Blog personal i polític de Manuel Cáceres
Entrades etiquetades amb Felip Puig
El govern dels embolics
25 mar
No pensava jo que sense portar encara cent dies de govern, aquest govern, que havia de ser dels millors, que finalment va estar senzillament el dels disponibles, i que ara sembla el govern dels embolics (a semblança de l’hotel aquell dels germans Marx), donaria tant de joc, tant com per poder-se comparar als moments més hilarants dels tan i tan criticats tripartits. Varen començar amb la supresió dels 80 km./h., compromís electoral que va acabar sent una velocitat-variable-en-funció-de-les-circumstàncies-climatològiques i va crear les primeres tensions entre Puig i Recoder. Varen continuar amb episodis con el del caos de rodalies en el que, contra el que se’ns havia dit repetidament anys enrere, ara el govern no tenia cap responsabilitat, simplement xiulava i mirava cap a l’altra banda. Després van venir fets tan sucosos i plens de suspens com el d’aquell càrrec (Secretari de Seguretat) que, després de setmanes d’incertesa, va ser deixar de ser necessari quan la persona cridada a ocupar-lo (Xavier Crespo) va declinar l’oferta, en una altra nova exhibició de coherència del Sr. Felip Puig. I tenim encara recent el cas de la vicepresidenta que en el seu propi blog personal afirmava en primera persona tenir una titulació que, ves per on, resulta que no tenia, i que figurava a tot arreu des de fa molts anys per un error que ella, pobreta, malgrat això, resulta que no va poder detectar (sembla que en això ningú no la va ajudar).
Però segurament la cirereta del pastís l’ha posat el seguit d’afirmacions, desmentits, si-però-nos o tot-i-quès que hem llegit i sentit els darrers dies en relació amb la supressió (o modificació, o res) de l’Impost de Successions. Gordó (que sembla que mana més que els que figura que manen) diu que sí però no del tot, Pelegrí diu que tot, i finalment (fins el moment que escric això, demà ja es veurà) el President Mas diu que sí però que no ara ni de cop. Déu n’hi do, com estem de divertits.
Però compte, que no nos embauquen, que deia aquell. Això no deixen de ser anècdotes. Anècdotes que confirmen que de millors res de res, anècdotes que demostren que dos poden protagonitzar baralles tant o més interessants que les de tres, anècdotes que, en fi, fan palès que el fum, com a fum que és, s’esvaeix aviat, i que ningú té la vareta màgica que canvia les situacions cent vuitanta graus d’un dia per l’altre, malgrat ens ho van voler vendre així.
Aquestes anècdotes no ens haurien de fer oblidar la veritable cara del govern: el mateix govern que pretén retallar les despeses corrents als centres educatius (de forma que potser ni tan sols podran pagar la factura de l’electricitat) el mateix govern que a l’empara de la mala situació econòmica fica la tisora aquí i allà, congelant la digitalització de les aules, reduint els ajuts a la setmana blanca -així a més té excusa per carregar-se-la-, eliminant les operacions a la tarda, oferint certs serveis sanitaris en més centres o retardant el desplegament de la llei de dependència, coses totes elles que no estaven al seu programa electoral, ara vol tant sí com no eliminar un impost que només paga, quan rep una herència, el sis per cent més ric de la població, al·legant que era un compromís electoral. Aquest és el govern que tenim.
Ens trobem a menys de dos mesos de les eleccions municipals. La situació econòmica és la que és, aquí i arreu. Des dels ajuntaments caldrà ajustar-se el cinturó, i això vol dir prioritzar unes despeses en detriment d’unes altres, però es pot fer de moltes maneres, molt diferents, malgrat el que diguin aquells que prediquen que no hi ha dretes ni esquerres (però que sempre són de dretes), no és el mateix qui governi. Si els qui ho han de fer són del mateix color polític que el govern de Catalunya, ja podem imaginar per on anirà el tema: retallada de despesa social acompanyada de retallada d’ingressos tributaris (a ells sempre els sembla que paguen molt).
Tinguem-ho present, no fos cas que, distrets amb els seus embolics, ens passés per alt el més important.
