Sic Transit Gloria Mundi
Blog personal i polític de Manuel Cáceres
Quan el joc no és tan net
26 sep
Tothom sembla coincidir a la xarxa que, de cara a les properes eleccions autonòmiques (i sempre, diria jo), és desitjable que a la xarxa es practici el joc net, utilitzant els seus mitjans de forma honesta i correcta.
Malauradament, i com sovint passa, la praxis no coincideix amb la teoria, i cada dia veiem exemples del que no és que no sigui joc net, és que és joc brut, brutíssim. Vàrem tenir un exemple fa uns dies quan, arran de la campanya El Canvi Real promoguda pel PSC per a posar en valor la feina realitzada pel Govern presidit per José Montilla, algú va llençar una contracampanya amb un blog i un usuari de twitter que, fent servir aquest lema, posava en dubte els assoliments del govern. Compte, que ningú es confongui, és del tot legítim posar en qüestió les xifres que es donen a la campanya, contrastar-les amb d’altres i, d’aquesta forma, deixar les coses clares a la ciutadania. El que no és en absolut legítim, i és una mala pràctica, és fer-ho de forma anònima, sense possibilitat, per tant de contrastar res amb ningú.I per si això no fos prou dolent, el company José A. Donaire va poder esbrinar (ho comenta també Jose Rodríguez) que càrrecs de CiU coneixien i van difondre des del moment inicial (i inclús abans) l’esmentada pàgina, el que fa sospitar una innegable relació amb el seu contingut, no sé si en qualitat d’actors materials, intel·lectuals o simples inspiradors, i així els ho va dir. Tampoc no ens pot estranyar vist que el seu us a Twitter del hashtag #elcanvireal en la contracampanya coincidia amb el de l’usuari “fantasma”.
Reitero, per si a algú no li queda clar: crítica sí, tota, anònima no, i no només perquè al meu parer denoti covardia, sinó perquè fa impossible contrastar opinions i dades (clar que qui sap que les seves dades són inventades és normal que no les signi ni les vulgui contrastar).
Un altre exemple més recent d’aquest joc brut el tenim a la creació d’un usuari de Twitter que es fa passar pel President Montilla (amb el senzill sistema de canviar una lletra del cognom) sense tenir-hi res a veure, el que en el argot es diu un fake, i dedicar-se a fer comentaris pretesament graciosos amb ell. Jo no li veig la gràcia, la veritat, jo podria crear l’usuari @ArturMass o @JPugcercos, posar-hi la foto del Bruno Oro o del Cesc Casanovas (els seus imitadors del Polònia) i apa, som-hi. I? Quin sentit tindria? Per mi, cap. Què aportaria al debat polític? Res. Com motivaria al ciutadà a participar en política? De cap manera.
I, novament, un aclariment, m’agrada la paròdia, sóc fidel seguidor del Polònia, que de vegades em fa més gràcia, de vegades menys i de vegades em fa exclamar Què cab…ns !!! (llegeixi’s amb accent Queco Novell imitant Pasqual Maragall). Però ells no s’emparen en l’anonimat, van de cara, tots saben qui hi ha darrera, encara que es disfressin (el Toni Soler i el seu equip). Però no sabem, encara que ens ho poguem imaginar, qui hi ha al darrere d’aquest i d’altres fakes.
Però bé, no sé per què hauríem d’esperar joc net a la xarxa de qui fora de la xarxa tampoc no el practica. I això que ho tenen guanyat, segons diuen, no vull pensar què farien si no fos així.
Ara que, per propaganda, prefereixo la de P-Machinery allà pels ’80:
Xenofòbia sense excuses
24 sep
Tradicionalment, la dreta d’aquest país, com la de la resta de països, ha utilitzat sense cap vergonya la immigració, i els immigrants, com a arma electoral. Un arma electoral que, a més, surt gratis ja que, en general, i així d’entrada, l’immigrant no pot votar (sembla ser que és bo per treballar, però no per decidir), i per tant no pot fer servir un hipotètic vot per castigar qui es comporta d’aquesta forma.
