Laporta SI o NO?

La moguda entre Laporta, Solidaritat Catalana per la Independència (SI) i Esquerra Republicana de Catalunya és sens dubte una de les notícies polítiques més comentades dels darrers dies. No seré jo qui s’estranyi de res que Laporta pugui fer, sabut com és que la meva opinió de l’individu és pitjor que dolenta, i que considero que farà qualsevol cosa que pensi que redunda en el seu propi benefici, sense importar-li els costos i qui els pateixi (potser ara el seu compte de twitter passarà de ser @JoanLaportaSI a ser @JoanLaportaNO, o inclús podria crear un @JoanLaportaERC, i fer-los servir de forma alternativa en funció dels interessos).

Crec que SI surt reforçada per partida doble: es desfà de l’element en qüestió (cosa que d’altra banda crec que ja portaven de cap de bon començament, a l’espera de l’oportunitat adequada, un cop complerts els objectius) i donen mostra de no ser uns ganes que van a buscar el pacte qualsevol preu. I Esquerra? Ells sabran on es fiquen, jo crec que s’equivoquen i que a la llarga pagaran les conseqüències, tot i que la seva imatge està ja tan deteriorada que no serà fàcil empitjorar-la, però en Portabella ja va demostrar fa quatre anys que és capaç de tot per conservar la cadira (en això no és tan diferent de l’altre), i mentre els seus li permetin buscarà aquest objectiu, encara que sigui al preu d’introduir un Laporta a la seva llista, a la recerca dels vots que la popularitat d’aquest pugui aportar.

Ja sé que sota de tot això hi ha aquella teoria que no poca gent defensa de que tots els partits independentistes s’ha de presentar units. Jo crec que això és menystenir l’objectiu de les eleccions i, en conseqüència, l’electorat. Perquè d’aquí a poc més d’un parell de mesos el que hem de triar no és la independència, és qui governarà els nostres ajuntaments o, dit d’una altra manera, com es distribuiran els retallats pressupostos municipals. I qui governi decidirà si s’aposta per ciutats sostenibles o no, si es prioritza el transport públic o el vehicle privat, quant es destina a educació, quant a seguretat, quant a neteja, quant a serveis socials, etc. No decidiran cap independència, no, decidiran qüestions tan senzilles, però tan importants i de tanta influència en la vida dels ciutadans, com les esmentades.

No és ni molt menys una qüestió menor, i sincerament dubto que tots els independentistes d’aquest país, siguin pocs o molts, tinguin la mateixa postura en aquestes matèries, perquè per molt que alguns neguin l’existència de dreta i esquerra (i el nom tant és, en podem dir blaus i vermells) que aquesta diferència existeix és fàcilment comprovable estudiant les solucions que es proposen per als diversos problemes, o quines despeses i quins ingressos es retallen. Amb d’altres paraules, no hi ha una solució independentista per al trànsit a les grans ciutats, ni per als problemes mediambientals. D’independentistes n’hi ha de dretes, n’hi ha d’esquerres i n’hi ha de centre, si hi van tots barrejats, què faran quan calgui prendre una decisió respecte de la que tinguin opcions oposades: Llençaran una moneda a l’aire? Donaran una de freda i una de calenta? S’abstindran? Reitero, sense una mínima coherència en matèries com les comentades, no veig de què serviria aquest vot.

I és que, creure que l’única opció de l’independentisme és anar tots plegats, com si no existís al món res més que independència o no (i ja sé que per alguns és així), no és sinó un reconeixement explícit de la pròpia feblesa. L’independentisme serà major d’edat quan en unes eleccions puguin concórrer partits independentistes de diverses tendències i puguin tots ells obtenir una representació que vagi més enllà d’unes xifres simbòliques. I desprès, ja pactaran entre ells o amb qui sigui quan i com convingui.

