Blog personal i polític de Manuel Cáceres
Entrades etiquetades amb Autonòmiques ’10
Del PIRMI i l’Impost de Successions
16 ago
Dues de les decisions que ha pres el govern d’Artur Mas des de la seva elecció han estat la pràctica supressió de l’Impost de Successions, amb caràcter retroactiu (anunciant-se també la futura de l’impost de donacions), amb el corresponent estalvi de calerons d’uns quants molt adinerats i, recentment, amb l’excusa de l’existència de frau en la seva percepció, el canvi en la forma de pagament del Programa Interdepartamental de la Renda Mínima d’Inserció, més conegut com PIRMI, que ha motivat que molts dels seus perceptors, persones necessitades per definició, l’hagin percebut amb retard (o encara l’esperin), amb tots els maldecaps que això els ha comportat. És a dir, amb la que està caient, eliminem obligacions per a una minoria benestant i compliquem la vida a una gent (que també són una minoria) que necessita aquest minso ajut per arribar a fi de mes.
Està bé lluitar contra el frau, perquè és quelcom que ens perjudica a tots, no ho discuteixo. Sí discuteixo les prioritats i la manera de dur-ho a terme. És a dir, és realment el possible cobrament irregular del PIRMI l’objectiu proritari en la lluita contra el frau? I, posant que sí, calia fer-ho d’aquesta forma, perjudicant TOTS els perceptors per la existència d’alguns defraudadors? La meva resposta és no per a totes dues qüestions, però no m’estranya que el govern ho hagi fet així, sempre he tingut clares les seves prioritats, d’on vol retallar despeses i d’on vol retallar ingressos.
Però ens podríem preguntar:
Quin percentatge de perceptors del PIRMI devien votar a les darreres eleccions autonòmiques (dels que tenien dret a vot, evidentment)? Em temo que pocs, molt pocs.
I, quin percentatge dels afavorits per la supressió de l’Impost de Successions va fer-ho? Em jugaria alguna cosa a que van ser molts, moltíssims.
Què significa això? Doncs possiblement el mateix que el fet que a les darreres autonòmiques a Matadepera votès un 75,67% dels electors (i CiU s’enportès el 65,90% dels vots) i a Badia ho fes nomès un 45,69% (dels que un 19,37% va triar CiU). Trenta punts de diferència, que es diu aviat.
Malgrat el que, amb bona o mala fe, se’ns vulgui vendre, una cosa està clara. Votar sí serveix per alguna cosa. I no votar, o llençar el vot a l’WC (ja sigui l’WC blanc o amb el nom de qualsevol colla de cabrejats que no volen fer-ne res), no serveix. A uns votar els ha servit perquè els treguin l’Impost de Successions, i a uns altres no fer-ho els ha servit perquè els putegin amb el PIRMI. Així de clar.
Amb totes les imperfeccions del sistema que es vulgui (i que cal millorar), qui vota influeix, i qui no ho fa, no. I qui digui que no importa, menteix, menteix descaradament. Després ja ens podem anar indignant, cabrejant, enxerinant-nos o fent el pi.
Qüestió de percepció
17 ene
He llegit aquest cap de setmana un interessant article de l’escriptor Javier Cercas publicat en El País amb el títol de “El fracaso de la izquierda en Catalunya“. Us en recomano la lectura, i estic molt d’acord amb el seu contingut, tot i que, evidentment, amb matisos. Potser no veig el nacionalisme tant negativament com ell, encara que tinc clar que no el veig com una cosa positiva, i que en el nom del nacionalisme s’han fet enormes barbaritats. Si, ja sé que també s’han fet amb d’altres excuses, però crec que el nacionalisme, com totes les coses que apel·len a la víscera, és perillós. I, com ja he dit en d’altres ocasions, i per tal que ningú s’equivoqui, no parlo del nacionalisme d’aquí o d’allà, parlo del nacionalisme en general, de tot arreu. Per una pura qüestió de poder, el nacionalisme espanyol ha fet, fins ara, moltes més barbaritats que el català, així que no voldria que s’entengués que l’un és millor que l’altre o viceversa. En aquest sentit em sembla que en Cercas pensa igual.
Més enllà d’això, aquest article m’ha fet recordar que, com l’autor indica, després de les recents eleccions autonòmiques, algunes veus van imputar la derrota electoral del PSC a una hipotètica manca de catalanisme. Aleshores ja vaig dir que no hi estava d’acord, que portava (i porto) molts anys sentint la mateixa cançó (sobre tot en boca dels nostres adversaris polítics), que tot i que no ha d’haver temes tabú i tot es pot debatre, fer d’això l’eix central dels nostres debats era jugar al joc de l’adversari i amb les seves regles (i per tant la victòria és impossible), i que el nostre problema era un altre. Però si puc entendre que els nostres adversaris (i la seva premsa fidel) intentin despistar-nos portant-nos a un debat estèril, més em costa quan aquest debat l’estimulen companys i companyes del partit que, encara que ara sembli que tothom s’ha oblidat, han tingut la responsabilitat de representar el partit des de les conselleries del govern, el que si no els fa únics culpables del que va passar, sí que fa impossible que puguin mirar cap a una altra banda com si la cosa no anés amb ells (sobre tot quan més d’una conselleria ha mantingut polítiques que ens han erosionat més del compte, sovint sense necessitat). Per això, em sembla adient recordar la llista de companyes i companys (i això inclou independents també) que hem posat als nostres dos governs:
- Joaquim Nadal
- Antoni Castells
- Montserrat Tura
- Caterina Mieras (fins 2006)
- Josep Maria Rañé (fins 2006)
- Marina Geli
- Antoni Siurana (fins 2006)
- Ferran Mascarell (2006)
- Jordi William Carnes (2006)
- Jordi Valls (2006)
- Ernest Maragall (des de 2006)
- Joaquim Llena (des de 2006)
- Mar Serna (des de 2006)
I, si després de llegir aquesta llista algú pensa que el suposat sector catalanista del PSC ha estat marginat, que s’ho faci mirar. No companys, no, no és per aquí per on van els trets, i si no ho assumim, no ens en sortirem.
