Blog personal i polític de Manuel Cáceres
Entrades etiquetades amb Educació
Opinadors desinformats
14 jul
Ja fa temps que vaig deixar de creure que de les coses que sortien als diaris te’n podies refiar. De fa un temps ançà, sembla que qualsevol, amb no se sap ben bé quins mèrits, pot escriure a un diari sobre qualsevol tema sense tenir-hi ni idea.
I l’article que a continuació reprodueixo, signat per un tal Joan Pallarès al 20 minutos d’ahir dia 13 de juliol és un bon exemple:
Cada any, les famílies amb fills, a la sagnia que l’estiu significa per a la seva economia (casals, colònies, vacances, etc.) s’afegeix la clatellada dels llibres escolars del setembre: un dels temes tan especulatius com el totxo, les grans trames immobiliàries i les plusvàlues dels terrenys. A l’Escola Italiana de Barcelona, quan un alumne acaba el curs, ven per un valor minso els seus llibres a un alumne que farà el seu curs el proper any alhora que obté els del seu proper curs a un altre estudiant que ja els va usar l’any anterior. D’aquesta manera, a banda d’algun llibre nou que s’ha d’adquirir, la despesa forta només es fa una vegada a la vida escolar. L’exemple és molt bo. Per què no s’aplica arreu? Ni editorials, ni distribuïdors, ni llibreters, ni AMPA –ara AFA– ni consells escolars, ni les mateixes escoles semblen estar interessats en la idea. El perquè de tot plegat és ben fàcil d’imaginar: hi ha massa gent que tragina amb oli…
No poso enllaç perquè no he sabut trobar-lo a l’edició digital del diari, però en pdf ho podeu trobar aquí (pàgina 3).
Vull pensar que el paràgraf final de l’article no està insinuant el que em penso, i que jo no ho he entès bé. Perquè si es refereix a alguna cosa il·legal (la meva sospita no és gratuïta, abans compara el tema amb les plusvàlues immobiliàries) on hauria d’anar és al jutjat de guàrdia a presentar una denúncia.
Però, a banda d’això, l’article deixa ben a les clares la ignorància de l’autor sobre el tema que tracta. Si no fos per això, sabria que des del Departament d’Educació s’impulsa (i subvenciona) un programa de reutilizació i socialització de llibres de text que té una gran semblança amb això que explica de la compravenda de llibres de segona mà entre alumnes (a la pràctica és el mateix però amb menys feina per les famílies). I també sabria que, curiosament, la partida de la subvenció per al curs 2000-2010 no es va esgotar, com el mateix diari va publicar. Crec que és significatiu.
Per si algú no ho sap (l’autor ja es veu que no, perquè si ho sap i no ho diu encara em mereixeria pitjor opinió), això de la reutilizació consisteix en que els llibres els compra i són propietat de l’escola (que pot demanar la subvenció comentada) i les famílies paguen una quota anual (que serveix per a reposar els llibres que es fan mal bé i per a substituir-los quan es canvien), i a canvi poden usar aquests llibres socialitzats, tornant-los en bon estat (o així hauria de ser) a final de curs, per tal que al curs següent un altre alumne/a els utilitzi. La decisió de participar al projecte la pren el Consell Escolar, però sense la iniciativa de l’escola (que és qui formalment es compromet a dur a terme el programa i demana la subvenció) i la partipació activa de l’AMPA (o AFA, o com se li vulgui dir), i dels pares en general que organitzats per l’AMPA col·laboren (no tants com fora convenient, segurament, però sí alguns d’ells) en la feixuga feina de revisar els llibres, fitxar-los, folrar-los, distribuir-los en lots, etc. no seria possible.