La dreta utilitza la immigració com a esquer per a pescar els vots de les persones de les classes més populars, dels que majoritàriament es nodreixen els partits d’esquerres, fent servir quelcom tan repugnant com efectiu: la por. Por perquè l’immigrant et prendrà la feina, por perquè l’immigrant acapararà els ajuts socials, por perquè l’immigrant t’imposarà els seus costums …
I per tal d’escampar aquesta por, no ha dubtat en aplicar alguns dels principis de la propaganda atribuits a Goebbels, com per exemple el del contagi (equiparant immigrant i delinqüent) o el de l’exageració i desfiguració (amplificant qualsevol notícia negativa protagonitzada per immigrants). Així, tots hem sentit en relació amb un delicte dir que els autors són magribins, subsaharians, sud-americans o de l’Europa de l’Est, però gairebé mai que són de Barcelona o de Còrdova. També apliquen fil per randa els principis de l’orquestració, repetint moltes vegades el mateix, o el de la versemblança, difonent rumors falsos per diversos canals de forma que quan arriben al receptor tinguin aparença de realitat (exemple paradigmàtic d’això és dir que els immigrants que tenen negocis no paguen impostos o insinuar que tenen un tracte de favor de les administracions, com la pròpia Alícia Sánchez Camacho feia dilluns). De manual, vaja.
Com dic, no és nou, però fins ara, sempre havien volgut cobrir aquestes actuacions amb una pàtina de legalitat. Ens volien fer creure que no atacaven els immigrants pel sol fet de ser-ho, sinó per complir la legalitat, bé perquè eren delinqüents (aquesta associació que tant els agrada), bé perquè no es trobaven en situació legal (tenim ben recent el cas de la negativa a empadronar-los protagonitzada per l’Ajuntament de Vic i d’altres). No és que ens enganyessin, però si més no dissimulaven.
Però ara ja no, finalment han deixat de banda les formes i han decidit que ja no calia dissimular ni emparar-se en una hipotètica defensa de la legalitat així que, liderats per Sarkozy, han tirat del dret, fent fora de França ciutadans comunitaris (concretament romanesos) pel sol fet de pertànyer a l’ètnia gitana. Evidentment això és un gest de cara a la galeria adreçat a un públic a qui li agraden aquestes coses (que malauradament existeix), ja que ningú podrà impedir que els ciutadans expulsats, o els que han rebut tres-cents euros per anar-se’n, tornin a entrar al país, però no per això ha de deixar de preocupar-nos. I no només perquè els Sánchez Camacho, García Albiol o Fernández Díaz de torn de seguida s’apunten a aquestes mogudes (tots recordem el cartell de “no queremos rumanos”), sinó perquè són una manifestació més del creixement de la xenofòbia al món, com acrediten, per exemple, els vint diputats obtinguts pel partit xenòfob Demòcrates de Suècia a les recents eleccions.
Atacar el més feble és molt fàcil, i no ho podem consentir, ni per acció, ni per omissió. De cap manera podem ser tebis ni tolerants amb els intolerants. És feina de tots i totes aconseguir un món on ningú sigui discriminat per raó del seu origen nacional o social, i hem de començar pel nostre entorn més immediat. I no perquè ho digui la Declaració Universal dels Drets Humans, sinó perquè és de justícia.
Article publicat a Catalunya Press, en català i en castellano.
La mentida com estratègia
21 sep
Alicia Sánchez Camacho assegura que si el PP és decisiu (vol dir si CiU els necessita per governar)
els immigrants no tindran drets addicionals als catalans, de manera que (…) revisarà la política d’ajudes i serveis socials
Si el cap encara em funciona, i crec que sí, i tot i que no ho afirma directament perquè li deu fer cosa mentir en plan descarat (potser pensa que si només ho insinua s’estalviarà l’infern, perquè el que està clar és que el seu partit les lleis terrenals se les passa per on vol), està insinuant que en l’actual política d’ajudes i serveis socials els immigrants tenen drets addicionals als catalans.