I ara què?
3 dic
Tot i que han passat pocs dies des de les eleccions autonòmiques, i encara no ha estat possible efectuar una anàl·lisi en profunditat dels resultats o, més ben dit, de les seves causes, la indiscutible desfeta del PSC obliga, ens obliga, a reflexionar seriosament sobre nosaltres mateixos. Qui som, qui volem ser, cap a on volem anar, són preguntes que estan a la ment de tothom, dins i fora del partit.
Certament no totes les causes de la derrota són endògenes, ja que factors externs i incontrolables, com ara la crisi, amb tot el que comporta, o la desgraciada aventura de l’Estatut al Tribunal Constitucional, han estat molt perjudicials. Però no podem caure en la temptació de donar la culpa als elements només, ja que també han tingut un pes molt important les coses que hem fet, com les hem fet i amb qui, i les coses que no hem fet i per això és imprescindible anal·litzar-les críticament, i que aquesta anàl·lisi tingui conseqüències a tots els nivells.
Sóc conscient que la conjuntura, amb una situació de greu crisi que no sembla hagi de superar-se a curt termini, i la perspectiva d’unes eleccions municipals a sis mesos vista, no ens permet dedicar-nos en exclusiva a mirar-nos el melic, ja que hem de continuar governant els municipis i treballant al servei dels ciutadans, però tampoc hauria de servir d’excusa per ajornar més enllà del mínim imprescindible un debat del tot necessari.
El President Montilla, amb la seva actitud exemplar, ja ha donat el primer pas en la direcció correcta, però cal anar més enllà, només en el terreny de les persones sinó, i sobre tot, en el de les idees. En uns temps com els actuals, en els que tothom sembla buscar lideratges messiànics (i no va per Leo Messi), sembla que la preocupació principal hagi de ser qui succeirà el President Montilla a la Primera Secretaria i, per extensió, qui serà el proper candidat o candidata a la presidència de la Generalitat (sense que això prejutgi que hagi de ser la mateixa persona). Però no hauria de ser així, tot i que el factor personal és important, no ho negaré, i segurament caldrà aprofundir en la renovació. No estic demanant una cacera de bruixes, que ningú es confongui, però tampoc crec que sigui Montilla qui hagi d’assumir en solitari una responsabilitat que comparteixen, compartim podríem dir, perquè segur que tots podríem haver-ho fet millor, més persones.
Però, com deia, per mi més importants que les persones són les idees, i per això és bàsic redefinir el nostre projecte, començant per saber què és el que la societat vol i què és el que nosaltres estem disposats a oferir. No es tracta d’ajustar la nostra oferta a la demanda de forma automàtica, com si fabriquéssim un producte qualsevol que ha de seguir les tendències de moda imperants per tal que el comprin. El nostre partit, les persones que el formem, compartim uns valors, uns valors que considerem bons i que són els que ens impulsen a treballar, i crec que aquests valors (resumits per la trilogia llibertat-igualtat-solidaritat), que han d’estar sotmesos a crítica, com tot, i que són susceptibles d’evolucionar, no poden canviar-se de cop i volta només perquè ara el vent bufi cap a una altra banda (com demostra la regressió dels projectes progressistes a tota Europa). Un cop nosaltres mateixos ho tinguem clar, hem de ser capaços d’explicar a la societat per què creiem que la nostra alternativa és millor a la resta, amb humilitat, però amb convicció, amb il·lusió, però amb realisme.
Tampoc podem caure en la simplificació (també tan pròpia dels nostres temps) de pensar que es tracta, només, de si som més catalanistes o més espanyolistes, o de les relacions entre el PSC i el PSOE, com alguns comentaristes (sovint interessats, però no sempre) ja han començat a dir, fent servir allò tan poètic de les dues ànimes. No nego que aquest és una tema complex i important, que cal no defugir, i que ha d’estar en el debat, però no és el tema central, ja que ni crec que sigui la causa fonamental de la derrota (l’augment de participació als nostres feus tradicionals del cinturó de Barcelona traduïda en un increment de vots del Partit Popular m’ho fa pensar) ni crec que hagi de ser l’eix únic al voltant del qual es configuri el nostre futur.
Jo, que tinc anys de vida i de militància, recordo que del 1984 al 1995, quan CiU va enllaçar diverses majories absolutes i el PSC quedava a molta i molta distància (tot i que amb més escons i vots que ara, és cert), al davant del nostre partit estaven persones com Reventós, Obiols i demés companys que, per dir-ho d’alguna manera que no soni malament, no eren immigrants o fills de immigrants. I en aquells temps, ho recordo perfectament, els nostres adversaris ens deien, com ara, que estàvem subordinats al PSOE, que no érem prou catalans i coses semblants, i nosaltres quèiem en el parany un i altre cop. Així que jo no compro, ho sento.