Reitero, sense ells, sense l’escola, sense el Consell Escolar i sense els pares, a través de l’AMPA, això no es podria fer, i em dol, i m’indigna, com a pare, com a membre del Consell Escolar de l’escola dels meus fills i com a soci de l’AMPA, que algú tingui la gosadia de retreure’ls, de retreure’ns que no fem una cosa que, a la pràtica, si fem: reutilitzar els llibres de text. I a sobre ho fem d’una manera que estalvia feina a les famílies, que no s’han d’encarregar de buscar a qui comprar els llibres, de comprovar-ne l’estat o de comprar els llibres que manquin (perquè els llibres, comprats de segona mà o socialitzats, no tenen una vida ilimitada), ja que això ho fan, desinteressadament, l’AMPA i els pares i mares que voluntàriament hi col·laboren. Precísament ho estan fets aquest dies, passant calor mentre preparen els llibres per al setembre. I no es mereixen això.
Segur que això no es fa a totes les escoles, però també és responsabilitat de les famílies, a través de les AMPES, impulsar el procés, que com s’ha dit compta amb l’ajut de l’Administració. Igual que és obligació dels que tenen una tribuna pública des d’on expressar opinions, vetllar per tal que que aquestes opinions es basin amb fets reals, sense manipulacions demagògiques ni insinuacions malintencionades. O, com a mínim, informar-se.
Escoltar per aprendre
27 mar
Escric això des del primer plenari de la Conferència Oberta de Causa Comuna. Com diu al seu bloc, es tracta de fer servir el mètode de la intel·ligència col·lectiva per tal de contribuir a l’elaboració col·lectiva de noves alternatives, idees i propostes per Catalunya. I com ha dit el President Montilla, hem vingut aquí a escoltar, a escoltar sobre tot a gent aliena al partit, però amb coneixement dels temes de debat, per tal de saber què en pensen i què creuen que necessita la Catalunya del futur.
Els sis debats tracten de temes prou engrescadors: Què esperem de la educació avui, Els joves: motors de la participació, Bones pràctiques i innovació social, El catalanisme del segle XXI, Després de la crisi: reptes i oportunitats i Ciutadania, diversitat i cohesió: la Catalunya gresol. Tots molt interessants, i relatius a temes d’indubtable interès en el moment actual.
La llàstima és que com són debats simultanis, només pots ser-hi a un, el que implica no poder seguir els altres cinc 
. I posats a triar, he triat el primer: Què esperem de la educació avui. M’interessa l’educació, sóc membre del Consell Escolar de l’escola de la meva filla (i a partir del curs vinent també del meu fill). Per cert, l’únic pare (la resta són mares). Però no només m’interessa l’educació perquè tinc fills en edat escolar. Crec que l’educació és l’arma més potent que tenim per a aconseguir una societat més justa. L’educació trenca les barreres socials i crea ciutadans i ciutadanes amb igualtat d’oportunitats, i és per això que considero fonamental que tothom, independentment del seu origen, pugui accedir a una educació de qualitat.
He tingut l’ocasió de sentir diverses veus, veus majoritàriament de persones alienes al partit, perquè a això hem vingut, per molts que alguns des del desconeixement (i temo que també des del sectarisme) vulguin fer broma. I el que he sentit m’ha agradat, perquè comparteixo moltes de les idees que s’han expressat des d’àmbits molt diversos. No les repetiré ara totes, una bona part les he tuitejat, però sí vull recuperar algunes (la transcripció no és sempre literal, però crec que el contingut és correcte):
- Ricard Aymerich (Mestre i psicòleg. President de la Federació de Moviments de Renovació Pedagògica de Catalunya): “Cal reconèixer el paper fonamental de l’escola en l’acollida de tot tipus d’alumnat”
- Ramon Burgués (Regidor d’Educació de l’Ajuntament de Sabadell): “El coneixement és la base tant del progrés social com de l’individual”
- Efrén Carbonell (President de la Coordinadora de tallers per persones amb discapacitat psíquica. Director del centre d’educació especial Asspassim): “El sistema ha de ser capaç de donar una resposta humana i de qualitat a tothom”
- Pere Darder (Doctor en Ciències de l’Educació. President del Consell Escolar de Catalunya): “L’escola ha de potenciar la identitat personal. Ha d’educar persones, no masses. “
- Pere Darder: “Cal educar en el compromís responsable. Es parla molt de culpa, i poc de responsabilitat”
- Pere Darder:”Cal educar totes les dimensions de la persona, integrant aspectes diferents. Hem de fer, pensar i sentir”
- Pere Darder: “La vida és complexa, i cal fer-hi front, no simplificar. L’escola no es limita a ensenyar, també educa. “
- Miquel Angel Essomba (Pedagog. Director del Centre UNESCO de Catalunya-UNESCOCAT): “L’educació és un element important per la cohesió social. “
- Miquel Angel Essomba: “El país ha de ser capaç de donar feines adequades a la qualificació de les persones. “
- Xavier Melgarejo (Psicòleg. Director de l’Escola Claret): “Cal encaixar família, sistema escolar i entorn socio-cultural, que han de treballar coordinadament. “
- Xavier Melgarejo: “Responsabilitat, esforç i disciplina són valors que han d’estar al cor del sistema educatiu.”
