Blog personal i polític de Manuel Cáceres
Entrades etiquetades amb Convergència
Defensar-se atacant
6 jul
Malgrat ser temps de mundials, això no va de futbol, sinó de política, concretament del lamentable espectacle d’ahir a la comissió parlamentària que investiga les (fosques) relacions entre Millet i els seus 40 lladres i el Govern de Convergència i Unió, via Fundació Trias Fargas (aka CatDem), amb la col•laboració estelar de Ferrovial i d’altres empreses.
Sóc conscient que, quan t’enxampen amb les mans a la massa, cal tenir molta dignitat per dir: d’acord, he perdut, confesso i em disculpo. I no hi ha tanta gent digna, ni en política ni fora. Per això comprenc que els responsables de Convergència i la CatDem tirin pilotes fora, dissimulin, i per justificar els diners rebuts expliquin faules de creació de corals que no creuria ni el meu fill de tres anys, i d’altres històries que, curiosament, no figuren a les memòries d’activitats.
Puc entendre, inclús, que hi hagi qui, com Daniel Osacar, es faci l’ofés, es lamenti i clami pel seu bon nom, amb cara i posat compungits. Tot és part de la mateixa estratègia.
Però em costa molt més entendre el posat prepotent i xulesc d’Agustí Colomines. Aquest individu, el mateix segons el qual tot el que és legal és ètic, i al que no l’importen d’on vinguin els quartos mentre vinguin (suposo que tràfic de droges, pornografia infantil i tracte de blanques s’admeten si és per Catalunya, això sí), es permet el luxe d’acusar una comissió del Parlament de Catalunya de frau de llei (en deu saber molt, d’això del frau de llei, que és quan apliques una norma per evitar l’aplicació d’una altra, cas semblant a quan reps diners per concedir obres públiques i fas veure que són donacions per fomentar la música), i d’indicar qui ha de cridar la comissió i qui no. Qui es pensa que és aquest individu? De què va? La comissió, emanada del Parlament com a expressió de la voluntat de la ciutadania, crida qui li sembla, i els cridats, en aquest cas ell, han d’anar-hi, i punt (demanar-los que a sobre diguessin la veritat ja seria per nota, no li demano tant). Només faltaria.
I que no oblidi que potser Ramon Garcia Bragado està imputat, en una decissió judicial que respecto però no comparteixo i que de tota manera no té el significat jurídic que molts li volen interessadament donar (la imputació té per objecte dotar de garanties el procés), però ni en les actuacions judicials en les que se l’imputa, ni en cap altra part de cap dels sumaris judicials oberts, apareix que ni ell, ni cap militant del PSC, ni el PSC, ni la seva fundació Rafael Campalans hagi estat objecte de la “generositat” d’en Millet. Quan hi ha hagi la més mínima evidència que això sigui així, que cridin a declarar qui convingui, però mentre aquest moment no arribi (i no arribarà, tots sabem qui són els amics d’en Millet), els únics que han de donar explicacions, moltes més de les que han donat, són els representants de la funcació CadDem i de Convergència Democràtica de Catalunya, sense xuleria, si pot ser. I la resta, són cortines de fum per consum dels incondicionals.
Els líders han de demostrar-ho
20 may
El Periódico publicava ahir noves dades en relació amb el conegut com cas Palau o cas Millet, i que al pas que anem potser aviat haurem de rebatejar de forma diferent. Ja he escrit alguna altra vegada sobre aquest tema, tot i que més avit tangencialment, perquè des que va començar, penso que aquest assumpte té molt mala pinta.
I ara coneixem noves dades, dades concretes, no afirmacions gratuïtes, que apunten directament i clarament en la direcció que molts sospitàvem des del principi. I la ciutadania té dret a saber què ha passat, si el que es diu és cert o no ho és. Perquè, indepedentment de que al final la justícia decidirà sobre els temes que cauen dins la seva jurisdicció, no tots els comportaments censurables són perseguibles penalment.
Som on som, i ara Convergència i Artur Mas poden fer dues coses: amagar el cap sota l’ala o afrontar els fets.
Les excuses ja ens les sabem: Podem intentar deslegitimar el mitjà de comunicació (matar al missatger) al·legant, com ja he sentit altres vegades, que el seu director és germà d’un conseller. Pel mateix preu, jo em podria preguntar perquè els altres mitjans no tracten igual aquest tema. Podríem preguntar per què per a l’AVUI la notícia sobre el cas és: “El Palau ja s’ha gastat més d’un milió per desemmascarar Millet“, com si el problema no fos el latrocini sinó la seva persecució. O per què a la portada de La Vanguardia no es fa cap referència al tema. Però no m’ho pregunto, cada diari tracta els temes que més l’interessen, o que pensen que interessaran el seu públic, això és així sempre, i no podem fer-hi res sempre que no es menteixi. I de moment no he sentit ningú que acusi El Periodico d’inventar-se la informació (i si algú ho fa crec que simultàniament hauria de presentar denúncia).
