Alfredo Pérez Rubalcaba

Creo que si nos preguntaran sobre cuales han sido la peor y la mejor noticia del fin de semana, muchos de nosotros coincidiríamos en designar como la peor las muertes causadas por los desastres naturales en Europa Occidental y, sobre todo, en Chile, y como la mejor el nuevo descabezamiento de la banda terrorista ETA.

Sin que podamos ni debamos echar las campanas al vuelo, en este tema no puede hacerse nunca, es una realidad objetiva que los pistoleros pasan por uno de sus peores momentos, si no el peor. Los treinta y dos detenidos en lo que llevamos de 2010, con 2.000 kg. de explosivos incautados o la detención de sus sucesivos máximos responsables cinco veces en los últimos dos años, son dos datos que avalan esta afirmación.

El mérito de estos logros es, óbiviamente de la actuación conjunta de los cuerpos y fuerzas de seguridad del estado, de la Ertzaninza, de los Mossos, del CNI, y las fuerzas de seguridad de otros países, particularmente Francia, pero también Portugal, pero si tuviéramos que concentrarlo en una persona, ésta sería Alfredo Pérez Rubalcaba, Ministro del Interior.

Su trayectoria le avala, sus virtudes son muchas (pese a ser del Madrid), pero no realizaré ahora un panegírico del Ministro del Interior. No le hace falta. Pero no quiero dejar pasar la ocasión de poner de manifiesto el bajísimo nivel que, por desgracia para el país (y también para el Gobierno, aunque pudiera parecer lo contrario, porque la buena crítica sirve para mejorar), demuestra la oposición, de la que constituye la mejor prueba la intervención, hace pocos días, del diputado del PP Ignacio Cosidó, quien en sede parlamentaria le dijo textualmente:

A usted le nombró Zapatero para que gestionara la paz sucia con ETA y, según hemos sabido, este nombramiento se produjo además con la connivencia de ETA o de una parte de ETA; eso es lo que dice la banda a través de unas escuchas conocidas esta semana.

Mal, muy mal debe estar el PP si, en un momento como éste, con todos los problemas que indudablemente tiene nuestro país, sus argumentos se reducen a un burdo intento de descalificación ad hominem que la propia realidad se ha encargado de desmentir de manera rotunda. O eso, o ETA tiene muy mal ojo eligiendo Ministros del Interior.

Pero da igual, el diputado autor de semejante despropósito seguirá en su escaño, seguramente diciendo estupideces de igual o superior calibre, como seguirá Nacho Uriarte, que tuvo un accidente conduciendo con una tasa de alcoholemia que doblaba la autorizada, y que para más INRI era vocal de la Comisión de Seguridad Vial, y sigue siendo líder de los jovenes populares. Es normal, no tiene importancia, no pasa nada, se ha disculpado (qué narices, sólo faltaría que ni se disculpara con la pobre víctima) … Bonito ejemplo para nuestra juventud y para los demás.

En fin, considerémonos afortunados si de resultas de esto no acaba dimitiendo el Director General de Tráfico, o alguna otra persona del PSOE, que es lo que suele pasar.

facebooktwittergoogle_plusredditpinterestlinkedinmail

Here I am again

Després d’uns mesos de silenci blocaire motivat bàsicament per l’excés de feina, retomo el blog amb l’inici del curs polític, per constatar que les coses no han canviat gaire en aquests mesos. La crisi continua, diuen, però els temes de que es parla als mitjans de comunicació són uns altres:

– El PP acusa sense proves de conspiracions a tres bandes (político-policial-judicials, molt en la línia dels “peones negros”) per a tapar les actuacions pressumptament delictives d’alguns militants seus a Madrid i València, en la coneguda com estratègia del calamar que ja casi podríem rebatejar oficialment com estratègia pepera, ja que fa anys que la practiquen. Tots recordem el cas Naseiro (tresorer del PP), que ells van intentar rebatejar com a cas Manglano (nom del jutge instructor), i des d’aleshores n’han hagut d’altres.

– CiU i els de la seva corda perden el temps en marejar la perdiu sobre la hipotètica resposta a donar una hipotètica sentència del Tribunal Constitucional que practiqui un hipotètic retall sobre l’Estatut, donant per fet que aquest retall es produirà. Ja donen per fet això (ahir Felip Puig parlava de laminació de l’Estatut) i demanen referèndums, eleccions, i de tot. Jo ja tinc clar que encara que el Tribunal Constitucional només toqui una coma de l’Estatut, ells diran que s’ha trencat la seva columna vertebral, així que no cal donar-hi més voltes.

