Blog personal i polític de Manuel Cáceres
Entrades etiquetades amb Catalunya
Avui som una mica més civilitzats
28 jul
Amb 68 vots a favor, 55 en contra i 9 abstencions, el Parlament de Catalunya ha prohibit, amb efectes 1 de gener de 2012, les corrides de toros. A qui m’hagi llegit abans, i conegui el meu posicionament sobre el tema, no caldrà dir-li que ho celebro.
Com dic al títol, crec que Catalunya és avui un lloc una mica més civilitzat que ahir, perquè hem aprobat l’abolició d’una pràctica injustificable, per molta tradició que tingués, ja que no trobo cap defensa a un espectacle que comporta, tot i que aquesta no sigui la seva finalitat principal, el patiment d’un animal.
Com era d’esperar, les reaccions han estat per tots els gustos. Les majoritàries, d’alegria perquè queda proscrita una pràctica (no l’única, encara n’hi ha d’altres) de maltractament animal. Però també, ja ho esperava, n’hi ha hagut d’interessades.
Alguns, els de l’#AdéuEspanya, els del #CataloniaIsNotSpain, ja veuen la independència més a prop. D’altres, els de #EspañaSeRompe, ja ha sortit amb la una estrambòtica iniciativa, anunciada més de cara a la galeria que amb una altra finalitat, per revocar la prohibició (si tinguessin una mínima vergonya no s’atrevirien a dir aquestes barbaritats).
Pero crec que uns i altres s’equivoquen. La prohibició de les corrides ha estat acollida amb alegria per molta gent que no és, que no som, independentistes. Jugar a la confusió a que des de determinats sectors es juga sempre per tal d’amagar la falta de suport de les seves posicions, és quelcom tan habitual com mancat de sentit. Hi ha molts companys i companyes al PSC que ja han expressat clarament la seva posició a favor de la prohibició (com Jéssica Fillol o Enric Llorens), però també s’ha fet des de posicions progressistes de fora de Catalunya (Manuel Calleja, Rosa María Artal o Fernando Berlín), per no parlar de moltes de les persones que formen el meu timeline del Twitter, com ara @piezas, @joansinmiedo o @elcarty). I no vull dir que el meu twitter sigui representatiu de res, és només un exemple.
Així que, el que deia, som una mica més civilitzats que ahir, i ho celebro. I punt.
Un cop més, els endevinaires s’equivocaven
29 jun
Finalment, quatre anys després, ja tenim sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut. No penso ara entrar en consideracions jurídiques perquè no l’he llegida, i perquè a més fora de mal gust comentar una feina que ha trigat quatre anys a fer-se només quatre hores després d’haver-se acabat.
Sí vull comentar algunes reaccions que he pogut llegir als mitjans i a twitter, dient per endavant que jo, convençut com estic de la plena constitucionalitat de l’Estatut, no estic en absolut content amb la sentència. Crec que el TC no hauria d’haver tocat res, perquè tot el que diu té cabuda dins la constitució, si més no com jo la interpreto, i per aquest motiu comparteixo la indignació del President Montilla.
Però això no treu que, pel que sembla, la cosa no hagi anat ni molt menys tan enllà com molts, inclús des de Catalunya, anunciaven (i crec que íntimament desitjaven). La sentència (aquí teniu la part dispositiva) deixa intacta la immensa majoria del text, només declara inconstitucional un article (el 97, relatiu al Consell Judicial de Catalunya) i parts molt concretes d’altres tretze, dels que una bona part, concretament cinc, es refereixen a l’Administració de Justícia i els altres a temes diversos (només dos a competències) fent, com dic, matitzacions de limitada importància, pel que he pogut veure. També fixa criteris interpretatius per a vint-i-set articles i/o disposicions més, però no en conec el contingut. En total, una quarentena d’articles i/o disposiciones afectats dels casi dos-cents cinquanta que té l’estatut (dels que el PP en va impugnar 129). No és molt, ni quantitativa ni qualitativament, sobre tot després del que ens anunciaven els profetes de l’apocal·lipsi (que existeixen en totes les matèries).
Davant això, aquesta nit en la que estic escrivint aquesta entrada, em sembla una nit electoral: tothom fa servir la sentència a la seva conveniència, per refermar les seves posicions preestablertes, igual que s’interpreten els resultats de les eleccions de forma que tothom guanya. De fet, alguns fa tota la pinta que les consignes ja les havien rebudes fa temps, sense ni esperar a llegir el contingut de la sentència, per això s’han afanyat a incloure el hashtag #estatutfail i altres de semblants (incloent el #montillafail els més descarats, com si els somrients no haguessin sortit en primer pla a la foto de l’Estatut) als seus tuits. Perquè, objectivament parlant, i per molt que ens molesti la sentència (i a mi personalment em molesta, i molt, tot aquest tema del Constitucional, des dels recursos, el desenvolupament de les deliberacions, passant per les recusacions i demés estratagemes i acabant per la sentència) el moll de l’os de l’Estatut queda intacte, malgrat els presagis. I ja pot anar dient l’Artur Mas que la sentència tomba la columna vertebral de l’Estatut, perquè aquesta afirmació és tan gratuita com la majoria de les que aquest senyor acostuma a fer. Malament aniriem si la columna vertebral de l’Estatut fossin els detalls que el Tribunal Constitucional ha anul·lat. Però clar, alguna cosa ha de dir, ara que el seu partit està en primera plana de l’actualitat pels motius que tots coneixem.