També podem acusar les altres forces polítiques d’utilitzar el fet amb finalitats partidistes, però cal rebutjar aquesta afirmació. Precisament els partits polítics, i totes les persones que d’una manera hi tenim quelcom a veure, hem de ser els primers interessats en desterrar no només les pràctiques il·legals, sinó també les simplement irregulars o èticament criticables. Si no, donarem peu a que algú pugui parlar de conxorxes o pactes de silenci (tot i així, ja ho han fet), i a que aquella frase que tant m’empipa de tots els polítics són iguals, pugui ser més creible. D’altra banda, tinc prous anys com per a saber que als partits de dreta fets com els denunciats els afecten electoralment molt poc. Durant el govern de Jordi Pujol hi va haver més d’un (puc recordar, com un dels més sonats, els de les irregularitats en la concessió de les loteries de la Generalitat, batejat com lotogate), i electoralment no van tenir cap cost. Per no parlar dels casos molt més recents del president de la Diputació de Castelló Carlos Fabra, o el President de la Generalitat Valenciana, Francisco Camps.
La tercera excusa, més lamentable encara, és engegar el ventilador i dir que tothom ho fa. Però tampoc no em serveix. I no perquè en un determinat moment no hagi hagut casos de finançament irregular en d’altres partits. Abans que ningú m’ho hagi de recordar, recordaré jo el cas Filesa, que va servir per a finançar irregularment el PSOE. Els responsables del PSOE van cometre un greu error, és evident. Però aquest cas va ser perseguir i jutjat, i va acabar inclús amb condemnes penals per a persones que mai haurien d’haver estat condemnades, i que ho van ser mitjançant l’aplicació artificiosa d’un tipus delictiu fins aquell moment mai aplicat a casos semblants, en el que va ser una veritable vergonya jurídica. I precisament per això, tenim tota la legitimitat per exigir, primer, respostes, i després, que s’apliqui la llei. I també, no vull deixar de dir-ho, perquè des de Convergència s’ha criticat molt el refinançament del deute bancari del PSC, refinançament conegut perquè el propi PSC ho va comunicar al Tribunal de Comptes, i que denota un esforç per complir els compromisos adquirits (altres van canviar de nom, Alianza per Partido, per deixar penjats tots els seus deutes). I és que nosaltres no tenim certs canals de finançament.
Per tot això, i com ja va fer ahir Miquel Iceta al Parlament, ens demanem on és Artur Mas per a respondre tots els interrogants que el cas planteja. Perquè els líders han d’estar a les verdes i a les madures, i perquè a la vida, de vegades rius, però de vegades també cal ser seriós.
Diàleg telemàtic amb Miquel Quintana
12 abr
Torno amb aquest post al company Miquel Quintana (company en això de la política i del dospuntzerisme, que no en la militància partidista, ja que ell és militant de Convergència Democràtica de Catalanya i jo del Partit dels Socialises de Catalunya, segurament més destacat ell que jo), la gentilesa que ha tingut dedicant un post a contestar un comentari que jo anteriorment havia deixat en un altre post seu. Crec en el diàleg i en la contraposició d’idees i conceptes com a via per a millorar el propi bagatge, i trobo que és un bon ús del temps esmerçar-ho en això. Es tracta de confrontar opinions, no de convèncer ni de ser conveçut, perquè també sé que hi ha tantes formes de veure la vida i les coses com persones, tot i que de vegades encara em puc sorprendre de com de diferents poden es poden veure uns mateixos fets segons des de quina perspectiva es mirin (i per això he tancat el meu comentari al post inicial d’en Miquel amb una referència al Madrid-Barça d’ahir i a les diferents formes de qualificar una mateixa jugada segons qui opina). Aviso, serà mooooooolt llarg.
