Blog personal i polític de Manuel Cáceres
Entrades etiquetades amb Crisi
L’IVA no era tan ferotge
13 ago
Fa uns mesos, quan es va aprovar l’augment de l’IVA (dos punts el tipus general, un el reduït, zero el superreduït), els profetes de l’apocal·lipsi peperoconvergents de costum van apressar-se a llençar pronòstics de com de malament afectaria això a l’economia, de com faria pujar els preus, dels pobres pensionistes i persones amb rendes baixes (com si alguna vegada els haguessin importat) i el blablabla habitual de què dolents són aquests que governen i que bé que ho farien ells si governessin, que no hi hauria ni crisi, ni aturats, ni res dolent.
Ja vaig dir aleshores que la mesura, pressa no per caprici, sino com un element més de reducció del dèficit (d’algun lloc han de sortir els diners), no havia d’afectar els preus d’una manera important, llevat dels casos concrets en que els llestos, dels que aquí en tenim a balquena, d’altra banda, aprofitessin per augmentar el seu marge amb aquesta excusa, però ells van seguir a la seva.
Doncs bé, ahir es va publicar l’IPC del juliol, primer mes amb els nous tipus d’IVA. I, com era d’esperar, la cosa no ha estat per tant. El mes de juliol, a causa de les rebaixes, és un mes en el que els preus disminueixen, i juliol de 2010 no ha estat una excepció, amb una rebaixa de 0,488 punts respecte de juny. Sí, aquesta rebaixa és una mica inferior a la dels anys anteriors, però tampoc excessivament. La sèrie és aquesta:
| 2003 | 2004 | 2005 | 2006 | 2007 | 2008 | 2009 | 2010 |
| -0,568 | -0,713 | -0,593 | -0,600 | -0,750 | -0,520 | -0,915 | -0,488 |
Com es pot veure, la xifra de 2010 és la menor de la sèrie, però a poca distància de 2008, 2005 o 2003, quan no va haver cap pujada semblant.
I no, no és que jo sigui molt llest, era una qüestió purament matemàtica, ja que si l’augment de preu associat a l’augment del tipus d’IVA era de l`1,72% en els gravats al tipus general, 0,93% en els gravats a tipus reduït i zero a la resta, malament podia això afectar taaaaaaaant la butxaca dels consumidors. Si a això afegim que molts establiments han absorbit l’impacte d’aquest augment de l’IVA (que segurament aniran repercutint esglaonadament al llarg del temps) no és estrany que l’augment real de preus hagi estat molt inferior al que jo mateix pronosticava. De fet, els preus estan ara aproximadament a nivell de juny de 2008 (obviament, em refereixo a l’IPC, els preus concrets estaran uns més alts d’altres més baixos).
En fi, que la veritat és tossuda, la mentida té les cames molt curtes, i els fets, com sempre fan, han vigut a posar a cadascun al seu lloc. Ara només cal esperar a veure quin és el proper papu que troben per espantar-nos.
Habemus vaga
8 jun
Ja ha arribat el dia tan esperat per alguns, ja tenim aquí la vaga. De moment és només una vaga del sector públic, encara no la tan anhelada vaga general, però que no pateixin, que la vaga general arribarà sí o sí, “más temprano que tarde”, que diria Salvador Allende.
I és que no ens podem estranyar de que funcionaris i demés treballadors públics convoquin una vaga, entra dins el que es podia esperar. Ja ho he dit altres vegades, de la mateixa manera que crec que la situació dels funcionaris no és igual que la de la resta del treballadors, i personalment penso que se’ls pot demanar aquest esforç, crec que no podem esperar que assumeixin una retallada de sou amb alegria. Que protestin, doncs, hi tenen dret, i jo el respecto.
Més costaria d’entendre, si en aquest país tinguéssim una dreta normal (i això aplica tant a Espanya com a Catalunya, que les dretes d’una i altra banda tenen més punts en comú del que volen fer creure), que es trobin a les files del PP i CiU els més enfervorits hooligans de la vaga. Però així és: els que a banda i banda de l’Ebre porten mesos demanan mesures, acusant a Zapatero de ser el culpable de la crisi mundial (crec que no llegeixen massa els diaris, més enllà dels de capçalera) i criticant el seu govern per la seva inacció (des del seu punt de vista), quan s’adopten aquestes mesures, en la línia del que han fet altres governs europeus, de tots colors, resulta que no hi estan d’acord. Ves per on. És a dir: pren mesures, però no aquestes. Retalla, però no aquí. I de pujar els impostos als rics, ni parlar-ne, és més, treu-los el de Successions, pobrets, que els nens volen l’herència de papà (així, paraula aguda) neta de pols i palla.
I criden a la vaga. Exigeixen, la vaga, gairebé. És igual que els que ho fan siguin empresaris, o gent que no ha fet una vaga en sa vida, la paraula coherència no es troba al seu diccionari. I critiquen, de cara o amb traïdoria, els sindicats, acusant-los de no enfrontar-se prou amb el govern per no perdre subvencions (com si això de les subvencions fos un invent d’ara, però aquí tot s’hi val). I s’erigeixen en els principals, gairebé els únics, defensors dels treballadors, davant la inacció dels sindicats venuts a l’or de ZP.“Y dos huevos duros”, que deia Grouxo Marx en Una nit a l’òpera.
Ja tremolo de pensar quina serà la propera. Sortiran al carrer al crit de: A les barricades!? Llençaran còctels Molotov? Cremaran autobusos? Aquí tot és possible. Sobre tot si no governen. Si governessin, potser farien como Angela Merkel, qui més enllà de reduir el sou dels funcionaris, reduirà el nombre de funcionaris directament.Tot depén de si han de representar un paper per entabanar el personal o poden mostrar-se com són.
CiU vol que la crisi la paguin només alguns
31 may
Fa pocs dies escrivia sobre la necessitat, en la meva humil opinió, que l’esforç necessari per a la reducció del dèficit, fos repartit entre tots, és a dir, que si uns veuran congelats o reduits els seus ingressos, d’altres, els que s’ho poden permetre, augmentin la seva contribució als ingressos públics. Però, per si algú ho dutbava, no tots pensem igual.
