Blog personal i polític de Manuel Cáceres
Entrades etiquetades amb CiU
El govern dels embolics
25 mar
No pensava jo que sense portar encara cent dies de govern, aquest govern, que havia de ser dels millors, que finalment va estar senzillament el dels disponibles, i que ara sembla el govern dels embolics (a semblança de l’hotel aquell dels germans Marx), donaria tant de joc, tant com per poder-se comparar als moments més hilarants dels tan i tan criticats tripartits. Varen començar amb la supresió dels 80 km./h., compromís electoral que va acabar sent una velocitat-variable-en-funció-de-les-circumstàncies-climatològiques i va crear les primeres tensions entre Puig i Recoder. Varen continuar amb episodis con el del caos de rodalies en el que, contra el que se’ns havia dit repetidament anys enrere, ara el govern no tenia cap responsabilitat, simplement xiulava i mirava cap a l’altra banda. Després van venir fets tan sucosos i plens de suspens com el d’aquell càrrec (Secretari de Seguretat) que, després de setmanes d’incertesa, va ser deixar de ser necessari quan la persona cridada a ocupar-lo (Xavier Crespo) va declinar l’oferta, en una altra nova exhibició de coherència del Sr. Felip Puig. I tenim encara recent el cas de la vicepresidenta que en el seu propi blog personal afirmava en primera persona tenir una titulació que, ves per on, resulta que no tenia, i que figurava a tot arreu des de fa molts anys per un error que ella, pobreta, malgrat això, resulta que no va poder detectar (sembla que en això ningú no la va ajudar).
Però segurament la cirereta del pastís l’ha posat el seguit d’afirmacions, desmentits, si-però-nos o tot-i-quès que hem llegit i sentit els darrers dies en relació amb la supressió (o modificació, o res) de l’Impost de Successions. Gordó (que sembla que mana més que els que figura que manen) diu que sí però no del tot, Pelegrí diu que tot, i finalment (fins el moment que escric això, demà ja es veurà) el President Mas diu que sí però que no ara ni de cop. Déu n’hi do, com estem de divertits.
Però compte, que no nos embauquen, que deia aquell. Això no deixen de ser anècdotes. Anècdotes que confirmen que de millors res de res, anècdotes que demostren que dos poden protagonitzar baralles tant o més interessants que les de tres, anècdotes que, en fi, fan palès que el fum, com a fum que és, s’esvaeix aviat, i que ningú té la vareta màgica que canvia les situacions cent vuitanta graus d’un dia per l’altre, malgrat ens ho van voler vendre així.
Aquestes anècdotes no ens haurien de fer oblidar la veritable cara del govern: el mateix govern que pretén retallar les despeses corrents als centres educatius (de forma que potser ni tan sols podran pagar la factura de l’electricitat) el mateix govern que a l’empara de la mala situació econòmica fica la tisora aquí i allà, congelant la digitalització de les aules, reduint els ajuts a la setmana blanca -així a més té excusa per carregar-se-la-, eliminant les operacions a la tarda, oferint certs serveis sanitaris en més centres o retardant el desplegament de la llei de dependència, coses totes elles que no estaven al seu programa electoral, ara vol tant sí com no eliminar un impost que només paga, quan rep una herència, el sis per cent més ric de la població, al·legant que era un compromís electoral. Aquest és el govern que tenim.
Ens trobem a menys de dos mesos de les eleccions municipals. La situació econòmica és la que és, aquí i arreu. Des dels ajuntaments caldrà ajustar-se el cinturó, i això vol dir prioritzar unes despeses en detriment d’unes altres, però es pot fer de moltes maneres, molt diferents, malgrat el que diguin aquells que prediquen que no hi ha dretes ni esquerres (però que sempre són de dretes), no és el mateix qui governi. Si els qui ho han de fer són del mateix color polític que el govern de Catalunya, ja podem imaginar per on anirà el tema: retallada de despesa social acompanyada de retallada d’ingressos tributaris (a ells sempre els sembla que paguen molt).
Tinguem-ho present, no fos cas que, distrets amb els seus embolics, ens passés per alt el més important.