Opinaves, Miquel, sobre les paraules del President Montilla en un acte públic celebrat a Pinós. Jo, personalment, no crec que un acte públic així, un miting, sigui el millor lloc per contrastar idees. Saps tan bé com jo, perquè segurament portes en això més anys (tot i que jo ja en porto molts) que els mítings no serveixen, en general, per desgranar grans i el·laborats discursos polítics. Es tracta de donar unes idees força, fàcilment comprensibles i fàcils de reproduïr, per tal que surtin bé a les notícies que després veurà la ciutadania (no per convèncer als assistents, que tots jo ho estan). I això es pot dir dels nostres mítings, dels vostres i dels de tothom. Ja sé que a vosaltres (els convergents, vull dir) us agrada molt fer conyetes amb aquestes frases que diem en els mítings. Em sembla bé. Jo no acostumo a fer-ho, no habitualment, amb les que es diuen en els vostres, tot i que podria (és molt fàcil trobar punts febles en una frase dita en aquest context). Però no li trobo la gràcia, prefereixo polemitzar amb gent que em pugui contestar.
En tot cas la meva resposta, Miquel, no ha intentat desmontar la teva opinió del President Montilla, perquè ni crec que sigui possible, ni crec que sigui necessari, perquè és la teva opinió, i tens tot el dret a tenir-la. El que a tu no et fa ni fred de calor, a mí em podria emocionar d’allò més, i vice-versa, perquè aquesta és una qüestió més sentimental que racional. A alguns potser els emociona sentir parlar de pàtria, i a mi no. A mi potser em sembla molt important que una persona hagi sortit endavant i hagi arribat a ser Alcalde, Ministre i President de la Generalitat venint de la emigració, i a d’altres persones segurament no. Va com va.
I el que he fet és només això, dir-te que allò que tu explicaves és el mateix que a mi em passa amb Artur Mas. No em fa ni fred ni calor. I no perquè no sigui del meu partit, no, sinó perquè a la seva trajectòria política, ha passat sense pena ni glòria pels llocs on ha estat, des de l’Ajuntament de Barcelona (a l’oposició) a les Conselleries de Política Territorial i Economia i Finances, o a la Conselleria en Cap, o al Parlament de Catalunya.
Ara tu em dius que el President Montilla també ha passat sense pena ni glòria pels seus càrrecs … és la teva opinió, de la que discrepo. Potser per tu és motiu de molta pena i poca glòria haver estar reelegit cinc vegades Alcalde de Cornellà de Llobregat per majoria absoluta, però per mi té molt de mèrit. Crec que ningú pot jutjar la seva feina allà millor que els ciutadans i ciutadanes de Cornellà, i el seu veredicte és molt clar.
Entrant en el que concretament dius, començo per excusar-me, perquè jo no conec molt bé Cornellà, llevat de pels discos dels Estopa, però pel que escrius em temo que tu la coneixes pitjor. La població de Cornellà el 1986 era de 86.928 persones, mentre que l’any 2009 era de 86.519 persones. Així que resulta que entre 1986 i 2009 la població de Cornellà ha disminuit (unes 400 persones) i que per tant aquests grans edificis de que parles, i tota aquesta gent que paga els impostos i les taxes, si existeixen, ja hi eren quan el President Montilla va arribar a l’alcaldia.
I és que Cornellà, com l’Hospitalet, i com altres ciutats de la conurbació de Barcelona, van patir el desenvolupament desordenat propi del període del desarrollisme franquista, amb barris com la Ciudad Satélite -Sant Ildefons- o Bellvitge i els Ajuntaments democràtics el que han fet, a Cornellà i arreu, és mirar de corregir la destrossa. Mira que diu sobre Cornellà la viquipèdia:
En els darrers vint-i-cinc anys, l’Ajuntament democràtic ha portat a terme un procés de lenta recuperació del municipi en tots els ordres. S’ha racionalitzat l’expansió urbanística i s’han fet arribar els serveis i equipaments a tota la població. Han nascut tres grans zones verdes, els parcs de Can Mercader, de la Infanta i de la Ribera (ara desaparegut amb la construcció de l’estadi del R.C.D.E.). Avui el teixit econòmic de Cornellà està molt més equilibrat, acull nombroses empreses de logística i també de vinculades a la nova economia.
No diré que tot això sigui mèrit del President Montilla, però alguna cosa devia tenir a veure. Si no ho coneixes, et recomano el Parc de Can Mercader, recuperat per a la ciutadania fa 15 anys (aquest si que el conec perquè vaig assistir-hi al Palau que allà es troba a un casament on l’”oficiant” era precísament el President Montilla).
Com a Ministre d’Indústria, certament va fer poca cosa. Només van ser dos anys, i en aquestes condicions no era fàcil. Tot i això, recordo que va impulsar l’aprovació del domini .cat (que per exemple tu fas servir). I trobo exagerat que diguis que els problemes dels magatzems o cementiris nuclears siguin una jugada seva. Els problemes són fruit de la demagògia amb que per totes bandes (totes, no salvo cap partit) s’ha tocat el tema nuclear.
