Blog personal i polític de Manuel Cáceres
Entrades etiquetades amb Crisi
Funcionaris
14 may
Els funcionaris estan aquest dies en el centre de l’actualitat política després que el passat dimecres José Luis Rodríguez Zapatero anunciés una retallada equivalent a una mitjana (més per uns, menys per uns altres) del 5% del seu sou. Hem pogut llegir i sentir moltes coses, i vull dir-hi la meva.
De funcionaris, com de totes les coses, hi ha de tot. Pel tema que ens interessa ara, podem dir que hi ha de bons i de dolents, de treballadors i de no treballadors, com en tots els col·lectius i com en totes les professions. Igual que jo sempre protesto quan sento dir que tots els polítics són iguals, fora injust acceptar que tots els funcionaris són iguals (de fet, no n’hi ha dues d’iguals, de persones). És cert que, des que jo tinc us de raó, he sentit parlar dels funcionaris per part d’algunes persones com el paradigma del gandul, del que vol treballar poc (ja sabeu que hi ha inombrables acudits sobre el tema, no en reproduiré ara cap). Ignoro quin és l’origen d’aquesta màcula en el seu bon nom, però és de suposar que de ben segur té l’origen en el comportament incorrecte d’alguns d’ells (jo, que per motius de feina els he tractat podria explicar més d’una història), acompanyat d’un nivell d’exigència més alt per part del ciutadania, per allò que són servidors públics (i en això s’assemblen als polítics). El cas és que, per la causa que sigui, els funcionaris són aquí una mica com els advocats als Estats Units, una mena de bocs expiatoris.
Però és injust, i no hi estic d’acord. Hi ha funcionaris amb una gran vocació de servei que, precísament perquè treballen pel bé comú i no per una empresa privada, s’entreguen completament al seu treball, i donen de sí més del que seria exigible. En conec personalment casos, en diferents àmbits, per exemple en el de l’educació. Obviament, no tots els funcionaris són vocacionals, també hi ha qui només busca una feina fixa per no haver-se de preocupar del futur, però inclús entre aquests, la gran majoria fa la seva feina, que és del que es tracta. I també, està clar, hi ha una minoria que intenta escaquejar-se sempre que pot, i que pot ser per les característiques de l’Administració pública ho té més fàcil. Igual que acostuma a ser més fàcil fer-ho en una empresa gran que en una de petita (el que no vol dir que no hi hagi qui ho intenti, perquè si comencéssim a parlar dels treballadors-no funcionaris, tampoc no acabaríem).
El que sí que potser un dia ens hauríem de plantejar és si tots els càrrecs que avui dia ocupen funcionaris, han de ser ocupats per funcionaris (compte, a l’Administració hi ha personal laboral, i a més moltes administracions creen societats privades per a desenvolupar activitats concretes, i els seus treballadors no són funcionaris). L’especial estatut jurídic del funcionari (subjecte al Dret Administratiu i no al Dret Laboral), i una de les seves notes més característiques, la inamobilitat, neix com una garantia, per a evitar que qui guanyés unes eleccions fes fora als que hi havia per posar-hi els seus (el que s’anomenava spoil system), evitant que els funcionaris fossin d’un o un altre partit, sinó neutrals (tot el neutral que pot ser una persona, és clar), i accedissin al càrrec per mèrits en termes d’igualtat.
Però ha passat molt de temps, i coses com les que intentava evitar l’estatut funcionarial ja no serien possibles avui dia (el que no vol dir que visquem en el món feliç, que d’oposicions fetes a mida d’interins posats a dit que per aquest sol fet tenen tants mèrits que ningú els pot superar, en podríem parlar molt). I per això és lògic plantejar-se si certs llocs, sobre tot els de menys qualificació, però no només aquests, han de ser necessàriament ocupats per funcionaris. És un debat que no hauríem de defugir, perquè és cert que de vegades (depenent de les persones) l’estatut funcionarial es propens a abusos. Ho il·lustro amb una història (no és un acudit, m’ho van explicar com a cert):
Un dia em van explicar que per portar un sobre des de la seu de la Diputació de Barcelona (Can Serra, a la Rambla de Catalunya) a la Escola Industrial (carrer Comte d’Urgell), havien d’anar dues persones, un xofer i un ordenança. Perquè? Vaig preguntar, ja que ho trobava absurd. La resposta va ser: perquè dins les atribucions del xofer està conduir, però no portar sobres, i entre les de l’ordenança està portar sobres o paquets, però no conduir.
Igualment ens podríem plantejar si no fora convenient introduir entre el funcionariat sistemes que incentivessin la bona feina, i desincentivessin el passotisme. Aquests mecanismes s’estan introduint ja fa temps a l’empresa privada, i la funció pública no n’hauria de quedar al marge, perquè tot plegat a tot arreu parlem de persones que responen a estímuls i motivacions similars.
El cas és que tornat a la retallada del principi, no comparteixo la opinió de que es fa com una mena de càstig als funcionaris del tipus: ja que treballan poc, no cal que cobrin tant. No, el govern retalla el sou dels funcionaris perquè pot, senzillament. No dic que no pugui jugar l’argument de que, tot plegat, tenen la feina segura, i per tant en alguna cosa havien de notar la crisi, però crec que no és l’argument principal. L’argument principal és que la llei permet fer-ho, i per tant és quelcom a l’abast del govern. Però no d’aquest govern, de tots. Si bé no es van fer retallades, puc recordar ara que els funcionaris van patir una congelació salarial en 1996, i fins 2004 van perdre poder adquisitiu. Des de 2004 fins 2008 van mantenir poder adquisitiu, i el 2009 en van guanyar per la baixada de la inflació. Per tant, la retallada actual els deixarà en una situació semblant a la dels gloriosos anys de l’Aznarato, quan sense crisi ni res que ho justifiqués van perdre poder adquisitiu, val la pena no oblidar-ho.