En conseqüència, parlar d’#estatutfail, d’#adeuespanya i demés consignes a l’ús únicament demostra, un cop més, que alguns viuen instal·lats en l’exageració permanent o, encara pitjor, en una realitat paral·lela, en aquell país en que la majoria de la gent no pensa en res més que la independència com a solució de tots els seus mals, i que jo no sé trobar quan surto al carrer. Potser el que veritablement els molesta de la sentència, és que no hagi destrossat l’Estatut per tal de poder fer-ho servir com a coartada per justificar les seves legítimes, però minoritàries, aspiracions, però no deixarem que la realitat ens espatlli una bona coartada, oi?
Consultes, tercera part
26 abr
Com és sabut, ahir diumenge va tenir lloc la tercera onada de consultes per la independència de Catalunya. He escrit en ocasions anteriors d’aquest tema, la darrera el passat mes de desembre, i les posteriors jornades de consultes que han tingut lloc em permeten confirmar la valoració que ja vaig fer aleshores. No és la meva intenció entrar a valorar resultats, tothom els coneix, i com ens trobem en un país on, quan hi ha eleccions, ningú perd, suposo que és normal que en aquesta ocasió passi el mateix (a banda de que en aquesta vida els conceptes d’èxit i fracàs depenen molt de les expectatives creades). Jo tinc, òbviament, la meva opinió, però avui no és la meva intenció exposar-la.
Sí que vull referir-me, però, a alguns aspectes de les consultes i de les valoracions que se’n fan, que considero dignes de remarcar:
- Celebro que hi hagi persones que es mobilitzin per un ideal, malgrat aquest ideal no sigui compartit per mi. Vivim en una societat en que molta gent es limita a criticar el que els altres fan, però sense fer res al respecte. Una postura molt còmoda, però que no porta enlloc. La societat, la política, necessita la nostra participació activa, no el passotisme, i per tant cal aplaudir les persones que han treballat des de fa mesos en la preparació del dispositiu de les consultes (34.000, segons he llegit), amb independència del nombre de votants assolit. Tota opinió és respectable i cadascú es lliure de triar per quins mitjans, pacífics, vol difondre-la, i les consultes ho són tant com qualsevol altre.
- Sóc perfectament conscient del que costa mobilitzar la gent per qualsevol cosa. Per això cal no menystenir el nombre de persones que, en les diferents onades, han anat a votar. Segons la notícia de l’AVUI que he enllaçat abans, unes 450.000 persones.
- És curiós com des d’alguns sectors, malgrat valorar positivament els resultats obtinguts, s’intenta buscar culpables. Ahir i avui he llegit més d’un missatge al Twitter en aquest sentit, i també en algun diari. D’entrada em sembla una mica contradictori, i a més em sembla un error. Crec que culpar de la participació al fet que TV3 no hagi fet prou propaganda, o que a algun lloc hagi hagut problemes amb les urnes o altres de caire tècnic (i consti que jo crec que va ser un error que la subdelegació del Govern no deixés les urnes a Ulldecona) és una excusa molt pobre, que no diu gaire en favor de qui la fa servir.
- Abundant en l’assumpte dels culpables, no m’agrada que s’acusi al PSC de posar pals a les rodes. Ja ho vaig denunciar fa uns mesos, i ho reitero. Incidents com l’esmentat de l’urna d’Ulldecona (no atribuïble, a més, a l’alcaldessa) si és que hi ha algun més, són casos aïllats. En la meva opinió personal, crec que ningú pot obligar-nos a col·laborar en la difusió d’una idea que no compartim. Una cosa és respectar la iniciativa, i una altra és ajudar a que tingui èxit. En una iniciativa com aquesta, de persones i entitats privades, algunes polítiques i d’altres no, que volen dur-la a terme en defensa de les seves idees, no participar-hi és una opció tan vàlida com participar-hi. I això no és posar pals a les rodes.
- Igual que ens equivocaríem si menystinguéssim la gent que ha anat a votar, ens equivoquem, i molt, si menystenim les persones que no han anat a votar. Sovint puc llegir escrits i converses entre nacionalistes que parlen entre ells de la independència de Catalunya com si fos un tema amb un gran consens social, amb una amplia majoria de persones a favor, on l’única cosa que calgués discutir fos l’estratègia a seguir, el com i el quan, etc. I em temo que no toquen de peus a terra. Moltes persones han anat a votar, sí, però moltes altres, moltíssimes més, no ho han fet. Encara que descomptèssim la gent passota i les abstencions tècniques, els que no han votat són molts més que els que sí ho han fet. Fora un error ignorar-los, encara que hi hagi qui porta molt temps fent-ho, perquè ells també són, som, Catalunya.
