Sembrar odi, recollir odi …

Ja fa temps que tinc comprovat que un dels inconvenientes de les xarxes socials és que qualsevol tarat amb unes mínimes nocions d’escriptura (sovint molt mínimes) pot expressar lliurement opinions repugnants, no perquè no coincideixin amb la meva, sinó perquè van contra valors que em sembla que tota persona hauria de tenir interioritzats, quan no directament delictives. No tinc al Facebook amics d’aquest tipus, i al twitter miro de no seguir gent així, però és inevitable que un o altre t’ho retuitegi, i al final ho acabes veient. Es així, i poca cosa es pot fer, més enllà de denunciar davant la justícia les conductes que siguin denunciables. Sí, podries passar-te el dia comentant “mira que diu aquest”, “mira que diu aquella”, i no acabaries mai. Jo no ho faig.

Ara bé, cosa diferent és quan aquestes “opinions” es donen des d’editorials de mitjans de comunicació amb un cert abast (digitals d’anar per casa no compten) o per part de persones que tenen rellevència pública, sigui pel seu càrrec polític, sigui per alguna altra causa. Vull dir que no és el mateix que segons què ho diguin una o deu persones qualsevol que viuen a, posem per cas, Extremadura, que que ho digui el president d’Extremadura. Crec que això sí que cal denunciar-ho sempre, perquè aquesta persona representa, teòricament, centenars de milers, o inclús milions de ciutadans i ciutadanes. Malauradament, a Espanya tenim mitjans de comunicació que difonen l’odi per sistema (Intereconomia, 13tv, Libertad Digital), odi contra tots els que no són com ells, contra els catalans, evidentment, però també contra els homosexuals o contra els progressistes en general. Això és tan conegut com fastigós, i l’únic consol és que aquests mitjans arriben a molt poca gent, i a menys arribarien si alguns no es dediquessin a donar volada a les seves barbaritats.

Per tant, podríem dir que “en todas partes cuecen habas”, és obvi. El que no em sembla tan obvi, i sí més incoherent, és que els escarafalls que hom fa no vagin en funció de la gravetat de la rucada sinó en funció de qui és l’autor o autora de la dita rucada. Si és “dels altres” van a sac contra ell o ella, però si és “dels seus” …. tot són justificacions: buenuuuuu, no n’hi ha per tant … no té tanta importància … és el que “els altres” són pitjors (aquesta funciona molt) … o directament se li dona la raó. En molts d’aquests casos el millor que podem esperar és el silenci … però una crítica és dificilísima de trobar.

Tot això ho dic avui perquè és notícia els atacs soferts a twitter per Roser Tarragó pel fet de tenir el símbol independentista al seu twitter, que l’ha obligat a tancar-ho. Què dir, d’això? Doncs el que comentava al primer paràgraf, tarats amb un teclat o amb un mòbil i la protecció d’un (relatiu) anonimat que els anima a mostrar en públic la seva trist condició, que abans, per sort per ells, només coneixien les seves amistats més properes (que segurament “pensen” de forma semblant). Fàstic, fàstic, i més fàstic.

Però, veient qui són alguns dels que ara fan gran escàndol davant aquest fet, el següent que em ve al cap és … què espereu? A casa nostra, tenim gent, i no només gent del carrer, sino responsbles polítics, periodistes i opinadors en general, que porta mesos i algun any dient que els espanyols (perquè, per molt que es faci servir l’antiga tàctica de la deshumanització del contrari, al final Espanya no és una persona) ens estan robant. Perquè dir que t’espolien, és a dir, que et despossseixen d’allò que et pertany, és com dir que et roben (tot i que jurídicament no sigui exactament així). Faig aquí un apart per deixar constància que no cal que que ningún vingui ara a intentar fer-me creure que és veritat. Un sistema de finançament injust i manifestament millorable, no és un espoli, i a banda dels opinadors de capçalera dels mitjans indepes, no hi ha cap autoritat en la matèria que ho avali (no, el germà de l’assistent de l’auxiliar del secretari tercer de no-sé-quina comissió de la UE, no compta). I no només això, no fa molt un membre d’aquest invent sectari anomenat Consell per a la Transició Nacional, Salvador Cardús, ja va dir al twitter que la corrupció a Catalunya era conseqüència de la espanyolització del país (és a dir, els espanyols són corruptes i corruptors dels pobres catalanets). O un altre Salvador, en aquest cas Alsius, ex-degà del Col·legi de Periodistes i professor universitari, qui també al twitter (ja veieu que dón molt de sí) va associar la violència masclista amb Espanya, com si a casa nostra aquesta xacra no existís. Podria continuar, però, cal? Jo crec que no, en unes poques ratlles hem vist que com des de Catalunya, per persones conegudes (no per un torrat qualsevol) es diu que els espanyols són lladres, corruptes i maltractadors, amb una nul·la o com a molt minsa crítica per part dels mateixos opinadors que tan s’exclamen en d’altres casos (el que un converteix en una qüestió global, no només seva). Davant això, reitero, què dimonis espereu?

