Blog personal i polític de Manuel Cáceres
Entrades etiquetades amb CiU
Habemus vaga
8 jun
Ja ha arribat el dia tan esperat per alguns, ja tenim aquí la vaga. De moment és només una vaga del sector públic, encara no la tan anhelada vaga general, però que no pateixin, que la vaga general arribarà sí o sí, “más temprano que tarde”, que diria Salvador Allende.
I és que no ens podem estranyar de que funcionaris i demés treballadors públics convoquin una vaga, entra dins el que es podia esperar. Ja ho he dit altres vegades, de la mateixa manera que crec que la situació dels funcionaris no és igual que la de la resta del treballadors, i personalment penso que se’ls pot demanar aquest esforç, crec que no podem esperar que assumeixin una retallada de sou amb alegria. Que protestin, doncs, hi tenen dret, i jo el respecto.
Més costaria d’entendre, si en aquest país tinguéssim una dreta normal (i això aplica tant a Espanya com a Catalunya, que les dretes d’una i altra banda tenen més punts en comú del que volen fer creure), que es trobin a les files del PP i CiU els més enfervorits hooligans de la vaga. Però així és: els que a banda i banda de l’Ebre porten mesos demanan mesures, acusant a Zapatero de ser el culpable de la crisi mundial (crec que no llegeixen massa els diaris, més enllà dels de capçalera) i criticant el seu govern per la seva inacció (des del seu punt de vista), quan s’adopten aquestes mesures, en la línia del que han fet altres governs europeus, de tots colors, resulta que no hi estan d’acord. Ves per on. És a dir: pren mesures, però no aquestes. Retalla, però no aquí. I de pujar els impostos als rics, ni parlar-ne, és més, treu-los el de Successions, pobrets, que els nens volen l’herència de papà (així, paraula aguda) neta de pols i palla.
I criden a la vaga. Exigeixen, la vaga, gairebé. És igual que els que ho fan siguin empresaris, o gent que no ha fet una vaga en sa vida, la paraula coherència no es troba al seu diccionari. I critiquen, de cara o amb traïdoria, els sindicats, acusant-los de no enfrontar-se prou amb el govern per no perdre subvencions (com si això de les subvencions fos un invent d’ara, però aquí tot s’hi val). I s’erigeixen en els principals, gairebé els únics, defensors dels treballadors, davant la inacció dels sindicats venuts a l’or de ZP.“Y dos huevos duros”, que deia Grouxo Marx en Una nit a l’òpera.
Ja tremolo de pensar quina serà la propera. Sortiran al carrer al crit de: A les barricades!? Llençaran còctels Molotov? Cremaran autobusos? Aquí tot és possible. Sobre tot si no governen. Si governessin, potser farien como Angela Merkel, qui més enllà de reduir el sou dels funcionaris, reduirà el nombre de funcionaris directament.Tot depén de si han de representar un paper per entabanar el personal o poden mostrar-se com són.
CiU vol que la crisi la paguin només alguns
31 may
Fa pocs dies escrivia sobre la necessitat, en la meva humil opinió, que l’esforç necessari per a la reducció del dèficit, fos repartit entre tots, és a dir, que si uns veuran congelats o reduits els seus ingressos, d’altres, els que s’ho poden permetre, augmentin la seva contribució als ingressos públics. Però, per si algú ho dutbava, no tots pensem igual.
Fa pocs dies Convergència i Unió va permetre juntament amb d’altres grups, amb la seva abstenció, l’aprovació del paquet de mesures conegut com a retallada o tissorada. És un gest que vull remarcar en possitiu, ja que malgrat hauria estat incoherent oposar-se a unes mesures llargament reclamades (i que, a més, no tenen res d’original, ja que són semblants a les adoptades a d’altres països del nostre entorn), la incoherència no ha estat obstacle pel PP, per exemple, qui ha preferit continuar la seva estratègia de desgast (idèntica a la del “váyase señor gonzález” dels noranta) abans que posar-se al costat del govern en un tema de tanta importància per al país. És més, als rengles convergents hi ha qui després de demanar mesures molt de temps s’exclama ara de que els sindicats no convoquin ja una vaga general en protesta per les mesures (com si les vagues generals arreglessin alguna cosa). Per tant, reitero la meva valoració possitiva de l’actuació de la coalició nacionalista.
Però ara ve la segona part, i des dels governs, tant de Catalunya com d’Espanya, es plantegen, como jo demanava fa uns dies, increments de tributació per a les rendes més altes, que faci que també contribueixin excepcionalment a l’eixugament del dèficit (igual que els estem demanant a funcionaris o pensionistes). Quina és la resposta de CiU a aquestes iniciatives?
Mas descarta recolzar el pla d’austeritat de la Generalitat si s’apugen els impostos
Més clar, aigua. És cert que posen l’excusa que la pujada d’impostos la pagaran les classes mitjanes i les classes populars, però això és només una excusa. Tal com s’han plantejat les pujades d’impostos previstes, no sembla que hagin d’afectar a les classes mitjanes i/o populars, llevat que aquests senyors creguin que al nostre país les classes mitjanes i/o populars tenen uns ingressos superiors als 100.000 euros anuals (tant de bo!). I el mateix es podria dir d’una hipoteca reactivació de l’Impost de Patrimoni pels patrimonis molt alts. I si pot haver casos, com el de l’Impost de Matriculació, o el de Transmissions Patrimonials, amb una afectació més general, estem parlant en tot cas d’afectacions petites, ningú deixarà de comprar un pis perquè li apugin l’Impost de Transmissions del 7 al 8% (vol dir pagar un 0,93% més o, en un exexmple concret, pagar per un pis 324 mil euros en comptes de 321 mil). En tot cas, si la veritable raó fos aquesta, podria entendre una oposició a la puja dels impostos indirectes que he esmentat, que són els que afecten tothom sense tenir present la renda, però no una oposició a qualsevol augment impossitiu, que és el que planteja el senyor Mas.
El que passa, és que vetllen per la seva clientela, i pel que sembla, i per si algú ho no ho sabia (jo sí), la seva clientela no són tant funcionaris i pensionistes, com les classes més afavorides, els que ingressen més de 100.000 euros anuals o els titulars de grans fortunes, com acredita la seva obsessió (compartida amb el PP) per carregar-se un Impost de Successions que, després de la reforma, només pagarà un sis per cent dels catalans. Només així podem entendre perquè volen carregar-se un impost que únicament pretén que els moooooooolt rics comparteixin amb els no tan afortunats una petita part dels diners que els seus pares (que no ells) han guanyat (a tall d’anècdota personal, sense cap valor estadístic, puc dir que aquest any porto fetes tres manifestacions d’herència, i en cap dels tres casos cap hereu ni cap llegatari pagarà un sol euro en concepte d’Impost de Successions, i això que la reforma de l’Impost només ha entrat en vigor parcialment, el primer tram, i no ho farà del tot fins final de l’any vinent).
