, des de les prostitutes (que sembla ser que no havien existit mai abans, i que no existeixen a cap altra ciutat) fins a l’incivisme d’alguns, incloent, evidentment, els problemes comuns a totes les grans ciutats i els derivats de la crisi, que aquí també són exclusivament culpa seva.
No és nou, ni tampoc diré que sigui l’oposició a Barcelona l’única que ho fa, però sí que potser és difícil trobar una labor d’oposició que carregui tant els seus esforços en denostar l’actuació i la figura del contrari i tan poc en la de posar en valor el candidat i les propostes pròpies. Clar que si jo tingués les propostes i el candidat de l’oposició, potser també faria el mateix perque, què podem dir del Sr. Trias?: “Va ser el Conseller de Sanitat que va treballar per la seva privatització i després el van enviar a Madrid on va ser el primer escolanet del Sr. Aznar, a qui va votar les dues investidures i 7 dels vuit pressupostos que va presentar (el 8è no que hi havia eleccions i veien per on anirien els trets).” Potser sí que faria la seva campanya de denostar al candidat contrari, aliniar-me al costat de tots els nimbys que a la ciutat hi ha, i veure-les venir, intentant vendre que tots els problemes de la ciutat són culpa de l’actual alcalde i el seu equip de govern, i tots als seus actius (que són molts) han vingut sols, de forma automàtica, sense que un lideratge polític hi hagi tingut res a veure, de forma que si la ciutat l’hagués governat una cabra, també existirien (ergo si pot governar una cabra, també puc governar jo).
El que sí és nou és que ara vingui l’oposició a dir-nos qui ha de ser el nostre candidat. A dir-nos que aquest Hereu no, que el millor candidat seria tal o qual, com porto bastants dies llegint. Què bé, com es preocupen per nosaltres! Quin detall!
Doncs lamento dir que no, que el nostre candidat el triem nosaltres i que a mi, personalment, el que pensi sobre el nostre candidat algú que el que vol és que perdem i que no ens votarà mai (ni que el nostre candidat fos aquell que diu que més li agrada), m’és indiferent. O encara més, el sol fet de que qui ens vol guanyar les eleccions ens digui que prefereix aquest o aquell candidat és un bon motiu per a no triar-lo. Dit d’una altra forma, jo no vull el candidat de l’adversari. Així que s’ho poden estalviar.
Malgrat el que alguns ens vulguin fer creure, malgrat que s’escampin rumors interessats, malgrat que hi hagi que vulgui fer interpretacions retorçades de qualsevol cosa, a hores d’ara només tenim un candidat, i es diu Jordi Hereu. Els nostres estatuts contemplen las primàries com a forma d’elecció (per contraposició a la via “digital” que d’altres fan servir), de forma que si algú altra aspira a la candidatura i compleix els requisits pot presentar-se, i els militants i simpatitzants, democràcticament, decidirem. Però crec que això no passarà (un dels noms que han sonat, Ferran Mascarell, ja ho ha dit), més que res perquè a ningú l’agrada perdre, i qualsevol que s’enfrontés en unes primàries a Jordi Hereu les perdria. Com perdrà qui s’enfronti a ell a les eleccions del proper mes de maig.
Qui s’han cregut que som, nosaltres?
5 sep
Escrivia jo divendres una entrada relativa a les primàries del PSOE a la Comunitat de Madrid, on parlava de com s’han fet les coses, de prendre decisions a cop d’enquesta, de que trobo que cal algun mèrit més que surtir bé a les enquestes per ser candidat, de que no m’agradan els paracaigudistes … reflexions totes elles generals, no només aplicable al cas concret, quan per aquelles coses que té la vida, dissabte llegeixo a El Periódico un article titulat Hereu, en suspens fins a final d’any, en el que, en relació amb la candidatura del PSC a les eleccions municipals a Barcelona, es poden trobar frases com aquestes:
Si en una cosa coincideixen gairebé totes les persones entrevistades per aquest diari és que, donada la situació d’emergència, s’apostarà pel candidat que més suports pugui recollir …
… serà Nicaragua -com es coneix la direcció nacional, pel carrer on hi ha la seu del PSC- no només la que supervisi les llistes -es promet una profunda renovació- sinó també la que farà la pròpia campanya …
De tots els candidats, potser Montserrat Tura, segons diverses veus consultades, és la que té més opcions de substituir Hereu, si s’acaba fent el canvi … la seva candidatura satisfaria Mascarell, de qui el PSC tem que presenti una llista pròpia si Hereu és el candidat.
