Blog personal i polític de Manuel Cáceres
Entrades etiquetades amb Artur Mas
Welcome to Catalunyistan
17 nov
Jo no sé si la informació que El Mundo publica en relació amb la suposada existència de comptes d’Artur Mas a Suïssa és o no certa. És més, el mitjà en qüestió no m’ofereix cap confiança, i per tant no m’estranyaria que fos una invenció. Tots coneixem quin tipus de periodisme practica el diari del senyor del corpiño, i com no ha tingut mai cap mania en inventar-se històries per perjudicar a aquells que deuen considerar els seus enemics. Al partit socialista tenim molta experiència en aquest tema, ja que companys nostres han estat blanc habitual de les seves fabulacions. Nihil novum sub sole. Però no podem oblidar que, de vegades, ha publicat informacions que han acabat confirmant-se, i això fa que no puguem limitar-nos a tancar els ulls, sinó que cal una resposta per part del perjudicat, de l’injuriat, si és que parlem d’una mentida, perquè és un responsable polític i està obligat a fer-ho.
Quan dic una resposta, estic pensant en un desmentit clar i contundent i la immediata interposicions d’accions legals contra el mitjà. I punt. Això és el que es podria esperar en un país mitjanament normal. Però, malauradament, Catalunya sembla, cada cop més, Catalunyistan, segurament per no desentonar dins aquest Espanyistan on per ara som, i la resposta del Sr. Mas ha estat la podria esperar-se del governant de qualsevol república bananera de les que encara en queden unes quantes al món. Artur Mas ha tingut la barra, perquè no té un altre nom, de retreure als catalans que no estiguin al seu costat davant la informació publicada. Què vol dir estar al seu costat? No demanar cap explicació? Tirar terra sobre el tema? La tàctica no és nova, ja s’ha practicat altres vegades: es presenta un atac (perquè si la informació no és certa està clar que ens trobem davant un atac) contra una persona, o si m’apureu contra un partit, com un atac contra l’independentisme, o directament contra Catalunya.
I no, senyor Mas, jo no sóc menys català que vostè i no em sento atacat per ser-ho. Igual que no crec que cap espanyol s’hagi sentit atacat quan el mitjà en qüestió (també conegut, merescudament, com “el inmundo”) ha atacat ministres del govern d’Espanya (casualment socialistes), ni crec que s’hagin hagut de sentir atacats els andalusos quan el blanc dels seus atacs han estat membres del govern d’Andalusia. Em repugna, com a demòcrata i com a persona respectuosa de la llei, que hi hagi qui pensi que tot s’hi val, i practiqui allò de difama que algo queda, i per tant m’agradaria que qui fa això carregués amb les conseqüències, sense cap clemència.
Però també em repugna, i molt, que un governant s’emboliqui amb la bandera per a intentar convertir atacs personals en atacs contra el país, i amb aquesta excusa demanar que el votin, que és el que el Sr. Mas ha fet. És, en poques paraules, F-A-S-T-I-G-Ó-S, tant com el que fa El Mundo. Vostè no és Catalunya, vostè no representa ni tan sols l’independentisme, al qual ha arribat a última hora i per conveniència. Si d’alguna cosa anem sobrats en aquests temps és de partits independentistes, i per tant, presentar-se com l’única garantia per als que volen la independència (que no és el meu cas) és fals i trampós.
Perquè, a sobre, Sr. Mas, vostè és el líder d’un partit que ha hagut de prestar una fiança per import de 3,2 milions d’euros per respondre de les seves responsabilitats en el saqueig del Palau de la Música, que poden ascendir a sumes molt més importants. Ja sé que no hi ha sentència encara (i al pas que anem no sé si l’arribarem a veure), però hi ha indicis més que versemblants, i informes contrastats (i en cap cas inventats, com pot ser el de El Mundo) que expliquen com Millet i Montull rebien un 4% (en Pasqual es va quedar curt) de l’import de les obres adjudicades a certes empreses per l’administració convergent i aquest percentatge es repartia entre aquests dos individus (1,5%) i Convergència (2,5%). Amb aquests antecedents, sembla que fora d’esperar una actitud una mica més discreta.
Però tampoc no m’estranya que Convergència i Artur Mas adoptin aquesta actitud quan, malgrat el que he dit, continuen en la primera posició en les opcions de vot. Pel que sembla, hi ha molta gent que no l’importa que li robin (no cal dir que els diners desviats els hem pagat tots, perquè augmentava el preu de les obres realitzades), mentre qui li roba sigui “dels seus”. Aquesta és la pena d’aquest i de tants països, que no importa què es fa, sinó qui ho fa, i si és dels “nostres”, tant se val. Això diu molt poc de la maduresa del país, però és el que hi ha, i no oblidem que el ciutadà que vota corruptes no és víctima, sinó còmplice.
Jo no sé si Catalunya serà o no algun dia independent, i la veritat és que no és el que més em preocupa (ho veig com quelcom més instrumental que altra cosa), però sí que m’agradaria que, en qualsevol cas, fos un país que no tolerés la corrupció dels governants, de tots els governants, sota cap excusa, i no com ara. Perquè Esperanza Aguirre s’equivoca quan diu que una Catalunya independent seria una república bananera, Catalunya JA ÉS ARA, com Espanya (un altre dia en parlarem), una república bananera, per a això no li cal la independència. El pitjor és que si els que ens han de portar a la independència són el Sr. Mas i els seus, la cosa no millorarà, així que haurem de posar un rètol a l’entrada que digui: WELCOME TO CATALUNYISTAN.
Eurovegas go home!
24 jun
El títol d’aquesta entrada se sent cada cop amb més força, i coincideix amb el d’un article que Jordi Évole escriu avui a El Periódico, i que m’ha impulsat a escriure aquestes ratlles.