No ho critico. La discrepància és sana. Cada partit té les seves idees, i la seva manera de portar-les a la pràctica, i malgrat el que molst pensen, no som iguals, però val la pena no perdre-ho de vista, per si algú té la tentació de fer veure que és el que no és.
Comencem amb les simplificacions i els tòpics
4 may
Estava jo tan tranquil ahir sentit música a Spotify (versio gratuïta i encara no social) quan entre les falques publicitàries que de tant en tant posen vaig sentir una de Convergència i Unió. I una estona després una altra. I després encara una tercera. I ja no vaig sentir-ne cap més perquè vaig tancar l’ordinador (no perquè no ho pogués soportar, sinó perquè havia de marxar, consti).
Les falques en qüestió, com en general la precampanya de CiU, tenen com a eix la idea de canvi. No hi tinc res a dir, és molt normal que els partits que són oposició agafin la bandera del canvi. Per exemple, ho vàrem fer els socialistes a les generals de 1982 (amb la campanya “Por el cambio / Pel canvi” i aquell cartell amb Felipe González amb la mirada perduda) i a les autonòmiques de 2003 (quan el PSC es va presentar en coalició amb Ciutadans pel Canvi). La idea de canvi sempre té un quelcom d’engrescador, hi ha qui canvia sovint de color de cabell i qui canvia de lloc els mobles perquè està cansat de veure’ls sempre de la mateixa manera, així que no es pot negar que és una idea atractiva. Gens original, però bona.
En canvi, no puc dir el mateix del contingut de les tres falques que vaig sentir (suposo que en deuen haver més, però jo només he sentit aquestes tres), que trobo simplistes, tòpiques i fàcils d’atacar, defectes greus per una campanya publicitària. Per qui no les hagi sentides, en una un senyor parla amb un altre queixant-se del seu meçànic, en una altra un jove es queixa a un altre de la discoteca i en la tercera que vaig sentir una senyora comentava amb una altra el seu descontentament amb la perruqueria. I en totes tres la resposta de l’interlocutor era la mateixa. Si no estàs content(a), canvia.
Sorprén, d’entrada, que a punt d’acabar la primera dècada del segle XX aquesta gent continuen repetint els mateixos tòpics de sempre: No podien ser dues dones les que parlessin de cotxes i de mecànics? O elles no condueixen ni es preocupen del manteniment del vehicle? I no podien haver estat dos homes els que comentessin si el seu perruquer o barber ho feia bé? O a ells no els (ens) importa la seva imatge personal? Doncs sembla que no, per alguns els cotxes són coses d’homes, i a les dones les preocupa sobre tot poder lluir un bon pentinat. Típic, tòpic i bona mostra del rol que el primer partit de l’oposició assigna a cada gènere. Lamentable.
D’altra banda, són escenes molt fàcils de tornar en contra seva: jo en sentir parlar del mecànic i el cotxe no he pogut evitar pensar en un cotxe atrotinat perquè el seu anterior propietari (o potser és més encertat dir xofer) no cuidava gens ni mica el motor, ni la suspensió, ni li feia el manteniment adequat, ni molt menys li feia millores. El portava molt al túnel per tal que tingués bon aspecte exterior que amagués les seves mancances interiors, però pel que fa a la mecànica, res, tot just li canviava l’oli, i anar fent mentre funcionés. Llàstima que, en passar els anys, el cotxe ja no pot més, la manca continuada de manteniment ja no es pot amagar, i no hi ha mecànic que l’arregli. I què dir de la discoteca: m’ha vingut al cap un d’aquells locals que no actualitzen mai ni la decoració ni la música, quedant-se encorats en el passat, demodés, de forma que quan els agafa un nou encarregat és molt difícil aconseguir tornar a posar-los de moda, malgrat inverteixi molt per a fer-ho, i el problema és greu, molt greu, perquè no podem canviar de discoteca, és LA NOSTRA discoteca.
Finalment, xoca veure com, en comptes de donar arguments, en comptes de dir què fa malament o què no fa el govern actual, què faria millor, que faria diferent o que no faria qui vol ser govern, és a dir, què pot oferir més enllà de boniques paraules, es torna a caure en el plantejament més elemental: no estic content, el canvio, i prou. Raonaments, arguments? No gràcies, massa complicat.
Ja ens podem omplir la boca després parlant de elevar el nivell del debat polític, de fomentar l’interès de la ciutadania, d’incentivar la participació en els afers públics, que si després acabem fent campanyes publicitàries que se suposa que són de política però que fàcilment podrien ser d’un detergent (amb els meus respectes per als detergents), l’únic que aconseguirem serà desinterès i passotisme. I això més que començar s’hauria d’acabar.
Diàleg telemàtic amb Miquel Quintana (III)
14 abr
Contesto Miquel el teu apunt d’avui, i crec que, aquesta vegada sí, podré ser més breu. Com deia fa un parell de dies, trobo que és bona cosa poder contrastar opinions, sigui en aquest format llarg dels apunts creuats, sigui per la via més immediata del twitter.
Jo crec que cal escoltar al ciutadà, efectivament, igual que crec que no cal atiar les seves pors per qüestions purament partidistes, com al meu parer ha passat en el tema del TGV que esmentes, aprofitant el lamentable episodi de l’esvoranc del Carmel. D’entrada t’he de dir que si no som capaços de fer un tunel segur pel centre de Barcelona tal com està l’enginyeria avui dia, ja podem plegar. Així de clar. Per això, el projecte del TGV pel centre va ser el que les Administracions, de tots els colors, van aprovar inicialment, perquè senzillament era el millor, tant per permetre que el tren travesés la ciutat com pel que representa de millora per rodalies alliberar el túnel del carrer Aragó.
Per què hi ha un canvi d’opinió? Perquè uns veïns dels carrers per on se suposa que ha de passar el tren, quan encara no s’ha decitit el trajecte exacte, es queixen (no volen tenir les molèsties pròpies de qualsevol obra ja que no els beneficia especialment, i tenen pels fets del Carmel) i CiU i PP veuen en aquest tema (com en d’altres semblants) un arma d’erosió del govern. Quan parlem d’una obra que beneficia no només Barcelona, ans la seva conurbació i tot Catalunya, no crec que la darrera paraula l’hagin de tenir els pocs veïns que tindran les obres a prop Ells poden exigir una obra segura i amb les mínimes molèsties (que existiran, és inevitable), però no poden decidir per tots. Si sempre s’escoltés els interessos particulars dels que tenen l’obra més a prop, no es faria res (veus, això és una de les coses que us retrec sovint). Jo crec que han de tenir preferència els interessos globals, de ciutat i/o de país, i fomentar el NIMBYSme no porta enlloc.
