Eurovegas go home!

El títol d’aquesta entrada se sent cada cop amb més força, i coincideix amb el d’un article que Jordi Évole escriu avui a El Periódico, i que m’ha impulsat a escriure aquestes ratlles.

Fora bo que algú es fes les preguntes que ens planteja Jordi Évole, com ara si voldrien Eurovegas al costat de casa seva, o al seu lloc d’estiueig (perquè, sí, hi ha gent que estiueja, i li agrada gaudir d’un entorn natural), i fer-los pensar que el que no vulguin per a ells, no ho haurien de voler per als altres.

Fora bo, també, que els que ens governen, en comptes de fer demagògia de la més barata, com el Sr. Homs o el Sr. Mas, sortissin de l’esquizofrenia on estan instal·lats. Volem ser Massachusetts, o volem ser Nevada, l’estat amb més atur de tots els Estats Units? Volem desenvolupament tecnològic o volem màfies, drogues i putes? Una cosa o altra, les dues no pot ser. I, ja en un terreny més personal, el futur que els Srs. Mas, Homs o els de la seva corda volen per als seus fills o néts és que facin de cambrers/es o aparcacotxes? (sigui dit amb tot el meu respecte per a les persones que fan aquestes feines, però que segurament no les farien si tinguessin possibilitat de fer una altra cosa). O aquestes feines ja van bé per als fills dels pobres (aquests als que cada cop els posen pitjor que puguin estudiar, apujant taxes i empitjorant les condicions de l’educació pública)? Reitero el que deia abans, el que no ho vulguis per a tu, no ho vulguis per als altres.

L’atur és un problema, sí, un problema molt greu, però Eurovegas no és la solució. No tota l’ocupació és igual, i en tenim un exemple ben proper: mireu on som, entre d’altres coses, pel sobredimensionament del sector de la construcció … però és clar, en seu moment molt poca gent deia res en contrari, això generava ocupació, i tots contents quan els joves deixaven els estudis per a anar a guanyar dinerets amb el totxo. Ara, tothom critica el model, però de tota manera sembla que no ha servit de res, perquè ens volen fer ensopegar un altre cop amb la mateixa pedra, treball de poca qualitat que pot ser una mica de pa per avui, però que evidentment és gana per demà. I, a sobre, per a aconseguir aquest pressumpte manà resulta que hem de de fer una llei a mida d’aquests individus, una llei privada per a ells, que per si algú no ho sap és l’origen de la paraula privilegi.

I em dol, també, la posició tèbia del PSC, dels seus militants i dels seus càrrecs, en relació amb aquest projecte, on alternem crítiques i posicionaments clarament contraris amb opinions, inclús actuacions, diguem-ne “comprensives” envers el projecte. Em sembla increïble que nosaltres tampoc no haguem aprés res del nostre passat proper. No veiem on ens ha portat el bandejament de la ideologia i l’aposta pel pragmatisme, pel curt-terminisme? Tornarem a repetir, un cop més, els mateixos errors? Si, de nou, també en aquest tema, fem nostres els valors de la dreta i actuem com ells, per què se suposa que els ciutadans ens ha de votar? Per què han de votar l’imitador, si ja tenen l’autèntic? Tenim una ocasió immillorable de demostrar a la ciutadania que no som el mateix, que no representem el mateix, i que volem un futur diferent per al nostre país. I no estarem sols en aquest tema, hi ha molta gent que comparteix aquesta opinió, i no vol aquest model de país.

En fi, que amb tot el nostre fet diferencial i demès galindaines patriòtiques que ens expliquen per tenir entretinguda la canalla, la Catalunya que alguns volen no està tan allunyada d’aquella Espanya cutre franquista que tan bé va retratar Berlanga a “Bienvenido Mr. Marshall”. Qui ens ho havia de dir !!!

Per tot això, NO a Eurovegas, Eurovegas go home!