Titulitis
14 mar
Ens assabentem aquest cap de setmana que el currículum de la vicepredidenta del govern de “els millors” no s’ajusta exactament a la realitat (m’ha agrada una frase en castellà, que deia que “adornó su currículum”). Diguem-li inflar, diguem-li guarnir, diguem-li exagerar, diguem-li directament falsejar, el cas és que algú (i no dic que la resposabilitat sigui necessàriament de la interessada) ens ha volgut vendre quelcom que no era, en aquest cas un llicenciatura en psicologia que, pel que es veu, no existeix.
La gravetat del tema no rau en l’existència o no de l’esmentada llicenciatura, el que és inacceptable, i exigeix una depuració de responsabilitats, és que algú ens ha volgut enganyar, i caldria saber qui ha estat. Ho sabrem? O ho despatxaran tot dient que ha estat un error del darrer becari? No sóc optimista.
Jo no crec que una titulació universitària sigui l’únic, ni tan sols el principal, barem per mesurar la capacitat d’una persona. N’hi ha exemples a balquena de persones que han triomfat professionalment (i tampoc tinc clar que aquest sigui l’objectiu principal a la vida) sense titulació universitària, i sovint ni tan sols de secundària.
Les causes per les que una persona no comença (i acaba) estudis superiors són variades, poden ser personals, familiars, socials … depenen de com viu cadascun aquell moment vital. Hi ha qui no pot perquè no es pot permetre no treballar, hi ha qui no vol perquè, encertadament o no, no li veu profit, hi ha a qui li costa més, …
No tenir un títol universitari no hauria de ser un estigma, ni desqualificar per res, i molt menys per desenvolupar un càrrer públic, en el que el polític compta amb el suport de tècnics per tal de tenir tota la informació necessària per a la presa de decisions. Perquè malgrat el que de vegades se’ns explica, no acostuma a existir una única opció tècnicament bona, normalment hi ha més d’una d’entre les que hom tria amb criteris polítics.
Tenir un títol universitari implica que has seguit uns estudis i que, en el seu dia, vas superar unes proves sobre el coneixements adquirits, però res més. El món és ple de llicenciats i llicenciades realment incapaços professionalment, potser amb coneixements teòrics (i no sempre) però sense idea de com aplicar-los i quan, sense iniciativa, sense inteligència (ni emocional ni de l’altra), sense capacitat de treball, ni perseverància … No, la titulació no garanteix res.
Però aquest assumpte és important perquè venim d’una època en la que s’ha fet befa i mofa de les persones que, per voluntat popular, desenvolupaven la màxima representació del nostre país, com ara el President de la Generalitat José Montilla i el President del Parlament Ernest Benach, senzillament perquè no tenien l’esmentada titulació universitària. Burles, menyspreu, això és el que transmetien un dia sí i l’altre també els convergents quan parlaven d’ells, tractant-los com si fossin uns pelacanyes. I ves per on, com es diu en castellà, “a cada cerdo (amb perdó dels porcs) le llega su San Martín”, i ara els ha arribat a ells.
Què diran ara de la vicepresidenta Ortega? S’en fotran? La ridiculitzaran? O com és del govern “dels millors” això no importa? Tant se val, a mi no m’hi trobaran.
Tots hem guanyat
19 feb
Jordi Hereu ha guanyat les primàries del PSC a l’alcaldia de Barcelona, i serà el nostre candidat, un candidat més fort, amb el plus de legitimitat que li dona haver estat designat gràcies al suport rebut dels i de les militants i simpatitzants, i no pel sistema digital. Però no només ha guanyat ell. També ha guanyat Montse Tura, amb un recolzament genys menyspreable (un 40% pel 60% de Jordi Hereu). I hem guanyat tots els i les socialistes de Barcelona, que avui estem en molt millor situació per guanyar les properes municipals, després de fer un procés exemplar en molts aspectes, procés que sense la valentia de la Montse i el Jordi no hauria estat possible. Cal que tots i totes ens felicitem, independentment de qui fos el nostre candidat o candidata.