El que toca i el que no toca mai
4 feb
Ahir Oriol Pujol, portanveu parlamentari de CiU, va recuperar la ja mítica frase del seu pare per a expressar la posició de la coalició en relació amb el projecte presentat pel govern que preveu la divisió de Catalunya en vegueries, i amb l’excusa de la crisi va dir: Què no veuen que, ara, això no toca?
Sembla que el Sr. Pujol pensa que els nostres polítics només poden tractar un tema a la vegada quan, com d’una manera sorneguera li va dir en Joan Ferran, el govern és capaç de fer dues coses alhora. Potser a les seves files això no passa, i són polítics monotasca (això explicaria moltes coses).
Però és només això, una excusa, que a més reflecteix de forma clara quins són els criteris de govern d’aquesta gent, per si algú ho havia oblidat.
El tema de les vegueries, històricament reivindicades, entre d’altres, per CiU, és un tema complex, com gairebé tots els que comporten el canvi d’un status quo fa molts anys que dura (ja ho deia el que va ser president dels Estats Units Woodrow Wilson, en una frase que mai oblido: si vols fer enemics, intenta canviar quelcom). Des de diversos llocs del territori es defensen postures en molts casos incompatibles, i és obligació del gover primer, i del parlament després, arribar a un resultat que, tot i no deixar content tothom, perquè això és impossible, sigui el millor per al conjunt del país. Davant això, la postura de CiU és fàcil: no ens mullem, que les eleccions són a prop, i no interessa enemistar-se amb ningú.
Això, que ja seria greu si es tractés d’una opció conjuntural perquè estem parlant d’una coalició que pretén ser alternativa de govern, reflecteix quelcom més, reflecteix els criteris que històricament han guiat l’actuació política de la coalició: Que hi ha un tema conflictiu? No ens mullem. Tant se val que sigui un abocador que una presó. Tant se val que siguin infraestructures necessàries per al país. Si ens ha de fer perdre vots, deixem-ho còrrer, aplicant el que hauria de ser el seu veritable lema: qui dia passa any empeny. I si cal que la cosa vagi encara més suau, enviem el Conseller Comas amb el seu talonari i tothom content. Quan la cosa peti, amb una mica de sort governaran uns altres, a qui podrem donar la culpa de tot el que no hem fet, i després ens presentarem com els salvadors que han de reconstruïr el país (suposo que no caldria aclarir-ho, però per si de cas, estic simplificant, no vull dir que no es fes res de res, només faltaria en 23 anys, però sí que no es va fer el que calia per purs càlculs partidistes).
De gestos cara a la galeria, els que calguin. Per exemple: el 1987 s’aprova una llei on es diu textualment (disposició addicional primera):
El Govern de la Generalitat, un cop constituïts els consells comarcals, ha de presentar al Parlament de Catalunya, en un termini màxim de tres mesos, una proposta per a exercir una de les dues vies d’iniciativa que estableix l’article 87.2 de la Constitució per tal d’obtenir, a través de l’alteració dels límits provincials, la integració en una sola província, denominada Catalunya, de les actuals províncies de Barcelona, Girona, Lleida i Tarragona.
Sí, heu llegit bé, 1987. Després d’això, CiU va governar durant setze anys, i donat que la província única no es veu per enlloc, hem de suposar que durant aquest període la província única no tocava. Potser, doncs, podriem haver-nos estalviat la retòrica i posar en una llei quelcom que no pensem complir.
formular grans propostes de cara a la galeria però buides de contingut, esquitllar els temes conflictius i utilitzar la repartidora, aquesta és la tàctica, i no es pot negar la seva efectivitat, ja que els va mantenir 23 anys al govern. Podem dir, per tant, que va ser bona per la coalició, malgrat no ho fos per al país.
Independència? Democràcia i Respecte
19 nov
No em sap greu reconèixer que, a nivell personal, seria igual de feliç en una Catalunya independent que ho soc ara. No em suposaria cap trauma la independència, igual que no m’ho suposa la permanència dins Espanya. Sé que hi ha gent que no pensa així, gent per qui la independència de Catalunya seria una tragèdia, i gent que pensa que aquesta independència és l’únic objectiu pel que val la pena viure. Respecto ambdues posicions, però no les comparteixo.