Després va venir el tema de la Sagrada Família, que heu agafat con excusa, però que no és l’origen de l’oposició al traçat, que és molt anterior (és fàcilment comprobable).
En tot cas, els partits que conformen el govern municipal, en un exercici de coherència que altres no han fet, es van presentar manifestant el seu suport a aquest traçat a les eleccions del 2007 -i van guanyar-les-, perquè pensàvem i pensem que és el millor per tots, encara que suposi assumir un desgast electoral. Si preferiu dir que volem fer la punyeta o empipar a la gent per tal que no ens voti, o que la Sagrada Família caigui, vosaltres mateixos, però no som tan rucs.
I els pronunciaments posteriors del Ple Municipal i del Parlament de Catalunya no deixen de ser sengles brindis al sol, ja que el traçat del tren no és de la seva competència. Democràcia, company, també és respectar les regles competencials. Ja veuràs que no passarà res, i aleshores ningú se’n recordarà dels que s’hi han oposats per motius partidistes.
Que jo critiqui les mancances dels governs de CiU no vol dir que pensi que no han fet coses bé, o inclús algunes molt bé. Però si ja només amb la crítica m’allargo, imagina’t si em dedico a tirar-vos flors. A més per això ja esteu vosaltres. Igualment penso (no espero que ho reconeguis) que aquest panorama tan negre que ara pinteu no us el creieu, i que sabeu que s’han fet coses bé i que en alguns camps el país està millor que el vau deixar. I a la inversa, jo tinc al cap coses que el meu partit ha fet i que no m’han agradat, igual que segur que tu tens alguns retrets a fer-li al teu. Potser algunes d’aquestes coses negatives no les direm en públic, però les diem allà on les hem de dir. La política, com la vida, és un joc de matisos, no tot és blanc o negre, i sovint quan escrivim un apunt (no diem ja al twitter) hem d’anar per feina i prescindir una mica d’aquests matisos, que sabem que hi són, per centrar-nos en la crítica, cadascú en el nostre rol.
La veritat és que la crítica que jo recordo que feia el PSC a l’Eix Transversal no era per la seva construcció, ans pel contrari, per com de lentament es va construïr (em sembla que va trigar 18 anys), de forma que en acabar-se ja era insuficient (de tota manera parlo de memòria, no podria assegurar que alguna vegada no hagués existit la crítica que dius). I de Bracons, jo crec que el PSC hi estava a favor, altra cosa són grups ecologistes o els socis de govern, però jo d’ells no responc en aquest tema. Saps que també estan en contra de la B-40 i en canvi el PSC no ho està. I cosa semblan passa amb la MAT (que, per cert, crec que CiU utilitza com a arma malgrat saber que és necessària).
No nego el suport de CiU a algunes lleis al Parlament de Catalunya, de fet, al meu apunt d’ahir posava de manifest que malgrat el que surt a la llum són les discrepàncies, en moltes institucions es prenen acords que inclouen govern i oposició. L’exemple més anomenat és la Llei d’Educació, però n’hi ha més (i penso que quan això passa és perquè tothom renuncia a una part del seu projecte, i per tant tothom té la seva part de mèrit). Sí que crec que CiU està més disposada a donar oxígen al PSOE a Madrid que al PSC, o al govern tripartit, aquí, i que per tant té un esperit més constructiu allà que aquí. I també ho trobo lògic, no creguis, perquè aquí CiU és la principal força d’oposició, i en canvi a Madrid aquest paper el té el PP, i el de CiU és diferent.
Si la situació de la Generalitat és millor o pitjor, és un tema opinable (i no generalitzable, encara que globalment estigui millor o pitjor, la situació tema per tema pot ser diferent). Es clar, jo deixo a banda els efectes de la crisi, pels motius que ja saps. I que la situació sigui millor, no vol dir que sigui perfecta. Per seguir el teu exemple, s’han fet moltíssimes escoles si ho comparem amb el període anterior, però això no vol dir que ja n’hi hagi prou, ni que a tot arreu estiguin molt bé, i el mateix podem dir en altres àmbits (consti que el tema recepta electrònica no el conec). De tota manera, reitero el meu convenciment que la crisi té molt a veure en tot això.
Els dels cèntims del twitter en relació amb la puja de l’IVA era jo, no en Donaire. Però és que és cert. Que l’IVA dels pantalons passi del 16 al 18%, vol dir que uns pantalons de 30 € (que inclouria un IVA del 16%) passarien a costar 30,52 €, és pura matemàtica. Com deia, si algú en demana més, s’està aprofitant. I algunes empreses han manfiestat que ho absorbiran (òbviament el govern no pot obligar, però elles poden fer-ho). Sobre la morositat estic d’acord amb tu, i en tot cas, com dius, veurem com va tot.
I sobre el tema dels referèndums, jo crec que la llei és un avanç, tot i que he de confessar-te que crec que dels referèndums s’ha de fer un ús molt restringit.
Bé, segur que hi ha més discrepàncies, i algun acord, però és tot per avui.
Tremosa i CiU menteixen amb l’empadronament d’immigrants
13 abr
Acostumo a ser prou mesurat en els meus escrits, però avui estic empipat. Estic empipat perquè si crec que una cosa cal desterrar de la nostra vida (política i no política) és la mentida. No em refereixo a quan alguí diu que farà això o allò i després no ho fa, ja que poden haver eximents o atenuants. Em refereixo a quan algú, de forma plenament conscient, tergiversa la realidad, inclús involucarnt terceres persones, amb l’única intenció d’obtenir un rèdit polític de la bona fe dels ciutadans que creuen les seves afirmacions. I d’això va el post d’avui, més contundent que de costum.
Algú pot pensar que no hi ha res més roí que utilitzar la immigració com a argument electoral, tema al que ja em vaig referir fa uns mesos, i que per tant m’estalvio de reiterar, tot i que us deixo l’enllaç a aquest encertat post del company Donaire sobre el particular. Però si algú pensa això, s’equivoca, perquè crec que hi ha quelcom encara pitjor: utilitzar la immigració com a arma electoral i a sobre mentint sense cap vergonya.
He de dir-ho clarament:
L’Eurodiputat Ramon Tremosa i Convergència i Unió han mentit descaradament en relació amb la suposada postura de la Unió Europea en relació amb l’empadronament d’immigrants en situació irregular.