Perquè aquesta coalició electoral és tan contra natura com ho seria, per exemple, una coalició PSC-PPC, tot i ser partits no independentistes. Ningú ni dins el PSC ni dins el PPC ho entendria ni ho admetria, hi ha massa diferències en temes massa importants. I com que segurament algú tindrà la temptació de mirar cap a Euskadi, ja s’ho pot estalviar: allà no es va fer una coalició preelectoral, ans un pacte desprès de tenir el resultat; aquest pacte no és d’un govern de coalició, sinó d’un govern d’un partit amb recolzaments concrets de l’altre i, finalment, però el més important, afortunadament Catalunya no és Euskadi, si més no, i que jo sàpiga, aquí ningú s’ha plantejat seriosament assassinar el President de la Generalitat.

Crec que tots i totes hem de tenir clar què és el que votarem el proper 22 de maig, i, del que es tracta és de triar qui governarà millor els nostres pobles i ciutats. La resta són romanços.

Article publicat a Catalunya Press en català i en castellà.

Facebooktwittergoogle_plusredditpinterestlinkedinmail

Consultes, tercera part

Com és sabut, ahir diumenge va tenir lloc la tercera onada de consultes per la independència de Catalunya. He escrit en ocasions anteriors d’aquest tema, la darrera el passat mes de desembre, i les posteriors jornades de consultes que han tingut lloc em permeten confirmar la valoració que ja vaig fer aleshores. No és la meva intenció entrar a valorar resultats, tothom els coneix, i com ens trobem en un país on, quan hi ha eleccions, ningú perd, suposo que és normal que en aquesta ocasió passi el mateix (a banda de que en aquesta vida els conceptes d’èxit i fracàs depenen molt de les expectatives creades). Jo tinc, òbviament, la meva opinió, però avui no és la meva intenció exposar-la.

Sí que vull referir-me, però, a alguns aspectes de les consultes i de les valoracions que se’n fan, que considero dignes de remarcar:

  • Celebro que hi hagi persones que es mobilitzin per un ideal, malgrat aquest ideal no sigui compartit per mi. Vivim en una societat en que molta gent es limita a criticar el que els altres fan, però sense fer res al respecte. Una postura molt còmoda, però que no porta enlloc. La societat, la política, necessita la nostra participació activa, no el passotisme, i per tant cal aplaudir les persones que han treballat des de fa mesos en la preparació del dispositiu de les consultes (34.000, segons he llegit), amb independència del nombre de votants assolit. Tota opinió és respectable i cadascú es lliure de triar per quins mitjans, pacífics, vol difondre-la, i les consultes ho són tant com qualsevol altre.
  • Sóc perfectament conscient del que costa mobilitzar la gent per qualsevol cosa. Per això cal no menystenir el nombre de persones que, en les diferents onades, han anat a votar. Segons la notícia de l’AVUI que he enllaçat abans, unes 450.000 persones.
  • És curiós com des d’alguns sectors, malgrat valorar positivament els resultats obtinguts, s’intenta buscar culpables. Ahir i avui he llegit més d’un missatge al Twitter en aquest sentit, i també en algun diari. D’entrada em sembla una mica contradictori, i a més em sembla un error. Crec que culpar de la participació al fet que TV3 no hagi fet prou propaganda, o que a algun lloc hagi hagut problemes amb les urnes o altres de caire tècnic (i consti que jo crec que va ser un error que la subdelegació del Govern no deixés les urnes a Ulldecona) és una excusa molt pobre, que no diu gaire en favor de qui la fa servir.
  • Abundant en l’assumpte dels culpables, no m’agrada que s’acusi al PSC de posar pals a les rodes. Ja ho vaig denunciar fa uns mesos, i ho reitero. Incidents com l’esmentat de l’urna d’Ulldecona (no atribuïble, a més, a l’alcaldessa) si és que hi ha algun més, són casos aïllats. En la meva opinió personal, crec que ningú pot obligar-nos a col·laborar en la difusió d’una idea que no compartim. Una cosa és respectar la iniciativa, i una altra és ajudar a que tingui èxit. En una iniciativa com aquesta, de persones i entitats privades, algunes polítiques i d’altres no, que volen dur-la a terme en defensa de les seves idees, no participar-hi és una opció tan vàlida com participar-hi. I això no és posar pals a les rodes.
  • Igual que ens equivocaríem si menystinguéssim la gent que ha anat a votar, ens equivoquem, i molt, si menystenim les persones que no han anat a votar. Sovint puc llegir escrits i converses entre nacionalistes que parlen entre ells de la independència de Catalunya com si fos un tema amb un gran consens social, amb una amplia majoria de persones a favor, on l’única cosa que calgués discutir fos l’estratègia a seguir, el com i el quan, etc. I em temo que no toquen de peus a terra. Moltes persones han anat a votar, sí, però moltes altres, moltíssimes més, no ho han fet. Encara que descomptèssim la gent passota i les abstencions tècniques, els que no han votat són molts més que els que sí ho han fet. Fora un error ignorar-los, encara que hi hagi qui porta molt temps fent-ho, perquè ells també són, som, Catalunya.