Fa pocs dies Convergència i Unió va permetre juntament amb d’altres grups, amb la seva abstenció, l’aprovació del paquet de mesures conegut com a retallada o tissorada. És un gest que vull remarcar en possitiu, ja que malgrat hauria estat incoherent oposar-se a unes mesures llargament reclamades (i que, a més, no tenen res d’original, ja que són semblants a les adoptades a d’altres països del nostre entorn), la incoherència no ha estat obstacle pel PP, per exemple, qui ha preferit continuar la seva estratègia de desgast (idèntica a la del “váyase señor gonzález” dels noranta) abans que posar-se al costat del govern en un tema de tanta importància per al país. És més, als rengles convergents hi ha qui després de demanar mesures molt de temps s’exclama ara de que els sindicats no convoquin ja una vaga general en protesta per les mesures (com si les vagues generals arreglessin alguna cosa). Per tant, reitero la meva valoració possitiva de l’actuació de la coalició nacionalista.
Però ara ve la segona part, i des dels governs, tant de Catalunya com d’Espanya, es plantegen, como jo demanava fa uns dies, increments de tributació per a les rendes més altes, que faci que també contribueixin excepcionalment a l’eixugament del dèficit (igual que els estem demanant a funcionaris o pensionistes). Quina és la resposta de CiU a aquestes iniciatives?
Mas descarta recolzar el pla d’austeritat de la Generalitat si s’apugen els impostos
Més clar, aigua. És cert que posen l’excusa que la pujada d’impostos la pagaran les classes mitjanes i les classes populars, però això és només una excusa. Tal com s’han plantejat les pujades d’impostos previstes, no sembla que hagin d’afectar a les classes mitjanes i/o populars, llevat que aquests senyors creguin que al nostre país les classes mitjanes i/o populars tenen uns ingressos superiors als 100.000 euros anuals (tant de bo!). I el mateix es podria dir d’una hipoteca reactivació de l’Impost de Patrimoni pels patrimonis molt alts. I si pot haver casos, com el de l’Impost de Matriculació, o el de Transmissions Patrimonials, amb una afectació més general, estem parlant en tot cas d’afectacions petites, ningú deixarà de comprar un pis perquè li apugin l’Impost de Transmissions del 7 al 8% (vol dir pagar un 0,93% més o, en un exexmple concret, pagar per un pis 324 mil euros en comptes de 321 mil). En tot cas, si la veritable raó fos aquesta, podria entendre una oposició a la puja dels impostos indirectes que he esmentat, que són els que afecten tothom sense tenir present la renda, però no una oposició a qualsevol augment impossitiu, que és el que planteja el senyor Mas.
El que passa, és que vetllen per la seva clientela, i pel que sembla, i per si algú ho no ho sabia (jo sí), la seva clientela no són tant funcionaris i pensionistes, com les classes més afavorides, els que ingressen més de 100.000 euros anuals o els titulars de grans fortunes, com acredita la seva obsessió (compartida amb el PP) per carregar-se un Impost de Successions que, després de la reforma, només pagarà un sis per cent dels catalans. Només així podem entendre perquè volen carregar-se un impost que únicament pretén que els moooooooolt rics comparteixin amb els no tan afortunats una petita part dels diners que els seus pares (que no ells) han guanyat (a tall d’anècdota personal, sense cap valor estadístic, puc dir que aquest any porto fetes tres manifestacions d’herència, i en cap dels tres casos cap hereu ni cap llegatari pagarà un sol euro en concepte d’Impost de Successions, i això que la reforma de l’Impost només ha entrat en vigor parcialment, el primer tram, i no ho farà del tot fins final de l’any vinent).
No ho critico. La discrepància és sana. Cada partit té les seves idees, i la seva manera de portar-les a la pràctica, i malgrat el que molst pensen, no som iguals, però val la pena no perdre-ho de vista, per si algú té la tentació de fer veure que és el que no és.
Percepcions interessades
21 may
Sentint i llegint algunes coses, sovint penso que visc en un país que no és el mateix del de persones que, teòricament, viuen al mateix que jo, de tan diferents com veiem, o com diem que veiem, la realitat que ens envolta.
Alguns ens pinten una societat, un país, desastrós, miserable, desestructurat, negre. Un país de persones tristes, sense il·lusió, desesperades. Un país a milímetres de l’abisme, fregant el col·lapse econòmic i social. Es molesten inclús de que, en comptes de passar-nos el dia rebolcant-nos en la nostra pressumpta o real desgràcia, ens atrevim a parlar (o escriure, perquè concretament m’estic referint al Twitter) de res que pugui aportar quelcom d’alegre i de positiu. A alguns no els agrada, i ho diuen sense embuts, que poguem escriure de futbol, de música, de cinema o de l’acomiadament d’un periodista esportiu. I molt menys de fets positius de l’acció dels governs, com aquest. Només es pot parlar de crisi, crisi, crisi, retallades i similars.
Però després, surts al carrer, passeges, i veus el que veus. I el que veus és gent a les terrasses dels bars prenent un café, o fent el vermut. I vas a l’FNAC, al Decathlon o al MediaMarkt (no em paguen res per la publi, són exemples reals, percepcions directes) i veus gent comprant, i no precisament objectes de primera necessitat. I vas un dissabte al Parc Vallès, i veus gent al Viena o al McDonald’s, o a la bolera o al karting, o al Virgin Active o als cinemes Cinesa. I passes en cotxe per la carretera i veus els berenadors de Les Planes plens de gom a gom. I pujes un cap de setmana a Castellar de N’Hug i està ple de gent que ho visita. Aquest és el país que jo veig, no crec que sigui un miratge.
Vol dir això que no hi ha gent que ho passa malament? No, certament. Hi ha gent que ho passa malament, inclús gent que ho passa molt malament. Sempre n’hi ha, però ara, en moment de crisi n’hi ha més, ningú ho nega. Però tenim uns sistemes de protecció social que fan que inclús en aquests casos les seves situacions no siguin tant dolentes com ho podrien ser en un altre lloc, llevat de casos realment extrems. I no sobra recordar que no tenim aquest sistema de protecció social perquè hagi vingut donat per una autoritat divina i superior, el tenim perquè volem tenir-ho, perquè no volem que el més feble quedi despenjat, tot i que això tingui uns costos, que fan que calgui prendre altres mides, mides dures i doloroses de vegades, per tal de poder mantenir-ho. No ho oblidem.