En llegir el que deia El Periódico (i no només El Periódico, també Europa Press i altres mitjans) sobre l’assumpte, vaig anar a mirar que deia d’aquest tema la web de CiU, i hi vaig trobar les següents afirmacions (algunes d’ells són repetides, però així les he trobat, suposo que havien d’omplir l’espai):
La UE avala l’Ajuntament de Vic i insta l’Estat espanyol a no empadronar els immigrants en situació irregular (això és el títol de la notícia)
… la Comissió europea ha donat ara la raó a l’Ajuntament de Vic i ha advertit l’Estat espanyol que no pot tolerar l’empadronament dels immigrants que no tenen visat ni cap altre tipus de papers.
… la Comissió europea dóna la raó a la decisió inicial de l’Ajuntament vigatà de no empadronar aquells qui no tinguin papers, una decisió que va ser rebutjada per part del govern espanyol però que ara ha avalat la Unió Europea.
I després ens oferia les conclusions d’en Tremosa:
L’eurodiputat de CiU, Ramon Tremosa, ha celebrat “que finalment es posin les coses al seu lloc”, se “n’ha alegrat molt per l’alcalde de Vic i la gent de CiU, que al seu dia van ser lapidats mediàticament per l’esquerra progressista del país” i ha afegit que “afortunadament Europa és un conjunt de països seriosos”. Una raonable actitud, la de la UE, que Tremosa contrasta amb la de “l’esquerra catalana i espanyola, que ha estat més aprop del populisme demagògic sudamericà que no pas de les socialdemocràcies reformistes centreeuropees, però que ara, sortosament, ha estat refusada per Comissió”.
(per si el contingut de la pàgina canvia, aqui teniu una captura)
A mi, quan ahir ho vaig llegir, ja em va estranyar molt que, a les frases que a la web apareixen en negreta, que teòricament són cites textuals, no n’hi hagués cap que pogués donar suport a les afirmacions reproduïdes. I com algú em va suggerir, ja que sembla que El Periodico no és de fiar perquè el seu director és germà d’un Conseller, vaig anar a la font (font de la que em temo que no tothom ha begut, i això els ha fet víctimes de la manipulació que ara denuncio).
La font és la pregunta del Sr. Tremosa i la resposta de la Comissària Malström, que gràcies a uns companys he trobat a la web de la UE (l’enllaç és a la resposta, clicant al quadre que posa P-1687-2010 anireu a la pregunta). I el resultat és clar:
A cap lloc de la resposta de la comissària trobareu cap referència a l’empadronament.
Cap. Ni per instar a l’Estat espanyol a no empadronar, ni per advertir que l’Estat espanyol que no pot tolerar l’empadronament ni per donar la raó a l’Ajuntament de Vic per no empadronar. L’única cosa que diu la resposta, és una obvietat, i és que cal aplicar la llei, és a dir, regularitzar els immigrants o expulsar-los. No és nou, ja ho sabíem, i per aquest viatge no calien aquestes alforges. Altra cosa, és que aquesta expulsió no és tan fàcil com alguns semblen creure, perquè quan un immigrant no et vol dir la seva nacionalitat, i no pots identificar-ho, cap país se’n vol fer càrrec, i per tant expulsar-lo és molt complicat (sí, alguns els llençarien al mar, però perdoneu-me si jo no sóc d’aquests).
En tot cas, i si d’aplicar les lleis parlem, hi ha una molt més fàcil d’aplicar, que és la que obliga els Ajuntaments a empadronar les persones independentment de la regularitat de la seva situació en relació amb la normativa d’immigració. Això és el que els Ajuntaments estan obligats a fer.
És una obligació legal de l’Ajuntament, independent de la decissió (que no pertoca a l’Ajuntament) de regularitzar o expulsar. L’Ajuntament no pot negar-se a empadronar, i no hi ha més a dir en aquest tema. Em temo que molts no tenen, ni volen tenir idea de quina és la funció del padró, i juguen a desinformar.
Fora destitjable una rectificació de CiU i del Sr. Tremosa. Però m’atreveixo a aventurar que no hi serà, perquè hi ha alguns per als que tot s’hi val per tal d’arribar al poder, que ja tenen el “mono”. I encara volen donar-nos lliçons.
(NOTA FINAL: Estic intentant trobar la nota emesa per la UE ratificant que no es pronuncien sobre empadronament. Si ho aconsegueixo, la afegiré posteriorment).
ADDENDA: La Comissària Malström ha publicat a El Periódico un article que confirma el que dic. Textualment indica:
… permetin-me que insisteixi en el fet que la Comissió Europea no s’ha de pronunciar en el debat que actualment està tenint lloc a Espanya sobre la possibilitat d’empadronar o no els estrangers en situació irregular ni en el debat sobre quina Administració és competent per gestionar la immigració irregular. Aquestes són qüestions de la competència de les autoritats nacionals i són per tant els estats membres els que millor poden prendre decisions sobre aquestes qüestions.
Més clar, aigua.
Diàleg telemàtic amb Miquel Quintana (II)
13 abr
Continuo en aquest post el diàleg telematic-epistolar que em mantingut els darrers dies amb el Miquel Quintana, i amb ell contesto aquest post seu, amb el ferm propòsit, que veurem si aconsegueixo, de no allargar-me tant com ahir. No és la meva intenció caure en el fisking, vull dir respondre punt per punt, però sí que, per no divagar, em referiré a alguns punts concrets del seu post (que recomano llegiu per un millor enteniment dels nostres arguments).
En el terreny de la responsabilitat dels governs, sóc plenament congruent. Crec que un govern és responsable d’uns fets o una situació concreta quan amb la seva política podia haver-los evitat o, si més no, reduïr de forma substancial els seus efectes negatius. Carregar-li al govern tota la responsabilitat dels problemes d’un país (normalment no de les coses bones, que aquestes tenen molts candidats a adjudicar-se-les), al crit de piove, porco governo, és per mi una simplificació intelectualment innaceptable. Ja tinc escrit que la responsabilitat individual dels governs (aquí i arreu) en la crisi, i la seva capacitat per a superar-la, és molt limitada, encara que es tracti de governs estatals amb plenitud de competències. Si no, algun país s’hauria salvat de la crisi gràcies a la bona gestió del seu govern, o hauria trobat una sortida ràpida i contundent. I no ha estat així. Per això, crec que ni el govern tripartit, ni evidentment els governs anteriors de CiU, són responsables de la crisi i dels seus efectes sobre l’ocupació. Segur que uns i altres podrien haver fet les coses millor, ja que tota activitat humana és perfectible, i d’aquestes polítiques més micro podríem parlar-hi molt, però la crisi, l’atur o el dèficit (tots dos conseqüències directes de la crisi) serien semblants.
