El món ens mira

Una de les frases indepes més repetida, un dels seus mantres, és que “el món ens mira”, com si tothom visquès pendent del que aquí passa (és un dels vessants del sentiment de superioritat que alguns arrosseguen). Jo tinc els meus dubtes, perquè crec que el món, els ciutadans i ciutadanes del món, no estan massa interessats en el que passa lluny de les seves fronteres, llevat que siguin catàstrofes (naturals o provocades per l’home) o similars, i això aplica no només a Catalunya, sinó en general.

Altra cosa és que els mitjans de comunicació informen, com és la seva obligació (perquè no a tot arreu són la veu del seu amo), de tots els esdeveniments, encara que no siguin catastròfics, i per tant, també d’unes eleccions, siguin autonòmiques o pleibiscitàries i altres qüestions que poden tenir interés per a la ciutadania.

El que passa és que, malgrat els llibres regalats, malgrat les performances castelleres, malgrat els diners llençats en pseudoembaixades o en el diplocat, i tota la resta de campanyes que hem pagat entre tots en comptes de dedicar els diners a altres necessitats per mi més importants i més urgents, el que “el món” veu sobre el prusés no sembla agradar-li massa, i provoca de tot menys simpatia. De vegades opinions crítiques, de vegades burles … però simpaties, poques.

Ho podem veure en dos exemples propers (tant en el temps com en l’espai), tot i que n’hi ha molts més. Un és el gag del programa “Vaya Semanita” de la televisió pública basca, que se’n fot a base de bé d’algunes coses que aquí més d’un visionari ens han intentat fer passar com exemple de la pretesa astúcia dels nostres governants. I és que el fet que Rajoy sigui curt de gambals no els fa més llestos, no.

Un altre exemple ens el dona la tertúlia “C’est dans l’air” de la televisió pública francesa France 5, on es van poder sentir opinions força crítiques, com es pot veure en aquest fragment amb subtítols:

També podeu accedir al web del programa, o la notícia de La Vanguardia al respecte.

Definitivament, no cola.

Facebooktwittergoogle_plusredditpinterestlinkedinmail

La vida segueix (més o menys) igual

Ja ha passat el 9-N i, continuant amb el símil cinematogràfic que alguna vegada he fet servir, crec que tot el que ha passat s’ha ajustat al guió previst: el sobiranisme ha efectuat una nova demostració de força (si poca o molta és relatiu i ara m’hi referiré), i ens ho ha venut com un gran triomf, amb declaracions eufòriques, discursos en anglès, llàgrimes i tota la posada en escena que cal efectuar en una pel·lícula per tal que la ficció sembli creïble per a l’espectador. Segons el guió, el resultat era el de menys, la victòria estava aconseguida abans de començar. I, tot i que és aviat per a dir-ho, sembla que el govern de Mariano Rajoy continua també sense sortir-se de l’absurd paper pla i sense matisos que ve interpretant des del començament de la pel·lícula. Clavant el guió, vaja.

No negaré que la mobilització d’ahir, diem-li consulta participativa o com vulguem, té un efecte simbòlic pel sol fet de celebrar-se. És evident. I consti que crec que la semiprohibició va ajudar més que perjudicar-la (conec més d’un, tot i que suposo que no constitueixen un nombre significatiu, que va anar i va votar SI-SI només com un gest de rebel·lia contra el govern de Rajoy, però que en una votació de debò votaria una altra cosa). I les coses simbòliques tenen la seva importància, però jo que sóc més de fets, i no puc evitar pensar que, com diu el títol del post i una famosa cançó, la vida segueix igual que abans del 8-N. O casi. Si més no des del punt de vista de les dades.

Estem acostumats, elecció rere elecció, a que unes mateixes dades siguin analitzades de formes molt diferents en funció del’analista. Això no és del tot injustificat, certament les dades poden analitzar-se des de diversos punts de vista (valors absoluts, valors relatius, tendències, expectatives, conjuntura …), si bé també hi ha molta anàlisi interessada. I jo en faig la meva, que intento no sigui interessada, però que no puc evitar sigui, com totes, subjectiva.