Fora bo que algú es fes les preguntes que ens planteja Jordi Évole, com ara si voldrien Eurovegas al costat de casa seva, o al seu lloc d’estiueig (perquè, sí, hi ha gent que estiueja, i li agrada gaudir d’un entorn natural), i fer-los pensar que el que no vulguin per a ells, no ho haurien de voler per als altres.
Fora bo, també, que els que ens governen, en comptes de fer demagògia de la més barata, com el Sr. Homs o el Sr. Mas, sortissin de l’esquizofrenia on estan instal·lats. Volem ser Massachusetts, o volem ser Nevada, l’estat amb més atur de tots els Estats Units? Volem desenvolupament tecnològic o volem màfies, drogues i putes? Una cosa o altra, les dues no pot ser. I, ja en un terreny més personal, el futur que els Srs. Mas, Homs o els de la seva corda volen per als seus fills o néts és que facin de cambrers/es o aparcacotxes? (sigui dit amb tot el meu respecte per a les persones que fan aquestes feines, però que segurament no les farien si tinguessin possibilitat de fer una altra cosa). O aquestes feines ja van bé per als fills dels pobres (aquests als que cada cop els posen pitjor que puguin estudiar, apujant taxes i empitjorant les condicions de l’educació pública)? Reitero el que deia abans, el que no ho vulguis per a tu, no ho vulguis per als altres.
L’atur és un problema, sí, un problema molt greu, però Eurovegas no és la solució. No tota l’ocupació és igual, i en tenim un exemple ben proper: mireu on som, entre d’altres coses, pel sobredimensionament del sector de la construcció … però és clar, en seu moment molt poca gent deia res en contrari, això generava ocupació, i tots contents quan els joves deixaven els estudis per a anar a guanyar dinerets amb el totxo. Ara, tothom critica el model, però de tota manera sembla que no ha servit de res, perquè ens volen fer ensopegar un altre cop amb la mateixa pedra, treball de poca qualitat que pot ser una mica de pa per avui, però que evidentment és gana per demà. I, a sobre, per a aconseguir aquest pressumpte manà resulta que hem de de fer una llei a mida d’aquests individus, una llei privada per a ells, que per si algú no ho sap és l’origen de la paraula privilegi.
I em dol, també, la posició tèbia del PSC, dels seus militants i dels seus càrrecs, en relació amb aquest projecte, on alternem crítiques i posicionaments clarament contraris amb opinions, inclús actuacions, diguem-ne “comprensives” envers el projecte. Em sembla increïble que nosaltres tampoc no haguem aprés res del nostre passat proper. No veiem on ens ha portat el bandejament de la ideologia i l’aposta pel pragmatisme, pel curt-terminisme? Tornarem a repetir, un cop més, els mateixos errors? Si, de nou, també en aquest tema, fem nostres els valors de la dreta i actuem com ells, per què se suposa que els ciutadans ens ha de votar? Per què han de votar l’imitador, si ja tenen l’autèntic? Tenim una ocasió immillorable de demostrar a la ciutadania que no som el mateix, que no representem el mateix, i que volem un futur diferent per al nostre país. I no estarem sols en aquest tema, hi ha molta gent que comparteix aquesta opinió, i no vol aquest model de país.
En fi, que amb tot el nostre fet diferencial i demès galindaines patriòtiques que ens expliquen per tenir entretinguda la canalla, la Catalunya que alguns volen no està tan allunyada d’aquella Espanya cutre franquista que tan bé va retratar Berlanga a “Bienvenido Mr. Marshall”. Qui ens ho havia de dir !!!
Per tot això, NO a Eurovegas, Eurovegas go home!
Especialistes en crear ocupació
16 may
Sabeu que el programa d’estabilitat que el govern de Rajoy ha enviat a Brusel·les preveu un atur del 22,3% a Espanya per finals de 2015?
Sabeu que la Comissió Europea ha corregit aquesta previsió a pitjor i diu que acabarem 2013 amb un atur del 25,1%?
Sabeu a finals de 2011 la taxa d’atur era del 21,6%?
Això vol dir, en poques paraules, que Rajoy i la seva reforma no només no crearan ocupació, sinó que encara en destruiran, i que Rajoy acabarà el mandat amb més aturats que quan el va començar.
Perquè ha servit i servirà, doncs, la reforma laboral? Servirà pel que havia de servir, no oblideu que tant per Rajoy com per Mas la crisi és només l’excusa per fer el que sempre han volgut fer: desmantellar l’estat del benestar i els drets socials. Així, un dia Mas i Sánchez Camacho avancen l’objectiu de dèficit zero, i al dia següent diuen que cal retallar més o que cal amuntegar els nostres fills i filles a les aules de l’escola perquè hem de complir els objectius de dèficit que els mateixos han fixat, i es queden tan amples. I en el cas concret de la reforma laboral el seu únic objectiu ha estat, de bon començament, eliminar els drets dels treballadors, abaratint l’acomiadament, suprimint els salaris de tramitació o atorgant a l’empresari facultats per modificar unilateralment les condicions de treball … No tindrem més treball, però el tindrem més precari.
Sort que són especialistes en crear ocupació, si no ho arriben a ser …
Del PIRMI i l’Impost de Successions
16 ago
Dues de les decisions que ha pres el govern d’Artur Mas des de la seva elecció han estat la pràctica supressió de l’Impost de Successions, amb caràcter retroactiu (anunciant-se també la futura de l’impost de donacions), amb el corresponent estalvi de calerons d’uns quants molt adinerats i, recentment, amb l’excusa de l’existència de frau en la seva percepció, el canvi en la forma de pagament del Programa Interdepartamental de la Renda Mínima d’Inserció, més conegut com PIRMI, que ha motivat que molts dels seus perceptors, persones necessitades per definició, l’hagin percebut amb retard (o encara l’esperin), amb tots els maldecaps que això els ha comportat. És a dir, amb la que està caient, eliminem obligacions per a una minoria benestant i compliquem la vida a una gent (que també són una minoria) que necessita aquest minso ajut per arribar a fi de mes.
