Entrades etiquetades amb Joan Ferran

Ahir Oriol Pujol, portanveu parlamentari de CiU, va recuperar la ja mítica frase del seu pare per a expressar la posició de la coalició en relació amb el projecte presentat pel govern que preveu la divisió de Catalunya en vegueries, i amb l’excusa de la crisi va dir: Què no veuen que, ara, això no toca?

Sembla que el Sr. Pujol pensa que els nostres polítics només poden tractar un tema a la vegada quan, com d’una manera sorneguera li va dir en Joan Ferran, el govern és capaç de fer dues coses alhora. Potser a les seves files això no passa, i són polítics monotasca (això explicaria moltes coses).

Però és només això, una excusa, que a més reflecteix de forma clara quins són els criteris de govern d’aquesta gent, per si algú ho havia oblidat.

El tema de les vegueries, històricament reivindicades, entre d’altres, per CiU, és un tema complex, com gairebé tots els que comporten el canvi d’un status quo fa molts anys que dura (ja ho deia el que va ser president dels Estats Units Woodrow Wilson, en una frase que mai oblido: si vols fer enemics, intenta canviar quelcom). Des de diversos llocs del territori es defensen postures en molts casos incompatibles, i és obligació del gover primer, i del parlament després, arribar a un resultat que, tot i no deixar content tothom, perquè això és impossible, sigui el millor per al conjunt del país. Davant això, la postura de CiU és fàcil: no ens mullem, que les eleccions són a prop, i no interessa enemistar-se amb ningú.

Això, que ja seria greu si es tractés d’una opció conjuntural perquè estem parlant d’una coalició que pretén ser alternativa de govern, reflecteix quelcom més, reflecteix els criteris que històricament han guiat l’actuació política de la coalició: Que hi ha un tema conflictiu? No ens mullem. Tant se val que sigui un abocador que una presó. Tant se val que siguin infraestructures necessàries per al país. Si ens ha de fer perdre vots, deixem-ho còrrer, aplicant el que hauria de ser el seu veritable lema: qui dia passa any empeny. I si cal que la cosa vagi encara més suau, enviem el Conseller Comas amb el seu talonari i tothom content. Quan la cosa peti, amb una mica de sort governaran uns altres, a qui podrem donar la culpa de tot el que no hem fet, i després ens presentarem com els salvadors que han de reconstruïr el país (suposo que no caldria aclarir-ho, però per si de cas, estic simplificant, no vull dir que no es fes res de res, només faltaria en 23 anys, però sí que no es va fer el que calia per purs càlculs partidistes).

De gestos cara a la galeria, els que calguin. Per exemple: el 1987 s’aprova una llei on es diu textualment (disposició addicional primera):

El Govern de la Generalitat, un cop constituïts els consells comarcals, ha de presentar al Parlament de Catalunya, en un termini màxim de tres mesos, una proposta per a exercir una de les dues vies d’iniciativa que estableix l’article 87.2 de la Constitució per tal d’obtenir, a través de l’alteració dels límits provincials, la integració en una sola província, denominada Catalunya, de les actuals províncies de Barcelona, Girona, Lleida i Tarragona.

Sí, heu llegit bé, 1987. Després d’això, CiU va governar durant setze anys, i donat que la província única no es veu per enlloc, hem de suposar que durant aquest període la província única no tocava. Potser, doncs, podriem haver-nos estalviat la retòrica i posar en una llei quelcom que no pensem complir.

formular grans propostes de cara a la galeria però buides de contingut, esquitllar els temes conflictius i utilitzar la repartidora, aquesta és la tàctica, i no es pot negar la seva efectivitat, ja que els va mantenir 23 anys al govern. Podem dir, per tant, que va ser bona per la coalició, malgrat no ho fos per al país.