Del PIRMI i l’Impost de Successions

Dues de les decisions que ha pres el govern d’Artur Mas des de la seva elecció han estat la pràctica supressió de l’Impost de Successions, amb caràcter retroactiu (anunciant-se també la futura de l’impost de donacions), amb el corresponent estalvi de calerons d’uns quants molt adinerats i, recentment, amb l’excusa de l’existència de frau en la seva percepció, el canvi en la forma de pagament del Programa Interdepartamental de la Renda Mínima d’Inserció, més conegut com PIRMI, que ha motivat que molts dels seus perceptors, persones necessitades per definició, l’hagin percebut amb retard (o encara l’esperin), amb tots els maldecaps que això els ha comportat. És a dir, amb la que està caient, eliminem obligacions per a una minoria benestant i compliquem la vida a una gent (que també són una minoria) que necessita aquest minso ajut per arribar a fi de mes.

Està bé lluitar contra el frau, perquè és quelcom que ens perjudica a tots, no ho discuteixo. Sí discuteixo les prioritats i la manera de dur-ho a terme. És a dir, és realment el possible cobrament irregular del PIRMI l’objectiu proritari en la lluita contra el frau? I, posant que sí, calia fer-ho d’aquesta forma, perjudicant TOTS els perceptors per la existència d’alguns defraudadors? La meva resposta és no per a totes dues qüestions, però no m’estranya que el govern ho hagi fet així, sempre he tingut clares les seves prioritats, d’on vol retallar despeses i d’on vol retallar ingressos.

Però ens podríem preguntar:

Quin percentatge de perceptors del PIRMI devien votar a les darreres eleccions autonòmiques (dels que tenien dret a vot, evidentment)? Em temo que pocs, molt pocs.

I, quin percentatge dels afavorits per la supressió de l’Impost de Successions va fer-ho? Em jugaria alguna cosa a que van ser molts, moltíssims.

Què significa això? Doncs possiblement el mateix que el fet que a les darreres autonòmiques a Matadepera votès un 75,67% dels electors (i CiU s’enportès el 65,90% dels vots) i a Badia ho fes nomès un 45,69% (dels que un 19,37% va triar CiU). Trenta punts de diferència, que es diu aviat.

Malgrat el que, amb bona o mala fe, se’ns vulgui vendre, una cosa està clara. Votar sí serveix per alguna cosa. I no votar, o llençar el vot a l’WC (ja sigui l’WC blanc o amb el nom de qualsevol colla de cabrejats que no volen fer-ne res), no serveix. A uns votar els ha servit perquè els treguin l’Impost de Successions, i a uns altres no fer-ho els ha servit perquè els putegin amb el PIRMI. Així de clar.

Amb totes les imperfeccions del sistema que es vulgui (i que cal millorar), qui vota influeix, i qui no ho fa, no. I qui digui que no importa, menteix, menteix descaradament. Després ja ens podem anar indignant, cabrejant, enxerinant-nos o fent el pi.

facebooktwittergoogle_plusredditpinterestlinkedinmail

Dació en pagament? Pobre solució

En aquest país nostre de simplificacions i modes, una de les tesis que darrerament està tenint més éxit és la de presentar la dació en pagament com a panacea o remei miraculós per a les persones que veuen com el seu habitatge és subhastat i ells es queden al carrer i amb el deute. Per molta gent (hi ha excepcions que aprofondeixen més, certament, però no és quelcom generalitzat, que a alguns fer servir la neurona els genera massa esforç) es la primera, sinó l’única, mesura per solucionar aquesta situació. I es parla a tot arreu, es presenten ILPs i es blasma sense cap contemplació qualsevol que gosi matisar aquest pensament únic.

Però em permetreu que jo vagi una mica contracorrent, per seguir el costum (jo soc dels que al Facebook prefereixes més fer comentaris crítics que pitjar el botó m’agrada, i com que hi ha qui prefereix “palmeros” que debat, passa el que passa). La dació en pagament no és solució. O és una pobre solució, si ho preferiu.

