Entrades etiquetades amb Alicia Sánchez Camacho

Amb els debats passa com amb les eleccions pròpiament dites, o com amb les dades d’audiència dels mitjans: ningú no perd o, dit d’una altra manera, tothom troba alguna dada positiva, relativa o absoluta, estàtica o dinàmica, parcial o global, que li permeti extreure una conclusió favorable als seus interessos.

Ahir no va ser una excepció. Els fanboys de cada partit tenen clar que el guanyador va ser el seu. De fet, molts i moltes ho sabien abans de començar, no calia ni fer el debat.

Jo no cauré avui en això, perquè no crec que tingués massa valor la meva classificació. A banda que guanyar o perdre un debat (sigui quin sigui el significat de la expressió), pot tenir més a veure amb la capacitat retòrica o d’actuació dels i de les candidates que amb la seva idoneitat per governar, o amb la bondat del seu programa, que és del que es tracta, ja que si més no valdria en comptes d’unes eleccions fer un càsting, que segur que sortia més baratet.

Si que vull, però, donar unes pincellades sobre alguns aspectes del debat, algunes actituds, i alguns temes que es van tractar o que, per la raó que sigui, es van obviar. Primer sobre els candidats, per ordre invers de vots:

Albert Rivera va acreditar ser més maleducat que ningú, així com que, més enllà del seu tema (l’inexistent problema lingüístic) té poc a oferir. Em fa molta gràcia la seva aversió a les prohibicions i les sancions en aquest tema (em recorda Aznar amb el tema de conduir begut), quan totes les legislacions, de tots els àmbits, estan plenes de sancions per incomplir-les, sense que sembli importar-li. I com que es va posicionar en contra de tothom (inclús va atacar el PP amb el tema llengua) amb una actitud totalment negativa, sembla clar que els vots que rebi no serviran per res a efectes de governabilitat. En aquest sentit, són vots llençats.

Joan Herrera va estar en el seu paper, tot i que potser era qui ho tenia més fàcil, ja que d’una banda no era blanc directe d’atacs (el que l’estalviava haver de defensar-se), i d’una altra no estar en una posició central facilita molt la crítica als demès (tot i que per criticar el PSC va haver de recòrrer a criticar Zapatero, oblidant també que estem en unes eleccions autonòmiques).

Alicia Sánchez Camacho (aka Alicia Croft), també va basar-se en els seus dos temes estrella, el lingüístic i la immigració, amb aquesta contínua referència a la immigració ordenada que no puc evitar que em faci pensar en Ellis Island i les cues d’immigrants que volien entrar als Estats Units per Nova York, però sense aportar res de nou. Les seves intervencions van ignorar bastant que estem en una campanya autonòmica (tot plegat a ells això de l’autonomia els fa més nosa que servei) i va tirar del discurs de generals. Va atribuir-se la pressumpta creació de llocs de treball pel PP quan va governar (ignorant que són les economies les que els creen, no els governs, i que els períodes de crisi no són comparables amb els d’expansió, en un discurs propi del que jo anomeno política per a dummies) i sense poder respodre quan José Montilla li va indicar que a València hi ha més atur que a Catalunya (va intentar negar la dada, però menteix, tot i que no crec que l’importi).

Joan Puigcercós va alternar moments bons (quan va intentar, sense èxit fer posicionar Artur Mas en el tema del referèndum per la independència) amb d’altres poc lluïts, amb una certa bipolaritat, quan en un moment semblava ser molt crític amb els convergents i al següent no descartava fer de crossa d’un hipotètic govern seu. I va caure també en el simplisme habitual d’associar independència amb solució de tots els mals. No és d’estranyar que accentui el discurs independentista per sobre del discurs d’esquerres (que mai l’han tingut massa potent) ja que els seus rivals electorals no són precisament d’esquerres, més aviat al contrari.

José Montilla va estar millor en el fons que en les formes. No descobrirem ara que no és un gran orador, i que el seu català no és fluid, és a dir, que no es guanyarà la vida com a presentador del telenotícies, però va ser molt clar en quant el que proposa i el que no proposa. Potser es podria haver estalviat alguna al·lusió que no tocava (com la que va fer a Albert Rivera a propòsit del girigai de Ciutadans), però va posar en valor la feina feta, oferint dades que no van ser contestades, i també va posar de manifest la inconsistència de la proposta de concert efectuada per Mas. Se li ha criticat que no va ocupar una posició més central en el debat, però si això va ser així, no va ser per culpa seva, llevat que entenguem com a culpa ser educat, respectar els torns d’intervenció i no interrompre, sinó per la pròpia dinàmica de les intervencions. Si no l’interpel·laven, no podia respondre, només parlar quan li tocava, no és que es trobés absent (encara que segurament sí més còmode en uns temes que en uns altres, com li passa a tothom)