Potser la meva percepció també és interessada, algú ho pot pensar. Però he descrit el que veig, a tot arreu, i tots els dies. I no crec que difondre el pessimisme i el catastrofisme ens porti enlloc. Si algú pensa que fent-ho pot treure un rèdit polític, allà ell, però no oblidem que tots tenim ulls i veiem com estan les coses, i sincerament crec que més enllà dels profetes de l’apocal·lipsi, la conclusió de la majoria avui per avui seria quelcom semblant a:
¡Al loro! ¡Que no estamos tan mal!
Repartir el esfuerzo
19 may
El pasado día 12, el Presidente del Gobierno, José Luis Rodríguez Zapatero anunció un paquete de medidas con las que el Gobierno pretende ahorrar 15 mil millones de euros en dos años. Se ha escrito ya mucho sobre ellas, y más que se escribirá, pese a que algunas de ellas no se han concretado todavía plenamente.
No pretendo ahora justificar las medidas adoptadas. Algunas admiten poca crítica, como la reducción del gasto farmaceútico, y otras en cambio son fácilmente atacables, como la congelación de las pensiones, o la reducción de las retribuciones de los funcionarios. Y, no me importa decirlo claramente, no me gustan demasiado, aunque valoro positivamente que en uno y otro caso las rentas más bajas (sean pensiones mínimas, sean los sueldos de menor cuantía) no se vean afectados por ellas. Como ya comenté, y aunque es cierto que los funcionarios gozan de una estabilidad laboral que otros quisieran, y que la actuación sobre sus retribuciones para la contención del gasto no es una práctica novedosa ni en España ni en otros países (comparando el recorte aquí no es ni con mucho de los más importantes), no por ello debemos esperar que acepten tan contentos una rebaja salarial, como si fuera algo merecido. Se les está imponiendo un sacrificio (pequeño para algunos, mayor para otros), que puede ser justificado, no lo niego, pero al menos valorémoslo como tal.
El problema es que estamos en crisis, crisis de alcance mundial que, como es público y notorio, aunque algunos pretendan no enterarse, no ha sido causada por una mala gestión política, salvo en lo que respecta a haber permitido (y continuar permitiendo, que es más grave, si cabe) las malas prácticas de los operadores financieros, y que, como toda crisis, ha comportado una reducción de los ingresos tributarios (provocada por los menores beneficios de las empresas, menores sueldos, menor consumo), y un aumento de los gastos sociales (más prestaciones por desempleo, más ayudas sociales de todo tipo). El resultado de lo anterior es obvio: si ingresas menos, pero gastas más, aumenta el déficit (teniendo el descenso en los ingresos la mayor parte de la culpa).
Hétenos aquí por tanto con la ineludible misión de reducir el déficit. Entre las medidas adoptadas con tal finalidad, la más comentada de las anteriormente adoptadas por el Gobierno vino por la parte del aumento del ingreso (hubieron otras de contención del gasto que pasaron más desapercibidas), y fue la criticadísima y aun no en vigor subida del IVA, y ahora le ha tocado el turno a una drástica contención del ingreso.
No deja de ser curioso oir a los que, tras meses y meses de criticar una pretendida inacción del gobierno, resulta que ahora tampoco están de acuerdo con las medidas adoptadas (aunque no nos permiten saber cuales son las que ellos adoptarían) y se extrañan de que los sindicatos (a los que por otro lado sistemáticamente critican y pretenden deslegitimar) no llamen a los trabajadores a la revolución. Y a la cabeza de ellos, tenemos al Partido Popular, reconvertido en adalid de los desfavorecidos, para quien se lo quiera creer, como puse de manifiesto ayer.
En estas circunstancias, criticar es lo más fácil, proponer alternativas no lo es tanto. Alternativas válidas, quiero decir. Yo también sería partidario de no gastar ni un duro en la visita del Papa, pero no nos engañemos, con eso no solucionamos el déficit. Quizas no aportanto dinero ni a la Iglesia Católica (ni a ninguna otra, obviamente), ni vía IRPF ni vía subvención, sí conseguiríamos un ahorro apreciable, pero aquí tenemos un Concordato que nos obliga, y que dicho sea de paso quizás sería el momento de denunciar. Hacen falta propuestas serias y coherentes, con impacto apreciable sobre el gasto, más allá de los juegos de manos y de palabras.
Creo que debemos plantearnos seriamente la posibilidad de eliminar las ayudas universales, y ajustarlas a los niveles de renta. Es el momento de formularse ciertas pregunta: ¿Deben todos los pensionistas tener los medicamentos gratis? ¿Deben todas las familias cobrar las ayudas por nacimiento de hijo que se dan, por ejemplo, en Catalunya? ¿Deben todos los pensionistas tener abonos de transporte a un precio más barato? O, yéndome a un terreno más partciular ¿Deben estar exentos de pagar cuota colegial todos los abogados de una cierta edad y una cierta antigüedad, aunque sigan ejerciendo? Ahí lo dejo.
Y no perdamos de vista que, junto a la rebaja del gasto, también se puede reducir el déficit aumentando los ingresos, particularmente los ingresos tributarios. Una buena parte de este aumento debería salir de la lucha contra el fraude fiscal. A nadie se le oculta que los niveles de la economía sumergida en España son muy elevados, nadie se cree la cifra oficial de parados ni los ingresos declarados por algunos empresarios. Hay campo de actuación y debemos ponernos a ello, no sólo por los ingresos que puedan obtenerse, sino también por el elemento de justicia que representa que nadie quede al margen del sistema.
Pero podemos, y seguramente debemos, ir más allá. Como ya escribí hace algún tiempo, desde que yo recuerdo (y por mi trabajo tengo que estar al día del tema) los impuestos, al menos los más importantes, no han hecho más que bajar, con alguna pequeña corrección al alza en casos concretos. No sólo los ha bajado el PP cuando gobernaba, también los ha bajado el PSOE, en ambos casos con la ayuda incondicional de CiU, que a este carro se apunta siempre.