Digueu-me malvat, però jo crec que això no és casual, precísament el que es busca és el que s’obté: reaccions similars en sentit contrari que, a la seva vegada, retroalimenten l’odi. Els intransigents, els intolerants d’ambdos costats, es necessiten, perquè saben que la intolerència d’uns és el combustible del que s’alimenta el motor dels altres, i per això qualsevol barbaritat es reprodueix fins a l’infinit, per tal que arribi a tothom i el faci veure com són de dolents “els altres“. No és per casualitat que a programes com l’APM?, que ja sabem qui el produeix, sovintegin cada cop més talls d’aquestes cadenes que anomenava abans (Intereconomia, 13tv o Libertad Digital TV, o de Telemadrid), emissores com ja he dit sembradores d’odi en sentit contrari. Tothom ha de veure les barbaritats que ens diuen els malaïts espanyols !!! (el petit detall és que aquestes cadenes representen el feixisme més ranci, que existeix a Espanya, però que no és Espanya). I disculpeu-me si us sembla que critico més als d’una banda que als de l’altra, no és la meva intenció, però lamentablement les barbaritats que surten d’aquí em resulten més properes, i em dolen més, i a més els que les diuen i els que les emparen es passen el dia amb la paraula llibertat a la boca, titllant d’antidemòcrates i de contraris a la llibertat als que no pensem com ells (els de Madrid, com a mínim, no són tan hipòcrites, van més de cara amb el seu feixisme fastigós).

Si sembrem odi, només recollirem odi, esperar altra cosa és no tocar de peus a terra. I que l’altre ho faci també, inclús que ho hagi fet abans, no és excusa … si al que aspiren és a ser com ells, amb mí que no hi comptin.

Actualització 7 d’agost de 2013:

L’exconseller Josep Huguet, d’ERC, deia ahir això al twitter: “50.000 infants desnodrits a Catalunya. L’espoli i el setge ec de l’Estat ES provoca fam. Cat genera recursos x evitar situacions dl 3er món”. Cal comentar res més?

Facebooktwittergoogle_plusredditpinterestlinkedinmail

Mas reloaded

Dilluns passat Artur Mas va prendre possessió com a president de la Generalitat de Catalunya, després d’haver estat votat per la majoria simple del Parlament, gràcies a l’abstenció del PSC (criticada per uns, lloada pels altres, i amb la que hi estic plenament d’acord, per responsabilitat i perquè va ser fruit d’un acord amb CiU en el que la federació reconeixia algunes de les consecucions del tripartit).

Tenim, per tant, nou govern, encara que això de nou caldria posar-ho entre cometes, moltes cometes, ja que si bé és un govern de color diferent del que teníem, no podem dir que sigui nou, començant pel seu President Artur Mas, que no arriba sinó que torna al Palau de la Generalitat, d’on va sortir fa uns set anys, un cop va cessar el darrer govern de Jordi Pujol en el que ocupava el càrrec de Conseller en Cap. Es més aviat un govern “reloaded”, amb un President “reloaded”, Mas “reloaded”.

Amb ell, tenim com a Consellers, d’una banda, persones que porten tota la vida en política: Lluís Recoder (diputat a les Corts Generals el 1986, fa 24 anys), Joana Ortega (consellera tècnica del Districte de Les Corts el 1992, fa 18 anys, i presidenta de l’Institut Català de la Dona amb el darrer govern Pujol), Felip Puig (regidor de l’Ajuntament de Parets el 1987, fa 23 anys, i conseller en diferents governs del President Pujol), Irene Rigau (sots-directora general de Formació Permanent el 1989, fa 21 anys, i també consellera del darrer govern Pujol), Josep Lluís Cleries (gerent de l’INCAVOL el 1993, fa 17 anys) i Josep Maria Pelegrí (regidor a l’Ajuntament de Lleida el 1991, fa 19 anys, i també, i en portem tres, conseller del darrer govern Pujol). Compte, no vull dir que per això se’ls hagi de descartar i expulsar de la vida política, res més lluny de la meva intenció, però sí és cert que parlar d’ells com quelcom nou, presentar-los com un canvi, grinyola bastant. Potser n’hauríem de dir més aviat un re-canvi, a manca de peces noves.

