Blog personal i polític de Manuel Cáceres
Entrades etiquetades amb Barcelona
Un lloc estrany
1 jul
Aquest títol d’un programa de TV3 defineix prou bé la impresió que em provoca l’actualitat del nostre país.
Un lloc en el que les persones responsables del saqueig i la utilització personal d’una institució (això no m’ho invento, ells ja han confessat una part, i respecte de la resta les evidències són abrumadores) es passegen pel càrrer tranquil·lament, i només han entrat a la presó de forma incidental (ja sé que la presó preventiva s’ha de fer servir de forma prudent, perquè encara no hi ha condemna, però no cal que esmenti altres casos on això no ha estat obstacle perquè les persones contra les que s’adreçava l’acusació entressin a la garjola de forma immediata).
Un lloc en el que el partit polític que mitjançant la seva fundació (això també està reconegut) s’ha beneficiat de la “generositat” d’en Millet (o d’unes empreses constructores a les que sembla que feia d’intermediari) es limita a xiular i mirar cap a una altra banda, i on ningú dimiteix ni s’ho planteja, ni molt menys té cap molèstia de la justícia.
Un lloc en el que s’imputa a un regidor d’un partit que no ha rebut res d’en Millet, per quelcom tan curiós com “amagar una operació especulativa“. Em guardaré molt de criticar des del punt de vista jurídic una resolució que no he vist. Però m’agradarà veure com es justifica la inclusió d’aquests fets en un tipus penal concret, i com s’acredita el coneixement d’uns fets (si amagues és perquè coneixes) i el càracter especulatiu d’aquests. Si no filem prim, potser podríem imputar tots els que durant anys han tingut en Millet per un ciutadà modèlic (i el dia del judici utilitzariem el Nou Camp com a sala de vistes, perquè en un lloc més petit no hi cabrien).
Un lloc, en fi, on se’ns vol fer creure que la conclusió del cas Millet és que Ramon Garcia Bragado, regidor del PSC a l’Ajuntament de Barcelona, ajuda un delinqüent a fer els seus tripijocs per tal que amb els beneficis obtinguts pugui ajudar al partit que és el seu adversari polític natural (Convergència). Tot d’una lògica aclaparadora, i jo vaig i m’ho crec.
És o no és un lloc estrany?
Exemple de responsabilitat
17 may
Ahir va finalitzar i es van conèixer els resultats de la consulta de la Diagonal que ha centrat l’actualitat de la ciutat durant els darrers dies. I aquests resultats han estat contundents: de les més de 172 mil persones (un 12,17% dels que ho podien fer), casi un 80% no han acceptat cap de les dues propostes que se sotmetien a la seva consideració.
En aquests moments potser queda lleig dir allò de “ja m’ho pensava”, però faltaria a la realitat si digués que el resultat em sorprén. Havia molts, massa, punts en contra: era la primera vegada que s’efectuava una consulta d’aquestes característiques, no n’hi ha per tant tradició; molts ciutadans pensen que aquestes decisions les ha de prendre qui governa, que per això està; els nostres adversaris polítics estava clar que jugarien a la contra (no tinc dots de predir el futur, és que només saben jugar a això) i es dona la circumstància que la via afectada transcorre per terrenys amb vot fort de CiU i PP, i de que és molt més fàcil motivar per anar a la contra que a favor; els mitjans de comunicació afins als adversaris han funcionat a ple rendiment … Com dic, massa factors desfavorables.
Acceptar la condició imposada per Jordi Portabella (qui per més INRI també va abandonar finalment el vaixell), vistes les consideraciones anteriors, va implicar assumir un repte difícil, tant que finalment no s’ha pogut superar, malgrat els esforços esmerçats en transmetre la bondat de les propostes. La ciutadania ha dit que no volia cap de les dues opcions proposades, i cal acceptar-ho, perquè la democràcia és això, fer el que la majoria decideix. Continuo pensant que la reforma és necessària, que les dues propostes eren bones, i que aquest era un bon moment per al procés. Que hi hagi molta gent que no ho pensi no em fa canviar d’opinió, perquè les idees no són més o menys bones per la quantitat de gent que els hi dona suport. I això no vol dir que tots els ciutadans que hi han participat, també els que no han volgut cap de les dues opcions proposades, no mereixin tot el meu respecte. El mereixen. No puc dir el mateix d’altres persones.