Es curiós com, dins el nostre partit, des de ja fa temps hi ha algú (algú que té la “categoria” suficient com per a ser entrevistat) que utilitza la premsa per tal de minar la reputació d’altres companyes i companys que, no cal dir-ho, no deuen ser del seu gust (es feia, per exemple, amb Ignasi Cardelús en una altra notícia de El Periódico del passat novembre). I trobo que ja n’hi ha prou. Es cert, les enquestes no són bones, però … és que ho són les que es fan sobre el resultat de les autonòmiques? Segons la que publica avui La Vanguardia, el PSC obtindria el seu pitjor resultat en unes eleccions autonòmiques. I aleshores, què fem, una enquesta a veure si algú té millors perspectives que el President Montilla i el canviem?
No, la cosa és molt més complicada que això, com recull també La Vanguardia un altre article titulat Hereu tiene 120 días para salvarse (amb un títol una mica més dramàtic que l’altre, però l’autor del qual, pel que sembla, s’ha precupat de entrevistar a alguna gent més de les que ha entrevistat El Periódico, motiu pel que crec que dona una visió menys esbiaixada). És un fet que les perspectives electorals socialistes, tant a nivell estatal, com autònomic, com local, no són bones. Tot afecta: Ies retallades presspostaries a tots els nivells, els conflictes socials causa de la propera vaga general de final de mes, l’embolic de l’Estatut, del que el ciutada no acaba de veure els avantatges (malgrat són molts) … i quan les coses són així, voler carregar-li el mort a algú, es digui Jordi Hereu o es digui com es digui, ni és just,ni és la solució de res. La crisi ha trobat als socialistes governant a tot arreu, i en època de crisi, qui governa es desgasta, és així de clar, no descobreixo res. A això cal afegir que els anys de govern socialista a la ciutat de Barcelona han produït un desgast, un declivi, evident, que s’ha pogut apreciar elecció darrere elecció (i potser, posats a buscar culpables, podríem pensar en algú que hagi estat l’Ajuntament durant tots aquests anys de govern per a carregar-li el mort, però no és el cas de Jordi Hereu).
Vull dir amb això que Jordi Hereu o el seu equip no hagin comés errors? Evidentment no, els han comés com tothom, però a les enquestes també paguen els aliens, igual que Montilla paga els errors de Zapatero, i viceversa. L’elector emprenyat amb els socialistes, i n’hi uns quants, pagarà el seu emprenyament amb el primer que se li posi a tir. És lògic, i diria que inevitable, malgrat no em sembli gents just perquè tant a nivell de Catalunya com de Barcelona s’han dut a terme molt bones polítiques, i la crisi no l’hem creada els socialistes.
Deia divendres, i repeteixo avui: fem política, no venem detergent. No es tracta de fer enquestes a veure quina forma, color o textura de l’embolcall agrada més al consumidor per tal de fer-ho servir pel nostre producte. Es tracta de les idees, i de com les portem a la pràctica. Hi ha algú al partit que pensi que les polítiques desenvolupades a Barcelona no són les correctes? Que ho digui. I que proposi alternatives. I que ho faci on ho ha de fer, no filtrant intoxicacions interessades a la premsa, i ja ho discutirem. Però reduïr-ho tot a una simple qüestió de la identitat del candidat, no del que pot oferir (que hauria de ser el motiu per tal que la gent el votés), em sembla una simplificació pueril, i no contribueix a motivar l’electorat, precísament. Després ens queixarem que la gent no es mobilitza …
Però no vull acabar sense dir algunes coses més, ja que hi sóc:
- La primera, que no he sentit ningú, repeteixo, ningú, qüestionar mai la figura de Jordi Hereu ni en un Consell de la Federació de Barcelona ni en un Consell Nacional. És més, molt poca gent dins d’aquesta, la nostra Federació, té el més mínim dubte sobre que Jordi Hereu serà el nostre candidat a les properes eleccions municipals o es planteja la recerca d’un candidat alternatiu.