Crec que si una majoria de catalans volgués ser independent, res ni ningú podria evitar-ho. Igual que crec que en el nostre món actual la independència és molt, molt, relativa i que la independència no seria una bona opció per Catalunya, perquè comportaria més problemes que avantatges, i en cap cas seria la vareta màgica que alguns prediquen. En conseqüència, ara per ara votaria NO en un hipotètic referèndum per la independència de Catalunya, igual que votaria SI en un hipotètic referèndum per anar més enllà en la construcció europea, traient competències als Estats en favor d’entitats supraestatals per tal de caminar cap a la igualtat de tots els habitants del continent (i del món, ja posats).
Fins aquí res d’estrany, la diferència d’opinions és sana i enriqueix el debat. Però hi ha dues coses que ni tolero ni crec que s’hagin de tolerar, la falta de respecte i la tergiversació de la realitat.
Hi ha moltes persones que no respecten les posicions alienes, i que tenen l’insult per única arma. Si hi ha gent que no creu que no es pugui ser patriota, allà ells. Però que no em diguin si ataco (amb arguments) posició centralistes espanyoles que sóc independentista, ni si contesto posicions independentistes em diguin nacionalista espanyol. Es possible no ser nacionalista espanyol ni català, malgrat alguns no ho puguin entendre. En som molts, i no ens importa rebre per totes bandes.
Un exemple, anecdòtic si voleu, del que dic: hi ha un grup al Facebook anomenat NO AL MAPA DEL TEMPS DE TV3 “Això no és Catalunya”, creat per protestar contra el fet que TV3 ens fa veure un mapa on, com cal incloure tots els “Païssos Catalans”, a Catalunya en la previsió a 3-4 dies vista li toquen només 4 símbols, de forma que se sacrifica el dret a la informació dels catalans en pro del pancatalanisme que malauradament practiquen els nostres mitjans informatius públics (la “seva”, com jo dic). Doncs bé, la simple existència d’aquest grup ha provocat un missatge com aquest (per fortuna l’únic en aquest to):
Quina colla de “no-nacionalistes” que en realitat sou NACIONALISTES ESPANYOLS! Fa pena llegir els vostres comentaris plens de ràbia i odi contra el vostre país. Visquin els Països Catalans lliures de feixistes com vosaltres.
És a dir, els membres del grup som nacionalistes espanyols, tenim ràbia i odi contra el nostre país i som feixistes. Déu n’hi do, a això li dic jo respecte. I la llàstima és que no és un cas aillat, estic fart de llegir a fòrums i comentaris a notícies coses semblants, normalment emparades en l’anonimat. I el mateix en sentit contrari, persones que insulten a tot aquells no estimen la seva pàtria espanyola com ells creuen que ha de ser. Tot depén d’on estigui el fòrum o la notícia, perquè cadascun té el seu públic.
Altres no insulten, però tergiversen la realitat. Sento cada dia persones que assumeixen com una premisa incontestable de la seva argumentació que a Catalunya hi ha una majoria a favor de la independència, sense intentar ni justificar-ho. I potser millor que no ho intentin si ha de fer com una persona a qui, malgrat no compartir els seus punts de vista, tenia per seriosa, l’ex-vocal del CGPJ Alfons López Tena, qui quan li pregunten per l’existència d’una majoria a favor de la independència deixa anar una parida (amb perdó) tal com: “El fet que el PSOE i el PP la neguin però no autoritzin referèndums és un senyal que ja existeix”. La bajanada és tan burda que casi que ni mereixeria comentar-la. Perquè si la meva lògica funciona, aplicant el mateix raonament tindríem que si jo demano un referèndum per tal que tots els dimecres siguin festius i em diuen que no es pot fer, això seria un senyal inequívoc que hi ha una majoria a favor d’aquesta nova festivitat. And so on …
Les eleccions deixen ben clar quina força tenen els independentistes, i si això no els serveix, perquè diuen que a les eleccions en el vot influeixen moltes coses (cert, però si tan t’importa la independència, no votes a un partit no independentista), també tenim les enquestes. I d’acord amb la més recent que conec, el Baròmetre d’Opinió Política del passat mes de Juliol publicat pel Centre d’Estudis d’Opinió (CEO), la pretesa “majoria” a favor de la independència de Catalunya és d’un minso 19% (vegeu quadre).
Ja sabem que les enquestes tenen marge d’error, però en aquest cas molt gran hauria de ser perquè aquest 19 es convertís en un 51, dic jo. Inclús el Centre d’Estudis Sobiranistes, presidit pel propi López Tena, i que suposo que no deu ser sospitós d’espanyolisme, ans al contrari, en un estudi fet public l’any passat xifrava aquest suport, després de molta “cuina”, en un 35% (amb un 45% en contra), lluny encara de la majoria, i això que es tractava d’un vestit a mida, com ja vaig comentar en el seu dia.
És cert que els independentistes fan molt de soroll, perquè les seves posicions són amplificades pels mitjans de comunicació (sobre tot per alguns). Estan en el seu dret de fer-ho si pensen que això afavoreix la seva causa, però que no oblidin que els que no apareixem als mitjans de comunicació, perquè no acostumem a fer performances mediàtiques, també existim, i el que és més important, també votem. I és que mentir sistemàticament té un problema, que és acabar creient-se les pròpies mentides.