- Joaquim Prats (Doctor en Història Moderna. President de l’Agència de Qualitat Universitària de Catalunya, AQU Catalunya): “El sistema ha d’ajudar molt més qui més ho necessita. No ha de ser igualitari.”
- Joaquim Prats: “Hem guanyat el repte de la quantitat. Manca ara el de la qualitat.”
- Dolors Rius (Secretaria general del Departament d”Educació de la Generalitat de Catalunya): “S’ha de reconèixer i incentivar el paper fonamental de lideratge dels equips directius.”
- Dolors Rius: “Cal acabar amb la falsa dicotomia ensenyament púlic vs. ensenyament privat. El sistema és únic.”
Després, han tingut lloc vuit microdebats sobre temes relatius a l’educació (on no he participat) i ara, després del dinar, estem al plenari on s’exposen conclusions de tots els debats.
Però, llevat que a la cloenda algú deixi anar alguna de grossa, em temo que, lamentablement, els mitjans de comunicació dedicaran poc espai a aquest acte. Després, aixo sí, diran que els partits polítics van a la seva, que no connecten amb els ciutadans, i uns altres tòpics del mateix estil.
Us deixo amb el vídeo d’una part de la intervenció del President Montilla aquest matí:
Desmontando tópicos sobre el nivel educativo español
22 sep
A través del blog de Nacho Escolar, me he enterado de la existencia de un estudio titulado LAS DIFERENCIAS ENTRE PAÍSES Y REGIONES EN LAS PRUEBAS PISA efectuado por Julio Carabaña, Catedrático de Sociología de la Facultad de Educación-CFP de la Universidad Complutense de Madrid.
Como el propio informe indica, PISA (Programme for International Student Assessment) es un programa desarrollado para evaluar los sistemas escolares de los países miembros de la OCDE. Creo que pocas personas habrá que no hayan al menos oído hablar de él, e incluso de los datos que contiene, aunque la interpretación de los mismos no siempre (o casi nunca, mejor dicho) ha sido todo lo correcta que debería. Lamentablemente, cuando una estadística o un informe de este tipo son publicados, parece que lo primero que se busca es cómo poder utilizarlo a guisa de arma arrojadiza contra alguien, más que intentar analizar los datos, comprenderlos y sacar las conclusiones correspondientes.
Así el informe sirve para que la oposición critique al gobierno, para que el gobierno critique a los gobiernos anteriores, para que la administración educativa critique a los docentes, para que los docentes critiquen a la administración educativa y a los padres y madres, y para que éstos a su vez critiquen a todos los demás, pero para poco más. Todo ello con la colaboración imprescindible de los medios de comunicación, que cada vez en mayor número caen en la tentación del amarillismo y del titular escandaloso y exagerado a la busca de ese, parece, cada vez más escaso lector, oyente o televidente (y de los anunciantes que vienen con ellos).
Es triste ver que en este tema (como en tantos otros por otro lado) para muchos lo importante es buscar un culpable a quien cargarle el muerto, como si así los demás miembros de la comunidad quedaran libres de culpa, cuando la realidad nos dice que lo normal es que todas las situaciones sean resultado de la concurrencia de muchos factores, estando siempre la culpa, o la responsabilidad por utilizar un término que me gusta más, bastante repartida, sin que ninguno de los implicados en el tema pueda ser considerado del todo inocente. Eso sin olvidar que, a veces, no hay culpables en un sentido estricto del término.