Però avui no acaba res, avui comença un nou camí que acabarà d’aquí a tres mesos, esperem que amb Jordi Hereu com a triomfador de les eleccions municipals. Perquè crec que hem demostrat que les primàries només són les primeres en sentit cronològic, però que tenim clar que en importància les primeres són aquelles en les que confrontarem el nostre projecte per Barcelona amb el projecte (o el no-projecte) de la dreta que representen Xavier Trias i Convergència i Unió, la dreta del no fer res perquè ningú es molesti, la dreta dels NIMBYS, la dreta del canvi d’opinió segons la direcció en que bufa el vent, la dreta de les retallades de les despeses socials i de les retallades dels impostos als més rics, com ja han posat de manifest en el poc temps que porten al davant del govern de la Generalitat, però també la dreta amb mitjans de comunicació incondicionals (allò que algú ha anomenat la santa espina mediàtica) que continuaran fent la mateixa feina d’erosió que han efectuar els darrers anys.
No és una tasca fàcil, haurem de treballar molt, però avui l’èxit està una mica més a prop que fa unes setmanes.
Article publicat a Catalunya Press en català i en castellà.
Mas reloaded
30 dic
Dilluns passat Artur Mas va prendre possessió com a president de la Generalitat de Catalunya, després d’haver estat votat per la majoria simple del Parlament, gràcies a l’abstenció del PSC (criticada per uns, lloada pels altres, i amb la que hi estic plenament d’acord, per responsabilitat i perquè va ser fruit d’un acord amb CiU en el que la federació reconeixia algunes de les consecucions del tripartit).
Tenim, per tant, nou govern, encara que això de nou caldria posar-ho entre cometes, moltes cometes, ja que si bé és un govern de color diferent del que teníem, no podem dir que sigui nou, començant pel seu President Artur Mas, que no arriba sinó que torna al Palau de la Generalitat, d’on va sortir fa uns set anys, un cop va cessar el darrer govern de Jordi Pujol en el que ocupava el càrrec de Conseller en Cap. Es més aviat un govern “reloaded”, amb un President “reloaded”, Mas “reloaded”.
Amb ell, tenim com a Consellers, d’una banda, persones que porten tota la vida en política: Lluís Recoder (diputat a les Corts Generals el 1986, fa 24 anys), Joana Ortega (consellera tècnica del Districte de Les Corts el 1992, fa 18 anys, i presidenta de l’Institut Català de la Dona amb el darrer govern Pujol), Felip Puig (regidor de l’Ajuntament de Parets el 1987, fa 23 anys, i conseller en diferents governs del President Pujol), Irene Rigau (sots-directora general de Formació Permanent el 1989, fa 21 anys, i també consellera del darrer govern Pujol), Josep Lluís Cleries (gerent de l’INCAVOL el 1993, fa 17 anys) i Josep Maria Pelegrí (regidor a l’Ajuntament de Lleida el 1991, fa 19 anys, i també, i en portem tres, conseller del darrer govern Pujol). Compte, no vull dir que per això se’ls hagi de descartar i expulsar de la vida política, res més lluny de la meva intenció, però sí és cert que parlar d’ells com quelcom nou, presentar-los com un canvi, grinyola bastant. Potser n’hauríem de dir més aviat un re-canvi, a manca de peces noves.
Respecte de la resta, els independents, podem fer dos grups: d’una banda els desconeguts per al gran públic, Boi Ruiz, Pilar Fernández i Francesc-Xavier Mena. És a dir, el responsable de la patronal catalana d’hospitals, la cap de l’advocacia de l’Estat a Catalunya i un Catedràtic d’Esade. Persones, segur, amb una bona formació, i que agradaran aquells que voldrien que els governs es triessin per oposició i no per elecció. Jo no penso així, i crec que un expedient brillant no comporta de forma automàtica les capacitats que un líder polític necessita, però el mínim que puc fer és donar-los el benefici del dubte.
I els altres dos independents tenen similituds i diferències. Tant Andreu Mas Colell com Ferran Mascarell han estat ja consellers (el primer amb Pujol, i fa el número quatre) i el segon amb Maragall, per tant de novetat poca. Però mentre que el primer, que gaudeix d’un cert prestigi, sempre ha estat proper a CiU, el segon militava fins fa dos dies al PSC. S’ha dit i escrit molt sobre el tema, i jo no voldria donar-li una importància excessiva. Respecto del dret de tothom a canviar d’opinió i d’adscripció política, però no em sembla seriós ni coherent que una persona pugui estar disposada, en el mateix moment de la seva vida, a ser candidat a l’alcaldia de Barcelona pel PSC, a ser conseller d’un hipotètic segon govern Montilla i a ser conseller d’un gover d’Artur Mas. Gens ni mica.