Això no és nou, ja fa temps que circula, si bé jo no ho havia sentit de boca d’un responsable polític. A mi, per exemple, m’ha arribat per diverses persones, la notícia fidedigna (segons el seu transmissor, que ja podeu pensar de quin peu calçava) de que els negocis regentats per immigrans no paguen IAE. Deixant de banda la qüestió tècnica de que avui dia les persones físiques no paguen IAE, independentment de la seva nacionalitat, i de que cap activitat el paga durant els dos primers anys d’exercici, és evident que això, com tantes altres coses, és mentida.
Cal dir-ho alt i clar:
Repto a la Sra. Sánchez Camacho o a qualsevol a que em presenti una sola política d’ajudes i serveis socials respecte de la qual els immigrants tinguin més drets que els catalans per sol fet de ser immigrants sense cap altra consideració
Cosa diferent és que els immigrants es trobin majoritàriament entre els destinataris d’aquests ajuts perquè el seu nivell econòmic és en general més baix, però la causa és econòmica, no lligada al seu origen autòcton o forani. I, al marge de mentides, està clar que cal estudiar si les polítiques d’ajut són prou justes, perquè de vegades qui està més malament rep l’ajuda i el que també està malament, però no tant, no rep res. Però aquest debat ha de deixar al marge qüestions d’origen i centrar-se estrictament en les necessitats de les persones.
Com ja vaig denunciar, utilizar la immigració com arma és, a banda de covard, molt lleig, i també perillós, perquè pot crear un monstre que esdevingui incontrolable.
Els sindicats s’equivoquen
17 sep
És innegable que, com ha denunciat per exemple el company José Rodríguez, hi ha en marxa una dura campanya contra els sindicats. Des dels sectors més dretans, se’ls acusa d’estar venuts al govern, perquè cobren subvencions, d’estar venuts a les patronals, perquè només es preocupen de les seves prebendes, i no dels treballadors, etc. Declaracions com les de l’altra dia de Esperanza Aguirre sobre els alliberats sindicals no són casuals (poques coses ho són, i menys en política), són una baula més de la cadena.
L’objectiu és clar, deslegitimar els sindicats que, ara per ara, són la millor eina dels treballadors i treballadores per a defensar els seus drets. Segurament amb defectes, segurament millorables, però a dia d’avui la millor, i per alguns l’única.
El pitjor de tot això, és que aquesta campanya (que tampoc no és nova d’ara, tot i que ara és més dura) està calant entre els treballadors als que els sindicats representen, o haurien de representar. Però és que els sindicats tampoc no ajuden.
NOTA: No m’agrada generalitzar, i parlar de “els sindicats”, “els treballadors”, és fer una generalització segur injusta, però em prenc la llicència, i heu d’entendre que quan generalitzo em refereixo a la majoria o a la part més representativa del col•lectiu, no necessàriament al 100%.
Per això dic que, al meu parer, els sindicats s’equivoquen, quan, per exemple, fan vagues salvatges en els serveis públic. Sense negar als funcionaris el dret de vaga, crec que l’haurien d’exercir amb molta més prudència de la que mostren. Sovint penso que viuen en una bombolla, o en un univers paral•lel a l’estil Fringe, perquè és l’única explicació que trobo a certes actituds.
No es pot actuar en moments de crisi com en moments de bonança. No pots putejar, i perdó per la expressió, per molt que t’hagin tret un 5, un 10 o un 15% del sou, altres treballadors que no saben quan els durarà la feina o que potser ja l’han perduda. No ho entendran.
Quan un treballador d’una empresa privada fa vaga, l’únic perjudicat directe és la pròpia empresa, que deixa de produir (si és productiva), de vendre (si és comercial) i, en conseqüència, d’ingressar. Certament també poden sortir perjudicats, indirectament, els proveidors, o els distribuidors (això és una cadena, no hi ha dubte), però el ciutadà d’a peu només es veu afectat tangencialment, si és client d’aquella empresa i no pot comprar els seus productes.
