Entrades etiquetades amb ERC

Laporta SI o NO?

11 mar

Publicat per Manuel a Catalunya Press

2 comentaris

La moguda entre Laporta, Solidaritat Catalana per la Independència (SI) i Esquerra Republicana de Catalunya és sens dubte una de les notícies polítiques més comentades dels darrers dies. No seré jo qui s’estranyi de res que Laporta pugui fer, sabut com és que la meva opinió de l’individu és pitjor que dolenta, i que considero que farà qualsevol cosa que pensi que redunda en el seu propi benefici, sense importar-li els costos i qui els pateixi (potser ara el seu compte de twitter passarà de ser @JoanLaportaSI a ser @JoanLaportaNO, o inclús podria crear un @JoanLaportaERC, i fer-los servir de forma alternativa en funció dels interessos).

Crec que SI surt reforçada per partida doble: es desfà de l’element en qüestió (cosa que d’altra banda crec que ja portaven de cap de bon començament, a l’espera de l’oportunitat adequada, un cop complerts els objectius) i donen mostra de no ser uns ganes que van a buscar el pacte qualsevol preu. I Esquerra? Ells sabran on es fiquen, jo crec que s’equivoquen i que a la llarga pagaran les conseqüències, tot i que la seva imatge està ja tan deteriorada que no serà fàcil empitjorar-la, però en Portabella ja va demostrar fa quatre anys que és capaç de tot per conservar la cadira (en això no és tan diferent de l’altre), i mentre els seus li permetin buscarà aquest objectiu, encara que sigui al preu d’introduir un Laporta a la seva llista, a la recerca dels vots que la popularitat d’aquest pugui aportar.

Ja sé que sota de tot això hi ha aquella teoria que no poca gent defensa de que tots els partits independentistes s’ha de presentar units. Jo crec que això és menystenir l’objectiu de les eleccions i, en conseqüència, l’electorat. Perquè d’aquí a poc més d’un parell de mesos el que hem de triar no és la independència, és qui governarà els nostres ajuntaments o, dit d’una altra manera, com es distribuiran els retallats pressupostos municipals. I qui governi decidirà si s’aposta per ciutats sostenibles o no, si es prioritza el transport públic o el vehicle privat, quant es destina a educació, quant a seguretat, quant a neteja, quant a serveis socials, etc. No decidiran cap independència, no, decidiran qüestions tan senzilles, però tan importants i de tanta influència en la vida dels ciutadans, com les esmentades.

No és ni molt menys una qüestió menor, i sincerament dubto que tots els independentistes d’aquest país, siguin pocs o molts, tinguin la mateixa postura en aquestes matèries, perquè per molt que alguns neguin l’existència de dreta i esquerra (i el nom tant és, en podem dir blaus i vermells) que aquesta diferència existeix és fàcilment comprovable estudiant les solucions que es proposen per als diversos problemes, o quines despeses i quins ingressos es retallen. Amb d’altres paraules, no hi ha una solució independentista per al trànsit a les grans ciutats, ni per als problemes mediambientals. D’independentistes n’hi ha de dretes, n’hi ha d’esquerres i n’hi ha de centre, si hi van tots barrejats, què faran quan calgui prendre una decisió respecte de la que tinguin opcions oposades: Llençaran una moneda a l’aire? Donaran una de freda i una de calenta? S’abstindran? Reitero, sense una mínima coherència en matèries com les comentades, no veig de què serviria aquest vot.

I és que, creure que l’única opció de l’independentisme és anar tots plegats, com si no existís al món res més que independència o no (i ja sé que per alguns és així), no és sinó un reconeixement explícit de la pròpia feblesa. L’independentisme serà major d’edat quan en unes eleccions puguin concórrer partits independentistes de diverses tendències i puguin tots ells obtenir una representació que vagi més enllà d’unes xifres simbòliques. I desprès, ja pactaran entre ells o amb qui sigui quan i com convingui.

