El que toca i el que no toca mai

Ahir Oriol Pujol, portanveu parlamentari de CiU, va recuperar la ja mítica frase del seu pare per a expressar la posició de la coalició en relació amb el projecte presentat pel govern que preveu la divisió de Catalunya en vegueries, i amb l’excusa de la crisi va dir: Què no veuen que, ara, això no toca?

Sembla que el Sr. Pujol pensa que els nostres polítics només poden tractar un tema a la vegada quan, com d’una manera sorneguera li va dir en Joan Ferran, el govern és capaç de fer dues coses alhora. Potser a les seves files això no passa, i són polítics monotasca (això explicaria moltes coses).

Però és només això, una excusa, que a més reflecteix de forma clara quins són els criteris de govern d’aquesta gent, per si algú ho havia oblidat.

El tema de les vegueries, històricament reivindicades, entre d’altres, per CiU, és un tema complex, com gairebé tots els que comporten el canvi d’un status quo fa molts anys que dura (ja ho deia el que va ser president dels Estats Units Woodrow Wilson, en una frase que mai oblido: si vols fer enemics, intenta canviar quelcom). Des de diversos llocs del territori es defensen postures en molts casos incompatibles, i és obligació del gover primer, i del parlament després, arribar a un resultat que, tot i no deixar content tothom, perquè això és impossible, sigui el millor per al conjunt del país. Davant això, la postura de CiU és fàcil: no ens mullem, que les eleccions són a prop, i no interessa enemistar-se amb ningú.

Això, que ja seria greu si es tractés d’una opció conjuntural perquè estem parlant d’una coalició que pretén ser alternativa de govern, reflecteix quelcom més, reflecteix els criteris que històricament han guiat l’actuació política de la coalició: Que hi ha un tema conflictiu? No ens mullem. Tant se val que sigui un abocador que una presó. Tant se val que siguin infraestructures necessàries per al país. Si ens ha de fer perdre vots, deixem-ho còrrer, aplicant el que hauria de ser el seu veritable lema: qui dia passa any empeny. I si cal que la cosa vagi encara més suau, enviem el Conseller Comas amb el seu talonari i tothom content. Quan la cosa peti, amb una mica de sort governaran uns altres, a qui podrem donar la culpa de tot el que no hem fet, i després ens presentarem com els salvadors que han de reconstruïr el país (suposo que no caldria aclarir-ho, però per si de cas, estic simplificant, no vull dir que no es fes res de res, només faltaria en 23 anys, però sí que no es va fer el que calia per purs càlculs partidistes).

De gestos cara a la galeria, els que calguin. Per exemple: el 1987 s’aprova una llei on es diu textualment (disposició addicional primera):

El Govern de la Generalitat, un cop constituïts els consells comarcals, ha de presentar al Parlament de Catalunya, en un termini màxim de tres mesos, una proposta per a exercir una de les dues vies d’iniciativa que estableix l’article 87.2 de la Constitució per tal d’obtenir, a través de l’alteració dels límits provincials, la integració en una sola província, denominada Catalunya, de les actuals províncies de Barcelona, Girona, Lleida i Tarragona.

Sí, heu llegit bé, 1987. Després d’això, CiU va governar durant setze anys, i donat que la província única no es veu per enlloc, hem de suposar que durant aquest període la província única no tocava. Potser, doncs, podriem haver-nos estalviat la retòrica i posar en una llei quelcom que no pensem complir.

formular grans propostes de cara a la galeria però buides de contingut, esquitllar els temes conflictius i utilitzar la repartidora, aquesta és la tàctica, i no es pot negar la seva efectivitat, ja que els va mantenir 23 anys al govern. Podem dir, per tant, que va ser bona per la coalició, malgrat no ho fos per al país.

Facebooktwittergoogle_plusredditpinterestlinkedinmail

Independència? Democràcia i Respecte

No em sap greu reconèixer que, a nivell personal, seria igual de feliç en una Catalunya independent que ho soc ara. No em suposaria cap trauma la independència, igual que no m’ho suposa la permanència dins Espanya. Sé que hi ha gent que no pensa així, gent per qui la independència de Catalunya seria una tragèdia, i gent que pensa que aquesta independència és l’únic objectiu pel que val la pena viure. Respecto ambdues posicions, però no les comparteixo.