Artur Mas no va estar malament si tenim present que va ser capaç d’evitar pronunciar-se sobre gairebé totes les propostes concretes que se li van formular, ni sobre el tema del referèndum per la independència que li va proposar Puigcercós, ni sobre el tema de pactes que li va plantejar Montilla. Va tenir alguna bona intervenció contestant Rivera en el tema lingüístic (és clar que això és fàcil), però va pecar del que sempre peca, d’ambigüitat. A banda del concert (proposta que sap que és un brindis al sol però que serveix per tenir a la gent entretinguda) i de la famosa limitació dels 80 km./h. a les entrades de Barcelona (quelcom totalment accessori, ja que el que importa és com reduïm la contaminació, i si no és així haurà de ser d’una altra manera), poques propostes concretes i molta retòrica, i aquest aire de superioritat que, tot i que ho intenta, li costa amagar. Potser saber esquivar els temes és una bona qualitat per un debat, però no és la qualitat que jo buscaria en un president, perquè els problemes cal afrontar-los, no evitar-los, o el país en paga les conseqüències.

I ara sobre algunes qüestions:

Queda clar que la independència no és una opció majoritària a Catalunya. Artur Mas ho va afirmar (quan va donar com a segur perdre un hipotètic referèndum si es fes ara) i Joan Puigcercós ho va acceptar tàcitament en no rebatre aquesta afirmació. A partir d’aquí, espero que uns i altres s’estalvïin aquesta retòrica de l’opressió i tal. Avui a Catalunya no hi ha una majoria per la independència.

Cal destacar la coincidència d’Artur Mas i Alicia Sánchez Camacho en tres temes, política fiscal (contenció li va dir Artur Mas), aprimament de l’Administració, però sense ni intentar quantificar quin seria l’estalvi de, per exemple, reduir alguna conselleria, només amb l’al·lusió genèrica als càrrecs de confiança que són la xocolata del lloro) i reducció de l’atur a la meitat. Òbviament, reduir l’atur és una proposta de tothom, però en la reducció a la meitat precisament coincideixen ells dos.

Vaig trobar de molt mal gust les continues referències de Rivera i Sánchez Camacho als fills de Montilla i, en menor mesura, als de Mas. A banda de que, com ell va dir, Montilla n’ha tingut cinc, de fills, una cosa són les situacions personals (a les que influeixen molts factors) i una altra el que és el millor model per al país.

Celebro que només Rivera fes sortir el tema del Palau i la resta no entressin al drap. I consti que el vídeo de la JNC (un #fail enorme) li va posar en safata. Crec que Catalunya ja té clar qui són els amics d’En Millet i qui, a més d’ell, ha tret diners d’allà, i ho tindran present, o no (jo crec que no, si és per Catalunya tot es perdona) quan votin. Tornar a burxar en el tema no aporta res al debat, perquè tot i ser un tema important no és la principal preocupació de la ciutadania.

Vaig trobar a faltar temes, com els posicionaments en matèria dels drets personals i de família. Hi ha qui vol modificar les lleis que s’han fet per contemplar més d’un tipus de família, i per igualar els drets de les persones amb independència de la seva orientació sexual, i és un tema prou important com per haver-li dedicat una estona.

També m’hauria agradat haver aprofundit en d’altres temes, per exemple, els tributaris: m’hauria agradat sentir dir a Mas (que és qui ho proposa) per què cal suprimir l’Impost de Successions que paga només el cinc per cent dels catalans més rics, o el tram de tarifa de l’IRPF que grava les rendes més altes, o com es treuen impostos, s’augmenten prestacions i a la vegada es redueix el dèficit.

I, finalment, acabo comentant el tractament al twitter del debat. Va ser una experiència divertida. Jo no segueixo ningú de Ciutadans ni del PP (si més no declarat), però si companys del PSC i tuitaires de CiU, ERC, ICV i inclús alguns de SI. Evidentment, cadascú tenim la nostra visió subjectiva, jo el primer, i això és inevitable. Ara, vull destacar que amb alguna excepció que honora el seu autor, un gran nombre de convergents van limitar-se, des del principi del debat i durant tot ell, a intentar desacreditar el President Montilla, però no el que deia, sinó a ell personalment, les seves actituds, les seves postures, simplement efectuant afirmacions que no anaven seguides d’un raonament o explicació. Especialment lamentables van ser les bromes, per exemple sobre els gràfics que demostraven les abismals diferències quantitatives entre els recursos destinats a diverses polítiques pel darrer govern de CiU i pels governs tripartits. En comptes d’intentar refutar les dades amb d’altres, o amb raonaments, es quedaven a la conyeta, a la ironia que, com va dir el President Pujol, no serveix de res. Desconec si va ser casual o seguien consigna (tot i que no crec en les casualitats), però ho trobo igualment negatiu. Crec la crítica, la broma, la paròdia, són recursos acceptables, però quan són els únics recursos que es fan servir, es fa palès que no se’n tenen d’altres, que deu ser el que passa.