Blog personal i polític de Manuel Cáceres
Entrades etiquetades amb Artur Mas
Mensajes contradictorios
10 ago
Esta entrada de Rinze que leí ayer incluye una gráfica en la que a partir de los datos de la encuesta del CIS se compara la evolución de partidos y clase política, de una lado y terrorismo, del otro, como objeto de preocupación de la ciudadanía. En la misma se aprecia una disminución de los ciudadanos que incluyen entre los tres principales problemas de España el terrorismo (disminución lógica, a la vista de la reducción de atentados y de la menor percepción de peligrosidad, lo que no quiere decir que no la tenga, de la banda terrorista ETA), y un aumento de los que entre ellos incluyen a los partidos políticos y/o la clase política.
No es que los datos sean espectaculares, o a mí al menos no me lo parecen, dado que el porcentaje de ciudadanos que incluyen entre los tres principales problemas a los políticos o la política apenas supera el veinte por ciento, lo que visto lo visto, y los ríos de tinta que se vierten en denostar, merecida o inmerecidamente, a la clase política, no es demasiado. Pero dado que este porcentaje se ha venido moviendo en torno al diez por ciento, el hecho de haberse doblado en apenas un año y medio parece dar la razón a quienes ven a la política y a los políticos como fuente y origen de todos los males, por contraposición a los sufridos ciudadanos que tienen que aguantarlos (como si no los hubieran votado). En la propia entrada hay diversos comentarios muy interesantes sobre la posible explicación de los datos presentados (como por ejemplo éste, que lo relaciona con la situación económica), por lo que yo me ahorraré comentar al respecto. Solamente diré lo que digo siempre: los políticos son fiel representación de la sociedad que los elige, y por ello gozan y adolecen de los mismos méritos y virtudes que el resto de ciudadanos.
La verdad es que a mí me gustaría que alguien me explicara como casan datos como los comentados, de aumento de la valoración negativa de los políticos, que sólo son un ejemplo de un estado de opinión extendido, con las encuestas que dan ganador por goleada en unas elecciones autonómicas valencianas a Camps, pese a Gürtel, Correa y todo lo que ya se sabe a día de hoy (más lo que se intuye). O cómo Fabra ha ganado holgadamente elecciones mientras estaba siendo procesado por delitos de corrupción por los que la fiscalía pide una pena de quince años de prisión. O por qué Artur Mas y CiU son favoritos para ganar las futuras autonómicas pese a que a nadie se le oculta su implicación profunda en el inicialmente conocido como caso Palau o Millet (y ahora, por favor, que nadie me venga con que en estos casos no hay sentencia y que los procesos judiciales deben seguir su curso, que la madre que parió a los hijos tontos se murió hace tiempo, y yo no estoy pidiendo que los enchironen sin juicio, la cosa no va por ahí).
¿Qué mensaje está enviando la ciudadanía a los políticos? ¿Que quien más roba más votos saca? ¿Que es igual que robes si luego gobiernas como a mí me gusta? ¿O es sólo una parte de la ciudadanía la que piensa así, precísamente la que vota a los partidos de derechas? ¿No será que hay un interés en aumentar la opinión negativa que muchos tienen de los políticos -merecida en algunos casos, no lo niego- porque saben que mientras para unos esa opinión negativa se truduce en que sus votantes se queden que casa, para otros no afecta lo más mínimo a su nivel de apoyo en las urnas? Se como fuere, ya sea la ciudadanía en conjunto la que comparte la misma visión, o aun en el caso de que nos hallemos ante una ciudadanía dual, con una parte muy estricta y purista, que se queda en casa y no vota, y otra a la que le es igual lo que haga su partido o su candidato, que lo va a votar igual (porque como decían los yanquis de Anastasio Somoza, y sin que ello implique que yo extienda el calificativo a nadie, “Puede que sea un hijo de puta, pero es nuestro hijo de puta“), creo que la situación es muy preocupante.
Y es que estoy refiriéndome a algo que, para mí, es mucho más grave que gobernar mejor o peor, porque una cosa es acertar o no en las decisiones que se adoptan, y otra cosa es utilizar el cargo para emplear el dinero público el dinero de todos los ciudadanos, o sea nuestro dinero, en enriquecerse personalmente, o en financiar al partido, saltandose las reglas del juego que los demás respetan, o ambas cosas. Y si, como parece, estas últimas actitudes se premian en las urnas, me temo que el mensaje que los ciudadanos envían con ello a los políticos no es demasiado edificante y, en todo caso, contradictorio con el que día tras día podemos leer y escuchar en las más diversas tribunas. ¿En qué quedamos?
La complexitat de la política
3 ago
L’entrevista de diumenge al Conseller Antoni Castells al diari Avui-El Punt, és una bona prova de com és de complexa la realitat que ens envolta, i també de que, vistes les reaccions, no tothom té una ment suficientment complexa com per entendre-la. O potser és que el partidisme, la tentació de fer-ho servir tot, però absolutament tot, com a argument per intentar debilitar l’adversari, passa per endavant d’altres consideracions.
Vaig llegir l’entrevista, i la vaig trobar molt interessant. Coincideixo en molts aspectes, no en tots, però més enllà d’això trobo que constitueix una bona anàl·lisi dels esdeveniments que han conformat els darrers mesos de la nostra realitat política. Vist el mitjà on es publicava, i coneixent quin és el seu públic, no m’estranya que el títol de l’entrevista fos “S’han vist molt clares les servituds amb el PSOE“. Molts segurament només van llegir això i es van emocionar. Alguns inclús ho van dir al twitter. Però el que deia l’Antoni Castells anava molt més enllà d’aquesta frase.
És evident que la relació entre el PSC i el PSOE és complexa, i igual que comporta avantatges per ambdues parts (si no, no hi seria, òbviament), també porta problemes, ningú ho nega (el mateix Miquel Iceta ho reconeixia ahir). Crec que tots els que som part del PSC, hem tingut pensaments no massa fraternals quan, alguna vegada, hem sentit o llegit segons quina declaració d’alguna companys de més enllà de l’Ebre (d’aquelles que et fan pensar que, amb amics així, no ens fan falta enemics). En algun sentit, el pacte entre el PSC i el PSOE és com un matrimoni, qüestió també molt complexa. Quan el PSC i el PSOE es van “casar” ho van fer amb vocació de que el matrimoni durés. Bé, com crec jo que caldria enfocar qualsevol matrimoni (i tinc els meus dubtes de que això sigui el que la majoria pensa avui dia). No diré que per sempre, perquè com algú va dir, sempre és molt de temps, però sí amb la decisió de no demanar el divorci a la primera baralla. El divorci existeix, és una possibilitat, però una possibilitat a utilitzar només quan la convivència és impossible i no ens queda cap altra sortida. Crec que no ens trobem en aquest punt, i si arriba, arribarà.
