Blog personal i polític de Manuel Cáceres
Entrades etiquetades amb Avortament
55.316
18 oct
Ayer se manifestaron en Madrid algunas personas reinvindicando el derecho a decidir. SU derecho (divino, al parecer) a decidir sobre NUESTRAS vidas, com si tal derecho existiera.
No es la primera vez que se manifiestan con esa o similares excusas. Desde la guerra de Irak esta gente el ha cogido gusto al pancartismo, y ya antes se manifestaron para decirnos con quién podemos o no casarnos o quién puede o no adoptar hijos. También pretenden decirnos cuándo podemos o no morirnos, aunque por eso aun no se han manifestado, pero todo llegará.
Como ya dije, son los que, adjudicándose de forma falaz el título de defensores de la familia o de la vida, únicamente defienden un tipo de familia y un la vida solamente como hecho biológico, independientemente de su contenido.
Aunque se supone que su religión (esa que dicen practicar y cuya interpretación más retrógrada quieren imponernos) prohibe la mentira, no tienen empacho alguno en mentir de una forma burda y descarada sobre el número de asistentes a la manifestación, multiplicando por 200, o hasta por 400, según la fuente, el dicho número.
No es que el número de manifestantes importe mucho. Por un lado, porque las encuestas indican que la mayoría de la ciudadanía apoya la reforma legal. Y por el otro, porque aunque de verdad hubieran sido uno, o incluso diez millones, no por eso tendrían más derecho a decidir sobre las vidas ajenas.
Pero cuando algunos medios hablan de asistencia masiva, Mariano Rajoy se ampara en esa presuntamente masiva asistencia para decir que la ley no hace falta (curioso silogismo: se manifiesta mucha gente, luego la ley no hace falta, este tío es un crac), o se nos repite hasta la saciedad esa cifra inventada, supongo que con la vana pretensión de que al repetirla muchas veces la mentira deje de serlo, es preciso dejar clara la verdad.
Y la verdad es que los asistentes no fueron ni el millón y pico o dos de los organizadores, ni el cuarto de millón de la policia municipal de Madrid. Sino muchos, muchos menos: entre 48530 y 72795 personas, según El Manifestómetro, o 55.316 personas según la agencia EFE, para quien efectuó el control la empresa Lynce. Si mirais las páginas indicadas vereis dos cosas que podemos calificar de curiosas: la primera es que para que resultaran los dos millones pretendidos por la organización tendrían que haber estado 41,5 personas en cada metro cuadrado (con lo cual deberían haber sido habitantes de Liliput o Pitufos), y la segunda es que hubieron más asistentes en la manifestación del día del orgullo gay de este año (58.171). Remarco esta última cifra por ser el colectivo gay uno de los objetivos preferentes de los ataques de los cristo-frikis (© César Calderón, o al menos a él se lo he leído yo), aunque también en esa ocasión los organizadores pretendieron que la cifra de asistentes era muy superior a la real.
En fin, la mani me deja la satisfacción de comprobar que a pesar del esfuerzo de convocatoria y organización, y el apoyo no dismulado del PP y de los medios de comunicación afines, únicamente han podido movilizar a los más carcundas, y una muy divertida tarde gracias a los twiteos que pude leer.
Más sobre este tema en el blog de Nacho Escolar, y otra perspectiva del mismo, con las razones no declaradas de los manifestantes, en el de Jessica Fillol.
El gato al agua
7 nov
Fa uns dies vaig creuar al Facebook uns comentaris amb l’amic Pere sobre un programa d’Intereconomia Televisión (es pot veure a la TDT, no recordo el canal) anomenat “El gato al agua“. Per qui conegui l’emissora, o Radio Intereconomia, no cal que li expliqui quina és la línia del programa, que sota l’aparença d’un debat, difon un ideari ultraconservador (en tots els sentits), com la resta de la cadena.