Facebooktwittergoogle_plusredditpinterestlinkedinmail

Especialistes en crear ocupació

Sabeu que el programa d’estabilitat que el govern de Rajoy ha enviat a Brusel·les preveu un atur del 22,3% a Espanya per finals de 2015?

Sabeu que la Comissió Europea ha corregit aquesta previsió a pitjor i diu que acabarem 2013 amb un atur del 25,1%?

Sabeu a finals de 2011 la taxa d’atur era del 21,6%?

Això vol dir, en poques paraules, que Rajoy i la seva reforma no només no crearan ocupació, sinó que encara en destruiran, i que Rajoy acabarà el mandat amb més aturats que quan el va començar.

Perquè ha servit i servirà, doncs, la reforma laboral? Servirà pel que havia de servir, no oblideu que tant per Rajoy com per Mas la crisi és només l’excusa per fer el que sempre han volgut fer: desmantellar l’estat del benestar i els drets socials. Així, un dia Mas i Sánchez Camacho avancen l’objectiu de dèficit zero, i al dia següent diuen que cal retallar més o que cal amuntegar els nostres fills i filles a les aules de l’escola perquè hem de complir els objectius de dèficit que els mateixos han fixat, i es queden tan amples. I en el cas concret de la reforma laboral el seu únic objectiu ha estat, de bon començament,  eliminar els drets dels treballadors, abaratint l’acomiadament, suprimint els salaris de tramitació o atorgant a l’empresari facultats per modificar unilateralment les condicions de treball … No tindrem més treball, però el tindrem més precari.

Sort que són especialistes en crear ocupació, si no ho arriben a ser …

Facebooktwittergoogle_plusredditpinterestlinkedinmail

Els bons i els dolents

Un dels trets definitoris de la societat actual és aquesta classificació que sempre s’efectua (de vegades de manera implícita) entre bons i dolents davant qualsevol controvèrsia, classificació que, sense massa esforç intel·lectual, ens dona la coartada per carregar contra uns (els dolents), que tenen tota la culpa del que sigui i defensar i justificar els altres (els bons), que són només unes pobres víctimes. No hi ha matisos ni posicions intermèdies. És fàcil, és perfecte.

Ja sé que això no és, ni de bon tros, nou. El terme maniqueisme pren el seu nom d’una secta, els maniqueus (així anomenats a causa de que el seu fundador va ser un tal Mani) que allà pel segle III tenia com a fonament de les seves creences la lluita entre el bé i el mal i la negació de la responsabilitat humana pels mals comesos (i molt d’això també hi ha ara, sobre tot segons qui comet el mal). Però crec que cada cop s’accentua més aquesta tendència a dividir-ho tot en aquestes dues categories, menystenint qualsevol altra consideració.

Un exemple el tenim amb les hipoteques. No amb les normals de tota la vida, sinó amb aquestes que donaven pocs anys enrere i que sovint garantien un préstec d’import superior al cent per cent del valor de l’immoble que gravaven. Aquí tothom té molt clar que el dolent és el banc i el bo, la víctima, el pobre prestatari hipotecat. Doncs jo no hi estic d’acord. No del tot, si més no. Certament els bancs, les entitats bancàries van actuar molt malament, passant-se pel forro les més elementals regles de la prudència, en concedir aquells préstecs. Podríem dir que, en aquesta qüestió concreta van ser, clarament, dolents, per no dir molt dolents (i deixeu-me dir que en el pecat porten la penitència, ja que les conseqüències de tot allò també les estant patint). I no oblidem que dins els bancs també hi ha víctimes de la gestió dels seus dirigents, com ara totes les persones que, directament o indirectament (a través de fons d’inversió o de fons de pensions) tenen invertits els seus estalvis en accions de l’entitat. No crec que aquest, per aquesta sola causa, siguin dolents.