Diuen les dades oficials, que assumiré com a certes a efectes dialèctics, que és molt assumir tenint present que no hi ha forma de contrastar-les i que qui les facilita és el mateix govern que porta tres anys multiplicant per dos les xifres reals de participació als diferents happenings independentistes de l’onze de setembre, que un total de 2.236.806 ciutadans i ciutadanes (amb un 98,6% de meses evaluades) van participar a la consulta, i que d’ells, l’opció per la independència, l’opció SI-SI, va ser preferida per 1.806.336 persones, més o menys un 80%. Es molt? Es poc? Com deia, depèn. En termes absoluts, és molta gent, indubtablement. En termes relatius, no tanta. La forma en que s’ha celebrat la consulta (amb vot dels majors de 16 anys, estrangers i persones que podien no estar censades a Catalunya, sempre que al seu DNI constés una adreça d’aquí) no permet saber amb exactitud el percentatge que representen aquests vots sobre els votants potencials, i no espereu que ni a les dades oficials ni a la premsa del règim la xifra surti destacada, que ja sabem que vetllen per la nostra salut mental i segons quina informació se la reserven no fos cas que algú es desmoralitzés, però per les dades que han circulat, sembla que aquest percentatge de SI-SI no arribaria a un terç del “cens”. Un percentatge alt? Sí. però llunyà, molt llunyà, de la majoria.

I si parlem de tendències, podem dir que som allà on érem fa dos anys. Comparant amb les dades de les darreres eleccions autonòmiques, el vot sobiranista està clarament estancat, inclús pateix un lleu retrocés. Sumant els vots el 2012 de CiU, ERC, CUP i la meitat d’ICV (això és una estimació meva totalment arbitrària, donat que aquesta formació no té una postura oficial), resulten 1.920.670 vots. Se’m pot dir que els vots d’UDC del 2012 no s’haurien de comptar, perquè no està oficialment per la independència, però això queda compensat de ben segur per l’augment de votants potencials en incloure majors de 16 anys i estrangers.

Aquest estancament del vot sobiranista té un especial significat si tenim present que venim de dos anys de manipulació mediàtica descarada per part dels mitjans públics i concertats de Catalunya, manipulació històrica dels fastos del tricentenari, i d’una campanya on s’han abocat diners a cabassos, amb cartells, pamflets, pseudoenquestes, trucades … Dos anys en que la crisi continua i en molts casos s’ha agreujat, el que justifica el descontentament de la ciutadania. I dos anys, last but not least, de col·laboració desinteressada (o amb d’altres interessos) del govern del PP amb la causa sobiranista, que ha tingut la seva culminació en el despropòsit de la impugnació del procés participatiu.

Però ni així. Jo sempre he dit que totes aquestes performances que s’han fet al llarg d’aquests anys servien per motivar la tropa, fidelitzar els convençuts, però no per guanyar més adeptes. Ahir vàrem poder comprovar que no m’equivocava (fet que a mí, que m’equivoco sovint, em fa una certa il·lusió).

La realitat és que més de dues terceres parts dels catalans NO han donat el seu suport al projecte secessionista. I sembla estrany pensar que, llevat de casos de malaltia, desplaçament o altres causes de força major, hi hagi molts partidaris del SI-SI que ahir restessin a casa. Però encara que una bona part dels no-votants d’ahir fossin del SI-SI, aquests continuarien no sent majoria. Poden tancar els ulls o amagar el cap sota l’ala tant com vulguin, però les persones que a Catalunya aposten per la independència estan molt lluny de ser majoria.

Igual que el govern del PP no pot seguir tancat en banda davant la situació, el bloc sobiranista català no pot continuar actuant com si representés la majoria de la ciutadania, perquè no és així. Em temo que un i altre en prescindiran. Em temo que el govern del PP continuarà aferrat a la Constitució com a excusa per al seu immobilisme i que fins que no es produeixi un canvi de majoria parlamentària (que afortunadament ja s’albirà a l’horitzó d’aquí a no gaire temps), poca cosa canviarà. Em temo també que els sobiranistes continuaran dient que “Catalunya vol”, “els catalans volen” i continuaran parlant de DUIs i altres fantasies com si fossin majoria. Però si per alguna cosa ha servit aquest 9N ha estat per constatar que no són tants com ens volem fer creure, o com podria semblar vista l’amplificació mediàtica de les seves postures. Algú (sobiranista) em deia l’altre dia al Facebook que això del 9-N els serviria per comptar-se. Bé, ja us heu comptat. Sou molts, però no suficients, ni de lluny.