És més, donar-li a aquest tema més importància de la que té és anar allà on els nostres adversaris volen tenir-nos, donant per bo el seu marc, dins el qual mai els podrem vèncer. Crec que els nostres problemes venen més aviat del distanciament amb el nostre electoral tradicional, treballadors i treballadores, però també classes mitjanes, que no acaben de veure (potser perquè no hem estat capaços d’explicar-ho d’una forma coherent) cap a on anem. I això ens ha fet perdre la centralitat, com molt bé ha escrit Pau Canaleta.
Hi ha molta feina a fer, i no serà fàcil, però les ganes de fer-la no ens falten, i els treballadores i treballadores de Catalunya necessiten un PSC fort que recuperi el lloc central que li correspon.
Article publicat a Catalunya Press en català i en castellà.
A les dures i a les madures
29 nov
Tot i que no ho publicaré fins demà al matí, escric això la nit d’aquest 28 de novembre electoral que hem viscut a Catalunya. Estic cansat, però vull fer-ho perquè demà per qüestions de feina no podré (va, sí, també aniré al Nou Camp a veure el Barça-Madrid), i perquè crec que en política, com en tot, cal estar a les dures i a les madures. Quan les coses van bé tothom s’hi apunta, però quan no és així és fàcil caure en la temptació d’amagar-se. I jo no m’he amagat mai, ni ho faré ara.
No pretenc fer una anàl·lisi exhaustiva dels resultats, primer perquè crec que aquests resultats, com sempre, cal analitzar-los molt bé si volem extreure conclusions vàlides, circumscripció per circumscripció, municipi per municipi i, a Barcelona, districte per districte. Altres segurament faran aquesta anàl·lisi molt millor del que jo seria capaç, d’aquí uns dies, però no em vull estar de deixar les meves primeres reflexions.
I la primera és reconèixer sense embuts la victòria de Convergència i Unió i Artur Mas. Si bé la coalició ha quedat a sis escons de la majoria absoluta (i en Jordi Pujol en va tenir dues, si no recordo malament), ens trobem ara davant un Parlament molt més fragmentat que aleshores, i un augment de 160000 vots i 14 escons cal valorar-ho com es mereix. No tindrà una tasca fàcil, ja que com he escrit altres vegades, aquesta crisi no l’han creat els polítics, ni els polítics ens hi poden treure, malgrat el que ells i alguns altres ens han venut, així que el seu èxit dependrà de com evolucioni l’economia (mundial i local). Pel bé del país, desitjo que tingui sort, i que faci més i millor feina de la que va fer durant l’anterior període de govern, posant ara els interessos del país per davant dels partidistes.
La segona és destacar el mal resultat del PSC, del meu partit, els pitjors de la Història en nombre d’escons, amb una pèrdua de 9 escons i 225000 vots respecte de 2006. Segur que hi ha moltes causes, però com deia no és el moment ara de buscar-les totes. Crec que la crisi ens ha passat factura (com als nostres socis, i com passa a d’altres paisos), crec que estem en una fase negativa per les esquerres a nivell mundial, crec que hem efectuat una bona gestió, però que potser com diuen alguns companys ens ha faltat relat, i estic convençut que hem comés molts errors (alguns ja els tenia identificats, però segur que n’hi ha més). Algun company es queixava de la campanya, però jo continuo pensant que l’impacte de la campanya, que evidentment el té, no justifica ni de bon tros el resultat (a banda que les males perspectives abans de la campanya obligaven a arriscar, i això igual que pot sortir bé pot sortir malament). I així de cavall estant tampoc no crec, com he llegit que algú deia al twitter, que la suposada renúncia al nostre ànima catalanista hagi tingut molt a veure. La nostra davallada en municipis del Vallès i del Baix Llobregat, acompanyada de baixades d’ICV-EUiA i de pujades de CiU i PP, crec que fan impossible sostenir aquesta teoria, i fan que calgui buscar les causes molt més en l’eix dreta-esquerra. En fi, ens toca ara fer autocrítica, i vull valorar en aquest sentit les paraules del nostre Primer Secretari, el MHP José Montilla.
M’ha estranyat, ho de reconèixer, la pèrdua de 2 escons i més de 50000 vots dels nostres socis d’ICV-EUiA. Creia que ells podien arreplegar una part del nostre electorat descontent per les mesures preses pel govern espanyol arran de la crisi. Però pel que s’ha vist no ha estat així, i el seu caràcter de partit governamental els ha perjudicat també de forma important (perquè que jo sàpiga ells no han perdut cap ànima catalanista).
En canvi el resultat d’ERC estava cantat. No per les enquestes, que també, sinó perquè tant en 2003 com en 2006 havien tingut molt vot prestat de CiU, i perquè l’aparició de dues forces independentistes (una d’elles escindida de la pròpia ERC). En aquestes condicions, perdre casi 200000 vots i 11 escons és gairebé lògic, si comptem que Reagrupament i SI han obtingut més de 140000 vots i que han nodrit una part de l’augment abans esmentat de CiU.