PSOE i PP no són el mateix per CiU
8 oct
Ara ja fa uns anys, a les acaballes de la presidència de Felipe González, l’aleshores Coordinador General d’Izquierda Unida, Julio Anguita, va fer popular la teoria de les dues ribes. Segons aquella teoria, i pel que feia a la defensa dels drets dels treballadors, IU estava en una riba, i PP i PSOE estavan a l’altra. Per tant, trobant-se PP i PSOE a la mateix riba, tan legítim era per IU pactar amb un com amb l’altre, indistintament. Aquesta teoria li va servir d’excusa, de coartada, per a practicar allò que tant l’agradava i que popularment es va conèixer com la pinça, i que consistia en aliar-se amb el PP contra el PSOE, fins que va aconseguir que el PP arribés al poder.
Però malgrat ser reconegut com el pare de la criatura, no ha estat Julio Anguita l’únic que ha aplicat aquesta teoría. Convergència i Unió, des de sempre, ha defensat que PSOE i PP són el mateix, que la seva posició en relació amb Catalunya és similar, que quan els convé s’alien per perjudicar Catalunya, i que per tant, CiU (en aquest paper que ningú els ha donat però que ells s’autoadjudiquen de defensors de Catalunya) tant pot pactar amb un com amb l’altre, ja que és indiferent. Això ho han dit sempre, i ho continuen dient ara de forma insistent. Si precindíssim de que defensar que PSOE i PP fan el mateix en relació a Catalunya és negar les evidències (com per exemple que un va votar a favor de l’Estatut i l’altre no només va votar en contra, sinó que el va portar al Tribunal Constitucional, després de recòrrer les espanyes recollint signatures en contra seva), la postura de CiU, qui a l’igual que Anguita fa servir la teoria com a coartada per aliar-se amb el PP en contra del PSOE, podria ser legítima. Però els fets no confirmen la teoria.
Anem a veure quins fets han acompanyat aquesta posició teòrica de CiU durant els darrers quinze anys:
- a les investidures, CiU va votar favorablemente les dues investidures de José María Aznar (2 de 2) i no ho va fer amb les dues de José Luis Rodríguez Zapatero (0 de 2).
- als pressupostos, CiU va votar favorablement tots els pressupostos presentats pels governs José María Aznar, menys l’últim, per allò de que venien eleccions i calia desmarcar-se (7 de 8), mentre que a data d’avui no ha votat cap dels sis pressupostos presentats pels governs José Luis Rodríguez Zapatero (0 de 6), i ja ha manifestat que no ho farà amb el de 2011 (per tant, 0 de 7).
Déu n’hi do, trobo que per ser indiferent amb qui pactar, per considerar que tan és l’ún com l’altre, l’actuació de CiU ha estat una mica esbiaixada, no? Però, per si algú en tenia dubtes, l’inefable Felip Puig es va encarregar d’esbandir-les fa algunes setmanes, quan públicament va demanar al PNB que no votés a favor dels pressupostos per tal de fer caure el Govern de Rodríguez Zapatero. Perquè si el govern de Zapatero caigués, què passaria? Doncs no tindriem un altre govern del PSOE, per molt que ens ho vulgui fer creure, tindriem eleccions anticipades i, si hem de fer cas dels sondejos, un govern del PP. Queda clar, per tant, que el Sr. Puig i CiU prefereixen un govern del PP a Espanya, no cal dir res més.
No critico la posició de fons de CiU. És legitim que consideri (jo també ho crec) que té més coses en comú amb el PP que amb el PSOE, perquè tots són partits de dreta (amb persones de centredreta) amb unes posicions molt similars en temes econòmics i socials. I el que teòricament els separa, que és el tema nacional, perquè tots dos diuen ser nacionalistes de nacions diferents, passa a un segon (o tercer, o quart) terme quan del que es tracta és de les coses serioses, de les garrofes. No en va el darrer govern de CiU a Catalunya va gaudir del suport, tan evident com inconfessable, del PP.
