Blog personal i polític de Manuel Cáceres
Entrades etiquetades amb Autonòmiques ’10
Comencem amb les simplificacions i els tòpics
4 may
Estava jo tan tranquil ahir sentit música a Spotify (versio gratuïta i encara no social) quan entre les falques publicitàries que de tant en tant posen vaig sentir una de Convergència i Unió. I una estona després una altra. I després encara una tercera. I ja no vaig sentir-ne cap més perquè vaig tancar l’ordinador (no perquè no ho pogués soportar, sinó perquè havia de marxar, consti).
Les falques en qüestió, com en general la precampanya de CiU, tenen com a eix la idea de canvi. No hi tinc res a dir, és molt normal que els partits que són oposició agafin la bandera del canvi. Per exemple, ho vàrem fer els socialistes a les generals de 1982 (amb la campanya “Por el cambio / Pel canvi” i aquell cartell amb Felipe González amb la mirada perduda) i a les autonòmiques de 2003 (quan el PSC es va presentar en coalició amb Ciutadans pel Canvi). La idea de canvi sempre té un quelcom d’engrescador, hi ha qui canvia sovint de color de cabell i qui canvia de lloc els mobles perquè està cansat de veure’ls sempre de la mateixa manera, així que no es pot negar que és una idea atractiva. Gens original, però bona.
En canvi, no puc dir el mateix del contingut de les tres falques que vaig sentir (suposo que en deuen haver més, però jo només he sentit aquestes tres), que trobo simplistes, tòpiques i fàcils d’atacar, defectes greus per una campanya publicitària. Per qui no les hagi sentides, en una un senyor parla amb un altre queixant-se del seu meçànic, en una altra un jove es queixa a un altre de la discoteca i en la tercera que vaig sentir una senyora comentava amb una altra el seu descontentament amb la perruqueria. I en totes tres la resposta de l’interlocutor era la mateixa. Si no estàs content(a), canvia.
Sorprén, d’entrada, que a punt d’acabar la primera dècada del segle XX aquesta gent continuen repetint els mateixos tòpics de sempre: No podien ser dues dones les que parlessin de cotxes i de mecànics? O elles no condueixen ni es preocupen del manteniment del vehicle? I no podien haver estat dos homes els que comentessin si el seu perruquer o barber ho feia bé? O a ells no els (ens) importa la seva imatge personal? Doncs sembla que no, per alguns els cotxes són coses d’homes, i a les dones les preocupa sobre tot poder lluir un bon pentinat. Típic, tòpic i bona mostra del rol que el primer partit de l’oposició assigna a cada gènere. Lamentable.
D’altra banda, són escenes molt fàcils de tornar en contra seva: jo en sentir parlar del mecànic i el cotxe no he pogut evitar pensar en un cotxe atrotinat perquè el seu anterior propietari (o potser és més encertat dir xofer) no cuidava gens ni mica el motor, ni la suspensió, ni li feia el manteniment adequat, ni molt menys li feia millores. El portava molt al túnel per tal que tingués bon aspecte exterior que amagués les seves mancances interiors, però pel que fa a la mecànica, res, tot just li canviava l’oli, i anar fent mentre funcionés. Llàstima que, en passar els anys, el cotxe ja no pot més, la manca continuada de manteniment ja no es pot amagar, i no hi ha mecànic que l’arregli. I què dir de la discoteca: m’ha vingut al cap un d’aquells locals que no actualitzen mai ni la decoració ni la música, quedant-se encorats en el passat, demodés, de forma que quan els agafa un nou encarregat és molt difícil aconseguir tornar a posar-los de moda, malgrat inverteixi molt per a fer-ho, i el problema és greu, molt greu, perquè no podem canviar de discoteca, és LA NOSTRA discoteca.
Finalment, xoca veure com, en comptes de donar arguments, en comptes de dir què fa malament o què no fa el govern actual, què faria millor, que faria diferent o que no faria qui vol ser govern, és a dir, què pot oferir més enllà de boniques paraules, es torna a caure en el plantejament més elemental: no estic content, el canvio, i prou. Raonaments, arguments? No gràcies, massa complicat.
Ja ens podem omplir la boca després parlant de elevar el nivell del debat polític, de fomentar l’interès de la ciutadania, d’incentivar la participació en els afers públics, que si després acabem fent campanyes publicitàries que se suposa que són de política però que fàcilment podrien ser d’un detergent (amb els meus respectes per als detergents), l’únic que aconseguirem serà desinterès i passotisme. I això més que començar s’hauria d’acabar.
Seguim creient
25 abr
Ahir vaig assistir a l’acte polític que va tenir lloc al Pavelló de la Mar Bella de Barcelona, primer acte del President Montilla com a candidat del PSC a la Presidència de la Generalitat a les eleccions de la propera tardor.