El problema principal de que t’executin una hipoteca no és si et quedes amb el deute o no, ES QUE ET QUEDES SENSE LLOC ON VIURE-HI !!! Aquesta és la gran tragèdia, i aquesta, crec, hauria de ser la nostra primera preocupació com a societat. Cal arbitrar sistemes que permetin a les famílies continuar a casa seva, ni que sigui sense pagar, o pagant menys. Potser us sembla una bajanada (potser ho és) però jo crec que no. Creieu que les entitats bancàries guanyen res fent-se propietaris d’un pis que, ara per ara, no poden vendre i que només els genera despeses? Un pis que a sobre estant buit es degrada i que quan la cosa millori (que algun dia passarà, dic jo) i el puguin vendre estarà en molt pitjor estat? Crec que aquest hauria de ser el nostre primer camp d’actuació.

En canvi, sembla que el que ens preocupa, més que quedar-nos sense lloc on viure, és quedar-nos amb el deute. I confesso que no ho entenc. Es clar que si molts hi haguessin posat una mica de seny en d’altres moments (responsabilitats bancàries a banda), segurament no haurien arribat a aquest punt, i si no van posar seny aleshores (les vacances a la Riviera Maya amb el sobrant de la hipoteca eren massa llamineres), esperar que ho posin ara és esperar massa. Però, afortunadament, aquests inconscients no són tots, segurament ni tan sols la majoria, i em va l’efecte que el que passa és que la gran majoria es deixa portar per l’onada mediàtica.

No dic que no tingui cap importància, però si dic que davant el que representa quedar-se al carrer, el deute és secundari, i per qüestions professionals puc dir-vos de primera mà el que costa cobrar un deute, qualsevol. Hi ha qui porta anys vivint amb deutes, i si bé no és una situació còmoda, us ben asseguro que és portable, infinitament més portable que no tenir lloc on viure. Cal tenir present que, d’una banda, una part del sou és inembargable, i dilluns passat va publicar-se al BOE el Reial Decret Llei que en cas d’execució hipotecària i quan el preu d’adjudicació de la subhasta no cobreixi el deute augmenta la quantitat inembargable que fixa la Llei d’Enjudiciament Civil (a més va augmentar fins el 70% del valor de taxació el preu pel que l’entitat executant pot quedar-se l’habitatge, en lloc del 50% que regia fins ara, mesura que reduirà notablement el deute).

Per tant, a dia d’avui, en el suposit indicat en el paràgraf anterior, un cent cinquanta per cent de l’SMI és inembargable, i aquest percentatge augmenta en un 30% per cada membre del nucli familiar sense ingressos superiors al propi SMI. En roman paladino això vol dir que en una família de quatre membres en la que només un tingui ingressos superiors al SMI, el seu sou serà inembargable fins un 240% de l’SMI, és a dir, si és de fins a 1.540 € mensuals no se li embargarà res. I si és superior, se li podrà embargar un 30% de l’excès, després un 50% (de l’excès), etc … Es clar, no podràs tenir diners al banc, ni béns al teu nom, i aquesta és com dic una situació incòmoda, desagradable, però em penso que per a qui està patint per perdre l’habitatge, l’estalvi futur no és una preocupació.

Vol dir això que jo estic contra la dació en pagament? En absolut. Es una opció que tendria conseqüències, negatives per a uns, no tant per a uns altres, però que es pot plantejar, per què no? Altres països ho tenen regulat així i no passa res, i no cal ni regular-ho per llei, el pacte entre parts seria suficient (la llei faria innecessari el pacte). El que ja no veig tan clar, i ara parlo com a jurista, és que, com alguns pensen, això es pugui fer amb caràcter retroactiu, és a dir obligar a l’entitat bancària a donar per saldat el  préstec. I, posats a obligar, i suposant que fos possible, jo abans les obligaria a concedir moratòries, períodes de carència, ajornaments i fraccionaments de pagament o qualsevol cosa que permiti a la gent continuar a casa seva.