En un servei públic no és així. En un servei públic el perjudicat directe, directíssim, és el ciutadà, treballador o no, que ha de fer ús del servei i no pot fer-ho, amb tots els perjudicis que això li comporta, i sembla que la intenció de les vagues en aquest cas és que aquest ciutadà emprenyat pressioni al govern de torn per tal que la situació se solucioni. Però per tal que això sigui així, és necessari que aquest ciutadà vegi:
- Que la vaga té uns motius justificats
- Que l’acció dels vaguistes és proporcionada amb aquests motius
Per tant, crec que el primer que els sindicats haurien de fer és intentar obtenir aquesta complicitat ciutadana explicant els motius de la seva protesta i explicant per què és necessari protestar d’aquella manera i no d’una altra de diferent. I sovint no ho fan.
Puc posar dos exemples que m’afecten directament, un de molt recent, i un altre que ja dura en el temps:
El primer és la vaga de dimarts passat dels Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya, vaga salvatge en la que no es van respectar els serveis mínims. Com si als passatgers no els fos prou inconvenient tenir la meitat de trens en hora punta (la gran majoria no es poden permetre anar a la feina més tard o més d’hora, ni tenen mitjà de transport alternatiu viable), i viatjar enxovats, a sobre no van poder ni fer això. I sí, ara diuen que van ser quatre incontrolats els que van aturar els trens, però jo vaig sentir el dia abans una conversa entre dos treballadors que em fa pensar que això estava previst (compte, no ho van dir expressament, és una deducció meva de les seves paraules). Així que si al motiu de la vaga (rebaixa salarial del 15%) que jo entenc que no els agradi, però que cal relativitzar quan l’economia i la gent està com està, afegim el gran perjudici causat, no a l’empresa, sinó als ciutadans, que no esperin comptar amb el suport general.
Altre tema és el dels sindicats dels docents. Van gastar innecessàriament cartutxos convocant vagues per motius purament polítics, per protestar contra una llei que, ves per on, va ser aprovada per una amplíssima majoria del Parlament de Catalunya, quan a més els motius concrets de protesta eren en molts casos una possible mala utilització futura de la llei (que dius, espereu que això arribi i protesteu aleshores, no?). Com ja s’ha dit, volien manar. I què va passar? Que quan han vingut altres motius potser de més consistència: retallades salarials i pressupostàries amb motiu de la crisi, canvis de les condicions laborals, etc … han trobat als pares i mares (progenitors, que es diu ara) una mica o molt cremats, i poc receptius. A banda de que algunes qüestions que han motivat queixes dels docents el ciutadà no les entén (ni jo, ni gent amb la que he parlat) com per exemple que trobin tan malament que el Departament obligui a justificar documentalment les baixes per demanar un substitut, i que en d’altres senzillament les posicions de docents i progenitors són antagòniques.
I ara posen la cirereta del pastís amb el tema les colònies. No poden fer jornada intensiva, no fan colònies, ni sortides de més de mitja jornada. Compte, ho fan pels nens, però amb aquesta postura, aquests nens als que diuen defensar no tindran jornada intensiva, ni tindran colònies, ni tindran sortides. Com acostuma a passar, el més feble és que paga les conseqüències, encara que no tingui cap culpa, és la sortida fàcil. Però tant se val, aquí el que importa, pel que sembla són només els seus interessos. I no importa si també perjudiquen altres sectors, és més, ho fan molt conscientment (això jurídicament és més un dol directe de primer grau que de segon).
Hi ha un grup de Facebook anomenat No jornada intensiva? No sortides, no colònies … , en el que es pot llegir això (adverteixo que no em consta que hi hagi cap sindicat darrera l’origen d’això, però no dubto que coneixen i recolzen l’estratègia), :
Afectarem altres sectors (monitors, cases colònies, museus, autocars), sí, però així farem pressió i esperem que es dignin a escoltar les nostres demandes.
D’això se’n diu fer amics. Només falta dir: volem perjudicar la màxima quantitat de gent possible, i no ens importa el que els passi, per tal d’obtenir els nostres objectius. Si pel camí vosaltres, monitors perdeu la feina, vosaltres, cases de colònies, heu de tancar, etc… tant se’ns en dona, mentre finalment tinguem el que volem (cosa que, a més, personalment dubto que passi). I a sobre, esperen que aquests sectors els recolzin?
