Blog personal i polític de Manuel Cáceres
Entrades etiquetades amb Impost de Successions
Qui marca les prioritats?
17 dic
Ja fa dies que penso que, en un moment de crisi, quan moltes persones han perdut la seva feina, quan alguns han perdut o estan a punt de perdre el seu habitatge perquè no el poden pagar, quan molts altres amb prou feines arriben a fi de mes, quan les persones en risc d’exclusió social augmenten, quan, en resum, les xifres són colpidores, com per exemple es pot veure a la web de Creu Roja i quan aquesta ONG i d’altres, como ara Caritas, augmenten la seva feina per arribar allà on les administracions públiques no arriben, no deixa de ser estrany que la notícia que dia rere dia ocupa els mitjans sigui la modificació o no de l’Impost de Successions.
És per mi paradoxal que, quan tanta i tanta gent està justificadament preocupada pel seu futur immediat, i quan el problema és trobar recursos públics per a ajudar-la, sembli que el gran problema del país és que els que tinguin la sort d’heretar paguin molts o pocs impostos, i l’objectiu número ú la rebaixa de la suma a pagar, és a dir, la disminució dels recursos públics. Ja voldrien, ja, pagar Impost de Successions tots aquells a qui la crisi afecta directament!
M’acuso a mi mateix d’haver contribuit a aquest fet, ja que he escrit més de l’Impost de Successions que de la crisi i les seves conseqüències, però en el meu descàrrec he de dir que el que feia era contestar les campanyes que des de fa un temps algú està finançant amb la connivència de molts mitjats de comunicació, que al cap i a la fi són els que ens marquen quin tema toca o no toca, que diria el MH Jordi Pujol.
Un exemple: amb total seguretat avui s’aprovarà al Parlament de Catalunya la Llei de Pressupostos que inclourà una despesa superior a 5.000 milons d’euros per tal de finançar el paquet de les aproximadament trenta mesures pactades pel Govern amb Patronal i Sindicats per tal de reactivar l’economia i l’ocupació.
Una bona notícia, i una notícia important, importantíssima, de la que les mitjans en parlen (només faltaria), sí, però … creieu que ha ocupat cap portada? Jo no n’he vist cap, les que he vist parlen de les coses que, pel que sembla, són les realment importants: una és el Barça (cosa que no em sembla malament, no cal confondre els conceptes, en una portada poden anar diverses notícies), i l’altra, en la que coincideixen si no tots, la majoria d’ells, l’endevineu?
Ho heu encertat, efectivament el tema econòmic estrella del dia és l’Impost de Succesions. A qui l’importen els 5.000 milions del pla anticrisi?
Després es diu, i de vegades amb raó, que els partits polítics no s’ocupen dels problemes que de veritat preocupen la gent, però potser més que això ens hauria de preocupar qui marca l’agenda als partits polítics, i per quins interessos. En aquesta vida res no és casual.
Fiscalitat justa
9 dic
El passat divendres dia 4 va tenir lloc la presentació de la “Plataforma per una fiscalitat justa, ambiental i solidària”, entitat de la que formen part sindicats i d’altres organitzacions, i que expresen la seva preocupació perquè el sistema fiscal sigui, diuen, “cada cop més regresiu, injust i insuficient”. Trobareu al blog d’En Jordi Miralles (diputat d’ICV-EUiA) la declaració sencera.
Sense que comparteixi íntegrament aquesta afirmació, valoro positivament la creació d’aquesta plataforma d’entitats preocupades per la deriva del nostre sistema fiscal, que surt a la llum ara, quan a Catalunya ens estem plantjant una reforma de l’Impost de Successions que divideix al govern. He escrit ja sobre l’Impost de Successions, i segurament ho faré un cop s’aprovi la reforma, un cop vegi com queda. Sempre he dit que la reforma era necessària per evitar casos injustos, ara és qüestió de veure el seu abast.
El cas és que ja fa molts, molts anys, que totes les reformes fiscals dels grans Impostos (IRPF, Patrimoni, Societats, IVA, Transmissions i Successions) van en el sentit de reduïr la tributació, amb alguna excepció com la criticada puja de l’IVA prevista per al proper exercici.
Sovint recordo que una de les primeres mesures que va adoptar el primer govern d’Aznar (amb la incondicional col·laboració de CiU), va ser reduïr la tributació a l’IRPF dels increments de patrimoni generats en més de dos anys, que van passar de tributar al tipus mitjà corresponent a la resta de rendes a tributar a un tipus fix (el que a la pràctica suposava una gran reducció de la tributació per a les persones amb més recursos, que eren els que tenien un tipus mitjà més alt. Tan urgent semblava aquesta reforma per als seus autors que van recòrrer al Reial Decret Llei per a aprovar-la (RDL 7/1996).