I com a President de la Generalitat, jo també faig un balanç millor que el teu. Com t’he dit alguna vegada, em sembla un argument molt pobre culpabilitzar-lo a ell dels efectes d’una crisi mundial. D’altra banda, i segons les darreres dades de l’Enquesta de Població Activa (4rt trimestre de 2009) l’atur a Catalunya (17,01%) és inferior a la mitjana espanyola (18,83%) i molt inferior al de comunitats com València (22,56%) Canàries (26,91%) o Balears (19,54%) per dir-te tres amb governs de colors diferents. No dic que el nombre de parats no sigui molt alt, massa alt, dic que la responsabilitat principal en unes circumstàncies com aquestes no és del Govern. És un fenomen mundial. I per mí el país no està molt bé, però si millor que quan el tripartit va començar a governar en els assumptes sobre els que té competència (que el cap i a la fi, és el que se li pot demanar a un govern).
Pel que fa a les frases buides, home, tothom les diu en un moment o altre, no diré que no. I sobre el suport al PP, pensa que la meva afirmació era una resposta a la teva de que els socialistes “s’ajunten amb el PP per fer lleis que castiguen Catalunya”. Ja sé que no us agrada que us anomenin el Pacte del Majestic, però el cas és que va existir, us agradi o no. Que ho repetim sempre? Evidentment, perquè no havíem de fer-ho si és veritat? Pitjor és que vosaltres repetiu el tema del sucursalisme, supeditació a Madrid o germà gran, com tu fas, perquè això no és veritat. Formar voluntàriament part d’un projecte comú amb el PSOE, té els seus problemes, en soc conscient, i algunes manifestacions de membres del PSOE segurament em fan menys gràcia a mi que a tu. I com que a més participem en la formació del vot del grup socialista, fora incoherent que votèssim en contra -i més tenint present que l’única majoria alternativa inclouria al PP-, encara que en casos concrets no ens agradi molt. I fem el que fem perquè, en conjunt (no en una votació concreta) considerem que és el millor per al país. De vegades per guanyar una guerra s’ha de perdre alguna batalla.
Però no t’equivoquis, el PSOE no dona, mai ha donat, ordres al PSC. I si ho hagués fet el PSC no les hauria acceptat. En cas contrari, Artur Mas seria avui President de la Generalitat, com molt bé saps. I potser aleshores CiU recolzaria els Pressupostos de l’Estat, com va fer amb Governs de Felipe González i José Maria Aznar (7 de 8), quan qui manava a CiU era el President Pujol (de qui, a banda de moltes crítiques, puc fer més d’un elogi). Però ara la cosa ja no és així, i dels 6 Pressupostos dels governs de Zapatero, CiU, la CiU encapçalada per Artur Mas, no n’ha recolzat cap. I això que segons vosatres PSOE i PP són el mateix … Sort que ara (casualment, a sis mesos vista de les eleccions) us decidiu a recolzar les iniciatives per lluitar contra la crisi, i inclús a proposar alguna (vull dir alguna que no sigui la de sempre, abaratir l’acomiadament). Més val tard que mai.
Jo he criticat més d’una vegada les polítiques de peix al cove de CiU, efectivament. Mira, l’actual situació de Catalunya, es fruit de la seva Història. Com que no es tracta d’anar a Guifré el Pilós, si parlem només de la democràcia, resulta que de 30 anys (des del primer govern del President Pujol), durant 23 ha governat CiU, diverses vegades amb majoria absoluta, i durant 7 el tripartit (remarco, el tripartit, no el PSC, que hauria estat, segur, diferent), així que dic jo que la responsabilitat de l’actual situació de Catalunya ha de ser necessàriament compartida. Tots dos podríem dir que totes les coses bones són les nostres i les dolentes les de l’altre, però no seria veritat. El que passa és que, si admetem el dèficit de Catalunya en matèria d’infraestructures i m’acceptes que el tripartit no se n’ha carregat cap (vul dir, no hem dinamitat cap línia de ferrocarril, ni cap carretera, ni cap torre d’alta tensió, que aquestes ja cauen soles), està clar que el problema és el que no s’ha fet, és a dir el que s’ha deixat de fer. I aquí sí que la ratio 23-7 té molta importància, perquè en més del triple de temps CiU no va fer el triple d’infraestructures, que es podien haver finançat amb els beneficis que dius que va reportar el vostre pacte amb el PP, molt inferiors, per cert, al que aconsegueix el nou finançament que per vosatres és xavalla.