Respecte de la resta, els independents, podem fer dos grups: d’una banda els desconeguts per al gran públic, Boi Ruiz, Pilar Fernández i Francesc-Xavier Mena. És a dir, el responsable de la patronal catalana d’hospitals, la cap de l’advocacia de l’Estat a Catalunya i un Catedràtic d’Esade. Persones, segur, amb una bona formació, i que agradaran aquells que voldrien que els governs es triessin per oposició i no per elecció. Jo no penso així, i crec que un expedient brillant no comporta de forma automàtica les capacitats que un líder polític necessita, però el mínim que puc fer és donar-los el benefici del dubte.

I els altres dos independents tenen similituds i diferències. Tant Andreu Mas Colell com Ferran Mascarell han estat ja consellers (el primer amb Pujol, i fa el número quatre) i el segon amb Maragall, per tant de novetat poca. Però mentre que el primer, que gaudeix d’un cert prestigi, sempre ha estat proper a CiU, el segon militava fins fa dos dies al PSC. S’ha dit i escrit molt sobre el tema, i jo no voldria donar-li una importància excessiva. Respecto del dret de tothom a canviar d’opinió i d’adscripció política, però no em sembla seriós ni coherent que una persona pugui estar disposada, en el mateix moment de la seva vida, a ser candidat a l’alcaldia de Barcelona pel PSC, a ser conseller d’un hipotètic segon govern Montilla i a ser conseller d’un gover d’Artur Mas. Gens ni mica.

Quines conclusions podem treure de la composició del govern? Jo en trec unes quantes:

  1. Tot i que no tinc clar què entén el president Mas per govern dels millors, aquest em sembla més aviat un govern dels disponibles.
  2. Que d’onze consellers i conselleres n’hi hagi cinc, casi la meitat, que ja ho han estat amb governs anteriors, no és precisament un bon senyal.
  3. Que tots sis consellers i conselleres amb carnet de Convergència o Unió, siguin persones amb una trajectòria política molt dilatada (el que menys, porta 17 anys en càrrecs públics), diu molt poc en favor de la capacitat de la federació de formar nous quadres.
  4. El fet que les úniques cares noves siguin independents abona aquesta opinió. Realment dins les files de CiU no hi ha persones tant capacitades com Boi Ruiz, Pilar Fernández, Francesc-Xavier Mena o Ferran Mascarell per a portar una conselleria? Doncs tenen un problema, i de retruc el tenim tots. Clar que també pot ser que hagi pesat més la idea (una mica esnob, i que també ha triomfat en d’altres llocs de vegades) de que els independents aporten un plus sobre els militants. Ja he escrit altres vegades que no comparteixo aquesta idea, ja que l’única diferència que, d’entrada, hi ha entre un militant i un independent, que és la manca de compromís d’aquest últim, i això per mi és un punt en contra, no a favor. Desprès ja vindran les capacitats personals.
  5. Les dones queden relegades a un paper secundari. Tres conselleres sobre onze.

En fi, esperem a veure què fan, però, d’entrada, sembla que il·lusionar el que es diu il·lusionar (per fer servir un dels seus lemes de campanya) només il·lusionen els fanboys.

Article publicat a Catalunya Press, en català i en castellà.

Facebooktwittergoogle_plusredditpinterestlinkedinmail

Avui som una mica més civilitzats

Amb 68 vots a favor, 55 en contra i 9 abstencions, el Parlament de Catalunya ha prohibit, amb efectes 1 de gener de 2012, les corrides de toros. A qui m’hagi llegit abans, i conegui el meu posicionament sobre el tema, no caldrà dir-li que ho celebro.

Com dic al títol, crec que Catalunya és avui un lloc una mica més civilitzat que ahir, perquè hem aprobat l’abolició d’una pràctica injustificable, per molta tradició que tingués, ja que no trobo cap defensa a un espectacle que comporta, tot i que aquesta no sigui la seva finalitat principal, el patiment d’un animal.

Com era d’esperar, les reaccions han estat per tots els gustos. Les majoritàries, d’alegria perquè queda proscrita una pràctica (no l’única, encara n’hi ha d’altres) de maltractament animal. Però també, ja ho esperava, n’hi ha hagut d’interessades.

Alguns, els de l’#AdéuEspanya, els del #CataloniaIsNotSpain, ja veuen la independència més a prop. D’altres, els de #EspañaSeRompe, ja ha sortit amb la una estrambòtica iniciativa, anunciada més de cara a la galeria que amb una altra finalitat, per revocar la prohibició (si tinguessin una mínima vergonya no s’atrevirien a dir aquestes barbaritats).