Facebooktwittergoogle_plusredditpinterestlinkedinmail

Consultes i mentides

Ara fa un parell de mesos, amb motiu del celebrat a Arenys de Munt, vaig referir-me al tema del que aleshores van anomenar referèndum per la independència,  i que ara de forma més assenyada en diuen consultes, des d’una perspectiva que en podríem dir lúdica. No repetiré el que ja vaig escriure, però si que, quan manquen un parell de dies per tal que a 161 municipis de Catalunya tinguin lloc consultes del mateix tipus, voldria deixar per escrit algunes reflexions:

  1. No nego a ningú el dret de desenvolupar les activitats que cregui més convenients per a aconseguir, sempre de forma pacífica i amb respecte a la legalitat, els seus objectius. En conseqüència, si les persones que volen una Catalunya independent creuen que promoure aquestes consultes els ajuda a avançar en el seu camí, no hi tinc res a dir.
  2. Pel mateix motiu, defenso el dret de la ciutadania a participar-hi, igual que el dret a no participar-hi. Els que promuen aquestes activitats no poden exigir de ningú la seva participació en una activitat privada i partidària.
  3. El resultat d’aquestes consultes (que d’altra banda ja ens podem suposar) no representarà de cap manera la voluntat del poble de Catalunya. Dit d’una altra forma, no són  un referèndum. En aquestes consultes es fa campanya per la participació i pel sí, i ningú, llevat d’algun grupúscul descontrolat (que el que fa és sumar vots precísament al contrari), fa campanya pel no ni per la no participació. I si a algú li passa pel cap de dir que no ho fan perquè no volen, la resposta és clara, i està al punt 2: ningú pot ser obligat a participar de cap forma en aquesta activitat privada.

Dit això, dos apunts més:

Coincideixo plenament amb en el que ha dit en Joan Ferran, ja ho he dit moltes vegades: TV3 i en general els mitjans de la Corporació sobredimensionen aquestes consultes, donant-les una publicitat gratuïta que molts voldrien, més enllà del simple interés informatiu. Llàstima no es tracti amb el mateix interés l’activitat del President de la Generalitat, per exemple. I el penúltim exemple el tenim aquest matí amb el programa “Els Matins de TV3” on s’ha tractat abastament el tema, amb enquesta inclosa (resultat, 91% sí, 9% no, el que no sabem és quanta gent ha votat, i pel que sembla a molts no els importa).

Ja començo a estar fart d’en López Tena, que ha perdut el nord completament fa temps, com he denunciat en d’altres ocasions. L’última d’aquest pressumpte jurista la podeu llegir en una entrevista a El Singular Digital. Diu:

El PSC ha deixat de banda la seva tradició democràtica de lluita contra el franquisme i ara està fent servir mètodes d’intimidació perquè la gent no vagi a votar.