– En la mateixa línia, uns altres volen fer un referèndum inútil amb un motiu que, novament, no pot ser altre que continuar fent bullir l’olla de l’independentisme d’opereta que practiquen. Jo no crec que cap administració pública hagi de participar en això, perquè la llei s’ha de complir per tothom, però em sembla perfecte que uns particulars ho facin si estan avorrits i no tenen res millor en que entretenir-se, no tinc res en contra. Només demano que després no ens vinguin a vendre la moto de que el resultat, siguin quin sigui, té algun significat, perquè com diria el Molt Honorable Jordi Pujol, “això no serveix per res”.

– També s’ha parlat darrerament de l’alliberament de la pressumpta etarra Maite Aranalde, amb el líder del PP basc, Basagoiti, demanant caps de forma totalment demagògica i irresponsable. A mí no m’agrada que els assassins i els que els ajuden estiguin lliures, però prefereixo posar l’accent en la part bona de tot això. Ha quedat demostrat que l’Estat de Dret funciona, i que les seves normes s’apliquen fins i tot en favor d’aquells que el volen destruir. Crec que és la millor resposta que els podem donar.

– I per acabar, la prostitució, tema que sembli que ha aparegut ara (malgrat li diguin l’ofici més antic del món) i que només es practiqui a Barcelona. No cal dir que no és agradable (si més no per a mí), veure turistes borratxos practicant sexe amb prostitutes al carrer. De fet, tampoc seria agradable si ells no fossin ni turistes, ni borratxos, ni elles fossin prostitutes. Amb tot, crec que el problema de la prostitució no és que sigui més o menys visible, i que porta un rerefons molt complex que no es pot solucionar només amb presència policial. Presència policial que, d’altra banda, no es pot mantenir eternament (la policia té, malauradament, temes més greus de que ocupar-se). En aquest temes, com en tants d’altres, cal evitar la demagògia i treballar per trobar solucions.

Total, que la crisi existeix, però menys per als que la pateixen directament, no sembla importar molt.

facebooktwittergoogle_plusredditpinterestlinkedinmail

La finura de la pell és relativa

Sento i llegeixo avui alguns comentaris en relació amb els resultats de les eleccions d’ahir a Euskadi, que intenten deslegitimar-los amb l’argument que no han pogut presentar-s’hi els amics dels pistolers (bé, ells no ho diuen així, però és el que són). Diuen que, com que aquests que juguen a dues baralles, a la de la democràcia i la del tir a la nuca, no s’hi han pogut presentar, la derrota de l’anomenat bloc nacionalista (PNB, EA, Aralar i IU, tot i que aquests últims crec que ni ells saben què són) no és tal, i els resultats no són ni legítims ni democràtics, ni res.

És clar. Això és per ells inacceptable. Ara bé, que una part del poble basc no pugui expressar les seves idees sense la por fonamentada que potser l’insultaran, li cremaran el negoci o la casa o, directament, li posaran una bomba sota el seient del cotxe; o que ser regidor de segons quin partit impliqui la necessitat d’anar amb escorta tot el dia, o tantes i tantes coses que conformen el dia a dia de la vida dels que a Euskadi cometen el greu crim de no ser nacionalistes; tot això, és perfectament acceptable, i fa que els resultats electorals dels darrers trenta anys (victòries nacionalistes) siguin plenament legítims i democràtics. Ja (i no és una onomatopeia).
Com es pot tenir la pell tan fina per unes coses i tan dura per altres? O parlant més clar, com es poden fer servir dues vares de mesurar tan diferents? La paraula democràcia perd tot el seu significat en boca dels que veuen bé, o no veuen malament, que es compaginin les eleccions i les pistoles.
Per mi, la democràcia a Euskadi no serà plena fins que els assessins no estiguin tots fora de circulació. Aleshores sí podrem dir que tots els ciutadans voten lliurement, i veurem quin és el resultat, però mentre això no passa, sisplau, estalvieu-vos (i estalvieu-nos) el fariseisme, que s’us veu el llautó d’una hora lluny.
facebooktwittergoogle_plusredditpinterestlinkedinmail