Pero crec que uns i altres s’equivoquen. La prohibició de les corrides ha estat acollida amb alegria per molta gent que no és, que no som, independentistes. Jugar a la confusió a que des de determinats sectors es juga sempre per tal d’amagar la falta de suport de les seves posicions, és quelcom tan habitual com mancat de sentit. Hi ha molts companys i companyes al PSC que ja han expressat clarament la seva posició a favor de la prohibició (com Jéssica Fillol o Enric Llorens), però també s’ha fet des de posicions progressistes de fora de Catalunya (Manuel Calleja, Rosa María Artal o Fernando Berlín), per no parlar de moltes de les persones que formen el meu timeline del Twitter, com ara @piezas, @joansinmiedo o @elcarty). I no vull dir que el meu twitter sigui representatiu de res, és només un exemple.

Així que, el que deia, som una mica més civilitzats que ahir, i ho celebro. I punt.

Facebooktwittergoogle_plusredditpinterestlinkedinmail

Un cop més, els endevinaires s’equivocaven

Finalment, quatre anys després, ja tenim sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut. No penso ara entrar en consideracions jurídiques perquè no l’he llegida, i perquè a més fora de mal gust comentar una feina que ha trigat quatre anys a fer-se només quatre hores després d’haver-se acabat.

Sí vull comentar algunes reaccions que he pogut llegir als mitjans i a twitter, dient per endavant que jo, convençut com estic de la plena constitucionalitat de l’Estatut, no estic en absolut content amb la sentència. Crec que el TC no hauria d’haver tocat res, perquè tot el que diu té cabuda dins la constitució, si més no com jo la interpreto, i per aquest motiu comparteixo la indignació del President Montilla.

Però això no treu que, pel que sembla, la cosa no hagi anat ni molt menys tan enllà com molts, inclús des de Catalunya, anunciaven (i crec que íntimament desitjaven). La sentència (aquí teniu la part dispositiva) deixa intacta la immensa majoria del text, només declara inconstitucional un article (el 97, relatiu al Consell Judicial de Catalunya) i parts molt concretes d’altres tretze, dels que una bona part, concretament cinc, es refereixen a l’Administració de Justícia i els altres a temes diversos (només dos a competències) fent, com dic, matitzacions de limitada importància, pel que he pogut veure. També fixa criteris interpretatius per a vint-i-set articles i/o disposicions més, però no en conec el contingut. En total, una quarentena d’articles i/o disposiciones afectats dels casi dos-cents cinquanta que té l’estatut (dels que el PP en va impugnar 129). No és molt, ni quantitativa ni qualitativament, sobre tot després del que ens anunciaven els profetes de l’apocal·lipsi (que existeixen en totes les matèries).

Davant això, aquesta nit en la que estic escrivint aquesta entrada, em sembla una nit electoral: tothom fa servir la sentència a la seva conveniència, per refermar les seves posicions preestablertes, igual que s’interpreten els resultats de les eleccions de forma que tothom guanya. De fet, alguns fa tota la pinta que les consignes ja les havien rebudes fa temps, sense ni esperar a llegir el contingut de la sentència, per això s’han afanyat a incloure el hashtag #estatutfail i altres de semblants (incloent el #montillafail els més descarats, com si els somrients no haguessin sortit en primer pla a la foto de l’Estatut) als seus tuits. Perquè, objectivament parlant, i per molt que ens molesti la sentència (i a mi personalment em molesta, i molt, tot aquest tema del Constitucional, des dels recursos, el desenvolupament de les deliberacions, passant per les recusacions i demés estratagemes i acabant per la sentència) el moll de l’os de l’Estatut queda intacte, malgrat els presagis. I ja pot anar dient l’Artur Mas que la sentència tomba la columna vertebral de l’Estatut, perquè aquesta afirmació és tan gratuita com la majoria de les que aquest senyor acostuma a fer. Malament aniriem si la columna vertebral de l’Estatut fossin els detalls que el Tribunal Constitucional ha anul·lat. Però clar, alguna cosa ha de dir, ara que el seu partit està en primera plana de l’actualitat pels motius que tots coneixem.