Bon resultat també pel PP, que guanya 4 escons i prop de 70000 vots. Com deia abans, malos tiempos para la lírica, el tsunami conservador avança aquí com a tot arreu, què hi farem!
Ciutadans es consolida, augmentant lleugerament tant els seus vots absoluts com el seu percentatge, i Solidaritat Catalana per la Independència entra al Parlament, crec que recollint com ja he dit molts vots d’ERC, i segurament alguna part de vot nou. Res a dir, si no fos que l’entrada de l’individu que portaven de cap de llista és al meu parer una vergonya per al nostre parlament que només podria haver estat superada per l’entrada de Carmen de Mairena. Però mira, la gent l’ha votat, i ho hem d’acceptar.
Valoro positivament l’augment de participació en uns moments en que les prediccions deien el contrari. Independentment del resultat, que la gent participi és bo, encara que fer-ho per votar una cosa tan absurda com els Escons en Blanc (18000 vots) o l’esmentada Carmen de Mairena (prop de 7000 vots) és casi com no fer-ho. Sortosament, els mals presagis inicials de Plataforma x Catalunya, no s’han confirmat, però els seus més de 75000 vots em preocupen, i m’avergonyeixen com a català i com a persona.
Continuo pensant que el nostre projecte és el millor projecte per Catalunya, i la meva identificació amb ell és total.I si els meus veïns no pensen igual, he de respectar-ho i fer-ho millor per tal d’intentar fer-los canviar d’opinió la propera vegada. Agraeixo a totes les companyes i companys l’esforç realitzat durant la campanya i durant la jornada electoral, i els emplaço a partir de demà a continuar treballant per un partit millor. Allà ens trobarem.
Reflexions sobre el debat
22 nov
Amb els debats passa com amb les eleccions pròpiament dites, o com amb les dades d’audiència dels mitjans: ningú no perd o, dit d’una altra manera, tothom troba alguna dada positiva, relativa o absoluta, estàtica o dinàmica, parcial o global, que li permeti extreure una conclusió favorable als seus interessos.
Ahir no va ser una excepció. Els fanboys de cada partit tenen clar que el guanyador va ser el seu. De fet, molts i moltes ho sabien abans de començar, no calia ni fer el debat.
Jo no cauré avui en això, perquè no crec que tingués massa valor la meva classificació. A banda que guanyar o perdre un debat (sigui quin sigui el significat de la expressió), pot tenir més a veure amb la capacitat retòrica o d’actuació dels i de les candidates que amb la seva idoneitat per governar, o amb la bondat del seu programa, que és del que es tracta, ja que si més no valdria en comptes d’unes eleccions fer un càsting, que segur que sortia més baratet.
Si que vull, però, donar unes pincellades sobre alguns aspectes del debat, algunes actituds, i alguns temes que es van tractar o que, per la raó que sigui, es van obviar. Primer sobre els candidats, per ordre invers de vots:
Albert Rivera va acreditar ser més maleducat que ningú, així com que, més enllà del seu tema (l’inexistent problema lingüístic) té poc a oferir. Em fa molta gràcia la seva aversió a les prohibicions i les sancions en aquest tema (em recorda Aznar amb el tema de conduir begut), quan totes les legislacions, de tots els àmbits, estan plenes de sancions per incomplir-les, sense que sembli importar-li. I com que es va posicionar en contra de tothom (inclús va atacar el PP amb el tema llengua) amb una actitud totalment negativa, sembla clar que els vots que rebi no serviran per res a efectes de governabilitat. En aquest sentit, són vots llençats.
Joan Herrera va estar en el seu paper, tot i que potser era qui ho tenia més fàcil, ja que d’una banda no era blanc directe d’atacs (el que l’estalviava haver de defensar-se), i d’una altra no estar en una posició central facilita molt la crítica als demès (tot i que per criticar el PSC va haver de recòrrer a criticar Zapatero, oblidant també que estem en unes eleccions autonòmiques).
Alicia Sánchez Camacho (aka Alicia Croft), també va basar-se en els seus dos temes estrella, el lingüístic i la immigració, amb aquesta contínua referència a la immigració ordenada que no puc evitar que em faci pensar en Ellis Island i les cues d’immigrants que volien entrar als Estats Units per Nova York, però sense aportar res de nou. Les seves intervencions van ignorar bastant que estem en una campanya autonòmica (tot plegat a ells això de l’autonomia els fa més nosa que servei) i va tirar del discurs de generals. Va atribuir-se la pressumpta creació de llocs de treball pel PP quan va governar (ignorant que són les economies les que els creen, no els governs, i que els períodes de crisi no són comparables amb els d’expansió, en un discurs propi del que jo anomeno política per a dummies) i sense poder respodre quan José Montilla li va indicar que a València hi ha més atur que a Catalunya (va intentar negar la dada, però menteix, tot i que no crec que l’importi).
Joan Puigcercós va alternar moments bons (quan va intentar, sense èxit fer posicionar Artur Mas en el tema del referèndum per la independència) amb d’altres poc lluïts, amb una certa bipolaritat, quan en un moment semblava ser molt crític amb els convergents i al següent no descartava fer de crossa d’un hipotètic govern seu. I va caure també en el simplisme habitual d’associar independència amb solució de tots els mals. No és d’estranyar que accentui el discurs independentista per sobre del discurs d’esquerres (que mai l’han tingut massa potent) ja que els seus rivals electorals no són precisament d’esquerres, més aviat al contrari.