Quines conclusions podem treure de la composició del govern? Jo en trec unes quantes:
- Tot i que no tinc clar què entén el president Mas per govern dels millors, aquest em sembla més aviat un govern dels disponibles.
- Que d’onze consellers i conselleres n’hi hagi cinc, casi la meitat, que ja ho han estat amb governs anteriors, no és precisament un bon senyal.
- Que tots sis consellers i conselleres amb carnet de Convergència o Unió, siguin persones amb una trajectòria política molt dilatada (el que menys, porta 17 anys en càrrecs públics), diu molt poc en favor de la capacitat de la federació de formar nous quadres.
- El fet que les úniques cares noves siguin independents abona aquesta opinió. Realment dins les files de CiU no hi ha persones tant capacitades com Boi Ruiz, Pilar Fernández, Francesc-Xavier Mena o Ferran Mascarell per a portar una conselleria? Doncs tenen un problema, i de retruc el tenim tots. Clar que també pot ser que hagi pesat més la idea (una mica esnob, i que també ha triomfat en d’altres llocs de vegades) de que els independents aporten un plus sobre els militants. Ja he escrit altres vegades que no comparteixo aquesta idea, ja que l’única diferència que, d’entrada, hi ha entre un militant i un independent, que és la manca de compromís d’aquest últim, i això per mi és un punt en contra, no a favor. Desprès ja vindran les capacitats personals.
- Les dones queden relegades a un paper secundari. Tres conselleres sobre onze.
En fi, esperem a veure què fan, però, d’entrada, sembla que il·lusionar el que es diu il·lusionar (per fer servir un dels seus lemes de campanya) només il·lusionen els fanboys.
Article publicat a Catalunya Press, en català i en castellà.
Per què no hi haurà tripartit
25 oct
Encara no acabo d’entendre l’enrenou causat per les paraules del President Montilla anunciant que, encara que sumin, no reeditarà el tripartit, perquè les considero una gran obvietat. I no, no perquè pensi que el tripartit ha estat un fracàs, com des de l’orbita convergent alguns s’afanyen a dir. Estic satisfet, raonablement satisfet, com va dir dissabte el President a La Noria, de la feina feta, perquè tot i l’adversa situació econòmica en que ens trobem, immersos en una crisi de la que el govern no és responsable, Catalunya ha donat un important salt cualitatiu i quantitatiu durant el govern tripartit. I els ciutadans ho refrenden, perquè si no fos així, i amb la que esta caient, i malgrat tot l’enrenou de l’Estatut i d’altres problemes viscuts, no aprovarien la gestió del govern, com fan. Vaja, que si això és un fracàs, no tinc adjectius per a qualificar els vint-i-tres anys de Pujolisme.
Però cada moment històric és diferent, i segurament aquest ja no és el moment del tripartit o, com diu el President, el seu temps ha passat. El 2003, després de vint-i-tres anys de govern convergent, era necessari, imprescindible, diria, un canvi de govern, encara que exigís grans renúncies. I per això tots els partits del govern de coalició les van fer. El 2006, la feina tot just s’havia encetat, i era necessari un nou període de govern per, si més no, deixar embastada la Catalunya de les properes dècades. Pero ara, el 2010, las coses ja no són iguals.