Fins aquí els fets. Resten les interpretacions, interessades com a les nits electorals. Com ja prevèiem, CiU (i PP, de bracet un cop més), ho vol vendre com un pleibiscit contra l’Alcalde Jordi Hereu, que d’acord amb la seva lògica ha de dimitir. Però no. Els ciutadans han estat consultats sobre si volien la reforma d’un carrer, no sobre qui ha de ser el seu alcalde (per això encara falta un any, l’any que queda del mandat actual). Mirant la participació, algú creu que si el que estés en joc fos qui havia de ser l’alcalde a Ciutat Vella hauria votat el 2,90% de la ciutadania? O a Nou Barris el 5,31%? Jo no. No dic que no hi hagi gent que no hagi votat amb aquesta intenció, segur que n’hi ha (i evidentment tot això fa necessària una reflexió a fons per la nostra part). Igual que hi ha molta gent ha votat no a les opcions perquè no li agradaven, sense que això impliqui una censura a la gestió global del govern municipal. O igual que molta gent s’ha quedat a casa perquè o bé no l’interessava el tema, o bé ja l’estava bé qualsevol resultat. No puc quantificar-los, no tinc la bola de vidre, però la diferència de percentatge entre el vot de l’Eixample i Sarrià-Sant Gervasi (districtes per on transcorre la part de la Diagonal que es proposava reformar, amb un petit tram a Gràcia) i la resta de la ciutat, que denota un superior interès per l’objecte de la consulta en aquells dos Districtes, em fa pensar que la gent realment ha respost el que se li preguntava: reforma o no reforma, i res més, perquè segur que gent empipada amb l’alcalde n’hi ha a tot arreu.
Malgrat sabent de quin peu calcen potser no m’hauria d’estranyar, no deixa mai de sorprendre’m el poc respecte a les regles del joc per part del partit que pretén ser alternativa de govern. L’actual alcalde ho és perquè, a banda de ser el cap de la llista més votada, va tenir el suport de la majoria de regidors en la investidura. I el seu mandat és de quatre anys. Per qui creu en la democràcia més enllà d’una simple conveniència, no valen les dreceres, tot i que ells ja han demostrat que no pensen el mateix. No sé, veient la seva pressa per arribar a tocar poder, sembla com si anessin curts de calers, com si alguna font que abans rajava ara s’hagi assecat … segurament és només una impressió meva.
Vull destacar també aquí, ara més que mai, la gran consideració i respecte que em mereix la figura del company i amic Carles Martí, que ha assumit la responsabilitat política per les anomalies tècniques en el funcionament del procés de votació i per la manca de suport de la ciutadania a les propostes efectuades des de l’equip de govern. Segurament és una pena excessiva, i tinc clar que immerescuda, però sovint la política és així, ets responsable de coses que no són al cent per cent a les teves mans, i gestos com el seu l’honoren, i són un exemple de responsabilitat en el que molts podrien emmirallar-se. Per coses com aquestes, continuo pensant que val la pena el temps que li he dedicat i li dedico a l’activitat política, que m’ha permés conèixer i treballar amb gent tan entregada al servei públic com en Carles Martí, com en Jordi Hereu, i tants i tants d’altres. Més enllà de les misèries que també abunden a la política, molt més del que m’agradaria, persones com ells dignifiquen el terme “polític”. Saben, no caldria que ho digués, que tenen tot el meu suport, com sempre, com crec que el de la resta del partit.
I no vull acabar sense fer tres apunts ràpids:
- Tots els que han fet planar (de vegades dient-ho obertament) la sospita de la tupinada sobre el procés han quedat en evidència. Han pogut haver errors tècnics, a corregir en futures ocasions, però el sistema de votació ha recollit la voluntat de la ciutadania sense manipulació. No espero de tota manera cap disculpa, ells estan a la banda de la misèria a la que abans em referia.
- S’equivoquen, i molt, els que comparen la participació en aquesta consulta i la participació a les consultes per la independència. No sé quina participació tindria una consulta sobre la independència a Barcelona (ja ho veurem, si es fa), però comparar la independència amb la reforma d’un carrer crec que és tenir-la en molt poca estima. Si tot el que poden dir, com alguns diuen tan contents, és que la indepèndencia mobilitza més gent que la reforma de la Diagonal, és que posem el llistó molt baix.
- Seria una conseqüència molt negativa que per aquesta experiència es descartessin futures consultes. No ha de ser , per mi, un sistema generalitzat de governar, ja ho he dit, i comporta riscos, però pot ser un instrument vàlid de participació ciutadana i, lamentablement, alguns això de la participació només s’ho creuen quan no poden decidir ells (compareu com actua en Xavier Trias, que no mana, amb el que en pensa Lluís Recoder, alcalde de Sant Cugat, que sí que ho fa, jo crec que és aclaridor).
Si voleu tres opinions més, teniu les dels companys José Antonio Donaire (de qui he manllevat la piulada d’en Lluís Recoder) i Jose Rodríguez i la de Pere Nieto des del punt de vista d’IC-V.
Els límits de l’oposició
13 may
Jo ja entenc que en política, el govern ha de governar, i que l’oposició no està per aplaudir el govern, ans per d’oposició, és a dir, controlar el que fa el govern, proposar alternatives que consideri millors per a la resolució dels temes, etc. Entenc també que, de vegades tots podem, excedir-nos una mica, i potser fer o dir coses que no hauriem de fer.