Però podem dir que els altres, els qui rebien els crèdits, van ser bons, així en general? Jo crec que no. Mentre, alguna dècada enrere, a qui es plantejava comprar un pis (i havia qui no podia ni fer-ho) ni se li passava pel cap fer-ho sense abans recollir una entrada (terme que ja sona molt obsolet) per reduir l’import a finançar, en el passat recent molts dels nostres conciutadans no han tingut cap mania no només en comprar un pis sense entrada (és a dir finançant el seu preu, ja inflat, i a més les despeses), sinó en aprofitar la generositat de les entitats bancàries per finançar també amb la mateixa garantia hipotecària els mobles, el cotxe i les vacances a la Riviera Maya. I ara, quan les vaques grasses s’han acabat, troben injust haver-se de fer càrrec del deute que, lliurement, van contraure, i pretenen lliurar-se tornat el pis, que òbviament ja no té el valor que tenia fa uns anys. Doncs ho sento, potser és deformació professional però crec que els compromisos lliurement contrets s’han de complir (pacta sunt servanda) i que no és just emparar-se en una situació de inconsciència col·lectiva, molt i molt llunyana de l’actitut que hom entén ha de ser la d’un bon pare de família, per tal d’intentar eludir les pròpies responsabilitats. Per tant, aquí hi ha dolents per totes dues bandes (i reitero que no em refereixo a la gent que, actuant amb prudència, amb vist com les circumstàncies els impedien fer front als compromisos, aquests sí que entrarien en la categoria dels bons, i mereixedors de la nostra solidaritat).

Un altre cas és els dels lloguers. Hi ha una tendència generalitzada a pensar en el propietari (quan és persona física, que si és jurídica ja no té cap defensa ni justificació) com una persona que a sobre de ser tan afortunat que disposa d’un pis que no necessita per viure i per tant pot llogar, vol aprofitar-se de la necessitat d’habitatge d’una altra persona per enriquir-se a costa seva. Dins d’aquest esquema el propietari és el dolent i l’inquilí és el bo, està clar. No es pensa, suposo que perquè requereix un esforç massa gran, que hi ha moltes tipologies de de propietaris, i que per exemple el propietari d’un pis pot ser una persona que té només aquell pis com a fruit dels estalvis de tota una vida (abans això d’estalviar estava millor vist que ara), que no pot viure al pis perquè està sol o sola, no pot pagar-se els serveis d’una persona que el cuidi a casa, i es veu obligat a anar a viure a una residència, que ha de pagar, precisament, amb l’import del lloguer. Hi ha alguna cosa criticable en aquesta conducta? Es mereix una qualificació negativa? Per mi, no. I és un cas relativament freqüents. A la vegada, junt amb inquilins que per les circumstàncies de la vida que abans esmentava deixen de poder complir les seves obligacions contractuals, molt a pesar seu, hi ha inquilins que actuen d’una forma calculada, i deixen de pagar el pis pensant que entre que els fan fora i unes coses i les altres segurament passaran cinc o sis mesos, i mentre tant no s’estalvien sopars els caps de setmana i d’altres activitats lúdiques. I quan finalment els fan fora, tornen a començar a un altre lloc. Per tant, aquí poden haver bons a tots dos costats, i tot i que en molts casos sí que hi ha un de bo i un de dolent, sovint són als costats contraris dels que s’acostuma a pensar.

I és que la vida és plena de matisos. No hi ha dues situacions iguals, cadascuna té circumstàncies que la fan única, i per tant, abans de llençar-nos  a qualificar-les globalment d’una o altra forma caldria dedicar un mínim temps a estudiar-les, valorar les diferents postures i no deixar-nos portar pels corrents d’opinió generalitzats, que no per ser compartits per més gent són més vàlids.

Article publicat a Catalunya Press en català i en castellà.

Facebooktwittergoogle_plusredditpinterestlinkedinmail

Els sindicats s’equivoquen

És innegable que, com ha denunciat per exemple el company José Rodríguez, hi ha en marxa una dura campanya contra els sindicats. Des dels sectors més dretans, se’ls acusa d’estar venuts al govern, perquè cobren subvencions, d’estar venuts a les patronals, perquè només es preocupen de les seves prebendes, i no dels treballadors, etc. Declaracions com les de l’altra dia de Esperanza Aguirre sobre els alliberats sindicals no són casuals (poques coses ho són, i menys en política), són una baula més de la cadena.