En conseqüència, parlar d’#estatutfail, d’#adeuespanya i demés consignes a l’ús únicament demostra, un cop més, que alguns viuen instal·lats en l’exageració permanent o, encara pitjor, en una realitat paral·lela, en aquell país en que la majoria de la gent no pensa en res més que la independència com a solució de tots els seus mals, i que jo no sé trobar quan surto al carrer. Potser el que veritablement els molesta de la sentència, és que no hagi destrossat l’Estatut per tal de poder fer-ho servir com a coartada per justificar les seves legítimes, però minoritàries, aspiracions, però no deixarem que la realitat ens espatlli una bona coartada, oi?

Facebooktwittergoogle_plusredditpinterestlinkedinmail

Consultes, tercera part

Com és sabut, ahir diumenge va tenir lloc la tercera onada de consultes per la independència de Catalunya. He escrit en ocasions anteriors d’aquest tema, la darrera el passat mes de desembre, i les posteriors jornades de consultes que han tingut lloc em permeten confirmar la valoració que ja vaig fer aleshores. No és la meva intenció entrar a valorar resultats, tothom els coneix, i com ens trobem en un país on, quan hi ha eleccions, ningú perd, suposo que és normal que en aquesta ocasió passi el mateix (a banda de que en aquesta vida els conceptes d’èxit i fracàs depenen molt de les expectatives creades). Jo tinc, òbviament, la meva opinió, però avui no és la meva intenció exposar-la.

Sí que vull referir-me, però, a alguns aspectes de les consultes i de les valoracions que se’n fan, que considero dignes de remarcar:

  • Celebro que hi hagi persones que es mobilitzin per un ideal, malgrat aquest ideal no sigui compartit per mi. Vivim en una societat en que molta gent es limita a criticar el que els altres fan, però sense fer res al respecte. Una postura molt còmoda, però que no porta enlloc. La societat, la política, necessita la nostra participació activa, no el passotisme, i per tant cal aplaudir les persones que han treballat des de fa mesos en la preparació del dispositiu de les consultes (34.000, segons he llegit), amb independència del nombre de votants assolit. Tota opinió és respectable i cadascú es lliure de triar per quins mitjans, pacífics, vol difondre-la, i les consultes ho són tant com qualsevol altre.
  • Sóc perfectament conscient del que costa mobilitzar la gent per qualsevol cosa. Per això cal no menystenir el nombre de persones que, en les diferents onades, han anat a votar. Segons la notícia de l’AVUI que he enllaçat abans, unes 450.000 persones.
  • És curiós com des d’alguns sectors, malgrat valorar positivament els resultats obtinguts, s’intenta buscar culpables. Ahir i avui he llegit més d’un missatge al Twitter en aquest sentit, i també en algun diari. D’entrada em sembla una mica contradictori, i a més em sembla un error. Crec que culpar de la participació al fet que TV3 no hagi fet prou propaganda, o que a algun lloc hagi hagut problemes amb les urnes o altres de caire tècnic (i consti que jo crec que va ser un error que la subdelegació del Govern no deixés les urnes a Ulldecona) és una excusa molt pobre, que no diu gaire en favor de qui la fa servir.
  • Abundant en l’assumpte dels culpables, no m’agrada que s’acusi al PSC de posar pals a les rodes. Ja ho vaig denunciar fa uns mesos, i ho reitero. Incidents com l’esmentat de l’urna d’Ulldecona (no atribuïble, a més, a l’alcaldessa) si és que hi ha algun més, són casos aïllats. En la meva opinió personal, crec que ningú pot obligar-nos a col·laborar en la difusió d’una idea que no compartim. Una cosa és respectar la iniciativa, i una altra és ajudar a que tingui èxit. En una iniciativa com aquesta, de persones i entitats privades, algunes polítiques i d’altres no, que volen dur-la a terme en defensa de les seves idees, no participar-hi és una opció tan vàlida com participar-hi. I això no és posar pals a les rodes.
  • Igual que ens equivocaríem si menystinguéssim la gent que ha anat a votar, ens equivoquem, i molt, si menystenim les persones que no han anat a votar. Sovint puc llegir escrits i converses entre nacionalistes que parlen entre ells de la independència de Catalunya com si fos un tema amb un gran consens social, amb una amplia majoria de persones a favor, on l’única cosa que calgués discutir fos l’estratègia a seguir, el com i el quan, etc. I em temo que no toquen de peus a terra. Moltes persones han anat a votar, sí, però moltes altres, moltíssimes més, no ho han fet. Encara que descomptèssim la gent passota i les abstencions tècniques, els que no han votat són molts més que els que sí ho han fet. Fora un error ignorar-los, encara que hi hagi qui porta molt temps fent-ho, perquè ells també són, som, Catalunya.

Facebooktwittergoogle_plusredditpinterestlinkedinmail