Però tot té límits, i en relació amb la consulta de la Diagonal, alguns han ultrapassat aquests límits amb escreix. I no em refereixo a preferir o recolzar una opció sobre l’altra, o no voler cap de les dues proposades, o fer servir la consulta únicament com a eina d’erosió (com demostren les insistents sol·licituds de dimissió formulades avui pels ciberactivistes convergents avui mateix), això ja m’ho esperava d’ells. Qui no té alternatives, només pot anar a la contra.
Em refereixo a un tema molt més greu, als intents de posar en qüestió la correcció del procediment de votació, sobre tot la telemàtica a través d’internet.
La setmana passada ja van començar a preparar el terreny, fomentant el dubte sobre un procediment que abans havien aprovat (no és la primera vegada que es fan enrera d’una decisió presa si veuen que els pot comportar un rèdit polític, recordem l’AVE).
I ara, quan la votació comença, continuen amb la següent fase del pla: avui un mitjà digital publica que un ciutadà afirma haver votat fent-se passar per Alberto Fernández Díaz. Veient quin mitjà és, podeu esbrinar d’on venen els trets. Després, els mateixos ciberactivistes convergents, s’ocupen de difondre la notícia. Crec que no tenim dubtes de qui està darrera de tot això, o si més no de qui se’n vol aprofitar. La conclusió que extreuen, òbviament, és Hereu dimissió, és clar.
Potser no són conscients, ni ells ni qui ho ha fet, o qui promou aquest comportament, que el que han fet és, ras i curt, un delicte, tipificat a l’art. 401 del Codi Penal:
El que usurpare el estado civil de otro será castigado con la pena de prisión de seis meses a tres años.
El precepte és clar, però podeu trobar més informació aquí.
La pròpia pàgina de la consulta ja inclou una declaració responsable, per tal que ningú pugui dir que no ho sabia:
36. Què és la declaració responsable?
Per mitjà de la declaració responsable declares que ets la persona a la qual pertanyen les dades identificatives (número de document identificatiu, data de naixement), i que ets el titular del número de telèfon mòbil, i per tant la persona receptora de la clau de vot. Així mateix, declares que coneixes les conseqüències legals de l’ús fraudulent d’aquest sistema d’identificació.
Per tant, a aquests efectes tan delicte és fer-se passar per un altre en el procés de votació electrònica com fer-ho presencialment, per exemple manipulant la fotografia d’un DNI. Qui ho fa és un delinqüent, i el culpable del seu delicte és només ell. Us imagineu que enxampessin algú amb un DNI o un carnet de conduir manipulat intentant votar presencialment per un altre en unes eleccions? Què fariem, demanar la dimissió de l’alcalde o del president, o demanar que jutgin i condemnin al delinqüent?
El procediment de votació electrònica és tan fiable com altres procediments similars arreu del món, més barat, més àgil i per mi és el futur. Existeix en aquest cas, a més, una mesa de garanties de la consulta per tal de garantir la fiabilitat, la transparència i l’objectivitat del procés de consulta, i el procediment de votació telemàtica establert a l’efecte està dissenyat per a aconseguir aquest resultat, ja que o bé demana l’acreditació de la identitat mitjançant DNI-e o a través d’alguna entitat col·laboradora (suposo que si a algú li roben el DNI-e o els codis d’accés al seu banc el responsable també serà Jordi Hereu, per alguns), o bé demana acreditar-se amb la data de neixement i el número de DNI, a més d’un número de mòbil on rebre el codi de votació. Aquest número de mòbil permetra, espero, localitzar i jutjar tots els que cometin el delicte de suplantació (usurpació d’estat civil), i segur que aleshores no riuran tant. També es podria, desconec si es fa així, registrar l’adreça IP des de la que s’emet cada vot, i seria un element més de control en cas d’actuació fraudulenta.
Cap procediment és infalible. Cap. Cada dia es vulneren lleis, això és inevitable, el que cal és que els responsables afrontin el càstig pels seus actes. Votar electrònicament per un altre no és diferent de fer-ho presencialment, ni més ni menys greu, l’única cosa que canvia són els mitjans que es fan servir per cometre el frau. El que demostra que el sistema funciona és que el frau es pot detectar, corregir (tot i els problemes inicials, el Sr. Fernández Díaz ha pogut votar) i perseguir els seus autors, que és el que ara cal fer.
Qui aprofita la comissió d’actes delictius com a arma per la lluita política és tan censurable com qui els comet, encara que sigui per motius diferents. I, tot i que fa dies que sospito que alguns tenen ja previst posar en dubte la legitimitat del resultat si no és favorable als seus postulats, crec que, pel bé de tots, s’ho haurien de repensar. Hi ha coses que quan es trenquen no es poden arreglar, i una d’elles és la confiança en les institucions. Qui aspira a governar ho hauria de tenir present.
La Diagonal
10 may
Avui comença la setmana durant la que totes les persones empadronades a Barcelona a partir dels 16 anys podran decidir com volen que sigui la Diagonal del futur: un bulevard, una rambla o que es quedi com està.