Crec que si una majoria de catalans volgués ser independent, res ni ningú podria evitar-ho. Igual que crec que en el nostre món actual la independència és molt, molt, relativa i que la independència no seria una bona opció per Catalunya, perquè comportaria més problemes que avantatges, i en cap cas seria la vareta màgica que alguns prediquen. En conseqüència, ara per ara votaria NO en un hipotètic referèndum per la independència de Catalunya, igual que votaria SI en un hipotètic referèndum per anar més enllà en la construcció europea, traient competències als Estats en favor d’entitats supraestatals per tal de caminar cap a la igualtat de tots els habitants del continent (i del món, ja posats).

Fins aquí  res d’estrany, la diferència d’opinions és sana i enriqueix el debat. Però hi ha dues coses que ni tolero ni crec que s’hagin de tolerar, la falta de respecte i la tergiversació de la realitat.

Hi ha moltes persones que no respecten les posicions alienes, i que tenen l’insult per única arma. Si hi ha gent que no creu que no es pugui ser patriota, allà ells. Però que no em diguin si ataco (amb arguments) posició centralistes espanyoles que sóc independentista, ni si contesto posicions independentistes em diguin nacionalista espanyol. Es possible no ser nacionalista espanyol ni català, malgrat alguns no ho puguin entendre. En som molts, i no ens importa rebre per totes bandes.

Un exemple, anecdòtic si voleu, del que dic: hi ha un grup al Facebook anomenat NO AL MAPA DEL TEMPS DE TV3 “Això no és Catalunya”, creat per protestar contra el fet que TV3 ens fa veure un mapa on, com cal incloure tots els “Païssos Catalans”, a Catalunya en la previsió a 3-4 dies vista li toquen només 4 símbols, de forma que se sacrifica el dret a la informació dels catalans en pro del pancatalanisme que malauradament practiquen els nostres mitjans informatius públics (la “seva”, com jo dic). Doncs bé, la simple existència d’aquest grup ha  provocat un missatge com aquest (per fortuna l’únic en aquest to):

Quina colla de “no-nacionalistes” que en realitat sou NACIONALISTES ESPANYOLS! Fa pena llegir els vostres comentaris plens de ràbia i odi contra el vostre país. Visquin els Països Catalans lliures de feixistes com vosaltres.

És a dir, els membres del grup som nacionalistes espanyols, tenim ràbia i odi contra el nostre país i som feixistes. Déu n’hi do, a això li dic jo respecte. I la llàstima és que no és un cas aillat, estic fart de llegir a fòrums i comentaris a notícies coses semblants, normalment emparades en l’anonimat. I el mateix en sentit contrari, persones que insulten a tot aquells no estimen la seva pàtria espanyola com ells creuen que ha de ser. Tot depén d’on estigui el fòrum o la notícia, perquè cadascun té el seu públic.

Altres no insulten, però tergiversen la realitat. Sento cada dia persones que assumeixen com una premisa incontestable de la seva argumentació que a Catalunya hi ha una majoria a favor de la independència, sense intentar ni justificar-ho. I potser millor que no ho intentin si ha de fer com una persona a qui, malgrat no compartir els seus punts de vista, tenia per seriosa, l’ex-vocal del CGPJ Alfons López Tena, qui quan li pregunten per l’existència d’una majoria a favor de la independència deixa anar una parida (amb perdó) tal com: “El fet que el PSOE i el PP la neguin però no autoritzin referèndums és un senyal que ja existeix”. La bajanada és tan burda que casi que ni mereixeria comentar-la. Perquè si la meva lògica funciona, aplicant el mateix raonament tindríem que si jo demano un referèndum per tal que tots els dimecres siguin festius i em diuen que no es pot fer, això seria un senyal inequívoc que hi ha una majoria a favor d’aquesta nova festivitat. And so on …

Les eleccions deixen ben clar quina força tenen els independentistes, i si això no els serveix, perquè diuen que a les eleccions en el vot influeixen moltes coses (cert, però si tan t’importa la independència, no votes a un partit no independentista), també tenim les enquestes. I d’acord amb la més recent que conec, el Baròmetre d’Opinió Política del passat mes de Juliol publicat pel Centre d’Estudis d’Opinió (CEO), la pretesa “majoria” a favor de la independència de Catalunya és d’un minso 19% (vegeu quadre).