Està fent una campanya de por a la gent gran, a la nova immigració… Volen posar pals a les rodes amb actuacions que, a vegades, freguen la més absoluta de les il•legalitats. Els socialistes han oblidat la seva tradició i origen democràtic per actuar com en el seu moment ho feien els partidaris de la dictadura.

Doncs bé, senyor meu, vostè hauria de saber millor que ningú que la intimidació és un delicte, així que si té cap prova que el PSC ha intimidat algú per tal que no voti, vagi al Jutjat de Guàrdia, si no, calli.

I encara que no sigui delicte, tampoc és veritat que el PSC estigui fent una campanya de por ni amb gent gran ni amb nova immigració, i qui afirmi el contrari ho haurà de demostrar. Altre cosa és que ell pensi que aquests sectors seran menys receptius a la seva proposta, però això no és culpa nostra, potser és que veuen menys TV3.

Facebooktwittergoogle_plusredditpinterestlinkedinmail

Independència? Democràcia i Respecte

No em sap greu reconèixer que, a nivell personal, seria igual de feliç en una Catalunya independent que ho soc ara. No em suposaria cap trauma la independència, igual que no m’ho suposa la permanència dins Espanya. Sé que hi ha gent que no pensa així, gent per qui la independència de Catalunya seria una tragèdia, i gent que pensa que aquesta independència és l’únic objectiu pel que val la pena viure. Respecto ambdues posicions, però no les comparteixo.

Crec que si una majoria de catalans volgués ser independent, res ni ningú podria evitar-ho. Igual que crec que en el nostre món actual la independència és molt, molt, relativa i que la independència no seria una bona opció per Catalunya, perquè comportaria més problemes que avantatges, i en cap cas seria la vareta màgica que alguns prediquen. En conseqüència, ara per ara votaria NO en un hipotètic referèndum per la independència de Catalunya, igual que votaria SI en un hipotètic referèndum per anar més enllà en la construcció europea, traient competències als Estats en favor d’entitats supraestatals per tal de caminar cap a la igualtat de tots els habitants del continent (i del món, ja posats).

Fins aquí  res d’estrany, la diferència d’opinions és sana i enriqueix el debat. Però hi ha dues coses que ni tolero ni crec que s’hagin de tolerar, la falta de respecte i la tergiversació de la realitat.

Hi ha moltes persones que no respecten les posicions alienes, i que tenen l’insult per única arma. Si hi ha gent que no creu que no es pugui ser patriota, allà ells. Però que no em diguin si ataco (amb arguments) posició centralistes espanyoles que sóc independentista, ni si contesto posicions independentistes em diguin nacionalista espanyol. Es possible no ser nacionalista espanyol ni català, malgrat alguns no ho puguin entendre. En som molts, i no ens importa rebre per totes bandes.

Un exemple, anecdòtic si voleu, del que dic: hi ha un grup al Facebook anomenat NO AL MAPA DEL TEMPS DE TV3 “Això no és Catalunya”, creat per protestar contra el fet que TV3 ens fa veure un mapa on, com cal incloure tots els “Païssos Catalans”, a Catalunya en la previsió a 3-4 dies vista li toquen només 4 símbols, de forma que se sacrifica el dret a la informació dels catalans en pro del pancatalanisme que malauradament practiquen els nostres mitjans informatius públics (la “seva”, com jo dic). Doncs bé, la simple existència d’aquest grup ha  provocat un missatge com aquest (per fortuna l’únic en aquest to):

Quina colla de “no-nacionalistes” que en realitat sou NACIONALISTES ESPANYOLS! Fa pena llegir els vostres comentaris plens de ràbia i odi contra el vostre país. Visquin els Països Catalans lliures de feixistes com vosaltres.