Y quizás ha llegado el momento de plantearnos si, más allá del IVA, no debemos tocar otros tributos. Deberíamos ser capaces de adoptar medidas tributarias que hagan que las personas que no se han visto afectadas por los recortes que al principio mencionaba también se sacrifiquen, aunque solo sea un poco. Si no, las demandas de sacrificio para algunos colectivos pueden ser difícilmente justificables. Conditio sine qua non es no perjudicar la recuperación económica, pero yo creo que es posible:
- Quizás podría reinstaurarse el Impuesto sobre el Patrimonio (bueno, técnicamente aun está vigente, aunque con una reducción del cien por cien), al menos para los patrimonios más altos.
- Quizás podría irse más allá en el aumento de la tributación del ahorro que ya incluye la ley del IRPF para 2010 (según la cual hasta 6.000 € el tipo es el 19% y a partir de ahí el 21%), de forma que rentas del ahorro más altas tributasen a un tipo superior (en estos momentos, además interesa estimular el consumo más que el ahorro, que es muy alto, a pesar de que los bajos tipos de intereses lo desincentivan bastante).
- Quizás podrían gravarse las plusvalías especulativas, que ahora tributan igual que las demás, independientemente de su período de generación.
- Quizás las Comunidades Autónomas que prácticamente han suprimido en algunos supuestos el Impuesto Sucesiones ,deberían reinstaurarlo, de forma que las grandes fortunas tributaran (un modelo podría ser la actual ley catalana, que deja sin tributación la gran mayoría de las herencias, gravando sólo las más elevadas -para mí va incluso un poco demasiado allá, aunque a CiU le parezca poco y siga propugnando la supresión del tributo-).
Es posible que estas propuestas razonables, o que su impacto recaudatorio no sea suficiente, no lo sé. Pero si no son éstas, debemos encontrar otras que consigan el objetivo indicado, que no es otro que conseguir que tod@s pongamos nuestro granito de arena en el objetivo común. Si no lo conseguimos, nuestra credibilidad está en entredicho.
Mentiras y poca memoria
18 may
Me resultó realmente patético oir el otro día en el programa de TVE 59 segundos al popular Esteban González Pons, en relación con las medidas de contención del gasto propuestas por el Presidente Rodríguez Zapatero (y a las que dedicaré una próxima entrada) referirse, con supuesta preocupación, a nuestros mayores, a las embarazadas, a los dependientes, a los trabajadores … como las pobres víctimas de los errores de Zapatero (un mantra que otros dirigentes de su partido también repiten sin cesar) sin ningún recato y sin dudar en mentir descaradamente, como cuando aseguró que fue una ley del PP en 1997 la que introdujo la garantía de revaloración de las pensiones. Se refería a la Ley 24/1997, que efectivamente recogía esa revalorización en su artículo 11, pero “olvidó” que la Ley 26/1985, doce años antes, ya recogía dicha revalorización en su artículo 4. Eso es, sencilla y llanamente, mentir, señor González Pons.
Es éste un buen momento para recordarles a los señores del PP que no parecían importarles tanto estos colectivos cuando gobernaban, que es cuando podrían haber hecho algo por ellos. Así, en el período 1996-2004, las pensiones mínimas de viudedad y de jubilación para mayores de 65 años subieron poco más de un 27%, mientras que el incremento de IPC entre diciembre de 1995 y diciembre de 2003 fue del 25,2% (puede calcularse con esta aplicación). O sea que los titulares de pensiones mínimas, que representan un 30% del total, y que son los más desfavorecidos, ganaron un suculento 2% de poder adquisitivo en los ocho gloriosos años de Aznar, sin crisis de por medio. ¡Cómo vamos a comparar eso con lo que ha hecho el torpe Zapatero! Pero si comparamos, veremos que en el período 2004-2010 las mismas pensiones han subido entre un 41,7 y un 49,6%, mientras que el IPC de diciembre 2003 a diciembre 2009 se ha incrementado en 17,1%, con un aumento de su poder adquisitivo de entre el 24 y el 32%. No es lo mismo.
Podríamos recordar también que el gobierno del PP congeló en 1996 el sueldo a los funcionarios (con una inflación muy superior a la actual), que el llamado cheque-bebé se aprobó en 2007 gobernando el PSOE, y tres cuartos de lo mismo con la ley de dependencia. Ni las pobres embarazadas ni los dependientes merecieron del PP cuando gobernó esa atención que dice prestarles ahora. Así que de lecciones de protección de los más desfavorecidos, el PP no nos puede dar ni una. Ni de contención del déficit tampoco, por cuando la Comunidad Valenciana y el Ayuntamiento de Madrid encabezan los respectivos ranquings de deuda de comunidades autónomas y municipios, con mención especial para el consistorio madrileño que concentra una cuarta parte de la deuda de todos los municipios. Ahora, eso sí, Gallardón es un alcalde cojonudo, según parece, y los demás son tontos por no hacer lo que él hace (manda …).
En fin, puedo aceptar, comprender y en algún caso incluso compartir las críticas que desde la izquierda se hacen a las medidas de contención del gasto propuestas, pero del PP … ¡Por favor, que no somos amnésicos!
Funcionaris
14 may
Els funcionaris estan aquest dies en el centre de l’actualitat política després que el passat dimecres José Luis Rodríguez Zapatero anunciés una retallada equivalent a una mitjana (més per uns, menys per uns altres) del 5% del seu sou. Hem pogut llegir i sentir moltes coses, i vull dir-hi la meva.
De funcionaris, com de totes les coses, hi ha de tot. Pel tema que ens interessa ara, podem dir que hi ha de bons i de dolents, de treballadors i de no treballadors, com en tots els col·lectius i com en totes les professions. Igual que jo sempre protesto quan sento dir que tots els polítics són iguals, fora injust acceptar que tots els funcionaris són iguals (de fet, no n’hi ha dues d’iguals, de persones). És cert que, des que jo tinc us de raó, he sentit parlar dels funcionaris per part d’algunes persones com el paradigma del gandul, del que vol treballar poc (ja sabeu que hi ha inombrables acudits sobre el tema, no en reproduiré ara cap). Ignoro quin és l’origen d’aquesta màcula en el seu bon nom, però és de suposar que de ben segur té l’origen en el comportament incorrecte d’alguns d’ells (jo, que per motius de feina els he tractat podria explicar més d’una història), acompanyat d’un nivell d’exigència més alt per part del ciutadania, per allò que són servidors públics (i en això s’assemblen als polítics). El cas és que, per la causa que sigui, els funcionaris són aquí una mica com els advocats als Estats Units, una mena de bocs expiatoris.
