A Sant Quirze, i a Les Fonts, vota PSC, vota Rebolleda. Ara, alcalde.

D’aquí a poc, a les 9 de la nit, el Psc Sant Quirze clourà la seva campanya amb una festa al Casal d’Avis. Han estat un parell de setmanes intenses, durant les que el nostre candidat, Antoni Rebolleda, i la resta de companyes i companys hem explicat què oferim als quirzetencs i quirzetenques per als propers quatre anys, i també hem escoltat què és el que els veins i veïnes volen del seu Ajuntament.

Hem fet propostes assumibles i realistes, que podeu trobar aquí, propostes que tenen com objectiu millorar la vida de la nostra ciutadania. No enganyem a ningú, no prometem la lluna, però si assegurem que, malgrat la conjuntura no és la destijariem, tots els nostres esforços aniran encaminats a defensar els vostres interessos, com sempre hem fet, si ens feu confiança. Ens avala la nostra tasca al govern municipal durant els darrers quatre anys, quatre anys que han estat els de més estabilitat a la Història recent de l’Ajuntament de Sant Quirze (millor no comparar amb períodes anteriors), i durant els que s’han assolit millores molt importants en el municipi. Abans que ningú ho digui, és cert que hem estat en un govern de coalició amb una altra força política (que a més tenia l’alcaldia), i és legítim que ells també intentin atribuir-se el mèrit del que s’ha fet. Però hi ha un fet a tenir present: aquesta altra força política ja havia governat durant molts anys en períodes anteriors, i en cap d’ells va poder presentar un balanç com l’actual. Quin és el tret diferencial? El tret diferencial es diu Toni Rebolleda, i també Silvia Peralta, José Luis Sagredo i Luisa Cobo, companys i companyes que amb la seva tasca a l’Ajuntament han contribuit de forma esencial als resultats obtinguts.

I què dir de Les Fonts? Aquests darrers quatre anys hem viscut millores espectaculars, que tot i no ser suficients, marquen un abans i un després. La Torre Julià, habilitada com a centre cívic, el primer centre cívic de barri del municipi, veritable centre neuràlgic del poble. El poliesportiu, amb coberta i nou paviment que permeten el seu ús amb independència de la climatologia. L’escola, el nostre Pilarín, que se’ns ha fet gran, molt gran (i tot així insuficient), una escola de la que estem orgullosos i que atrau gent de tot arreu, fet en el que, aprofito per dir, té la principal responsabilitat el seu magnífic equip de mestres, però que per al seu funcionament ordinari rep una subvenció de la regidoria d’educació de l’Ajuntament (que porta Antoni Rebolleda) que és el doble de la que aporta la Generalitat, i que ningú garanteix que es mantingui si aquesta regidoria passa a dependre d’algú que no creu en l’escola pública. I d’altres coses que seria massa llarg enumerar. Les Fonts és, ho ha estat sempre, una prioritat per al PSC, a diferència d’altres partits, que només s’acosten per aquí, a l’altra banda de la muntanya, quan cal demanar el vot, però als que és impossible veure per aquí fora del període electoral.

Per tot això, us demano el vostre vot per a la nostra candidatura, per a la candidatura que encapçala Antoni Rebolleda. Hem explicat què hem fet. Hem explicat què us oferim. Tenim les ganes i la capacitat suficient per a fer-ho. Ara, depén de vosaltres que ho poguem dur a terme.

Facebooktwittergoogle_plusredditpinterestlinkedinmail

Democràcia real

Resulta que avui una gent amb més bones intencions que idea de com portar-les a la pràctica, en la meva modesta opinió, convoquen unes manis per tal d’exigir …

… a toda la clase política que legisle en contra de la usura bancaria y a favor de los ciudadanos

I dic jo, que puc compartir perfectament les dues exigències: no seria més pràctic votar a qui porti en el seu programa això que s’exigeix? I si no ho fa ningú, no podrien crear un partit (o una associació d’electors, si és que el terme partit polític els produeix urticària) que ho portès? Desenganyem-nos, si no és possible fer-ho, senyal que no hi ha gaire gent a qui l’importi, així que si és important, ha de ser possible fer-ho (perquè mira que hi ha frikies que es presenten a les eleccions).