Ja sé que em diran (ja ho he sentit) que han fet altres coses que no han servit de res, i que per això han de ser més dràstics, però crec que han esmerçat més esforços en la protesta que en la informació, i això és, novament, un error. Si a l’opinió pública, justificada o injustificadament, hi ha instal·lada la creença de que els docents tenen moltes vacances, treballen poc, tenen la feina segura, etc. i per tant no entenen per què es queixen, difícilment veuran justificada cap protesta. Per tant, el primer que han de fer és transmetre a la ciutadania què hi ha de cert i que hi ha de fals en tot això. I això passa per explicar, fil per randa, quantes hores de feina fa un mestre, de quins tipus (de docència, de presència), quants dies fan vacances de veritat, quants dies dediquen a preparació, etc. I sobre tot no tenir por de defensar els seus drets laborals sense posar els nens o la qualitat de l’ensenyament públic com a excusa. No sempre, ja ho he dit, els seus interessos han de coincidir amb els de les famílies o amb els de l’administració, és legítim, però calen explicacions clares i no sopars de duro. Em consta, ho sé de primera mà, que hi ha moltes i molts docents entregats a la seva feina, que fan el que els toca i moltes coses que no els toquen, que creuen en la qualitat de l’ensenyament públic i que van en la seva defensa més enllà del que seria exigible, i per això em fa una especial pena -i ho dic des del sentiment personal- que ells hagin de pagar pels que únicament busquen el seu benefici personal, el cobrar el màxim i treballar el mínim, els que s’aprofiten de qualsevol escletxa per escaquejar-se, que, malauradament, hi són com en qualsevol altra professió, ni més ni menys. És molt injust.
Vull uns sindicats forts, que representin els treballadors i on els treballadors se sentin representats, però per aconseguir-ho, potser han de variar les seves estratègies. Si no ho fan, si donen excuses als que el que volen és que els sindicats no existeixin, per tal de poder imposar les seves condicions, ens perjudiquen a tots els que creiem en la necessitat de la seva existència. I per això els critico.
Jo confesso
14 sep
Dissabte 11 de setembre vaig esmerçar el matí en dues activitats. La primera, l’ofrena al monument a Rafael Casanova. La segona, l’homenatge a Salvador Allende, que des de fa vint-i-cinc anys té lloc a la plaça del mateix nom situada al barri del Carmel.
Dos actes que recorden dues persones que representen la lluita per la llibertat en dos moments històrics molt diferents i en dos llocs geogràficament molt allunyats. Però dos actes amb diferències.
En el primer, institucions diverses reten homenatge a qui va encapçalar i va ser ferit en la defensa de Barcelona (en el marc de la guerra de successió espanyola, que enfrontava a Felip V i Carles d’Austria, a la que els territoris de la Corona d’Aragó van prendre partit pel segon) mentre un grup de patriotes, que deuen ser dels que es creuen amb el dret de repartir els carnets de catalanitat insulten a qui els sembla que han d’insultar, i aplaudeixen qui creuen que han d’aplaudir. No parlem de manifestar-se, de reinvidicar, cosa que entendria, parlem, senzillament, de xiular (i això encara), d’insultar i d’amençar. Quan no directament d’intentar agredir, com ja va passar fa anys. I quan se’ls posa més lluny, hi ha qui, com el Sr. Mas, diu que hi ha menys llibertat. Potser el Sr. Mas creu que existeix una llibertat per insultar. Jo no.
En el segon, recordem un president democràcticament elegit, que va ser assassinat pel feixisme per defensar els treballadors, la seva llibertat i la justícia social (sense la que l’única llibertat que existeix és la de triar en quin racó et mors de gana). És un acte al que assisteixen molts xilens i molts militants i simpatitzants de partits d’esquerres, però que malgrat això no és partidista (o casi, perquè dissabte passat un senyor amb aquesta imitació de la bandera de Puerto Rico que es coneix com estelada, en el pal de la qual deia “ERC Federació Barcelona” va donar un lamentable espectacle intentant ficar-la a tot arreu on li semblava que una càmera podia estar enfocant, fins i tot tapant, si calia, la bandera de Xile). No hi ha insults, no hi ha crits, no hi ha xiulades (amb alguna excepció). Únicament es recorda que la desigualtat i la injustícia continuent essent un problema en el nostre món, igual que ho eren ara fa vint-i-set anys quan Allende va ser assassinat, i per tant la vigència del seu missatge. Sentim emocionadament les seves darreres paraules a Radio Magallanes (que podeu llegir aquí i escoltar aquí), i que tot i que jo les tinc en mp3 i les sento de tant en tant no sonen igual en aquell moment, i sentint i cantem, qui sap la lletra, l’himne de Xile, l’himne de Catalunya i Venceremos, cançó que va servir com a himne de la Unitat Popular amb que Allende va guanyar les eleccions.