José Montilla va estar millor en el fons que en les formes. No descobrirem ara que no és un gran orador, i que el seu català no és fluid, és a dir, que no es guanyarà la vida com a presentador del telenotícies, però va ser molt clar en quant el que proposa i el que no proposa. Potser es podria haver estalviat alguna al·lusió que no tocava (com la que va fer a Albert Rivera a propòsit del girigai de Ciutadans), però va posar en valor la feina feta, oferint dades que no van ser contestades, i també va posar de manifest la inconsistència de la proposta de concert efectuada per Mas. Se li ha criticat que no va ocupar una posició més central en el debat, però si això va ser així, no va ser per culpa seva, llevat que entenguem com a culpa ser educat, respectar els torns d’intervenció i no interrompre, sinó per la pròpia dinàmica de les intervencions. Si no l’interpel·laven, no podia respondre, només parlar quan li tocava, no és que es trobés absent (encara que segurament sí més còmode en uns temes que en uns altres, com li passa a tothom)
Artur Mas no va estar malament si tenim present que va ser capaç d’evitar pronunciar-se sobre gairebé totes les propostes concretes que se li van formular, ni sobre el tema del referèndum per la independència que li va proposar Puigcercós, ni sobre el tema de pactes que li va plantejar Montilla. Va tenir alguna bona intervenció contestant Rivera en el tema lingüístic (és clar que això és fàcil), però va pecar del que sempre peca, d’ambigüitat. A banda del concert (proposta que sap que és un brindis al sol però que serveix per tenir a la gent entretinguda) i de la famosa limitació dels 80 km./h. a les entrades de Barcelona (quelcom totalment accessori, ja que el que importa és com reduïm la contaminació, i si no és així haurà de ser d’una altra manera), poques propostes concretes i molta retòrica, i aquest aire de superioritat que, tot i que ho intenta, li costa amagar. Potser saber esquivar els temes és una bona qualitat per un debat, però no és la qualitat que jo buscaria en un president, perquè els problemes cal afrontar-los, no evitar-los, o el país en paga les conseqüències.
I ara sobre algunes qüestions:
Queda clar que la independència no és una opció majoritària a Catalunya. Artur Mas ho va afirmar (quan va donar com a segur perdre un hipotètic referèndum si es fes ara) i Joan Puigcercós ho va acceptar tàcitament en no rebatre aquesta afirmació. A partir d’aquí, espero que uns i altres s’estalvïin aquesta retòrica de l’opressió i tal. Avui a Catalunya no hi ha una majoria per la independència.
Cal destacar la coincidència d’Artur Mas i Alicia Sánchez Camacho en tres temes, política fiscal (contenció li va dir Artur Mas), aprimament de l’Administració, però sense ni intentar quantificar quin seria l’estalvi de, per exemple, reduir alguna conselleria, només amb l’al·lusió genèrica als càrrecs de confiança que són la xocolata del lloro) i reducció de l’atur a la meitat. Òbviament, reduir l’atur és una proposta de tothom, però en la reducció a la meitat precisament coincideixen ells dos.
Vaig trobar de molt mal gust les continues referències de Rivera i Sánchez Camacho als fills de Montilla i, en menor mesura, als de Mas. A banda de que, com ell va dir, Montilla n’ha tingut cinc, de fills, una cosa són les situacions personals (a les que influeixen molts factors) i una altra el que és el millor model per al país.
Celebro que només Rivera fes sortir el tema del Palau i la resta no entressin al drap. I consti que el vídeo de la JNC (un #fail enorme) li va posar en safata. Crec que Catalunya ja té clar qui són els amics d’En Millet i qui, a més d’ell, ha tret diners d’allà, i ho tindran present, o no (jo crec que no, si és per Catalunya tot es perdona) quan votin. Tornar a burxar en el tema no aporta res al debat, perquè tot i ser un tema important no és la principal preocupació de la ciutadania.
Vaig trobar a faltar temes, com els posicionaments en matèria dels drets personals i de família. Hi ha qui vol modificar les lleis que s’han fet per contemplar més d’un tipus de família, i per igualar els drets de les persones amb independència de la seva orientació sexual, i és un tema prou important com per haver-li dedicat una estona.
També m’hauria agradat haver aprofundit en d’altres temes, per exemple, els tributaris: m’hauria agradat sentir dir a Mas (que és qui ho proposa) per què cal suprimir l’Impost de Successions que paga només el cinc per cent dels catalans més rics, o el tram de tarifa de l’IRPF que grava les rendes més altes, o com es treuen impostos, s’augmenten prestacions i a la vegada es redueix el dèficit.