Perquè manifestar-se, sigui a Facebook, a Twitter o al carrer, està molt bé, i és molt cool i molt progre (ep, que jo em vaig manifestar ahir, ni estic en contra ni ho critico), però si, a més a més, en el moment de la veritat, quan s’ha de votar, tota aquesta gent tant concienciada i progre es queda a casa perquè tots els polítics són el mateix o qualsevol altra excusa estereotipada a l’ús, resulta que guanyen aquells que tenen uns votants no s’hi queden mai, a casa, que sempre van a votar, passi el que passi, facin el que facin.

I aleshores, quan hagin guanyat, aneu a demanar-los que facin el que vosaltres, que us heu quedat a casa, volgueu, i si no ho fan, digueu que no hi ha democràcia real, culpeu al sistema, o als gnoms de Zurich … però us esteu enganyant.

Només cal una cosa, per tal que la democràcia sigui real, i és utilitzar-la. Si no ho fem, no tenim dret a queixar-nos.

Postdata:

M'agradaria que algú m'expliqués amb detall això de la classe política: que és, com s'hi entra, com se surt (si és que se surt), que la diferencia de la gent de bé aquesta que mola, si jo soc classe política o encara tinc salvació ... no sé, estic bastant fins la boina de llegir segons què.
Facebooktwittergoogle_plusredditpinterestlinkedinmail

El govern dels embolics

No pensava jo que sense portar encara cent dies de govern, aquest govern, que havia de ser dels millors, que finalment va estar senzillament el dels disponibles, i que ara sembla el govern dels embolics (a semblança de l’hotel aquell dels germans Marx), donaria tant de joc, tant com per poder-se comparar als moments més hilarants dels tan i tan criticats tripartits. Varen començar amb la supresió dels 80 km./h., compromís electoral que va acabar sent una velocitat-variable-en-funció-de-les-circumstàncies-climatològiques i va crear les primeres tensions entre Puig i Recoder. Varen continuar amb episodis con el del caos de rodalies en el que, contra el que se’ns havia dit repetidament anys enrere, ara el govern no tenia cap responsabilitat, simplement xiulava i mirava cap a l’altra banda. Després van venir fets tan sucosos i plens de suspens com el d’aquell càrrec (Secretari de Seguretat) que, després de setmanes d’incertesa, va ser deixar de ser necessari quan la persona cridada a ocupar-lo (Xavier Crespo) va declinar l’oferta, en una altra nova exhibició de coherència del Sr. Felip Puig. I tenim encara recent el cas de la vicepresidenta que en el seu propi blog personal afirmava en primera persona tenir una titulació que, ves per on, resulta que no tenia, i que figurava a tot arreu des de fa molts anys per un error que ella, pobreta, malgrat això, resulta que no va poder detectar (sembla que en això ningú no la va ajudar).

Però segurament la cirereta del pastís l’ha posat el seguit d’afirmacions, desmentits, si-però-nos o tot-i-quès que hem llegit i sentit els darrers dies en relació amb la supressió (o modificació, o res) de l’Impost de Successions. Gordó (que sembla que mana més que els que figura que manen) diu que sí però no del tot, Pelegrí diu que tot, i finalment (fins el moment que escric això, demà ja es veurà) el President Mas diu que sí però que no ara ni de cop. Déu n’hi do, com estem de divertits.

Però compte, que no nos embauquen, que deia aquell. Això no deixen de ser anècdotes. Anècdotes que confirmen que de millors res de res, anècdotes que demostren que dos poden protagonitzar baralles tant o més interessants que les de tres, anècdotes que, en fi, fan palès que el fum, com a fum que és, s’esvaeix aviat, i que ningú té la vareta màgica que canvia les situacions cent vuitanta graus d’un dia per l’altre, malgrat ens ho van voler vendre així.