Al govern del PP el dono per perdut. La seva postura els dona un rèdit electoral en alguns sectors i dubto que la canviïn. Però en pro de la convivència a Catalunya, aquest resultat hauria de ser un toc d’atenció a les forces sobiranistes. Si volen seguir menystenint la majoria de la ciutadania, actuant com si no existíssim, allà ells, ja s’ho trobaran. Però que tinguin molt present que no poden vèncer sense convèncer. Quan arribi el desengany, que ningú digui que no estava avisat.

Tot i que crec que un tema com aquest el que importa són les dades generals i no les particulars, no vull acabar sense fer una petita referència per Sant Quirze: el que he dit per Catalunya li és igualment aplicable. Els vots SI-SI són més o menys un terç dels possibles votants i es corresponen amb la suma CiU+ERC+CUP+meitat ICV de les eleccions de 2012 (6.623 ara, 6.522 aleshores), malgrat l’augment de votants potencials. També per aquí la vida segueix igual, o casi.

Facebooktwittergoogle_plusredditpinterestlinkedinmail

Només depèn de nosaltres …

Una de les fal·làcies de l’independentisme, de les que més es repeteix, com un mantra, és la de que “la independència només depèn de nosaltres”. I és una de les fal·làcies més repetides perquè a la seva vessant positiva (sembla que la independència és tan senzilla que només cal desitjar-la molt fort), uneix la desqualificació de totes les alternatives que no depenen de nosaltres (és a dir, totes menys mantenir l’statu quo), de forma que no cal ni entrar a valorar-les ni, molt menys, preguntar sobre elles.

Efectivament, quan hom planteja el federalisme com l’alternativa que conjumina el millor de la independència (un nivell d’autogovern ampli i inatacable) i del manteniment de l’statu quo (l’evitació d’una ruptura amb la legalitat vigent de greus conseqüències de tot tipus), rep inequivocament la resposta de que això és inviable perquè no depèn de nosaltres, perquè més enllà de l’Ebre no hi ha federalistes, perquè a Espanya no en volen sentir a parlar, and so on, i en canvi la independència només depèn de nosaltres. Poc importa que, quan se’ls pregunta, els catalans prefereixin el federalisme a la independència o al manteniment de l’statu quo, com resulta d’aquesta enquesta publicada avui. Poc importa que, a la resta d’Espanya, cada cop més veus s’alcin optant per una solució federal, amb el PSOE al capdavant però ni molt menys en solitari (i, abans que ningú m’ho recordi, ja sé que no és fàcil i que caldrà treballar molt). Sembla que, tot i això, en aquest cas no hi ha obligació de treballar i de lluitar per fer realitat la voluntat del poble català, com semblaria coherent amb el que ens diuen dia rere dia. Sembla que això només funciona si la voluntat del poble és la que interessa als ideòlegs de la moguda (que, al final, són els de sempre), si no és així, al poble que el bombin, que tots sabem que l’invent aquest del dret a decidir només pot servir per decidir el que ells volen que decidim.

Però, tornant a l’inici, realment la independència només depèn de nosaltres? Es pot afirmar seriosament que no importa a cap efecte ni la situació preexistent, ni la legalitat espanyola, ni la legalitat internacional? Evidentment no. La independència, esdevenir un Estat, implica que els altres Estats et reconeguin com a tal (i no entro aquí, perquè no és el tema i donaria per un altre post, el fet que la meitat dels teus propis ciutadans tampoc no et reconeguin). Convertir-te en estat sobirà és, en certa manera, com fer-te soci d’un club que té reservat el dret d’admissió. No n’hi ha prou amb que tu vulguis fer-te’n soci, omplis la sol·licitud, l’enganxis la teva millor foto i acceptis abonar la quota. Cal que t’admetin. I el mateix pot dir-se, i encara amb més motius, d’altres clubs més “selectes” com pot ser la Unió Europea, que tenen establerts estrictes procediments d’admissió.