Però és injust, i no hi estic d’acord. Hi ha funcionaris amb una gran vocació de servei que, precísament perquè treballen pel bé comú i no per una empresa privada, s’entreguen completament al seu treball, i donen de sí més del que seria exigible. En conec personalment casos, en diferents àmbits, per exemple en el de l’educació. Obviament, no tots els funcionaris són vocacionals, també hi ha qui només busca una feina fixa per no haver-se de preocupar del futur, però inclús entre aquests, la gran majoria fa la seva feina, que és del que es tracta. I també, està clar, hi ha una minoria que intenta escaquejar-se sempre que pot, i que pot ser per les característiques de l’Administració pública ho té més fàcil. Igual que acostuma a ser més fàcil fer-ho en una empresa gran que en una de petita (el que no vol dir que no hi hagi qui ho intenti, perquè si comencéssim a parlar dels treballadors-no funcionaris, tampoc no acabaríem).
El que sí que potser un dia ens hauríem de plantejar és si tots els càrrecs que avui dia ocupen funcionaris, han de ser ocupats per funcionaris (compte, a l’Administració hi ha personal laboral, i a més moltes administracions creen societats privades per a desenvolupar activitats concretes, i els seus treballadors no són funcionaris). L’especial estatut jurídic del funcionari (subjecte al Dret Administratiu i no al Dret Laboral), i una de les seves notes més característiques, la inamobilitat, neix com una garantia, per a evitar que qui guanyés unes eleccions fes fora als que hi havia per posar-hi els seus (el que s’anomenava spoil system), evitant que els funcionaris fossin d’un o un altre partit, sinó neutrals (tot el neutral que pot ser una persona, és clar), i accedissin al càrrec per mèrits en termes d’igualtat.
Però ha passat molt de temps, i coses com les que intentava evitar l’estatut funcionarial ja no serien possibles avui dia (el que no vol dir que visquem en el món feliç, que d’oposicions fetes a mida d’interins posats a dit que per aquest sol fet tenen tants mèrits que ningú els pot superar, en podríem parlar molt). I per això és lògic plantejar-se si certs llocs, sobre tot els de menys qualificació, però no només aquests, han de ser necessàriament ocupats per funcionaris. És un debat que no hauríem de defugir, perquè és cert que de vegades (depenent de les persones) l’estatut funcionarial es propens a abusos. Ho il·lustro amb una història (no és un acudit, m’ho van explicar com a cert):
Un dia em van explicar que per portar un sobre des de la seu de la Diputació de Barcelona (Can Serra, a la Rambla de Catalunya) a la Escola Industrial (carrer Comte d’Urgell), havien d’anar dues persones, un xofer i un ordenança. Perquè? Vaig preguntar, ja que ho trobava absurd. La resposta va ser: perquè dins les atribucions del xofer està conduir, però no portar sobres, i entre les de l’ordenança està portar sobres o paquets, però no conduir.
Igualment ens podríem plantejar si no fora convenient introduir entre el funcionariat sistemes que incentivessin la bona feina, i desincentivessin el passotisme. Aquests mecanismes s’estan introduint ja fa temps a l’empresa privada, i la funció pública no n’hauria de quedar al marge, perquè tot plegat a tot arreu parlem de persones que responen a estímuls i motivacions similars.
El cas és que tornat a la retallada del principi, no comparteixo la opinió de que es fa com una mena de càstig als funcionaris del tipus: ja que treballan poc, no cal que cobrin tant. No, el govern retalla el sou dels funcionaris perquè pot, senzillament. No dic que no pugui jugar l’argument de que, tot plegat, tenen la feina segura, i per tant en alguna cosa havien de notar la crisi, però crec que no és l’argument principal. L’argument principal és que la llei permet fer-ho, i per tant és quelcom a l’abast del govern. Però no d’aquest govern, de tots. Si bé no es van fer retallades, puc recordar ara que els funcionaris van patir una congelació salarial en 1996, i fins 2004 van perdre poder adquisitiu. Des de 2004 fins 2008 van mantenir poder adquisitiu, i el 2009 en van guanyar per la baixada de la inflació. Per tant, la retallada actual els deixarà en una situació semblant a la dels gloriosos anys de l’Aznarato, quan sense crisi ni res que ho justifiqués van perdre poder adquisitiu, val la pena no oblidar-ho.
Però això no és un fenòmen espanyol, abans que nosaltres han rebaixat sous dels funcionaris a Irlanda (15%) i a Grècia (16%), és a dir molt més que aquí. I dilluns mateix, Oriol Amat, Catedràtic d’Economia Financera de la UPF, en una entrevista dilluns passat al 3/24 proposava com primera mesura a prendre precísament la rebaixa del sou dels funcionaris. Ja es veu que aquí Zapatero no ha sigut original, en absolut.
En definitiva, que no es tracta de castigar els funcionaris per dolents, ans d’utilitzar un recurs en mans dels governs per a reduir la despesa. És comprensible que als funcionaris no els agradi, i és comprensible que els no funcionaris no ho vegin del tot malament. En aquesta vida tot és opinable.
Diàleg telemàtic amb Miquel Quintana (II)
13 abr
Continuo en aquest post el diàleg telematic-epistolar que em mantingut els darrers dies amb el Miquel Quintana, i amb ell contesto aquest post seu, amb el ferm propòsit, que veurem si aconsegueixo, de no allargar-me tant com ahir. No és la meva intenció caure en el fisking, vull dir respondre punt per punt, però sí que, per no divagar, em referiré a alguns punts concrets del seu post (que recomano llegiu per un millor enteniment dels nostres arguments).
