La xocolata del lloro

En un país com el nostre on els polítics són les víctimes preferides de les crítiques de tothom (inclús d’aquells que no mouen un dit si no és en el seu propi benefici), era d’esperar que una mesura com la reducció d’un 30% del nombre de regidors tingués una acollida d’allò més favorable. No cal dir que en un tema com el nombre de regidors que ha de tenir un Ajuntament, com en tantes altres coses, qualsevol xifra tindria un punt d’arbitrarietat. L’art. 179 de la LOREG estableix l’escala que s’aplica a Espanya, que a un municipi com per exemple Sant Quirze del Vallès l’assigna la xifra de disset regidors (que serien 21 si es superés la barrera dels 20.000 habitants, que ja es troba molt propera).

És disset el nombre ideal? Seria millor un nombre superior? O un nombre inferior, com per exemple els dotze (o tretze, si el nombre ha de ser senar i arrodonim a l’alça) que resultarien de rebaixar un 30% el nombre actual? No ho sé, tot és discutible. Però el que sí que sé és que si amb aquesta mesura hom pensa que s’aconseguirà un estalvi substancial en la despesa que generen els regidors (un estalvi proper al 30%, per exemple), lamento dir-li que s’equivoca. Dels disset regidors de l’Ajuntament de Sant Quirze, només dos tenen dedicació exclusiva, i per tant podem dir que cobren un sou del que viuen (i, per si a algú l’interessa, cap d’ells és del PSC, malgrat el PSC forma part de l’equip de govern), la resta cobren una compensació (o dieta, o digueu-li com volgueu) per les reunions a que assisteixen. Per això podem dir que el suposat estalvi seria la xocolata del lloro.

En canvi, el que segur que s’aconsegueix és disminuir la pluralitat. No tinc jo tan clar que fomenti el bipartidisme, com alguns opinen. això dependrà de cada cas. Però que disminueix la pluralitat, i que pot provocar que algunes veus quedin fora dels consistoris, és evident. I malgrat això, molts dels que demanen més democràcia ho aplaudeixen … En fi, ja sabem que som un país estrany, ple de contradiccions, i aquest és un exemple més. I si a això li afegim el traspàs de poder que es pretén fer des dels municipis cap a les Diputacions, el tema és encara pitjor. La crisi serveix d’excusa per tot.

Davant tot això, nosaltres només podem dir que continuarem treballant per als nostres ciutadans, a més o menys regidors, però amb les mateixes ganes.

Acabo amb una anècdota: Si a les darreres eleccions municipals els regidors a designar a Sant Quirze haguessin estat tretze i no disset, tots els partits, menys el PSC, tindrien un regidor menys dels que ara tenen, el que hagués enfortit la nostra posició i, per exemple, faria que un pacte PSC-CiU fos majoritari. Des d’un punt de vista partidista, no hauria estat un mal negoci.

Facebooktwittergoogle_plusredditpinterestlinkedinmail

Reacciona

He acabat de llegir Reacciona, que com ja deveu saber és una obra diguem-ne coral (de diversos autors), coordinada per Rosa María Artal (que també hi escriu) que ens convida, com diu el seu títol, a reaccionar davant la crisi econòmica, política i social. I he de dir que m’ha agradat.

Sense compartir necessàriament totes i cadascuna de les afirmacions que a l’obra es realitzen, sí comparteixo íntegrament el seu esperit: estem contemplant com, de mica en mica i qualsevol excusa, es van erosionant els drets socials i econòmics de la major part de la ciutadania (allà on, amb sang, suor i llàgrimes, s’havien aconseguit, que tot plegat és una petita part del món), com els rics són cada cop més rics i els pobres cada cop més pobres, com el poder polític cada cop està més supeditat als poders que s’acostumaven a dir fàctics, però que avui dia crec que es poden anomenar senzillament econòmics, perquè al cap i a la fi aquí va tot a petar, als calers, sense que tots plegats fem gaire cosa per evitar-ho.

Del llibre, interessant en el seu conjunt, en podríem destacar molts paràgrafs, però jo en vull remarcar un parell:

… siempre existirán categorías de personas: unos, los que sobreviven; otros, los que viven del esfuerzo de los demás; otros, los que se esfuerzan, y por último aquellos que simplemente son espectadores. Con ser malos los que se aprovechan de los demás, estos últimos (los espectadores) son los más perversos porque para ellos todo acontece como en una película. Pagan su entrada y ello les da derecho a un sitio preferente para disfrutar del espectáculo y criticarlo, pero sin participar en él; cuando termina la representación, se marchan a su casa en su cómodo vehículo y continúan viviendo en el magma amorfo y vacío de una prosperidad diseñada por hábiles manos que todo lo mueven, que todo lo saben y que todo lo controlan.