És sobradament conegut que el PSC va nèixer el 1978 de la unió de tres forces socialistes, el Partit Socialista de Catalunya (Congrés), el Partit Socialista de Catalunya (Reagrupament) i la Federació Catalana del PSOE, amb la vocació de ser el partit que aglutinés la majoria de l’esquerra a Catalunya. Hauria hagut d’altres alternatives, com ara fer un partit socialista nacionalista català (que no nacionalsocialista 
) i un altre partit socialista espanyolista. Segurament hauria estat una alternativa més senzilla, però no millor, sobre tot per al nostre país. Crec, i ho dic amb orgull, que ningú ha fet més que el PSC per la cohesió de Catalunya, i va començar a fer-ho amb el sol fet d’existir. Potser alguns altres hagin fet tant com el PSC, però més, no.
I quelcom que van tenir clar els fundadors del meu partit va ser que, tot i ser Catalunya el territori on el PSC desenvolupa la part fonamental de la seva activitat política, no renunciava a intervenir a la vida política espanyola, d’una banda perquè a Espanya és on ens trobem, i les decisions que es prenen a Espanya ens afecten, i de l’altra perquè no considerem Espanya una cosa aliena, més aviat ens sentim compromesos amb la resta de pobles d’Espanya en la tasca comuna de fer-la millor. Aquest dos són trets fonamentals de la nostra identitat com a partit. Aleshores era així, i ara també ho és, com molt bé va dir l’Antoni Castells a l’entrevista referida (i aquest és un punt que molts es devien saltar, a la vista dels comentaris):
En el PSC no hi ha dues ànimes, n’hi ha una. És una ànima de fusió, de la doble afirmació de Catalunya i Espanya. I el PSC que coneixem no té sentit si no manté aquesta doble afirmació, la de l’Espanya que reconeix l’autogovern i la identitat nacional de Catalunya i la de la Catalunya que s’implica amb l’Espanya democràtica.
Això es va articular, com era lògic, en un acord amb el PSOE, partit socialista de referència a Espanya, d’acord amb el qual el PSC, tot i ser un partit diferent del PSOE, intervé en els seus congresos (i per tant en l’el·laboració de les seves propostes polítiques), i en els seus òrgans de govern (Comissió Executiva i Comité Federal). També compartim grup parlamentari, però això no ha estat sempre així. Vàrem tenir grup parlamentari fa molts anys, i la veritat és que ja aleshores això no va evitar que els repartidors de carnets de bon català (que ja hi eren, com ara) parlessin de supeditació al PSOE, sucursalisme i el blablabla de costum.
Perquè malgrat alguns han estat sempre sembrant la llavor de la divisió, intentant tentar-nos amb els seus cants de sirena, intentant fer-nos creure que trencar amb el PSOE és la solució perquè ens perdonin els nostres pecats i ens acceptin a la seva casa gran, tenim clar d’on venim, on som i on volem anar. Han intentat classificar-nos, dividir-nos en sector catalanista i sector espanyolista … però no. Jo ho vaig dir fa uns mesos, i Antoni Castells ho deia diumenge:
… el PSC, en el seu conjunt, és un partit catalanista. I no ho seria si hi hagués el sector catalanista i el sector no catalanista.
I és evident que al llarg de la nostra Història hem tingut tibantors amb el PSOE, i és cert que tota la polèmica derivada de l’Estatut i la sentència del TC han suposat nous elements de confrontació. Tot i que val la pena recordar que el PSOE va votar a favor de l’Estatut al Congrés dels Diputats, i que va ser el PP qui el va impugnar (és obvi, però sentint alguns sembla que l’únic culpable en tot aquest tema sigui el PSOE), no podem negar que l’actitud netament demagògica i anticatalana del PP en tot aquest tema ha arrossegat alguns membres del PSOE (que n’hi ha de més autonomistes i n’hi ha que no ho són tant) a posicions massa properes als populars, potser pensat més en clau electoral que en una altra cosa, davant la trista realitat que, en alguns llocs, l’anticatalanisme ven.
El company Castells, i d’altres, veuen el tema del grup parlamentari (o el de la veu diferenciada al Congrés, digueu-li com volgueu) com un element molt important. Jo no ho veig tan clar, i ja vaig exposar el meu punt de vista, però tot és discutible, vull dir que tot es pot discutir i, diria més, tot s’ha de discutir. Hem de ser més independents del PSOE? També és discutible, i cada assumpte és diferent. Crec que tant en el tema de l’Estatut com en el del finançament, en el que el company Castells és actor principal, hem demostrat que la nostra prioritat és defensar els interessos de Catalunya, i no quedar bé amb el PSOE, sense que això suposi que ens haguem de deixar portar a les posicions maximalistes defensades pels que, quan va ser el seu torn, van conformar-se amb molt menys, i ara demanaven la lluna per tal de fer impossible l’acord. Demanar impossibles no és defensar millor els interessos dels nostres electors, i fora un error entrar en el concurs de a veure qui demana més i per tant és més català, perquè, no ens enganyem, aquest concurs el tenim perdut. Però, com dic, cada assumpte és diferent, i aquestes coses són complicades. Clar, és molt més senzill, i requereixen molts menys esforços els eslogans fàcil de que aquí ja només serveix la independència, ja no hi ha dreta ni esquerra, només patriotes i traïdors, els que no estan amb mi estan contra mi, etc., etc., etc. llàstima que, com dic, ni la vida ni la política són tan senzilles, com ho demostra que, sovint, les mateixes coses es veuen de forma diferent segons des d’on mirin. Mentre que per alguns (vegi’s els comentaris gairebé monolítics a l’entrevista que comento, ja se sap qui llegeix els diaris en qüestió) el PSC no existeix, és només el PSOE (podriem dir el PSOE-C, com els agrada a alguns), per uns altres “el PSC se hunde en las encuestas por su deriva hacia posturas nacionalistas”. Increïble, però cert.
Coincideixo, finalment, amb el company Castells (també ho ha dit a Catalunya Ràdio) en que hem de reconstruir (o de construir, perquè en les eleccions autonòmiques no hem sigut mai netament majoritaris) un espai polític majoritari al voltant del PSC, perquè evidentment la nostra vocació no pot ser aspirar a reeditar el tripartit (sense renegar en cap cas de la molta i bona feina feta, però sense oblidar que no ha estat un govern de tres partits, no del PSC, i que per això ha tingut disfuncions importants), ni molt menys un complement de Convergència. Per cert, ja que surt el tema, crec que a tots ens qualifiquen els nostres actes, i el Sr. Artur Mas s’ha autoqualificat, de nou, amb la seva reacció a l’entrevista. No puc menys que coincidir amb l’Antoni Castells en la seva opinió sobre la poca categoria del Sr. Mas (tot i que a mi no m’ha decebut, el Sr. Mas ja porta molts anys en política i ha demostrat el que pot i, sobre tot, el que no pot fer, així que ja fa temps que no espero d’ell res de bo).
