Entrades etiquetades amb Impost de Successions

El Parlament de Catalunya va rebutjar dimecres passat una proposició de CiU per a eliminar l’Impost de Successions. No tinc res a dir en relació amb el dret d’un grup parlamentari a proposar el que li sembli, però sí ho tinc en relació amb totes les mentides i exageracions, que he pogut sentir i llegir.

Darrerament estem patint cartes als diaris, constitució d’associacions amb pàgina web inclosa, distribució de correus sobre el tema amb xifres que no es corresponen amb la realitat, etc. que ningú que conegui com funcionen aquestes coses es creu que neixin espontània, com pretenen fer veure. I tot i així, si aquestes cartes o correus no falsegessin els fets, podrien ser acceptables (qui no ha de governar pot dedicar-se a fer campanyes, sobre tot si compta amb bones línies de finançament), però és que no és així.

Començaré per dir que totes les lleis, i això inclou les fiscals, es poden canviar, no hi ha cap intocable. Hi ha impostos directes, indirectes, proporcionals, progressius, que graven la renda, que graven la propietat, que graven el consum, i en cada moment i lloc es tria la combinació que s’estima més convenient. Perque el que resulta evident és que si has de gastar, també has d’ingressar. Sí, els neoliberals (i els liberals antics) advoquen per reduïr la intervenció dels poders públics, i també la despesa, al mínim. Però no és el meu model, ni el model de l’Europa Occidental. Jo vull que tots els ciutadans, independentment de la seva circunstància personal, tinguin accés a un catàleg de serveis amb un mínim de qualitat, i per això fan falta calers.

Dins d’aquest esquema, no trobo pitjor gravar la transmissió gratuita de la riquesa de qui l’ha generada a qui no l’ha generada (sigui fill seu o no), que gravar la pròpia generació de riquesa (com fa l’IRPF o l’Impost de Societats), el consum (com fa l’IVA) o la transmissió onerosa d’immobles (com l’ITPJAD). No em serveix que se’m digui que així es perjudica al treballador que estalvia i es premia a qui no ho és, com si tothom que no pot deixar un patrimoni als seus descendents fos un pòtol o quelcom semblant. No, la vida és molt més complicada que això, i hi ha molta gent que, malgrat passar-se la vida treballant, per diverses circumstàncies no pot deixar res als seus fills. De forma que no em sembla injust que els que han tingut millor sort, la comparteixin una mica. I això no és incompatible amb una revisió de l’Impost que el faci encara més just. Fa poc es va augmentar el límit de l’exempció per l’herència de l’habitatge habitual fins els 500.000 €, amb un mínim de 180.000 € per persona, de forma que si un habitatge valorat en 540.000 €, i que per tant té un valor real més alt, és heretat per tres fills, no pagarien res per aquest concepte. I es pot augmentar el mínim exempt general (18.000 € pels fills a partir de 21 anys), i es poden fer d’altres correccions que el facin més just, en front de la injustícia que suposaria la seva supressió.

Amb això pot no estar-se d’acord, però el que no és acceptable és inventar-se excuses. Una de les més sentides, i que ja es va fer servir per demanar la supressió de l’Impost sobre el Patrimoni i per criticar la darrera modificació de l’IRPF, és que aquest impost no el paguen els rics, només les classes mitjanes (s’entengui el que s’entengui per classes mitjanes, que no tothom entén el mateix) i  àdhuc les baixes. Es diu que els rics, com que tenen el seu patrimoni en empreses o societats que tenen dret a la reducció del 95%, paguen molt poc. Però això no és veritat.

Les societats que tenen dret a la reducció del 95% són només les que desenvolupen activitats empresarials (no les de mera tinença de béns), i també les empreses individuals, però només respecte dels béns afectes a aquesta activitat. Es grava molt poc el patrimoni afecte a l’activitat productiva, ja que suposa un bé general, però sí que es grava la resta del patrimoni improductiu, encara que s’incorpori a una empresa o societat. Vull dir que si algú compra a nom de l’empresa un vaixell o una finca d’estiueig, la part proporcional del seu valor no té dret a exempció. I em consta perquè he patit en carn pròpia (professionalment, no personalment) inspeccions del Departament de Finances que precísament tenien per objecte això, escatir quins béns inclosos a l’empresa no estaven afectes a l’activitat, per tal d’excloure’ls de l’àmbit de l’exempció. En conclusió, a banda de qui tingui diners a paradisos fiscals, o dins una caixa forta (tipus Millet) o sota el matalàs, els rics, paguen, i molt.

La plasmació d’això és que, com va dir ahir al Parlament el company Toni Comín, entre només un 15% de contribuents paguen el 85% del que es recapta per aquest impost (uns 1.000 milions d’euros). Aquest 15% seria el gran beneficiat per la supressió de l’impost, i no crec que se’l pugui titllar de classe mitjana. El restant 85% per cent s’estalviaria només la xavalla (tot i que ja sé que a ningú li agrada pagar, i per poc que paguis sempre sembla molt), però clar, cal enredar-los dient que vols defensar-los a ells per tal que l’altre 15% pugui fer el gran negoci. Això per no parlar dels que com res no tenen res no paguen, però que en canvi patiran les conseqüències si es redueixen els serveis o s’augmenten d’altres impostos en compensació.

D’altra banda, no és ociós recordar que aquest impost existeix en la majoria dels països del nostre entorn, amb regulacions semblants, com es pot veure en aquest estudi que trobareu al web del Departament d’Economia. Això, per se, no és un motiu per mantenir-lo, però sí perque no pugui ser considerat una bajanada, un deliri del tripartit, com ens ho volen presentar. El peatge de la mort, li diuen. (i consti, a més, que aquest impost, inclós dins l’impost de drets reals, existeix des d’abans de la democràcia).

No m’oblido del tema del pressumpte greuge comparatiu amb les comunitats autònomes que gairebé ho han suprimit. Però per si algú no se n’ha assabentat, l’autonomia vol dir això, decidir quins impostos puges, baixes o suprimeixes, i quins serveis prestes o deixes de prestar. Nosaltres tenim televisió pública, policía pròpia amb sous més alts que la policía nacional, etc. i això genera un sobrecost que no totes les comunitats soporten. A més, possiblement per nosaltres aquest impost suposa una font d’ingressos molt més gran que per altres comunitats (que per tant si el suprimeixen no hi perden res). No es poden comparar tan alegrement realitats diferents.

Sembla mentida, per segons què volem fins i tot la independència, però quan interessa a la butxaca anem a emmirallar-nos allà on calgui, i fins i tot invoquem l’art. 14 de la Constitució. Només falta que ens referim a la “indisoluble unidad de la patria.”