Està bé lluitar contra el frau, perquè és quelcom que ens perjudica a tots, no ho discuteixo. Sí discuteixo les prioritats i la manera de dur-ho a terme. És a dir, és realment el possible cobrament irregular del PIRMI l’objectiu proritari en la lluita contra el frau? I, posant que sí, calia fer-ho d’aquesta forma, perjudicant TOTS els perceptors per la existència d’alguns defraudadors? La meva resposta és no per a totes dues qüestions, però no m’estranya que el govern ho hagi fet així, sempre he tingut clares les seves prioritats, d’on vol retallar despeses i d’on vol retallar ingressos.
Però ens podríem preguntar:
Quin percentatge de perceptors del PIRMI devien votar a les darreres eleccions autonòmiques (dels que tenien dret a vot, evidentment)? Em temo que pocs, molt pocs.
I, quin percentatge dels afavorits per la supressió de l’Impost de Successions va fer-ho? Em jugaria alguna cosa a que van ser molts, moltíssims.
Què significa això? Doncs possiblement el mateix que el fet que a les darreres autonòmiques a Matadepera votès un 75,67% dels electors (i CiU s’enportès el 65,90% dels vots) i a Badia ho fes nomès un 45,69% (dels que un 19,37% va triar CiU). Trenta punts de diferència, que es diu aviat.
Malgrat el que, amb bona o mala fe, se’ns vulgui vendre, una cosa està clara. Votar sí serveix per alguna cosa. I no votar, o llençar el vot a l’WC (ja sigui l’WC blanc o amb el nom de qualsevol colla de cabrejats que no volen fer-ne res), no serveix. A uns votar els ha servit perquè els treguin l’Impost de Successions, i a uns altres no fer-ho els ha servit perquè els putegin amb el PIRMI. Així de clar.
Amb totes les imperfeccions del sistema que es vulgui (i que cal millorar), qui vota influeix, i qui no ho fa, no. I qui digui que no importa, menteix, menteix descaradament. Després ja ens podem anar indignant, cabrejant, enxerinant-nos o fent el pi.
El govern dels embolics
25 mar
No pensava jo que sense portar encara cent dies de govern, aquest govern, que havia de ser dels millors, que finalment va estar senzillament el dels disponibles, i que ara sembla el govern dels embolics (a semblança de l’hotel aquell dels germans Marx), donaria tant de joc, tant com per poder-se comparar als moments més hilarants dels tan i tan criticats tripartits. Varen començar amb la supresió dels 80 km./h., compromís electoral que va acabar sent una velocitat-variable-en-funció-de-les-circumstàncies-climatològiques i va crear les primeres tensions entre Puig i Recoder. Varen continuar amb episodis con el del caos de rodalies en el que, contra el que se’ns havia dit repetidament anys enrere, ara el govern no tenia cap responsabilitat, simplement xiulava i mirava cap a l’altra banda. Després van venir fets tan sucosos i plens de suspens com el d’aquell càrrec (Secretari de Seguretat) que, després de setmanes d’incertesa, va ser deixar de ser necessari quan la persona cridada a ocupar-lo (Xavier Crespo) va declinar l’oferta, en una altra nova exhibició de coherència del Sr. Felip Puig. I tenim encara recent el cas de la vicepresidenta que en el seu propi blog personal afirmava en primera persona tenir una titulació que, ves per on, resulta que no tenia, i que figurava a tot arreu des de fa molts anys per un error que ella, pobreta, malgrat això, resulta que no va poder detectar (sembla que en això ningú no la va ajudar).
Però segurament la cirereta del pastís l’ha posat el seguit d’afirmacions, desmentits, si-però-nos o tot-i-quès que hem llegit i sentit els darrers dies en relació amb la supressió (o modificació, o res) de l’Impost de Successions. Gordó (que sembla que mana més que els que figura que manen) diu que sí però no del tot, Pelegrí diu que tot, i finalment (fins el moment que escric això, demà ja es veurà) el President Mas diu que sí però que no ara ni de cop. Déu n’hi do, com estem de divertits.
Però compte, que no nos embauquen, que deia aquell. Això no deixen de ser anècdotes. Anècdotes que confirmen que de millors res de res, anècdotes que demostren que dos poden protagonitzar baralles tant o més interessants que les de tres, anècdotes que, en fi, fan palès que el fum, com a fum que és, s’esvaeix aviat, i que ningú té la vareta màgica que canvia les situacions cent vuitanta graus d’un dia per l’altre, malgrat ens ho van voler vendre així.
Aquestes anècdotes no ens haurien de fer oblidar la veritable cara del govern: el mateix govern que pretén retallar les despeses corrents als centres educatius (de forma que potser ni tan sols podran pagar la factura de l’electricitat) el mateix govern que a l’empara de la mala situació econòmica fica la tisora aquí i allà, congelant la digitalització de les aules, reduint els ajuts a la setmana blanca -així a més té excusa per carregar-se-la-, eliminant les operacions a la tarda, oferint certs serveis sanitaris en més centres o retardant el desplegament de la llei de dependència, coses totes elles que no estaven al seu programa electoral, ara vol tant sí com no eliminar un impost que només paga, quan rep una herència, el sis per cent més ric de la població, al·legant que era un compromís electoral. Aquest és el govern que tenim.
Ens trobem a menys de dos mesos de les eleccions municipals. La situació econòmica és la que és, aquí i arreu. Des dels ajuntaments caldrà ajustar-se el cinturó, i això vol dir prioritzar unes despeses en detriment d’unes altres, però es pot fer de moltes maneres, molt diferents, malgrat el que diguin aquells que prediquen que no hi ha dretes ni esquerres (però que sempre són de dretes), no és el mateix qui governi. Si els qui ho han de fer són del mateix color polític que el govern de Catalunya, ja podem imaginar per on anirà el tema: retallada de despesa social acompanyada de retallada d’ingressos tributaris (a ells sempre els sembla que paguen molt).