Els líders han de demostrar-ho
20 may
El Periódico publicava ahir noves dades en relació amb el conegut com cas Palau o cas Millet, i que al pas que anem potser aviat haurem de rebatejar de forma diferent. Ja he escrit alguna altra vegada sobre aquest tema, tot i que més avit tangencialment, perquè des que va començar, penso que aquest assumpte té molt mala pinta.
I ara coneixem noves dades, dades concretes, no afirmacions gratuïtes, que apunten directament i clarament en la direcció que molts sospitàvem des del principi. I la ciutadania té dret a saber què ha passat, si el que es diu és cert o no ho és. Perquè, indepedentment de que al final la justícia decidirà sobre els temes que cauen dins la seva jurisdicció, no tots els comportaments censurables són perseguibles penalment.
Som on som, i ara Convergència i Artur Mas poden fer dues coses: amagar el cap sota l’ala o afrontar els fets.
Les excuses ja ens les sabem: Podem intentar deslegitimar el mitjà de comunicació (matar al missatger) al·legant, com ja he sentit altres vegades, que el seu director és germà d’un conseller. Pel mateix preu, jo em podria preguntar perquè els altres mitjans no tracten igual aquest tema. Podríem preguntar per què per a l’AVUI la notícia sobre el cas és: “El Palau ja s’ha gastat més d’un milió per desemmascarar Millet“, com si el problema no fos el latrocini sinó la seva persecució. O per què a la portada de La Vanguardia no es fa cap referència al tema. Però no m’ho pregunto, cada diari tracta els temes que més l’interessen, o que pensen que interessaran el seu públic, això és així sempre, i no podem fer-hi res sempre que no es menteixi. I de moment no he sentit ningú que acusi El Periodico d’inventar-se la informació (i si algú ho fa crec que simultàniament hauria de presentar denúncia).
També podem acusar les altres forces polítiques d’utilitzar el fet amb finalitats partidistes, però cal rebutjar aquesta afirmació. Precisament els partits polítics, i totes les persones que d’una manera hi tenim quelcom a veure, hem de ser els primers interessats en desterrar no només les pràctiques il·legals, sinó també les simplement irregulars o èticament criticables. Si no, donarem peu a que algú pugui parlar de conxorxes o pactes de silenci (tot i així, ja ho han fet), i a que aquella frase que tant m’empipa de tots els polítics són iguals, pugui ser més creible. D’altra banda, tinc prous anys com per a saber que als partits de dreta fets com els denunciats els afecten electoralment molt poc. Durant el govern de Jordi Pujol hi va haver més d’un (puc recordar, com un dels més sonats, els de les irregularitats en la concessió de les loteries de la Generalitat, batejat com lotogate), i electoralment no van tenir cap cost. Per no parlar dels casos molt més recents del president de la Diputació de Castelló Carlos Fabra, o el President de la Generalitat Valenciana, Francisco Camps.
La tercera excusa, més lamentable encara, és engegar el ventilador i dir que tothom ho fa. Però tampoc no em serveix. I no perquè en un determinat moment no hagi hagut casos de finançament irregular en d’altres partits. Abans que ningú m’ho hagi de recordar, recordaré jo el cas Filesa, que va servir per a finançar irregularment el PSOE. Els responsables del PSOE van cometre un greu error, és evident. Però aquest cas va ser perseguir i jutjat, i va acabar inclús amb condemnes penals per a persones que mai haurien d’haver estat condemnades, i que ho van ser mitjançant l’aplicació artificiosa d’un tipus delictiu fins aquell moment mai aplicat a casos semblants, en el que va ser una veritable vergonya jurídica. I precisament per això, tenim tota la legitimitat per exigir, primer, respostes, i després, que s’apliqui la llei. I també, no vull deixar de dir-ho, perquè des de Convergència s’ha criticat molt el refinançament del deute bancari del PSC, refinançament conegut perquè el propi PSC ho va comunicar al Tribunal de Comptes, i que denota un esforç per complir els compromisos adquirits (altres van canviar de nom, Alianza per Partido, per deixar penjats tots els seus deutes). I és que nosaltres no tenim certs canals de finançament.
Per tot això, i com ja va fer ahir Miquel Iceta al Parlament, ens demanem on és Artur Mas per a respondre tots els interrogants que el cas planteja. Perquè els líders han d’estar a les verdes i a les madures, i perquè a la vida, de vegades rius, però de vegades també cal ser seriós.
Diàleg telemàtic amb Miquel Quintana
12 abr
Torno amb aquest post al company Miquel Quintana (company en això de la política i del dospuntzerisme, que no en la militància partidista, ja que ell és militant de Convergència Democràtica de Catalanya i jo del Partit dels Socialises de Catalunya, segurament més destacat ell que jo), la gentilesa que ha tingut dedicant un post a contestar un comentari que jo anteriorment havia deixat en un altre post seu. Crec en el diàleg i en la contraposició d’idees i conceptes com a via per a millorar el propi bagatge, i trobo que és un bon ús del temps esmerçar-ho en això. Es tracta de confrontar opinions, no de convèncer ni de ser conveçut, perquè també sé que hi ha tantes formes de veure la vida i les coses com persones, tot i que de vegades encara em puc sorprendre de com de diferents poden es poden veure uns mateixos fets segons des de quina perspectiva es mirin (i per això he tancat el meu comentari al post inicial d’en Miquel amb una referència al Madrid-Barça d’ahir i a les diferents formes de qualificar una mateixa jugada segons qui opina). Aviso, serà mooooooolt llarg.
Opinaves, Miquel, sobre les paraules del President Montilla en un acte públic celebrat a Pinós. Jo, personalment, no crec que un acte públic així, un miting, sigui el millor lloc per contrastar idees. Saps tan bé com jo, perquè segurament portes en això més anys (tot i que jo ja en porto molts) que els mítings no serveixen, en general, per desgranar grans i el·laborats discursos polítics. Es tracta de donar unes idees força, fàcilment comprensibles i fàcils de reproduïr, per tal que surtin bé a les notícies que després veurà la ciutadania (no per convèncer als assistents, que tots jo ho estan). I això es pot dir dels nostres mítings, dels vostres i dels de tothom. Ja sé que a vosaltres (els convergents, vull dir) us agrada molt fer conyetes amb aquestes frases que diem en els mítings. Em sembla bé. Jo no acostumo a fer-ho, no habitualment, amb les que es diuen en els vostres, tot i que podria (és molt fàcil trobar punts febles en una frase dita en aquest context). Però no li trobo la gràcia, prefereixo polemitzar amb gent que em pugui contestar.
En tot cas la meva resposta, Miquel, no ha intentat desmontar la teva opinió del President Montilla, perquè ni crec que sigui possible, ni crec que sigui necessari, perquè és la teva opinió, i tens tot el dret a tenir-la. El que a tu no et fa ni fred de calor, a mí em podria emocionar d’allò més, i vice-versa, perquè aquesta és una qüestió més sentimental que racional. A alguns potser els emociona sentir parlar de pàtria, i a mi no. A mi potser em sembla molt important que una persona hagi sortit endavant i hagi arribat a ser Alcalde, Ministre i President de la Generalitat venint de la emigració, i a d’altres persones segurament no. Va com va.