Durant les darreres setmanes s’ha parlat abastament de per què es proposa modificar la Diagonal (concretament el tram entre la Plaça de les Glòries i Francesc Macià) i no vull insistir-hi. La Diagonal ja no compleix la funció de constituïr una via ràpida per travessar la ciutat, o per accedir a ella, sense haver de moure’s per la trama ortogonal de l’Eixample, funció per a la que Ildefons Cerdà la va dissenyar, junt amb la Gran Via i l’Avinguda Meridiana. La Diagonal no és bona ni per la mobilitat del cotxe, ni del transport públic, ni del vianant ni de la bicicleta. La Diagonal no és accessible ni tampoc una via agradable per anar de botigues. Si voleu més detall, el trobareu a les raons amb més detall a la web de l’Ajuntament de Barcelona.
Però sí que vull comentar les raons que des d’alguns sectors es donen per oposar-se a la reforma, sovint de bona fe, de vegades per intentar justificar una manera d’actuar que per alguns és senyal d’identitat: oposar-se a qualsevol canvi, sobre tot si qui ho planteja és el govern municipal. I també hi ha veus en contra de la consulta (a banda del que pensin de la reforma). Es diu:
Ara no és el moment de fer-ho amb la crisi que patim …
A banda que en el millor dels casos les obres no s’iniciarien fins 2012, cal deixar clar que, malgrat la crisi, la vida continua. I a totes les ciutats del món, se segueixen duent a terme obres públiques, obres que tenen com a objectiu millorar la vida de les persones que hi viuen, i que a més la milloren per partida doble: creant o millorant equipaments públics, siguin carrers, línies de tren, escoles o hospitals, i a la vegada contribuint a l’activitat econòmica, és a dir, creant o mantenint, si més no, l’ocupació. Sóc conscient de que el tractament especial que se li ha donat a la Diagonal pot fer pensar que és quelcom excepcional, però si els ciutadans decideixen que l’obra es faci, serà una més de les moltes que a Barcelona estan en marxa. I en el cas de que els ciutadans decidissin que no volen canviar la Diagonal ara, el seu pressupost es destinaria a fer alguna altra obra, que n’hi ha moltes que la ciutadania demanda i no totes es poden dur a terme. Ni tan sols pel seu pressupost és excepcional, ja que els 70 milions d’euros en que està pressupostada l’obra de la Diagonal -tramvia a banda, després m’hi referiré- no arriben ni al deu per cent del pressupost d’inversions per a l’any 2010, que és de 800 milions. I és que, com ja vaig escriure, Barcelona és la ciutat que realitza un major esforç inversor de tot l’Estat.
I això no implica, de cap manera, que Barcelona no pensi i se n’ocupi de les persones que ho passen malament, amb i sense crisi, perquè malauradament sempre hi ha persones que necessiten el nostre ajut, però és cert que el nombre creix en èpoques com la que travessem. Tot i que mai no és prou, el 2010 Barcelona ha incrementat el seu pressupost en el capítol de serveis a les persones, ja que el seu baix endeutament per capita ho fa possible. I és que serveis a les persones i inversió en infraestructures són, han de ser, plenament compatibles, perquè són les cares de la mateixa moneda, si és manté una activitat econòmica que permeti pagar sous, haurem de pagar menys subsidis i, posats a triar, crec que és preferible pagar sous que pagar subsidis, perquè a tothom li agrada poder guanyar-se la vida per ell mateix.
Es vol afavorir les constructores …
Aquesta raó fora aplicable a tota obra pública, i si en féssim cas no hauríem de fer-ne cap, d’obra. Ja he dit abans que d’obres se n’han fet, se’n fan, i se’n faran, aquí i arreu, i la de la Diagonal no és sinó una de tantes, per tant no val la pena dedicar-li més espai.
Es fa en benefici de l’empresa privada que gestiona el tramvia i en perjudici de TMB, empresa pública que gestiona metro i bus …
Una teoria conspirativa més, com la d’abans, i amb la mateixa solidesa, és a dir, cap. Considero la connexió de les dues xarxes de tramvia existents (TramBaix i TramBesós) com un dels punts forts de la reforma de la Diagonal, encara que em consta que no tothom ho veu així, igual que hi ha qui, des de ja fa temps, reivindica aquesta connexió.
Els avantatges de l’aposta pel tramvia són diversos:
- Per una banda, es potencien dues infraestructures ja existents -les dues xarxes de tramvia- que amb la seva unió incrementaran molt la seva utilització (s’estima un augment del 200%). Aquesta part de la infraestructura ja està construïda.
- Si bé el tramvia no té tanta capacitat de transports de viatgers com el metro, en té molta més que l’autobús, és més eficient.
- La construcció de la infraestructura necessària per al tramvia és molt més barata que la que caldria per al metro (entre Glòries i Francesc Macià serien 24 milions d’euros contra 210 milions).