L’objectiu és clar, deslegitimar els sindicats que, ara per ara, són la millor eina dels treballadors i treballadores per a defensar els seus drets. Segurament amb defectes, segurament millorables, però a dia d’avui la millor, i per alguns l’única.

El pitjor de tot això, és que aquesta campanya (que tampoc no és nova d’ara, tot i que ara és més dura) està calant entre els treballadors als que els sindicats representen, o haurien de representar. Però és que els sindicats tampoc no ajuden.

NOTA: No m’agrada generalitzar, i parlar de “els sindicats”, “els treballadors”, és fer una generalització segur injusta, però em prenc la llicència, i heu d’entendre que quan generalitzo em refereixo a la majoria o a la part més representativa del col•lectiu, no necessàriament al 100%.

Per això dic que, al meu parer, els sindicats s’equivoquen, quan, per exemple, fan vagues salvatges en els serveis públic. Sense negar als funcionaris el dret de vaga, crec que l’haurien d’exercir amb molta més prudència de la que mostren. Sovint penso que viuen en una bombolla, o en un univers paral•lel a l’estil Fringe, perquè és l’única explicació que trobo a certes actituds.

No es pot actuar en moments de crisi com en moments de bonança. No pots putejar, i perdó per la expressió, per molt que t’hagin tret un 5, un 10 o un 15% del sou, altres treballadors que no saben quan els durarà la feina o que potser ja l’han perduda. No ho entendran.

Quan un treballador d’una empresa privada fa vaga, l’únic perjudicat directe és la pròpia empresa, que deixa de produir (si és productiva), de vendre (si és comercial) i, en conseqüència, d’ingressar. Certament també poden sortir perjudicats, indirectament, els proveidors, o els distribuidors (això és una cadena, no hi ha dubte), però el ciutadà d’a peu només es veu afectat tangencialment, si és client d’aquella empresa i no pot comprar els seus productes.

En un servei públic no és així. En un servei públic el perjudicat directe, directíssim, és el ciutadà, treballador o no, que ha de fer ús del servei i no pot fer-ho, amb tots els perjudicis que això li comporta, i sembla que la intenció de les vagues en aquest cas és que aquest ciutadà emprenyat pressioni al govern de torn per tal que la situació se solucioni. Però per tal que això sigui així, és necessari que aquest ciutadà vegi:

  1. Que la vaga té uns motius justificats
  2. Que l’acció dels vaguistes és proporcionada amb aquests motius

Per tant, crec que el primer que els sindicats haurien de fer és intentar obtenir aquesta complicitat ciutadana explicant els motius de la seva protesta i explicant per què és necessari protestar d’aquella manera i no d’una altra de diferent. I sovint no ho fan.

Puc posar dos exemples que m’afecten directament, un de molt recent, i un altre que ja dura en el temps:

El primer és la vaga de dimarts passat dels Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya, vaga salvatge en la que no es van respectar els serveis mínims. Com si als passatgers no els fos prou inconvenient tenir la meitat de trens en hora punta (la gran majoria no es poden permetre anar a la feina més tard o més d’hora, ni tenen mitjà de transport alternatiu viable), i viatjar enxovats, a sobre no van poder ni fer això. I sí, ara diuen que van ser quatre incontrolats els que van aturar els trens, però jo vaig sentir el dia abans una conversa entre dos treballadors que em fa pensar que això estava previst (compte, no ho van dir expressament, és una deducció meva de les seves paraules). Així que si al motiu de la vaga (rebaixa salarial del 15%) que jo entenc que no els agradi, però que cal relativitzar quan l’economia i la gent està com està, afegim el gran perjudici causat, no a l’empresa, sinó als ciutadans, que no esperin comptar amb el suport general.