I el que he fet és només això, dir-te que allò que tu explicaves és el mateix que a mi em passa amb Artur Mas. No em fa ni fred ni calor. I no perquè no sigui del meu partit, no, sinó perquè a la seva trajectòria política, ha passat sense pena ni glòria pels llocs on ha estat, des de l’Ajuntament de Barcelona (a l’oposició) a les Conselleries de Política Territorial i Economia i Finances, o a la Conselleria en Cap, o al Parlament de Catalunya.
Ara tu em dius que el President Montilla també ha passat sense pena ni glòria pels seus càrrecs … és la teva opinió, de la que discrepo. Potser per tu és motiu de molta pena i poca glòria haver estar reelegit cinc vegades Alcalde de Cornellà de Llobregat per majoria absoluta, però per mi té molt de mèrit. Crec que ningú pot jutjar la seva feina allà millor que els ciutadans i ciutadanes de Cornellà, i el seu veredicte és molt clar.
Entrant en el que concretament dius, començo per excusar-me, perquè jo no conec molt bé Cornellà, llevat de pels discos dels Estopa, però pel que escrius em temo que tu la coneixes pitjor. La població de Cornellà el 1986 era de 86.928 persones, mentre que l’any 2009 era de 86.519 persones. Així que resulta que entre 1986 i 2009 la població de Cornellà ha disminuit (unes 400 persones) i que per tant aquests grans edificis de que parles, i tota aquesta gent que paga els impostos i les taxes, si existeixen, ja hi eren quan el President Montilla va arribar a l’alcaldia.
I és que Cornellà, com l’Hospitalet, i com altres ciutats de la conurbació de Barcelona, van patir el desenvolupament desordenat propi del període del desarrollisme franquista, amb barris com la Ciudad Satélite -Sant Ildefons- o Bellvitge i els Ajuntaments democràtics el que han fet, a Cornellà i arreu, és mirar de corregir la destrossa. Mira que diu sobre Cornellà la viquipèdia:
En els darrers vint-i-cinc anys, l’Ajuntament democràtic ha portat a terme un procés de lenta recuperació del municipi en tots els ordres. S’ha racionalitzat l’expansió urbanística i s’han fet arribar els serveis i equipaments a tota la població. Han nascut tres grans zones verdes, els parcs de Can Mercader, de la Infanta i de la Ribera (ara desaparegut amb la construcció de l’estadi del R.C.D.E.). Avui el teixit econòmic de Cornellà està molt més equilibrat, acull nombroses empreses de logística i també de vinculades a la nova economia.
No diré que tot això sigui mèrit del President Montilla, però alguna cosa devia tenir a veure. Si no ho coneixes, et recomano el Parc de Can Mercader, recuperat per a la ciutadania fa 15 anys (aquest si que el conec perquè vaig assistir-hi al Palau que allà es troba a un casament on l’”oficiant” era precísament el President Montilla).
Com a Ministre d’Indústria, certament va fer poca cosa. Només van ser dos anys, i en aquestes condicions no era fàcil. Tot i això, recordo que va impulsar l’aprovació del domini .cat (que per exemple tu fas servir). I trobo exagerat que diguis que els problemes dels magatzems o cementiris nuclears siguin una jugada seva. Els problemes són fruit de la demagògia amb que per totes bandes (totes, no salvo cap partit) s’ha tocat el tema nuclear.
I com a President de la Generalitat, jo també faig un balanç millor que el teu. Com t’he dit alguna vegada, em sembla un argument molt pobre culpabilitzar-lo a ell dels efectes d’una crisi mundial. D’altra banda, i segons les darreres dades de l’Enquesta de Població Activa (4rt trimestre de 2009) l’atur a Catalunya (17,01%) és inferior a la mitjana espanyola (18,83%) i molt inferior al de comunitats com València (22,56%) Canàries (26,91%) o Balears (19,54%) per dir-te tres amb governs de colors diferents. No dic que el nombre de parats no sigui molt alt, massa alt, dic que la responsabilitat principal en unes circumstàncies com aquestes no és del Govern. És un fenomen mundial. I per mí el país no està molt bé, però si millor que quan el tripartit va començar a governar en els assumptes sobre els que té competència (que el cap i a la fi, és el que se li pot demanar a un govern).
Pel que fa a les frases buides, home, tothom les diu en un moment o altre, no diré que no. I sobre el suport al PP, pensa que la meva afirmació era una resposta a la teva de que els socialistes “s’ajunten amb el PP per fer lleis que castiguen Catalunya”. Ja sé que no us agrada que us anomenin el Pacte del Majestic, però el cas és que va existir, us agradi o no. Que ho repetim sempre? Evidentment, perquè no havíem de fer-ho si és veritat? Pitjor és que vosaltres repetiu el tema del sucursalisme, supeditació a Madrid o germà gran, com tu fas, perquè això no és veritat. Formar voluntàriament part d’un projecte comú amb el PSOE, té els seus problemes, en soc conscient, i algunes manifestacions de membres del PSOE segurament em fan menys gràcia a mi que a tu. I com que a més participem en la formació del vot del grup socialista, fora incoherent que votèssim en contra -i més tenint present que l’única majoria alternativa inclouria al PP-, encara que en casos concrets no ens agradi molt. I fem el que fem perquè, en conjunt (no en una votació concreta) considerem que és el millor per al país. De vegades per guanyar una guerra s’ha de perdre alguna batalla.
Però no t’equivoquis, el PSOE no dona, mai ha donat, ordres al PSC. I si ho hagués fet el PSC no les hauria acceptat. En cas contrari, Artur Mas seria avui President de la Generalitat, com molt bé saps. I potser aleshores CiU recolzaria els Pressupostos de l’Estat, com va fer amb Governs de Felipe González i José Maria Aznar (7 de 8), quan qui manava a CiU era el President Pujol (de qui, a banda de moltes crítiques, puc fer més d’un elogi). Però ara la cosa ja no és així, i dels 6 Pressupostos dels governs de Zapatero, CiU, la CiU encapçalada per Artur Mas, no n’ha recolzat cap. I això que segons vosatres PSOE i PP són el mateix … Sort que ara (casualment, a sis mesos vista de les eleccions) us decidiu a recolzar les iniciatives per lluitar contra la crisi, i inclús a proposar alguna (vull dir alguna que no sigui la de sempre, abaratir l’acomiadament). Més val tard que mai.