I, sabeu què? Que jo confesso que em sento molt més a gust en aquest acte que en l’altre, i que em sento molt més a prop de Salvador Allende, dels que van morir per la justícia social, dels que avui encara lluiten pels més desafavorits, i de tots els que comparteixen aquests ideals, que de molts dels que es manifesten davant el monument a Rafael de Casanova reivindicant drets per a la pàtria però no per a les persones, per no parlar del Sr. Artur Mas, o d’aquests que ens xiulen i ens insulten, la llibertat dels quals tant li preocupa (com a mínim més que la nostra). M’uneixen moltes més coses amb xilens com Allende, que amb catalans com Mas, Carretero o Laporta. És així de clar.
Deu ser que sóc un mal patriota, res de nou.
Política per a “dummies”
13 sep
Sovint la simplicitat dels missatges d’alguns partits polítics em fan pensar que van adreçats a persones sense el temps, la capacitat o les ganes d’analitzar-los, perquè si ho fessin, fora impossible no adonar-se de la seva poca consistència, i segurament retornarien en forma negativa, com un bumerang, als seus emissors. Són el que podriem anomenar missatges per a “dummies”.
Un dels més típics darrerament és el que culpa el govern (de Barcelona, de Catalunya o d’Espanya, depenent de qui ho digui, perquè, i això és ben curiós, persones del mateix partir assenyalen diferent culpable segons convingui) dels efectes negatius de la crisi: atur, problemes financers d’empreses i famílies, etc. Tant se val que la crisi sigui mundial, tant se val que les seves conseqüències també ho siguin, tant se val que als seus origens trobem actuacions de grups de poder més propers als partits que ara critiquen que no als qui governen. Tant se val, es reciten les xifres de l’atur, les dels concursos de creditors, o qualsevol altre indicador negatiu, com a prova fefaent de la incapacitat del govern de torn, sense preocupar-se per res d’establir un nexe causal entre les accions (o les inaccions) de cada govern i el que ells volen fer-nos creure que és el resultat, aplicant el que en termes jurídics és diu responsabilitat objectiva.
Si cal, inclús es posen apocal·liptics, i acusen al govern d’ensorrar el país, com ahir feia Duran i Lleida al Consell Nacional de Convergència (bé, si per ell és ensorrar haver intentat de recuperar part del retard acumulat, intentant fer en set anys el que ells no van fer en vint-i-tres, ja sabeu que ens espera si guanyen).
Trobo a faltar explicacions i alternatives. Voldria sentir de boca de la oposició què és el que ells farien que els governs actuals no hagin fet, o què farien de forma diferent, i perquè això solucionaria (o contribuiria a solucionar) el problema en qüestió. No generalitats, no lemes, no propaganda. Actuacions concretes, explicades detalladament. Potser no estariem d’acord en si aquestes mesures alternatives millorarien o empitjorarien la situació, però si més no tindríem una base de discusió.
És una mica el que passa amb els independentistes, que no deixen de repetir com un mantra que la independència és una mena de pedra filosofal, solució de totes les nostres penes, per la sola raó de que els diners que ara ens roba (en la seva terminologia) Espanya, ens els quedariem nosaltres. I punt. Un altre missatge per a “dummies” que ignora bona part dels aspectes del tema, limitant-se a oferir un futur de llet i mel.