No és el PSC el primer que es desmarca del tripartit, no ens equivoquem. Esquerra Republicana ja fa dies que ha anunciat que només pactarà amb qui plantegi un referèndum d’independència. I el PSC, ja és sabut, no està per aventures que importen (i molt, no ho dubto) a una part del país, petita encara que amb potents altaveus mediàtics, però que no preocupen la gran majoria (com demostra la participació en les consultes independentistes). Reconec el gran desgast sofert per Esquerra, amb un bon resultat el 2003 en gran part gràcies a la política anticatalana d’Aznar, per haver pactat el govern tripartit. Molts dels seus votants no han pogut pair, encara, que els seus vots fessin President de la Generalitat un andalús de naixement (algú que qualifiquen despectivament d’espanyol). Estic convençut que sense la visió de país de Josep Lluís Carod Rovira, ara bandejat per la direcció, això no hauria estat així, i ERC s’hauria limitat a ser l’escolanet de CiU, i li vull reconèixer el mèrit, tot i les seves ficades de pota posteriors, amb el viatge a Perpinyà al capdavant. Potser per això s’explica que ara ERC es decanti clarament per recolzar Artur Mas, proposant unes condicions a la seva mida per pactar. No ho critico, allà cada cual, i no serà la primera vegada que ERC recolza CiU, tampoc no ens hem d’estranyar, i és cosa seva decidir quin paper volen fer.
Però tampoc és un secret, i ho diuen les enquestes, que una bona part de l’electorat del PSC tampoc no ha vist mai amb bons ulls el pacte amb ERC, i no perquè aquest electorat sigui espanyolista (l’electorat del PSC és divers), sinó perquè el que està clar és que no és independentista, i per això el pacte amb un partit que es proclama com a tal i que en la seva actuació quotidiana no es pot estar d’introduir aquest element, toqui o no toqui, de vegades de forma força desafortunada, ha disgustat a més d’un.
Per tant, el que ha dit el President Montilla és quelcom que la gran majoria del PSC pensa: volem la confiança dels ciutadans i ciutadanes per a governar sense hipoteques, per a dur a terme el nostre programa, part del qual s’ha plasmat en els set anys de govern de progrés, part del qual no ho ha pogut ser. I aquest programa no passa per les aventures, ni els carrerons sense sortida, en cap cas. Ni reneguem del tripartit, ni ens tanquem a pactes concrets amb qualsevol força política en temes que puguem compartir. Ni ens rendim, ni renunciem a governar, com afirmen des d’IC, en absolut. Però volem aplicar el nostre programa perquè pensem que és el millor per a Catalunya. Si tenim el recolzament popular, ho farem. I si no, continuarem treballant per Catalunya des del lloc que les urnes ens assignin. Com sempre hem fet.
PSOE i PP no són el mateix per CiU
8 oct
Ara ja fa uns anys, a les acaballes de la presidència de Felipe González, l’aleshores Coordinador General d’Izquierda Unida, Julio Anguita, va fer popular la teoria de les dues ribes. Segons aquella teoria, i pel que feia a la defensa dels drets dels treballadors, IU estava en una riba, i PP i PSOE estavan a l’altra. Per tant, trobant-se PP i PSOE a la mateix riba, tan legítim era per IU pactar amb un com amb l’altre, indistintament. Aquesta teoria li va servir d’excusa, de coartada, per a practicar allò que tant l’agradava i que popularment es va conèixer com la pinça, i que consistia en aliar-se amb el PP contra el PSOE, fins que va aconseguir que el PP arribés al poder.
Però malgrat ser reconegut com el pare de la criatura, no ha estat Julio Anguita l’únic que ha aplicat aquesta teoría. Convergència i Unió, des de sempre, ha defensat que PSOE i PP són el mateix, que la seva posició en relació amb Catalunya és similar, que quan els convé s’alien per perjudicar Catalunya, i que per tant, CiU (en aquest paper que ningú els ha donat però que ells s’autoadjudiquen de defensors de Catalunya) tant pot pactar amb un com amb l’altre, ja que és indiferent. Això ho han dit sempre, i ho continuen dient ara de forma insistent. Si precindíssim de que defensar que PSOE i PP fan el mateix en relació a Catalunya és negar les evidències (com per exemple que un va votar a favor de l’Estatut i l’altre no només va votar en contra, sinó que el va portar al Tribunal Constitucional, després de recòrrer les espanyes recollint signatures en contra seva), la postura de CiU, qui a l’igual que Anguita fa servir la teoria com a coartada per aliar-se amb el PP en contra del PSOE, podria ser legítima. Però els fets no confirmen la teoria.