Jo he criticat més d’una vegada les polítiques de peix al cove de CiU, efectivament. Mira, l’actual situació de Catalunya, es fruit de la seva Història. Com que no es tracta d’anar a Guifré el Pilós, si parlem només de la democràcia, resulta que de 30 anys (des del primer govern del President Pujol), durant 23 ha governat CiU, diverses vegades amb majoria absoluta, i durant 7 el tripartit (remarco, el tripartit, no el PSC, que hauria estat, segur, diferent), així que dic jo que la responsabilitat de l’actual situació de Catalunya ha de ser necessàriament compartida. Tots dos podríem dir que totes les coses bones són les nostres i les dolentes les de l’altre, però no seria veritat. El que passa és que, si admetem el dèficit de Catalunya en matèria d’infraestructures i m’acceptes que el tripartit no se n’ha carregat cap (vul dir, no hem dinamitat cap línia de ferrocarril, ni cap carretera, ni cap torre d’alta tensió, que aquestes ja cauen soles), està clar que el problema és el que no s’ha fet, és a dir el que s’ha deixat de fer. I aquí sí que la ratio 23-7 té molta importància, perquè en més del triple de temps CiU no va fer el triple d’infraestructures, que es podien haver finançat amb els beneficis que dius que va reportar el vostre pacte amb el PP, molt inferiors, per cert, al que aconsegueix el nou finançament que per vosatres és xavalla.
Novament veig que ens culpes de fenomens d’abast mundial, com la deslocalització de les empreses. Saps que la raó per la que ara hi ha empreses que marxen d’aquí al Marroc o a Txèquia, és la mateixa que va motivar que aquestes empreses vinguessin aquí fa trenta anys per exemple des d’Alemanya: buscar la reducció de costos o obrir mercats nous. Ara a Catalunya (i Espanya) es viu millor que fa trenta anys, els sous són més alts, i el capital busca altres llocs més econòmics (i no només les multinacionals). És com funciona el capitalisme, malauradament, i llevat que prenguis iniciatives tipus Hugo Chávez, no es pot obligar una empresa a que es mantingui en un país (sí pots intentar-ho de forma pactada, com va fer de forma reeixida el President Montilla amb Nissan). Ara, si tu vols continuar pensant que abans les empreses venien perquè el President Pujol les portava i ara se’n van perquè el President Montilla les fa fora, tu mateix.
En una cosa et dono la raó, i és en la dificultat de tirar endavant un govern de coalició de tres partits en un país sense aquesta tradició. Malgrat tot, malgrat les dificultats i les tensions internes, s’ha fet molta feina. Per exemple, s’ha desplegat un 75% de l’Estatut,encara que hi ha d’altres temes en que no ens hem posat d’acord. És així i no ho nego.
I no, el Pla Hidrològic no és el que dius, és un exemple de com alguns “s’ajunten amb el PP per fer lleis que castiguen Catalunya”. Perquè les Terres de l’Ebre continuen sent Catalunya, i el PHN es carregava el riu, i com diuen allà, lo riu és vida. I tot i que encara hi ha llocs a Catalunya amb problemes d’aigua, com ara a les comarques de Girona, s’han pres iniciatives per a corregir el problema, com la construcció de dessaladores (si CiU ho hagués fet en comptes d’encaparrar-se amb el Roina, estaríem millor). I no dic que les dessaladores no tinguin problemes, però són una solució, tot i que crec que cal millorar molt la gestió de l’aigua (sobre tot en l’agricultura).
No et preocupis per la meva informació. En tinc més de la que puc pair, però pensa que jo soc un amateur d’això, i no sempre disposo per llegir i escriure de tot el temps que voldria. Per sort, perquè mira que passa quan m’hi poso, que m’allargo més del que seria prudent. En tot cas mai escric per escriure.
He intentat contestar tot el que has dit, amb dades quan les tenia a mà (tot i que com deia moltes coses són més aviat qüestió d’opinions, com ara la crosta de la CCMA, que encara existeix). Espero no haver-me deixat res, i en tot cas acabo disculpant-me de nou per l’extensió i amb una puntualització sense importància, i és que no sóc veí de Rubí (tot i que hi tinc molta relació), ans del nucli de Les Fonts, prop de Rubí però a cavall entre els municipis de Terrassa (on pertany el carrer on visc) i Sant Quirze del Vallès (amb un govern sociovergent, per cert). Tot plegat Vallès Occidental, com Sant Cugat.
Salut!
Quan la naturalesa es desferma
10 mar
Quan han passat dos dies des del temporal de neu que dilluns va afectar una bona part del nostre país, s’espera que al llarg del dia d’avui la gran majoria de les localitats afectades recuperin la normalitat, i la vida torni a la seva quotidianitat. Ara començaria a ser, doncs, el moment de fer balanç del que va passar i estudiar les seves causes.
Hi ha ciutadans que han tingut greus problemes: de mobilitat, de manca de subministrament elèctric … sé el que és. I ho sé perquè em va tocar viure’ls en primera persona aquell no tan llunyà 14 de desembre de 2001. Servei dels FGC interromput, manca de llum a l’andana de l’estació de Provença (el que va causar que ens fessin abandonar-la pel perill de caiguda a les vies), demora de més de tres hores fins que finalment vàrem poder pujar a un tren (no us explicaré en quina situació ens trobàvem allà dins). Vàrem arribar a casa passades les onze de la nit … per descobrir que no hi havia subministrament elèctric (ni, en conseqüència, calefacció, aigua calenta, ni cap manera de cuinar que no fos el càmping gas de les emergències), situació que es va mantenir fins més o menys les 6 de la tarda de l’endemà. Sí, va ser aquell dia recordat per tothom, entre d’altres coses, perquè mentre això passava l’aleshores Conseller en Cap, Artur Mas, estava de festa en una discoteca.
Però no, no és la meva intenció ara criticar aquella actuació, potser poc estètica però a la vegada amb una mínima repercusió sobre la solució dels problemes de la ciutadania, perquè el Sr. Mas no tenia cap vareta màgica que pogués fer servir per solucionar la situació. Ni cal recordar que aleshores, com ara, l’oposició de torn va criticar el govern, i el govern de torn, com ara, es va defensar com va poder. No diré tampoc que els adversaris polítics ho van fer malament i els meus ho han fet bé, això fora massa simplista i segurament injust, perquè tot té molts matisos, sense que això vulgui dir que totes les actuacions siguin iguals.
El que realment voldria és fer, com altres vegades, una crida a la responsabilitat. Perquè hi ha dues coses sobre les que no tinc dubtes: la primera és que tota activitat humana és perfectible, sempre es pot fer alguna cosa millor del que es va fer; la segona és que quan la naturalesa es desferma, per moltes coses que fem, SEMPRE té conseqüències.