Novament veig que ens culpes de fenomens d’abast mundial, com la deslocalització de les empreses. Saps que la raó per la que ara hi ha empreses que marxen d’aquí al Marroc o a Txèquia, és la mateixa que va motivar que aquestes empreses vinguessin aquí fa trenta anys per exemple des d’Alemanya: buscar la reducció de costos o obrir mercats nous. Ara a Catalunya (i Espanya) es viu millor que fa trenta anys, els sous són més alts, i el capital busca altres llocs més econòmics (i no només les multinacionals). És com funciona el capitalisme, malauradament, i llevat que prenguis iniciatives tipus Hugo Chávez, no es pot obligar una empresa a que es mantingui en un país (sí pots intentar-ho de forma pactada, com va fer de forma reeixida el President Montilla amb Nissan). Ara, si tu vols continuar pensant que abans les empreses venien perquè el President Pujol les portava i ara se’n van perquè el President Montilla les fa fora, tu mateix.
En una cosa et dono la raó, i és en la dificultat de tirar endavant un govern de coalició de tres partits en un país sense aquesta tradició. Malgrat tot, malgrat les dificultats i les tensions internes, s’ha fet molta feina. Per exemple, s’ha desplegat un 75% de l’Estatut,encara que hi ha d’altres temes en que no ens hem posat d’acord. És així i no ho nego.
I no, el Pla Hidrològic no és el que dius, és un exemple de com alguns “s’ajunten amb el PP per fer lleis que castiguen Catalunya”. Perquè les Terres de l’Ebre continuen sent Catalunya, i el PHN es carregava el riu, i com diuen allà, lo riu és vida. I tot i que encara hi ha llocs a Catalunya amb problemes d’aigua, com ara a les comarques de Girona, s’han pres iniciatives per a corregir el problema, com la construcció de dessaladores (si CiU ho hagués fet en comptes d’encaparrar-se amb el Roina, estaríem millor). I no dic que les dessaladores no tinguin problemes, però són una solució, tot i que crec que cal millorar molt la gestió de l’aigua (sobre tot en l’agricultura).
No et preocupis per la meva informació. En tinc més de la que puc pair, però pensa que jo soc un amateur d’això, i no sempre disposo per llegir i escriure de tot el temps que voldria. Per sort, perquè mira que passa quan m’hi poso, que m’allargo més del que seria prudent. En tot cas mai escric per escriure.
He intentat contestar tot el que has dit, amb dades quan les tenia a mà (tot i que com deia moltes coses són més aviat qüestió d’opinions, com ara la crosta de la CCMA, que encara existeix). Espero no haver-me deixat res, i en tot cas acabo disculpant-me de nou per l’extensió i amb una puntualització sense importància, i és que no sóc veí de Rubí (tot i que hi tinc molta relació), ans del nucli de Les Fonts, prop de Rubí però a cavall entre els municipis de Terrassa (on pertany el carrer on visc) i Sant Quirze del Vallès (amb un govern sociovergent, per cert). Tot plegat Vallès Occidental, com Sant Cugat.
Salut!
Laporta porta els nervis a Convergència
2 feb
Per si algú es confón, he de començar dient que tinc molts greuges contra en Joan Laporta. De sempre, des que es va a donar a conèixer amb l’Elefant Blau, l’he considerat un trepa ambiciós (més enllà del punt fins el que l’ambició es pot considerar una virtut) sense cap escrúpol i amb l’únic objectiu d’aconseguir el seu benefici personal servint-se sense manies de persones i institucions, i amb qualsevol tàctica. El que el Núñez de Crackovia anomenaria un indeseable.
No és que li tingui mania, és que aquest invidu n’ha fetes de molt grosses: la mentida coprotagonitzada pel seu cunyat Alejandro Echevarría, aquell que després de veure’s enxampat a la mentida que no tenia cap relació amb la Fundación Francisco Franco va justificar-se dient que l’havien fet patró sense saber-ho; l’escàndol de la venda de les entrades de la final de la Champions de Paris; la rebequeria del seu striptease a l’Aeroport; haver portat al Club a un plet i perdre’l per tal d’intentar allargar un any el seu mandat o les seves sortides de to, amb el seu famós ¡Al loro! … coses totes que no són noves.
No el vaig votar, vaig votar a favor de la moció de censura que va perdre (tot i que no va voler marxar, contra el que anys abans havia dit quan el censurat era Núñez) i no votaré mai ningú a qui ell recolzi com a president del Barça. I molt menys el votaré a ell per cap càrrec polític.