I, finalment, acabo comentant el tractament al twitter del debat. Va ser una experiència divertida. Jo no segueixo ningú de Ciutadans ni del PP (si més no declarat), però si companys del PSC i tuitaires de CiU, ERC, ICV i inclús alguns de SI. Evidentment, cadascú tenim la nostra visió subjectiva, jo el primer, i això és inevitable. Ara, vull destacar que amb alguna excepció que honora el seu autor, un gran nombre de convergents van limitar-se, des del principi del debat i durant tot ell, a intentar desacreditar el President Montilla, però no el que deia, sinó a ell personalment, les seves actituds, les seves postures, simplement efectuant afirmacions que no anaven seguides d’un raonament o explicació. Especialment lamentables van ser les bromes, per exemple sobre els gràfics que demostraven les abismals diferències quantitatives entre els recursos destinats a diverses polítiques pel darrer govern de CiU i pels governs tripartits. En comptes d’intentar refutar les dades amb d’altres, o amb raonaments, es quedaven a la conyeta, a la ironia que, com va dir el President Pujol, no serveix de res. Desconec si va ser casual o seguien consigna (tot i que no crec en les casualitats), però ho trobo igualment negatiu. Crec la crítica, la broma, la paròdia, són recursos acceptables, però quan són els únics recursos que es fan servir, es fa palès que no se’n tenen d’altres, que deu ser el que passa.
Comencem amb les simplificacions i els tòpics
4 may
Estava jo tan tranquil ahir sentit música a Spotify (versio gratuïta i encara no social) quan entre les falques publicitàries que de tant en tant posen vaig sentir una de Convergència i Unió. I una estona després una altra. I després encara una tercera. I ja no vaig sentir-ne cap més perquè vaig tancar l’ordinador (no perquè no ho pogués soportar, sinó perquè havia de marxar, consti).
Les falques en qüestió, com en general la precampanya de CiU, tenen com a eix la idea de canvi. No hi tinc res a dir, és molt normal que els partits que són oposició agafin la bandera del canvi. Per exemple, ho vàrem fer els socialistes a les generals de 1982 (amb la campanya “Por el cambio / Pel canvi” i aquell cartell amb Felipe González amb la mirada perduda) i a les autonòmiques de 2003 (quan el PSC es va presentar en coalició amb Ciutadans pel Canvi). La idea de canvi sempre té un quelcom d’engrescador, hi ha qui canvia sovint de color de cabell i qui canvia de lloc els mobles perquè està cansat de veure’ls sempre de la mateixa manera, així que no es pot negar que és una idea atractiva. Gens original, però bona.
En canvi, no puc dir el mateix del contingut de les tres falques que vaig sentir (suposo que en deuen haver més, però jo només he sentit aquestes tres), que trobo simplistes, tòpiques i fàcils d’atacar, defectes greus per una campanya publicitària. Per qui no les hagi sentides, en una un senyor parla amb un altre queixant-se del seu meçànic, en una altra un jove es queixa a un altre de la discoteca i en la tercera que vaig sentir una senyora comentava amb una altra el seu descontentament amb la perruqueria. I en totes tres la resposta de l’interlocutor era la mateixa. Si no estàs content(a), canvia.
Sorprén, d’entrada, que a punt d’acabar la primera dècada del segle XX aquesta gent continuen repetint els mateixos tòpics de sempre: No podien ser dues dones les que parlessin de cotxes i de mecànics? O elles no condueixen ni es preocupen del manteniment del vehicle? I no podien haver estat dos homes els que comentessin si el seu perruquer o barber ho feia bé? O a ells no els (ens) importa la seva imatge personal? Doncs sembla que no, per alguns els cotxes són coses d’homes, i a les dones les preocupa sobre tot poder lluir un bon pentinat. Típic, tòpic i bona mostra del rol que el primer partit de l’oposició assigna a cada gènere. Lamentable.
D’altra banda, són escenes molt fàcils de tornar en contra seva: jo en sentir parlar del mecànic i el cotxe no he pogut evitar pensar en un cotxe atrotinat perquè el seu anterior propietari (o potser és més encertat dir xofer) no cuidava gens ni mica el motor, ni la suspensió, ni li feia el manteniment adequat, ni molt menys li feia millores. El portava molt al túnel per tal que tingués bon aspecte exterior que amagués les seves mancances interiors, però pel que fa a la mecànica, res, tot just li canviava l’oli, i anar fent mentre funcionés. Llàstima que, en passar els anys, el cotxe ja no pot més, la manca continuada de manteniment ja no es pot amagar, i no hi ha mecànic que l’arregli. I què dir de la discoteca: m’ha vingut al cap un d’aquells locals que no actualitzen mai ni la decoració ni la música, quedant-se encorats en el passat, demodés, de forma que quan els agafa un nou encarregat és molt difícil aconseguir tornar a posar-los de moda, malgrat inverteixi molt per a fer-ho, i el problema és greu, molt greu, perquè no podem canviar de discoteca, és LA NOSTRA discoteca.
Finalment, xoca veure com, en comptes de donar arguments, en comptes de dir què fa malament o què no fa el govern actual, què faria millor, que faria diferent o que no faria qui vol ser govern, és a dir, què pot oferir més enllà de boniques paraules, es torna a caure en el plantejament més elemental: no estic content, el canvio, i prou. Raonaments, arguments? No gràcies, massa complicat.
Ja ens podem omplir la boca després parlant de elevar el nivell del debat polític, de fomentar l’interès de la ciutadania, d’incentivar la participació en els afers públics, que si després acabem fent campanyes publicitàries que se suposa que són de política però que fàcilment podrien ser d’un detergent (amb els meus respectes per als detergents), l’únic que aconseguirem serà desinterès i passotisme. I això més que començar s’hauria d’acabar.