Tinguem-ho present, no fos cas que, distrets amb els seus embolics, ens passés per alt el més important.
Mas reloaded
30 dic
Dilluns passat Artur Mas va prendre possessió com a president de la Generalitat de Catalunya, després d’haver estat votat per la majoria simple del Parlament, gràcies a l’abstenció del PSC (criticada per uns, lloada pels altres, i amb la que hi estic plenament d’acord, per responsabilitat i perquè va ser fruit d’un acord amb CiU en el que la federació reconeixia algunes de les consecucions del tripartit).
Tenim, per tant, nou govern, encara que això de nou caldria posar-ho entre cometes, moltes cometes, ja que si bé és un govern de color diferent del que teníem, no podem dir que sigui nou, començant pel seu President Artur Mas, que no arriba sinó que torna al Palau de la Generalitat, d’on va sortir fa uns set anys, un cop va cessar el darrer govern de Jordi Pujol en el que ocupava el càrrec de Conseller en Cap. Es més aviat un govern “reloaded”, amb un President “reloaded”, Mas “reloaded”.
Amb ell, tenim com a Consellers, d’una banda, persones que porten tota la vida en política: Lluís Recoder (diputat a les Corts Generals el 1986, fa 24 anys), Joana Ortega (consellera tècnica del Districte de Les Corts el 1992, fa 18 anys, i presidenta de l’Institut Català de la Dona amb el darrer govern Pujol), Felip Puig (regidor de l’Ajuntament de Parets el 1987, fa 23 anys, i conseller en diferents governs del President Pujol), Irene Rigau (sots-directora general de Formació Permanent el 1989, fa 21 anys, i també consellera del darrer govern Pujol), Josep Lluís Cleries (gerent de l’INCAVOL el 1993, fa 17 anys) i Josep Maria Pelegrí (regidor a l’Ajuntament de Lleida el 1991, fa 19 anys, i també, i en portem tres, conseller del darrer govern Pujol). Compte, no vull dir que per això se’ls hagi de descartar i expulsar de la vida política, res més lluny de la meva intenció, però sí és cert que parlar d’ells com quelcom nou, presentar-los com un canvi, grinyola bastant. Potser n’hauríem de dir més aviat un re-canvi, a manca de peces noves.
Respecte de la resta, els independents, podem fer dos grups: d’una banda els desconeguts per al gran públic, Boi Ruiz, Pilar Fernández i Francesc-Xavier Mena. És a dir, el responsable de la patronal catalana d’hospitals, la cap de l’advocacia de l’Estat a Catalunya i un Catedràtic d’Esade. Persones, segur, amb una bona formació, i que agradaran aquells que voldrien que els governs es triessin per oposició i no per elecció. Jo no penso així, i crec que un expedient brillant no comporta de forma automàtica les capacitats que un líder polític necessita, però el mínim que puc fer és donar-los el benefici del dubte.
I els altres dos independents tenen similituds i diferències. Tant Andreu Mas Colell com Ferran Mascarell han estat ja consellers (el primer amb Pujol, i fa el número quatre) i el segon amb Maragall, per tant de novetat poca. Però mentre que el primer, que gaudeix d’un cert prestigi, sempre ha estat proper a CiU, el segon militava fins fa dos dies al PSC. S’ha dit i escrit molt sobre el tema, i jo no voldria donar-li una importància excessiva. Respecto del dret de tothom a canviar d’opinió i d’adscripció política, però no em sembla seriós ni coherent que una persona pugui estar disposada, en el mateix moment de la seva vida, a ser candidat a l’alcaldia de Barcelona pel PSC, a ser conseller d’un hipotètic segon govern Montilla i a ser conseller d’un gover d’Artur Mas. Gens ni mica.
Quines conclusions podem treure de la composició del govern? Jo en trec unes quantes:
- Tot i que no tinc clar què entén el president Mas per govern dels millors, aquest em sembla més aviat un govern dels disponibles.
- Que d’onze consellers i conselleres n’hi hagi cinc, casi la meitat, que ja ho han estat amb governs anteriors, no és precisament un bon senyal.
- Que tots sis consellers i conselleres amb carnet de Convergència o Unió, siguin persones amb una trajectòria política molt dilatada (el que menys, porta 17 anys en càrrecs públics), diu molt poc en favor de la capacitat de la federació de formar nous quadres.
- El fet que les úniques cares noves siguin independents abona aquesta opinió. Realment dins les files de CiU no hi ha persones tant capacitades com Boi Ruiz, Pilar Fernández, Francesc-Xavier Mena o Ferran Mascarell per a portar una conselleria? Doncs tenen un problema, i de retruc el tenim tots. Clar que també pot ser que hagi pesat més la idea (una mica esnob, i que també ha triomfat en d’altres llocs de vegades) de que els independents aporten un plus sobre els militants. Ja he escrit altres vegades que no comparteixo aquesta idea, ja que l’única diferència que, d’entrada, hi ha entre un militant i un independent, que és la manca de compromís d’aquest últim, i això per mi és un punt en contra, no a favor. Desprès ja vindran les capacitats personals.
- Les dones queden relegades a un paper secundari. Tres conselleres sobre onze.
En fi, esperem a veure què fan, però, d’entrada, sembla que il·lusionar el que es diu il·lusionar (per fer servir un dels seus lemes de campanya) només il·lusionen els fanboys.
Article publicat a Catalunya Press, en català i en castellà.