Però això no és un fenòmen espanyol, abans que nosaltres han rebaixat sous dels funcionaris a Irlanda (15%) i a Grècia (16%), és a dir molt més que aquí. I dilluns mateix, Oriol Amat, Catedràtic d’Economia Financera de la UPF, en una entrevista dilluns passat al 3/24 proposava com primera mesura a prendre precísament la rebaixa del sou dels funcionaris. Ja es veu que aquí Zapatero no ha sigut original, en absolut.
En definitiva, que no es tracta de castigar els funcionaris per dolents, ans d’utilitzar un recurs en mans dels governs per a reduir la despesa. És comprensible que als funcionaris no els agradi, i és comprensible que els no funcionaris no ho vegin del tot malament. En aquesta vida tot és opinable.
Diàleg telemàtic amb Miquel Quintana (II)
13 abr
Continuo en aquest post el diàleg telematic-epistolar que em mantingut els darrers dies amb el Miquel Quintana, i amb ell contesto aquest post seu, amb el ferm propòsit, que veurem si aconsegueixo, de no allargar-me tant com ahir. No és la meva intenció caure en el fisking, vull dir respondre punt per punt, però sí que, per no divagar, em referiré a alguns punts concrets del seu post (que recomano llegiu per un millor enteniment dels nostres arguments).
En el terreny de la responsabilitat dels governs, sóc plenament congruent. Crec que un govern és responsable d’uns fets o una situació concreta quan amb la seva política podia haver-los evitat o, si més no, reduïr de forma substancial els seus efectes negatius. Carregar-li al govern tota la responsabilitat dels problemes d’un país (normalment no de les coses bones, que aquestes tenen molts candidats a adjudicar-se-les), al crit de piove, porco governo, és per mi una simplificació intelectualment innaceptable. Ja tinc escrit que la responsabilitat individual dels governs (aquí i arreu) en la crisi, i la seva capacitat per a superar-la, és molt limitada, encara que es tracti de governs estatals amb plenitud de competències. Si no, algun país s’hauria salvat de la crisi gràcies a la bona gestió del seu govern, o hauria trobat una sortida ràpida i contundent. I no ha estat així. Per això, crec que ni el govern tripartit, ni evidentment els governs anteriors de CiU, són responsables de la crisi i dels seus efectes sobre l’ocupació. Segur que uns i altres podrien haver fet les coses millor, ja que tota activitat humana és perfectible, i d’aquestes polítiques més micro podríem parlar-hi molt, però la crisi, l’atur o el dèficit (tots dos conseqüències directes de la crisi) serien semblants.
En canvi, crec que sí podem demanar responsabilitat als governs, al d’ara i als d’abans, de les coses on tenen competència plena (encara que un un món interrelacionat res és del tot ple): educació, salut, benestar social, infraestructures (en la part competencial que pertoca), i és en aquestes matèries on jo critico les polítiques de CiU durant els seus mandats, demorant infraestructures que eren indispensables per no tenir desgast electoral, que ens han portat on som ara. I crec que ells mateixos em donen la raó quan diuen que tot està tan malament. Ja ho vaig dir ahir,el tripartit no ha destruit res, el que no hi és, és perquè no s’ha fet, i CiU va tenir 23 anys per a fer-ho mentre que el tripartit només n’ha tingut 7. No ho faré ara, però més enllà d’opinions, podem comparar xifres en qualsevol terreny.
Pel que fa a l’actualitat, com jo deia ahir veiem les coses diferents. Tu parles de les propostes de CiU no escoltades pel govern, jo et podria parlar de les poques ganes de col·laborar que ha tingut CiU amb el govern de Catalunya (no tant amb el d’Espanya). Maneres de veure-ho.
Crec que no t’has mirat bé la web del PSC. No diu Web del PSC-PSOE, com afirmes. Altra cosa és que el nostre nom ha estat, des de sempre (vull dir 1978) Partits dels Socialistes de Catalunya (PSC-PSOE), i així surt al peu de la web. Ja deus saber que el nostre partit va sorgir de la unió de tres forces socialistes: el Partit Socialista de Catalunya-Congrés, el Partit Socialista de Catalunya-Reagrupament i la Federació Catalana del PSOE, per això va adoptar el nom en plural (socialistes) i va mantenir les sigles (PSC i PSOE) dels tres partits que els van fundar. Som partits diferents, tant jurídicament (amb estatuts i estructura orgànica pròpia) com de facto, ningú ens dona ordres (de veritat creus que per Zapatero és més senzill tenir a Catalunya a Montilla de President que a en Mas?). Tenim un protocol amb el PSOE que regula les nostres relacions (que alguns des del PSOE s’havien volgut carregar més d’una vegada), perquè voluntàriament volem participar en un projecte comú per Espanya, amb tot el que això implica (de vegades coses bones, de vegades no tant). I això no ha impedit que el PSC, des del govern, hagi defensat fermament els interessos de Catalunya en temes com el finançament, enfrontant-se al govern espanyol del PSOE (només has de llegir els diaris de Madrid i ho podràs comprovar).