En canvi, crec que sí podem demanar responsabilitat als governs, al d’ara i als d’abans, de les coses on tenen competència plena (encara que un un món interrelacionat res és del tot ple): educació, salut, benestar social, infraestructures (en la part competencial que pertoca), i és en aquestes matèries on jo critico les polítiques de CiU durant els seus mandats, demorant infraestructures que eren indispensables per no tenir desgast electoral, que ens han portat on som ara. I crec que ells mateixos em donen la raó quan diuen que tot està tan malament. Ja ho vaig dir ahir,el tripartit no ha destruit res, el que no hi és, és perquè no s’ha fet, i CiU va tenir 23 anys per a fer-ho mentre que el tripartit només n’ha tingut 7. No ho faré ara, però més enllà d’opinions, podem comparar xifres en qualsevol terreny.
Pel que fa a l’actualitat, com jo deia ahir veiem les coses diferents. Tu parles de les propostes de CiU no escoltades pel govern, jo et podria parlar de les poques ganes de col·laborar que ha tingut CiU amb el govern de Catalunya (no tant amb el d’Espanya). Maneres de veure-ho.
Crec que no t’has mirat bé la web del PSC. No diu Web del PSC-PSOE, com afirmes. Altra cosa és que el nostre nom ha estat, des de sempre (vull dir 1978) Partits dels Socialistes de Catalunya (PSC-PSOE), i així surt al peu de la web. Ja deus saber que el nostre partit va sorgir de la unió de tres forces socialistes: el Partit Socialista de Catalunya-Congrés, el Partit Socialista de Catalunya-Reagrupament i la Federació Catalana del PSOE, per això va adoptar el nom en plural (socialistes) i va mantenir les sigles (PSC i PSOE) dels tres partits que els van fundar. Som partits diferents, tant jurídicament (amb estatuts i estructura orgànica pròpia) com de facto, ningú ens dona ordres (de veritat creus que per Zapatero és més senzill tenir a Catalunya a Montilla de President que a en Mas?). Tenim un protocol amb el PSOE que regula les nostres relacions (que alguns des del PSOE s’havien volgut carregar més d’una vegada), perquè voluntàriament volem participar en un projecte comú per Espanya, amb tot el que això implica (de vegades coses bones, de vegades no tant). I això no ha impedit que el PSC, des del govern, hagi defensat fermament els interessos de Catalunya en temes com el finançament, enfrontant-se al govern espanyol del PSOE (només has de llegir els diaris de Madrid i ho podràs comprovar).
No hauria de ser tan difícil entendre la nostra relació, si ho volguessiu fer. Per tal de posar-vos-ho fàcil, segueix un exemple que us hauria de ser proper. Com que CDC i UDC porten 30 anys presentant-se plegats a les eleccions, i voten sempre el mateix, seguint la teva lògica només tenim aquestes opcions:
- CDC i UDC són el mateix partit.
- CDC està subordinada a UDC.
- UDC està subordinada a CDC.
Ja em diràs tu quina de les 3 és la bona. També podríem preguntar-nos qui dels dos és el germà gran i el petit? o qui dels dos passa la consigna i que es limita a obeïr-la? Però no ho faré, perquè no tinc necessitat de fer-ho, perquè entenc perfectament que quan diversos persones o diversos partits s’apleguen, les decisions col·lectives que s’adopten sovint no agraden del tot o cap dels membres, perquè no són exactament les que ells haurien adoptat en solitari. Però això és la política, i la vida. Pacte, pacte i pacte. Ara, si vosaltres voleu anar repetint que som el mateix partit, o que estem subordinats, ja ho podeu anar fent, no per això serà veritat, tot i que tingueu un públic receptiu a aquestes afirmacions.
No et contestaré el tema dels ports perquè ara mateix no tinc informació. Fora bona idea que als posts facilitessis enllaços a les teves fonts, més que res perquè igual ho has vist a la web de CiU i allà es publiquen coses que després altres organismes han de desmentir. En tot cas dius que dius parles d’un projecte. Ja veurem que queda de tot això finalment. De tota manera, jo no seré qui digui que al Congrés dels Diputats el PSOE no hagi votat mai amb el PP … i també amb CiU i amb els altres grups, o CiU amb el PP. Segurament també al Parlament de Catalunya el PSC ha coincidit amb el PP i/o amb CiU en alguna votació, o CiU amb el PP, i el mateix es pot dir de l’Ajuntament de Barcelona (on encara que només surtin a la llum les discrepàncies, hi ha moltes votacions on CiU i PSC coincideixen. Potser posant l’accent en la discrepància donem una idea equivocada del que de veritat passa.
No renego del tripartit. Li devíem al nostre electorat. No pots presentar-te a unes eleccions dient que portaràs un canvi després de 23 anys de govern del centre-dreta i quan pots fer aquest canvi possible no intentar una majoria alternativa. Els compromisos electorals s’han de complir. Erem conscients de les dificultats que un govern de coalició (de coalició de veritat, no com la vostra que és casi un matrimoni canònic, i tot i així teniu les vostre baralles conjugals), però vàrem tirar endavant el tripartit perquè teníem un programa comú que portar endavant en benefici de Catalunya. I aquest programa s’ha portat endavant en gran mesura i ha beneficiat el país (que no el PSC), per molt que el soroll mediàtic de certs assumptes, de vegades culpa dels propis partits del govern, de vegades causat per factors externs, hagi provocat que no s’hagi percebut per ciutadania en tota la seva extensió. No es tracta d’anar en contra de CiU, es tracta de donar-li un millor govern a Catalunya. I tant de bo aquest govern hagués estat només del PSC (suposo que els socis pensaran a la recíproca, lògicament), perquè hauríem pogut aplicar el nostre programa en la seva integritat, i no només una part, però l’aritmètica mana.
Estic convençut que el President Pujol va fer el possible per tal que les empreses estrangeres vinguessin, igual que ara es fa perquè no marxin. Però no es pot comparar la situació de Catalunya els anys 80 i ara. Vivint (en general) millor, la gent cobra més, i ja no som tan atractius com altres llocs (recorda que fins el 1989 encara existia la URSS, i ara hi ha un munt de països encantats de rebre multinacionals amb sous baixos). Et recordo que el capital no té pàtria.