A les dures i a les madures
29 nov
Tot i que no ho publicaré fins demà al matí, escric això la nit d’aquest 28 de novembre electoral que hem viscut a Catalunya. Estic cansat, però vull fer-ho perquè demà per qüestions de feina no podré (va, sí, també aniré al Nou Camp a veure el Barça-Madrid), i perquè crec que en política, com en tot, cal estar a les dures i a les madures. Quan les coses van bé tothom s’hi apunta, però quan no és així és fàcil caure en la temptació d’amagar-se. I jo no m’he amagat mai, ni ho faré ara.
No pretenc fer una anàl·lisi exhaustiva dels resultats, primer perquè crec que aquests resultats, com sempre, cal analitzar-los molt bé si volem extreure conclusions vàlides, circumscripció per circumscripció, municipi per municipi i, a Barcelona, districte per districte. Altres segurament faran aquesta anàl·lisi molt millor del que jo seria capaç, d’aquí uns dies, però no em vull estar de deixar les meves primeres reflexions.
I la primera és reconèixer sense embuts la victòria de Convergència i Unió i Artur Mas. Si bé la coalició ha quedat a sis escons de la majoria absoluta (i en Jordi Pujol en va tenir dues, si no recordo malament), ens trobem ara davant un Parlament molt més fragmentat que aleshores, i un augment de 160000 vots i 14 escons cal valorar-ho com es mereix. No tindrà una tasca fàcil, ja que com he escrit altres vegades, aquesta crisi no l’han creat els polítics, ni els polítics ens hi poden treure, malgrat el que ells i alguns altres ens han venut, així que el seu èxit dependrà de com evolucioni l’economia (mundial i local). Pel bé del país, desitjo que tingui sort, i que faci més i millor feina de la que va fer durant l’anterior període de govern, posant ara els interessos del país per davant dels partidistes.
La segona és destacar el mal resultat del PSC, del meu partit, els pitjors de la Història en nombre d’escons, amb una pèrdua de 9 escons i 225000 vots respecte de 2006. Segur que hi ha moltes causes, però com deia no és el moment ara de buscar-les totes. Crec que la crisi ens ha passat factura (com als nostres socis, i com passa a d’altres paisos), crec que estem en una fase negativa per les esquerres a nivell mundial, crec que hem efectuat una bona gestió, però que potser com diuen alguns companys ens ha faltat relat, i estic convençut que hem comés molts errors (alguns ja els tenia identificats, però segur que n’hi ha més). Algun company es queixava de la campanya, però jo continuo pensant que l’impacte de la campanya, que evidentment el té, no justifica ni de bon tros el resultat (a banda que les males perspectives abans de la campanya obligaven a arriscar, i això igual que pot sortir bé pot sortir malament). I així de cavall estant tampoc no crec, com he llegit que algú deia al twitter, que la suposada renúncia al nostre ànima catalanista hagi tingut molt a veure. La nostra davallada en municipis del Vallès i del Baix Llobregat, acompanyada de baixades d’ICV-EUiA i de pujades de CiU i PP, crec que fan impossible sostenir aquesta teoria, i fan que calgui buscar les causes molt més en l’eix dreta-esquerra. En fi, ens toca ara fer autocrítica, i vull valorar en aquest sentit les paraules del nostre Primer Secretari, el MHP José Montilla.
M’ha estranyat, ho de reconèixer, la pèrdua de 2 escons i més de 50000 vots dels nostres socis d’ICV-EUiA. Creia que ells podien arreplegar una part del nostre electorat descontent per les mesures preses pel govern espanyol arran de la crisi. Però pel que s’ha vist no ha estat així, i el seu caràcter de partit governamental els ha perjudicat també de forma important (perquè que jo sàpiga ells no han perdut cap ànima catalanista).
En canvi el resultat d’ERC estava cantat. No per les enquestes, que també, sinó perquè tant en 2003 com en 2006 havien tingut molt vot prestat de CiU, i perquè l’aparició de dues forces independentistes (una d’elles escindida de la pròpia ERC). En aquestes condicions, perdre casi 200000 vots i 11 escons és gairebé lògic, si comptem que Reagrupament i SI han obtingut més de 140000 vots i que han nodrit una part de l’augment abans esmentat de CiU.
Bon resultat també pel PP, que guanya 4 escons i prop de 70000 vots. Com deia abans, malos tiempos para la lírica, el tsunami conservador avança aquí com a tot arreu, què hi farem!
Ciutadans es consolida, augmentant lleugerament tant els seus vots absoluts com el seu percentatge, i Solidaritat Catalana per la Independència entra al Parlament, crec que recollint com ja he dit molts vots d’ERC, i segurament alguna part de vot nou. Res a dir, si no fos que l’entrada de l’individu que portaven de cap de llista és al meu parer una vergonya per al nostre parlament que només podria haver estat superada per l’entrada de Carmen de Mairena. Però mira, la gent l’ha votat, i ho hem d’acceptar.
Valoro positivament l’augment de participació en uns moments en que les prediccions deien el contrari. Independentment del resultat, que la gent participi és bo, encara que fer-ho per votar una cosa tan absurda com els Escons en Blanc (18000 vots) o l’esmentada Carmen de Mairena (prop de 7000 vots) és casi com no fer-ho. Sortosament, els mals presagis inicials de Plataforma x Catalunya, no s’han confirmat, però els seus més de 75000 vots em preocupen, i m’avergonyeixen com a català i com a persona.
Continuo pensant que el nostre projecte és el millor projecte per Catalunya, i la meva identificació amb ell és total.I si els meus veïns no pensen igual, he de respectar-ho i fer-ho millor per tal d’intentar fer-los canviar d’opinió la propera vegada. Agraeixo a totes les companyes i companys l’esforç realitzat durant la campanya i durant la jornada electoral, i els emplaço a partir de demà a continuar treballant per un partit millor. Allà ens trobarem.
Reflexions sobre el debat
22 nov
Amb els debats passa com amb les eleccions pròpiament dites, o com amb les dades d’audiència dels mitjans: ningú no perd o, dit d’una altra manera, tothom troba alguna dada positiva, relativa o absoluta, estàtica o dinàmica, parcial o global, que li permeti extreure una conclusió favorable als seus interessos.