No hauria de ser tan difícil entendre la nostra relació, si ho volguessiu fer. Per tal de posar-vos-ho fàcil, segueix un exemple que us hauria de ser proper. Com que CDC i UDC porten 30 anys presentant-se plegats a les eleccions, i voten sempre el mateix, seguint la teva lògica només tenim aquestes opcions:
- CDC i UDC són el mateix partit.
- CDC està subordinada a UDC.
- UDC està subordinada a CDC.
Ja em diràs tu quina de les 3 és la bona. També podríem preguntar-nos qui dels dos és el germà gran i el petit? o qui dels dos passa la consigna i que es limita a obeïr-la? Però no ho faré, perquè no tinc necessitat de fer-ho, perquè entenc perfectament que quan diversos persones o diversos partits s’apleguen, les decisions col·lectives que s’adopten sovint no agraden del tot o cap dels membres, perquè no són exactament les que ells haurien adoptat en solitari. Però això és la política, i la vida. Pacte, pacte i pacte. Ara, si vosaltres voleu anar repetint que som el mateix partit, o que estem subordinats, ja ho podeu anar fent, no per això serà veritat, tot i que tingueu un públic receptiu a aquestes afirmacions.
No et contestaré el tema dels ports perquè ara mateix no tinc informació. Fora bona idea que als posts facilitessis enllaços a les teves fonts, més que res perquè igual ho has vist a la web de CiU i allà es publiquen coses que després altres organismes han de desmentir. En tot cas dius que dius parles d’un projecte. Ja veurem que queda de tot això finalment. De tota manera, jo no seré qui digui que al Congrés dels Diputats el PSOE no hagi votat mai amb el PP … i també amb CiU i amb els altres grups, o CiU amb el PP. Segurament també al Parlament de Catalunya el PSC ha coincidit amb el PP i/o amb CiU en alguna votació, o CiU amb el PP, i el mateix es pot dir de l’Ajuntament de Barcelona (on encara que només surtin a la llum les discrepàncies, hi ha moltes votacions on CiU i PSC coincideixen. Potser posant l’accent en la discrepància donem una idea equivocada del que de veritat passa.
No renego del tripartit. Li devíem al nostre electorat. No pots presentar-te a unes eleccions dient que portaràs un canvi després de 23 anys de govern del centre-dreta i quan pots fer aquest canvi possible no intentar una majoria alternativa. Els compromisos electorals s’han de complir. Erem conscients de les dificultats que un govern de coalició (de coalició de veritat, no com la vostra que és casi un matrimoni canònic, i tot i així teniu les vostre baralles conjugals), però vàrem tirar endavant el tripartit perquè teníem un programa comú que portar endavant en benefici de Catalunya. I aquest programa s’ha portat endavant en gran mesura i ha beneficiat el país (que no el PSC), per molt que el soroll mediàtic de certs assumptes, de vegades culpa dels propis partits del govern, de vegades causat per factors externs, hagi provocat que no s’hagi percebut per ciutadania en tota la seva extensió. No es tracta d’anar en contra de CiU, es tracta de donar-li un millor govern a Catalunya. I tant de bo aquest govern hagués estat només del PSC (suposo que els socis pensaran a la recíproca, lògicament), perquè hauríem pogut aplicar el nostre programa en la seva integritat, i no només una part, però l’aritmètica mana.
Estic convençut que el President Pujol va fer el possible per tal que les empreses estrangeres vinguessin, igual que ara es fa perquè no marxin. Però no es pot comparar la situació de Catalunya els anys 80 i ara. Vivint (en general) millor, la gent cobra més, i ja no som tan atractius com altres llocs (recorda que fins el 1989 encara existia la URSS, i ara hi ha un munt de països encantats de rebre multinacionals amb sous baixos). Et recordo que el capital no té pàtria.
M’encanta quan pintes aquesta Catalunya tenebrosa on tot està fatal i no hi ha diners per res. Però no és la real. La crisi ha obligat a retallar algunes coses, no ho nego, però estem a un nivell molt superior al que ens veu deixar. No hi ha cap infant sense escolaritzar, i el nombre de places en tots els nivells educatius ha crescut exponencialment en relació amb el que hi havia el 2003 (d’això et podria aportar alguna dada). Fa poc, malgrat la crisi, s’ha inaugurat un gran hospital al Baix Llobregat. L’Estatut (que s’ha desenvolupat legislativament al 75%, no vol dir que s’hagi implantat) ha proporcionat una gran millora en el finançament (molt millor que qualsevol pactat per CiU), però els efectes de les polítiques necessiten un temps per ser visibles, i a més ens ha agafat la crisi, que suposa més necessitats i menys recursos. I a rodalies dona-li uns mesos i veuràs, no es canvien les inèrcies de dècades en tres dies (a banda de que, si més no, ho intentem, CiU podia haver-ho fet ja amb l’anterior estatut i no va voler).
L’aigua és un problema de ja fa molts anys. Un problema que, com d’altres, CiU no va afrontar. Les dessaladores són una solució que a més permet adequar l’oferta a la demanda. Ja vaig escriure ahir que també tenen inconvenients. Com tot a la vida. Es tracta de buscar la millor solució, perquè la perfecta sovint no existeix. Un govern ha de governar, i de vegades s’equivocarà, però ha de buscar solucions per als problemes. Això és una de les coses que li retrec a CiU, tants anys de qui dia passa any empeny no sigui que se’ns molestin i ens deixin de votar (d’altra banda, és exactament el que està fent en Xavier Trias a Barcelona). Però així no es va enlloc.