- La segona, que malgrat el que diguin les enquestes, qui viu el dia a dia dels ciutadans pot acreditar que els resultats de les enquestes no tenen traslació a peu de carrer, la gent, la ciutadanina, no transmet aquesta gran desafecció que les enquestes semblen apuntar.
- La tercera, que posar en dubte la figura d’un company que, a dia d’avui, és el nostre únic candidat (sí, ja sé que formalment encara no ho és), no fa cap bé ni al partit ni al projecte, llevat que el que es vulgui sigui quelcom semblant a una profecia autocumplida, i es pensa que a base de posar-ho en dubte (no donant la cara, sinó de manera anònima), arribaran a desacreditar-lo prou.
- La quarta, que parlar de possibles candidats sense cap vinculació amb la ciutat de Barcelona és quelcom que no només afecta l’organització (que això seria el que menys importaria), és un menyspreu a la ciutadania. És el que ha fet sovint CiU i li ho em criticat molt, i no em puc creure que ningú pensi seriosament en aquesta opció. Reitero un cop més, els paracaigudistes no m’agraden, i no acostumen a agradar ningú, sense que això representi, en absolut, cap dubte sobre els mèrits o la vàlua de la companya Montserrat Tura, ni ignori el dret de qualsevol companya o company a postular-se com a candidat o candidata.
- La cinquena, que si hem de triar un candidat per a acontentar a algún militant il·lustre, o que hom es pensa que ho és, ja podem plegar.
- La sisena, que estic convençut, i em consta que l’alcalde Jordi Hereu també ho està, de que amb ell de candidat podem guanyar per continuar millorant la ciutat i la vida de les persones que hi viuen, que és del que es tracta. Podem perdre, en democacia tot és possible, però no crec que passi, sobre tot si algú no s’entesta en seguir desgastant el govern municipal des de dins.
- I la setena, last but not least, que el nostre partit té ben delimitats els seus mecanismes d’elecció de candidats i candidates. I és el Consell Nacional qui pren la decisió (no “Nicaragua”), però si algú pensa que la decisió del candidat a Alcalde de Barcelona es pot prendre al marge de la Federació de Barcelona, s’equivoca. S’equivoca molt. Som un partit democràtic, i estem disposats a exercir els nostres drets, com sempre fem. Manllevo la frase del President Pujol: qui s’han cregut que som, nosaltres?
Exemple de responsabilitat
17 may
Ahir va finalitzar i es van conèixer els resultats de la consulta de la Diagonal que ha centrat l’actualitat de la ciutat durant els darrers dies. I aquests resultats han estat contundents: de les més de 172 mil persones (un 12,17% dels que ho podien fer), casi un 80% no han acceptat cap de les dues propostes que se sotmetien a la seva consideració.
En aquests moments potser queda lleig dir allò de “ja m’ho pensava”, però faltaria a la realitat si digués que el resultat em sorprén. Havia molts, massa, punts en contra: era la primera vegada que s’efectuava una consulta d’aquestes característiques, no n’hi ha per tant tradició; molts ciutadans pensen que aquestes decisions les ha de prendre qui governa, que per això està; els nostres adversaris polítics estava clar que jugarien a la contra (no tinc dots de predir el futur, és que només saben jugar a això) i es dona la circumstància que la via afectada transcorre per terrenys amb vot fort de CiU i PP, i de que és molt més fàcil motivar per anar a la contra que a favor; els mitjans de comunicació afins als adversaris han funcionat a ple rendiment … Com dic, massa factors desfavorables.