Confesaré que por motivos de tiempo aun no he leído el informe entero (tiene cien páginas, con muchos cuadros estadísticos), pero sí sus conclusiones fundamentales. Una, que contra lo que se nos ha vendido a diestro y siniestro, los resultados de los alumnos españoles se encuentran muy cerca de la media OCDE (o sea, que no somos el primero de la clase, pero tampoco estamos en el pelotón de los torpes)(pág. 91). Otra, cito textualmente, “que las diferencias entre los países no se deben a las características de sus escuelas, ni a nivel de sistema ni a nivel de centro” (pág. 92). ¿A qué se deben, pues? La respuesta es complicada, pero una posible explicación que resulta del informe podría ser el nivel de estudios de los padres (pág. 31), destacando que dónde hay más diferencia es entre padres sin estudios y padres con estudios primarios y medios inferiores, siendo menor la influencia de los estudios medios superiores o universitarios de los padres.
Remarco este punto porque leo hoy mismo en El País una noticia con el siguiente titular: El saber ‘se hereda’: la educación de los padres es factor determinante en el éxito escolar. El artículo se refiere a un informe de Caixa de Catalunya titulado Informe de la inclusión social en España 2009, entre cuyas conclusiones se encuentra la influencia del nivel educativo de los padres en los logros educativos de los hijos. Si bien este informe da más importancia al hecho de que los padres tengan estudios universitarios que el anteriormente comentado del profesor Carabaña, no podemos ignorar las grandes similitudes entre ambos, y el corolario que de ellos se desprende: “la necesidad de desarrollar políticas públicas de apoyo para los más desfavorecidos, que necesitan ese complemento en el acompañamiento de la educación”. Pues en ello estamos, si nos dejan.
Qüestió de prioritats
5 feb
És una mica decebedor llegir i sentir com les reaccions dels pares i mares (individualment, no les seves associacions) a la proposta de modificació del calendari escolar efectuada pel Departament d’Educació, s’efectuen en molts casos tenint únicament present la seva repercusió sobre l’organització familiar, i no si la mesura és o no beneficiosa per la formació dels nostres infants.
Aquesta consideració de l’escola únicament o principalment com un aparcament dels infants, que comporta una manca d’implicació de molts pares i mares en la seva educació, i que acostuma a anar aparellada amb un desinterés per tot el que no sigui durant quan de temps ens poden guardar l’infant, com acredita la baixa participació dels progenitors en AMPES i Consells Escolars, és una de les explicacions (òbviament no l’única) dels molts problemes que arrossega el nostre sistema escolar, tot i que sempre és més fàcil donar la culpa als altres, siguin els professors, sigui l’administració.
No voldria relativitzar ni treure importància a la qüestió de ‘organització familiar, ja que sé que per a moltes famílies on tots dos progenitors (o l’únic progenitor en el cas de famílies monoparentals) treballen fora de casa, és un problema important trobar qui es faci càrrec dels infants quan tenen vacances i els progenitors no en tenen, o quan la jornada escolar ja ha acabat i la laboral encara no.
Però crec que la solució a aquest tema no pot passar tan sols per la trobada d’espais on aparcar de la canalla, ans per una racionalització dels usos del temps que permeti compatibilitzar la vida laboral y la vida familiar millor del que ho permeten els irracionals horaris laborals actuals. Crec que la reivindicació dels pares i mares que treballen fora de casa hauria d’anar més per aquest camí, i considerar l’escola com el que és o hauria de ser, el lloc on els nostres infants, els homes i les dones del demà, es formen, i amb qui per tant els progenitors hem de treballar de bracet per tal d’aconseguir aquest objectiu.
Per tant, cal valorar les mesures que es prenen en relació amb l’escola, abans pel seu impacte sobre l’educació dels nostres infants que per la seva influència sobre altres aspectes que, tot i ser importants, han de quedar en un segon terme, si de veritat ens importa que l’escola compleixi la seva funció formadora.