La meva opinió sobre la pujada de l’IVA la trobaràs aquí. Breument et diré que és una forma d’augmentar els ingressos per a reduïr el dèficit (no l’única, certament, però tampoc he vist alternatives millors, i amb l’IVA tenim marge en comparació amb el nostre entorn) amb una repercusió sobre els preus inferior a l’1%. Són pures matemàtiques. Res que ens hagi d’amoïnar quan no fa gaire hem tinguts augment de la inflació del 4%, mentre que ara és molt menor. I compte que, com ja vaig dir, si algun llest aprofita per a augmentar el seu marge de benefici i en culpa a l’IVA, no responc.
I per acabar, el PSC no està per la independència. Ni jo tampoc. I no perquè el PSOE m’ho ordeni, ans perquè no crec que fos el millor per Catalunya i per als catalans, senzillament. El que no treu que si una majoria dels catalans hi fos favorable, la independència seria inevitable, i jo seria igual de feliç, com també he escrit. I no m’importa que qui vulgui organitzi consultes, mentre no m’obliguin a participar-hi, ni em retreguin que no ho faci. És la seva estratègia (la dels organitzadors) i tenen dret a fer-ho, igual que jo a no participar.
Pel que fa a un referèndum per la independència, no crec que es donin les condicions, i per una vegada entenc que Artur Mas va estar encertat quan va dir que no es fan referèndums per perdre’ls. Si un dia es donen les condicions, com ara la constatació, per exemple via enquesta, de l’existència d’una majoria favorable, no m’importaria que es fes, sempre que es marquessin unes regles: què passa si surt que sí, què passa si surt que no … perquè el que no veuria seria passar-nos la vida fent referèndums cada dos anys fins que el resultat fos del nostre gust.
Lamento no haver estat capaç de ser més sintètic. I per acabar, manllevo la frase de l’impresentable Laporta: ¡Que no estamos tan mal!
Un plaer, Miquel. Salut!
“Arreglar” y pedir responsabilidades
2 mar
Hace algunos días se presentó la campaña Esto sólo lo arreglamos entre todos (y todas, como acertadamente dice la compañera Lourdes Muñoz) con la intención de lanzar un mensaje positivo de confianza en nuestra capacidad para mejorar nuestra situación personal y colectiva. Está iniciativa cuenta con un sitio web, un manifiesto (que encontrareis en el sitio web) un grupo en facebook, una cuenta en twitter, anuncios en los medios (al final de este post hay un vídeo) y seguramente otras vías de difusión que no conozco.
Al poco de surgir la campaña, han surgido opiniones contrarias a la misma, por el hecho de que tras ella, dicen (no tengo información, pero no lo dudo) se encuentran empresas como Telefónica, Iberia, El Corte Inglés, BBVA, Santander, La Caixa, Caja Madrid, Repsol, Cepsa y Endesa. En algunos blogs se han publicado entradas con divertidos contra-carteles, cuyo contenido comparto, al margen de alguna expresión malsonante, como en Mi Mesa Cojea, Las penas del Agente Smith o Halón Disparado. Y como también suele pasar se han creado contra-grupos en Facebook, como por ejemplo éste.
Y ahora mi valoración, que como pasa siempre que uno adopta posiciones intermedias entre el blanco núclear y el negro túnel de de tren, posiblemente no satisfaga a nadie. Pero tampoco lo intento. Creo que descalificar una campaña por quién la financie, es lo que los entendidos del tema llamarían un argumento ad hominem como una casa. Puede no compartirse la campaña en sí. Puede haber quien prefiera que, en vez de lanzar mensajes optimistas, de compartir experiencias que demuestran que no da igual lo que hagamos, que nuestra actitud personal cuenta, continuemos regodeándonos en la desgracia, lamentándonos y, sobre todo, echando la culpa a alguien (sea el gobierno, la banca, las multinacionales, una conspiración de quien sea) de todo lo que nos pase, descargándonos así nosotros de nuestra responsabilidad (que evidentemente tenemos, aunque solo sea por haberlo permitido). Pero no me parece serio descalificar la campaña por la identidad de quien la pague.
Creo que es bueno difundir y compartir experiencias positivas, fomentar la ilusión, la confianza en las propias posibilidades y el aprecio por el trabajo propio y abandonar la fatalidad de que no podemos hacer nada. No vamos a arreglar la crisis de hoy para mañana, ciertamente. No tenemos la fuerza de salir de ella por nosotros mismos, porque hay elementos sobre los que no podemos influir, pero eso no nos autoriza a instalarnos en el lamento y en el reproche y prescindir de lo demás. Nadie nunca nos regaló ni nos regalará nada, más bien hay que vigilar para que no nos lo quiten. Lo que se ha conseguido ha sdio a base de lucha y trabajo. Eso no es nuevo, y no cambiará.
¿Quiere eso decir que no hay que exigir responsabilidades a los causantes de la crisis? Rotundamente no. Esta crisis ha sido causada o, al menos amplificada, por la codicia de unos, auspiciada por la permisividad de otros, y es preciso, por un lado, que los responsables respondan por sus actos, y por el otro adoptar regulaciones que, en el futuro, impidan la repetición de situaciones semejantes.