Acceptar la condició imposada per Jordi Portabella (qui per més INRI també va abandonar finalment el vaixell), vistes les consideraciones anteriors, va implicar assumir un repte difícil, tant que finalment no s’ha pogut superar, malgrat els esforços esmerçats en transmetre la bondat de les propostes. La ciutadania ha dit que no volia cap de les dues opcions proposades, i cal acceptar-ho, perquè la democràcia és això, fer el que la majoria decideix. Continuo pensant que la reforma és necessària, que les dues propostes eren bones, i que aquest era un bon moment per al procés. Que hi hagi molta gent que no ho pensi no em fa canviar d’opinió, perquè les idees no són més o menys bones per la quantitat de gent que els hi dona suport. I això no vol dir que tots els ciutadans que hi han participat, també els que no han volgut cap de les dues opcions proposades, no mereixin tot el meu respecte. El mereixen. No puc dir el mateix d’altres persones.
Fins aquí els fets. Resten les interpretacions, interessades com a les nits electorals. Com ja prevèiem, CiU (i PP, de bracet un cop més), ho vol vendre com un pleibiscit contra l’Alcalde Jordi Hereu, que d’acord amb la seva lògica ha de dimitir. Però no. Els ciutadans han estat consultats sobre si volien la reforma d’un carrer, no sobre qui ha de ser el seu alcalde (per això encara falta un any, l’any que queda del mandat actual). Mirant la participació, algú creu que si el que estés en joc fos qui havia de ser l’alcalde a Ciutat Vella hauria votat el 2,90% de la ciutadania? O a Nou Barris el 5,31%? Jo no. No dic que no hi hagi gent que no hagi votat amb aquesta intenció, segur que n’hi ha (i evidentment tot això fa necessària una reflexió a fons per la nostra part). Igual que hi ha molta gent ha votat no a les opcions perquè no li agradaven, sense que això impliqui una censura a la gestió global del govern municipal. O igual que molta gent s’ha quedat a casa perquè o bé no l’interessava el tema, o bé ja l’estava bé qualsevol resultat. No puc quantificar-los, no tinc la bola de vidre, però la diferència de percentatge entre el vot de l’Eixample i Sarrià-Sant Gervasi (districtes per on transcorre la part de la Diagonal que es proposava reformar, amb un petit tram a Gràcia) i la resta de la ciutat, que denota un superior interès per l’objecte de la consulta en aquells dos Districtes, em fa pensar que la gent realment ha respost el que se li preguntava: reforma o no reforma, i res més, perquè segur que gent empipada amb l’alcalde n’hi ha a tot arreu.
Malgrat sabent de quin peu calcen potser no m’hauria d’estranyar, no deixa mai de sorprendre’m el poc respecte a les regles del joc per part del partit que pretén ser alternativa de govern. L’actual alcalde ho és perquè, a banda de ser el cap de la llista més votada, va tenir el suport de la majoria de regidors en la investidura. I el seu mandat és de quatre anys. Per qui creu en la democràcia més enllà d’una simple conveniència, no valen les dreceres, tot i que ells ja han demostrat que no pensen el mateix. No sé, veient la seva pressa per arribar a tocar poder, sembla com si anessin curts de calers, com si alguna font que abans rajava ara s’hagi assecat … segurament és només una impressió meva.
Vull destacar també aquí, ara més que mai, la gran consideració i respecte que em mereix la figura del company i amic Carles Martí, que ha assumit la responsabilitat política per les anomalies tècniques en el funcionament del procés de votació i per la manca de suport de la ciutadania a les propostes efectuades des de l’equip de govern. Segurament és una pena excessiva, i tinc clar que immerescuda, però sovint la política és així, ets responsable de coses que no són al cent per cent a les teves mans, i gestos com el seu l’honoren, i són un exemple de responsabilitat en el que molts podrien emmirallar-se. Per coses com aquestes, continuo pensant que val la pena el temps que li he dedicat i li dedico a l’activitat política, que m’ha permés conèixer i treballar amb gent tan entregada al servei públic com en Carles Martí, com en Jordi Hereu, i tants i tants d’altres. Més enllà de les misèries que també abunden a la política, molt més del que m’agradaria, persones com ells dignifiquen el terme “polític”. Saben, no caldria que ho digués, que tenen tot el meu suport, com sempre, com crec que el de la resta del partit.