Aquestes anècdotes no ens haurien de fer oblidar la veritable cara del govern: el mateix govern que pretén retallar les despeses corrents als centres educatius (de forma que potser ni tan sols podran pagar la factura de l’electricitat) el mateix govern que a l’empara de la mala situació econòmica fica la tisora aquí i allà, congelant la digitalització de les aules, reduint els ajuts a la setmana blanca -així a més té excusa per carregar-se-la-, eliminant les operacions a la tarda, oferint certs serveis sanitaris en més centres o retardant el desplegament de la llei de dependència, coses totes elles que no estaven al seu programa electoral, ara vol tant sí com no eliminar un impost que només paga, quan rep una herència, el sis per cent més ric de la població, al·legant que era un compromís electoral. Aquest és el govern que tenim.

Ens trobem a menys de dos mesos de les eleccions municipals. La situació econòmica és la que és, aquí i arreu. Des dels ajuntaments caldrà ajustar-se el cinturó, i això vol dir prioritzar unes despeses en detriment d’unes altres, però es pot fer de moltes maneres, molt diferents, malgrat el que diguin aquells que prediquen que no hi ha dretes ni esquerres (però que sempre són de dretes), no és el mateix qui governi. Si els qui ho han de fer són del mateix color polític que el govern de Catalunya, ja podem imaginar per on anirà el tema: retallada de despesa social acompanyada de retallada d’ingressos tributaris (a ells sempre els sembla que paguen molt).

Tinguem-ho present, no fos cas que, distrets amb els seus embolics, ens passés per alt el més important.

Article publicat a Catalunya Press en català i en castellà.

Facebooktwittergoogle_plusredditpinterestlinkedinmail

Punt i seguit

El passat dijous l’Assemblea de l’agrupació del PSC de Sant Quirze del Vallès va aprovar per unanimitat la candidatura a les eleccions municipals del proper dia 22 de maig. Fins aquí res de particular, perquè això mateix és el que aquests dies estan fent tantes i tantes agrupacions arreu del país. Si em refereixo a aquest tema és perquè formo part de la candidatura que va ser aprovada. No compto amb ser regidor (cal ser realista, sis regidors no els hem tret mai, i amb la que està caient no sembla probable que ara passi, però no renuncio, no renunciem, a res, perquè la feina desenvolupada els darrers quatre anys és el millor aval davant la ciutadania), però he de reconèixer que em sento honorat i il·lusionat amb l’oportunitat que els companys amb donen de seguir, casi vint-i-quatre anys després d’aquella tarda del mes de juny del 1987 en que vaig entrar per primer cop al local de l’agrupació de Sarrià-Sant Gervasi del carrer Major de Sarrià, treballant per intentar millorar la vida dels meus conciutadans i conciutadanes, aportant el meu petit gra de sorra per les coses en les que crec.

Canvia el lloc, que no es poc, sobre tot quan el canvi suposa passar d’una gran ciutat com Barcelona a una ciutat petita com Sant Quirze, i més concretament a Les Fonts, aquest nucli que, malgrat estar dividit administrativament amb un criteri al que no li acabo de veure la lògica en dos termes municipals (Sant Quirze del Vallès i Terrassa) és, com ens agrada dir aquí, un sol poble. Un gran canvi, que em genera sentiments contradictoris. Per una banda, i ja en ple període preelectoral, la pena de no poder ajudar a que el meu amic i company de tants anys Jordi Hereu continuï sent alcalde de Barcelona, com estic segur que així serà (tot i que, si no físicament perquè no puc dividir-me, intentaré col·laborar amb la seva campanya de forma virtual, com a bon ciberactivista que pretenc ser), i de no treballar amb els que, des de fa tants anys, han estat els meus companys, amb els que hem compartit moltes alegries, i algunes decepcions. Però d’altra banda la il·lusió que em fa tenir l’oportunitat que ara se’m dona de contribuir a que el company Toni Rebolleda sigui el proper alcalde de Sant Quirze, cosa que sens dubte mereix ell, i també mereix Sant Quirze.