¿Cómo se hace? En democracia tenemos un arma muy eficaz si se utliza bien, que es nuestro voto. Estoy hasta el gorro de leer y oir revolucionarios de salón que no dejan títere con cabeza, pero a los que cuando se recuentan los votos de unas elecciones no se les ve por ningún lado, quizás porque como todo lo que se puede votar es tan malo (piensan) se quedan en casa, que queda muy cool. Si opinais que todos los partidos existentes son iguales (opinión que respeto pero no comparto), y no os gusta ninguno, la opción es fácil: cread uno. Tenemos a nuestra disposición herramientas que permiten darle una enorme difusión a cualquier idea con un coste relativamente bajo, así que adelante. Menos criticar (que también), menos lamentarse y más actuar para conseguir los objetivos. Y si estos objetivos pueden ser viables y no simples brindis al sol, mejor, que el papel lo aguanta todo, pero la realidad no.
No deja de ser curioso que, mientras que en la red (y en los diarios tradicionales) te hartas de leer mensajes y consignas de una radicalidad tal que te hacen plantearse si no te encuentras en la URSS de sus buenos tiempos, luego en las encuestas resulta que los que van los primeros son los pepés y las convergencias de turno, en una especie de esquizofrenia colectiva que sería difícil de entender si no fuera porque, como todos sabemos, a la hora de votar muchos de esos radicales se quedan en casa, con la conciencia bien tranquila porque no se ensucian las manos participando en eso que tanto descalifican, pero sin contribuir tampoco a facilitar ninguna alternativa. Muy cómodo. Y muy inútil, también.
Junts a Catalunya, junts a Madrid … amb qui?
25 feb
La primera part del títol d’aquest post és la proposta que Artur Mas va fer ahir al President Montilla al debat mantingut ahir al Parlament de Catalunya. La part final és meva, i encara podria afegir-se una altra qüestió: per què fer?
Ja ho he dit altres vegades, amb l’actual correlació de forces a les Corts Generals, només es poden formar majories que incloquin, bé el grup socialista, bé el grup popular (o ambdós), i quan parlem d’estratègies unitàries això és un punt fonamental. Qualsevol proposta que no tingui el recolzament de com a mínim un d’aquests dos grups majoritaris està condemnada al fracàs, i per tan aquesta unitat catalana no passaria de ser un simple paripé, un gest cara a la galeria, buit de contingut pràctic, com no sigui el d’alimentar el victimisme, el “no ens entenen” com tant agrada alguns. Vist que, avui per avui, un acord entre aquests dos grups majoritaris, tan desitjable com complicat, sembla llunyà, cal saber en qui està pensant el Sr. Mas per recolzar aquesta hipotètica proposta unitària catalana.
Vista la coincidència entre les seves propostes (l’abaratiment de l’acomiadament és, si no l’única, sí la proposta més reiterada tant per part de CiU com per part del PP), tinc clar a quina banda buscaria els suports el Sr. Mas, i com haurien de ser les mesures proposades per obtenir-los, en el camí de limitar els drets dels treballadors. I em temo que aquí no ens hi trobarà, no tant per qui doni o no suport a les propostes, ans pel seu contingut.
Per molt que agradi a CiU, perquè és el terreny on es troben més còmodes, crec que aquest no és una tema que s’hagi de plantejar en clau Catalunya-Espanya, ja que els interessos i els objectius són, o haurien de ser, comuns. Si hi ha controvèrsia, aquesta segurament es mou més en l’eix esquerra-dreta.
En tot cas, si realment existeix una voluntat de col•laborar, i no es tracta d’un nou intent (un més) de posar una falca entre el socialisme català i el socialisme espanyol, o de crear les condicions per tornar a llençar la vella acusació de supeditació o sucursalisme, CiU encara és a temps de demostrar-ho. Intentem, de veritat i oblidant que d’aquí a nou mesos hi ha eleccions, el pacte en les matèries que són competència de la Generalitat, on aquest pacte només depén dels partits catalans. I sondegem també, no ens hem de tancar a res, en quines matèries de competència estatal podem acostar postures, i amb quins recolzaments podrien comptar al Congrés aquestes postures comunes, si les trobem. Òbviament que s’arribi o no a un pacte no serà només responsabilitat seva, és responsabilitat de tots, però allunyem-nos de tacticismes partidistes o no arribarem enlloc.
Coyuntura y estructura
19 feb
Las crónicas del debate del miércoles en el Congreso han puesto de manifiesto la imposibilidad de PSOE y PP de alcanzar un acuerdo sobre medidas a adoptar para superar la crisis. No es hoy mi propósito entrar a ponderar las responsabilidades en este no-acuerdo, ni tan solo comentar las estrambóticas salidas de tono de Rajoy, apelaciones a los diputados del Grupo Socialista incluídas. Lo cierto es que yo, como otros (incluido algún exministro) no esperaba tal acuerdo, y existen argumentos de sobra para justificar esta premonición.
Con o sin pacto, vengo manteniendo que se está sobrevalorando la capacidad de los gobiernos para adoptar medidas que, de un mes para otro, nos saquen de la crisis. Su margen de maniobra en estas materias es muy limitado. ¿Quiere ello decir que entonces es igual quien gobierne? En absoluto. Pero no tanto por la capacidad de unos u otros para sacarnos de la crisis, sinó por cómo se actúa para paliar sus efectos, o como mucho para preparar el terreno para cuando llegue el momento de la recuperación.