Ja he perdut el compte dels mitings a que he assistit en tots els meus anys de militància i inclús abans (curiosament, el meu primer míting va ser al Turó Park i no era del PSC, sinó del Pacte Democràtic per Catalunya a les generals del 1977, però no per res, jo tenia 15 anys i habitualment al Turó Park a jugar a futbol i a empaitar noies, amb poc èxit). Com ja he dit altres vegades crec que són uns actes que tenen més importància pel fet de realitzar-se i per les sensacions que s’hi transmeten que per la profunditat dels missatges que es llencen (tots, no només els del meu partit), cosa normal, ja que hi ha altres àmbits on debatre idees programàtiques, constrastar postures o entrar a fons en temes concrets.
Això no vol dir, però, que de vegades no es deixi anar algun missatge novedós i/o contundent que sigui fàcilment reproduïble i pugui constituir un bon titular per les notícies. Però no es tracta, en tot cas, de convèncer els assistents, que acostumen a ser incondicionals.
Avui, però, l’acte ha estat un xic diferent. Presentat per Manuela de Madre, Presidenta del PSC, ha començat sense faristol, amb unes butaques a l’escenari on tres persones han plantejat al President Montilla les seves inquietuts. Matías Carnero, president del comité d’empresa de SEAT, César (no ha dit el seu cognom), català resident a Londres i director d’una empresa americana i Pilar Díaz, presidenta de l’Associació d’Amputats Sant Jordi i discapacitada ella mateixa. No reiteraré ara els seus comentaris i les seves peticions al President, que comparteixo (he tuitejat algunes, i en tot cas podeu trobar-les, com la resta d’intervencions, al Twitter amb el hashtag #Mar_Bella, que ha arribat a trending topic, o al canal del PSC a YouTube), i només vull repetir una afirmació, efectuada per Pilar Díaz, que jo no em canso de fer i comparteixo al mil per cent: “Crec en la política”.
Després, ja amb faristol i sense butaques i en un format més tradicional, a arribat el torn als parlaments de Jordi Hereu i José Montilla. Tampoc m’hi estendré molt en el que han dit (ho podeu trobar on he dit abans) pero sí vull comentar que l’Alcalde de Barcelona ha posat l’accent en la necessitat que Catalunya i Barcelona vagin en la mateixa direcció, i ha comparat l’esperit de col·laboració dels darrers anys amb la poca atenció que prestaven a les necessitats de Barcelona quan governaven Catalunya alguns que ara volen erigir-se en els seus principals defensors. I en aquest context, una frase reproduïda no del tot textualment però sí conservant el sentit per l’Albert Medran (a qui per cert tenia al costat a la zona 2.0), sembla que no ha agradat en els rengles convergents, i algú ho ha trobat “lleig i demagògic”. Ja sé, ho he pogut comprovar altres vegades, que per alguns és realment un inconvenient que tinguem memòria i que la Història no es pugui esborrar o reescriure a conveniència, perquè tots tenim un passat i el seu no és com per estar orgullós pel que fa al tracte donat a la ciutat de Barcelona. Avui no toca, però un altre dia vull escriure sobre el que és i el que no és demagògic, i sobre si és lícit recordar-li a un candidat el que ha fet quan ha governat, sobre tot si és diferent al que ara diu que farà.
El President Montilla, que ha intervingut després d’un vídeo del seu pare (instant molt emotiu, poso el vídeo al final), ha remarcat la ingent tasca de govern duta a terme (les comparacions són odioses, també aquí la Història posa cadascú al seu lloc, espero que no sigui també lleig i demagògic recordar-ho) i ha deixat entre moltes altres tres afirmacions que vull destacar: la primera que no volem una Catalunya independent i dividida, la volem unida i cohesionada, la segona que no volem pactes amb el PP, que és incompatible amb el nostre compromís, i la tercera que volem claredat, els candidats han de pronunciar-se sobre els temes que interessen la ciutadania, que hi té dret. No val, i això ho dic jo, amagar-se i dir les coses amb la boca gran o petita segons convingui, o ni tan sols dir-les segons a on. El projecte del PSC és clar, i ara per ara passa pel plé desenvolupament de l’Estatut. Poden haver altres projectes, igualment respectables, també l’independentista, però en un tema tan important com aquest, l’ambigüitat no val, o s’està per ell, o no s’està, i si de veritat s’està s’ha de dir clarament per tal que l’elector voti amb ple coneixement de causa. Seran els nostres adversaris capaços de fer-ho?
Comissions d’investigació (II)
10 feb
Tant de bo no hagués estat així, però en només dos dies s’han confirmart els meus temors sobre la comissió parlamentària d’investigació de l’incendi d’Horta de Sant Joan. En dos dies hem sabut que hi ha qui ja té clares les conclusions de la comissió, i que pensa convertir-la en un circ mediàtic per tal d’erosionar el govern en any electoral.