Una de las mejores herramientas para desarmar a la ciudadanía es fomentar el desprecio a la política y a la democracia: es mejor que los ciudadanos no participen, no pregunten, no controlen. Y esta herramienta se maneja de varias maneras.

El primer paràgraf és de Baltasar Garzón, a qui crec que no cal presentar. No estic gens d’acord amb algunes de les coses que ha fet, però sí amb moltes altres, i crec que el paràgraf reproduït retrata fidelment un tipus de gent, que es queixa, que critica, però que no participa, una mica com si estés per sobre del bé i del mal, vol que les coses es facin com ell vol, però que les faci un altre.

La segona frase és de Lourdes Lucía, jurista, editora i co-fundadora d’ATTAC España, i diu, a contrario sensu, una gran veritat: la política és l’arma, la força, dels que no tenen la força dels diners. Si aquests es desentenen de la política, no voten, tindrem un poder polític cada cop més feble, i per tant cada cop més sotmès al poder econòmic.

Per tant, crec que si volem canviar les coses, cal deixar de ser espectadors, cal acompanyar la queixa d’una alternativa, d’una acció positiva que contribueixi a millorar les coses. I, tal com jo ho veig, la nostra reaccció passa, necessàriament, per la política, per la particpació i pel compromís i la lluita per les nostres idees. Amb indignar-se no n’hi ha prou, cal comprometre’s, com diu Sthéphane Hessel. I sí, el compromís comporta feina, i sovint decepcions,  i contradiccions, però és l’única sortida. S’acostuma a dir que, amb o sense nosaltres, la política es farà igual, i si no participem es farà sense nosaltres, i en aquests moments s’està fent sense molta, molta gent. I així ens va.

Es tiempo de democracia genuina. Tiempo de movilizarse, de ser actores y no sólo espectadores impasibles, progresivamente uniformizados, gregarizados, obedientes (Sthépane Hessel, al pròleg de Reacciona).

Facebooktwittergoogle_plusredditpinterestlinkedinmail

Democràcia real

Resulta que avui una gent amb més bones intencions que idea de com portar-les a la pràctica, en la meva modesta opinió, convoquen unes manis per tal d’exigir …

… a toda la clase política que legisle en contra de la usura bancaria y a favor de los ciudadanos

I dic jo, que puc compartir perfectament les dues exigències: no seria més pràctic votar a qui porti en el seu programa això que s’exigeix? I si no ho fa ningú, no podrien crear un partit (o una associació d’electors, si és que el terme partit polític els produeix urticària) que ho portès? Desenganyem-nos, si no és possible fer-ho, senyal que no hi ha gaire gent a qui l’importi, així que si és important, ha de ser possible fer-ho (perquè mira que hi ha frikies que es presenten a les eleccions).

Perquè manifestar-se, sigui a Facebook, a Twitter o al carrer, està molt bé, i és molt cool i molt progre (ep, que jo em vaig manifestar ahir, ni estic en contra ni ho critico), però si, a més a més, en el moment de la veritat, quan s’ha de votar, tota aquesta gent tant concienciada i progre es queda a casa perquè tots els polítics són el mateix o qualsevol altra excusa estereotipada a l’ús, resulta que guanyen aquells que tenen uns votants no s’hi queden mai, a casa, que sempre van a votar, passi el que passi, facin el que facin.

I aleshores, quan hagin guanyat, aneu a demanar-los que facin el que vosaltres, que us heu quedat a casa, volgueu, i si no ho fan, digueu que no hi ha democràcia real, culpeu al sistema, o als gnoms de Zurich … però us esteu enganyant.

Només cal una cosa, per tal que la democràcia sigui real, i és utilitzar-la. Si no ho fem, no tenim dret a queixar-nos.

Postdata:

M'agradaria que algú m'expliqués amb detall això de la classe política: que és, com s'hi entra, com se surt (si és que se surt), que la diferencia de la gent de bé aquesta que mola, si jo soc classe política o encara tinc salvació ... no sé, estic bastant fins la boina de llegir segons què.
Facebooktwittergoogle_plusredditpinterestlinkedinmail

23-F, tan cerca y tan lejos

Hoy se cumplen veintinueve años de aquel día en el que un grupo de guardias civiles irrumpieron en el Congreso de los Diputados, en lo que pretendía ser el primer movimiento de un golpe de estado en toda regla. Ya sé que no es un aniversario redondo, que es cuando estos recordatorios suelen hacerse, pero me apetece escribir sobre ello.