Sinceramente, creo que las fórmulas mágicas para sacarnos de la crisis no existen. Si existieran, algún gobierno, de uno u otro color, las hubiera adoptado en algún sitio, y los gobiernos torpes tendrían bastante con copiarlas y adaptarlas a su propia realidad. Pero no, si miramos las previsiones de futuro (con todas las reservas que hay que tener en cuanto a la fiabilidad de las previsiones vistas experiencias anteriores), vemos que los países con mejores perspectivas son aquellos que ya antes de la crisis disfrutaban de economías más sólidas, y que en el furgón de cola se encuentran los que siempre han estado ahí (en Europa Occidental, Portugal, Irlanda, Grecia y España, agrupados bajo el malnombre de PIGS). Nada como para sorprenderse.
Y me temo que desde muchos sectores (incluido el propio gobierno) se están confundiendo las medidas coyunturales con las estructurales. España tiene, ha tenido históricamente, déficits importantes comparada con las economías de su entorno: una inflación más elevada, unas tasas de paro más elevadas o una excesiva dependencia del sector inmobiliario. Creo que, posiblemente, para superar esta situación será necesario adoptar medidas estructurales que permitan que nuestro país supere las carencias citadas, y así garantice a largo plazo los derechos que constituyen la manifestación del estado del bienestar. ¿Cuáles? Pues no lo sé (no sé si lo sabe alguien), pero lo que no me creo es que toda solución pase por el abaratamiento del despido, receta unívoca que proponen algunos en cuanto tienen ocasión y con cualquier excusa.
Creo que hay que huir de dogmatismos, y estar abiertos a debatirlo todo, incluso (o especialmente) lo que afecta a los sistemas de protección social y al mercado de trabajo, pero no desde la perspectiva unívoca que acabo de criticar, sino con propuestas abiertas que no descansen únicamente sobre la reducción de los derechos de los trabajadores. Y en todo caso sin engañarnos ni engañar al ciudadano, hay que dejar claro que medidas de tal calibre no pueden adoptarse de forma inmediata, y que dichas medidas difícilmente influirán de forma significativa a corto plazo en la creación de empleo, que es lo que debería ser nuestra primera preocupación.
Solo faltaría ahora que nos dijeran que esta crisis, motivada a nivel mundial por la codicia de los especuladores y facilitada por la falta de control de autoridades monetarias actuando al dictado de los profetas de la desregulación (o de la autoregulación del mercado, que viene a ser lo mismo, o en todo caso arroja los mismos catastróficos resultados), se va a solucionar de un día para otro aplicando la mágica fórmula de reducir los derechos de los trabajadores. Cornudos y apaleados … espero que encima no querrán que estén contentos.
(NOTA: Sí, el tema de hoy hubiera sido Aznar y su dedo, no el que puso a Rajoy, que debió ser el índice, sino el otro, pero la idea de esta entrada la tenía desde ayer y no pude publicarla porque me pasé el día peleándome con el blog. En todo caso, otros hablan del dedo el hombrecillo insufrible, aquí, aquí, aquí y aquí).
La bolsa, la vida y los especuladores
5 feb
Soy consciente de que las últimas actuaciones, o mejor dicho presuntos proyectos, del gobierno presidido por Rodríguez Zapatero no son un alarde de coherencia, pero eso no implica que cualquier cosa que haga o diga tenga que ser una tontería sin sentido, como muchos parecen creer, o pretenden que creamos.
Por eso me resulta curioso que, cuando Zapatero apunta a los especuladores como responsables del desplome de la bolsa de los últimos días, sea criticado por ello (por ejemplo aquí) por personas que llevan meses efectuando y/o reproduciendo predicciones apocalípticas sobre la economía española. Porque, digo yo, la espantosa situación de la economía española que estas personas llevan tiempo describiendo, no ha impedido que nuestra bolsa (Ibex 35) pasara de los 9.486,30 puntos en que cerró en la primera sesión de 2009, a los 11.140,90 a que cerró el pasado día 2 de febrero de 2010, con un aumento ni más ni menos que del 17,44% (y en antes había llegado hasta los 12.222,50 del día de Reyes, un aumento del 28,84%). Y si con tan mala situación se ha producido esta subida ¿por qué entonces esta caída del 9,31% (hasta los 10.103,30 puntos del cierre de hoy)? ¿Es que los inversores se han enterado ahora de lo que nuestros gurús tweeteros llevaban tiempo predicando? ¿Qué motivos económicos justifican esta súbita caída? Quiero decir, motivos que no existieran el 2 de febrero, claro.
Pues pocos o ninguno. Yo hace ya tiempo de creer que el comportamiento de la bolsa tenía relación directa o inmediata con la situación económica,no soy tan crédulo. Sé que hace ya tiempo que circulan por el mundo capitales especulativos, que igual se fijan en la bolsa, que en el petróleo, que en los productos agrícolas, y hacen subir o bajar los precios en su propio beneficio. Y lo demás les importa poco. Así que demos a cada uno su culpa, y en este caso el sistema que permite eso tiene una gran culpa.
Simplificando, no es tan complicado de entender: si yo tengo unas acciones (muchas acciones, solo o con otra gente) que cotizan a diez, puedo vender a nueve, o a ocho, si soy capaz de meter tanto miedo en el mercado que haga que la cotización baje hasta seis, o hasta cinco. Cuando esté ahí, vuelvo a comprar, y tengo las mismas acciones del principio, más unos buenos dineros (la diferencia entre los 8 o 9 a los que vendí y los 5 o 6 a los que recompré). Eso, y no otra cosa, explica que una empresa pueda bajar aparatosamente después de anunciar un aumento del beneficio o del dividendo a repartir. Lo demás son mandangas.
