Entrades etiquetades amb Independentisme

He de reconèixer que m’agrada l’últim lema de campanya del PSC i del President Montilla, que dona títol a aquest article. I m’agrada perquè és clar, en un moments on molts, per tal de pescar vots a tot arreu, juguen a fer l’orni, a navegar entre dues aigües, al “ara no però potser d’aquí dos anys sí”, en fi, a practicar el joc del “tot i que” que els del Polònia han fet famós.

Certament no és el PSC qui primer fa servir lemes així, i aquestes definicions han estat habituals en les darreres campanyes d’IC-V, tot i que ells les formulen en positiu i les acostumen a acompanyar de l’expressió de debò (com volent dir que n’hi que no ho són, que ens volen embaucar, que diria l’amic Jan) però crec que malgrat no ser original, el lema és molt encertat, i aporta aquesta claredat que abans esmentava i que tanta falta fa.

Hi haurà qui criticarà que es formuli en negatiu, i no en positiu. Però crec que a les persones, i als partits, ens defineixen tant les coses que som com les coses que no som, i el que no som és tan important com el que som. És clar que, per no ser, el PSC i el President Montilla no són moltes coses, no només independentistes o de dretes, però la tria d’aquests dos conceptes no és casual (res no ho és, en aquesta vida).

Cal posicionar-se sobre l’independència en uns moments en que l’independentisme viu una certa efervescència, com ho acredita la presentació de noves candidatures electorals que agafen aquesta bandera (i parlo en sentido figurat, no em refereixo a aquesta imitació de la bandera de Puerto Rico, o potser de Cuba, que fan servir), i que segons les enquestes tenen possibilitats d’entrar al Parlament. Consti que crec que molta d’aquesta efervescència és més mediàtica que real, perquè si bé hi ha gent per qui la independència és un tema fonamental (i ho és legítimament), crec que no és el que més preocupa a la major part de la ciutadania, com ho ha deixat palès la cada cop menor participació en les consultes. El que passa és que els que hi estan pel tema fan molt de soroll, i compten amb potents altaveus mediàtics, de forma que han aconseguit posar-lo en primera línia d’actualitat.

En aquest context és bo, crec jo, que tothom es pronuncïi, i és bo també que algú s’atreveixi a qualificar-se clarament com a no independentista, sobre tot si no ho fa des del patrioterisme espanyol més ranci (que d’aquests ja n’hi ha molts, sempre han existit), sinó des del convenciment de que el millor futur per a Catalunya es pot aconseguir de la mà de la resta de pobles d’Espanya, amb respecte a les diferències de cadascú i en una relació de simbiosi, i no de parasitisme, sense excloure la solidaritat. Com és bo també que algú digui que el discurs independentista és simplista, basat en el sil·logisme falaç que diu Catalunya independent igual a més diners, més diners igual a tots viuriem millor, ergo Catalunya independent igual a tots viuriem millor, perquè una independència a qualsevol preu i en qualsevulles condicions podria arribar a ser molt perjudicial per als catalans, o per la majoria d’ells.

I tambè és convenient deixar clar on és cadascun en l’eix dreta-esquerra, encara que sembli obvi. No podem negar, malgrat no ens agradi, que la dreta és un valor a l’alça darrerament. Fa poques setmanes, el Partit Socialdemòcrata Suec, tradicional referent de la socialdemocràcia europea, obtenia els seus pitjors resultats electorals des dels anys vint. Fa un parell de dies, aquest conglomerat ultra anomenat Tea Party aconseguia introduir representants al Senat i al Congrès dels EUA (un país on qui governa no és precisament d’esquerres, i on la oposició del Partit Republicà, que també ha millorat resultats, és clarament de dretes, però no prou segons aquests del Tea Party). Europa està governada per Berlusconi, Merkel, Sarkozy i Cameron, i Espanya, com Catalunya, és una mica com l’aldea d’Asterix, resistint envoltada pels romans, i no volem que caigui en les seves mans.

Cal dir-ho clar, l’alternativa sí és de dretes (malgrat, per alguna estranya raó, a la gent de dretes li costa molt fer un reconeixement explícit d’aquest fet, llevat dels que envien missatges a Intereconomia, que no es tallen gens). Sovint s’acusa al PSOE, al PSC, de no ser prou d’esquerres (o de no ser-ho gens), de fer polítiques de dretes, i admeto que sovint aquestes crítiques tenen fonament, però no ens equivoquem, els de dretes (els de dretes de debò, que deien aquells) són els que governaran si les enquestes es fan realitat, perquè si bé a la vista de les crítiques esmentades fora lògic pensar que partits més d’esquerres recollirien el vot desencantat amb els socialistes, el que passa és que aquesta gent es queda bàsicament a casa, i pot deixar la victòria a la dreta en safata de plata. I si governa la dreta, ja veurem què són polítiques de dretes, de debò, com ja ho han començat a comprovar a França, Alemanya o Gran Bretaña, i l’estat del benestar en pagarà les conseqüències.

Per tant, cal dir-ho clar, ara més que mai. Ni independentistes, ni de dretes. De debò.

Article publicat a Catalunya Press en català i en castellà.