facebooktwittergoogle_plusredditpinterestlinkedinmail

Pactes de conveniència i conveniència de pactes

Ahir al matí va tenir lloc el ple de constitució de l’Ajuntament de Sant Quirze i l’elecció de la seva nova alcaldessa, Montserrat Mundi. Cap sorpresa en quant a l’elecció, ja que existia un pacte previ, signat dimecres passat i fet públic ahir, en un exercici de transparència a destacar, entre CiU (llista més votada), PSC i PP. Per cert, que vull aprofitar per comentar que abans d’ahir Elisabeht Oliveras deia al twitter que li semblava curiós que el pacte, signat com dic dimecres, fos aprovat per l’assemblea del PSC Sant Quirze (a la que vaig assistir) dijous. Curiós? Si s’hagués pres la molèstia de llegir-se’l, hauria vist que al seu punt 10 l’esmentat pacte preveia que fos sotmès a ratificació pels òrgans corresponents dels partits signants. Desconec què van fer CiU i PP, però el PSC el que va fer dijous va ser, precísament, ratificar el pacte. On és la curiositat? L’única cosa curiosa, per mi, és que algú escrigui d’un tema sense coneixement de causa (vull pensar que no mentint de forma deliberada), i que a sobre quan li fas notar que no hi ha tal curiositat ni es digni a contestar-te.

A banda d’això, com detalls que em van cridar l’atenció, esmentaria la manca d’educació de molts dels presents quan un regidor (el popular David Sánchez) va jurar el càrrec en comptes de prometre’l. Jo no sóc de missa, ni de juraments, ni creient, però no crec que ningú hagi de fer burla d’altri pel fet de jurar. Posats a fer conya, podrien fer-la també amb la fòrmula de prometre per imperatiu legal, perquè tots sabem que si prometen (o juren) és perquè la llei diu que cal fer-ho així, de normal la gent no va prometent fidelitats pel carrer a tort i a dret, així que l’aclariment no és necessari (francament, a mi em sona a allò que fan els nens de creuar els dits, infantil, tot plegat). Altre detall a esmentar és la presència d’una quinzena de persones amb unes pancartes i un tros de cinta aillant a la boca (que pel que vaig comprovar no els privava de fer soroll quan el que es deia no era del seu gust, no vull pensar que haguès passat sense portar la cinta aillant), que algú ha qualificat d’indignats, però que a diferència d’altres indignats, que ho estan amb els polítics en generals, sembla que només ho estaven amb alguns polítics, perquè a alguna altra inclús la van aplaudir. Això sí que es de veritat curiós.

Però al que em vull referir no és a aquestes anècdotes, ans a les intervencions de les caps de llista d’ICV, Marta Baldrich i de Junts (aka marca blanca d’ERC), Elisabeth Oliveras, perquè totes dues van explicar una pel·lícula que no és ben bé la que jo sé, no sé si hem vist pel·lícules diferents o parts diferents de la mateixa pel·lícula.