És a dir, els membres del grup som nacionalistes espanyols, tenim ràbia i odi contra el nostre país i som feixistes. Déu n’hi do, a això li dic jo respecte. I la llàstima és que no és un cas aillat, estic fart de llegir a fòrums i comentaris a notícies coses semblants, normalment emparades en l’anonimat. I el mateix en sentit contrari, persones que insulten a tot aquells no estimen la seva pàtria espanyola com ells creuen que ha de ser. Tot depén d’on estigui el fòrum o la notícia, perquè cadascun té el seu públic.

Altres no insulten, però tergiversen la realitat. Sento cada dia persones que assumeixen com una premisa incontestable de la seva argumentació que a Catalunya hi ha una majoria a favor de la independència, sense intentar ni justificar-ho. I potser millor que no ho intentin si ha de fer com una persona a qui, malgrat no compartir els seus punts de vista, tenia per seriosa, l’ex-vocal del CGPJ Alfons López Tena, qui quan li pregunten per l’existència d’una majoria a favor de la independència deixa anar una parida (amb perdó) tal com: “El fet que el PSOE i el PP la neguin però no autoritzin referèndums és un senyal que ja existeix”. La bajanada és tan burda que casi que ni mereixeria comentar-la. Perquè si la meva lògica funciona, aplicant el mateix raonament tindríem que si jo demano un referèndum per tal que tots els dimecres siguin festius i em diuen que no es pot fer, això seria un senyal inequívoc que hi ha una majoria a favor d’aquesta nova festivitat. And so on …

Les eleccions deixen ben clar quina força tenen els independentistes, i si això no els serveix, perquè diuen que a les eleccions en el vot influeixen moltes coses (cert, però si tan t’importa la independència, no votes a un partit no independentista), també tenim les enquestes. I d’acord amb la més recent que conec, el Baròmetre d’Opinió Política del passat mes de Juliol publicat pel Centre d’Estudis d’Opinió (CEO), la pretesa “majoria” a favor de la independència de Catalunya és d’un minso 19% (vegeu quadre).

Enquesta CEO

Ja sabem que les enquestes tenen marge d’error, però en aquest cas molt gran hauria de ser perquè aquest 19 es convertís en un 51, dic jo. Inclús el Centre d’Estudis Sobiranistes, presidit pel propi López Tena, i que suposo que no deu ser sospitós d’espanyolisme, ans al contrari, en un estudi fet public l’any passat xifrava aquest suport, després de molta “cuina”, en un 35% (amb un 45% en contra), lluny encara de la majoria, i això que es tractava d’un vestit a mida, com ja vaig comentar en el seu dia.

És cert que els independentistes fan molt de soroll, perquè les seves posicions són amplificades pels mitjans de comunicació (sobre tot per alguns). Estan en el seu dret de fer-ho si pensen que això afavoreix la seva causa, però que no oblidin que els que no apareixem als mitjans de comunicació, perquè no acostumem a fer performances mediàtiques, també existim, i el que és més important, també votem. I és que mentir sistemàticament té un problema, que és acabar creient-se les pròpies mentides.

 

Facebooktwittergoogle_plusredditpinterestlinkedinmail

Referèndums, ponts i altres ocasions per la gresca i la xerinola

M’havia proposat no escriure res més del tema dels anomenats referèndums (el plural correcte en llati seria referenda, però no filarem tan prim) sobre la independència, però és que el tema cada cop es torna més surrealista, i dona material com per fer uns quants gags a l’estil Polònia (no patiu, però, els de Polònia no els faran, que aquí ens podem riure del President de la Generalitat, del Rei, del Papa, però certs temes són sagrats per la nostra estimada Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals).