En el terreny de la responsabilitat dels governs, sóc plenament congruent. Crec que un govern és responsable d’uns fets o una situació concreta quan amb la seva política podia haver-los evitat o, si més no, reduïr de forma substancial els seus efectes negatius. Carregar-li al govern tota la responsabilitat dels problemes d’un país (normalment no de les coses bones, que aquestes tenen molts candidats a adjudicar-se-les), al crit de piove, porco governo, és per mi una simplificació intelectualment innaceptable. Ja tinc escrit que la responsabilitat individual dels governs (aquí i arreu) en la crisi, i la seva capacitat per a superar-la, és molt limitada, encara que es tracti de governs estatals amb plenitud de competències. Si no, algun país s’hauria salvat de la crisi gràcies a la bona gestió del seu govern, o hauria trobat una sortida ràpida i contundent. I no ha estat així. Per això, crec que ni el govern tripartit, ni evidentment els governs anteriors de CiU, són responsables de la crisi i dels seus efectes sobre l’ocupació. Segur que uns i altres podrien haver fet les coses millor, ja que tota activitat humana és perfectible, i d’aquestes polítiques més micro podríem parlar-hi molt, però la crisi, l’atur o el dèficit (tots dos conseqüències directes de la crisi) serien semblants.
En canvi, crec que sí podem demanar responsabilitat als governs, al d’ara i als d’abans, de les coses on tenen competència plena (encara que un un món interrelacionat res és del tot ple): educació, salut, benestar social, infraestructures (en la part competencial que pertoca), i és en aquestes matèries on jo critico les polítiques de CiU durant els seus mandats, demorant infraestructures que eren indispensables per no tenir desgast electoral, que ens han portat on som ara. I crec que ells mateixos em donen la raó quan diuen que tot està tan malament. Ja ho vaig dir ahir,el tripartit no ha destruit res, el que no hi és, és perquè no s’ha fet, i CiU va tenir 23 anys per a fer-ho mentre que el tripartit només n’ha tingut 7. No ho faré ara, però més enllà d’opinions, podem comparar xifres en qualsevol terreny.
Pel que fa a l’actualitat, com jo deia ahir veiem les coses diferents. Tu parles de les propostes de CiU no escoltades pel govern, jo et podria parlar de les poques ganes de col·laborar que ha tingut CiU amb el govern de Catalunya (no tant amb el d’Espanya). Maneres de veure-ho.
Crec que no t’has mirat bé la web del PSC. No diu Web del PSC-PSOE, com afirmes. Altra cosa és que el nostre nom ha estat, des de sempre (vull dir 1978) Partits dels Socialistes de Catalunya (PSC-PSOE), i així surt al peu de la web. Ja deus saber que el nostre partit va sorgir de la unió de tres forces socialistes: el Partit Socialista de Catalunya-Congrés, el Partit Socialista de Catalunya-Reagrupament i la Federació Catalana del PSOE, per això va adoptar el nom en plural (socialistes) i va mantenir les sigles (PSC i PSOE) dels tres partits que els van fundar. Som partits diferents, tant jurídicament (amb estatuts i estructura orgànica pròpia) com de facto, ningú ens dona ordres (de veritat creus que per Zapatero és més senzill tenir a Catalunya a Montilla de President que a en Mas?). Tenim un protocol amb el PSOE que regula les nostres relacions (que alguns des del PSOE s’havien volgut carregar més d’una vegada), perquè voluntàriament volem participar en un projecte comú per Espanya, amb tot el que això implica (de vegades coses bones, de vegades no tant). I això no ha impedit que el PSC, des del govern, hagi defensat fermament els interessos de Catalunya en temes com el finançament, enfrontant-se al govern espanyol del PSOE (només has de llegir els diaris de Madrid i ho podràs comprovar).
No hauria de ser tan difícil entendre la nostra relació, si ho volguessiu fer. Per tal de posar-vos-ho fàcil, segueix un exemple que us hauria de ser proper. Com que CDC i UDC porten 30 anys presentant-se plegats a les eleccions, i voten sempre el mateix, seguint la teva lògica només tenim aquestes opcions:
- CDC i UDC són el mateix partit.
- CDC està subordinada a UDC.
- UDC està subordinada a CDC.
Ja em diràs tu quina de les 3 és la bona. També podríem preguntar-nos qui dels dos és el germà gran i el petit? o qui dels dos passa la consigna i que es limita a obeïr-la? Però no ho faré, perquè no tinc necessitat de fer-ho, perquè entenc perfectament que quan diversos persones o diversos partits s’apleguen, les decisions col·lectives que s’adopten sovint no agraden del tot o cap dels membres, perquè no són exactament les que ells haurien adoptat en solitari. Però això és la política, i la vida. Pacte, pacte i pacte. Ara, si vosaltres voleu anar repetint que som el mateix partit, o que estem subordinats, ja ho podeu anar fent, no per això serà veritat, tot i que tingueu un públic receptiu a aquestes afirmacions.
No et contestaré el tema dels ports perquè ara mateix no tinc informació. Fora bona idea que als posts facilitessis enllaços a les teves fonts, més que res perquè igual ho has vist a la web de CiU i allà es publiquen coses que després altres organismes han de desmentir. En tot cas dius que dius parles d’un projecte. Ja veurem que queda de tot això finalment. De tota manera, jo no seré qui digui que al Congrés dels Diputats el PSOE no hagi votat mai amb el PP … i també amb CiU i amb els altres grups, o CiU amb el PP. Segurament també al Parlament de Catalunya el PSC ha coincidit amb el PP i/o amb CiU en alguna votació, o CiU amb el PP, i el mateix es pot dir de l’Ajuntament de Barcelona (on encara que només surtin a la llum les discrepàncies, hi ha moltes votacions on CiU i PSC coincideixen. Potser posant l’accent en la discrepància donem una idea equivocada del que de veritat passa.