Potser tot és causat perquè és molt més fàcil atacar que ser positiu. Molt més fàcil destruir que fer propostes. Serà per això que, per exemple, a Barcelona únicament sentim crítiques al que fa el govern de Jordi Hereu, o de com és de dolent aquest noi, sense tenir l’ocasió de saber què farà el Sr. Trias si per una d’aquelles casualitats de la vida arriba a guanyar o per què ell seria millor alcalde (clar que tenint el currículum que té el Sr. Trias, on les úniques coses a assenyalar són els seus intents privatitzadors de la sanitat i el seu recolzament incondicional a José Maria Aznar al congrés, segurament jo també l’amagaria).
Algunos fumadores no quieren entender
9 sep
Se difundía ayer la notícia de que en Euskadi se está preparando una ley que prohibiría cosas como fumar en el coche si hay menores, o fumar en algunos lugares abiertos (por ejemplo parques infantiles). Está bien, aunque para mí aun se queda corta.
Al mismo, tiempo, el autodenominado Club de Fumadores por la Tolerancia presenta medio millón de firmas, dicen, contra la nueva ley estatal en preparación. Ya me referí a estos señores y señoras en una entrada anterior, y debo reafirmarme en lo que entonces dije, y añadir alguna cosa más, porque como se suele decir, no hay peor sordo que el que no quiere oir.
Me parece cínico apelar a la tolerancia, la convivencia o el respeto, como ellos hacen para intentar justificar lo injustificable. O al manido prohibido prohibir, que por lo visto igual sirve para los toros que para el tabaco, o para reivindicar el derecho a conducir trompa, como hizo Aznar y ahora Neira, en una sociedad dónde, mira tú, tantas y tantas cosas, bastante más importantes, están prohibidas.
Se rasgan las vestiduras porque se prohibe fumar en lugares abiertos, como si fuera una aberración. Yo les pregunto: ¿qué tengo que hacer cuando voy al Nou Camp y alguien en la localidad inferior, o al lado, se pone a fumar y el humo me viene a la cara, a la nariz y a la boca? ¿Me pongo una mascarilla antigas? ¿Me voy? ¿Qué hago? ¿De qué narices me sirve a mí su tolerancia? ¿Dónde está su respeto? El día que les prohiban fumar ahí (y ese día llegará, espero) que no me vengan con respeto, tolerancia o gilipolleces varias. Y lo mismo podría decir cuando al salir de la estación de los Ferrocarriles, en las mismas escaleras, much@s se ponen a fumar, obligándome, quiera o no, a tragarme su humo, porque forzosamente tengo que ir detrás de ell@s, y les importa un pimiento. Y tantos y tantos ejemplos vividos en primera persona.
¿Y qué tiene de raro prohibir fumar en un coche con menores? Sí, debería ser obvio, pero las reacciones demuestran que no lo es tanto. E igual que, pese a ser obvio, existe legislación que impide a los padres maltratar a los hijos, aunque sea dentro de su casa, la existencia de legislación que impida ese otro tipo de maltrato que supone envenenar a los propios hijos con el humo es totalmente justificable. Estoy convencido de que muchos, la mayoría de padres o madres fumadores no lo hacen, igual que la mayoría de padres o madres no maltratamos a nuestros hijos, pero con uno solo que haya, la ley está justificada. Y como digo, se queda corta.
Sobre la prohibición de fumar en lugares interiores, la OMS es muy clara, como dije en esta otra entrada, y sólo la prohibición total es efectiva. Quien quiera fumar, que fume en casa, o en un lugar abierto dónde no tenga nadie cerca a quien pueda molestar.
Y es que, por mucho que quearis disfrazarlo, no atacamos a nadie, sólamente defendemos nuestros derecho a no respirar vuestro humo, algo que a mí me parece tan obvio que me choca hasta tenerlo que explicar. Y la legislación actual, como acreditan los ejemplos anteriores y otros muchos que podría dar, no nos garantiza ese derecho, por lo que es necesario modificarla. No criminalizo al colectivo de l@s fumadores/as, sé que sí hay fumadores que son respetuosos con los demás, y si tod@s fueran así, leyes como las comentadas serían innecesarias, igual que si tod@s fuéramos buenas personas no haría falta el Código Penal. Pero ni tod@s somos buenas personas, ni tod@s los fumadores son respetuosos y tolerantes con los que no fumamos, por lo que es indispensable proscribir legalmente esos comportamientos que afectan de pleno a nuestro derecho a la salud. Legítima defensa, se llama.