I no vull acabar sense fer tres apunts ràpids:
- Tots els que han fet planar (de vegades dient-ho obertament) la sospita de la tupinada sobre el procés han quedat en evidència. Han pogut haver errors tècnics, a corregir en futures ocasions, però el sistema de votació ha recollit la voluntat de la ciutadania sense manipulació. No espero de tota manera cap disculpa, ells estan a la banda de la misèria a la que abans em referia.
- S’equivoquen, i molt, els que comparen la participació en aquesta consulta i la participació a les consultes per la independència. No sé quina participació tindria una consulta sobre la independència a Barcelona (ja ho veurem, si es fa), però comparar la independència amb la reforma d’un carrer crec que és tenir-la en molt poca estima. Si tot el que poden dir, com alguns diuen tan contents, és que la indepèndencia mobilitza més gent que la reforma de la Diagonal, és que posem el llistó molt baix.
- Seria una conseqüència molt negativa que per aquesta experiència es descartessin futures consultes. No ha de ser , per mi, un sistema generalitzat de governar, ja ho he dit, i comporta riscos, però pot ser un instrument vàlid de participació ciutadana i, lamentablement, alguns això de la participació només s’ho creuen quan no poden decidir ells (compareu com actua en Xavier Trias, que no mana, amb el que en pensa Lluís Recoder, alcalde de Sant Cugat, que sí que ho fa, jo crec que és aclaridor).
Si voleu tres opinions més, teniu les dels companys José Antonio Donaire (de qui he manllevat la piulada d’en Lluís Recoder) i Jose Rodríguez i la de Pere Nieto des del punt de vista d’IC-V.
Els límits de l’oposició
13 may
Jo ja entenc que en política, el govern ha de governar, i que l’oposició no està per aplaudir el govern, ans per d’oposició, és a dir, controlar el que fa el govern, proposar alternatives que consideri millors per a la resolució dels temes, etc. Entenc també que, de vegades tots podem, excedir-nos una mica, i potser fer o dir coses que no hauriem de fer.
Però tot té límits, i en relació amb la consulta de la Diagonal, alguns han ultrapassat aquests límits amb escreix. I no em refereixo a preferir o recolzar una opció sobre l’altra, o no voler cap de les dues proposades, o fer servir la consulta únicament com a eina d’erosió (com demostren les insistents sol·licituds de dimissió formulades avui pels ciberactivistes convergents avui mateix), això ja m’ho esperava d’ells. Qui no té alternatives, només pot anar a la contra.
Em refereixo a un tema molt més greu, als intents de posar en qüestió la correcció del procediment de votació, sobre tot la telemàtica a través d’internet.
La setmana passada ja van començar a preparar el terreny, fomentant el dubte sobre un procediment que abans havien aprovat (no és la primera vegada que es fan enrera d’una decisió presa si veuen que els pot comportar un rèdit polític, recordem l’AVE).
I ara, quan la votació comença, continuen amb la següent fase del pla: avui un mitjà digital publica que un ciutadà afirma haver votat fent-se passar per Alberto Fernández Díaz. Veient quin mitjà és, podeu esbrinar d’on venen els trets. Després, els mateixos ciberactivistes convergents, s’ocupen de difondre la notícia. Crec que no tenim dubtes de qui està darrera de tot això, o si més no de qui se’n vol aprofitar. La conclusió que extreuen, òbviament, és Hereu dimissió, és clar.
Potser no són conscients, ni ells ni qui ho ha fet, o qui promou aquest comportament, que el que han fet és, ras i curt, un delicte, tipificat a l’art. 401 del Codi Penal:
El que usurpare el estado civil de otro será castigado con la pena de prisión de seis meses a tres años.