Ahir no va ser una excepció. Els fanboys de cada partit tenen clar que el guanyador va ser el seu. De fet, molts i moltes ho sabien abans de començar, no calia ni fer el debat.
Jo no cauré avui en això, perquè no crec que tingués massa valor la meva classificació. A banda que guanyar o perdre un debat (sigui quin sigui el significat de la expressió), pot tenir més a veure amb la capacitat retòrica o d’actuació dels i de les candidates que amb la seva idoneitat per governar, o amb la bondat del seu programa, que és del que es tracta, ja que si més no valdria en comptes d’unes eleccions fer un càsting, que segur que sortia més baratet.
Si que vull, però, donar unes pincellades sobre alguns aspectes del debat, algunes actituds, i alguns temes que es van tractar o que, per la raó que sigui, es van obviar. Primer sobre els candidats, per ordre invers de vots:
Albert Rivera va acreditar ser més maleducat que ningú, així com que, més enllà del seu tema (l’inexistent problema lingüístic) té poc a oferir. Em fa molta gràcia la seva aversió a les prohibicions i les sancions en aquest tema (em recorda Aznar amb el tema de conduir begut), quan totes les legislacions, de tots els àmbits, estan plenes de sancions per incomplir-les, sense que sembli importar-li. I com que es va posicionar en contra de tothom (inclús va atacar el PP amb el tema llengua) amb una actitud totalment negativa, sembla clar que els vots que rebi no serviran per res a efectes de governabilitat. En aquest sentit, són vots llençats.
Joan Herrera va estar en el seu paper, tot i que potser era qui ho tenia més fàcil, ja que d’una banda no era blanc directe d’atacs (el que l’estalviava haver de defensar-se), i d’una altra no estar en una posició central facilita molt la crítica als demès (tot i que per criticar el PSC va haver de recòrrer a criticar Zapatero, oblidant també que estem en unes eleccions autonòmiques).
Alicia Sánchez Camacho (aka Alicia Croft), també va basar-se en els seus dos temes estrella, el lingüístic i la immigració, amb aquesta contínua referència a la immigració ordenada que no puc evitar que em faci pensar en Ellis Island i les cues d’immigrants que volien entrar als Estats Units per Nova York, però sense aportar res de nou. Les seves intervencions van ignorar bastant que estem en una campanya autonòmica (tot plegat a ells això de l’autonomia els fa més nosa que servei) i va tirar del discurs de generals. Va atribuir-se la pressumpta creació de llocs de treball pel PP quan va governar (ignorant que són les economies les que els creen, no els governs, i que els períodes de crisi no són comparables amb els d’expansió, en un discurs propi del que jo anomeno política per a dummies) i sense poder respodre quan José Montilla li va indicar que a València hi ha més atur que a Catalunya (va intentar negar la dada, però menteix, tot i que no crec que l’importi).
Joan Puigcercós va alternar moments bons (quan va intentar, sense èxit fer posicionar Artur Mas en el tema del referèndum per la independència) amb d’altres poc lluïts, amb una certa bipolaritat, quan en un moment semblava ser molt crític amb els convergents i al següent no descartava fer de crossa d’un hipotètic govern seu. I va caure també en el simplisme habitual d’associar independència amb solució de tots els mals. No és d’estranyar que accentui el discurs independentista per sobre del discurs d’esquerres (que mai l’han tingut massa potent) ja que els seus rivals electorals no són precisament d’esquerres, més aviat al contrari.
José Montilla va estar millor en el fons que en les formes. No descobrirem ara que no és un gran orador, i que el seu català no és fluid, és a dir, que no es guanyarà la vida com a presentador del telenotícies, però va ser molt clar en quant el que proposa i el que no proposa. Potser es podria haver estalviat alguna al·lusió que no tocava (com la que va fer a Albert Rivera a propòsit del girigai de Ciutadans), però va posar en valor la feina feta, oferint dades que no van ser contestades, i també va posar de manifest la inconsistència de la proposta de concert efectuada per Mas. Se li ha criticat que no va ocupar una posició més central en el debat, però si això va ser així, no va ser per culpa seva, llevat que entenguem com a culpa ser educat, respectar els torns d’intervenció i no interrompre, sinó per la pròpia dinàmica de les intervencions. Si no l’interpel·laven, no podia respondre, només parlar quan li tocava, no és que es trobés absent (encara que segurament sí més còmode en uns temes que en uns altres, com li passa a tothom)
Artur Mas no va estar malament si tenim present que va ser capaç d’evitar pronunciar-se sobre gairebé totes les propostes concretes que se li van formular, ni sobre el tema del referèndum per la independència que li va proposar Puigcercós, ni sobre el tema de pactes que li va plantejar Montilla. Va tenir alguna bona intervenció contestant Rivera en el tema lingüístic (és clar que això és fàcil), però va pecar del que sempre peca, d’ambigüitat. A banda del concert (proposta que sap que és un brindis al sol però que serveix per tenir a la gent entretinguda) i de la famosa limitació dels 80 km./h. a les entrades de Barcelona (quelcom totalment accessori, ja que el que importa és com reduïm la contaminació, i si no és així haurà de ser d’una altra manera), poques propostes concretes i molta retòrica, i aquest aire de superioritat que, tot i que ho intenta, li costa amagar. Potser saber esquivar els temes és una bona qualitat per un debat, però no és la qualitat que jo buscaria en un president, perquè els problemes cal afrontar-los, no evitar-los, o el país en paga les conseqüències.
I ara sobre algunes qüestions:
Queda clar que la independència no és una opció majoritària a Catalunya. Artur Mas ho va afirmar (quan va donar com a segur perdre un hipotètic referèndum si es fes ara) i Joan Puigcercós ho va acceptar tàcitament en no rebatre aquesta afirmació. A partir d’aquí, espero que uns i altres s’estalvïin aquesta retòrica de l’opressió i tal. Avui a Catalunya no hi ha una majoria per la independència.