Y sí, es simplificar mucho, la realidad tiene más recovecos que todo esto, pero a grosso modo, por aquí van los tiros. Que tan bobos tampoco somos.
País de irresponsables
5 feb
Cuando yo estudiaba empresariales, recuerdo perfectamente (no hace tanto) que nos explicaban que, en una empresa, el elemento fundamental era el capital humano, por encima de todos lo demás, puesto que era éste el que podía marcar las diferencias con la competencia. Consecuencia necesaria de ello era subrayar la importancia de mantener la motivación de los trabajadores motivados, reforzando su compromiso con la empresa.
Por lo que parece, una parte no despreciable de los empresarios de nuestro país o bien no han estudiado empresariales, o bien hicieron campana ese día, a juzgar por cómo se comportan: contratos lo más precarios que la legislación les permite (si pudieran tener despido libre serían felices), jornadas lo más largas posibles (y si no alargas de forma sistemática la jornada, sin cobrar, claro, eres mal visto), sueldos miserables, cuando hay beneficios el empresario gana, cuando hay pérdidas se pide al trabajador que se apriete el cinturón, y venga, que cuando el que tenemos se vaya, quemado, ya vendrá otro a quien exprimir, y así sucesivamente. Por no hablar de los que viven de y en la economía sumergida. Vamos, que les hablas de Maslow y piensan que te refieres a Philip Marlowe.
Pero que nadie se crea que éste es el típico post sobre buenos y malos, concretamente sobre lo malos que son los empresarios y lo buenos que son los pobrecitos trabajadores. No. Hay buenos empresarios que, pretendiendo y consiguiendo ganar dinero (de eso se trata), dan a los trabajadores la importancia que se merecen, y los tratan como lo que son, pieza fundamental de la empresa. Y por otro lado, junto a buenos trabajadores, los hay con tal actitud que harían quebrar a cualquier empresa. Como se suele decir, en todas partes cuecen habas.
Aunque nos haga mucha gracia a veces acordarnos del Lazarillo de Tormes y muchos vean la picaresca como un mal soportable, lo cierto es que su generalización es tan nefasta para nuestra economía como lo que más arriba explicaba de los empresarios. Y hay ejemplos a montones. Es increíble la alegría con la que se piden (y se dan) las bajas médicas (al menos cuando no hay crisis). El escaqueo es práctica habitual, sin el más mínimo remordimiento. Un ejemplo de ayer mismo: una joven sentada a mi lado en el tren le contaba a un amigo cómo otras amigas aprovechaban que el jefe muchas veces no estaba en la oficina para pasarse las tardes charlando, merendando, navegando por internet, y luego al jefe le decían que no habían tenido tiempo de hacer el trabajo, y de hecho la misma joven que hablaba explicaba que ella después de acabar una tarea se esperaba un rato largo a decírselo al jefe, y mientras navegaba por internet, etc. Les parecía lo más normal del mundo.
Y no es que lo hagan por fastidiar al malvado empresario. Cuando éste es la administración, pasa lo mismo. El mes pasado oía a un profesor de secundaria decir que era una putada que un profesor que estaba de baja cogiera el alta un viernes, porque si la cogiera el lunes, el interino que le está cubriendo podría cobrar el fin de semana, y en cambio el profesor de baja no pierde nada porque él está cobrando igualmente. Y todos contentos, total, paga la administración. ¿Más ejemplos? Tengo un familiar actualmente de viaje por Australia con una amiga, en plan aventura. La amiga está cobrando el paro ¿no debería estar buscando trabajo, y no de vacaciones?. Os aseguro que los ejemplos que digo son ciertos y los conozco en primera persona. Y son sólo los más recientes, seguro que todos teneis conocimiento de casos similares.
Pues bueno, si empresarios, trabajadores, pensionistas, etc. seguimos así, nos iremos todos al carajo. Y aunque siempre estará ahí un gobierno (el que sea) para echarle la culpa, eso nos servirá de poco.
Economistas
14 ene
Seguro que todos hemos oído alguna vez la definición que dice que un (o una) economista es:
la persona que te dirá mañana por qué hoy no ha pasado lo que ayer predijo que pasaría
No se puede negar que es una frase ingeniosa, aunque injusta, como todas las generalizaciones, porque entre los economistas, como entre las demás profesiones, hay de todo, como en botica.
Pero sí es cierto que abundan en el mundo actual un cierto tipo de economistas, especialistas en hacer predicciones (ignoro si aparte hacen algo de más provecho), usualmente bastante catastróficas, y que suelen pifiarla de forma sistemática. Eso sí, una vez pifiada, son capaces de explicarte con pelos y señales cómo y por qué la han pifiado.
Viene esto a cuento por las críticas y las burlas que, para regocijo de los pobres de espíritu cuyo único consuelo es el mal del adversario (y no, esta vez no me refiero al Real Madrid, lo dejo para otro día), está recibiendo la política económica española de todos esos sesudos economistas de tantos y tantos organismos internacionales, y tantos y tantos países. Y no seré yo quien defienda ahora la política económica del gobierno o quien se meta en berenjenales técnicos, no tengo ni las ganas ni, mucho menos, conocimientos para ello, pero sí querría decir que es una verdadera lástima que tanto y tanto insigne economista que por ahí circula, de tanto fondo mundial, de tanta OCDE, de tanta primera potencia mundial, no fuera capaz de evitar que todo el mundo mundial cayera de cuatro patas en esta crisis en la que nos encontramos y de la que, les guste o no, tanto a los listos como a los “tontos” nos costará salir.