El precepte és clar, però podeu trobar més informació aquí.
La pròpia pàgina de la consulta ja inclou una declaració responsable, per tal que ningú pugui dir que no ho sabia:
36. Què és la declaració responsable?
Per mitjà de la declaració responsable declares que ets la persona a la qual pertanyen les dades identificatives (número de document identificatiu, data de naixement), i que ets el titular del número de telèfon mòbil, i per tant la persona receptora de la clau de vot. Així mateix, declares que coneixes les conseqüències legals de l’ús fraudulent d’aquest sistema d’identificació.
Per tant, a aquests efectes tan delicte és fer-se passar per un altre en el procés de votació electrònica com fer-ho presencialment, per exemple manipulant la fotografia d’un DNI. Qui ho fa és un delinqüent, i el culpable del seu delicte és només ell. Us imagineu que enxampessin algú amb un DNI o un carnet de conduir manipulat intentant votar presencialment per un altre en unes eleccions? Què fariem, demanar la dimissió de l’alcalde o del president, o demanar que jutgin i condemnin al delinqüent?
El procediment de votació electrònica és tan fiable com altres procediments similars arreu del món, més barat, més àgil i per mi és el futur. Existeix en aquest cas, a més, una mesa de garanties de la consulta per tal de garantir la fiabilitat, la transparència i l’objectivitat del procés de consulta, i el procediment de votació telemàtica establert a l’efecte està dissenyat per a aconseguir aquest resultat, ja que o bé demana l’acreditació de la identitat mitjançant DNI-e o a través d’alguna entitat col·laboradora (suposo que si a algú li roben el DNI-e o els codis d’accés al seu banc el responsable també serà Jordi Hereu, per alguns), o bé demana acreditar-se amb la data de neixement i el número de DNI, a més d’un número de mòbil on rebre el codi de votació. Aquest número de mòbil permetra, espero, localitzar i jutjar tots els que cometin el delicte de suplantació (usurpació d’estat civil), i segur que aleshores no riuran tant. També es podria, desconec si es fa així, registrar l’adreça IP des de la que s’emet cada vot, i seria un element més de control en cas d’actuació fraudulenta.
Cap procediment és infalible. Cap. Cada dia es vulneren lleis, això és inevitable, el que cal és que els responsables afrontin el càstig pels seus actes. Votar electrònicament per un altre no és diferent de fer-ho presencialment, ni més ni menys greu, l’única cosa que canvia són els mitjans que es fan servir per cometre el frau. El que demostra que el sistema funciona és que el frau es pot detectar, corregir (tot i els problemes inicials, el Sr. Fernández Díaz ha pogut votar) i perseguir els seus autors, que és el que ara cal fer.
Qui aprofita la comissió d’actes delictius com a arma per la lluita política és tan censurable com qui els comet, encara que sigui per motius diferents. I, tot i que fa dies que sospito que alguns tenen ja previst posar en dubte la legitimitat del resultat si no és favorable als seus postulats, crec que, pel bé de tots, s’ho haurien de repensar. Hi ha coses que quan es trenquen no es poden arreglar, i una d’elles és la confiança en les institucions. Qui aspira a governar ho hauria de tenir present.
Seguim creient
25 abr
Ahir vaig assistir a l’acte polític que va tenir lloc al Pavelló de la Mar Bella de Barcelona, primer acte del President Montilla com a candidat del PSC a la Presidència de la Generalitat a les eleccions de la propera tardor.
Ja he perdut el compte dels mitings a que he assistit en tots els meus anys de militància i inclús abans (curiosament, el meu primer míting va ser al Turó Park i no era del PSC, sinó del Pacte Democràtic per Catalunya a les generals del 1977, però no per res, jo tenia 15 anys i habitualment al Turó Park a jugar a futbol i a empaitar noies, amb poc èxit). Com ja he dit altres vegades crec que són uns actes que tenen més importància pel fet de realitzar-se i per les sensacions que s’hi transmeten que per la profunditat dels missatges que es llencen (tots, no només els del meu partit), cosa normal, ja que hi ha altres àmbits on debatre idees programàtiques, constrastar postures o entrar a fons en temes concrets.