Enquesta CEO

Ja sabem que les enquestes tenen marge d’error, però en aquest cas molt gran hauria de ser perquè aquest 19 es convertís en un 51, dic jo. Inclús el Centre d’Estudis Sobiranistes, presidit pel propi López Tena, i que suposo que no deu ser sospitós d’espanyolisme, ans al contrari, en un estudi fet public l’any passat xifrava aquest suport, després de molta “cuina”, en un 35% (amb un 45% en contra), lluny encara de la majoria, i això que es tractava d’un vestit a mida, com ja vaig comentar en el seu dia.

És cert que els independentistes fan molt de soroll, perquè les seves posicions són amplificades pels mitjans de comunicació (sobre tot per alguns). Estan en el seu dret de fer-ho si pensen que això afavoreix la seva causa, però que no oblidin que els que no apareixem als mitjans de comunicació, perquè no acostumem a fer performances mediàtiques, també existim, i el que és més important, també votem. I és que mentir sistemàticament té un problema, que és acabar creient-se les pròpies mentides.

 

Facebooktwittergoogle_plusredditpinterestlinkedinmail

Antoni Vives ha de ser cessat

Finalment, Convergència ha acceptat tornar els diners que va rebre, via Fundació Trias Fargas, del Sr. Millet a càrrec la Fundació Palau de la Música. És una bona notícia, tot i que arribi tard i malament, tenint present que no fa gaires dies vàrem sentir el contrari de boca de l’inefable Felip Puig.

Tot i que ara la seva justificació és que han descobert que els convenis amb la Fundació Trias Fargas no eren legals, perquè en Millet no tenia poders per a fer-los (ves per on, no en van dubtar en el seu dia?), el cert és que la seva posició de negar l’evidència no s’aguantava. La seva acció no només va ser moralment reprovable, també va ser il·legal.

Bé, esperem que ho facin, i que quedi clar que no és un gest de generositat, com sembla que ho volen vendre, ans la reparació d’un perjudici causat en el patrimoni d’una Fundació sostinguda amb fons públics i privats, en benefici d’una altra amb unes finalitats totalment diferents, amb la connivència d’un delinqüent confés que no tenia poder per a fer-ho. I, si us plau, no intentin tornar a prendre’ns el pèl dient que no ho sabien. Quan Convergència (o la Fundació Trias Fargas) signa un conveni o un contracte no comprova els poders del representant de l’altra part? Comprarien un local a una societat sense comprovar si la persona que signa en el seu nom pot fer-ho? No, oi? Doncs això.

I ara què? Crec que encara falta quelcom. Perquè, per si no fos prou greu que la Fundació Trias Fargas signés un conveni amb la Fundació Palau de la Música, sense plantejar-se si aquella Fundació podia atorgar un conveni d’aquest tipus, ni si la persona que la representava tenia poders per signar-ho, cal afegir que Antoni Vives, la persona que va signar aquell acord il·legal i immoral, era el director de la campanya de Xavier Trias a l’Ajuntament de Barcelona, i actualment és regidor del grup de CiU a l’Ajuntament. El diner és fungible, no es pot assegurar que un ingrés concret va a pagar una despesa determinada (llevat de les subvencions finalistes), però sí que podem dir que administracions públiques, empreses i particulars van aportar fons a la Fundació Palau de la Música, que la Fundació Palau de la Música va donar diners a la Fundació Trias Fargas, representada per Antoni Vives, i que la Fundació Trias Fargas va col·laborar en la campanya de Xavier Trias, dirigida per Antoni Vives. A partir de aquí, que cadascú tregui les seves conclusions. Jo fa dies que ho vaig fer, perquè de fa temps no crec en les casualitats.

En aquestes condicions, qualsevol cosa que no sigui la dimissió immediata d’Antoni Vives, o en el seu defecte un cessament fulminant, serà una presa de pèl a la ciutadania, i farà que Xavier Trias perdi la poca credibilitat que, a hores d’ara, li pugui quedar.

Facebooktwittergoogle_plusredditpinterestlinkedinmail

Mentides i exageracions sobre l'Impost de Successions

El Parlament de Catalunya va rebutjar dimecres passat una proposició de CiU per a eliminar l’Impost de Successions. No tinc res a dir en relació amb el dret d’un grup parlamentari a proposar el que li sembli, però sí ho tinc en relació amb totes les mentides i exageracions, que he pogut sentir i llegir.