M’encanta quan pintes aquesta Catalunya tenebrosa on tot està fatal i no hi ha diners per res. Però no és la real. La crisi ha obligat a retallar algunes coses, no ho nego, però estem a un nivell molt superior al que ens veu deixar. No hi ha cap infant sense escolaritzar, i el nombre de places en tots els nivells educatius ha crescut exponencialment en relació amb el que hi havia el 2003 (d’això et podria aportar alguna dada). Fa poc, malgrat la crisi, s’ha inaugurat un gran hospital al Baix Llobregat. L’Estatut (que s’ha desenvolupat legislativament al 75%, no vol dir que s’hagi implantat) ha proporcionat una gran millora en el finançament (molt millor que qualsevol pactat per CiU), però els efectes de les polítiques necessiten un temps per ser visibles, i a més ens ha agafat la crisi, que suposa més necessitats i menys recursos. I a rodalies dona-li uns mesos i veuràs, no es canvien les inèrcies de dècades en tres dies (a banda de que, si més no, ho intentem, CiU podia haver-ho fet ja amb l’anterior estatut i no va voler).
L’aigua és un problema de ja fa molts anys. Un problema que, com d’altres, CiU no va afrontar. Les dessaladores són una solució que a més permet adequar l’oferta a la demanda. Ja vaig escriure ahir que també tenen inconvenients. Com tot a la vida. Es tracta de buscar la millor solució, perquè la perfecta sovint no existeix. Un govern ha de governar, i de vegades s’equivocarà, però ha de buscar solucions per als problemes. Això és una de les coses que li retrec a CiU, tants anys de qui dia passa any empeny no sigui que se’ns molestin i ens deixin de votar (d’altra banda, és exactament el que està fent en Xavier Trias a Barcelona). Però així no es va enlloc.
La meva opinió sobre la pujada de l’IVA la trobaràs aquí. Breument et diré que és una forma d’augmentar els ingressos per a reduïr el dèficit (no l’única, certament, però tampoc he vist alternatives millors, i amb l’IVA tenim marge en comparació amb el nostre entorn) amb una repercusió sobre els preus inferior a l’1%. Són pures matemàtiques. Res que ens hagi d’amoïnar quan no fa gaire hem tinguts augment de la inflació del 4%, mentre que ara és molt menor. I compte que, com ja vaig dir, si algun llest aprofita per a augmentar el seu marge de benefici i en culpa a l’IVA, no responc.
I per acabar, el PSC no està per la independència. Ni jo tampoc. I no perquè el PSOE m’ho ordeni, ans perquè no crec que fos el millor per Catalunya i per als catalans, senzillament. El que no treu que si una majoria dels catalans hi fos favorable, la independència seria inevitable, i jo seria igual de feliç, com també he escrit. I no m’importa que qui vulgui organitzi consultes, mentre no m’obliguin a participar-hi, ni em retreguin que no ho faci. És la seva estratègia (la dels organitzadors) i tenen dret a fer-ho, igual que jo a no participar.
Pel que fa a un referèndum per la independència, no crec que es donin les condicions, i per una vegada entenc que Artur Mas va estar encertat quan va dir que no es fan referèndums per perdre’ls. Si un dia es donen les condicions, com ara la constatació, per exemple via enquesta, de l’existència d’una majoria favorable, no m’importaria que es fes, sempre que es marquessin unes regles: què passa si surt que sí, què passa si surt que no … perquè el que no veuria seria passar-nos la vida fent referèndums cada dos anys fins que el resultat fos del nostre gust.
Lamento no haver estat capaç de ser més sintètic. I per acabar, manllevo la frase de l’impresentable Laporta: ¡Que no estamos tan mal!
Un plaer, Miquel. Salut!
Junts a Catalunya, junts a Madrid … amb qui?
25 feb
La primera part del títol d’aquest post és la proposta que Artur Mas va fer ahir al President Montilla al debat mantingut ahir al Parlament de Catalunya. La part final és meva, i encara podria afegir-se una altra qüestió: per què fer?
Ja ho he dit altres vegades, amb l’actual correlació de forces a les Corts Generals, només es poden formar majories que incloquin, bé el grup socialista, bé el grup popular (o ambdós), i quan parlem d’estratègies unitàries això és un punt fonamental. Qualsevol proposta que no tingui el recolzament de com a mínim un d’aquests dos grups majoritaris està condemnada al fracàs, i per tan aquesta unitat catalana no passaria de ser un simple paripé, un gest cara a la galeria, buit de contingut pràctic, com no sigui el d’alimentar el victimisme, el “no ens entenen” com tant agrada alguns. Vist que, avui per avui, un acord entre aquests dos grups majoritaris, tan desitjable com complicat, sembla llunyà, cal saber en qui està pensant el Sr. Mas per recolzar aquesta hipotètica proposta unitària catalana.
Vista la coincidència entre les seves propostes (l’abaratiment de l’acomiadament és, si no l’única, sí la proposta més reiterada tant per part de CiU com per part del PP), tinc clar a quina banda buscaria els suports el Sr. Mas, i com haurien de ser les mesures proposades per obtenir-los, en el camí de limitar els drets dels treballadors. I em temo que aquí no ens hi trobarà, no tant per qui doni o no suport a les propostes, ans pel seu contingut.
Per molt que agradi a CiU, perquè és el terreny on es troben més còmodes, crec que aquest no és una tema que s’hagi de plantejar en clau Catalunya-Espanya, ja que els interessos i els objectius són, o haurien de ser, comuns. Si hi ha controvèrsia, aquesta segurament es mou més en l’eix esquerra-dreta.
En tot cas, si realment existeix una voluntat de col•laborar, i no es tracta d’un nou intent (un més) de posar una falca entre el socialisme català i el socialisme espanyol, o de crear les condicions per tornar a llençar la vella acusació de supeditació o sucursalisme, CiU encara és a temps de demostrar-ho. Intentem, de veritat i oblidant que d’aquí a nou mesos hi ha eleccions, el pacte en les matèries que són competència de la Generalitat, on aquest pacte només depén dels partits catalans. I sondegem també, no ens hem de tancar a res, en quines matèries de competència estatal podem acostar postures, i amb quins recolzaments podrien comptar al Congrés aquestes postures comunes, si les trobem. Òbviament que s’arribi o no a un pacte no serà només responsabilitat seva, és responsabilitat de tots, però allunyem-nos de tacticismes partidistes o no arribarem enlloc.
El notari s’ha quedat sense feina
22 feb
Recull avui el diari Público unes declaracions d’Artur Mas a les que diu que CiU no descarta pactar amb el PP a Catalunya. Com ja he comentat al twitter quan he difós la notícia, això no ens hauria d’estranyar, si més no, a mi no m’estranya.