Cal destacar la coincidència d’Artur Mas i Alicia Sánchez Camacho en tres temes, política fiscal (contenció li va dir Artur Mas), aprimament de l’Administració, però sense ni intentar quantificar quin seria l’estalvi de, per exemple, reduir alguna conselleria, només amb l’al·lusió genèrica als càrrecs de confiança que són la xocolata del lloro) i reducció de l’atur a la meitat. Òbviament, reduir l’atur és una proposta de tothom, però en la reducció a la meitat precisament coincideixen ells dos.
Vaig trobar de molt mal gust les continues referències de Rivera i Sánchez Camacho als fills de Montilla i, en menor mesura, als de Mas. A banda de que, com ell va dir, Montilla n’ha tingut cinc, de fills, una cosa són les situacions personals (a les que influeixen molts factors) i una altra el que és el millor model per al país.
Celebro que només Rivera fes sortir el tema del Palau i la resta no entressin al drap. I consti que el vídeo de la JNC (un #fail enorme) li va posar en safata. Crec que Catalunya ja té clar qui són els amics d’En Millet i qui, a més d’ell, ha tret diners d’allà, i ho tindran present, o no (jo crec que no, si és per Catalunya tot es perdona) quan votin. Tornar a burxar en el tema no aporta res al debat, perquè tot i ser un tema important no és la principal preocupació de la ciutadania.
Vaig trobar a faltar temes, com els posicionaments en matèria dels drets personals i de família. Hi ha qui vol modificar les lleis que s’han fet per contemplar més d’un tipus de família, i per igualar els drets de les persones amb independència de la seva orientació sexual, i és un tema prou important com per haver-li dedicat una estona.
També m’hauria agradat haver aprofundit en d’altres temes, per exemple, els tributaris: m’hauria agradat sentir dir a Mas (que és qui ho proposa) per què cal suprimir l’Impost de Successions que paga només el cinc per cent dels catalans més rics, o el tram de tarifa de l’IRPF que grava les rendes més altes, o com es treuen impostos, s’augmenten prestacions i a la vegada es redueix el dèficit.
I, finalment, acabo comentant el tractament al twitter del debat. Va ser una experiència divertida. Jo no segueixo ningú de Ciutadans ni del PP (si més no declarat), però si companys del PSC i tuitaires de CiU, ERC, ICV i inclús alguns de SI. Evidentment, cadascú tenim la nostra visió subjectiva, jo el primer, i això és inevitable. Ara, vull destacar que amb alguna excepció que honora el seu autor, un gran nombre de convergents van limitar-se, des del principi del debat i durant tot ell, a intentar desacreditar el President Montilla, però no el que deia, sinó a ell personalment, les seves actituds, les seves postures, simplement efectuant afirmacions que no anaven seguides d’un raonament o explicació. Especialment lamentables van ser les bromes, per exemple sobre els gràfics que demostraven les abismals diferències quantitatives entre els recursos destinats a diverses polítiques pel darrer govern de CiU i pels governs tripartits. En comptes d’intentar refutar les dades amb d’altres, o amb raonaments, es quedaven a la conyeta, a la ironia que, com va dir el President Pujol, no serveix de res. Desconec si va ser casual o seguien consigna (tot i que no crec en les casualitats), però ho trobo igualment negatiu. Crec la crítica, la broma, la paròdia, són recursos acceptables, però quan són els únics recursos que es fan servir, es fa palès que no se’n tenen d’altres, que deu ser el que passa.
Jo confesso
14 sep
Dissabte 11 de setembre vaig esmerçar el matí en dues activitats. La primera, l’ofrena al monument a Rafael Casanova. La segona, l’homenatge a Salvador Allende, que des de fa vint-i-cinc anys té lloc a la plaça del mateix nom situada al barri del Carmel.
Dos actes que recorden dues persones que representen la lluita per la llibertat en dos moments històrics molt diferents i en dos llocs geogràficament molt allunyats. Però dos actes amb diferències.
En el primer, institucions diverses reten homenatge a qui va encapçalar i va ser ferit en la defensa de Barcelona (en el marc de la guerra de successió espanyola, que enfrontava a Felip V i Carles d’Austria, a la que els territoris de la Corona d’Aragó van prendre partit pel segon) mentre un grup de patriotes, que deuen ser dels que es creuen amb el dret de repartir els carnets de catalanitat insulten a qui els sembla que han d’insultar, i aplaudeixen qui creuen que han d’aplaudir. No parlem de manifestar-se, de reinvidicar, cosa que entendria, parlem, senzillament, de xiular (i això encara), d’insultar i d’amençar. Quan no directament d’intentar agredir, com ja va passar fa anys. I quan se’ls posa més lluny, hi ha qui, com el Sr. Mas, diu que hi ha menys llibertat. Potser el Sr. Mas creu que existeix una llibertat per insultar. Jo no.
En el segon, recordem un president democràcticament elegit, que va ser assassinat pel feixisme per defensar els treballadors, la seva llibertat i la justícia social (sense la que l’única llibertat que existeix és la de triar en quin racó et mors de gana). És un acte al que assisteixen molts xilens i molts militants i simpatitzants de partits d’esquerres, però que malgrat això no és partidista (o casi, perquè dissabte passat un senyor amb aquesta imitació de la bandera de Puerto Rico que es coneix com estelada, en el pal de la qual deia “ERC Federació Barcelona” va donar un lamentable espectacle intentant ficar-la a tot arreu on li semblava que una càmera podia estar enfocant, fins i tot tapant, si calia, la bandera de Xile). No hi ha insults, no hi ha crits, no hi ha xiulades (amb alguna excepció). Únicament es recorda que la desigualtat i la injustícia continuent essent un problema en el nostre món, igual que ho eren ara fa vint-i-set anys quan Allende va ser assassinat, i per tant la vigència del seu missatge. Sentim emocionadament les seves darreres paraules a Radio Magallanes (que podeu llegir aquí i escoltar aquí), i que tot i que jo les tinc en mp3 i les sento de tant en tant no sonen igual en aquell moment, i sentint i cantem, qui sap la lletra, l’himne de Xile, l’himne de Catalunya i Venceremos, cançó que va servir com a himne de la Unitat Popular amb que Allende va guanyar les eleccions.