Darrerament estem patint cartes als diaris, constitució d’associacions amb pàgina web inclosa, distribució de correus sobre el tema amb xifres que no es corresponen amb la realitat, etc. que ningú que conegui com funcionen aquestes coses es creu que neixin espontània, com pretenen fer veure. I tot i així, si aquestes cartes o correus no falsegessin els fets, podrien ser acceptables (qui no ha de governar pot dedicar-se a fer campanyes, sobre tot si compta amb bones línies de finançament), però és que no és així.

Començaré per dir que totes les lleis, i això inclou les fiscals, es poden canviar, no hi ha cap intocable. Hi ha impostos directes, indirectes, proporcionals, progressius, que graven la renda, que graven la propietat, que graven el consum, i en cada moment i lloc es tria la combinació que s’estima més convenient. Perque el que resulta evident és que si has de gastar, també has d’ingressar. Sí, els neoliberals (i els liberals antics) advoquen per reduïr la intervenció dels poders públics, i també la despesa, al mínim. Però no és el meu model, ni el model de l’Europa Occidental. Jo vull que tots els ciutadans, independentment de la seva circunstància personal, tinguin accés a un catàleg de serveis amb un mínim de qualitat, i per això fan falta calers.

Dins d’aquest esquema, no trobo pitjor gravar la transmissió gratuita de la riquesa de qui l’ha generada a qui no l’ha generada (sigui fill seu o no), que gravar la pròpia generació de riquesa (com fa l’IRPF o l’Impost de Societats), el consum (com fa l’IVA) o la transmissió onerosa d’immobles (com l’ITPJAD). No em serveix que se’m digui que així es perjudica al treballador que estalvia i es premia a qui no ho és, com si tothom que no pot deixar un patrimoni als seus descendents fos un pòtol o quelcom semblant. No, la vida és molt més complicada que això, i hi ha molta gent que, malgrat passar-se la vida treballant, per diverses circumstàncies no pot deixar res als seus fills. De forma que no em sembla injust que els que han tingut millor sort, la comparteixin una mica. I això no és incompatible amb una revisió de l’Impost que el faci encara més just. Fa poc es va augmentar el límit de l’exempció per l’herència de l’habitatge habitual fins els 500.000 €, amb un mínim de 180.000 € per persona, de forma que si un habitatge valorat en 540.000 €, i que per tant té un valor real més alt, és heretat per tres fills, no pagarien res per aquest concepte. I es pot augmentar el mínim exempt general (18.000 € pels fills a partir de 21 anys), i es poden fer d’altres correccions que el facin més just, en front de la injustícia que suposaria la seva supressió.

Amb això pot no estar-se d’acord, però el que no és acceptable és inventar-se excuses. Una de les més sentides, i que ja es va fer servir per demanar la supressió de l’Impost sobre el Patrimoni i per criticar la darrera modificació de l’IRPF, és que aquest impost no el paguen els rics, només les classes mitjanes (s’entengui el que s’entengui per classes mitjanes, que no tothom entén el mateix) i  àdhuc les baixes. Es diu que els rics, com que tenen el seu patrimoni en empreses o societats que tenen dret a la reducció del 95%, paguen molt poc. Però això no és veritat.

Les societats que tenen dret a la reducció del 95% són només les que desenvolupen activitats empresarials (no les de mera tinença de béns), i també les empreses individuals, però només respecte dels béns afectes a aquesta activitat. Es grava molt poc el patrimoni afecte a l’activitat productiva, ja que suposa un bé general, però sí que es grava la resta del patrimoni improductiu, encara que s’incorpori a una empresa o societat. Vull dir que si algú compra a nom de l’empresa un vaixell o una finca d’estiueig, la part proporcional del seu valor no té dret a exempció. I em consta perquè he patit en carn pròpia (professionalment, no personalment) inspeccions del Departament de Finances que precísament tenien per objecte això, escatir quins béns inclosos a l’empresa no estaven afectes a l’activitat, per tal d’excloure’ls de l’àmbit de l’exempció. En conclusió, a banda de qui tingui diners a paradisos fiscals, o dins una caixa forta (tipus Millet) o sota el matalàs, els rics, paguen, i molt.