Però com dic això no és nou, ja ve de fa temps. Per això sorprén la freqüència i el to amb els que Laporta apareix ARA en les converses entre els convergents al Twitter, amb frases com ara:
Carretero es un pallasso de molt cuidado! Quina vergonya de personatge! i amb Laporta poden fer un circ
si Laporta entra a la política catalana, demano asil polític a Andorra
No cal desacreditar el Laporta, perquè ho fa ell solet …
els tics autoritaris de Laporta no són bons per a presidir el país. Catalunya no té un sistema presidencialista com el Barça
Per no parlar del canvi de posició dels dirigentes del partit: fa quatre mesos Artur Mas no es pronunciava, fa un mes i mig en Felip Puig expressava crítiques però no li tancava portes, i ara en canvi el mateix Felip Puig ja l’acusa de manca de seriositat.
Què ha canviat? Doncs ha canviat que Laporta no ha volgut (de moment, no posaria la mà al foc per ell) incorporar-se al projecte convergent (ep, ja sé que no li ho han demanat), i prefereix navegar per altres aigües, sembla que més properes al Reagrupament de Joan Carretero. I com ha passat de ser un possible fitxatge mediàtic a convertir-se en un rival que s’adreça a un electorat similar, i que per tant els pot restar vots, el que abans eren somriures i clucades d’ull ara s’han convertit en dubtes sobre la seva capacitat i seriositat. Molt coherent, tot plegat.
Sembla que, després de tot, no veuen tan clara la victòria com ens volen fer creure.
Comencem a dir obvietats, o no?
1 feb
Potser la frase que més destaca la premsa de les que va dir Artur Mas en l’acte que va tenir lloc ahir a Barcelona, va ser la següent (la recullo de El Periódico):
Serà el Govern de la majoria, de la gent més preparada, entusiasta, més sòlida, que tingui alguna cosa important per aportar. Si aquesta gent és de CiU, millor. I si algú és millor i no és de CiU, l’aniré a buscar.
Trobo que és una frase força desafortunada, tant pel que diu, com pel que, sense dir-ho, comporta, tant si el que ens vol vendre és alguna cosa nova com si el que fa és reiterar quelcom ja sabut.
Anem a veure: els governs de Convergència (i Unió) durant vint-i-tres anys no estaven formats per la gent que ells consideraven (no vol dir que ho fossin) la més preparada i més sòlida, fossin o no militants de Convergència? Això és el que hauria d’haver estat, oi? Doncs si realment va ser així, el Sr. Mas ens està dient una obvietat, i per aquest viatge, no calen aquestes alforges ni tanta parafernàlia.
Com que no vull pensar que una ment tan preparada com la del Sr. Mas es dediqui a dir obvietats com si fossin grans principis (allò de solemnizar lo obvio que tant feia Aznar, segons encertadament va dir Felipe González), hauré de creure que en realitat això que ens diu ara és novedós, i representa un canvi respecte dels anteriors governs de CiU, governs en els que el Sr. Mas va ser Conseller, i fins i tot Conseller en Cap. El que em fa concloure que el Sr. Mas està reconeixent que en els governs de CiU des de 1980 fins 2003 no hi havia gent preparada, ni sòlida, ni amb coses importants per aportar, o bé que només buscava la gent preparada, sòlida i amb coses importants per aportar, dins de Convergència, mai fora.
No està malament que ho reconegui, tot i que hauria estat millor que aleshores hagués comptat amb gent més preparada, potser així la seva tasca de govern tindria més fites per a recordar que TV3 i un Eix Transversal que quan es va acabar ja era insuficient.
Interpretacions a banda, lamento veure (i ara ja deixo el to de broma) que el Sr. Mas també participa del discurs antipartits que tant d’éxit té darrerament, que aquest i no altre és el missatge subliminal que les darreres paraules del paràgraf reproduït transmeten. I quan dins un partit es cau en això, o bé creus molt poc en el teu partit (i ell ho sabrà millor que jo, però estic convençut que hi té gent molt vàlida, encara que jo no comparteixi les seves idees), o bé és que et limites a seguir la direcció en la que bufa el vent, i no sé què és pitjor.
Parlem clar: en l’hipotètic cas que el Sr. Mas arribés a governar, faria el seu equip amb gent que participés de les idees presents en el seu programa electoral (llevat que volguès trair la voluntat dels electors), i això vol dir gent ideològicament propera, raó per la que el fet que militessin o no a Convergència no tindria cap importància. La inclusió d’independents als governs no és un invent de Mas (ni de Sarkozy), ho han fet i ho fan tots els partits des de sempre (un exemple és l’actual govern de l’Estat, amb diversos ministres independents, que no vol dir que siguin precísament els millors del govern). Però sempre són gent propera, evidentment.