Antoni Vives ha de ser cessat
16 nov
Finalment, Convergència ha acceptat tornar els diners que va rebre, via Fundació Trias Fargas, del Sr. Millet a càrrec la Fundació Palau de la Música. És una bona notícia, tot i que arribi tard i malament, tenint present que no fa gaires dies vàrem sentir el contrari de boca de l’inefable Felip Puig.
Tot i que ara la seva justificació és que han descobert que els convenis amb la Fundació Trias Fargas no eren legals, perquè en Millet no tenia poders per a fer-los (ves per on, no en van dubtar en el seu dia?), el cert és que la seva posició de negar l’evidència no s’aguantava. La seva acció no només va ser moralment reprovable, també va ser il·legal.
Bé, esperem que ho facin, i que quedi clar que no és un gest de generositat, com sembla que ho volen vendre, ans la reparació d’un perjudici causat en el patrimoni d’una Fundació sostinguda amb fons públics i privats, en benefici d’una altra amb unes finalitats totalment diferents, amb la connivència d’un delinqüent confés que no tenia poder per a fer-ho. I, si us plau, no intentin tornar a prendre’ns el pèl dient que no ho sabien. Quan Convergència (o la Fundació Trias Fargas) signa un conveni o un contracte no comprova els poders del representant de l’altra part? Comprarien un local a una societat sense comprovar si la persona que signa en el seu nom pot fer-ho? No, oi? Doncs això.
I ara què? Crec que encara falta quelcom. Perquè, per si no fos prou greu que la Fundació Trias Fargas signés un conveni amb la Fundació Palau de la Música, sense plantejar-se si aquella Fundació podia atorgar un conveni d’aquest tipus, ni si la persona que la representava tenia poders per signar-ho, cal afegir que Antoni Vives, la persona que va signar aquell acord il·legal i immoral, era el director de la campanya de Xavier Trias a l’Ajuntament de Barcelona, i actualment és regidor del grup de CiU a l’Ajuntament. El diner és fungible, no es pot assegurar que un ingrés concret va a pagar una despesa determinada (llevat de les subvencions finalistes), però sí que podem dir que administracions públiques, empreses i particulars van aportar fons a la Fundació Palau de la Música, que la Fundació Palau de la Música va donar diners a la Fundació Trias Fargas, representada per Antoni Vives, i que la Fundació Trias Fargas va col·laborar en la campanya de Xavier Trias, dirigida per Antoni Vives. A partir de aquí, que cadascú tregui les seves conclusions. Jo fa dies que ho vaig fer, perquè de fa temps no crec en les casualitats.
En aquestes condicions, qualsevol cosa que no sigui la dimissió immediata d’Antoni Vives, o en el seu defecte un cessament fulminant, serà una presa de pèl a la ciutadania, i farà que Xavier Trias perdi la poca credibilitat que, a hores d’ara, li pugui quedar.
Mentides i exageracions sobre l'Impost de Successions
16 oct
El Parlament de Catalunya va rebutjar dimecres passat una proposició de CiU per a eliminar l’Impost de Successions. No tinc res a dir en relació amb el dret d’un grup parlamentari a proposar el que li sembli, però sí ho tinc en relació amb totes les mentides i exageracions, que he pogut sentir i llegir.
Darrerament estem patint cartes als diaris, constitució d’associacions amb pàgina web inclosa, distribució de correus sobre el tema amb xifres que no es corresponen amb la realitat, etc. que ningú que conegui com funcionen aquestes coses es creu que neixin espontània, com pretenen fer veure. I tot i així, si aquestes cartes o correus no falsegessin els fets, podrien ser acceptables (qui no ha de governar pot dedicar-se a fer campanyes, sobre tot si compta amb bones línies de finançament), però és que no és així.
Començaré per dir que totes les lleis, i això inclou les fiscals, es poden canviar, no hi ha cap intocable. Hi ha impostos directes, indirectes, proporcionals, progressius, que graven la renda, que graven la propietat, que graven el consum, i en cada moment i lloc es tria la combinació que s’estima més convenient. Perque el que resulta evident és que si has de gastar, també has d’ingressar. Sí, els neoliberals (i els liberals antics) advoquen per reduïr la intervenció dels poders públics, i també la despesa, al mínim. Però no és el meu model, ni el model de l’Europa Occidental. Jo vull que tots els ciutadans, independentment de la seva circunstància personal, tinguin accés a un catàleg de serveis amb un mínim de qualitat, i per això fan falta calers.