Fart de sentir cada dia la corresponent notícia (?) sobre el tema al Matí de Catalunya Ràdio (crec que a partir de demà sentiré la COM, ja en tinc prou), veig aquest matí un cridaner titular de l’Avui on diu que “L’efecte contagi d’Arenys arriba també a Barcelona“. Després llegeixes la notícia i resulta que és que en Portabella (ERC, 4 regidors sobre 41 a l’Ajuntament de Barcelona) diu que “farà mans i mànigues per portar a l’Ajuntament” una consulta com la d’Arenys que compti amb el suport inicial d’un conjunt d’entitats.

Això em fa pensar dues coses: una, que faci les mans i les mànigues que vulgui, però suposo que ja té clar que això no prosperarà, ni a Barcelona ni a cap dels grans municipis que apleguen la immensa majoria de la població de Catalunya. Per què? Perquè tenim problemes més importants a resoldre, i poques ganes de perdre el temps en performances sense cap valor. I la segona, sisplau, deixeu correr això de les “entitats”. Tots els partits tenen entitats que controlen en tot o en part, i amagar-se darrere d’elles fa un pobre favor als partits, a les entitats, a la política i al país en general. Que ERC o qualsevol altre partit vol plantejar això? Que ho faci. Però de cara, sense amagar-se darrera de ningú. La resta és covardia o intentar prendre’ns el pél.

Però el dia encara ens porta una altra notícia divertida relacionada amb el tema: Berga convoca una consulta similar per al 13 de desembre. Direu, i què? Sí, era d’esperar, és un lloc on poden mobilitzar gent, Berga sembla bastant idoni com a seu del sarau. Però és que la gràcia del tema no està aquí, la gràcia del tema és que es volia convocar el 6 de desembre, dia de la Constitució, per allò de que és una festa política espanyola, dedicada a una constitució que ells no volen, i així la cosa tenia més contingut simbòlic. Però finalment s’ha decidit fer-la el 13, per no perdre’s el pont!!!!! Es a dir, molt simbolisme, molta independència, però al final un pont és un pont, i corríem el perill de que els ciutadans i ciutadanes de Berga, tots ells molt patriotes, això sí, posessin el pont per davant de la pàtria, i anessin a esbargir-se a un altre lloc més divertit. Quins nassos!!!

I encara queda la cirereta del pastís. Potser no heu llegit el text de la consulta segons la moció presentada per la CUP a l’Ajuntament de Berga. Diu així:

Està a favor que els Païssos Catalans es constitueixin en un Estat lliure, independent i democràtic?

Apareix aquí de nou el pancatalanisme, aquesta vena imperialista que la majoria de nacionalistes (espanyols, catalans o d’arreu) acostumen a tenir, tot i que de vegades intentan amagar-la, perquè no és políticament correcta, i ara ja no volen la independència de Catalunya, ans la dels Païssos Catalans.

El que no diuen és si els ciutadans dels Païssos Catalans (el de fora de Catalunya, vull dir) podran opinar o senzillament quan siguem independents anirem allà amb els tancs i els conquerirem (ep, de bon rollo, només per lliurar-los del jou espanyol, eh?).

Com que sóc ben pensat, vull pensar que adoptarem la primera opció, i els deixarem a opinar. I si és així, ja estem trigant en convocar consultes arreu dels Païssos Catalans. No sé, podríem començar per Perpinyà, que així li donariem l’oportunitat al pobre Pere Codonyan de donar alguna notícia amb un mínim de suc, en comptes de les pocasoltades que no interessen gairebé ningú que acostuma a explicar-nos per justificar el sou (que a sobre li paguem entre tots). I feta aquesta, una altra a la Franja. I després una altra a la Ribera Baixa, o a la Safor, o a qualsevol altre lloc de València (digueu-li Comunitat Valenciana o País Valencià, m’és igual). I després a Menorca, si pot ser a l’agost, que així hi haurà més catalans que podran votar allà. Potser voto jo i tot.

Estic tan segur de l’éxit d’aquestes consultes, que no sé si podre esperar.

Facebooktwittergoogle_plusredditpinterestlinkedinmail