Hi ha independents que segueixen fil per randa les consignes, i hi ha militants d’un partit que no per això perden la seva capacitat crítica individual. Per mi (i d’aquestes coses al PSC també en sabem, creieu-me), que una persona sigui independent no és un valor per se, és únicament una persona que, compartint bona part de l’ideari (repeteixo, ni Mas ni ningú faria Conseller algú que no volguès aplicar el seu programa), no ha volgut agafar el compromís d’incorporar-se al partit com a militant. Ho respecto, però no per això l’admiro, ni crec que això hagi de ser un plus. Alguns pel que sembla creuen que sí.
Antoni Vives ha de ser cessat
16 nov
Finalment, Convergència ha acceptat tornar els diners que va rebre, via Fundació Trias Fargas, del Sr. Millet a càrrec la Fundació Palau de la Música. És una bona notícia, tot i que arribi tard i malament, tenint present que no fa gaires dies vàrem sentir el contrari de boca de l’inefable Felip Puig.
Tot i que ara la seva justificació és que han descobert que els convenis amb la Fundació Trias Fargas no eren legals, perquè en Millet no tenia poders per a fer-los (ves per on, no en van dubtar en el seu dia?), el cert és que la seva posició de negar l’evidència no s’aguantava. La seva acció no només va ser moralment reprovable, també va ser il·legal.
Bé, esperem que ho facin, i que quedi clar que no és un gest de generositat, com sembla que ho volen vendre, ans la reparació d’un perjudici causat en el patrimoni d’una Fundació sostinguda amb fons públics i privats, en benefici d’una altra amb unes finalitats totalment diferents, amb la connivència d’un delinqüent confés que no tenia poder per a fer-ho. I, si us plau, no intentin tornar a prendre’ns el pèl dient que no ho sabien. Quan Convergència (o la Fundació Trias Fargas) signa un conveni o un contracte no comprova els poders del representant de l’altra part? Comprarien un local a una societat sense comprovar si la persona que signa en el seu nom pot fer-ho? No, oi? Doncs això.
I ara què? Crec que encara falta quelcom. Perquè, per si no fos prou greu que la Fundació Trias Fargas signés un conveni amb la Fundació Palau de la Música, sense plantejar-se si aquella Fundació podia atorgar un conveni d’aquest tipus, ni si la persona que la representava tenia poders per signar-ho, cal afegir que Antoni Vives, la persona que va signar aquell acord il·legal i immoral, era el director de la campanya de Xavier Trias a l’Ajuntament de Barcelona, i actualment és regidor del grup de CiU a l’Ajuntament. El diner és fungible, no es pot assegurar que un ingrés concret va a pagar una despesa determinada (llevat de les subvencions finalistes), però sí que podem dir que administracions públiques, empreses i particulars van aportar fons a la Fundació Palau de la Música, que la Fundació Palau de la Música va donar diners a la Fundació Trias Fargas, representada per Antoni Vives, i que la Fundació Trias Fargas va col·laborar en la campanya de Xavier Trias, dirigida per Antoni Vives. A partir de aquí, que cadascú tregui les seves conclusions. Jo fa dies que ho vaig fer, perquè de fa temps no crec en les casualitats.
En aquestes condicions, qualsevol cosa que no sigui la dimissió immediata d’Antoni Vives, o en el seu defecte un cessament fulminant, serà una presa de pèl a la ciutadania, i farà que Xavier Trias perdi la poca credibilitat que, a hores d’ara, li pugui quedar.
Efectivament, no som iguals
28 oct
Ahir escrivia una nota anomenada Perquè no tots som iguals en relació amb l’anomenada Operació Pretòria. Només un dia després, els fets em donen la raó. Davant la reacció immediata del PSC, Convergència, per boca del seu líder Artur Mas i del seu portanveu Felip Puig, tira pilotes fora i menteix descaradament sobre la vinculació de Macià Alavedra amb el partit, com acredita el vídeo que s’inclou a continuació.
No cal comentar res més.
Cares dures
7 oct
Si hi ha alguna cosa que m’empipi és que hi hagi qui, després de fer les coses malament, a sobre les vulgui justificar, fent-nos combregar amb rodes de carro, com si fóssim babaus. Malauradament (perquè que passin aquestes coses és quelcom que, directa o indirectament, ens perjudica a tots), els esdeveniments recents ens porten dos clars exemples del que vull dir.