Vivim en una societat a la que l’encanta buscar culpables de tot. Sembla com si, quan trobem algú a qui penjar-li el mort, el mal fos més fàcil de portar. I, no per casualitat, sempre busquem aquest culpable de portes enfora: fora del país, fora de la comunitat o grup o, en darrer terme, fora de nosaltres mateixos. I fóra bo fer aquesta búsqueda de culpables al contrari, és a dir, començant per un mateix. Perquè no tinc gaire clar que molts dels que van patir els efectes del temporal actuessin amb la diligència que hauria estat d’esperar tenint en compte les previsions meteorològiques. I el pitjor és que no només es van perjudicar ells, sinó que, per exemple en obstaculitzar les vies de comunicació, van perjudicar els altres. Em temo que va haver molts viatges evitables (no només en vehicle privat, també en transport públic), i molts conductors que es van llençar a la carretera amb vehicles mal equipats o sense actualitzar la informació de la via. Indignem-nos, si cal, però comencem per nosaltres mateixos.
I que ningú pensi que amb això tracto de disculpar les companyes de subministrament o transport, i molt menys les autoritats. Com he dit abans, tota actuació és millorable, i segur que la seva també. Jutgem-la, doncs, igual que hauríem de jutjar la nostra, sense demagògia fàcil, sense caure en quelcom semblant a la frase que els italians han fet famosa: piove, porco governo! donant-los la culpa de tot el que passa per la senzilla raó que són el govern. A diferència de les divinitats, els governs no són omnipotents. Pensem en el que el govern va fer, en el que creiem que podria haver fet i en com aquesta acció hauria evitat, alleujat o reparat els efectes del temporal en les persones i els béns. I si ho trobem, denunciem-ho i demanem responsabilitats a qui les tingui, faltaria més.
Però no ens enganyem, amb una nevada com la de dilluns, inclús els paísos més acostumats a aquest fenòmen atmosfèric (i nosaltres, m’atreviria a dir que sortosament, no ho som) es veuen immersos en major o menor mesura en un caos impossible d’evitar. Ja pots posar-hi llevaneus a dojo (a Barcelona n’hi havia catorze), que sempre hi haurà carrers o carreteres intransitables. Igual que no és possible evitar que la neu, directament o indirecta, fent caures arbres, per exemple, afecti catenàries o conduccions d’electricitat. No ho és.
I és que quan la naturalesa es desferma, el millor, per qui s’ho pugui permetre, és fer el que recomanen als països mes habituats que nosaltres a això: quedar-se a casa (com vaig fer jo, en el meu cas l’experiència va ser un grau).
Junts a Catalunya, junts a Madrid … amb qui?
25 feb
La primera part del títol d’aquest post és la proposta que Artur Mas va fer ahir al President Montilla al debat mantingut ahir al Parlament de Catalunya. La part final és meva, i encara podria afegir-se una altra qüestió: per què fer?
Ja ho he dit altres vegades, amb l’actual correlació de forces a les Corts Generals, només es poden formar majories que incloquin, bé el grup socialista, bé el grup popular (o ambdós), i quan parlem d’estratègies unitàries això és un punt fonamental. Qualsevol proposta que no tingui el recolzament de com a mínim un d’aquests dos grups majoritaris està condemnada al fracàs, i per tan aquesta unitat catalana no passaria de ser un simple paripé, un gest cara a la galeria, buit de contingut pràctic, com no sigui el d’alimentar el victimisme, el “no ens entenen” com tant agrada alguns. Vist que, avui per avui, un acord entre aquests dos grups majoritaris, tan desitjable com complicat, sembla llunyà, cal saber en qui està pensant el Sr. Mas per recolzar aquesta hipotètica proposta unitària catalana.
Vista la coincidència entre les seves propostes (l’abaratiment de l’acomiadament és, si no l’única, sí la proposta més reiterada tant per part de CiU com per part del PP), tinc clar a quina banda buscaria els suports el Sr. Mas, i com haurien de ser les mesures proposades per obtenir-los, en el camí de limitar els drets dels treballadors. I em temo que aquí no ens hi trobarà, no tant per qui doni o no suport a les propostes, ans pel seu contingut.
Per molt que agradi a CiU, perquè és el terreny on es troben més còmodes, crec que aquest no és una tema que s’hagi de plantejar en clau Catalunya-Espanya, ja que els interessos i els objectius són, o haurien de ser, comuns. Si hi ha controvèrsia, aquesta segurament es mou més en l’eix esquerra-dreta.
En tot cas, si realment existeix una voluntat de col•laborar, i no es tracta d’un nou intent (un més) de posar una falca entre el socialisme català i el socialisme espanyol, o de crear les condicions per tornar a llençar la vella acusació de supeditació o sucursalisme, CiU encara és a temps de demostrar-ho. Intentem, de veritat i oblidant que d’aquí a nou mesos hi ha eleccions, el pacte en les matèries que són competència de la Generalitat, on aquest pacte només depén dels partits catalans. I sondegem també, no ens hem de tancar a res, en quines matèries de competència estatal podem acostar postures, i amb quins recolzaments podrien comptar al Congrés aquestes postures comunes, si les trobem. Òbviament que s’arribi o no a un pacte no serà només responsabilitat seva, és responsabilitat de tots, però allunyem-nos de tacticismes partidistes o no arribarem enlloc.
El notari s’ha quedat sense feina
22 feb
Recull avui el diari Público unes declaracions d’Artur Mas a les que diu que CiU no descarta pactar amb el PP a Catalunya. Com ja he comentat al twitter quan he difós la notícia, això no ens hauria d’estranyar, si més no, a mi no m’estranya.
Certament, no ha dit pactarem amb el PP, però és que això, anunciar com a fet consumat un pacte que encara no saps si et caldrà, i sobre el que l’altra part haurà de pronunciar-se, sí que hauria estat quelcom per estranyar-se. Com si algú del PSC digués ara: pactarem amb ERC o ICV. Jo si més no, no ho diria, per les mateixes raons indicades: ni saps quin serà el resultat i per tant la correlació de forces, ni si els teus pressumptes socis voldran pactar amb tu (recordeu Portabella). Ningú pacta per pactar.
Sí que trobo que hi ha un punt de la notícia que mereix comentari, i és el canvi que suposa dir ara això quan la darrera vegada el Sr. Mas va anar al notari a dir i signar que no pactaria amb el PP, en un gest cent per cent cara a la galeria, ja que l’acord del polític amb els seus electors no es documenta ni en escriptura pública ni en contracte privat, perquè és un compromís públic i notori, i la sanció per incompliment és la retirada de la confiança i del vot, no hi ha clàusua penal ni expressa ni tàcita, ni tan sols indemnització per danys i perjudicis. De moment.
Ara, el Sr. Mas ens diu que no descarta pactar amb el PP, partit que, recordo, entre d’altres coses, és el responsable d’una inqualificable campanya contra el nostre Estatut, amb recollida de signatures per tot Espanya i que va acabar en un recurs d’inconstitucionalitat presentat contra 136 dels seus articles, impugnant articles que, en d’altres estatuts (València, Andalusia, …), ha votat favorablement (per exemple, dels 136 articles impugnats del text català, 14 són textualment idèntics a d’altres del text andalús, 28 són molt similars amb petites diferències que no afecten el contingut i 18 més, si bé tenen una redacció diferent, tenen el mateix significat, en total 60 articles impugnats pel PP al nostre Estatut s’han votat favorablement a l’Estatut d’Andalusia).