Altre tema és el dels sindicats dels docents. Van gastar innecessàriament cartutxos convocant vagues per motius purament polítics, per protestar contra una llei que, ves per on, va ser aprovada per una amplíssima majoria del Parlament de Catalunya, quan a més els motius concrets de protesta eren en molts casos una possible mala utilització futura de la llei (que dius, espereu que això arribi i protesteu aleshores, no?). Com ja s’ha dit, volien manar. I què va passar? Que quan han vingut altres motius potser de més consistència: retallades salarials i pressupostàries amb motiu de la crisi,  canvis de les condicions laborals, etc … han trobat als pares i mares (progenitors, que es diu ara) una mica o molt cremats, i poc receptius. A banda de que algunes qüestions que han motivat queixes dels docents el ciutadà no les entén (ni jo, ni gent amb la que he parlat) com per exemple que trobin tan malament que el Departament obligui a justificar documentalment les baixes per demanar un substitut, i que en d’altres senzillament les posicions de docents i progenitors són antagòniques.

I ara posen la cirereta del pastís amb el tema les colònies. No poden fer jornada intensiva, no fan colònies, ni sortides de més de mitja jornada. Compte, ho fan pels nens, però amb aquesta postura, aquests nens als que diuen defensar no tindran jornada intensiva, ni tindran colònies, ni tindran sortides. Com acostuma a passar, el més feble és que paga les conseqüències, encara que no tingui cap culpa, és la sortida fàcil. Però tant se val, aquí el que importa, pel que sembla són només els seus interessos. I no importa si també perjudiquen altres sectors, és més, ho fan molt conscientment (això jurídicament és més un dol directe de primer grau que de segon).

Hi ha un grup de Facebook anomenat No jornada intensiva? No sortides, no colònies … , en el que es pot llegir això (adverteixo que no em consta que hi hagi cap sindicat darrera l’origen d’això, però no dubto que coneixen i recolzen l’estratègia), :

Afectarem altres sectors (monitors, cases colònies, museus, autocars), sí, però així farem pressió i esperem que es dignin a escoltar les nostres demandes.

D’això se’n diu fer amics. Només falta dir: volem perjudicar la màxima quantitat de gent possible, i no ens importa el que els passi, per tal d’obtenir els nostres objectius. Si pel camí vosaltres, monitors perdeu la feina, vosaltres, cases de colònies, heu de tancar, etc… tant se’ns en dona, mentre finalment tinguem el que volem (cosa que, a més, personalment dubto que passi). I a sobre, esperen que aquests sectors els recolzin?

Ja sé que em diran (ja ho he sentit) que han fet altres coses que no han servit de res, i que per això han de ser més dràstics, però crec que han esmerçat més esforços en la protesta que en la informació, i això és, novament, un error. Si a l’opinió pública, justificada o injustificadament, hi ha instal·lada la creença de que els docents tenen moltes vacances, treballen poc, tenen la feina segura, etc. i per tant no entenen per què es queixen, difícilment veuran justificada cap protesta. Per tant, el primer que han de fer és transmetre a la ciutadania què hi ha de cert i que hi ha de fals en tot això. I això passa per explicar, fil per randa, quantes hores de feina fa un mestre, de quins tipus (de docència, de presència), quants dies fan vacances de veritat, quants dies dediquen a preparació, etc. I sobre tot no tenir por de defensar els seus drets laborals sense posar els nens o la qualitat de l’ensenyament públic com a excusa. No sempre, ja ho he dit, els seus interessos han de coincidir amb els de les famílies o amb els de l’administració, és legítim, però calen explicacions clares i no sopars de duro. Em consta, ho sé de primera mà, que hi ha moltes i molts docents entregats a la seva feina, que fan el que els toca i moltes coses que no els toquen, que creuen en la qualitat de l’ensenyament públic i que van en la seva defensa més enllà del que seria exigible, i per això em fa una especial pena -i ho dic des del sentiment personal- que ells hagin de pagar pels que únicament busquen el seu benefici personal, el cobrar el màxim i treballar el mínim, els que s’aprofiten de qualsevol escletxa per escaquejar-se, que, malauradament, hi són com en qualsevol altra professió, ni més ni menys. És molt injust.