Després d’això, tots els governs, de tots els colors, tant estatals com autonòmics, han anat pel camí de les rebaixes (sense perjuidici que puguin existir excepcions en qüestions concretes). Han baixat els tipus de l’IRPF (i millorat el tractament de les rendes del capital), de l’Impost de Societats, s’ha suprimit l’Impost sobre el Patrimoni, s’ha pràcticament suprimit l’Impost de Successions en algunes comunitats … I és cert que s’ha millorat en la lluita contra el frau fiscal (tot i que encara resten bosses importants), i que en moments de bonança la recaptació ha augmentat, però em temo que amb això no n’hi ha prou, sobre tot en época de crisi.
Crec que no cal ser fonamentalista ni el tema fiscal ni en cap altre, però per portar endavant les polítiques que jo crec que s’han de portar fan falta recursos, i la principal font d’aquests recursos són els tributs. Ja sé que a ningú li agrada pagar, que tothom, sense excepció, creu que paga massa, i que també tothom creu que rep menys del que hauria de rebre pel que paga (amb la concepció errònia que s’ha de rebre el mateix que es paga, ja que per això no caldrien impostos). I també hi ha molta gent que quan els dius que cal pagar impostos per tenir serveis, tot ho arreglen rebaixant el sou dels polítics, o directament eliminant-los. Segurament aquesta gent no sap, per exemple, quant val construïr un quilòmetre d’autovia (450 milions de pessetes l’any 2000, ara segur que molt més) o que l’intercanviador de Provença-Diagonal ha costat uns 60 milions d’euros. I són només dos exemples, les lleis de pressupostos en van plenes.
Per això, i davant la pressió alguns fan per la rebaixa o inclús la supressió d’alguns impostos, sense escatimar recursos i amb estratègies i campanyes publicitàries minuciosament dissenyades, malgrat ens intentin fer creure que és el poble que es rebel·la de forma espontània, crec que és bo que existeixin veus que es manifestin en sentit contrari, i per aquest motiu celebro la creació de la plataforma, ja que malgrat no estaré al cent per cent d’acord amb ells, també crec en la necessitat d’una fiscalitat justa, ambiental i solidària, perquè que alguns pensin el contrari, la societat del tot-de-franc no és viable.
Mentides i exageracions sobre l'Impost de Successions
16 oct
El Parlament de Catalunya va rebutjar dimecres passat una proposició de CiU per a eliminar l’Impost de Successions. No tinc res a dir en relació amb el dret d’un grup parlamentari a proposar el que li sembli, però sí ho tinc en relació amb totes les mentides i exageracions, que he pogut sentir i llegir.
Darrerament estem patint cartes als diaris, constitució d’associacions amb pàgina web inclosa, distribució de correus sobre el tema amb xifres que no es corresponen amb la realitat, etc. que ningú que conegui com funcionen aquestes coses es creu que neixin espontània, com pretenen fer veure. I tot i així, si aquestes cartes o correus no falsegessin els fets, podrien ser acceptables (qui no ha de governar pot dedicar-se a fer campanyes, sobre tot si compta amb bones línies de finançament), però és que no és així.
Començaré per dir que totes les lleis, i això inclou les fiscals, es poden canviar, no hi ha cap intocable. Hi ha impostos directes, indirectes, proporcionals, progressius, que graven la renda, que graven la propietat, que graven el consum, i en cada moment i lloc es tria la combinació que s’estima més convenient. Perque el que resulta evident és que si has de gastar, també has d’ingressar. Sí, els neoliberals (i els liberals antics) advoquen per reduïr la intervenció dels poders públics, i també la despesa, al mínim. Però no és el meu model, ni el model de l’Europa Occidental. Jo vull que tots els ciutadans, independentment de la seva circunstància personal, tinguin accés a un catàleg de serveis amb un mínim de qualitat, i per això fan falta calers.