No ho critico, està en el seu dret si creu que això és el millor per dur a terme la idea que ells tenen de Catalunya. Ara bé, sí demano que, vist això, ens estalviem la retòrica patriotera a que els convergents ens tenen acostumats i no parlem més de supeditació a Madrid, i blablablabla. O és que un pacte amb el PP seria gratis?
Comissions d’investigació (II)
10 feb
Tant de bo no hagués estat així, però en només dos dies s’han confirmart els meus temors sobre la comissió parlamentària d’investigació de l’incendi d’Horta de Sant Joan. En dos dies hem sabut que hi ha qui ja té clares les conclusions de la comissió, i que pensa convertir-la en un circ mediàtic per tal d’erosionar el govern en any electoral.
Ja sabem que Artur Mas és molt propens a dir obvietats com si fossin grans coses. No hi tinc res a dir, sembla que al seu públic això l’agrada, així que tots contents. Ahir ens va obsequiar amb el que inicialment pot semblar-ho: ha ordenat no demanar dimissions d’entrada en relació amb els fets a investigar per la comissió. Home, sembla que si es crea una comissió per investigar uns fets, demanar dimissions abans que la comissió desenvolupi el seu treball quedaria, com a mínim, una mica lleig, oi? Les paraules de Mas semblarien una obvietat, aleshores, una més. Però potser no ho són tant, perquè si tenim present que el propi Sr. Mas ja ha acusat el govern d’amagar la veritat, la conclusió a que arribem és que hi ha alguns que ja tenen clar quin hauria de ser el resultat de la investigació: el govern va actuar malament durant l’incendi i a més després ha amagat aquesta “veritat”. Per tant, per motius estètics no demanaran ara la dimissió de Joan Saura, però ja tenen molt clar que ho faran més endavant. Passi el que passi amb la investigació de la comissió.
Al seu costat, els mitjans que han estat fent la feina bruta de filtrar esbiaxadament informacions parcials per tal de condicionar l’opinió pública, acusen el govern de vetar compareixences clau a la comissió, com per exemple La Vanguardia i El Mundo, en curiosa (o no) coincidència. Si tenim present que compareixeran 46 persones (déu n’hi do) sembla que de testimonis i opinions no en faltaran. Podrien d’entrada semblar criticables l’absència del bomber ferit, tot i que ell, en primera línia de foc, segurament no pot facilitar dades relatives la gestió global del treballs d’extinció. També la del cap de las Brigadas de Refuerzo en Incendios Forestales (BRIF) del Ministerio de Medio Ambiente, encara que per investigar com va anar l’extinció de l’incendi, que és del que es tracta, no crec que importi molt si el va causar un llamp o dos tarats (i sembla que el seu testimoni es demanava en relació amb això). Però el que no té cap justificació, és que a algú se li hagi passat pel cap demanar la presència de les famílies dels bombers morts i dels seus advocats, llevat que hom tingués la voluntat de convertir la comissió en un reality show d’aquests que ara tant agraden a alguns. Què poden aportar a la investigació les famílies? I els advocats? Doncs res, però segurament la seva presència contribuiria a donar aquest punt de morbo que serveix d’esquer per a l’audiència.
En fi, no repetiré el que ja vaig escriure, però tota això em confirma que si ja faig bé essent escèptic en quant a la utilitat de les comissions d’investigació, en any electoral haurien d’estar prohibides.
Comencem a dir obvietats, o no?
1 feb
Potser la frase que més destaca la premsa de les que va dir Artur Mas en l’acte que va tenir lloc ahir a Barcelona, va ser la següent (la recullo de El Periódico):
Serà el Govern de la majoria, de la gent més preparada, entusiasta, més sòlida, que tingui alguna cosa important per aportar. Si aquesta gent és de CiU, millor. I si algú és millor i no és de CiU, l’aniré a buscar.
Trobo que és una frase força desafortunada, tant pel que diu, com pel que, sense dir-ho, comporta, tant si el que ens vol vendre és alguna cosa nova com si el que fa és reiterar quelcom ja sabut.
Anem a veure: els governs de Convergència (i Unió) durant vint-i-tres anys no estaven formats per la gent que ells consideraven (no vol dir que ho fossin) la més preparada i més sòlida, fossin o no militants de Convergència? Això és el que hauria d’haver estat, oi? Doncs si realment va ser així, el Sr. Mas ens està dient una obvietat, i per aquest viatge, no calen aquestes alforges ni tanta parafernàlia.
Com que no vull pensar que una ment tan preparada com la del Sr. Mas es dediqui a dir obvietats com si fossin grans principis (allò de solemnizar lo obvio que tant feia Aznar, segons encertadament va dir Felipe González), hauré de creure que en realitat això que ens diu ara és novedós, i representa un canvi respecte dels anteriors governs de CiU, governs en els que el Sr. Mas va ser Conseller, i fins i tot Conseller en Cap. El que em fa concloure que el Sr. Mas està reconeixent que en els governs de CiU des de 1980 fins 2003 no hi havia gent preparada, ni sòlida, ni amb coses importants per aportar, o bé que només buscava la gent preparada, sòlida i amb coses importants per aportar, dins de Convergència, mai fora.
No està malament que ho reconegui, tot i que hauria estat millor que aleshores hagués comptat amb gent més preparada, potser així la seva tasca de govern tindria més fites per a recordar que TV3 i un Eix Transversal que quan es va acabar ja era insuficient.
Interpretacions a banda, lamento veure (i ara ja deixo el to de broma) que el Sr. Mas també participa del discurs antipartits que tant d’éxit té darrerament, que aquest i no altre és el missatge subliminal que les darreres paraules del paràgraf reproduït transmeten. I quan dins un partit es cau en això, o bé creus molt poc en el teu partit (i ell ho sabrà millor que jo, però estic convençut que hi té gent molt vàlida, encara que jo no comparteixi les seves idees), o bé és que et limites a seguir la direcció en la que bufa el vent, i no sé què és pitjor.
Parlem clar: en l’hipotètic cas que el Sr. Mas arribés a governar, faria el seu equip amb gent que participés de les idees presents en el seu programa electoral (llevat que volguès trair la voluntat dels electors), i això vol dir gent ideològicament propera, raó per la que el fet que militessin o no a Convergència no tindria cap importància. La inclusió d’independents als governs no és un invent de Mas (ni de Sarkozy), ho han fet i ho fan tots els partits des de sempre (un exemple és l’actual govern de l’Estat, amb diversos ministres independents, que no vol dir que siguin precísament els millors del govern). Però sempre són gent propera, evidentment.