Marta Baldrich va agraïr a tots els partits el tracte rebut en les negociacions per la formació del govern municipal. He dit tots? Perdó, m’equivocat, tots menys un, el PSC. Sentint-la, semblaria que el PSC no va seure amb ells a negociar la participació conjunta en el govern. I no és veritat. El PSC va seure amb ICV, igual que ho va fer amb la resta de grups. I no va seure per compromís, sinó amb la intenció d’arribar a un pacte. Però no va ser possible. Jo afegiré que la responsabilitat va ser d’ICV, però com soc part interessada, potser el que digui no té valor, i segur que ells diuen el contrari. Però així va ser, i amagar aquesta realitat és una mostra del tarannà que gasta ICV en aquesta comarca (conec gent d’ICV d’altres llocs amb la qual m’uneixen més coses de les em separen, amb les que discrepo quan toca, però des d’una posició de respecte mutu, sense ressentiments). Ras i curt, el PSC no té la culpa de que ICV Sant Quirze, sense responsabilitat de govern, ni municipal, ni estatal, hagi perdut casi un vint per cent dels seus vots, prou pena tenim amb la nostra debacle. Els socialistes estem molt preocupats pels nostres resultats, i hem encetat un procès d’autocrítica i debat intern que em sembla imparable. I si jo fos ells, si jo fos ICV Sant Quirze, no haver captat cap vot dels perduts pel PSC (molts d’ells de càstig per la crisi i les polítiques del govern socialista de l’Estat), i a sobre perdre una cinquena part dels propis em preocuparia, i molt. Però no, ells són l’esquerra de debò (la verdadera izquierda, en versió dels seus col·legues d’IU), estan per sobre d’aquestes coses, i no s’equivoquen mai. I nosaltres som el dimoni perquè no hem fet un pacte d’esquerres. Doncs ho sento, no compro. Pacte d’esquerres? Ja. Per què a Sabadell, tot just a l’altra banda de l’autopista, en comptes de intentar un pacte d’esquerres amb el PSC (força més votada amb 13 regidors, tenint la segona força, CiU, només 5), han intentat un pacte de tots (inclós PP) contra el PSC? Sembla que aquí el pacte d’esquerres no era important, l’important era intentar que no governés el PSC. I si ens movem una mica més, podem parlar de La Llagosta (on ICV ha pactat el govern amb CiU excloent al PSC, llista més votada), o de Santa Perpètua de Mogoda (on ICV ha estat la força més votada, i poguent fer pacte d’esquerres amb PSC ha pactat també amb CiU) o una mica més enllà, de Sant Feliu de Llobregat (cas idèntic a Santa Perpètua). No continuaré. Es que Sant Quirze ha de tenir pacte d’esquerres i aquests pobles que he esmentat no? És que ICV Sant Quirze no té res a veure a ICV dels altres pobles? Ningú ho diria veient com es van tirar enrere del pacte amb ERC quan la seva direcció comarcal (o d’on sigui, no domino la seva organització) els va picar la cresta. Així que lliçons de democràcia i d’esquerranisme, les mínimes, si us plau.

Pel que fa a Elisabeht Oliveras, a banda de dedicar-se a repetir el seu lema de campanya fins a fer-se pesada (que a sobre ja té conya que qui amaga la seva sigla, ERC, darrera una pretesa coalició, Junts, parli de no amagar-se, a això li dic jo coherència), ha lamentat també, igual que Baldrich, no haver pogut fer un pacte d’esquerres (malgrat durant la campanya interpel·lava els demés sobre si donarien suport a la llista més votada, sembla que això era només si la més votada era ella, com no ha estat així, no importa). Novament aquí haurem de fer servir el fantàstic mapa que ha el·laborat en Saül Gordillo, on trobarem llocs com La Roca del Vallès (on ERC ha pactat amb CiU i el PP -si, heu llegit bé, el PP- per arrabassar-li l’alcaldia al PSC, llista més votada), Cerdanyola (on la seva negativa a un pacte d’esquerres ha motivat el pacte PSC-CiU), Polinyà (on ERC ha fet alcalde al candidat de CiU) o Sant Vicenç dels Horts (on una altra marca blanca d’ERC pacta amb CiU i ICV per tenir l’alcaldia i deixar fora la llista més votada, el PSC). No cal continuar, oi? Per què doncs, a Sant Quirze el pacte d’esquerres era tan fonamental? Potser perquè en aquest cas haurien tingut l’alcaldia?

No ens enganyem, l’oposició feta durant els darrers quatre anys per ICV i per ERC feia molt difícil un pacte amb el PSC. Hi ha coses que és difícil oblidar, i malgrat en el cas d’ICV la candidata era diferent, les seves paraules denoten la mateixa manera de fer. D’altra banda, les actuacions anteriors d’aquests grups no donen peu a pensar que puguin proporcionar l’estabilitat que Sant Quirze, com qualsevol altre municipi, necessita, i més en temps de crisi, i el pacte de l’anterior legislatura ha funcionat raonablement bé. Les eleccions municipals són potser les menys ideològiques de totes. Els ajuntaments no tenen capacitat legislativa (les ordenances tenen un abast limitat), i mirant els programes electorals dels partits, no s’observen grans diferències. Segurament, més que les coses a fer ens distingeix la manera de fer-les. Potser és això el que provoca aquests pactes curiosos als que es refereix en Saül Gordillo, pactes que, arreu de Catalunya, tenen com a protagonistes a totes les forces polítiques sense excepcions, perquè cada vila, cada ciutat, té el seu tarannà diferent, i les persones, tot i ser membres del mateix partit, són també diferents. Només això explica el ICV pacti amb el PSC fer alcalde de Terrassa a Pere Navarro i en canvi a Sabadell hagi fet el possible (que no ha estat prou) per tal que en Manuel Bustos no ho fos, per exemple.