Aquí algú sortirà amb allò de no ens poden dir que no !!!. Ah, no? Per què? Hi ha alguna explicació o ens ho hem de creure com a dogma? Perquè  la crua realitat és que, malgrat els enviaments de llibres, les pancartes gegants, els castells o altres performances, cap estat ha manifestat la més mínima simpatia per la causa secessionista. Això per no dir que, tant important com el fet de l’admissió al club dels estats (i a la UE i demés organismes) és el quan i el com. I això, hipotèticament, dependria de moltes coses, entre d’altres la forma de produir-se la secessió, la majoria que li haguès donat suport … ningú vol al seu club gent que no respecta les normes, perquè igual que se n’ha saltat unes, pot saltar-se les altres, i el tothom vol és gent (estats) en que es pugui confiar.

Aquest timing i aquestes condicions són quelcom fonamental perquè podria ser que, després d’una temporada en un limb jurídic, nosaltres i les nostres empreses, haguéssim perdut la nostra posició al món, i haguéssim de començar de zero. I jo ja sé que hi ha gent a qui no l’importa assumir renúncies per tal d’aconseguir l’objectiu, crec que la majoria de catalans no s’ho pot permetre, i no crec que ningú tingui tampoc especial interès en arriscar el futur dels seus fills per tal que uns pocs puguin fer realitat el seu somni romàntic.

I no ho dic per dir-ho, perquè d’acord amb l’enquesta abans comentada (i d’altres anteriors), la majoria dels catalans opten per la negociació, inclús en cas de victòria sobiranista en unes properes eleccions, i l’opció DUI no és en absolut majoritària (és més, inclús les persones que es declaren votants de les CUP o d’ERC opten per una DUI per una exigua majoria). Al final, afortundament, resultarà que els hiperventilats són pocs, encara que fan molt de soroll.

Com jo sempre dic als clients, a la vida no hi ha res fàcil, i si algú t’està venent quelcom com molt fàcil, t’està enredant. Segur.

Facebooktwittergoogle_plusredditpinterestlinkedinmail

La relativitat de les xifres

Es curiós observar com hi ha afirmacions que sembla que no es poden discutir, que es donen per certes, malgrat els fets, de forma repetida, s’entesten en negar aquesta pretesa certesa.

Un cas clar és de la presumpta majoria independentista a Catalunya. Tot sentim sovint frases del tipus “Catalunya vol …”, “Els catalans volen (volem) …” en les que qui parla dona per acreditat que l’opció independentista és majoritària (inclús molt majoritària) a Catalunya. Però, hi ha fets que donin suport a aquesta afirmació?

Certament les tres darreres manifestacions de l’onze de setembre han estat multitudinàries, i tot i que no tothom que hi ha assistit era independentista, sí que ho era la immensa majoria. Però, per molt multitudinàries que fossin, els manifestants han oscil·lat entre el mig milió i el milió d’assistents, i a Catalunya som set milions de persones (compto també els menors que no poden votar, perquè a les manifestacions hi havia molts nens). I tot i que a aquest milió, essent molt generosos, li afegíssim un altre de gent que hauria volgut anar i per motius diversos no va poder, o que sense ser amic de les vies és independentista, podríem arribar als dos milions, menys del trenta per cent de la població, i això malgrat la propaganda institucional i el suport incondicional i descarat dels mitjans del règim (si algú té la temptació de dir-me que les xifres oficials de les manifestacions eren 1,6, 1,7 o 1,8 milions de persones, s’ho pot estalviar si no em diu també com ha fet el càlcul i, més concretament, com es poden posar 6, 7 o 8 persones en un metre quadrat desafiant les regles de la física clàssica). sí, era molta, molta gent, però de majoria, res.

Però hi ha altres evidències: recordeu que a la campanya de les darreres eleccions europees els partits independentistes demanaven un vot massiu a Catalunya, molt superior al de la resta d’Espanya, per tal d’acreditar la vocació europeista d’una hipotètica Catalunya independent? I, què va passar? Doncs que la participació a Espanya va ser del 45,84% i a Catalunya del 47,63%, una diferència inferior a dos punts i una participació inferior a la de Madrid, La Rioja o Castella-Lleó, per exemple (vull aclarir que jo vaig votar, com he votat sempre, no us penseu que feia boicot). Es tractava només d’anar a votar, a qui volguessis o en blanc, i ni així (evidentment del fracàs dels que demanaven aquest gran diferencial de participació no se’n va parlar més, no interessava).