Anem a veure quins fets han acompanyat aquesta posició teòrica de CiU durant els darrers quinze anys:
- a les investidures, CiU va votar favorablemente les dues investidures de José María Aznar (2 de 2) i no ho va fer amb les dues de José Luis Rodríguez Zapatero (0 de 2).
- als pressupostos, CiU va votar favorablement tots els pressupostos presentats pels governs José María Aznar, menys l’últim, per allò de que venien eleccions i calia desmarcar-se (7 de 8), mentre que a data d’avui no ha votat cap dels sis pressupostos presentats pels governs José Luis Rodríguez Zapatero (0 de 6), i ja ha manifestat que no ho farà amb el de 2011 (per tant, 0 de 7).
Déu n’hi do, trobo que per ser indiferent amb qui pactar, per considerar que tan és l’ún com l’altre, l’actuació de CiU ha estat una mica esbiaixada, no? Però, per si algú en tenia dubtes, l’inefable Felip Puig es va encarregar d’esbandir-les fa algunes setmanes, quan públicament va demanar al PNB que no votés a favor dels pressupostos per tal de fer caure el Govern de Rodríguez Zapatero. Perquè si el govern de Zapatero caigués, què passaria? Doncs no tindriem un altre govern del PSOE, per molt que ens ho vulgui fer creure, tindriem eleccions anticipades i, si hem de fer cas dels sondejos, un govern del PP. Queda clar, per tant, que el Sr. Puig i CiU prefereixen un govern del PP a Espanya, no cal dir res més.
No critico la posició de fons de CiU. És legitim que consideri (jo també ho crec) que té més coses en comú amb el PP que amb el PSOE, perquè tots són partits de dreta (amb persones de centredreta) amb unes posicions molt similars en temes econòmics i socials. I el que teòricament els separa, que és el tema nacional, perquè tots dos diuen ser nacionalistes de nacions diferents, passa a un segon (o tercer, o quart) terme quan del que es tracta és de les coses serioses, de les garrofes. No en va el darrer govern de CiU a Catalunya va gaudir del suport, tan evident com inconfessable, del PP.
Reitero, CiU està en el seu dret de pactar amb qui vulgui, i de fer-ho amb el PP per considerar que les seves idees són més a prop d’aquest que del PSOE, igual que hi ha partits (com el BNG, per exemple) que tenen més coses en comú amb el PSOE que amb el PP i per aquesta raó no els tracten igual (el que no vol dir que, alguna vegada, no puguin coincidir en una votació, només faltaria). Res a dir. El que critico és que ens intentin prendre el pèl, predicant de cara a la galeria una equidistància que les seves accions demostra que no existeix. Tots sabem que, llevat d’entre els seus votants, el PP està molt mal vist a Catalunya (s’ho ha guanyat a pols amb les seves accions), i que per tal d’acceptar que és el seu soci preferent, CiU hauria de tenir una valentia que ja ha demostrat abastament que li manca, però tampoc crec que sigui bo intentar mantenir una aparença que els fets contradiuen un dia sí i l’altre també.
Article publicat a Catalunya Press en català i en castellà.
Quan el joc no és tan net
26 sep
Tothom sembla coincidir a la xarxa que, de cara a les properes eleccions autonòmiques (i sempre, diria jo), és desitjable que a la xarxa es practici el joc net, utilitzant els seus mitjans de forma honesta i correcta.
Malauradament, i com sovint passa, la praxis no coincideix amb la teoria, i cada dia veiem exemples del que no és que no sigui joc net, és que és joc brut, brutíssim. Vàrem tenir un exemple fa uns dies quan, arran de la campanya El Canvi Real promoguda pel PSC per a posar en valor la feina realitzada pel Govern presidit per José Montilla, algú va llençar una contracampanya amb un blog i un usuari de twitter que, fent servir aquest lema, posava en dubte els assoliments del govern. Compte, que ningú es confongui, és del tot legítim posar en qüestió les xifres que es donen a la campanya, contrastar-les amb d’altres i, d’aquesta forma, deixar les coses clares a la ciutadania. El que no és en absolut legítim, i és una mala pràctica, és fer-ho de forma anònima, sense possibilitat, per tant de contrastar res amb ningú.I per si això no fos prou dolent, el company José A. Donaire va poder esbrinar (ho comenta també Jose Rodríguez) que càrrecs de CiU coneixien i van difondre des del moment inicial (i inclús abans) l’esmentada pàgina, el que fa sospitar una innegable relació amb el seu contingut, no sé si en qualitat d’actors materials, intel·lectuals o simples inspiradors, i així els ho va dir. Tampoc no ens pot estranyar vist que el seu us a Twitter del hashtag #elcanvireal en la contracampanya coincidia amb el de l’usuari “fantasma”.