Dins d’aquest esquema, no trobo pitjor gravar la transmissió gratuita de la riquesa de qui l’ha generada a qui no l’ha generada (sigui fill seu o no), que gravar la pròpia generació de riquesa (com fa l’IRPF o l’Impost de Societats), el consum (com fa l’IVA) o la transmissió onerosa d’immobles (com l’ITPJAD). No em serveix que se’m digui que així es perjudica al treballador que estalvia i es premia a qui no ho és, com si tothom que no pot deixar un patrimoni als seus descendents fos un pòtol o quelcom semblant. No, la vida és molt més complicada que això, i hi ha molta gent que, malgrat passar-se la vida treballant, per diverses circumstàncies no pot deixar res als seus fills. De forma que no em sembla injust que els que han tingut millor sort, la comparteixin una mica. I això no és incompatible amb una revisió de l’Impost que el faci encara més just. Fa poc es va augmentar el límit de l’exempció per l’herència de l’habitatge habitual fins els 500.000 €, amb un mínim de 180.000 € per persona, de forma que si un habitatge valorat en 540.000 €, i que per tant té un valor real més alt, és heretat per tres fills, no pagarien res per aquest concepte. I es pot augmentar el mínim exempt general (18.000 € pels fills a partir de 21 anys), i es poden fer d’altres correccions que el facin més just, en front de la injustícia que suposaria la seva supressió.
Amb això pot no estar-se d’acord, però el que no és acceptable és inventar-se excuses. Una de les més sentides, i que ja es va fer servir per demanar la supressió de l’Impost sobre el Patrimoni i per criticar la darrera modificació de l’IRPF, és que aquest impost no el paguen els rics, només les classes mitjanes (s’entengui el que s’entengui per classes mitjanes, que no tothom entén el mateix) i àdhuc les baixes. Es diu que els rics, com que tenen el seu patrimoni en empreses o societats que tenen dret a la reducció del 95%, paguen molt poc. Però això no és veritat.
Les societats que tenen dret a la reducció del 95% són només les que desenvolupen activitats empresarials (no les de mera tinença de béns), i també les empreses individuals, però només respecte dels béns afectes a aquesta activitat. Es grava molt poc el patrimoni afecte a l’activitat productiva, ja que suposa un bé general, però sí que es grava la resta del patrimoni improductiu, encara que s’incorpori a una empresa o societat. Vull dir que si algú compra a nom de l’empresa un vaixell o una finca d’estiueig, la part proporcional del seu valor no té dret a exempció. I em consta perquè he patit en carn pròpia (professionalment, no personalment) inspeccions del Departament de Finances que precísament tenien per objecte això, escatir quins béns inclosos a l’empresa no estaven afectes a l’activitat, per tal d’excloure’ls de l’àmbit de l’exempció. En conclusió, a banda de qui tingui diners a paradisos fiscals, o dins una caixa forta (tipus Millet) o sota el matalàs, els rics, paguen, i molt.
La plasmació d’això és que, com va dir ahir al Parlament el company Toni Comín, entre només un 15% de contribuents paguen el 85% del que es recapta per aquest impost (uns 1.000 milions d’euros). Aquest 15% seria el gran beneficiat per la supressió de l’impost, i no crec que se’l pugui titllar de classe mitjana. El restant 85% per cent s’estalviaria només la xavalla (tot i que ja sé que a ningú li agrada pagar, i per poc que paguis sempre sembla molt), però clar, cal enredar-los dient que vols defensar-los a ells per tal que l’altre 15% pugui fer el gran negoci. Això per no parlar dels que com res no tenen res no paguen, però que en canvi patiran les conseqüències si es redueixen els serveis o s’augmenten d’altres impostos en compensació.
D’altra banda, no és ociós recordar que aquest impost existeix en la majoria dels països del nostre entorn, amb regulacions semblants, com es pot veure en aquest estudi que trobareu al web del Departament d’Economia. Això, per se, no és un motiu per mantenir-lo, però sí perque no pugui ser considerat una bajanada, un deliri del tripartit, com ens ho volen presentar. El peatge de la mort, li diuen. (i consti, a més, que aquest impost, inclós dins l’impost de drets reals, existeix des d’abans de la democràcia).
No m’oblido del tema del pressumpte greuge comparatiu amb les comunitats autònomes que gairebé ho han suprimit. Però per si algú no se n’ha assabentat, l’autonomia vol dir això, decidir quins impostos puges, baixes o suprimeixes, i quins serveis prestes o deixes de prestar. Nosaltres tenim televisió pública, policía pròpia amb sous més alts que la policía nacional, etc. i això genera un sobrecost que no totes les comunitats soporten. A més, possiblement per nosaltres aquest impost suposa una font d’ingressos molt més gran que per altres comunitats (que per tant si el suprimeixen no hi perden res). No es poden comparar tan alegrement realitats diferents.
Sembla mentida, per segons què volem fins i tot la independència, però quan interessa a la butxaca anem a emmirallar-nos allà on calgui, i fins i tot invoquem l’art. 14 de la Constitució. Només falta que ens referim a la “indisoluble unidad de la patria.”