Seguim creient
25 abr
Ahir vaig assistir a l’acte polític que va tenir lloc al Pavelló de la Mar Bella de Barcelona, primer acte del President Montilla com a candidat del PSC a la Presidència de la Generalitat a les eleccions de la propera tardor.
Ja he perdut el compte dels mitings a que he assistit en tots els meus anys de militància i inclús abans (curiosament, el meu primer míting va ser al Turó Park i no era del PSC, sinó del Pacte Democràtic per Catalunya a les generals del 1977, però no per res, jo tenia 15 anys i habitualment al Turó Park a jugar a futbol i a empaitar noies, amb poc èxit). Com ja he dit altres vegades crec que són uns actes que tenen més importància pel fet de realitzar-se i per les sensacions que s’hi transmeten que per la profunditat dels missatges que es llencen (tots, no només els del meu partit), cosa normal, ja que hi ha altres àmbits on debatre idees programàtiques, constrastar postures o entrar a fons en temes concrets.
Això no vol dir, però, que de vegades no es deixi anar algun missatge novedós i/o contundent que sigui fàcilment reproduïble i pugui constituir un bon titular per les notícies. Però no es tracta, en tot cas, de convèncer els assistents, que acostumen a ser incondicionals.
Avui, però, l’acte ha estat un xic diferent. Presentat per Manuela de Madre, Presidenta del PSC, ha començat sense faristol, amb unes butaques a l’escenari on tres persones han plantejat al President Montilla les seves inquietuts. Matías Carnero, president del comité d’empresa de SEAT, César (no ha dit el seu cognom), català resident a Londres i director d’una empresa americana i Pilar Díaz, presidenta de l’Associació d’Amputats Sant Jordi i discapacitada ella mateixa. No reiteraré ara els seus comentaris i les seves peticions al President, que comparteixo (he tuitejat algunes, i en tot cas podeu trobar-les, com la resta d’intervencions, al Twitter amb el hashtag #Mar_Bella, que ha arribat a trending topic, o al canal del PSC a YouTube), i només vull repetir una afirmació, efectuada per Pilar Díaz, que jo no em canso de fer i comparteixo al mil per cent: “Crec en la política”.
Després, ja amb faristol i sense butaques i en un format més tradicional, a arribat el torn als parlaments de Jordi Hereu i José Montilla. Tampoc m’hi estendré molt en el que han dit (ho podeu trobar on he dit abans) pero sí vull comentar que l’Alcalde de Barcelona ha posat l’accent en la necessitat que Catalunya i Barcelona vagin en la mateixa direcció, i ha comparat l’esperit de col·laboració dels darrers anys amb la poca atenció que prestaven a les necessitats de Barcelona quan governaven Catalunya alguns que ara volen erigir-se en els seus principals defensors. I en aquest context, una frase reproduïda no del tot textualment però sí conservant el sentit per l’Albert Medran (a qui per cert tenia al costat a la zona 2.0), sembla que no ha agradat en els rengles convergents, i algú ho ha trobat “lleig i demagògic”. Ja sé, ho he pogut comprovar altres vegades, que per alguns és realment un inconvenient que tinguem memòria i que la Història no es pugui esborrar o reescriure a conveniència, perquè tots tenim un passat i el seu no és com per estar orgullós pel que fa al tracte donat a la ciutat de Barcelona. Avui no toca, però un altre dia vull escriure sobre el que és i el que no és demagògic, i sobre si és lícit recordar-li a un candidat el que ha fet quan ha governat, sobre tot si és diferent al que ara diu que farà.
El President Montilla, que ha intervingut després d’un vídeo del seu pare (instant molt emotiu, poso el vídeo al final), ha remarcat la ingent tasca de govern duta a terme (les comparacions són odioses, també aquí la Història posa cadascú al seu lloc, espero que no sigui també lleig i demagògic recordar-ho) i ha deixat entre moltes altres tres afirmacions que vull destacar: la primera que no volem una Catalunya independent i dividida, la volem unida i cohesionada, la segona que no volem pactes amb el PP, que és incompatible amb el nostre compromís, i la tercera que volem claredat, els candidats han de pronunciar-se sobre els temes que interessen la ciutadania, que hi té dret. No val, i això ho dic jo, amagar-se i dir les coses amb la boca gran o petita segons convingui, o ni tan sols dir-les segons a on. El projecte del PSC és clar, i ara per ara passa pel plé desenvolupament de l’Estatut. Poden haver altres projectes, igualment respectables, també l’independentista, però en un tema tan important com aquest, l’ambigüitat no val, o s’està per ell, o no s’està, i si de veritat s’està s’ha de dir clarament per tal que l’elector voti amb ple coneixement de causa. Seran els nostres adversaris capaços de fer-ho?
Comissions d’investigació (II)
10 feb
Tant de bo no hagués estat així, però en només dos dies s’han confirmart els meus temors sobre la comissió parlamentària d’investigació de l’incendi d’Horta de Sant Joan. En dos dies hem sabut que hi ha qui ja té clares les conclusions de la comissió, i que pensa convertir-la en un circ mediàtic per tal d’erosionar el govern en any electoral.