A cada lloc, cada formació fa el pacte que creu que més convé als ciutadans i ciutadanes, per això aquesta entrada es titula pactes de conveniència i conveniència de pactes. I això és el que ha passat també a Sant Quirze. Per aquest motiu, no blasmaré ningú per aquesta causa, ni l’anomenaré traïdor, ni res per l’estil, però tampoc acceptaré que m’ho diguin. No hi tenen cap dret. I sé que no tothom, inclús dins el PSC, ha entés el pacte. Em faig càrrec. Si ja pactar amb CiU és dur, a alguns anomenar-los el PP és una mica com esmentar el dimoni (o la bicha, que dirien en castellà). Que no es preocupin, d’aquí a menys d’un any ens barallarem per defensar les nostres respectives postures en les eleccions generals, postures molt allunyades en molts casos (tant amb CiU com amb el PP). Però això no ens ha d’impedir treballar plegats en les coses en les que tenim postures més properes. El nostre objectiu, el de tots els que ens presentem a les eleccions, és el bon govern dels ciutadans, i és en ells en qui hem de pensar quan prenem una decisió, i no ens nosaltres mateixos com a partit. De vegades, no sempre, els interessos de la ciutadania i del partit no són iguals, i si donem preferència a aquests darrers, ens equivoquem, i molt. Aquest és el motiu fonamental del pacte.

Potser les meves paraules denoten que estic dolgut, i molest. I així és. Però això no treu que pensi que pel bé de Sant Quirze hauríem d’aconseguir, independentment del nostre paper de govern o oposició, una entesa que ens permetés avançar en la resolució dels problemes dels ciutadans. Amb discrepàncies, però sense perdre les formes. Sense renunciar al que cadascún considerem bàsic, però amb generositat envers el punt de vista de l’altre. Si ni tan sols ho intentem, potser ens quedarem amb la conciència molt tranquil·la, però les ciutadanes i els ciutadans en patiran les conseqüències.

facebooktwittergoogle_plusredditpinterestlinkedinmail

Sant Quirze no ha votat en clau municipal, per desgràcia

No puc negar que estic trist i decebut pels resultats obtinguts pel PSC de Sant Quirze a les darreres eleccions municipals. Sincerament, no m’ho esperava. La pérdua d’un terç dels vots i la meitat dels regidors és un càstig excessiu per unes culpes que encara no tinc del tot clar quines són, llevat entenguem que l’electorat ha volgut donar a la nostra cara la plantufada que voldria donar-li als dirigents socialistes espanyols i catalans. Pel que sembla, amb el 28N no en va haver prou.

Com a militant del PSC, i tenint present els seus lligams amb el PSOE, soc conscient que participo, vulgui o no, de certes decissions que l’electorat ha castigat. De fet, que la pitjor crisi que recordo t’agafi governant a tot arreu, és garantia de patacada electoral, facis el que facis. Però no es pot negar que, a banda d’això, s’han pres decissions que no han estat les més encertades, i cal dir-ho clarament i sense embuts. Per esmentar el darrer exemple, que no és l’únic ni el més important, però que té un gran simbolisme: no és de rebut que la Comissió Europea t’hagi de renyar perquè no controles prou els sous dels banquers, més aviat és lamentable.

Una mica ja ens ho temiem, però pensàvem (ens enganyàvem, pel que sembla) que eren només unes eleccions municipals, i que el que fèiem era triar els nostres alcaldes i regidors, les persones que decidiran durant els propers quatre anys les matèries de la seva competència (que són moltes i importants), i no unes primàries d’una altra cosa. I el PSC Sant Quirze es presentava amb l’aval d’un gran full de serveis, i amb propostes engrescadores per al poble. Però els quirzetencs han votat (o han deixat de fer-ho) atenent d’altres consideracions, si més no els que havien estat votants del PSC.