No nos hagamos daño (o las primarias de Madrid)
3 sep
Desde hace algunas semanas vengo observando, no sin preocupación, el proceso desencadenado en torno a la candidatura del PSM-PSOE a la Comunidad Autónoma de Madrid, y a sus dos candidatos a candidatos, Tomás Gómez y Trinidad Jiménez.
Seguramente por razones de prudencia debería abstenerme de hablar de este tema, so pena de que alguien me diga que me estoy metieno en camisa de once varas. Pero aunque no me tengo por imprudente, el cuerpo me pide que escriba algo sobre el tema (quizás también se deba a que llevo días sin escribir nada aquí).
Vaya por delante que no pienso pronunciarme sobre quien considero mejor candidato o candidata. No tengo información suficiente para ello, y hacerlo sería, más que imprudente, temerario. Pero sí sobre el proceso.
Las primarias, presentes en los Estatutos tanto del PSOE como del PSC, y que no lo están en los de otras muchas formaciones políticas, dónde la dedocracia es la forma usual de designación, son la forma más democrática de elegir un candidato o candidata cuando más de una persona opta a ello. Es un ejercicio de democracia muy positivo … si se lleva bien. Pero si para lo que sirve es para que los partidarios de A ataquen y denosten a B, y para que los partidarios de B ataquen y denosten a A, le estamos haciendo un flaco favor al partido y a los candidatos, tanto a quien gane como a quien pierda, que sufrirán un desgaste muy negativo. Y si encima no se respeta la limpieza del proceso, las consecuencias pueden ser aun peores para la imagen del partido, conviertiendo algo positivo en algo altamente negativo. Sé que no soy nadie para dar consejos, no es esa mi intención, pero hay ciertas cosas que no debemos olvidar en el fragor del combate.
Por otro lado, ciertas cosas no me gustan. No me gusta la actuación a golpe de encuesta. No vendemos detergente. “Vendemos”, ofrecemos, ideas. No es lo mismo. Intentamos llevar a la práctica las políticas que creemos mejores para el conjunto de la ciudadanía, e intentamos convencerla de que así es. Si caemos en la tentación de ajustarnos a lo que la opinión pública (o la mayoría de ella), sobre la que inciden multitud de factores, no todos inocentes, pide, o nos dicen que pide, nos equivocamos (y por favor que nadie confunda esto con despotismo ilustrado, porque no lo es). Y lo mismo con los candidatos: creo que deben tener algún activo más que salir bien valorado en las encuestas.
Tampoco me gustan los y las paracaidistas, salvo en las películas de guerra. Como persona de la organización, de los que durante el día a día mantienen funcionando el chiringuito, me fastidiaría mucho, pero mucho, que alguien viniera ahora a decirme, por ejemplo, que tal o cual persona sin implicación en la organización territorial debe ser el candidato a la Alcaldía de Barcelona, desplazando a las personas que, durante años, han estado trabajando el tema, sólo porque lo dice alguien o porque sale mejor en las encuestas. Cosas como estas no motivan, precísamente, a las personas que forman la organización (porque al fin y al cabo, aunque muchos prefieran utilizar términos que despersonalizan el asunto, estamos hablando de personas, cada uno con nuestros sentimientos). Y, ahora más que nunca, es precisa una organización motivada y tensionada. Sin que ello obste, faltaría más, al derecho de cualquier militante a optar a ser candidato, que debe poder ejercer libremente y sin cortapisas.
Soy consciente de que con los dos últimos párrafos parece que tome partido por Tomás Gómez en detrimento de Trinidad Jiménez. Aunque por quien yo tomara partido no importaría, lo cierto es que no es así. Dije antes y reitero que no tengo elementos suficientes de jucio para ello. Yo no me refiero a las personas concretas que están protagonizando este proceso, me refiero al proceso en sí, y a las consecuencias que pude tener con independencia de quien triunfe en las primarias.