Certament, no ha dit pactarem amb el PP, però és que això, anunciar com a fet consumat un pacte que encara no saps si et caldrà, i sobre el que l’altra part haurà de pronunciar-se, sí que hauria estat quelcom per estranyar-se. Com si algú del PSC digués ara: pactarem amb ERC o ICV. Jo si més no, no ho diria, per les mateixes raons indicades: ni saps quin serà el resultat i per tant la correlació de forces, ni si els teus pressumptes socis voldran pactar amb tu (recordeu Portabella). Ningú pacta per pactar.
Sí que trobo que hi ha un punt de la notícia que mereix comentari, i és el canvi que suposa dir ara això quan la darrera vegada el Sr. Mas va anar al notari a dir i signar que no pactaria amb el PP, en un gest cent per cent cara a la galeria, ja que l’acord del polític amb els seus electors no es documenta ni en escriptura pública ni en contracte privat, perquè és un compromís públic i notori, i la sanció per incompliment és la retirada de la confiança i del vot, no hi ha clàusua penal ni expressa ni tàcita, ni tan sols indemnització per danys i perjudicis. De moment.
Ara, el Sr. Mas ens diu que no descarta pactar amb el PP, partit que, recordo, entre d’altres coses, és el responsable d’una inqualificable campanya contra el nostre Estatut, amb recollida de signatures per tot Espanya i que va acabar en un recurs d’inconstitucionalitat presentat contra 136 dels seus articles, impugnant articles que, en d’altres estatuts (València, Andalusia, …), ha votat favorablement (per exemple, dels 136 articles impugnats del text català, 14 són textualment idèntics a d’altres del text andalús, 28 són molt similars amb petites diferències que no afecten el contingut i 18 més, si bé tenen una redacció diferent, tenen el mateix significat, en total 60 articles impugnats pel PP al nostre Estatut s’han votat favorablement a l’Estatut d’Andalusia).
No ho critico, està en el seu dret si creu que això és el millor per dur a terme la idea que ells tenen de Catalunya. Ara bé, sí demano que, vist això, ens estalviem la retòrica patriotera a que els convergents ens tenen acostumats i no parlem més de supeditació a Madrid, i blablablabla. O és que un pacte amb el PP seria gratis?
El que toca i el que no toca mai
4 feb
Ahir Oriol Pujol, portanveu parlamentari de CiU, va recuperar la ja mítica frase del seu pare per a expressar la posició de la coalició en relació amb el projecte presentat pel govern que preveu la divisió de Catalunya en vegueries, i amb l’excusa de la crisi va dir: Què no veuen que, ara, això no toca?
Sembla que el Sr. Pujol pensa que els nostres polítics només poden tractar un tema a la vegada quan, com d’una manera sorneguera li va dir en Joan Ferran, el govern és capaç de fer dues coses alhora. Potser a les seves files això no passa, i són polítics monotasca (això explicaria moltes coses).
Però és només això, una excusa, que a més reflecteix de forma clara quins són els criteris de govern d’aquesta gent, per si algú ho havia oblidat.
El tema de les vegueries, històricament reivindicades, entre d’altres, per CiU, és un tema complex, com gairebé tots els que comporten el canvi d’un status quo fa molts anys que dura (ja ho deia el que va ser president dels Estats Units Woodrow Wilson, en una frase que mai oblido: si vols fer enemics, intenta canviar quelcom). Des de diversos llocs del territori es defensen postures en molts casos incompatibles, i és obligació del gover primer, i del parlament després, arribar a un resultat que, tot i no deixar content tothom, perquè això és impossible, sigui el millor per al conjunt del país. Davant això, la postura de CiU és fàcil: no ens mullem, que les eleccions són a prop, i no interessa enemistar-se amb ningú.
Això, que ja seria greu si es tractés d’una opció conjuntural perquè estem parlant d’una coalició que pretén ser alternativa de govern, reflecteix quelcom més, reflecteix els criteris que històricament han guiat l’actuació política de la coalició: Que hi ha un tema conflictiu? No ens mullem. Tant se val que sigui un abocador que una presó. Tant se val que siguin infraestructures necessàries per al país. Si ens ha de fer perdre vots, deixem-ho còrrer, aplicant el que hauria de ser el seu veritable lema: qui dia passa any empeny. I si cal que la cosa vagi encara més suau, enviem el Conseller Comas amb el seu talonari i tothom content. Quan la cosa peti, amb una mica de sort governaran uns altres, a qui podrem donar la culpa de tot el que no hem fet, i després ens presentarem com els salvadors que han de reconstruïr el país (suposo que no caldria aclarir-ho, però per si de cas, estic simplificant, no vull dir que no es fes res de res, només faltaria en 23 anys, però sí que no es va fer el que calia per purs càlculs partidistes).
De gestos cara a la galeria, els que calguin. Per exemple: el 1987 s’aprova una llei on es diu textualment (disposició addicional primera):
El Govern de la Generalitat, un cop constituïts els consells comarcals, ha de presentar al Parlament de Catalunya, en un termini màxim de tres mesos, una proposta per a exercir una de les dues vies d’iniciativa que estableix l’article 87.2 de la Constitució per tal d’obtenir, a través de l’alteració dels límits provincials, la integració en una sola província, denominada Catalunya, de les actuals províncies de Barcelona, Girona, Lleida i Tarragona.
Sí, heu llegit bé, 1987. Després d’això, CiU va governar durant setze anys, i donat que la província única no es veu per enlloc, hem de suposar que durant aquest període la província única no tocava. Potser, doncs, podriem haver-nos estalviat la retòrica i posar en una llei quelcom que no pensem complir.
formular grans propostes de cara a la galeria però buides de contingut, esquitllar els temes conflictius i utilitzar la repartidora, aquesta és la tàctica, i no es pot negar la seva efectivitat, ja que els va mantenir 23 anys al govern. Podem dir, per tant, que va ser bona per la coalició, malgrat no ho fos per al país.
La inmigración como arma
21 ene
Uno podría saber cuándo se acercan las elecciones sólo fijándose en los temas que algunos partidos (básicamente los de derechas, digamos las cosas por su nombre, aunque ello no obsta a que representantes municipales de otros partidos puedan hacerles el juego) sacan a la palestra, en apelación directa a los más bajos instintos de las personas. Y un tema paradigmático es el de la inmigración.
Es este un tema complejo, muy complejo, pero en el que yo tengo claras unas pocas cosas:
- Las personas tenemos, o deberíamos tener, los mismos derechos, y ni yo ni nadie tiene la más mínima autoridad para decirle a otro ser humano que, por el hecho de haber nacido más allá de esa línea imaginaria que delimita un estado, o más allá de una montaña o un océano, lo que debe hacer es quedarse allí, donde nació aunque se muera de hambre (si puede ser sin que yo lo vea, no sea que se me ponga mal la comida) y no venir aquí a molestar.
