Blog personal i polític de Manuel Cáceres
Entrades etiquetades amb Impostos
CiU vol que la crisi la paguin només alguns
31 may
Fa pocs dies escrivia sobre la necessitat, en la meva humil opinió, que l’esforç necessari per a la reducció del dèficit, fos repartit entre tots, és a dir, que si uns veuran congelats o reduits els seus ingressos, d’altres, els que s’ho poden permetre, augmentin la seva contribució als ingressos públics. Però, per si algú ho dutbava, no tots pensem igual.
Fa pocs dies Convergència i Unió va permetre juntament amb d’altres grups, amb la seva abstenció, l’aprovació del paquet de mesures conegut com a retallada o tissorada. És un gest que vull remarcar en possitiu, ja que malgrat hauria estat incoherent oposar-se a unes mesures llargament reclamades (i que, a més, no tenen res d’original, ja que són semblants a les adoptades a d’altres països del nostre entorn), la incoherència no ha estat obstacle pel PP, per exemple, qui ha preferit continuar la seva estratègia de desgast (idèntica a la del “váyase señor gonzález” dels noranta) abans que posar-se al costat del govern en un tema de tanta importància per al país. És més, als rengles convergents hi ha qui després de demanar mesures molt de temps s’exclama ara de que els sindicats no convoquin ja una vaga general en protesta per les mesures (com si les vagues generals arreglessin alguna cosa). Per tant, reitero la meva valoració possitiva de l’actuació de la coalició nacionalista.
Però ara ve la segona part, i des dels governs, tant de Catalunya com d’Espanya, es plantegen, como jo demanava fa uns dies, increments de tributació per a les rendes més altes, que faci que també contribueixin excepcionalment a l’eixugament del dèficit (igual que els estem demanant a funcionaris o pensionistes). Quina és la resposta de CiU a aquestes iniciatives?
Mas descarta recolzar el pla d’austeritat de la Generalitat si s’apugen els impostos
Més clar, aigua. És cert que posen l’excusa que la pujada d’impostos la pagaran les classes mitjanes i les classes populars, però això és només una excusa. Tal com s’han plantejat les pujades d’impostos previstes, no sembla que hagin d’afectar a les classes mitjanes i/o populars, llevat que aquests senyors creguin que al nostre país les classes mitjanes i/o populars tenen uns ingressos superiors als 100.000 euros anuals (tant de bo!). I el mateix es podria dir d’una hipoteca reactivació de l’Impost de Patrimoni pels patrimonis molt alts. I si pot haver casos, com el de l’Impost de Matriculació, o el de Transmissions Patrimonials, amb una afectació més general, estem parlant en tot cas d’afectacions petites, ningú deixarà de comprar un pis perquè li apugin l’Impost de Transmissions del 7 al 8% (vol dir pagar un 0,93% més o, en un exexmple concret, pagar per un pis 324 mil euros en comptes de 321 mil). En tot cas, si la veritable raó fos aquesta, podria entendre una oposició a la puja dels impostos indirectes que he esmentat, que són els que afecten tothom sense tenir present la renda, però no una oposició a qualsevol augment impossitiu, que és el que planteja el senyor Mas.
El que passa, és que vetllen per la seva clientela, i pel que sembla, i per si algú ho no ho sabia (jo sí), la seva clientela no són tant funcionaris i pensionistes, com les classes més afavorides, els que ingressen més de 100.000 euros anuals o els titulars de grans fortunes, com acredita la seva obsessió (compartida amb el PP) per carregar-se un Impost de Successions que, després de la reforma, només pagarà un sis per cent dels catalans. Només així podem entendre perquè volen carregar-se un impost que únicament pretén que els moooooooolt rics comparteixin amb els no tan afortunats una petita part dels diners que els seus pares (que no ells) han guanyat (a tall d’anècdota personal, sense cap valor estadístic, puc dir que aquest any porto fetes tres manifestacions d’herència, i en cap dels tres casos cap hereu ni cap llegatari pagarà un sol euro en concepte d’Impost de Successions, i això que la reforma de l’Impost només ha entrat en vigor parcialment, el primer tram, i no ho farà del tot fins final de l’any vinent).
No ho critico. La discrepància és sana. Cada partit té les seves idees, i la seva manera de portar-les a la pràctica, i malgrat el que molst pensen, no som iguals, però val la pena no perdre-ho de vista, per si algú té la tentació de fer veure que és el que no és.
La subida del IVA
17 mar
El Congreso rechazó ayer la proposición presentada por el PP en contra de la subida del IVA que entrará en vigor a partir del próximo 1 de julio. Ya se sabía, y no supuso más que una pérdida de tiempo de los Diputados y Diputadas, que se vieron obligados a volver a pronunciarse sobre una modificación normativa que el parlamento aprobó no hace ni tres meses.