I arribem a una altra prova, la campanya anomenada “signa un vot per la independència“. Resulta que, després de mesos recollint signatures, no només de gent que podia votar sinó també de majors de setze anys i estrangers, han presentat 720.000 firmes !!! Sí, són moltes, però … quin percentatge d’electors representen. Un 15%? Encara que ho dobléssim (un altre cop de forma generosa) tenint present que hi ha gent que potser no vol donar les seves dades però que votaria independència, tindríem un 30% !!! I això en molts mesos de feina de recollida de firmes per tot Catalunya, i pretenent que aquestes signatures fossin la justificació d’una DUI si es donava el cas !!! Ho sento, però per mi això és un fracàs, i una nova prova de que aquesta clara majoria que donen per descomptat, només existeix en els seus somnis (el que no ens estalvia, però, haver de sentir parlar d’ella com un dogma de fe).

Facebooktwittergoogle_plusredditpinterestlinkedinmail

Sembrar odi, recollir odi …

Ja fa temps que tinc comprovat que un dels inconvenientes de les xarxes socials és que qualsevol tarat amb unes mínimes nocions d’escriptura (sovint molt mínimes) pot expressar lliurement opinions repugnants, no perquè no coincideixin amb la meva, sinó perquè van contra valors que em sembla que tota persona hauria de tenir interioritzats, quan no directament delictives. No tinc al Facebook amics d’aquest tipus, i al twitter miro de no seguir gent així, però és inevitable que un o altre t’ho retuitegi, i al final ho acabes veient. Es així, i poca cosa es pot fer, més enllà de denunciar davant la justícia les conductes que siguin denunciables. Sí, podries passar-te el dia comentant “mira que diu aquest”, “mira que diu aquella”, i no acabaries mai. Jo no ho faig.

Ara bé, cosa diferent és quan aquestes “opinions” es donen des d’editorials de mitjans de comunicació amb un cert abast (digitals d’anar per casa no compten) o per part de persones que tenen rellevència pública, sigui pel seu càrrec polític, sigui per alguna altra causa. Vull dir que no és el mateix que segons què ho diguin una o deu persones qualsevol que viuen a, posem per cas, Extremadura, que que ho digui el president d’Extremadura. Crec que això sí que cal denunciar-ho sempre, perquè aquesta persona representa, teòricament, centenars de milers, o inclús milions de ciutadans i ciutadanes. Malauradament, a Espanya tenim mitjans de comunicació que difonen l’odi per sistema (Intereconomia, 13tv, Libertad Digital), odi contra tots els que no són com ells, contra els catalans, evidentment, però també contra els homosexuals o contra els progressistes en general. Això és tan conegut com fastigós, i l’únic consol és que aquests mitjans arriben a molt poca gent, i a menys arribarien si alguns no es dediquessin a donar volada a les seves barbaritats.

Per tant, podríem dir que “en todas partes cuecen habas”, és obvi. El que no em sembla tan obvi, i sí més incoherent, és que els escarafalls que hom fa no vagin en funció de la gravetat de la rucada sinó en funció de qui és l’autor o autora de la dita rucada. Si és “dels altres” van a sac contra ell o ella, però si és “dels seus” …. tot són justificacions: buenuuuuu, no n’hi ha per tant … no té tanta importància … és el que “els altres” són pitjors (aquesta funciona molt) … o directament se li dona la raó. En molts d’aquests casos el millor que podem esperar és el silenci … però una crítica és dificilísima de trobar.

Tot això ho dic avui perquè és notícia els atacs soferts a twitter per Roser Tarragó pel fet de tenir el símbol independentista al seu twitter, que l’ha obligat a tancar-ho. Què dir, d’això? Doncs el que comentava al primer paràgraf, tarats amb un teclat o amb un mòbil i la protecció d’un (relatiu) anonimat que els anima a mostrar en públic la seva trist condició, que abans, per sort per ells, només coneixien les seves amistats més properes (que segurament “pensen” de forma semblant). Fàstic, fàstic, i més fàstic.