No renego del tripartit. Li devíem al nostre electorat. No pots presentar-te a unes eleccions dient que portaràs un canvi després de 23 anys de govern del centre-dreta i quan pots fer aquest canvi possible no intentar una majoria alternativa. Els compromisos electorals s’han de complir. Erem conscients de les dificultats que un govern de coalició (de coalició de veritat, no com la vostra que és casi un matrimoni canònic, i tot i així teniu les vostre baralles conjugals), però vàrem tirar endavant el tripartit perquè teníem un programa comú que portar endavant en benefici de Catalunya. I aquest programa s’ha portat endavant en gran mesura i ha beneficiat el país (que no el PSC), per molt que el soroll mediàtic de certs assumptes, de vegades culpa dels propis partits del govern, de vegades causat per factors externs, hagi provocat que no s’hagi percebut per ciutadania en tota la seva extensió. No es tracta d’anar en contra de CiU, es tracta de donar-li un millor govern a Catalunya. I tant de bo aquest govern hagués estat només del PSC (suposo que els socis pensaran a la recíproca, lògicament), perquè hauríem pogut aplicar el nostre programa en la seva integritat, i no només una part, però l’aritmètica mana.
Estic convençut que el President Pujol va fer el possible per tal que les empreses estrangeres vinguessin, igual que ara es fa perquè no marxin. Però no es pot comparar la situació de Catalunya els anys 80 i ara. Vivint (en general) millor, la gent cobra més, i ja no som tan atractius com altres llocs (recorda que fins el 1989 encara existia la URSS, i ara hi ha un munt de països encantats de rebre multinacionals amb sous baixos). Et recordo que el capital no té pàtria.
M’encanta quan pintes aquesta Catalunya tenebrosa on tot està fatal i no hi ha diners per res. Però no és la real. La crisi ha obligat a retallar algunes coses, no ho nego, però estem a un nivell molt superior al que ens veu deixar. No hi ha cap infant sense escolaritzar, i el nombre de places en tots els nivells educatius ha crescut exponencialment en relació amb el que hi havia el 2003 (d’això et podria aportar alguna dada). Fa poc, malgrat la crisi, s’ha inaugurat un gran hospital al Baix Llobregat. L’Estatut (que s’ha desenvolupat legislativament al 75%, no vol dir que s’hagi implantat) ha proporcionat una gran millora en el finançament (molt millor que qualsevol pactat per CiU), però els efectes de les polítiques necessiten un temps per ser visibles, i a més ens ha agafat la crisi, que suposa més necessitats i menys recursos. I a rodalies dona-li uns mesos i veuràs, no es canvien les inèrcies de dècades en tres dies (a banda de que, si més no, ho intentem, CiU podia haver-ho fet ja amb l’anterior estatut i no va voler).
L’aigua és un problema de ja fa molts anys. Un problema que, com d’altres, CiU no va afrontar. Les dessaladores són una solució que a més permet adequar l’oferta a la demanda. Ja vaig escriure ahir que també tenen inconvenients. Com tot a la vida. Es tracta de buscar la millor solució, perquè la perfecta sovint no existeix. Un govern ha de governar, i de vegades s’equivocarà, però ha de buscar solucions per als problemes. Això és una de les coses que li retrec a CiU, tants anys de qui dia passa any empeny no sigui que se’ns molestin i ens deixin de votar (d’altra banda, és exactament el que està fent en Xavier Trias a Barcelona). Però així no es va enlloc.
La meva opinió sobre la pujada de l’IVA la trobaràs aquí. Breument et diré que és una forma d’augmentar els ingressos per a reduïr el dèficit (no l’única, certament, però tampoc he vist alternatives millors, i amb l’IVA tenim marge en comparació amb el nostre entorn) amb una repercusió sobre els preus inferior a l’1%. Són pures matemàtiques. Res que ens hagi d’amoïnar quan no fa gaire hem tinguts augment de la inflació del 4%, mentre que ara és molt menor. I compte que, com ja vaig dir, si algun llest aprofita per a augmentar el seu marge de benefici i en culpa a l’IVA, no responc.
I per acabar, el PSC no està per la independència. Ni jo tampoc. I no perquè el PSOE m’ho ordeni, ans perquè no crec que fos el millor per Catalunya i per als catalans, senzillament. El que no treu que si una majoria dels catalans hi fos favorable, la independència seria inevitable, i jo seria igual de feliç, com també he escrit. I no m’importa que qui vulgui organitzi consultes, mentre no m’obliguin a participar-hi, ni em retreguin que no ho faci. És la seva estratègia (la dels organitzadors) i tenen dret a fer-ho, igual que jo a no participar.
Pel que fa a un referèndum per la independència, no crec que es donin les condicions, i per una vegada entenc que Artur Mas va estar encertat quan va dir que no es fan referèndums per perdre’ls. Si un dia es donen les condicions, com ara la constatació, per exemple via enquesta, de l’existència d’una majoria favorable, no m’importaria que es fes, sempre que es marquessin unes regles: què passa si surt que sí, què passa si surt que no … perquè el que no veuria seria passar-nos la vida fent referèndums cada dos anys fins que el resultat fos del nostre gust.
Lamento no haver estat capaç de ser més sintètic. I per acabar, manllevo la frase de l’impresentable Laporta: ¡Que no estamos tan mal!
Un plaer, Miquel. Salut!
“Arreglar” y pedir responsabilidades
2 mar
Hace algunos días se presentó la campaña Esto sólo lo arreglamos entre todos (y todas, como acertadamente dice la compañera Lourdes Muñoz) con la intención de lanzar un mensaje positivo de confianza en nuestra capacidad para mejorar nuestra situación personal y colectiva. Está iniciativa cuenta con un sitio web, un manifiesto (que encontrareis en el sitio web) un grupo en facebook, una cuenta en twitter, anuncios en los medios (al final de este post hay un vídeo) y seguramente otras vías de difusión que no conozco.
Al poco de surgir la campaña, han surgido opiniones contrarias a la misma, por el hecho de que tras ella, dicen (no tengo información, pero no lo dudo) se encuentran empresas como Telefónica, Iberia, El Corte Inglés, BBVA, Santander, La Caixa, Caja Madrid, Repsol, Cepsa y Endesa. En algunos blogs se han publicado entradas con divertidos contra-carteles, cuyo contenido comparto, al margen de alguna expresión malsonante, como en Mi Mesa Cojea, Las penas del Agente Smith o Halón Disparado. Y como también suele pasar se han creado contra-grupos en Facebook, como por ejemplo éste.