Me extraña que los que tanto se preocupan de si nuestros Diputados y Diputadas trabajan poco o mucho, no hayan puesto el grito en el cielo ante la utilización espuria del parlamento por el PP que vivimos ayer. Porque, repito, dado que al parecer muchos no se han enterado, que la subida del IVA fue debatida y aprobada a finales del año pasado, e incluída en la Ley de Presupuestos para 2010 (Ley 26/2009, publicada en el BOE de 24/12/2009, artículo 79), con una entrada en vigor prevista para el 1 de julio (con un período por tanto de vacatio legis de 6 meses). Lo de ayer fue, sencillamente, un anuncio más dentro de la campaña del PP, pero pagado por tod@s nosotr@s. Conste que no niego del derecho de los grupos parlamentarios a presentar iniciativas, incluso en el caso de que se sepa que no prosperarán. Pero hacerlo cuando no han pasado ni tres meses desde que el tema se discutió, me parece un abuso.
Entrando en el fondo del tema, en el aumento del IVA, creo que aunque quizás no le haya llegado claramente a la ciudadanía, la motivación está clara. La situación de crisis que vivimos genera una disminución de ingresos tributarios: si las empresas y los particulares ingresan menos, también gastan menos, con lo que la recaudación de todos los impuestos, ya sean directos (renta, sociedades) o indirectos (IVA) cae. Si a ello sumamos que las necesidades del sistema de protección social aumentan, está claro que deben tomarse medidas. La primera, obvia, recortar el gasto allí dónde sea posible. Pero eso ya se ha hecho, aunque muchos no quieran enterarse. Y se ha pedido lo mismo a las Comundidades Autónomas y Ayuntamientos. Nos queda, por tanto, aumentar el ingreso, cosa que como es de esperar no gusta, porque a nadie le gusta, de entrada, pagar más.
Ya que estamos, debo retierar que no soy un fundamentalista tributario. Aumentar el IVA es una opción entre otras, no la única (el IVA es inferior al de otros países, y eso da margen, pero no es la justificación para su aumento) . Podrían haberse aumentado impuestos directos, por ejemplo, pero no tengo claro que eso fuera mejor en estos momentos de crisis. Ya sé que se acusa al IVA de no ser progresivo en relación con la renta, pero eso no es del todo cierto. Seguramente no lo es tanto como lo puede llegar a ser el IRPF modificando los tipos de manera adecuada, pero no deja de tener progresividad, si partimos de la base de que quien más gasta acostumbra a ser quien más ingresa. Habría, también, otras posibilidades propuestas por algunos, como aumentar las cuotas de la Seguridad Social, pero me temo que eso afectaría negativamente al empleo, además de que, a la larga, igualmente lo acabaría pagando el ciudadano de a pie mediante su repercusión total o parcial en los precios (SIEMPRE es así, que no nos embauquen).
La subida del IVA tiene además una ventaja. Es transparente. El tipo general pasa del 16 al 18%, eso implica un aumento del 1,72% (lo que costaba 116 pasará a costar 118). El tipo reducido pasa del 7 al 8%, lo que equivale a un 0,93% de aumento. El tipo superreducido (que afecta a la alimentación no elaborada y a otros productos como medicamentos, libros, prensa, …) se queda en el 4%, no aumenta. Podemos pensar que es mucho o que es poco, pero es así, y si alguno de estos productos aumenta más de lo que he dicho, es que alguien quiere aprovecharse de la subida para incrementar su margen de beneficio (cosa no descartable en este país de listos).
Todo es opinable, pero yo creo que no es mucho. Podemos estar hablando de un aumento promedio en los precios del 1% (suponiendo que el aumento del IVA se traslade íntegramente a ellos), o sea, menos de lo que aumentan los precios de la mayoría de productos cualquier principio de año. Nada que tenga que desequilibrar la economía, aunque, claro, la derecha de España y de Cataluña (sí, los mismos que quieren eliminar el Impuesto de Sucesiones para los millonarios), una vez más de la mano en política económica y tributaria, se ha apresurado a lanzar proclamas apocalípticas, exagerando el impacto de la subida … nada que no pudiéramos esperar de ellos. En fin, veremos qué pasa cuando la modificación entre en vigor (aunque me temo que ya podríamos precedir lo que se dirá).