Reitero, per si a algú no li queda clar: crítica sí, tota, anònima no, i no només perquè al meu parer denoti covardia, sinó perquè fa impossible contrastar opinions i dades (clar que qui sap que les seves dades són inventades és normal que no les signi ni les vulgui contrastar).
Un altre exemple més recent d’aquest joc brut el tenim a la creació d’un usuari de Twitter que es fa passar pel President Montilla (amb el senzill sistema de canviar una lletra del cognom) sense tenir-hi res a veure, el que en el argot es diu un fake, i dedicar-se a fer comentaris pretesament graciosos amb ell. Jo no li veig la gràcia, la veritat, jo podria crear l’usuari @ArturMass o @JPugcercos, posar-hi la foto del Bruno Oro o del Cesc Casanovas (els seus imitadors del Polònia) i apa, som-hi. I? Quin sentit tindria? Per mi, cap. Què aportaria al debat polític? Res. Com motivaria al ciutadà a participar en política? De cap manera.
I, novament, un aclariment, m’agrada la paròdia, sóc fidel seguidor del Polònia, que de vegades em fa més gràcia, de vegades menys i de vegades em fa exclamar Què cab…ns !!! (llegeixi’s amb accent Queco Novell imitant Pasqual Maragall). Però ells no s’emparen en l’anonimat, van de cara, tots saben qui hi ha darrera, encara que es disfressin (el Toni Soler i el seu equip). Però no sabem, encara que ens ho poguem imaginar, qui hi ha al darrere d’aquest i d’altres fakes.
Però bé, no sé per què hauríem d’esperar joc net a la xarxa de qui fora de la xarxa tampoc no el practica. I això que ho tenen guanyat, segons diuen, no vull pensar què farien si no fos així.
Ara que, per propaganda, prefereixo la de P-Machinery allà pels ’80:
Política per a “dummies”
13 sep
Sovint la simplicitat dels missatges d’alguns partits polítics em fan pensar que van adreçats a persones sense el temps, la capacitat o les ganes d’analitzar-los, perquè si ho fessin, fora impossible no adonar-se de la seva poca consistència, i segurament retornarien en forma negativa, com un bumerang, als seus emissors. Són el que podriem anomenar missatges per a “dummies”.
Un dels més típics darrerament és el que culpa el govern (de Barcelona, de Catalunya o d’Espanya, depenent de qui ho digui, perquè, i això és ben curiós, persones del mateix partir assenyalen diferent culpable segons convingui) dels efectes negatius de la crisi: atur, problemes financers d’empreses i famílies, etc. Tant se val que la crisi sigui mundial, tant se val que les seves conseqüències també ho siguin, tant se val que als seus origens trobem actuacions de grups de poder més propers als partits que ara critiquen que no als qui governen. Tant se val, es reciten les xifres de l’atur, les dels concursos de creditors, o qualsevol altre indicador negatiu, com a prova fefaent de la incapacitat del govern de torn, sense preocupar-se per res d’establir un nexe causal entre les accions (o les inaccions) de cada govern i el que ells volen fer-nos creure que és el resultat, aplicant el que en termes jurídics és diu responsabilitat objectiva.
Si cal, inclús es posen apocal·liptics, i acusen al govern d’ensorrar el país, com ahir feia Duran i Lleida al Consell Nacional de Convergència (bé, si per ell és ensorrar haver intentat de recuperar part del retard acumulat, intentant fer en set anys el que ells no van fer en vint-i-tres, ja sabeu que ens espera si guanyen).