Perquè si es tractava de jutjar la gestió efectuada pel darrer equip de govern (CiU+PSC), no és normal que un dels partits que el formaven millori el seu resultat (CiU ha pujat un 24%, molt per sobre de la mitjana catalana, que ha estat del 7,5%) i en canvi l’altre, el PSC, sigui durament castigat. He dit, i reitero, per a mi (i ja sé que no sóc neutral) la gestió del govern ha estat bona en conjunt, i també la gestió concreta dels nostres regidors i regidores, amb el Antoni Rebolleda al capdavant, i això em fa pensar que no s’ha suspès la gestió.

Pel que fa a les propostes, tampoc trobo cap extrem que hagi de justificar un rebuig de la ciutadania. Moltes propostes eren coincidents entre la majoria de partits (això és força normal a l’àmbit local), i les que no ho eren tampoc justifiquen un rebuig que portès a aquest resultat.

He de concloure, per tant, que el vot de càstig s’ha de llegir en clau catalana o espanyola, més que quirzetenca, i coincideixo així plenament amb el que ahir escrivia l’Enric Alloza a Mussol.cat. I això no va només pel vot del PSC, sinó també pel del PP (que experimenta una important pujada a la que no trobo altra justificació, superior a Sant Quirze que al conjunt de Catalunya, un 41% en front d’un 21%), i d’ICV (que malgrat no haver governat el municipi pateix un descens de casi el 20% que, per aquestes coses de la llei d’Hondt, no li costa cap regidor). L’excepció, que per mi confirma la regla, és ERC (que va amagar les seves històriques sigles, i pel que es veu la va encertar, perquè una llista d’un partit amb independents no és una coalició ni aquí ni enlloc) que, tot i haver de competir amb una altra llista independentista (la suma de SI i Reagrupament que es presentava amb el nom d’ARA), ha aguantat perfectament, repetint pràcticament el resultat de les eleccions de 2007 (quelcom que no molta gent d’ERC pot dir arreu del país, ja que ha perdut 78 mil vots, que representen més del 28% dels que tenien).

I tot i que ningú va dir mai que la política fos justa, crec que és un resultat força injust, perquè ni el Toni, ni la Silvia, ni la resta de companyes i companys s’ho mereixien. Però així funciona, l’elector decideix lliurement en funció de les consideracions que troba adients, i ho hem d’acceptar, i agraïr el seu suport a les 976 persones que ens han votat. Ara ens toca representar-les el millor que sapiguem.

Per acabar, quatre notes finals:

  1. Que només hagi votat un 53% de l’electorat, per molt que suposi una millora en relació amb el 2007 i que ens deixi més o menys a la mitjana de Catalunya (un pèl per sota) no és una bona notícia. Quaranta-set persones de cada cent no han votat, no han exercit aquest dret, l’únic que ens iguala a tots independentment de les classes socials. Vivim moments complicats, que poden explicar un cert desencís, però hem de fer entendre a la gent que amb el vot es poden canviar coses. Si no, malament.
  2. Continuo sense entendre la proliferació de vots en blanc (una mica més del 5%). Realment cap de les llistes era prou bona pels que han votat així? Coneixien ni tan sols les propostes de les candidatures? S’han preocupat de llegir-les? O és que ara això del vot en blanc és cool? Perquè, reitero, eren unes eleccions municipals, votàvem propostes per al poble, i no una altra cosa.
  3. Tot i que no és consol, he de celebrar que, a Les Fonts, el meus veïns no hagin votat en clau espanyola, sinó de poble. Hem mantingut el nostre suport (perdent només 4 vots, que representen un minso 1,6%), malgrat també aquí el PP ha pujat espectacularment (més del 150%). Però crec que els fontins sí han valorat la gran tasca que el PSC ha dut a terme a l’Ajuntament, i han votat en conseqüència.
  4. Des del punt de vista personal, agraeixo haver pogut formar part de la llista del PSC Sant Quirze i haver pogut participar a la campanya, així com l’excel·lent acollida que totes les companyes i companys m’han donat. Amb persones com aquestes, el futur del projecte està assegurat, malgrat les adversitats.