Acabo lamentando que se haya hablado y escrito poco o nada de otra modificación que la Ley de Presupuestos que antes he citado incluía, y que considero de gran importancia. Me refiero a la reducción tributaria aprobada para 2009, 2010 y 2011 para los empresarios individuales y sociedades de pequeña dimensión (menos de 25 trabajadores y 5 millones de euros de cifra de negocios), que pagarán menos IRPF o Impuesto de Sociedades, respectivamente, siempre que aumenten o al menos mantengan los puestos de trabajo, con una reducción que será tanto mayor cuantos más trabajadores tengan, puesto que uno de sus límites va en relación con el importe de los sueldos pagados. Creo que es una medida en la dirección correcta, por cuanto la recaudación sólo disminuirá si se mantienen o aumentan los puestos de trabajo, lo que al comportar un ahorro en prestaciones que en otro caso deberían pagarse, neutralizará dicha disminución recaudatoria. Pero supongo que esto no ofrece bonitos titulares.
Fiscalitat justa
9 dic
El passat divendres dia 4 va tenir lloc la presentació de la “Plataforma per una fiscalitat justa, ambiental i solidària”, entitat de la que formen part sindicats i d’altres organitzacions, i que expresen la seva preocupació perquè el sistema fiscal sigui, diuen, “cada cop més regresiu, injust i insuficient”. Trobareu al blog d’En Jordi Miralles (diputat d’ICV-EUiA) la declaració sencera.
Sense que comparteixi íntegrament aquesta afirmació, valoro positivament la creació d’aquesta plataforma d’entitats preocupades per la deriva del nostre sistema fiscal, que surt a la llum ara, quan a Catalunya ens estem plantjant una reforma de l’Impost de Successions que divideix al govern. He escrit ja sobre l’Impost de Successions, i segurament ho faré un cop s’aprovi la reforma, un cop vegi com queda. Sempre he dit que la reforma era necessària per evitar casos injustos, ara és qüestió de veure el seu abast.
El cas és que ja fa molts, molts anys, que totes les reformes fiscals dels grans Impostos (IRPF, Patrimoni, Societats, IVA, Transmissions i Successions) van en el sentit de reduïr la tributació, amb alguna excepció com la criticada puja de l’IVA prevista per al proper exercici.
Sovint recordo que una de les primeres mesures que va adoptar el primer govern d’Aznar (amb la incondicional col·laboració de CiU), va ser reduïr la tributació a l’IRPF dels increments de patrimoni generats en més de dos anys, que van passar de tributar al tipus mitjà corresponent a la resta de rendes a tributar a un tipus fix (el que a la pràctica suposava una gran reducció de la tributació per a les persones amb més recursos, que eren els que tenien un tipus mitjà més alt. Tan urgent semblava aquesta reforma per als seus autors que van recòrrer al Reial Decret Llei per a aprovar-la (RDL 7/1996).
Després d’això, tots els governs, de tots els colors, tant estatals com autonòmics, han anat pel camí de les rebaixes (sense perjuidici que puguin existir excepcions en qüestions concretes). Han baixat els tipus de l’IRPF (i millorat el tractament de les rendes del capital), de l’Impost de Societats, s’ha suprimit l’Impost sobre el Patrimoni, s’ha pràcticament suprimit l’Impost de Successions en algunes comunitats … I és cert que s’ha millorat en la lluita contra el frau fiscal (tot i que encara resten bosses importants), i que en moments de bonança la recaptació ha augmentat, però em temo que amb això no n’hi ha prou, sobre tot en época de crisi.
Crec que no cal ser fonamentalista ni el tema fiscal ni en cap altre, però per portar endavant les polítiques que jo crec que s’han de portar fan falta recursos, i la principal font d’aquests recursos són els tributs. Ja sé que a ningú li agrada pagar, que tothom, sense excepció, creu que paga massa, i que també tothom creu que rep menys del que hauria de rebre pel que paga (amb la concepció errònia que s’ha de rebre el mateix que es paga, ja que per això no caldrien impostos). I també hi ha molta gent que quan els dius que cal pagar impostos per tenir serveis, tot ho arreglen rebaixant el sou dels polítics, o directament eliminant-los. Segurament aquesta gent no sap, per exemple, quant val construïr un quilòmetre d’autovia (450 milions de pessetes l’any 2000, ara segur que molt més) o que l’intercanviador de Provença-Diagonal ha costat uns 60 milions d’euros. I són només dos exemples, les lleis de pressupostos en van plenes.
Per això, i davant la pressió alguns fan per la rebaixa o inclús la supressió d’alguns impostos, sense escatimar recursos i amb estratègies i campanyes publicitàries minuciosament dissenyades, malgrat ens intentin fer creure que és el poble que es rebel·la de forma espontània, crec que és bo que existeixin veus que es manifestin en sentit contrari, i per aquest motiu celebro la creació de la plataforma, ja que malgrat no estaré al cent per cent d’acord amb ells, també crec en la necessitat d’una fiscalitat justa, ambiental i solidària, perquè que alguns pensin el contrari, la societat del tot-de-franc no és viable.