- La velocitat mitjana del tramvia seria superior a la de l’autobús. No cal oblidar que per la Diagonal circulen un gran nombre de línies d’autobús (per exemple, a la parada de Diagonal-Pg. de Gràcia s’aturen 7 autobusos per sentit, i a la de Diagonal-Calvet en són 9 en sentit Llobregat).
- El tramvia és més silenciós, menys contaminant i consumeix menys energia que l’autobús.
Contra aquests innegables avantatges, s’argumenta que la raó és que se li vol treure el negoci a una empresa pública per donar-li a una de privada, però aquesta afirmació no s’aguanta. Els estudis efectuats indiquen que el tramvia captaria un 10% dels desplaçaments en vehicle privat, mentre que només ho faria amb un 5% dels desplaçaments en autobús. És el vehicle privat el que, en la seva majoria, aportarà viatgers al tramvia, i no el bus. L’autobús es mantindrà, i l’existència del tramvia li permetra racionalitzar els recorreguts d’algunes línies (les més coincidents amb el tramvia). I en tot cas, qui de veritat sortirà guanyant és el ciutadà, que és del que es tracta, i la causa de que cada cop més ciutats europees recuperin el tramvia (perquè no oblidem que de tramvies ja en vàrem tenir, jo els recordo perfectament, tot i que eren molt diferents als d’ara).
I per què ens consulten això ara?
He de confessar que no sóc massa amics dels referèndums. Sóc més del parer de que la ciutadania dessigna els seus representats per tal que governin, sense atabalar-la massa, i que aquests han de governar. Si ho fan bé, se’ls renova la confiança, i si no, que vinguin uns altres. Això hauria de ser la regla general. Però no treu que, si el governant vol sotmetre a la decissió directa de la ciutadania alguna qüestió, en el que podriem qualificar de devolució de sobinaria, amb caràcter vinculant, crec que cal aprofitar l’oportunitat de dir la nostra. I això és el que passa ara: ens trobem davant dues propostes solvents, viables i equivalents des del punt de vista tècnic, només cal decidir quina ens agrada més.
I sí, això té riscos. Té el risc clar (hi ha experiències anteriors) de convertir-se en un plebiscit sobre el govern municipal, o més concretament contra ell, i a hores d’ara em consta que hi haurà persones que votaran per l’opció C només per intentar aconseguir una derrota política del govern, que clarament aposta per la transformació de la Diagonal, sigui amb l’opció A, sigui amb l’opció B. Molts no ho diran, és clar, diran que no els agrada ni l’opció A ni l’opció B (però no us preocupeu que no diran quina seria la seva opció, o en diran una d’impossible). O senzillament no diran res i es mantindran en aquesta indefinició que tan a la perfecció dominen de tant practicar-la i que, passi el que passi, faran servir d’excusa per penjar-se la medalla de la victòria. Bé, allà ells amb les seves misèries.
Però això no pot servir d’excusa per privar a la resta de la ciutadania d’expressar la seva veu, en forma de vot, i decidir a quina de les tres opcions volen donar suport. Jo tinc la meva idea formada del que li convé a Barcelona, i estic a favor de la transformació, i us convido a tots i a totes a pronunciar-vos i votar pel que més us agradi.
Per a més informació:
Resulta que l’àrea verda no era tan dolenta
6 may
Ja fa uns quans anys, l’Ajuntament de Barcelona va iniciar la implantació de la zona d’aparcament controlat coneguda com a àrea verda, com a mesura per a millorar la mobilitat a la ciutat i l’aparcament per als residents, en dificultar l’accés al centre urbà dels vehicles de fora de Barcelona.
No cal tenir molta memòria per a recordar les crítiques que la mesura va rebre aleshores, provinents dels NIMBYs de sempre, els que no volen que es faci res, i dels grups polítics que habitualment els fan costat, de vegades de forma declarada, de vegades dissimulant, com en aquest cas (així passi el que passi sempre guanyen). Sí, m’estic referint als nois del Sr. Trias, per si algú té dubtes.
Aquestes crítiques (i no només crítiques, perquè tambè es van produir sabotatges de les màquines expenedores de tíquets), no tenien cap raó vàlida, com acostuma a passar, i per tant la seva argumentació tenia com a eix fonamental el que acostuma a tenir en aquests casos: dir que no serviria per res, i que només la motivava l’afany recaudatori (retret que ja sabem que serveix per tot, i que de tant fer-se servir ja fa pudor).