I, sabeu què? Que jo confesso que em sento molt més a gust en aquest acte que en l’altre, i que em sento molt més a prop de Salvador Allende, dels que van morir per la justícia social, dels que avui encara lluiten pels més desafavorits, i de tots els que comparteixen aquests ideals, que de molts dels que es manifesten davant el monument a Rafael de Casanova reivindicant drets per a la pàtria però no per a les persones, per no parlar del Sr. Artur Mas, o d’aquests que ens xiulen i ens insulten, la llibertat dels quals tant li preocupa (com a mínim més que la nostra). M’uneixen moltes més coses amb xilens com Allende, que amb catalans com Mas, Carretero o Laporta. És així de clar.
Deu ser que sóc un mal patriota, res de nou.
Mensajes contradictorios
10 ago
Esta entrada de Rinze que leí ayer incluye una gráfica en la que a partir de los datos de la encuesta del CIS se compara la evolución de partidos y clase política, de una lado y terrorismo, del otro, como objeto de preocupación de la ciudadanía. En la misma se aprecia una disminución de los ciudadanos que incluyen entre los tres principales problemas de España el terrorismo (disminución lógica, a la vista de la reducción de atentados y de la menor percepción de peligrosidad, lo que no quiere decir que no la tenga, de la banda terrorista ETA), y un aumento de los que entre ellos incluyen a los partidos políticos y/o la clase política.
No es que los datos sean espectaculares, o a mí al menos no me lo parecen, dado que el porcentaje de ciudadanos que incluyen entre los tres principales problemas a los políticos o la política apenas supera el veinte por ciento, lo que visto lo visto, y los ríos de tinta que se vierten en denostar, merecida o inmerecidamente, a la clase política, no es demasiado. Pero dado que este porcentaje se ha venido moviendo en torno al diez por ciento, el hecho de haberse doblado en apenas un año y medio parece dar la razón a quienes ven a la política y a los políticos como fuente y origen de todos los males, por contraposición a los sufridos ciudadanos que tienen que aguantarlos (como si no los hubieran votado). En la propia entrada hay diversos comentarios muy interesantes sobre la posible explicación de los datos presentados (como por ejemplo éste, que lo relaciona con la situación económica), por lo que yo me ahorraré comentar al respecto. Solamente diré lo que digo siempre: los políticos son fiel representación de la sociedad que los elige, y por ello gozan y adolecen de los mismos méritos y virtudes que el resto de ciudadanos.
La verdad es que a mí me gustaría que alguien me explicara como casan datos como los comentados, de aumento de la valoración negativa de los políticos, que sólo son un ejemplo de un estado de opinión extendido, con las encuestas que dan ganador por goleada en unas elecciones autonómicas valencianas a Camps, pese a Gürtel, Correa y todo lo que ya se sabe a día de hoy (más lo que se intuye). O cómo Fabra ha ganado holgadamente elecciones mientras estaba siendo procesado por delitos de corrupción por los que la fiscalía pide una pena de quince años de prisión. O por qué Artur Mas y CiU son favoritos para ganar las futuras autonómicas pese a que a nadie se le oculta su implicación profunda en el inicialmente conocido como caso Palau o Millet (y ahora, por favor, que nadie me venga con que en estos casos no hay sentencia y que los procesos judiciales deben seguir su curso, que la madre que parió a los hijos tontos se murió hace tiempo, y yo no estoy pidiendo que los enchironen sin juicio, la cosa no va por ahí).
¿Qué mensaje está enviando la ciudadanía a los políticos? ¿Que quien más roba más votos saca? ¿Que es igual que robes si luego gobiernas como a mí me gusta? ¿O es sólo una parte de la ciudadanía la que piensa así, precísamente la que vota a los partidos de derechas? ¿No será que hay un interés en aumentar la opinión negativa que muchos tienen de los políticos -merecida en algunos casos, no lo niego- porque saben que mientras para unos esa opinión negativa se truduce en que sus votantes se queden que casa, para otros no afecta lo más mínimo a su nivel de apoyo en las urnas? Se como fuere, ya sea la ciudadanía en conjunto la que comparte la misma visión, o aun en el caso de que nos hallemos ante una ciudadanía dual, con una parte muy estricta y purista, que se queda en casa y no vota, y otra a la que le es igual lo que haga su partido o su candidato, que lo va a votar igual (porque como decían los yanquis de Anastasio Somoza, y sin que ello implique que yo extienda el calificativo a nadie, “Puede que sea un hijo de puta, pero es nuestro hijo de puta“), creo que la situación es muy preocupante.
Y es que estoy refiriéndome a algo que, para mí, es mucho más grave que gobernar mejor o peor, porque una cosa es acertar o no en las decisiones que se adoptan, y otra cosa es utilizar el cargo para emplear el dinero público el dinero de todos los ciudadanos, o sea nuestro dinero, en enriquecerse personalmente, o en financiar al partido, saltandose las reglas del juego que los demás respetan, o ambas cosas. Y si, como parece, estas últimas actitudes se premian en las urnas, me temo que el mensaje que los ciudadanos envían con ello a los políticos no es demasiado edificante y, en todo caso, contradictorio con el que día tras día podemos leer y escuchar en las más diversas tribunas. ¿En qué quedamos?