En un principi m’aturava en aquest canal mentre feia zaping perquè era una bona manera de recordar per què lluitem: entre d’altres coses, per evitar que gent com aquesta s’acosti ni una mica al poder. Si un dia teniu una crisi ideològica, mireu-lo, us passarà de cop.
I he de reconèixer que, amb el pas del temps, vaig començar a veure-li la gràcia, en el sentit literal de la paraula, i ara a més del que he dit abans resulta m’ho passo bé veient-ho (ep! només m’aturo una estoneta, no us penseu que me l’empaso tot). Hi ha un presentador, ultra a parir, i uns tertulians, que figura que debaten un tema. Dic figura perquè l’únic debat acostuma a ser a veure qui és més fatxa. Sí, de tant en tant porten alguna persona pressumptament d’esquerres, per tal que doni una mica el contrapunt, però el dia que el porten és un entre cinc o sis, que li donen per totes bandes. És habitual veure-hi càrrecs del PP (molts, però Aleix, ai, perdó, Alejo Vidal Quadras és asidu), periodistes d’allò més dretà (al costat d’algun Jiménez Losantos sembla moderat), algun autoanomenat filòsof … però en realitat tot aquell que vulgui anar a posar a parir als socialistes en general i a ZP en particular, és ben rebut (com ara Xavier Nart, quina pena de noi!). Un dia hi havia Josep Sánchez Llibre (diputat de CiU) i semblava el Ché Guevara, de com quedava d’esquerranós al costat d’aquella banda.
I si els tertuliants són de luxe, el públic és de traca. En aquest programa, com en tants d’altres, pots enviar SMS que surten en pantalla, i de veritat que hi ha com per escriure un llibre. Què bèsties! Podria resumir els missatges dient que del diluvi universal cap aquí, ZP és el culpable de tots els esdeveniments negatius que han succeit a la terra. I evidentment de la crisi. No els parlis a aquesta gent d’hipoteques subprime a Estats Units, ni de deute tòxic, ni de qüestions globals. La culpa és de ZP. I de les seves desgràcies personals, també. Y punto. Al costat d’aquests missatges, que deu n’hi do, d’altres encara més casposos com un que fa uns dies deia que no es podia comparar la bellessa de Cospedal amb Fernández de la Vega (jo pensava que estàvem parlant de política, no en un concurs de misses). I per acabar-ho d’adobar, l’ortografia realment denota el nivell cultural de qui els escriu, per si no quedava prou clar amb el contingut dels missatges (avui un escrivia que amb Aznar i Rato hi havia superabit, que ja no sé si és un concepte econòmic, informàtic o una barreja).
Avui, sense anar més lluny, el format no era de debat, sinó que emetien un programa on un actor feia propaganda d’una pel·lícula antiabortista, anomenada Bella (no m’estendré ara sobre aquest tema, és massa complex i massa seriós, però el que no es pot fer és presentar-ho com un debat entre estar a favor o en contra de la vida, com fan ells, això és una simplificació adreçada a un públic bastant curt de gambals). Alguns missatges es refereien al tema (un de molt bo deia que això era un actor, i no els Bardem, o els titiriteros), però la majoria l’única cosa que feien es posar de manifest la ràbia que sentien pel fet que, finalment, sembla que Espanya assistirà a la cimera del 15 de novembre. Qui si no s’ha d’anar on no et volen, que sí què els ha d’ensenyar ZP, que si ZP estudiarà anglès per anar-hi (i jo he pensat: sí, li donarà classes l’Aznar, amb el seu anglès de Cambridge), que si França cedeix el lloc a canvi d’un increment del preu de l’electricitat que ens ven (confonent així, perquè és que són molt curts, la proposta d’augment de tarifes de la CNE anunciada avui, i que és només una proposta, amb una decissió ja presa) … Els missatges traspuaven bilis pels quatre costats, i no cal dir que això m’ha produit una enorme satisfacció.
En fi, que en petites dosis és molt recomanable per qualsevol que es consideri d’esquerres. Proveu-ho i ja em direu.