Perquè aquesta coalició electoral és tan contra natura com ho seria, per exemple, una coalició PSC-PPC, tot i ser partits no independentistes. Ningú ni dins el PSC ni dins el PPC ho entendria ni ho admetria, hi ha massa diferències en temes massa importants. I com que segurament algú tindrà la temptació de mirar cap a Euskadi, ja s’ho pot estalviar: allà no es va fer una coalició preelectoral, ans un pacte desprès de tenir el resultat; aquest pacte no és d’un govern de coalició, sinó d’un govern d’un partit amb recolzaments concrets de l’altre i, finalment, però el més important, afortunadament Catalunya no és Euskadi, si més no, i que jo sàpiga, aquí ningú s’ha plantejat seriosament assassinar el President de la Generalitat.

Crec que tots i totes hem de tenir clar què és el que votarem el proper 22 de maig, i, del que es tracta és de triar qui governarà millor els nostres pobles i ciutats. La resta són romanços.

Article publicat a Catalunya Press en català i en castellà.

, , , , , , , ,

Per què no hi haurà tripartit

25 oct

Publicat per Manuel a Política

4 comentaris

Encara no acabo d’entendre l’enrenou causat per les paraules del President Montilla anunciant que, encara que sumin, no reeditarà el tripartit, perquè les considero una gran obvietat. I no, no perquè pensi que el tripartit ha estat un fracàs, com des de l’orbita convergent alguns s’afanyen a dir. Estic satisfet, raonablement satisfet, com va dir dissabte el President a La Noria, de la feina feta, perquè tot i l’adversa situació econòmica en que ens trobem, immersos en una crisi de la que el govern no és responsable, Catalunya ha donat un important salt cualitatiu i quantitatiu durant el govern tripartit. I els ciutadans ho refrenden, perquè si no fos així, i amb la que esta caient, i malgrat tot l’enrenou de l’Estatut i d’altres problemes viscuts, no aprovarien la gestió del govern, com fan. Vaja, que si això és un fracàs, no tinc adjectius per a qualificar els vint-i-tres anys de Pujolisme.

Però cada moment històric és diferent, i segurament aquest ja no és el moment del tripartit o, com diu el President, el seu temps ha passat. El 2003, després de vint-i-tres anys de govern convergent, era necessari, imprescindible, diria, un canvi de govern, encara que exigís grans renúncies. I per això tots els partits del govern de coalició les van fer. El 2006, la feina tot just s’havia encetat, i era necessari un nou període de govern per, si més no, deixar embastada la Catalunya de les properes dècades. Pero ara, el 2010, las coses ja no són iguals.

No és el PSC el primer que es desmarca del tripartit, no ens equivoquem. Esquerra Republicana ja fa dies que ha anunciat que només pactarà amb qui plantegi un referèndum d’independència. I el PSC, ja és sabut, no està per aventures que importen (i molt, no ho dubto) a una part del país, petita encara que amb potents altaveus mediàtics, però que no preocupen la gran majoria (com demostra la participació en les consultes independentistes). Reconec el gran desgast sofert per Esquerra, amb un bon resultat el 2003 en gran part gràcies a la política anticatalana d’Aznar, per haver pactat el govern tripartit. Molts dels seus votants no han pogut pair, encara, que els seus vots fessin President de la Generalitat un andalús de naixement (algú que qualifiquen despectivament d’espanyol). Estic convençut que sense la visió de país de Josep Lluís Carod Rovira, ara bandejat per la direcció, això no hauria estat així, i ERC s’hauria limitat a ser l’escolanet de CiU, i li vull reconèixer el mèrit, tot i les seves ficades de pota posteriors, amb el viatge a Perpinyà al capdavant. Potser per això s’explica que ara ERC es decanti clarament per recolzar Artur Mas, proposant unes condicions a la seva mida per pactar. No ho critico, allà cada cual, i no serà la primera vegada que ERC recolza CiU, tampoc no ens hem d’estranyar, i és cosa seva decidir quin paper volen fer.

Però tampoc és un secret, i ho diuen les enquestes, que una bona part de l’electorat del PSC tampoc no ha vist mai amb bons ulls el pacte amb ERC, i no perquè aquest electorat sigui espanyolista (l’electorat del PSC és divers), sinó perquè el que està clar és que no és independentista, i per això el pacte amb un partit que es proclama com a tal i que en la seva actuació quotidiana no es pot estar d’introduir aquest element, toqui o no toqui, de vegades de forma força desafortunada, ha disgustat a més d’un.