D’una banda tenim en Xavier Trias, aquest senyor que en premi pels serveis prestats al país votant dues investidures d’Aznar i tots els seus pressupostos, va ser col·locat per CiU on aquesta gent col·loca tots aquells que ja estan a les acaballes de la seva carrera política, en una mena de retir o cementiri dels elefants, com a candidat a l’Ajuntament de Barcelona. Els pocs centenars de vots que van provocar que el resultat de les darreres eleccions fos un 14-12 en lloc d’un 15-11 (PSC-CiU, ja m’enteneu) va salvar-lo de la crema, i encara l’hem d’aguantar, però de la activitat política (?) que fa en Trias a l’Ajuntament (si se’n pot dir així d’apuntar-se a totes les mogudes dels NIMBYs, dient que no a tot sense oferir alternatives possibles) n’escriure un altre dia. Avui em refereixo a les seves declaracions en relació amb els diners (630.000 €, que se sàpiga) donats per la Fundació Orfeó Català a la Fundació Trias Fargas.
Diu en Trias que, malgrat aquests diners van servir perquè la Fundació Trias Fargas participés a la campanya de CiU “Imagina Barcelona”, no pensa tornar els diners rebuts de cap de les maneres, i que demanar-ho és tirar porqueria contra les fundacions. I es queda tan ample.
No, senyor Trias, qui tira porqueria contra les fundacions són les persones que destinen els seus recursos a finalitats que no són las fundacionals, i les persones que accepten aquests recursos sabent d’on venen. No parlem ara de legalitat o no, parlem d’ètica. Què li semblaria al senyor Trias que la Fundació Josep Carreras contra la Leucèmia, o la Fundació Esclerosi Múltiple, poso per cas, donessin diners a la Fundació Rafael Campalans, vinculada al PSC? Què pensarien totes les persones que donen part dels seus diners a aquestes o d’altres fundacions amb la intenció que es destinin als seus objectius fundacionals, i no per finançar un partit polític? Si jo vull finançar un partit polític o una fundació afecta, ho faig directament, no dono els diners a una fundació cultural perquè aquesta després els hi doni. És tan obvi que fa basarda haver-ho d’escriure.
No sé si el senyor Trias i CiU són conscients de que el mal que els fets esmentats poden fer a totes les fundacions i associacions de Catalunya és incalculable. Clar, segons ells, si no s’hagués sabut, no hauria passat res, i per tant els culpables són els que ho treuen a la llum i demanen explicacions, i no ells que han cobrat uns diners destinats a d’altres fins. I sisplau, no ens digui que la fundació i el partit no són el mateix. Ja saben que jurídicament és així, però si la fundació té els mateixos objectius que el partit, no cal ser molt llest per saber que finançar una equival a finançar l’altre.
L’altre “llest” és en Mariano Rajoy, que després de passar-se setmanes i mesos dient que l’anomenat cas Gürtel era poc menys que una invenció del PSOE ajudat per quatre policíes i tres jutges, no ha pogut continuar marejant la perdiu i ha reconegut que potser sí que és veritat. Però ho ha fet d’una forma força curiosa. Diu en Rajoy que “estamos ante una trama de corrupción para aprovecharse del PP y utilizarla en su contra”. A mí em sembla mentida que pugui dir això sense que li caigui la cara de vergonya, o sense morir-se de riure.
Què vol dir aprofitar-se del PP? És que els diners que pel que sembla ha obtingut la trama gràcies als seus tripijocs han sortit del PP? No senyor Rajoy, els diners han sortit de les diferents administracions públiques governades pel PP que a València, Madrid i molts altres llocs de la geografia espanyola han donat contractes a aquesta gent.
Pel que se sap del sumari, sembla fora de dubte que la trama Gürtel s’ha enriquit gràcies als diners públics que alguns governs del PP els han fet guanyar. A canvi de què? No seré jo qui faci acusacions sense proves. Pot ser que els governs ppopulars els hagin afavorit senzillament per simpatia, gratis et amore, sense cap contrapartida, o també pot ser que part d’aquest diners hagin tornat al PP, o a persones concretes dins el PP, o una mica de tot. Jo tinc la meva opinió, que cadascún tregui les seves conclusions, que ja som grandets.
I la cirereta del pastís és que digui que això és per utilitzar-ho en contra seva !!! No, si encara resultarà que és un recargolat pla urdit des de Ferraz per enfonsar el PP. El que s’ha de llegir !!!
En fi, el que deia, ens prenen per tòtils. Encara que, veient la quantitat de gent a la que això els és igual i els continuen votant, potser tenen raons per actuar així.