La plasmació d’això és que, com va dir ahir al Parlament el company Toni Comín, entre només un 15% de contribuents paguen el 85% del que es recapta per aquest impost (uns 1.000 milions d’euros). Aquest 15% seria el gran beneficiat per la supressió de l’impost, i no crec que se’l pugui titllar de classe mitjana. El restant 85% per cent s’estalviaria només la xavalla (tot i que ja sé que a ningú li agrada pagar, i per poc que paguis sempre sembla molt), però clar, cal enredar-los dient que vols defensar-los a ells per tal que l’altre 15% pugui fer el gran negoci. Això per no parlar dels que com res no tenen res no paguen, però que en canvi patiran les conseqüències si es redueixen els serveis o s’augmenten d’altres impostos en compensació.

D’altra banda, no és ociós recordar que aquest impost existeix en la majoria dels països del nostre entorn, amb regulacions semblants, com es pot veure en aquest estudi que trobareu al web del Departament d’Economia. Això, per se, no és un motiu per mantenir-lo, però sí perque no pugui ser considerat una bajanada, un deliri del tripartit, com ens ho volen presentar. El peatge de la mort, li diuen. (i consti, a més, que aquest impost, inclós dins l’impost de drets reals, existeix des d’abans de la democràcia).

No m’oblido del tema del pressumpte greuge comparatiu amb les comunitats autònomes que gairebé ho han suprimit. Però per si algú no se n’ha assabentat, l’autonomia vol dir això, decidir quins impostos puges, baixes o suprimeixes, i quins serveis prestes o deixes de prestar. Nosaltres tenim televisió pública, policía pròpia amb sous més alts que la policía nacional, etc. i això genera un sobrecost que no totes les comunitats soporten. A més, possiblement per nosaltres aquest impost suposa una font d’ingressos molt més gran que per altres comunitats (que per tant si el suprimeixen no hi perden res). No es poden comparar tan alegrement realitats diferents.

Sembla mentida, per segons què volem fins i tot la independència, però quan interessa a la butxaca anem a emmirallar-nos allà on calgui, i fins i tot invoquem l’art. 14 de la Constitució. Només falta que ens referim a la “indisoluble unidad de la patria.”

Facebooktwittergoogle_plusredditpinterestlinkedinmail

Fins i tot Polònia manipula

Altres vegades m’he queixat sobre el sectarisme els mitjans de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals, de TV3 i Catalunya Ràdio, per entendre’ns, i soc conscient que em faig pessat amb el tema, però és que em subleva que des dels mitjans públics s’actui de forma tan sesgada.

El Polònia d’ahir va ser un nou exemple del que dic: havien de parlar del cas Millet, òbviament, i no cal tenir molta imaginació per pensar que l’ocasió era propícia per fer aparèixer cantant en Mas, l’Oriol Pujol, en Duran i algú més, ja que la Fundació Trias Fargas va rebre una morterada (630.000,00 €, dels que per cert només té declarats tres-cents mil, pel que sembla) per, teòricament, fomentar el cant. Però no, van fer un parell de gags, un amb un cor cantant i qualificant en Millet de pàjaru (que ho és, però no crec que sigui l’únic), l’altre amb el fals Mikimoto explicant els moviments dels diners entre Generalitat i Millet, però en tot dos casos van deixar caure que Millet (o la Fundació Orfeó Català) havia donat diners a fundacions i partits polítics, així en general, quan l’única fundació depenent d’un partit polític que se sap del cert que ha rebut diners ha estat la de Convergència, i no n’ha rebut precísament pocs.

Es pot ser més sectari? Engegar el ventilador per escampar la merda entre tots els partits quan, en aquest cas, el partit implicat te noms i cognoms, es fer país? O per la pàtria, tal com ells l’entenen, tot val, inclús la manipulació més grollera?

En fi, que ahir, suposo que perquè ningú pogués relacionar-ho de forma subconscient, al programa ni tan sols van aparèixer ni Mas, ni Pujol, ni Durán … i crec que deu ser el primer programa en que això passa. Això sí, van aprofitar, sense que vingués a to de res, per dir que l’alcalde de Barcelona viu a la lluna, així com qui no vol la cosa.

Quina gràcia!

Facebooktwittergoogle_plusredditpinterestlinkedinmail