Vull uns sindicats forts, que representin els treballadors i on els treballadors se sentin representats, però per aconseguir-ho, potser han de variar les seves estratègies. Si no ho fan, si donen excuses als que el que volen és que els sindicats no existeixin, per tal de poder imposar les seves condicions, ens perjudiquen a tots els que creiem en la necessitat de la seva existència. I per això els critico.

Facebooktwittergoogle_plusredditpinterestlinkedinmail

Política per a “dummies”

Sovint la simplicitat dels missatges d’alguns partits polítics em fan pensar que van adreçats a persones sense el temps, la capacitat o les ganes d’analitzar-los, perquè si ho fessin, fora impossible no adonar-se de la seva poca consistència, i segurament retornarien en forma negativa, com un bumerang, als seus emissors. Són el que podriem anomenar missatges per a “dummies”.

Un dels més típics darrerament és el que culpa el govern (de Barcelona, de Catalunya o d’Espanya, depenent de qui ho digui, perquè, i això és ben curiós, persones del mateix partir assenyalen diferent culpable segons convingui) dels efectes negatius de la crisi: atur, problemes financers d’empreses i famílies, etc. Tant se val que la crisi sigui mundial, tant se val que les seves conseqüències també ho siguin, tant se val que als seus origens trobem actuacions de grups de poder més propers als partits que ara critiquen que no als qui governen. Tant se val, es reciten les xifres de l’atur, les dels concursos de creditors, o qualsevol altre indicador negatiu, com a prova fefaent de la incapacitat del govern de torn, sense preocupar-se per res d’establir un nexe causal entre les accions (o les inaccions) de cada govern i el que ells volen fer-nos creure que és el resultat, aplicant el que en termes jurídics és diu responsabilitat objectiva.

Si cal, inclús es posen apocal·liptics, i acusen al govern d’ensorrar el país, com ahir feia Duran i Lleida al Consell Nacional de Convergència (bé, si per ell és ensorrar haver intentat de recuperar part del retard acumulat, intentant fer en set anys el que ells no van fer en vint-i-tres, ja sabeu que ens espera si guanyen).

Trobo a faltar explicacions i alternatives. Voldria sentir de boca de la oposició què és el que ells farien que els governs actuals no hagin fet, o què farien de forma diferent, i perquè això solucionaria (o contribuiria a solucionar) el problema en qüestió. No generalitats, no lemes, no propaganda. Actuacions concretes, explicades detalladament. Potser no estariem d’acord en si aquestes mesures alternatives millorarien o empitjorarien la situació, però si més no tindríem una base de discusió.

És una mica el que passa amb els independentistes, que no deixen de repetir com un mantra que la independència és una mena de pedra filosofal, solució de totes les nostres penes, per la sola raó de que els diners que ara ens roba (en la seva terminologia) Espanya, ens els quedariem nosaltres. I punt. Un altre missatge per a “dummies” que ignora bona part dels aspectes del tema, limitant-se a oferir un futur de llet i mel.

Potser tot és causat perquè és molt més fàcil atacar que ser positiu. Molt més fàcil destruir que fer propostes. Serà per això que, per exemple, a Barcelona únicament sentim crítiques al que fa el govern de Jordi Hereu, o de com és de dolent aquest noi, sense tenir l’ocasió de saber què farà el Sr. Trias si per una d’aquelles casualitats de la vida arriba a guanyar o per què ell seria millor alcalde (clar que tenint el currículum que té el Sr. Trias, on les úniques coses a assenyalar són els seus intents privatitzadors de la sanitat i el seu recolzament incondicional a José Maria Aznar al congrés, segurament jo també l’amagaria).

Facebooktwittergoogle_plusredditpinterestlinkedinmail