El cas és que, anys després, l’àrea verda arriba a la major part de la ciutat, després d’haver anant estenent-se d’acord amb els veïns i veïnes de cadascun dels barris i, sovint, a petició seva. Ahir mateix una assemblea de veïns i veïnes del Poblenou, després d’un procés obert ja fa temps, va aprovar la seva aplicació amb els mateixos arguments que abans he esmentat: la millora de la mobilitat i de l’aparcament per als residents. Tothom ho té clar (he sentit la notícia per la ràdio, inclús declaracions del president de l’associació, però a hores d’ara cap mitjà digital la publica, curiosament, segur que si hagués estat al contràri, és a dir negativa, seria portada)
I ara què? On són tots els que la criticaven, els que deien que no serviria per res, els que haurien permès el col•lapse circulatori, els de l’afany recaptatori? Ara xiularan, miraran cap a un altre lloc i posaran cara de no haver trencat mai un plat … i a la propera ocasió, tornaran a arrenglerar-se amb els NIMBYs i a posar pals a les rodes de qualsevol intent de transformació de la ciutat, per necessari que sigui, encara que hagin de recòrrer a les tàctiques més barroeres, com fan ara quan escampen la sospita sobre el sistema de votació de la consulta de la Diagonal que fa temps que coneixien i van aprovar. Tot s’hi val.
És una manera de fer política, però no és la meva.
BCN en marxa
12 mar
Recentment l’Ajuntament de Barcelona ha encetat la campanya BCN en marxa, deu itineraris pels deu districtes de la ciutat per tal que els ciutadans puguin conèixer de primera mà les principals obres que es fan a la ciutat.
Amb aquesta campanya, igual que amb el Pla Fent Barcelona!, es pretén fer arribar a la ciutadania, sense intermediaris la informació de en què s’inverteixen els seus diners i com l’afecten i l’afectaran les obres en curs.
A alguns li sembla propaganda electoral, però com ja vaig comentar en la conversa que vaig mantenir via Twitter amb Marc Fargas, no hi estic d’acord. Crec que el ciutadà té dret a saber què es fa amb els seus diners, i les administracions públiques tenen no ja el dret, sinó la obligació, d’explicar-li. No deixa de ser curiós com des de l’oposició o des dels mitjants es critica els governs per manca de transparència i en canvi quan apareix una iniciativa que precísament busca aquesta transparència, de seguida es tendeix a veure com quelcom partidista.
Però no és així. El ciutadà, sense intermediaris, té l’oportunitat de veure el que s’ha fet, i pot jutjar si el que veu li sembla bé o no. Perquè podria haver qui pensés que certes obres no són prioritàries, o que els diners haurien estat millor invertits d’una altra manera. Poden haver opinions possitivies, però també en poder haver de negatives. I si algú creu que un ciutadà o ciutadanà votarà un partit del govern perquè un dissabte al matí el convidin a fer un vol en autocar, crec que té un molt baix concepte de la ciutadania.
Es pot criticar que es faci el darrer any de mandat, però pel propi desenvolupament de les obres, a banda d’aquelles que duren més d’un mandat, el normal és enssenyar les obres finalitzades o a punt de ser-ho, i no tot just començades, que és el que passaria si aquesta iniciativa tingués lloc a l’inici del mandat. Aleshores sí que seria únicament un passeig en autocar.
No se m’oculta que és evident que l’Ajuntament té un problema de comunicació de les seves polítiques, perquè com hom pot comprovar comptem amb una premsa més interessada en posar l’accent en el que és negatiu (que existeix, no dic que no), amplificant-lo, i no en la vessant possitiva de les coses (que també existeix). Pel que sembla ven més publicar fotos de prostitutes que explicar el que es fa per tal de millorar la ciutat. Tenen el seu dret, són mitjans privats que defensen els seus interessos, i no ho critico, només ho constato. Però precísament per això és normal que existeixin iniciatives com la que comento que, saltant-se els filtres que distorsionen en una determinada direcció la realitat, possibiliten que la ciutadani conegui els fets directament, sense que ningú li expliqui. I a partir d’aquí decideixi.
Convivència i seguretat
26 ene
L’Alcalde de Barcelona, Jordi Hereu, va reunir-se ahir a Madrid amb el Ministre de Justícia, Francisco Caamaño, amb qui va tractar de la inclusió en una futura reforma del Codi Penal de diverses mesures per lluitar contra la petita delinqüència. Si bé algun mitjà ha qualificat les reformes com a tímides, perquè d’entrada no totes les propostes que es formulaven van ser acceptades (queda però molt camí per recòrrer), cal valorar possitivament la possibilitat d’aplicar ordres d’allunyament als multireincidents (el trencament de les quals constituiria delicte) o la qualificació com a delicte dels furts comesos per grups organitzats. En conjunt crec que, per diverses causes, és una bona notícia.
Ja sé que hi ha qui pensa que els temes de la seguretat són de dretes, i que l’esquerra no ha d’entrar-hi ja que és fer-li el joc a l’adversari i tenim la batalla perduda. Però s’equivoquen.
Una cosa és, com la dreta, fer política (en el pitjor sentit del terme) amb la seguretat, i una altra de ben diferent és fer o tenir polítiques de seguretat.