Fins i tot Polònia manipula
9 oct
Altres vegades m’he queixat sobre el sectarisme els mitjans de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals, de TV3 i Catalunya Ràdio, per entendre’ns, i soc conscient que em faig pessat amb el tema, però és que em subleva que des dels mitjans públics s’actui de forma tan sesgada.
El Polònia d’ahir va ser un nou exemple del que dic: havien de parlar del cas Millet, òbviament, i no cal tenir molta imaginació per pensar que l’ocasió era propícia per fer aparèixer cantant en Mas, l’Oriol Pujol, en Duran i algú més, ja que la Fundació Trias Fargas va rebre una morterada (630.000,00 €, dels que per cert només té declarats tres-cents mil, pel que sembla) per, teòricament, fomentar el cant. Però no, van fer un parell de gags, un amb un cor cantant i qualificant en Millet de pàjaru (que ho és, però no crec que sigui l’únic), l’altre amb el fals Mikimoto explicant els moviments dels diners entre Generalitat i Millet, però en tot dos casos van deixar caure que Millet (o la Fundació Orfeó Català) havia donat diners a fundacions i partits polítics, així en general, quan l’única fundació depenent d’un partit polític que se sap del cert que ha rebut diners ha estat la de Convergència, i no n’ha rebut precísament pocs.
Es pot ser més sectari? Engegar el ventilador per escampar la merda entre tots els partits quan, en aquest cas, el partit implicat te noms i cognoms, es fer país? O per la pàtria, tal com ells l’entenen, tot val, inclús la manipulació més grollera?
En fi, que ahir, suposo que perquè ningú pogués relacionar-ho de forma subconscient, al programa ni tan sols van aparèixer ni Mas, ni Pujol, ni Durán … i crec que deu ser el primer programa en que això passa. Això sí, van aprofitar, sense que vingués a to de res, per dir que l’alcalde de Barcelona viu a la lluna, així com qui no vol la cosa.
Quina gràcia!
Referèndums, ponts i altres ocasions per la gresca i la xerinola
17 sep
M’havia proposat no escriure res més del tema dels anomenats referèndums (el plural correcte en llati seria referenda, però no filarem tan prim) sobre la independència, però és que el tema cada cop es torna més surrealista, i dona material com per fer uns quants gags a l’estil Polònia (no patiu, però, els de Polònia no els faran, que aquí ens podem riure del President de la Generalitat, del Rei, del Papa, però certs temes són sagrats per la nostra estimada Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals).
Fart de sentir cada dia la corresponent notícia (?) sobre el tema al Matí de Catalunya Ràdio (crec que a partir de demà sentiré la COM, ja en tinc prou), veig aquest matí un cridaner titular de l’Avui on diu que “L’efecte contagi d’Arenys arriba també a Barcelona“. Després llegeixes la notícia i resulta que és que en Portabella (ERC, 4 regidors sobre 41 a l’Ajuntament de Barcelona) diu que “farà mans i mànigues per portar a l’Ajuntament” una consulta com la d’Arenys que compti amb el suport inicial d’un conjunt d’entitats.
Això em fa pensar dues coses: una, que faci les mans i les mànigues que vulgui, però suposo que ja té clar que això no prosperarà, ni a Barcelona ni a cap dels grans municipis que apleguen la immensa majoria de la població de Catalunya. Per què? Perquè tenim problemes més importants a resoldre, i poques ganes de perdre el temps en performances sense cap valor. I la segona, sisplau, deixeu correr això de les “entitats”. Tots els partits tenen entitats que controlen en tot o en part, i amagar-se darrere d’elles fa un pobre favor als partits, a les entitats, a la política i al país en general. Que ERC o qualsevol altre partit vol plantejar això? Que ho faci. Però de cara, sense amagar-se darrera de ningú. La resta és covardia o intentar prendre’ns el pél.
Però el dia encara ens porta una altra notícia divertida relacionada amb el tema: Berga convoca una consulta similar per al 13 de desembre. Direu, i què? Sí, era d’esperar, és un lloc on poden mobilitzar gent, Berga sembla bastant idoni com a seu del sarau. Però és que la gràcia del tema no està aquí, la gràcia del tema és que es volia convocar el 6 de desembre, dia de la Constitució, per allò de que és una festa política espanyola, dedicada a una constitució que ells no volen, i així la cosa tenia més contingut simbòlic. Però finalment s’ha decidit fer-la el 13, per no perdre’s el pont!!!!! Es a dir, molt simbolisme, molta independència, però al final un pont és un pont, i corríem el perill de que els ciutadans i ciutadanes de Berga, tots ells molt patriotes, això sí, posessin el pont per davant de la pàtria, i anessin a esbargir-se a un altre lloc més divertit. Quins nassos!!!
I encara queda la cirereta del pastís. Potser no heu llegit el text de la consulta segons la moció presentada per la CUP a l’Ajuntament de Berga. Diu així:
Està a favor que els Païssos Catalans es constitueixin en un Estat lliure, independent i democràtic?
