Blog personal i polític de Manuel Cáceres
Entrades etiquetades amb Joan Ferran
El que toca i el que no toca mai
4 feb
Ahir Oriol Pujol, portanveu parlamentari de CiU, va recuperar la ja mítica frase del seu pare per a expressar la posició de la coalició en relació amb el projecte presentat pel govern que preveu la divisió de Catalunya en vegueries, i amb l’excusa de la crisi va dir: Què no veuen que, ara, això no toca?
Sembla que el Sr. Pujol pensa que els nostres polítics només poden tractar un tema a la vegada quan, com d’una manera sorneguera li va dir en Joan Ferran, el govern és capaç de fer dues coses alhora. Potser a les seves files això no passa, i són polítics monotasca (això explicaria moltes coses).
Però és només això, una excusa, que a més reflecteix de forma clara quins són els criteris de govern d’aquesta gent, per si algú ho havia oblidat.
El tema de les vegueries, històricament reivindicades, entre d’altres, per CiU, és un tema complex, com gairebé tots els que comporten el canvi d’un status quo fa molts anys que dura (ja ho deia el que va ser president dels Estats Units Woodrow Wilson, en una frase que mai oblido: si vols fer enemics, intenta canviar quelcom). Des de diversos llocs del territori es defensen postures en molts casos incompatibles, i és obligació del gover primer, i del parlament després, arribar a un resultat que, tot i no deixar content tothom, perquè això és impossible, sigui el millor per al conjunt del país. Davant això, la postura de CiU és fàcil: no ens mullem, que les eleccions són a prop, i no interessa enemistar-se amb ningú.
Això, que ja seria greu si es tractés d’una opció conjuntural perquè estem parlant d’una coalició que pretén ser alternativa de govern, reflecteix quelcom més, reflecteix els criteris que històricament han guiat l’actuació política de la coalició: Que hi ha un tema conflictiu? No ens mullem. Tant se val que sigui un abocador que una presó. Tant se val que siguin infraestructures necessàries per al país. Si ens ha de fer perdre vots, deixem-ho còrrer, aplicant el que hauria de ser el seu veritable lema: qui dia passa any empeny. I si cal que la cosa vagi encara més suau, enviem el Conseller Comas amb el seu talonari i tothom content. Quan la cosa peti, amb una mica de sort governaran uns altres, a qui podrem donar la culpa de tot el que no hem fet, i després ens presentarem com els salvadors que han de reconstruïr el país (suposo que no caldria aclarir-ho, però per si de cas, estic simplificant, no vull dir que no es fes res de res, només faltaria en 23 anys, però sí que no es va fer el que calia per purs càlculs partidistes).
De gestos cara a la galeria, els que calguin. Per exemple: el 1987 s’aprova una llei on es diu textualment (disposició addicional primera):
El Govern de la Generalitat, un cop constituïts els consells comarcals, ha de presentar al Parlament de Catalunya, en un termini màxim de tres mesos, una proposta per a exercir una de les dues vies d’iniciativa que estableix l’article 87.2 de la Constitució per tal d’obtenir, a través de l’alteració dels límits provincials, la integració en una sola província, denominada Catalunya, de les actuals províncies de Barcelona, Girona, Lleida i Tarragona.
Sí, heu llegit bé, 1987. Després d’això, CiU va governar durant setze anys, i donat que la província única no es veu per enlloc, hem de suposar que durant aquest període la província única no tocava. Potser, doncs, podriem haver-nos estalviat la retòrica i posar en una llei quelcom que no pensem complir.
formular grans propostes de cara a la galeria però buides de contingut, esquitllar els temes conflictius i utilitzar la repartidora, aquesta és la tàctica, i no es pot negar la seva efectivitat, ja que els va mantenir 23 anys al govern. Podem dir, per tant, que va ser bona per la coalició, malgrat no ho fos per al país.
Consultes i mentides
11 dic
Ara fa un parell de mesos, amb motiu del celebrat a Arenys de Munt, vaig referir-me al tema del que aleshores van anomenar referèndum per la independència, i que ara de forma més assenyada en diuen consultes, des d’una perspectiva que en podríem dir lúdica. No repetiré el que ja vaig escriure, però si que, quan manquen un parell de dies per tal que a 161 municipis de Catalunya tinguin lloc consultes del mateix tipus, voldria deixar per escrit algunes reflexions:
- No nego a ningú el dret de desenvolupar les activitats que cregui més convenients per a aconseguir, sempre de forma pacífica i amb respecte a la legalitat, els seus objectius. En conseqüència, si les persones que volen una Catalunya independent creuen que promoure aquestes consultes els ajuda a avançar en el seu camí, no hi tinc res a dir.
- Pel mateix motiu, defenso el dret de la ciutadania a participar-hi, igual que el dret a no participar-hi. Els que promuen aquestes activitats no poden exigir de ningú la seva participació en una activitat privada i partidària.
- El resultat d’aquestes consultes (que d’altra banda ja ens podem suposar) no representarà de cap manera la voluntat del poble de Catalunya. Dit d’una altra forma, no són un referèndum. En aquestes consultes es fa campanya per la participació i pel sí, i ningú, llevat d’algun grupúscul descontrolat (que el que fa és sumar vots precísament al contrari), fa campanya pel no ni per la no participació. I si a algú li passa pel cap de dir que no ho fan perquè no volen, la resposta és clara, i està al punt 2: ningú pot ser obligat a participar de cap forma en aquesta activitat privada.
Dit això, dos apunts més:
Coincideixo plenament amb en el que ha dit en Joan Ferran, ja ho he dit moltes vegades: TV3 i en general els mitjans de la Corporació sobredimensionen aquestes consultes, donant-les una publicitat gratuïta que molts voldrien, més enllà del simple interés informatiu. Llàstima no es tracti amb el mateix interés l’activitat del President de la Generalitat, per exemple. I el penúltim exemple el tenim aquest matí amb el programa “Els Matins de TV3″ on s’ha tractat abastament el tema, amb enquesta inclosa (resultat, 91% sí, 9% no, el que no sabem és quanta gent ha votat, i pel que sembla a molts no els importa).
Ja començo a estar fart d’en López Tena, que ha perdut el nord completament fa temps, com he denunciat en d’altres ocasions. L’última d’aquest pressumpte jurista la podeu llegir en una entrevista a El Singular Digital. Diu:
El PSC ha deixat de banda la seva tradició democràtica de lluita contra el franquisme i ara està fent servir mètodes d’intimidació perquè la gent no vagi a votar.
Està fent una campanya de por a la gent gran, a la nova immigració… Volen posar pals a les rodes amb actuacions que, a vegades, freguen la més absoluta de les il•legalitats. Els socialistes han oblidat la seva tradició i origen democràtic per actuar com en el seu moment ho feien els partidaris de la dictadura.
Doncs bé, senyor meu, vostè hauria de saber millor que ningú que la intimidació és un delicte, així que si té cap prova que el PSC ha intimidat algú per tal que no voti, vagi al Jutjat de Guàrdia, si no, calli.
I encara que no sigui delicte, tampoc és veritat que el PSC estigui fent una campanya de por ni amb gent gran ni amb nova immigració, i qui afirmi el contrari ho haurà de demostrar. Altre cosa és que ell pensi que aquests sectors seran menys receptius a la seva proposta, però això no és culpa nostra, potser és que veuen menys TV3.