Jo aparco la tristor i la decepció aquí. Continuaré, amb més il·lusió que mai, treballant perquè aquesta societat nostra s’acosti més al que seria el meu ideal. Venen temps díficils, però apassionants, tant al PSC com a Sant Quirze, i jo no m’ho vull perdre.

facebooktwittergoogle_plusredditpinterestlinkedinmail

Resultats de les municipals 2011 a Les Fonts

Com que les dades electorals a nivell municipal ja han sortit a tot arreu, he intentat recopilar (no analitzar) les dades de Les Fonts, agregant les de les zones corresponents als dos municipis, fent bona aquella frase de Les Fonts, un sol poble. Un divertimento per si a algú li serveix d’utilitat.

Les dades no són del tot comparables perquè a Terrassa, que ja és una gran ciutat, es presentaven moltes més candidatures que a Sant Quirze, per això he tingut presents només les que, en el global, han superat el 2% de vot vàlid, incloent la resta dins l’apartat “Altres”. D’altra banda, mentre que a Terrassa ERC i Reagrupament es presentaven plegades, a Sant Quirze ERC es presentava en solitari (encara que ho volguès amagar dins una llista anomenada Junts) i Reagrupament formava junt amb SI (que a Terrassa es presentava en solitari) la candidatura anomenada Ara. Per això a algunes caselles hi ha dos noms separats per una barra. Fetes aquestes salvetats, el quadre seria:

Resultats municipals 2011 Les Fonts

Què podem dir d’aquestes dades? En primer lloc que els fontins i les fontines voten semblant amb independència de si viuen a la part de Sant Quirze o a la de Terrassa. Els dos primers partits coincideixen, i el cinquè també. En quant al tercer i al quart les diferències són poques.

El PSC és el primer partit municipal a Les Fonts, amb una mica més del 30% dels vots, amb un resultat una mica millor tant en vot absolut com en percentatge a la part de Sant Quirze. Una bona notícia en el marc del nefast resultat obtingut pel nostre partit a nivell global. Convergència i Unió és la segona força, però a una distància considerable de 9,6 punts, i el PP la tercera. Cal destacar que ICV-EUiA-EP també supera el deu per cent dels vots. Si Les Fonts fos un municipi amb 13 regidors a elegir (això és el que tocaria si suposem que té més de 5000 habitants, extrem que no puc assegurar), el repartiment seria, PSC 5 regidors, CiU 3 regidors, PP 2 regidors i ICV-EUiA-EP 1 regidor. Maco, no? Llàstima que sigui política-ficció.

Comparant els resultats de Les Fonts amb els dos municipis a que pertany, veiem que la participació és una mica més baixa que en tots dos municipis. Els dos primers partits, PSC i CiU, treuen a Les Fonts un resultat una mica pitjor que a Terrassa, mentre que respecte de Sant Quirze el PSC obté un resultat molt millor que el del conjunt del municipi, i CiU pitjor. El PP obté a Les Fonts un resultat millor que als dos municipis (més encara a Sant Quirze) i ICV-EUiA-EP, curiosament (o no), també.

I si comparem amb els resultats de 2007, comprovem que el PSC baixa (com a tot arreu, malauradament, tot i que la baixada és imputable sobre tot a la zona de Terrassa, perquè a la de Sant Quirze la diferència és pràcticament nul·la). CiU puja, en conjunt, si bé en aquest cas és la pujada a la part de Terrassa la que compensa una petita baixada a la de Sant Quirze. A més el PP puja (molt a Sant Quirze, no tant a Terrassa) i ICV-EUiA-EP puja molt poc (i com CiU compensa pujant a Terrassa el que perd a Sant Quirze).

I fins aquí les dades. Les anàlisis, en el seu cas, les deixem per un altre dia.

(Les dades s’han obtingut de les webs dels Ajuntaments de Sant Quirze del Vallès i Terrassa)

facebooktwittergoogle_plusredditpinterestlinkedinmail