Una cosa és fer demagògia periòdicament amb assumptes com la cadena perpètua (com feia ahir mateix Esperanza Aguirre i abans Javier Arenas) o la pena de mort (veurem quan triga a sortir un altre cop), temes per cert tots dos incompatibles amb l’art. 25.2 de la Constitució, i altra intentar segellar les escletxes del sistema que permeten que delinqüents multireincidents, ni que sigui amb accions no tipificades com a delictes, ans com a faltes, gaudeixin a la pràctica d’una semi-impunitat que és un insult a les seves víctimes i a la societat, i crea una important alarma social.
Una cosa és limitar-se a atiar els desitjos de revenja de les víctimes (sovint comprensibles, d’altra banda) veient les penes únicament des de la vessant retributiva i advocant de forma continuada per l’augment generalitzat de la durada de les penes privatives de llibertat (amb el risc de perdre la necessària proporcionalitat entre el càstig dels delictes més greus i els que no ho són tant), i una altra de diferent és afrontar la delinqüència des de tots els angles, començant per l’anàl•lisi i correcció, en el seu cas, de les causes socioeconòmique que poden portar una persona a delinquir i continuant per l’aplicació de penes que, en lloc d’estigmatitzar l’autor del delicte, permetin la seva reinserció social, quan sigui possible.
La manca de seguretat és un torpede a la línia de flotació de la convivència, perquè no hi ha llibertat sense seguretat. I que hagi estat en Jordi Hereu qui hagi pres la iniciativa, en un tema que no és competència municipal, i que no afecta només Barcelona, és una mostra més del lideratge del nostre alcalde en la resolució dels problemes que afecten la nostra ciutat (sigui quina sigui l’Administració responsable) i de la preocupació dels socialistes pel benestar dels nostres conciutadans i conciutadanes. Una preocupació que més enllà de la simple declaració pública de cara a la galeria que tants practiquen, es tradueix en treball, en accions concretes per aconseguir la solució dels problemes, perquè també aquí s’aplica allò de fets, no paraules.
La prova del nou
17 nov
Diumenge passat Mariano Rajoy expressava a Barcelona en una entrevista a La Vanguardia la seva predicció (que més aviat és un desig) que el PP serà clau en política catalana com actualment ho és a Euskadi. L’entrevistador va demanar-li si es podia referir a un pacte amb el PSC i ell va dir que sí, tot i que sense tancar altres possibilitats. I no van trigar a aparéixer veus que advertien sobre la possibilitat del pacte, que assumien el paper de garants per tal que aquest escenari no es produís, o bé que negaven taxativament que això fos possible.
Jo només vull aportar una dada, que segurament molts teniu al cap: el PSC té 14 regidors a l’Ajuntament de Barcelona, mentre que el PP en té 7, això suma 21, just la majoria absoluta del total de 41 regidors de l’Ajuntament. Amb qui governen el PSC i Jordi Hereu? Amb ICV, en un govern en minoria, amb tots els problemes que això comporta, però d’esquerres.
El PSC va poder triar, i va triar no governar Barcelona amb el PP, perquè a Barcelona, com a Catalunya, molt poques coses ens uneixen amb ells. Altres en canvi, quan van tenir ocasió, van fer unes altres tries, que no cal recordar.
Ningú pot predir el futur, però les matemàtiques no acostumen a enganyar. Queda dit.
Barcelona encara el futur amb ambició i realisme
13 nov
Sens dubte la notícia de la setmana a nivell municipal barceloní, és l’aprovació inicial del pressupost municipal per l’any 2010.
La nota de premsa que el presenta porta com títol Solvència, realisme i ambició per fer front a la crisi, i crec que aquesta frase reflecteix a la perfecció el seu contingut.
El pressupost registra una mínima disminució, del 0,4%, quelcom que seria totalment comprensible en un context de crisi com el que travessem, però que si l’afegim els 140 milions d’euros del Fons Estatal per l’Ocupació i la Sostenibilitat Local, encara augmentarà entre més d’un 5% respecte de l’any anterior (3,2% en el cas del pressupost consolidat). Aquesta és una dada més important encara si tenim present que, a la lògica reducció d’ingressos tributaris provocada per la crisi econòmica, cal afegir que es congelen els impostos i les taxes, una mesura clara de suport a les famílies i a les empreses.
Certament la inversió disminueix en relació amb l’any 2009, en que va ser la més elevada de la història, però tot i així els 801 milions d’euros d’inversió consolidada representen un 22,2% del pressupost, i fan que Barcelona sigui la ciutat que realitza un major esforç inversor de tot l’Estat.
Altres punts a destacar són el creixement de capítols com l’atenció a les persones, que la necessiten molt més en època de crisi, o la promoció econòmica, que ha de permetre lluitar més i millor contra la crisi (amb augments del 13,1% i de l’11,6%, respectivament).
La despesa corrent creix un 3,2%, i Medi Ambient, Serveis Urbans, Manteniment, Serveis a les Persones i Seguretat i Mobilitat sumen casi un 70% d’aquesta despesa corrent (i concretament Serveis a les Persones un 24,6%).