Sé que fer política en un lloc petit com Les Fonts és diferent de fer-la a una gran ciutat com Barcelona, però al cap i a la fi, i com deia abans, l’objectiu és el mateix, treballar per intentar millorar la vida de les persones, i la menor dimensió del territori facilita sens dubte el contacte amb la gent, i per tant poder arribar a conèixer de primera mà, sense intermediaris, les seves necessitats, les seves preocupacions i les seves aspiracions, quelcom que a la ciutat es fa difícil. Espero estar a l’alçada i poder aportar quelcom, d’entrada a la campanya electoral, i ara i després al dia a dia del nostre poble, com d’altra banda he intentat fer sempre, al marge de militància partidista. Per ganes no quedarà.

Facebooktwittergoogle_plusredditpinterestlinkedinmail

Titulitis

Ens assabentem aquest cap de setmana que el currículum de la vicepredidenta del govern de “els millors” no s’ajusta exactament a la realitat (m’ha agrada una frase en castellà, que deia que “adornó su currículum”). Diguem-li inflar, diguem-li guarnir, diguem-li exagerar, diguem-li directament falsejar, el cas és que algú (i no dic que la resposabilitat sigui necessàriament de la interessada) ens ha volgut vendre quelcom que no era, en aquest cas un llicenciatura en psicologia que, pel que es veu, no existeix.

La gravetat del tema no rau en l’existència o no de l’esmentada llicenciatura, el que és inacceptable, i exigeix una depuració de responsabilitats, és que algú ens ha volgut enganyar, i caldria saber qui ha estat. Ho sabrem? O ho despatxaran tot dient que ha estat un error del darrer becari? No sóc optimista.

Jo no crec que una titulació universitària sigui l’únic, ni tan sols el principal, barem per mesurar la capacitat d’una persona. N’hi ha exemples a balquena de persones que han triomfat professionalment (i tampoc tinc clar que aquest sigui l’objectiu principal a la vida) sense titulació universitària, i sovint ni tan sols de secundària.

Les causes per les que una persona no comença (i acaba) estudis superiors són variades, poden ser personals, familiars, socials … depenen de com viu cadascun aquell moment vital. Hi ha qui no pot perquè no es pot permetre no treballar, hi ha qui no vol perquè, encertadament o no, no li veu profit, hi ha a qui li costa més, …

No tenir un títol universitari no hauria de ser un estigma, ni desqualificar per res, i molt menys per desenvolupar un càrrer públic, en el que el polític compta amb el suport de tècnics per tal de tenir tota la informació necessària per a la presa de decisions. Perquè malgrat el que de vegades se’ns explica, no acostuma a existir una única opció tècnicament bona, normalment hi ha més d’una d’entre les que hom tria amb criteris polítics.

Tenir un títol universitari implica que has seguit uns estudis i que, en el seu dia, vas superar unes proves sobre el coneixements adquirits, però res més. El món és ple de llicenciats i llicenciades realment incapaços professionalment, potser amb coneixements teòrics (i no sempre) però sense idea de com aplicar-los i quan, sense iniciativa, sense inteligència (ni emocional ni de l’altra), sense capacitat de treball, ni perseverància … No, la titulació no garanteix res.

Però aquest assumpte és important perquè venim d’una època en la que s’ha fet befa i mofa de les persones que, per voluntat popular, desenvolupaven la màxima representació del nostre país, com ara el President de la Generalitat José Montilla i el President del Parlament Ernest Benach, senzillament perquè no tenien l’esmentada titulació universitària. Burles, menyspreu, això és el que transmetien un dia sí i l’altre també els convergents quan parlaven d’ells, tractant-los com si fossin uns pelacanyes. I ves per on, com es diu en castellà, “a cada cerdo (amb perdó dels porcs) le llega su San Martín”, i ara els ha arribat a ells.

Què diran ara de la vicepresidenta Ortega? S’en fotran? La ridiculitzaran? O com és del govern “dels millors” això no importa? Tant se val, a mi no m’hi trobaran.

Facebooktwittergoogle_plusredditpinterestlinkedinmail