Apareix aquí de nou el pancatalanisme, aquesta vena imperialista que la majoria de nacionalistes (espanyols, catalans o d’arreu) acostumen a tenir, tot i que de vegades intentan amagar-la, perquè no és políticament correcta, i ara ja no volen la independència de Catalunya, ans la dels Païssos Catalans.
El que no diuen és si els ciutadans dels Païssos Catalans (el de fora de Catalunya, vull dir) podran opinar o senzillament quan siguem independents anirem allà amb els tancs i els conquerirem (ep, de bon rollo, només per lliurar-los del jou espanyol, eh?).
Com que sóc ben pensat, vull pensar que adoptarem la primera opció, i els deixarem a opinar. I si és així, ja estem trigant en convocar consultes arreu dels Païssos Catalans. No sé, podríem començar per Perpinyà, que així li donariem l’oportunitat al pobre Pere Codonyan de donar alguna notícia amb un mínim de suc, en comptes de les pocasoltades que no interessen gairebé ningú que acostuma a explicar-nos per justificar el sou (que a sobre li paguem entre tots). I feta aquesta, una altra a la Franja. I després una altra a la Ribera Baixa, o a la Safor, o a qualsevol altre lloc de València (digueu-li Comunitat Valenciana o País Valencià, m’és igual). I després a Menorca, si pot ser a l’agost, que així hi haurà més catalans que podran votar allà. Potser voto jo i tot.
Estic tan segur de l’éxit d’aquestes consultes, que no sé si podre esperar.
En Moncloa están enfadados … ¡pues anda que aquí!
11 jun
Leo en La Vanguardia que en Moncloa están enfadados porque desde el PSC se ha indicado como una de las causas del retroceso electoral la falta de acuerdo de financiación. Continúan diciendo que en Moncloa piensa que si ahora el bajón es por culpa de Zapatero, también correspondería a Zapatero el mérito de la victoria electoral del año pasado.
Volvemos aquí a la estúpida controversia de la “propiedad” de los votos. ¿Son del PSOE? ¿Son del PSC? En otros tiempos, cuando Pasqual Maragall era Alcalde de Barcelona, había quien la planteaba en términos ¿Son de Pasqual Maragall? ¿Son del PSC? Y si ya entonces esta polémica me parecía bastante estúpida, porque lo único que estaba claro es que tanto Pasqual Maragall sin el PSC y como el PSC sin Pasqual Maragall salían perdiendo, en los términos actuales lo es mucho más.
Y lo es mucho más porque creo que, aunque fuera posible disociar qué es lo que más pesó en la mente de cada elector para votar las listas del PSC en las generales de 2008, y así asignar los votos a Zapatero o al PSC, eso ahora importa poco o nada.
Mucho más importante que por qué dieron su voto los electores, es para qué lo dieron. Y creo que en eso no hay dudas: lo dieron para que se cumpliera aquello que se les prometió, entre otras cosas, la consecución de un acuerdo de financiación que, cumpliendo lo establecido en el Estatut (que el PSOE y Zapatero votaron), pusiera punto final a la insuficiente financiación que históricamente habia venido soportando Catalunya.
Pero han pasado ya muchos meses y el acuerdo no ha llegado. Y no ha llegado porque las propuestas que efectúa Zapatero (o Solbes, o Salgado) son, a juicio del gobierno de la Generalitat, en cuyo criterio confío al cien por cien, insuficientes. Quizás alguien ha hecho un mal cálculo, y ha pensado que la situación es como cuando gobernaba Convergència i Unió, que aceptaba cualquier cosa presentándola como un gran acuerdo conseguido gracias a ellos para, unos meses después, volver a abrir la negociación diciendo que aquello ya no valía. Pero no, el gobierno de Catalunya pide, exige, un acuerdo justo, que obedezca no a un mercadeo, a un cambio de financiación por votos, sino a las reales necesidades de Catalunya.
Y es normal que, en estas circunstancias, el electorado catalán se sienta defraudado y, como es totalmente lógico, lo exprese con su voto. No sé en qué medida eso ha influido en los resultados del domingo pasado, pero tengo claro que algo ha influido, y explica una parte de los votos perdidos. Igual que tengo claro que esta situación está provocándonos desde ya hace meses un desgaste (al menos en Catalunya) que nos podríamos haber ahorrado si el gobierno de España hubiera afrontado la negociación con otra disposición, digamos menos cicatera.
En manos de Moncloa, y no en las del gobierno de Catalunya, está acabar cuanto antes con esa situación. Si no lo hacen, que nadie se extrañe de que el electorado los (nos) castigue. Y de poco servirá entonces buscar culpables, aunque yo tengo claro dónde los buscaría.
Así que si alguien tiene motivos para estar enfadado, no son precísamente ni Zapatero ni el PSOE, no por este motivo, al menos.