Per tant, el que ha dit el President Montilla és quelcom que la gran majoria del PSC pensa: volem la confiança dels ciutadans i ciutadanes per a governar sense hipoteques, per a dur a terme el nostre programa, part del qual s’ha plasmat en els set anys de govern de progrés, part del qual no ho ha pogut ser. I aquest programa no passa per les aventures, ni els carrerons sense sortida, en cap cas. Ni reneguem del tripartit, ni ens tanquem a pactes concrets amb qualsevol força política en temes que puguem compartir. Ni ens rendim, ni renunciem a governar, com afirmen des d’IC, en absolut. Però volem aplicar el nostre programa perquè pensem que és el millor per a Catalunya. Si tenim el recolzament popular, ho farem. I si no, continuarem treballant per Catalunya des del lloc que les urnes ens assignin. Com sempre hem fet.

, , , , ,

Els NIMBYs s'organitzen

22 oct

Publicat per Manuel a Política

No hi ha comentaris

Aquest matí he sentit al programa El dia a la COM un representant de les CUP (Candidatures d’Unitat Popular) que parlava amb ocasió de la presentació d’un projecte de candidatura per Barcelona a les properes eleccions municipals.

Ja sé que és simplificar molt, però el primer que he pensat ha estat, mira, uns que venen a veure si poden pescar algun vot de la gent que troba ERC poc independentista. Hi ha molts que ho pensen, des que va decidir recolzar un “no català” (segons la seva concepció ancestral) per a presidir la Generalitat. Des d’aquest punt de vista, era una mala notícia per CiU, ja que a ningú se li amaga que les darreres derives sobiranistes d’aquesta coalició van en aquesta direcció (altra cosa és que en l’hipotètic cas de poder formar una majoria aquesta seria necessàriament amb el PP, i ja m’agradaria veure com s’ho manegaven, però de moment prometre és de franc).

Però després de sentir aquest senyor, el tema és encara pitjor per CiU, perquè pel que sembla els NIMBYs no tenen prou amb en Xavier Trias com el seu defensor (pobre, l’única cosa que fa i ni això fa bé), i han decidit crear una candidatura que els defensi sota les sigles de les CUP. Les seves idees ja les coneixem: no, no i no. Estan contra les grans infraestructures (sigui MAT, centrals nuclears o xarxes de comunicació), contra les gran superfícies, contra les operacions urbanístiques, contra el turisme … el que no sabem és a favor de què estan. Bé, si fa o no fa, com els convergents.

Es realment una llàstima que una candidatura nova només serveixi per a repetir consignes antigues. Fa molts anys que sentim acusacions de fer les coses sense comptar amb els veïns, de la Barcelona d’aparador, de la Barcelona parc temàtic … tòpics que s’aprofiten de la natural tendència de molta gent al manteniment de l’status quo, i que cal contestar de nou.

Sovint penso que, si fos per aquesta gent, potser encara la via del tren passaria vora el mar i no tindríem ni platges ni un barri nou al Poblenou (perdó per la redundància), perquè segur que aquella operació no va agradar a la gent que va haver de ser expropiada (per si algú no recorda, CiU volia fer la Vila Olímpica a Sant Cugat). Ni s’hauria obert la Diagonal fins el mar amb la dignificació que l’espai que envolta el Fòrum ha portat tant a Barcelona com a Sant Adrià. Ni existiria la Rambla del Raval, ni aquest barri hauria experimentat la transformació que s’ha produït (el que no vol dir que no existeixin problemes).

Això s’ha fet sense els veïns, diuen. Però no és cert. De vegades és molt més fàcil per a les persones percebre una petita molèstia propera (com la que provoca qualsevol obra) que un gran benefici més llunyà, o més difús, i això provoca que la seva actitud sigui de rebuig. Però si en féssim cas d’això, enlloc hi hauria presons, abocadors, instal·lacions de generació d’energia, ni cap d’aquestes infraestructures de les que ningú discuteix la seva necessitat, però que ningú vol a prop. Optar per la passivitat, com va fer CiU en moltes ocasions (no totes, òbviament) mentre governava Catalunya, pot donar rèdits en un lloc concret a curt termini, però comporta greus conseqüències que ara estem patint (i intentant solucionar). Hem governat per als veïns i veïnes de Barcelona, contemplats en conjunt, no per un barri concret, i la millor prova d’això són els resultats electorals. Perquè, qui sinó els veïns i veïnes vota majoritàriament elecció darrera elecció les forces polítiques que han fet possible aquestes transformacions? Per molta demagògia que fem, no oblidem que els turistes no voten.