- Eso no significa que yo esté en la posición buenista del “papeles para todos”. Un solo estado no puede solucionar problemas de alcance planetario, como las desigualdades norte-sur, la injusticia y el hambre, y cualquier intento en esa dirección estaría condenado al fracaso, lo que además de no mejorar las condiciones de vida de los inmigrantes, empeoraría a buen seguro la de los que no lo son. Por ello la inmigración debe regularse.
- A pesar de ello, si una persona se encuentra aquí, aun habiendo entrado de forma irregular en el país, negarle los derechos más básicos, como la asistencia sanitaria o el acceso de sus hijos e hijas a la educación, que sería la consecuencia de negarles el derecho a empadronarse, es una actitud ruín y mezquina, y las personas que la apoyan no merecen llamarse así. Los inmigrantes, aunque hayan entrado de forma irregular, son personas y existen, aunque no las empadronemos.
Es realmente lamentable que existan ciudadanos y ciudadanas que, sin el más mínimo recato ni vergüenza torera, manifiestan que lo que tienen que hacer los inmigrantes, ahora que no hay trabajo, es volverse a su tierra. O sea, cuando se necesitan (porque les guste o no a algunos, se necesitan) aun se toleran, y cuando no, que se vayan. Muy edificante.
Pero más lamentable aun es que entre estos ciudadanos y ciudadanas que expresan tan descaradamente su xenofobia abunden aquéllos que, a su vez, fueron un día (o lo fueron sus padres) inmigrantes. Yo pertenezco a una familia de inmigrantes, mis padres y buena parte de sus hermanos dejaron su Andalucía natal para repartirse por diversas partes de España y de Europa, pero aunque así no fuera, no me costaría entender que quien abandona su lugar de origen, dejando atrás raíces, familia y amigos, y se va a un sitio desconocido, con una cultura y a veces también una lengua diferentes, no lo hace por conocer mundo o vivir experiencias arriesgadas, sino porque es la única manera de tener una vida mejor, y cooperar a que los que se quedan también la tengan (tanto por los fondos que envían como porque son menos a repartir los limitados recursos que tienen).
Está claro que estos sentimientos xenófobos se explican en buena parte con argumentos económicos. Los inmigrantes compiten, tanto en acceso al trabajo como en uso de servicios, con los más necesitados de los que llegaron en oleadas migratorias anteriores a la suya, y lo limitado de los recursos provoca que, a veces, la ayuda a los que están muy mal vaya en detrimento de la ayuda a los que estando mal, no lo están tanto, provocando la justa indignación de éstos. Y eso no puede ser. Debemos ser capaces de proveer de suficientes recursos a nuestro sistema de protección social como para que sea capaz de ayudar a todo el que lo necesita, y no sólo a los que están en peor situación. No podemos, no debemos dejar a nadie atrás. Aunque claro, en un país dónde la principal preocupación de algunos es no pagar Impuesto de Sucesiones, estas cosas quizás suenen a mucha gente como algo secundario.
Con otras palabras, no hay que hacer política con la inmigración, hay que hacer políticas de inmigración, y en ello esta implicado este gobierno. Porque la realidad es la que es, y cerrar los ojos, hacer ver que los inmigrantes no existen, mandándolos a un limbo legal, no soluciona nada.
Por todo ello, es lamentable y repugnante la instrumentalización que desde el PP se está haciendo de esta materia, e hipócrita su posición respecto al empadronamiento de inmigrantes en situación irregular cuando la norma que lo regula, y obliga a practicarlo, se aprobó siendo ministro del ramo el Sr. Rajoy. Y no es mejor la postura de CiU, quien en asuntos como este nos enseña que aunque utilice mejores formas, no está tan lejos del PP en el fondo de la mayoría de asuntos, ya que un alcalde suyo es el impulsor de la medida ilegal de no empadronar inmigrantes sin pasaporte y visado (visado que la ley no exige). Y si alguien cae en la tentación de utilizar el argumento de que los concejales del PSC en el Ayuntamiento de Vic también lo apoyan, no tiene más que mirar la posición de ambos partidos en relación con el asunto: mientras que el PSC ha instado a sus concejales a oponerse a la medida, los líderes de CiU, como por ejemplo Duran i Lleida, apoyan la propuesta, como también sus alcaldes y concejales del resto de Catalunya. Nuevamente vemos como, más allá de la retórica vacía, a la hora de la verdad cada uno se retrata.
¿Qué decir del presidente de Pimec, que vincula delincuencia e inmigración? No cuesta entender que es más fácil que caigan en la delincuencia las personas con dificultades para subsistir o en situación de exclusión social que no los que no lo están, y teniendo en cuenta que en este perfil se encuentran muchos inmigrantes, es fácil que representen un porcentaje elevado entre las personas que delinquen. Seguramente si alguien hubiera hecho esta estadística en los años 60 y 70, también habría resultado más alto el porcentaje de delincuentes entre los recién llegados que entre los autóctonos. Pero de ahí a decir que el problema son “gente que ha venido de países que seguramente no tienen la ética que tenemos aquí“, va un mundo, y creo que también este señor (Josep González) ha quedado retratado. Claro, seguramente la ética que tenemos aquí es la de Díaz Ferran y la CEOE (ojo, no estoy dicendo que este señor sea un delincuente, hablamos de ética) o, mejor aun, la de Arantxa Sánchez Vicario (lo mismo digo), quien ha sido condenada a pagar a hacienda los tres millones y medio de euros que defraudó. Como decía ayer Wyoming en El Intermedio (lamentablemente no he encontrado enlace al vídeo, pero estuvo muy bien), seguramente la diferencia ética a que se refiere Josep González sea que los inmigrantes no obtienen sumas tan elevadas de sus actividades delictivas, ellos se pringan por dos duros.
Y lo más curioso de todo esto es que a los ciudadanos de Vic les preocupa mucho más el paro o la falta de aparcamiento que la inmigración. Quizás el Sr. Vila d’Abadal, alcalde de Vic, debería preocuparse más de esto que de intentar aprobar normativas ilegales, aunque le apoye Miquel Roca (cuyo dictamen han pagado o pagarán todos los ciudadanos de Vic, no el señor alcalde). Lamentablemente, este es uno de aquellos casos (que no abundan tanto como muchos dicen) en que los políticos no solo no solucionan problemas, sino que los crean.
Más información sobre el tema del empadronamiento en el blog de Miquel Iceta.