La primera noticia de la irrupción de los guardias en el hemiciclo la tuve a través de la radio del encargado de los futbolines de la calle Calvet (cerca de la plaza Francesc Macià, que entonces muchos seguían llamando Calvo Sotelo), en los que pasé muchas horas de mi juventud (siempre lo digo, yo era un chico de barrio). Tras los primeros momentos de confusión, en los que no se sabía qué había pasado exactamente, recuerdo haber estado por la noche viendo la televisión hasta la aparición del Rey Juan Carlos. Y al día siguiente, los pocos que nos decidimos a ir (yo entonces tenía 19 años y estaba en mi primer año de universidad, estudiando Matemáticas, aunque duré poco), nos reunimos en una sala (no sé si era un aula o una sala de estudios o qué) en el edificio histórico de Plaça Universitat, por cuya megafonía seguimos las últimas novedades gracias a la emisión de una cadena de radio, hasta confirmar la finalización del episodio.

Muchos no lo vivisteis, yo sí, y lo recuerdo como algo lejano y cercano a la vez, según piense que ya hace 29 años, o que sólo hace 29 años. Pero en todo caso lo recuerdo como algo real, muy real: nuestra incipiente y frágil democracia, cuya Constitución no tenía ni tres años, estuvo a punto de acabar porque los de siempre, los que creían (y creen, me temo) tener un derecho divino a mandar, decidieron que así debía ser, en la más rancia tradición de los muchos pronunciamientos militares que jalonan nuestra historia. Que no lo consiguieran no quiere decir que la amenaza no fuera muy real (que se lo digan, si no, a todos aquéllos que en un ejercicio de responsabilidad y prudencia se encargaron de ocultar, de las más variadas maneras, los archivos de los militantes de su partido, conozco más de un caso, aunque yo entonces no militaba). No le quitemos importancia.

Hoy seguramente suena a batallita, pero el recuerdo de estos hechos debería servir para no perder de vista las condiciones en las que se hizo la transición, sin las que no se podría explicar cómo y por qué hemos llegado a dónde ahora estamos, y lo difícil que fue aquello para los que tuvieron la responsabilidad de llevarlo a cabo. Es muy fácil desde nuestra cómoda democracia, ya consolidada (con todos los defectos que querais, pero democracia al fin y al cabo) criticar el trabajo de quienes, desde la izquierda (con la ayuda, ciertamente indispensable, de elementos del régimen) fueron capaces de conseguir algo que, aunque ahora pueda parecerlo, no fue nada fácil. Podemos, desde una fácil y estética radicalidad, menospreciar su esfuerzo, pero no se lo merecen, porque en aquellas condiciones era complicado conseguir lo que consiguieron, y casi imposible conseguir algo mejor.Vaya por tanto para todos ellos (y ellas) mi reconocimiento.

Pero este reconocimiento en lo personal no puede servir como excusa para negarse a revisar lo que entonces se hizo. Antes al contrario, precísamente porque la situación actual es muy diferente a la de entonces, y porque afortunadamente muchos de aquellos condicionantes han desaparecido, es el momento de volver la vista atrás y recuperar aquellos temas que entonces voluntariamente se obviaron para no perjudicar el objetivo principal. Y desde esta perspectiva, y con respeto a la democracia, no hay nada intocable, nos lo podemos plantear todo, desde la forma del Estado (yo me sigo considerando republicano, y me consideraré siempre) a su relación con la Iglesia Católica, por ejemplo.

Y, sobre todo, es preciso recuperar nuestra memoria histórica. Le pese a quien le pese, en la guerra y durante la dictadura se produjeron crímenes que, sin bien ya no podrán ser castigados (porque sus responsables, en su gran mayoría, están muertos) sí merecen al menos ser recordados. No me mueven motivaciones personales, aunque mi abuelo materno fue fusilado, tras un consejo de guerra desarrollado en una plaza de toros (no recuerdo ahora si en Pozoblanco o en Peñarroya), en el verano de 1939, dejando una viuda y nueve huérfanos, pero creo que es de justicia y la memoria de las víctimas, de estas víctimas tanto tiempo olvidadas, lo merece.

Facebooktwittergoogle_plusredditpinterestlinkedinmail