A mi em costa realment molt d’entendre que, quan totes les ciutats intenten convertir-se en pol d’atracció de turistes, inventant-se esdeveniments per tenir una projecció mundial (un cas clar podria ser València), aquí sembla el turisme sigui una de les set plagues. És cert que una excessiva aglomeració de turistes en llocs concrets pot arribar a ser molesta, i per tant això s’ha de regular. Però ignorar el benefici econòmic (calerets, vull dir) que el turisme suposa per a la ciutat és viure en una realitat paral·lela. Em sembla incoherent preocupar-se perquè aquesta o aquella fàbrica tanqui i en canvi desitjar una Barcelona sense turistes, quan segurament el turisme aporta mes riquesa que moltes activitats industrials. Si anem tan sobrats que no ens fan falta els turistes, que ningú es preocupi, hi ha cua de ciutats que els acollirien amb els braços oberts.

I això no implica en absolut que la ciutat és construeixi de cara a la galeria. Potser qui només es mou pel Passeig de Gràcia no n’és conscient, però qui hagi voltat per la ciutat haurà de reconèixer que els barris que més han canviat, que més s’han transformat, són aquells més perifèrics, els que pitjor estaven, i precisament els que els turistes no acostumen a visitar. Jo no he vist massa turistes a la Rambla Prim, però si que recordo quan era simplement una porció de terra desèrtica plena de torres d’alta tensió que només servia per aparcar cotxes. Tampoc no hi ha massa turistes a la Via Júlia, o a la Plaça Sóller, o al Parc de la Pegaso, o a Torre Baró, o al Parc Joan Reventós. No és per als turistes per als que s’ha cobert la Ronda del Mig o la Gran Via. No són turistes els que bàsicament fan servir els mercats municipals, els poliesportius, els centres cívics o les biblioteques, i se n’han fet un munt. Un altre govern les hauria fet? No ho tinc jo tan clar.

Per no parlar de les obres que no es veuen però milloren la qualitat de vida de la gent. Ja no recordem quan queien quatre gotes i s’inundaven baixos, soterranis i places, com la Cerdà? Ara, en condicions normals, això ja no passa (i no vol dir que si plou prou no puguem tenir problemes, la natura és incontrolable). I perquè? Doncs perquè es van fer uns dipòsits que recollissin l’aigua de pluja per evitar-ho. Aquests dipòsits no els veuen els turistes, ni tan sols els ciutadans. Però hi són, i compleixen la seva funció.

Deixo de banda, a propòsit per no allargar-me massa, tot el que es fa en la vessant social, precísament ara que és quan més falta fa, amb un Ajuntament al costat dels ciutadans, assumin de vegades competències que no li tocarien, i que és encara més important que la transformació urbana. Està clar que això tampoc no és per als turistes.

I el procés de construcció de la ciutat continua, ara amb la transformació de l’àrea de La Sagrera que suposarà la construcció de l’estació de l’AVE, i continuarà en el futur amb tots els projectes que existeixen de cara a l’horitzó del 2020. Projectes on la iniciativa privada juga, és clar, un paper fonamental. No podem oblidar que estem en una societat capitalista, on és legítim que hi hagi persones que efectuïn inversions per tal d’obtenir beneficis, i és igualment legítim que les administracions públiques aprofitin l’avinentesa per tal que una part d’aquests beneficis particulars redundin en el benefici general que suposa la millora de la ciutat. Perquè tot costa diners, i d’algun lloc han de sortir, i els miracles els deixo per qui hi cregui, que no és el meu cas.

Però si hem de fer cas del que cadascú ha fet en el passat, i del que diu que farà en el futur, està clar que, només un govern del PSC, un govern encapçalat per Jordi Hereu, tirarà endavant la nostra ciutat, i farà que el procés continui. I per això treballarem i convido a tothom a treballar.

, , , , ,