Ja sé que els nombres són farragosos, tot i que a mi m’agraden molt, però també és veritat que permeten distingir el que són simplement paraules cara a la galeria del que són els fets (faig aquí meu l’eslogan de “Fets, no paraules”). De tota manera, aquestes xifres es convertiran en realitats concretes:
- desplegament del nou model de Serveis Socials Bàsics amb més professionals i amb la creació de nous Centres de Serveis Socials
- enfortiment dels dispositius d’atenció a la dependència
- creació de nous equipaments i serveis per a les persones sense
sostre i d’alta vulnerabilitat i reforçamentdel servei municipal d’acollida (SAIER) - augment del número d’habitatges d’inclusió i els habitatges socials per les famílies vulnerables
- increment dels ajuts socials al pagament del lloguer
- 9 noves escoles bressol, amb 729 noves places (52 en el període 2007-2011)
- desplegament del Pacte Local per l’Ocupació de Qualitat
- desenvolupament de les obres dels mercats de Sant Antoni, Ninot, Sants, Encants, Guineueta i Provençals
- ple desplegament de la nova etapa de neteja de l’espai públic i gestió de residus (la nova contracte 2009-2017 té un pressupost de 2000 milions d’euros)
- renovació integral de 90 carrers i es millores parcials (enllumenat, pavimentació, accessibilitat) en 753,
- finalització de les obres dels dipòsits de retenció d’aigües pluvials d’Urgell i Carmel-Horta
- inici de les obres de la Central de Generació d’Energia de la Zona Franca i posada en marxa de la nova contracta de Conservació de l’Enllumenat Públic
- desplegament de la Guàrdia Urbana de proximitat (250 nous agents)
… i així podríem seguir.
I no cal amagar que per a aconseguir tot això caldra recòrrer a l’endeutament. Sempre ho dic, els miracles a Lourdes, i no és possible augmentar la despesa sense augmentar l’ingrés, llevat que s’augmenti el deute. Però Barcelona ho pot fer, i ho pot fer perquè des de ja fa molts anys i gràcies a les polítiques realistes i assenyades dels governs municipals encapçalats pel Jordi Hereu i pels companys que el van precedir, les finances municipals s’han sanejat (precísament preveient que després dels bons temps sempre acaben arribant els dolents), de forma que el deute s’ha reduït de 1206 milions d’euros el 2004 a 770 milions d’euros el 2009, i en 2010 arribarà als 945 milions. Una dada rellevant: el deute per càpita de Barcelona a 31/12/2008 era el més baix de les principals ciutats espanyoles, de 477 € en front dels 994 € de València (més del doble) o dels 2080 € de Madrid (més de quatre vegades). La dada és tan aclaparadora que m’estalviaré més comentaris.
En resum, un pressupost, com deia, realista, però també ambiciós, i sobre tot un pressupost progressista, d’esquerres, que en moments de crisi impulsa polítiques anticícliques, al contrari del que d’altres proposen, i que té com a preocupació fonamental les persones, en moments en que d’altres estan més preocupats per les pàtries.
No sabem fer miracles, no multipliquem pans i peixos, no fem promeses contradictòries ni imposibles, simplement actuem com ho faria qualsevol pare o mare de família assenyats, sense estirar mes el braç que la màniga, sense contreure obligacions que no puguem complir i tenint cura de les persones que tenim a càrrec. És així de senzill.
Barcelona està ben desperta
29 oct
Es diu en castellà que una cosa es predicar y otra es dar trigo. Aquí hi ha algú que predica molt, però que quan el seu partit governava la Generalitat li negava a Barcelona el pa i la sal. I ell i els seus van tenir fa uns dies el que suposo creien una gran pensada publicitària: direm que cal despertar Barcelona, perquè està adormida, i acompanyarem cent propostes.
No vull valorar aquesta campanya, més enllà de dir que dissabte passat a la Mostra de Comerç de Sarrià vem haver d’aguantar tot el matí el seu audiovisual, concretament el riiiiiiiiing del despertador i una canço de Betty Missiego que no sé ben bé que pintava allà, i què més d’una persona preguntava als militants convergents que què volia dir allò (i si has d’explicar la publicitat, malament rai).
En tot cas, i per si algú ho dubtava, cal dir ben alt que Barcelona està desperta, ben desperta, igual que el seu alcalde Jordi Hereu, i no ens cal cap despertador. Però potser sí que val la pena, perquè no tothom té a l’abast la informació, desemmascarar les cent propostes de Xavier Trias, aka el defensor dels NIMBYs, com fa la web bcndesperta.net. Si llegiu el seu contingut, veureu que tres quartes parts de les propostes de l’oposició ja estan al Pla d’Actuació Municipal, i la resta són inviables des d’un punt de vista material (els miracles, a Lourdes). Com deien els llatins, nihil novum sub sole, o res de nou sota el sol.