Qui marca les prioritats?
17 dic
Ja fa dies que penso que, en un moment de crisi, quan moltes persones han perdut la seva feina, quan alguns han perdut o estan a punt de perdre el seu habitatge perquè no el poden pagar, quan molts altres amb prou feines arriben a fi de mes, quan les persones en risc d’exclusió social augmenten, quan, en resum, les xifres són colpidores, com per exemple es pot veure a la web de Creu Roja i quan aquesta ONG i d’altres, como ara Caritas, augmenten la seva feina per arribar allà on les administracions públiques no arriben, no deixa de ser estrany que la notícia que dia rere dia ocupa els mitjans sigui la modificació o no de l’Impost de Successions.
És per mi paradoxal que, quan tanta i tanta gent està justificadament preocupada pel seu futur immediat, i quan el problema és trobar recursos públics per a ajudar-la, sembli que el gran problema del país és que els que tinguin la sort d’heretar paguin molts o pocs impostos, i l’objectiu número ú la rebaixa de la suma a pagar, és a dir, la disminució dels recursos públics. Ja voldrien, ja, pagar Impost de Successions tots aquells a qui la crisi afecta directament!
M’acuso a mi mateix d’haver contribuit a aquest fet, ja que he escrit més de l’Impost de Successions que de la crisi i les seves conseqüències, però en el meu descàrrec he de dir que el que feia era contestar les campanyes que des de fa un temps algú està finançant amb la connivència de molts mitjats de comunicació, que al cap i a la fi són els que ens marquen quin tema toca o no toca, que diria el MH Jordi Pujol.
Un exemple: amb total seguretat avui s’aprovarà al Parlament de Catalunya la Llei de Pressupostos que inclourà una despesa superior a 5.000 milons d’euros per tal de finançar el paquet de les aproximadament trenta mesures pactades pel Govern amb Patronal i Sindicats per tal de reactivar l’economia i l’ocupació.
Una bona notícia, i una notícia important, importantíssima, de la que les mitjans en parlen (només faltaria), sí, però … creieu que ha ocupat cap portada? Jo no n’he vist cap, les que he vist parlen de les coses que, pel que sembla, són les realment importants: una és el Barça (cosa que no em sembla malament, no cal confondre els conceptes, en una portada poden anar diverses notícies), i l’altra, en la que coincideixen si no tots, la majoria d’ells, l’endevineu?
Ho heu encertat, efectivament el tema econòmic estrella del dia és l’Impost de Succesions. A qui l’importen els 5.000 milions del pla anticrisi?
Després es diu, i de vegades amb raó, que els partits polítics no s’ocupen dels problemes que de veritat preocupen la gent, però potser més que això ens hauria de preocupar qui marca l’agenda als partits polítics, i per quins interessos. En aquesta vida res no és casual.
La crisis
25 sep
Desde hace ya algunos meses, los medios de la derecha más dura, y algunos otros, llenan el espacio de sus artículos y tertulias elucubrando sobre si Zapatero sabía o no sabía de ella, durante la campaña electoral del pasado marzo, y si lo dijo o lo dejó de decir.
A mí la situación me suena mucho a la de las anteriores elecciones. Entonces se intentó deslegitimar la victoria del PSOE diciendo que era únicamente fruto de los terribles atentados del 11-M (incluso algunos llegaron a hablar de una conspiración internacional con ese objetivo), y ahora se intenta hacer lo mismo con el peregrino argumento de que de haber reconocido el Presidente la existencia de una crisis el electorado no le habría dado su apoyo (pese a que la crisis tenga un alcance mundial y que, al margen de las peculiaridades locales, tenga uno de sus más claros causantes en los Estados Unidos).
Lo mío no es la profecía, así que no especularé sobre qué habría pasado, sino que me detendré en algo que considero más importante: ¿Aun si hubiera sabido el alcance de la crisis, debía Zapatero decirlo? O dicho de otro modo, ¿Cual es la obligación de un gobernante ante la constatación de una crisis?
Yo no soy economista, y quizás por eso lo que diré suene excesivamente simplista, pero creo que una obligación obvia es adoptar las medidas que estén en su mano para paliar los efectos de la crisis sobre empresas y ciudadanos. Porque, no nos engañemos, en crisis de este alcance poco pueden hacer los gobiernos para solucionarlas, aunque mucha gente tienda a sobrevalorar el poder político frente a las fuerzas económicas.
Y la otra obligación, para mí también obvia, es dar tranquilidad a la población, y no contribuir a su nerviosismo. Porque en esto de la economía, además de los factores reales, también influye mucho la psicología, es decir, las expectativas de la gente. Si se impone la idea de que las cosas van mal, acabarán yendo mal. Si alguien sin problemas económicos retrae su consumo por miedo al futuro, lo que él deja de comprar alguien lo deja de vender, y quien deja de vender (no hablo solo del empresario, sinó, y sobre todo, de sus trabajadores, que pueden perder su empleo), se ve obligado a retraer a su vez su consumo, con lo que nos metemos de lleno en una espiral de funestas consecuencias.
Por lo tanto, igual que sucedía con las devaluaciones de moneda (que había que negar hasta el instante anterior a ponerlas en práctica), es obligación del gobernante quitarle importancia a las crisis, so pena de contribuir a hacerlas más graves de lo que ya son. Que al parecer es lo que a algunos les gustaría, por aquello del cuanto peor mejor.