Trobo a faltar explicacions i alternatives. Voldria sentir de boca de la oposició què és el que ells farien que els governs actuals no hagin fet, o què farien de forma diferent, i perquè això solucionaria (o contribuiria a solucionar) el problema en qüestió. No generalitats, no lemes, no propaganda. Actuacions concretes, explicades detalladament. Potser no estariem d’acord en si aquestes mesures alternatives millorarien o empitjorarien la situació, però si més no tindríem una base de discusió.
És una mica el que passa amb els independentistes, que no deixen de repetir com un mantra que la independència és una mena de pedra filosofal, solució de totes les nostres penes, per la sola raó de que els diners que ara ens roba (en la seva terminologia) Espanya, ens els quedariem nosaltres. I punt. Un altre missatge per a “dummies” que ignora bona part dels aspectes del tema, limitant-se a oferir un futur de llet i mel.
Potser tot és causat perquè és molt més fàcil atacar que ser positiu. Molt més fàcil destruir que fer propostes. Serà per això que, per exemple, a Barcelona únicament sentim crítiques al que fa el govern de Jordi Hereu, o de com és de dolent aquest noi, sense tenir l’ocasió de saber què farà el Sr. Trias si per una d’aquelles casualitats de la vida arriba a guanyar o per què ell seria millor alcalde (clar que tenint el currículum que té el Sr. Trias, on les úniques coses a assenyalar són els seus intents privatitzadors de la sanitat i el seu recolzament incondicional a José Maria Aznar al congrés, segurament jo també l’amagaria).
Habemus vaga
8 jun
Ja ha arribat el dia tan esperat per alguns, ja tenim aquí la vaga. De moment és només una vaga del sector públic, encara no la tan anhelada vaga general, però que no pateixin, que la vaga general arribarà sí o sí, “más temprano que tarde”, que diria Salvador Allende.
I és que no ens podem estranyar de que funcionaris i demés treballadors públics convoquin una vaga, entra dins el que es podia esperar. Ja ho he dit altres vegades, de la mateixa manera que crec que la situació dels funcionaris no és igual que la de la resta del treballadors, i personalment penso que se’ls pot demanar aquest esforç, crec que no podem esperar que assumeixin una retallada de sou amb alegria. Que protestin, doncs, hi tenen dret, i jo el respecto.
Més costaria d’entendre, si en aquest país tinguéssim una dreta normal (i això aplica tant a Espanya com a Catalunya, que les dretes d’una i altra banda tenen més punts en comú del que volen fer creure), que es trobin a les files del PP i CiU els més enfervorits hooligans de la vaga. Però així és: els que a banda i banda de l’Ebre porten mesos demanan mesures, acusant a Zapatero de ser el culpable de la crisi mundial (crec que no llegeixen massa els diaris, més enllà dels de capçalera) i criticant el seu govern per la seva inacció (des del seu punt de vista), quan s’adopten aquestes mesures, en la línia del que han fet altres governs europeus, de tots colors, resulta que no hi estan d’acord. Ves per on. És a dir: pren mesures, però no aquestes. Retalla, però no aquí. I de pujar els impostos als rics, ni parlar-ne, és més, treu-los el de Successions, pobrets, que els nens volen l’herència de papà (així, paraula aguda) neta de pols i palla.
I criden a la vaga. Exigeixen, la vaga, gairebé. És igual que els que ho fan siguin empresaris, o gent que no ha fet una vaga en sa vida, la paraula coherència no es troba al seu diccionari. I critiquen, de cara o amb traïdoria, els sindicats, acusant-los de no enfrontar-se prou amb el govern per no perdre subvencions (com si això de les subvencions fos un invent d’ara, però aquí tot s’hi val). I s’erigeixen en els principals, gairebé els únics, defensors dels treballadors, davant la inacció dels sindicats venuts a l’or de ZP.“Y dos huevos duros”, que deia Grouxo Marx en Una nit a l’òpera.
Ja tremolo de pensar quina serà la propera. Sortiran al carrer al crit de: A les barricades!? Llençaran còctels Molotov? Cremaran autobusos? Aquí tot és possible. Sobre tot si no governen. Si governessin, potser farien como Angela Merkel, qui més enllà de reduir el sou dels funcionaris, reduirà el nombre de funcionaris directament.Tot depén de si han de representar un paper per entabanar el personal o poden mostrar-se com són.