Ja sabem que Artur Mas és molt propens a dir obvietats com si fossin grans coses. No hi tinc res a dir, sembla que al seu públic això l’agrada, així que tots contents. Ahir ens va obsequiar amb el que inicialment pot semblar-ho: ha ordenat no demanar dimissions d’entrada en relació amb els fets a investigar per la comissió. Home, sembla que si es crea una comissió per investigar uns fets, demanar dimissions abans que la comissió desenvolupi el seu treball quedaria, com a mínim, una mica lleig, oi? Les paraules de Mas semblarien una obvietat, aleshores, una més. Però potser no ho són tant, perquè si tenim present que el propi Sr. Mas ja ha acusat el govern d’amagar la veritat, la conclusió a que arribem és que hi ha alguns que ja tenen clar quin hauria de ser el resultat de la investigació: el govern va actuar malament durant l’incendi i a més després ha amagat aquesta “veritat”. Per tant, per motius estètics no demanaran ara la dimissió de Joan Saura, però ja tenen molt clar que ho faran més endavant. Passi el que passi amb la investigació de la comissió.
Al seu costat, els mitjans que han estat fent la feina bruta de filtrar esbiaxadament informacions parcials per tal de condicionar l’opinió pública, acusen el govern de vetar compareixences clau a la comissió, com per exemple La Vanguardia i El Mundo, en curiosa (o no) coincidència. Si tenim present que compareixeran 46 persones (déu n’hi do) sembla que de testimonis i opinions no en faltaran. Podrien d’entrada semblar criticables l’absència del bomber ferit, tot i que ell, en primera línia de foc, segurament no pot facilitar dades relatives la gestió global del treballs d’extinció. També la del cap de las Brigadas de Refuerzo en Incendios Forestales (BRIF) del Ministerio de Medio Ambiente, encara que per investigar com va anar l’extinció de l’incendi, que és del que es tracta, no crec que importi molt si el va causar un llamp o dos tarats (i sembla que el seu testimoni es demanava en relació amb això). Però el que no té cap justificació, és que a algú se li hagi passat pel cap demanar la presència de les famílies dels bombers morts i dels seus advocats, llevat que hom tingués la voluntat de convertir la comissió en un reality show d’aquests que ara tant agraden a alguns. Què poden aportar a la investigació les famílies? I els advocats? Doncs res, però segurament la seva presència contribuiria a donar aquest punt de morbo que serveix d’esquer per a l’audiència.
En fi, no repetiré el que ja vaig escriure, però tota això em confirma que si ja faig bé essent escèptic en quant a la utilitat de les comissions d’investigació, en any electoral haurien d’estar prohibides.
Laporta porta els nervis a Convergència
2 feb
Per si algú es confón, he de començar dient que tinc molts greuges contra en Joan Laporta. De sempre, des que es va a donar a conèixer amb l’Elefant Blau, l’he considerat un trepa ambiciós (més enllà del punt fins el que l’ambició es pot considerar una virtut) sense cap escrúpol i amb l’únic objectiu d’aconseguir el seu benefici personal servint-se sense manies de persones i institucions, i amb qualsevol tàctica. El que el Núñez de Crackovia anomenaria un indeseable.
No és que li tingui mania, és que aquest invidu n’ha fetes de molt grosses: la mentida coprotagonitzada pel seu cunyat Alejandro Echevarría, aquell que després de veure’s enxampat a la mentida que no tenia cap relació amb la Fundación Francisco Franco va justificar-se dient que l’havien fet patró sense saber-ho; l’escàndol de la venda de les entrades de la final de la Champions de Paris; la rebequeria del seu striptease a l’Aeroport; haver portat al Club a un plet i perdre’l per tal d’intentar allargar un any el seu mandat o les seves sortides de to, amb el seu famós ¡Al loro! … coses totes que no són noves.
No el vaig votar, vaig votar a favor de la moció de censura que va perdre (tot i que no va voler marxar, contra el que anys abans havia dit quan el censurat era Núñez) i no votaré mai ningú a qui ell recolzi com a president del Barça. I molt menys el votaré a ell per cap càrrec polític.
Però com dic això no és nou, ja ve de fa temps. Per això sorprén la freqüència i el to amb els que Laporta apareix ARA en les converses entre els convergents al Twitter, amb frases com ara:
Carretero es un pallasso de molt cuidado! Quina vergonya de personatge! i amb Laporta poden fer un circ
si Laporta entra a la política catalana, demano asil polític a Andorra
No cal desacreditar el Laporta, perquè ho fa ell solet …
els tics autoritaris de Laporta no són bons per a presidir el país. Catalunya no té un sistema presidencialista com el Barça
Per no parlar del canvi de posició dels dirigentes del partit: fa quatre mesos Artur Mas no es pronunciava, fa un mes i mig en Felip Puig expressava crítiques però no li tancava portes, i ara en canvi el mateix Felip Puig ja l’acusa de manca de seriositat.
Què ha canviat? Doncs ha canviat que Laporta no ha volgut (de moment, no posaria la mà al foc per ell) incorporar-se al projecte convergent (ep, ja sé que no li ho han demanat), i prefereix navegar per altres aigües, sembla que més properes al Reagrupament de Joan Carretero. I com ha passat de ser un possible fitxatge mediàtic a convertir-se en un rival que s’adreça a un electorat similar, i que per tant els pot restar vots, el que abans eren somriures i clucades d’ull ara s’han convertit en dubtes sobre la seva capacitat i seriositat. Molt coherent, tot plegat.
Sembla que, després de tot, no veuen tan clara la victòria com ens volen fer creure.