Però, veient qui són alguns dels que ara fan gran escàndol davant aquest fet, el següent que em ve al cap és … què espereu? A casa nostra, tenim gent, i no només gent del carrer, sino responsbles polítics, periodistes i opinadors en general, que porta mesos i algun any dient que els espanyols (perquè, per molt que es faci servir l’antiga tàctica de la deshumanització del contrari, al final Espanya no és una persona) ens estan robant. Perquè dir que t’espolien, és a dir, que et despossseixen d’allò que et pertany, és com dir que et roben (tot i que jurídicament no sigui exactament així). Faig aquí un apart per deixar constància que no cal que que ningún vingui ara a intentar fer-me creure que és veritat. Un sistema de finançament injust i manifestament millorable, no és un espoli, i a banda dels opinadors de capçalera dels mitjans indepes, no hi ha cap autoritat en la matèria que ho avali (no, el germà de l’assistent de l’auxiliar del secretari tercer de no-sé-quina comissió de la UE, no compta). I no només això, no fa molt un membre d’aquest invent sectari anomenat Consell per a la Transició Nacional, Salvador Cardús, ja va dir al twitter que la corrupció a Catalunya era conseqüència de la espanyolització del país (és a dir, els espanyols són corruptes i corruptors dels pobres catalanets). O un altre Salvador, en aquest cas Alsius, ex-degà del Col·legi de Periodistes i professor universitari, qui també al twitter (ja veieu que dón molt de sí) va associar la violència masclista amb Espanya, com si a casa nostra aquesta xacra no existís. Podria continuar, però, cal? Jo crec que no, en unes poques ratlles hem vist que com des de Catalunya, per persones conegudes (no per un torrat qualsevol) es diu que els espanyols són lladres, corruptes i maltractadors, amb una nul·la o com a molt minsa crítica per part dels mateixos opinadors que tan s’exclamen en d’altres casos (el que un converteix en una qüestió global, no només seva). Davant això, reitero, què dimonis espereu?

Digueu-me malvat, però jo crec que això no és casual, precísament el que es busca és el que s’obté: reaccions similars en sentit contrari que, a la seva vegada, retroalimenten l’odi. Els intransigents, els intolerants d’ambdos costats, es necessiten, perquè saben que la intolerència d’uns és el combustible del que s’alimenta el motor dels altres, i per això qualsevol barbaritat es reprodueix fins a l’infinit, per tal que arribi a tothom i el faci veure com són de dolents “els altres“. No és per casualitat que a programes com l’APM?, que ja sabem qui el produeix, sovintegin cada cop més talls d’aquestes cadenes que anomenava abans (Intereconomia, 13tv o Libertad Digital TV, o de Telemadrid), emissores com ja he dit sembradores d’odi en sentit contrari. Tothom ha de veure les barbaritats que ens diuen els malaïts espanyols !!! (el petit detall és que aquestes cadenes representen el feixisme més ranci, que existeix a Espanya, però que no és Espanya). I disculpeu-me si us sembla que critico més als d’una banda que als de l’altra, no és la meva intenció, però lamentablement les barbaritats que surten d’aquí em resulten més properes, i em dolen més, i a més els que les diuen i els que les emparen es passen el dia amb la paraula llibertat a la boca, titllant d’antidemòcrates i de contraris a la llibertat als que no pensem com ells (els de Madrid, com a mínim, no són tan hipòcrites, van més de cara amb el seu feixisme fastigós).

Si sembrem odi, només recollirem odi, esperar altra cosa és no tocar de peus a terra. I que l’altre ho faci també, inclús que ho hagi fet abans, no és excusa … si al que aspiren és a ser com ells, amb mí que no hi comptin.

Actualització 7 d’agost de 2013:

L’exconseller Josep Huguet, d’ERC, deia ahir això al twitter: “50.000 infants desnodrits a Catalunya. L’espoli i el setge ec de l’Estat ES provoca fam. Cat genera recursos x evitar situacions dl 3er món”. Cal comentar res més?

Facebooktwittergoogle_plusredditpinterestlinkedinmail