Això no vol dir, però, que de vegades no es deixi anar algun missatge novedós i/o contundent que sigui fàcilment reproduïble i pugui constituir un bon titular per les notícies. Però no es tracta, en tot cas, de convèncer els assistents, que acostumen a ser incondicionals.
Avui, però, l’acte ha estat un xic diferent. Presentat per Manuela de Madre, Presidenta del PSC, ha començat sense faristol, amb unes butaques a l’escenari on tres persones han plantejat al President Montilla les seves inquietuts. Matías Carnero, president del comité d’empresa de SEAT, César (no ha dit el seu cognom), català resident a Londres i director d’una empresa americana i Pilar Díaz, presidenta de l’Associació d’Amputats Sant Jordi i discapacitada ella mateixa. No reiteraré ara els seus comentaris i les seves peticions al President, que comparteixo (he tuitejat algunes, i en tot cas podeu trobar-les, com la resta d’intervencions, al Twitter amb el hashtag #Mar_Bella, que ha arribat a trending topic, o al canal del PSC a YouTube), i només vull repetir una afirmació, efectuada per Pilar Díaz, que jo no em canso de fer i comparteixo al mil per cent: “Crec en la política”.
Després, ja amb faristol i sense butaques i en un format més tradicional, a arribat el torn als parlaments de Jordi Hereu i José Montilla. Tampoc m’hi estendré molt en el que han dit (ho podeu trobar on he dit abans) pero sí vull comentar que l’Alcalde de Barcelona ha posat l’accent en la necessitat que Catalunya i Barcelona vagin en la mateixa direcció, i ha comparat l’esperit de col·laboració dels darrers anys amb la poca atenció que prestaven a les necessitats de Barcelona quan governaven Catalunya alguns que ara volen erigir-se en els seus principals defensors. I en aquest context, una frase reproduïda no del tot textualment però sí conservant el sentit per l’Albert Medran (a qui per cert tenia al costat a la zona 2.0), sembla que no ha agradat en els rengles convergents, i algú ho ha trobat “lleig i demagògic”. Ja sé, ho he pogut comprovar altres vegades, que per alguns és realment un inconvenient que tinguem memòria i que la Història no es pugui esborrar o reescriure a conveniència, perquè tots tenim un passat i el seu no és com per estar orgullós pel que fa al tracte donat a la ciutat de Barcelona. Avui no toca, però un altre dia vull escriure sobre el que és i el que no és demagògic, i sobre si és lícit recordar-li a un candidat el que ha fet quan ha governat, sobre tot si és diferent al que ara diu que farà.
El President Montilla, que ha intervingut després d’un vídeo del seu pare (instant molt emotiu, poso el vídeo al final), ha remarcat la ingent tasca de govern duta a terme (les comparacions són odioses, també aquí la Història posa cadascú al seu lloc, espero que no sigui també lleig i demagògic recordar-ho) i ha deixat entre moltes altres tres afirmacions que vull destacar: la primera que no volem una Catalunya independent i dividida, la volem unida i cohesionada, la segona que no volem pactes amb el PP, que és incompatible amb el nostre compromís, i la tercera que volem claredat, els candidats han de pronunciar-se sobre els temes que interessen la ciutadania, que hi té dret. No val, i això ho dic jo, amagar-se i dir les coses amb la boca gran o petita segons convingui, o ni tan sols dir-les segons a on. El projecte del PSC és clar, i ara per ara passa pel plé desenvolupament de l’Estatut. Poden haver altres projectes, igualment respectables, també l’independentista, però en un tema tan important com aquest, l’ambigüitat no val, o s’està per ell, o no s’està, i si de veritat s’està s’ha de dir clarament per tal que l’elector voti amb ple coneixement de causa. Seran els nostres adversaris capaços de fer-ho?