Dins d’aquest esquema, no trobo pitjor gravar la transmissió gratuita de la riquesa de qui l’ha generada a qui no l’ha generada (sigui fill seu o no), que gravar la pròpia generació de riquesa (com fa l’IRPF o l’Impost de Societats), el consum (com fa l’IVA) o la transmissió onerosa d’immobles (com l’ITPJAD). No em serveix que se’m digui que així es perjudica al treballador que estalvia i es premia a qui no ho és, com si tothom que no pot deixar un patrimoni als seus descendents fos un pòtol o quelcom semblant. No, la vida és molt més complicada que això, i hi ha molta gent que, malgrat passar-se la vida treballant, per diverses circumstàncies no pot deixar res als seus fills. De forma que no em sembla injust que els que han tingut millor sort, la comparteixin una mica. I això no és incompatible amb una revisió de l’Impost que el faci encara més just. Fa poc es va augmentar el límit de l’exempció per l’herència de l’habitatge habitual fins els 500.000 €, amb un mínim de 180.000 € per persona, de forma que si un habitatge valorat en 540.000 €, i que per tant té un valor real més alt, és heretat per tres fills, no pagarien res per aquest concepte. I es pot augmentar el mínim exempt general (18.000 € pels fills a partir de 21 anys), i es poden fer d’altres correccions que el facin més just, en front de la injustícia que suposaria la seva supressió.
Amb això pot no estar-se d’acord, però el que no és acceptable és inventar-se excuses. Una de les més sentides, i que ja es va fer servir per demanar la supressió de l’Impost sobre el Patrimoni i per criticar la darrera modificació de l’IRPF, és que aquest impost no el paguen els rics, només les classes mitjanes (s’entengui el que s’entengui per classes mitjanes, que no tothom entén el mateix) i àdhuc les baixes. Es diu que els rics, com que tenen el seu patrimoni en empreses o societats que tenen dret a la reducció del 95%, paguen molt poc. Però això no és veritat.
Les societats que tenen dret a la reducció del 95% són només les que desenvolupen activitats empresarials (no les de mera tinença de béns), i també les empreses individuals, però només respecte dels béns afectes a aquesta activitat. Es grava molt poc el patrimoni afecte a l’activitat productiva, ja que suposa un bé general, però sí que es grava la resta del patrimoni improductiu, encara que s’incorpori a una empresa o societat. Vull dir que si algú compra a nom de l’empresa un vaixell o una finca d’estiueig, la part proporcional del seu valor no té dret a exempció. I em consta perquè he patit en carn pròpia (professionalment, no personalment) inspeccions del Departament de Finances que precísament tenien per objecte això, escatir quins béns inclosos a l’empresa no estaven afectes a l’activitat, per tal d’excloure’ls de l’àmbit de l’exempció. En conclusió, a banda de qui tingui diners a paradisos fiscals, o dins una caixa forta (tipus Millet) o sota el matalàs, els rics, paguen, i molt.
La plasmació d’això és que, com va dir ahir al Parlament el company Toni Comín, entre només un 15% de contribuents paguen el 85% del que es recapta per aquest impost (uns 1.000 milions d’euros). Aquest 15% seria el gran beneficiat per la supressió de l’impost, i no crec que se’l pugui titllar de classe mitjana. El restant 85% per cent s’estalviaria només la xavalla (tot i que ja sé que a ningú li agrada pagar, i per poc que paguis sempre sembla molt), però clar, cal enredar-los dient que vols defensar-los a ells per tal que l’altre 15% pugui fer el gran negoci. Això per no parlar dels que com res no tenen res no paguen, però que en canvi patiran les conseqüències si es redueixen els serveis o s’augmenten d’altres impostos en compensació.
D’altra banda, no és ociós recordar que aquest impost existeix en la majoria dels països del nostre entorn, amb regulacions semblants, com es pot veure en aquest estudi que trobareu al web del Departament d’Economia. Això, per se, no és un motiu per mantenir-lo, però sí perque no pugui ser considerat una bajanada, un deliri del tripartit, com ens ho volen presentar. El peatge de la mort, li diuen. (i consti, a més, que aquest impost, inclós dins l’impost de drets reals, existeix des d’abans de la democràcia).
No m’oblido del tema del pressumpte greuge comparatiu amb les comunitats autònomes que gairebé ho han suprimit. Però per si algú no se n’ha assabentat, l’autonomia vol dir això, decidir quins impostos puges, baixes o suprimeixes, i quins serveis prestes o deixes de prestar. Nosaltres tenim televisió pública, policía pròpia amb sous més alts que la policía nacional, etc. i això genera un sobrecost que no totes les comunitats soporten. A més, possiblement per nosaltres aquest impost suposa una font d’ingressos molt més gran que per altres comunitats (que per tant si el suprimeixen no hi perden res). No es poden comparar tan alegrement realitats diferents.
Sembla mentida, per segons què volem fins i tot la independència, però quan interessa a la butxaca anem a emmirallar-nos allà on calgui, i fins i tot invoquem l’art. 14 de la Constitució. Només falta que ens referim a la “indisoluble unidad de la patria.”