Y ahora mi valoración, que como pasa siempre que uno adopta posiciones intermedias entre el blanco núclear y el negro túnel de de tren, posiblemente no satisfaga a nadie. Pero tampoco lo intento. Creo que descalificar una campaña por quién la financie, es lo que los entendidos del tema llamarían un argumento ad hominem como una casa. Puede no compartirse la campaña en sí. Puede haber quien prefiera que, en vez de lanzar mensajes optimistas, de compartir experiencias que demuestran que no da igual lo que hagamos, que nuestra actitud personal cuenta, continuemos regodeándonos en la desgracia, lamentándonos y, sobre todo, echando la culpa a alguien (sea el gobierno, la banca, las multinacionales, una conspiración de quien sea) de todo lo que nos pase, descargándonos así nosotros de nuestra responsabilidad (que evidentemente tenemos, aunque solo sea por haberlo permitido). Pero no me parece serio descalificar la campaña por la identidad de quien la pague.
Creo que es bueno difundir y compartir experiencias positivas, fomentar la ilusión, la confianza en las propias posibilidades y el aprecio por el trabajo propio y abandonar la fatalidad de que no podemos hacer nada. No vamos a arreglar la crisis de hoy para mañana, ciertamente. No tenemos la fuerza de salir de ella por nosotros mismos, porque hay elementos sobre los que no podemos influir, pero eso no nos autoriza a instalarnos en el lamento y en el reproche y prescindir de lo demás. Nadie nunca nos regaló ni nos regalará nada, más bien hay que vigilar para que no nos lo quiten. Lo que se ha conseguido ha sdio a base de lucha y trabajo. Eso no es nuevo, y no cambiará.
¿Quiere eso decir que no hay que exigir responsabilidades a los causantes de la crisis? Rotundamente no. Esta crisis ha sido causada o, al menos amplificada, por la codicia de unos, auspiciada por la permisividad de otros, y es preciso, por un lado, que los responsables respondan por sus actos, y por el otro adoptar regulaciones que, en el futuro, impidan la repetición de situaciones semejantes.
¿Cómo se hace? En democracia tenemos un arma muy eficaz si se utliza bien, que es nuestro voto. Estoy hasta el gorro de leer y oir revolucionarios de salón que no dejan títere con cabeza, pero a los que cuando se recuentan los votos de unas elecciones no se les ve por ningún lado, quizás porque como todo lo que se puede votar es tan malo (piensan) se quedan en casa, que queda muy cool. Si opinais que todos los partidos existentes son iguales (opinión que respeto pero no comparto), y no os gusta ninguno, la opción es fácil: cread uno. Tenemos a nuestra disposición herramientas que permiten darle una enorme difusión a cualquier idea con un coste relativamente bajo, así que adelante. Menos criticar (que también), menos lamentarse y más actuar para conseguir los objetivos. Y si estos objetivos pueden ser viables y no simples brindis al sol, mejor, que el papel lo aguanta todo, pero la realidad no.
No deja de ser curioso que, mientras que en la red (y en los diarios tradicionales) te hartas de leer mensajes y consignas de una radicalidad tal que te hacen plantearse si no te encuentras en la URSS de sus buenos tiempos, luego en las encuestas resulta que los que van los primeros son los pepés y las convergencias de turno, en una especie de esquizofrenia colectiva que sería difícil de entender si no fuera porque, como todos sabemos, a la hora de votar muchos de esos radicales se quedan en casa, con la conciencia bien tranquila porque no se ensucian las manos participando en eso que tanto descalifican, pero sin contribuir tampoco a facilitar ninguna alternativa. Muy cómodo. Y muy inútil, también.
Junts a Catalunya, junts a Madrid … amb qui?
25 feb
La primera part del títol d’aquest post és la proposta que Artur Mas va fer ahir al President Montilla al debat mantingut ahir al Parlament de Catalunya. La part final és meva, i encara podria afegir-se una altra qüestió: per què fer?
Ja ho he dit altres vegades, amb l’actual correlació de forces a les Corts Generals, només es poden formar majories que incloquin, bé el grup socialista, bé el grup popular (o ambdós), i quan parlem d’estratègies unitàries això és un punt fonamental. Qualsevol proposta que no tingui el recolzament de com a mínim un d’aquests dos grups majoritaris està condemnada al fracàs, i per tan aquesta unitat catalana no passaria de ser un simple paripé, un gest cara a la galeria, buit de contingut pràctic, com no sigui el d’alimentar el victimisme, el “no ens entenen” com tant agrada alguns. Vist que, avui per avui, un acord entre aquests dos grups majoritaris, tan desitjable com complicat, sembla llunyà, cal saber en qui està pensant el Sr. Mas per recolzar aquesta hipotètica proposta unitària catalana.
Vista la coincidència entre les seves propostes (l’abaratiment de l’acomiadament és, si no l’única, sí la proposta més reiterada tant per part de CiU com per part del PP), tinc clar a quina banda buscaria els suports el Sr. Mas, i com haurien de ser les mesures proposades per obtenir-los, en el camí de limitar els drets dels treballadors. I em temo que aquí no ens hi trobarà, no tant per qui doni o no suport a les propostes, ans pel seu contingut.
Per molt que agradi a CiU, perquè és el terreny on es troben més còmodes, crec que aquest no és una tema que s’hagi de plantejar en clau Catalunya-Espanya, ja que els interessos i els objectius són, o haurien de ser, comuns. Si hi ha controvèrsia, aquesta segurament es mou més en l’eix esquerra-dreta.
En tot cas, si realment existeix una voluntat de col•laborar, i no es tracta d’un nou intent (un més) de posar una falca entre el socialisme català i el socialisme espanyol, o de crear les condicions per tornar a llençar la vella acusació de supeditació o sucursalisme, CiU encara és a temps de demostrar-ho. Intentem, de veritat i oblidant que d’aquí a nou mesos hi ha eleccions, el pacte en les matèries que són competència de la Generalitat, on aquest pacte només depén dels partits catalans. I sondegem també, no ens hem de tancar a res, en quines matèries de competència estatal podem acostar postures, i amb quins recolzaments podrien comptar al Congrés aquestes postures comunes, si les trobem. Òbviament que s’arribi o no a un pacte no serà només responsabilitat seva, és responsabilitat de tots, però allunyem-nos de tacticismes partidistes o no arribarem enlloc.