Hi ha independents que segueixen fil per randa les consignes, i hi ha militants d’un partit que no per això perden la seva capacitat crítica individual. Per mi (i d’aquestes coses al PSC també en sabem, creieu-me), que una persona sigui independent no és un valor per se, és únicament una persona que, compartint bona part de l’ideari (repeteixo, ni Mas ni ningú faria Conseller algú que no volguès aplicar el seu programa), no ha volgut agafar el compromís d’incorporar-se al partit com a militant. Ho respecto, però no per això l’admiro, ni crec que això hagi de ser un plus. Alguns pel que sembla creuen que sí.
Demagogia nuclear
27 ene
El tema de la energía nuclear, y todo lo que comporta, es ciertamente complejo, como lo suelen ser la mayoría de temas importantes, y los argumentos a favor y en contra han sido y son numerosos, y en su mayoría dignos de estudio. Es por ello que no tengo una postura clara al respecto, aunque sí un par de premisas que por evidentes quizás no sería necesario enumerar, pese a que voy a hacerlo aunque solo sea por poner un poco de orden en mi cabeza:
- Las necesidades energéticas mundiales, y de nuestro país en particular que es en lo que más quiero centrarme (y esto vale para España y para Catalunya), no van a disminuir, sino a aumentar, porque aunque cada vez se tenga más presente la variable energética en el diseño de todos los objetos que nos rodean (y de los edificios en que nos encontramos), el número de dispositivos que consumen energía cada vez es mayor, tanto a nivel doméstico como a nivel industrial.
- Si queremos satisfacer esa demanda energética creciente, debemos aumentar nuestra producción. Descartados a medio y largo plazo los combustibles fósiles, tanto por su disponibilidad limitada como por sus negativos efectos medioambientales, nos quedan la energía nuclear y las denominadas renovables (hidráulica, solar, eólica, etc.), u otras que puedan desarrollarse en el futuro.
Lamentablemente, y desde hace ya muchos años, se ha ido pasando de puntillas por el debate nuclear, pero sin entrar en él, manteniendo unas posturas típicas y tópicas (simplificando, izquierda antinuclear, derecha pronuclear) y aplicando la máxima catalana del qui dia passa any empeny (o dicho de otra forma, ir haciendo). Y algún día tendríamos que coger el toro por los cuernos y debatir el asunto de verdad, desterrando la división entre buenos y malos y adoptando la postura que más convenza a la mayoría, a sabiendas de que no hay fórmulas mágicas y que cualquier solución tendrá ventajas e inconvenientes.
Lo que no se puede, o no se debería hacer, es la demagogia que, tradicionalmente, se hace con este tema, de la que es buena muestra la actual polémica del Almacen Temporal Centralizado (ATC) (temporal porque el almacenamiento es por sesenta años, tiempo inferior al de vida de los residuos). Y no quiero con ello decir que todas las posiciones sean demagógicas, en absoluto, las hay demagógicas y las hay razonables.
Hay quien defiende que dicho ATC no es necesario, y que los residuos de alta actividad pueden seguir almacenándose en las piscinas o en los contenedores ubicados en las propias centrales que generan la inmensa mayoría de ellos. A ello se responde que el almacenamiento centralizado minimiza el número de instalaciones nucleares y optimiza los costes (al concentrarlos en una única instalación). En contra del ATC tendríamos por tanto el argumento del mantenimiento del status quo (siempre que no se supere la capacidad de almacenamiento de las centrales) y a favor los argumentos de ahorro económico y, para quien teme por los riesgos que pueda comportar, la concentración de dicho riesgo en una única instalación en lugar de repartirlo entre varias.
Bien, discutible y opinable. Pero lo que no lo es, es que dichos residuos de alta actividad existen y que las centrales nucleares en operación producirán más en el futuro, y alguna salida habrá que darles, digo yo. Y limitarse a decir no me los ponga usted en mi pueblo, en mi comarca o en mi comunidad autónoma, desprende un tufo a NIMBY (not in my backyard, no en mi patio trasero) que la retórica no puede disimular.
La decisión sobre la ubicación compete al gobierno del Estado, ciertamente, pero sería deseable que pudiera hacerse con la aquiesciencia de los habitantes del lugar dónde se ubique, y cuando digo esto me refiero a los del municipio o comarca, no a los de la Comunidad Autónoma. ¿Por qué un ciudadano de Figueres debería poder decidir si el ATC se ubica en Ascó, cuando tiene mucho más cerca Francia, y sobre eso no puede decidir? ¿Puede un ciudadano de Almadén (Ciudad Real, Castilla La Mancha), vetar la instalación en Villar de Cañas, de la que la separan 280 kilómetros por carretera? ¿Y si es así porque no puede vetarla en Santa Eufemia (Córdoba, Andalucía) que está a 28 o Capilla (Badajoz, Extremadura) que está a 26? Me temo que las Comunidades Autónomas tienen poco que decir en este asunto, diga lo que diga José Montilla, Artur Mas, Maria Dolores de Cospedal o el Parlamento de Castilla-La Mancha.
No se puede defender la autonomía municipal solamente cuando interesa, y cuando no, intentar imponer directrices unitarias. Como tampoco es de recibo criticar a los políticos por actuar al dictado de las direcciones de sus partidos, olvidando (dicen) los intereses de sus electores, y en cambio aplaudir que desde las sedes centrales de los partidos se den consignas de obligado cumplimiento en este tema. O acusar a los municipios que quieren albergar el ATC de tener motivaciones económicas, cuando dichas motivaciones están, evidentemente, detrás de casi todas las opiniones. Y puestos a decir, tampoco veo muy lógico posicionarse radicalmente en contra de todo lo nuclear, pero poner el grito en el cielo cada vez que alguien intenta hacer un parque eólico (que si es feo, que si afecta a la fauna), un campo solar o una presa. Ojo, no digo que las críticas a esas instalaciones sean infundadas, todas ellas tienen aspectos problemáticos, pero sí que en ocasiones hay que abandonar el perroflautismo, bajar del pedestal, de las nubes o de dónde quiera que se esté por encima del bien y del mal y tomar decisiones necesarias, porque si la energía no viene de una fuente, deberá venir de otra, salvo que queramos volver a vivir en la era preindustrial (opción respetable, pero que muy poca gente defiende).
Por eso, como antes decía, es preciso un debate sin prejuicios al respecto, un debate que cierre el tema por un período razonable, sin estereotipos, sin prejuicios, sin buenos ni malos, sin vencedores ni vencidos, y que nos permita encarar el futuro sin tener que estar a cada momento discutiendo de nuevo de lo mismo.
Y para finalizar, dejo aquí:
Por un lado, las palabras del alcalde de Villar de Cañas, del Partido Popular, quien creo que nos ofrece una perspectiva realista de la cuestión, más allá de partidismos.
Y por el otro la noticia del apoyo de 16 de los 17 municipios del área nuclear de la Ribera d’Ebre (salvo Flix) a la candidatura de Ascó para albergar el ATC (está en parte en catalán y en parte en castellano, son 59″, pero antes hay publicidad).