Reitero, CiU està en el seu dret de pactar amb qui vulgui, i de fer-ho amb el PP per considerar que les seves idees són més a prop d’aquest que del PSOE, igual que hi ha partits (com el BNG, per exemple) que tenen més coses en comú amb el PSOE que amb el PP i per aquesta raó no els tracten igual (el que no vol dir que, alguna vegada, no puguin coincidir en una votació, només faltaria). Res a dir. El que critico és que ens intentin prendre el pèl, predicant de cara a la galeria una equidistància que les seves accions demostra que no existeix. Tots sabem que, llevat d’entre els seus votants, el PP està molt mal vist a Catalunya (s’ho ha guanyat a pols amb les seves accions), i que per tal d’acceptar que és el seu soci preferent, CiU hauria de tenir una valentia que ja ha demostrat abastament que li manca, però tampoc crec que sigui bo intentar mantenir una aparença que els fets contradiuen un dia sí i l’altre també.
Article publicat a Catalunya Press en català i en castellà.
Maneres de fer política
7 nov
Per moltes voltes que li dono, encara no acabo d’entendre què pretenia Felip Puig qüestionant-se els càrrecs ocupats per la companya Anna Hernández (que a hores d’ara ja tothom sap que és l’esposa del company José Montilla, fet que no és el més rellevant de la seva biografia, però que per alguns sembla l’únic que importa).
Tot i que ho trobo una mica fastigós, estic acostumat als correus anònims que, de forma viral, intenten escampar missatges, sovint falsos (alguna vegada cers, però les menys). Precísament perquè els seus autors són conscients del seu contingut fal·laç, són anònims. Quan puc els contesto (en aquest cas també va ser així), ja que no puc fer res més.
Puc entendre que el ciutadà tipus, que no té per què saber com funcionen les administracions públiques, ni que aquestes utilitzen organismes i societats per desenvolupar les seves activitast, ni els sona què carai és un consorci, es vegi sorpés per aquesta pressumpta acumulació de càrrecs i demani explicacions (explicacions que, per cert, s’han donat de forma immediata). És lògic i normal.
I encara que em remou l’estòmac, puc entendre que des de les trinxeres d’aquells opinadors (per qualificar-los d’alguna manera, per què informadors no són) que no tenen la més mínima ética, es diguin veritables bestieses. En aquest cas vaig llegir una perla per emmarcar: Montilla enchufa a su mujer en 14 empresas públicas y privadas. És díficil dir més mentides en menys paraules, perquè ni hi ha enchufe, ni en són 14, ni totes són empreses. En fi, no diré res més.
Pero que un responsable polític, que porta la tira d’anys en això, ex-conseller i no sé quantes coses més, que per tant coneix perfectament el funcionament de l’administració, i que ell mateix va acumular un nombre molt superior de càrrecs quan era conseller, contribueixi a escampar mentides i insinuacions insidioses, em costa més d’entendre. Compte, no critico els càrrecs de Felip Puig, certament anaven lligats a la seva responsabilitat de conseller, de la mateixa forma que els d’Anna Hernández van lligats a la seva condició de regidora, critico que precísament ell entri amb aquest joc brut de la insidia.
Potser no l’importa denostar la política perquè pensa que a ell, o al seu partit, aquestes coses no els passen factura, i que és una forma de desgastar l’adversari. Però s’equivoca, això ens perjudica a tots, i a la llarga també a ells els hi passarà factura.
Acabo comentant, ni que sigui de passada, el despreci (que jo crec que inclou una bona dosi de masclisme) que el Sr. Puig va fer de Marta Ferrusola, fent burla de la possibilitat que pogués ser regidora d’urbanisme. I dic jo, si vostè, donant de sí el que dóna, ha estat Conseller de la Generalitat, per què no?
Quina pena d’individu!
Efectivament, no som iguals
28 oct
Ahir escrivia una nota anomenada Perquè no tots som iguals en relació amb l’anomenada Operació Pretòria. Només un dia després, els fets em donen la raó. Davant la reacció immediata del PSC, Convergència, per boca del seu líder Artur Mas i del seu portanveu Felip Puig, tira pilotes fora i menteix descaradament sobre la vinculació de Macià Alavedra amb el partit, com acredita el vídeo que s’inclou a continuació.
No cal comentar res més.