Ja sabem que Artur Mas és molt propens a dir obvietats com si fossin grans coses. No hi tinc res a dir, sembla que al seu públic això l’agrada, així que tots contents. Ahir ens va obsequiar amb el que inicialment pot semblar-ho: ha ordenat no demanar dimissions d’entrada en relació amb els fets a investigar per la comissió. Home, sembla que si es crea una comissió per investigar uns fets, demanar dimissions abans que la comissió desenvolupi el seu treball quedaria, com a mínim, una mica lleig, oi? Les paraules de Mas semblarien una obvietat, aleshores, una més. Però potser no ho són tant, perquè si tenim present que el propi Sr. Mas ja ha acusat el govern d’amagar la veritat, la conclusió a que arribem és que hi ha alguns que ja tenen clar quin hauria de ser el resultat de la investigació: el govern va actuar malament durant l’incendi i a més després ha amagat aquesta “veritat”. Per tant, per motius estètics no demanaran ara la dimissió de Joan Saura, però ja tenen molt clar que ho faran més endavant. Passi el que passi amb la investigació de la comissió.
Al seu costat, els mitjans que han estat fent la feina bruta de filtrar esbiaxadament informacions parcials per tal de condicionar l’opinió pública, acusen el govern de vetar compareixences clau a la comissió, com per exemple La Vanguardia i El Mundo, en curiosa (o no) coincidència. Si tenim present que compareixeran 46 persones (déu n’hi do) sembla que de testimonis i opinions no en faltaran. Podrien d’entrada semblar criticables l’absència del bomber ferit, tot i que ell, en primera línia de foc, segurament no pot facilitar dades relatives la gestió global del treballs d’extinció. També la del cap de las Brigadas de Refuerzo en Incendios Forestales (BRIF) del Ministerio de Medio Ambiente, encara que per investigar com va anar l’extinció de l’incendi, que és del que es tracta, no crec que importi molt si el va causar un llamp o dos tarats (i sembla que el seu testimoni es demanava en relació amb això). Però el que no té cap justificació, és que a algú se li hagi passat pel cap demanar la presència de les famílies dels bombers morts i dels seus advocats, llevat que hom tingués la voluntat de convertir la comissió en un reality show d’aquests que ara tant agraden a alguns. Què poden aportar a la investigació les famílies? I els advocats? Doncs res, però segurament la seva presència contribuiria a donar aquest punt de morbo que serveix d’esquer per a l’audiència.
En fi, no repetiré el que ja vaig escriure, però tota això em confirma que si ja faig bé essent escèptic en quant a la utilitat de les comissions d’investigació, en any electoral haurien d’estar prohibides.
Laporta porta els nervis a Convergència
2 feb
Per si algú es confón, he de començar dient que tinc molts greuges contra en Joan Laporta. De sempre, des que es va a donar a conèixer amb l’Elefant Blau, l’he considerat un trepa ambiciós (més enllà del punt fins el que l’ambició es pot considerar una virtut) sense cap escrúpol i amb l’únic objectiu d’aconseguir el seu benefici personal servint-se sense manies de persones i institucions, i amb qualsevol tàctica. El que el Núñez de Crackovia anomenaria un indeseable.
No és que li tingui mania, és que aquest invidu n’ha fetes de molt grosses: la mentida coprotagonitzada pel seu cunyat Alejandro Echevarría, aquell que després de veure’s enxampat a la mentida que no tenia cap relació amb la Fundación Francisco Franco va justificar-se dient que l’havien fet patró sense saber-ho; l’escàndol de la venda de les entrades de la final de la Champions de Paris; la rebequeria del seu striptease a l’Aeroport; haver portat al Club a un plet i perdre’l per tal d’intentar allargar un any el seu mandat o les seves sortides de to, amb el seu famós ¡Al loro! … coses totes que no són noves.
No el vaig votar, vaig votar a favor de la moció de censura que va perdre (tot i que no va voler marxar, contra el que anys abans havia dit quan el censurat era Núñez) i no votaré mai ningú a qui ell recolzi com a president del Barça. I molt menys el votaré a ell per cap càrrec polític.
Però com dic això no és nou, ja ve de fa temps. Per això sorprén la freqüència i el to amb els que Laporta apareix ARA en les converses entre els convergents al Twitter, amb frases com ara:
Carretero es un pallasso de molt cuidado! Quina vergonya de personatge! i amb Laporta poden fer un circ
si Laporta entra a la política catalana, demano asil polític a Andorra
No cal desacreditar el Laporta, perquè ho fa ell solet …
els tics autoritaris de Laporta no són bons per a presidir el país. Catalunya no té un sistema presidencialista com el Barça
Per no parlar del canvi de posició dels dirigentes del partit: fa quatre mesos Artur Mas no es pronunciava, fa un mes i mig en Felip Puig expressava crítiques però no li tancava portes, i ara en canvi el mateix Felip Puig ja l’acusa de manca de seriositat.
Què ha canviat? Doncs ha canviat que Laporta no ha volgut (de moment, no posaria la mà al foc per ell) incorporar-se al projecte convergent (ep, ja sé que no li ho han demanat), i prefereix navegar per altres aigües, sembla que més properes al Reagrupament de Joan Carretero. I com ha passat de ser un possible fitxatge mediàtic a convertir-se en un rival que s’adreça a un electorat similar, i que per tant els pot restar vots, el que abans eren somriures i clucades d’ull ara s’han convertit en dubtes sobre la seva capacitat i seriositat. Molt coherent, tot plegat.
Sembla que, després de tot, no veuen tan clara la victòria com ens volen fer creure.
